Jurisprudència Civil Número 12

III. Civil

Audiència Provincial

1. ACTE RESOLUTORI DE LA SECCIÓ QUARTA NÚM. 161, DE 4 DE DESEMBRE DE 2012. Ponent: Sr. Artola Fernández. FALTA DE COMPETÈNCIA OBJECTIVA PER ACORDAR ALIMENTS PASSATS EN MESURES PROVISIONALS PRÈVIES.

el jutge de primera instància acorda executar un acte resolutori de mesures provisionals prèvies en el qual es condemna al pagament no tan sols de les pensions meritades després de la demanda sinó també les corresponents a períodes anteriors.

el jutge de primera instància considera que l’art. 148 Cc, en quant estableix el principi de no preexistència del dret d’aliments abans de la seva exigència davant els tribunals, s’ha d’entendre derogat per l’art. 39.3 CE que reconeix el dret constitucional d’aliments del menor.

Però el tribunal no entra en aquesta qüestió de fons sinó que entén que no es poden acordar aliments passats en l’acte resolutori de mesures provisionalíssimes ja que es considera que el jutge que coneix de les mesures provisionals no té competència per decidir sobre una reclamació de pensions d’aliments suposadament meritades abans de la demanda.

és el tribunal el que, d’ofici, planteja la manca de competència objectiva del jutge per decidir sobre aliments anteriors a la demanda. Ara bé, és discutible que això sigui un supòsit de manca de competència objectiva —més aviat seria un supòsit de procediment inadequat per exercitar aquesta reclamació—. Tal vegada el plantejament d’aquesta qüestió com una manca de competència objectiva hagi vingut forçada per l’art. 241.2 LOPJ, que estableix que en cap cas el tribunal

podrà decretar d’ofici la nul·litat d’actuacions que no hagi estat sol·licitada en el mateix recurs, excepte si aprecia manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional, o si s’ha produït violència o intimidació.

2. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 39/2013, DE 6 DE FEBRER. Ponent: Sr. Gómez Martínez. CONTRACTE DE RESERVA DE PLACES HOTELERES AMB «RELEASE 0».

«Hotels X» i l’agència «Viatges Y» concertaren un contracte que van anomenar «de places reservades en règim de contingent» pels mesos de juny a octubre de 1999 que tenia per objecte 25 habitacions de l’hotel «Z» de l’Arenal de Llucmajor. Pels mesos de juny a setembre es va establir un release «0» i pel mes d’octubre un release de 7 dies. En el contracte hi figurava com a tour operador una empresa israeliana.

El 14 de juny l’agència de viatges va enviar un burofax a «Hotels X» en el qual insta «l’anul·lació del contracte».

Durant la temporada tan sols una família remesa pel tour operador israelià es va allotjar a l’hotel «Z».

«Hotels X» exercita acció de compliment del contracte i insta la condemna a l’agència de viatges que li pagui la quantitat establerta com a preu per la reserva de places.

L’agencia de viatges demandada hi va oposar l’excepció de falta de litisconsorci passiu necessari per no haver demandat al tour operador israelià; i, pel que fa al fons, va al·legar que l’actora havia incomplit el contracte perquè no havia reservat les places, que el contracte havia quedat resolt mitjançant el burofax de 14 de juny, i que el negoci acordat entre les parts ho era de reserva de places hoteleres amb garantia, la qual cosa vol dir, segons la demandada, que si les places no van ser ocupades, tampoc s’han de pagar.

La Sentència de primera instància, desestimatòria de la demanda, va ser apel·lada per la demandant.

Dels diferents motius d’apel·lació aquí en destacarem tan sols dos: el que fa referència a la legitimació passiva de l’agència de viatges i el que al·ludeix al sentit que ha s’ha de donar a l’establiment d’un «release 0».

pel que fa a la falta de litisconsorci passiu necessari, el tribunal retreu a l’apel·lant no haver formulat correctament l’excepció ja que el que sostén la demandada és que la pretensió no s’hauria d’haver dirigit contra ella sinó contra el tour operador, i això no és un supòsit de falta de litisconsorci passiu necessari sinó de falta de legitimació passiva. Doncs bé, la Sala desestima aquesta pretensió tot entenent que l’agència de viatges si havia assumit algunes obligacions en el contracte de reserva de places hoteleres, així, en cas d’incompliment, l’hotel s’havia de dirigir contra ella, i únicament s’eximeix de responsabilitat en cas d’incompliment imputable a l’operador, de la qual cosa se’n deriva que hi poden haver incompliments que sí li son imputables a l’agència de viatges; a més a més fa aplicació de la doctrina de la Sentencia del TS de 27 de febrer de 1982 que declara la responsabilitat de l’agència de viatges via art. 246 del Codi de comerç de manera que si no s’expressa en el contracte una relació de comissió, el comissionista queda obligat de manera directa.

Pel que fa al fons de l’assumpte s’entén que la clàusula de «release 0» vol dir que no cal que l’agència enviï a l’hotel el «rooming list» la qual cosa implica que les habitacions reservades estan sempre a disposició de l’agència que, en conseqüència, les ha se pagar s’ocupin o no.

en el contracte de reserva de places hoteleres en règim de contingent hi ha dos moments essencials. El primer, l’acord o contracte de reserva del cup de places i, el segon, la remissió de la llista d’habitacions que han de ser ocupades (rooming list). Doncs bé, si el termini de preavís o release és «0», això vol dir que no hi ha diferència temporal entre aquests dos moments.

3. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 102/2013, DE 6 DE MARÇ. Ponent: Sr. Gómez Martínez. APLICACIÓ DE LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM SOBRE RESPONSABILITAT CIVIL EN COL·LISIONS RECÍPROQUES AMB DANYS MATERIALS.

el supòsit de fet és una col·lisió recíproca entre dos vehicles amb danys materials la indemnització dels quals el propietari d’un dels vehicles reclama al conductor de l’altre i a la seva asseguradora.

El conductor i companyia demandats es van oposar tot al·legant que havia estat l’actor qui havia conduit negligentment.

La Sentència de primera instància desestima la demanda per falta de prova de la culpa del sinistre; i la part actora interposa recurs d’apel·lació en base a la doctrina d’aquesta Audiència Provincial sobre responsabilitat quasi-objectiva d’ambdós conductors en cas de col·lisió recíproca amb danys materials.

l’Audiència fa aplicació de la doctrina que les seccions 3a i 5a venen acollint des de la Sentència de 4 de març de 1991 de la Secció 3a, en virtut de la qual en la col·lisió reciproca entre vehicles amb danys materials, si no hi ha prova, responen els conductors d’ambdós cotxes.

La Secció 4a de l’Audiència anava mantenint una posició lleugerament distinta ja que considerava que en aquests supòsits hi concorria una compensació de culpes de manera que el conductor de cada vehicle responia del 50% del total dels danys causats.

La Sentència que comentem fa aplicació de la del TS de 10 de setembre de 2012, segons la qual: «[…] en el régimen de responsabilidad civil fundado en el riesgo creado por la circulación (una vez constatado que el accidente tuvo lugar en la circulación y, por consiguiente, es imputable al riesgo creado por uno y otro conductor que intervinieron en él), el mero hecho de que no haya podido constatarse en autos que sólo una de las conductas generadoras del riesgo ha sido la única relevante, desde el punto de vista causal, para la producción del resultado —excluyendo así la del otro conductor— o que no haya sido posible probar la proporción en que cada una de ellas ha contribuido a causar el accidente —excluyendo así parcialmente la contribución causal del otro conductor— (cuando se discuta que sólo una de las conductas ha sido causalmente relevante o que ambas lo han sido en distinta proporción) no es razón que permita soslayar la aplicación de los referidos criterios de imputación a ambos conductores ni constituye tampoco razón para no aplicar la regla de inversión de la carga de la prueba en pro de las reglas tradicionales sobre el onus probandi (carga de la prueba), características de los regímenes de responsabilidad objetiva y especialmente aplicables, cuando se trata de daños materiales, al conductor que alega que actuó con plena diligencia».

l’aplicació d’aquesta jurisprudència al supòsit de col·lisió recíproca entre dos vehicles amb danys materials quan no és possible determinar qui va ser el conductor culpable, permet la unificació de criteris en l’Audiència Provincial de Balears en aquesta matèria, i es posa fi així a una situació de disparitat de criteris que havia produït una certa inseguretat jurídica.

4. ACTE RESOLUTORI DE LA SECCIÓ QUARTA NÚM. 123, DE 18 DE SETEMBRE DE 2013. Ponent: Sr. Aguiló Monjo. Vot particular: Sr. Artola Fernández. DECLINATÒRIA INTERNACIONAL. APLICACIÓ DEL REGLAMENT (CE) NÚM. 2201/2003 DEL CONSELL, DE 27 DE NOVEMBRE, BRUSSEL·LES II BIS.

els dos cònjuges son alemanys. L’home sol·licita mesures provisionalíssimes —o provisionals prèvies— davant el Jutjat de Palma, que fan referència tant a la custòdia del fill comú com a l’adjudicació dels dos habitatges que el matrimoni té a El Toro, Calvià. Però la demanda proposa declinatòria de competència internacional tot al·legant haver interposat demanda de divorci davant el jutjat de Schönberg, Alemanya.

tant la resolució de primera instancia com la decisió majoritària en apel·lació estimen la declinatòria per aplicació del que disposa l’art. 3.1 del Reglament (CE) núm. 2201/2003 del Consell, de 27 de novembre, relatiu a la competència, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria matrimonial i de responsabilitat parental. Aquest precepte conté dos apartats per atribuir la competència als òrgans jurisdiccionals d’un Estat membre. En el primer apartat es recullen distints criteris basats en la residència d’ambdós o d’un dels cònjuges. Però el segon considera competents, sense més, els tribunals de l’Estat de la nacionalitat d’ambdós cònjuges. Com que en el cas en qüestió tant l’home com la dona son alemanys, el tribunal conclou que són competents el tribunals alemanys i com que ja hi ha una demanda de divorci interposada, no es poden sol·licitar mesures cautelars prèvies.

Pel redactor del vot particular el Reglament Brussel·les II bis estableix normes de competència internacional distintes segons la matèria sigui matrimonial o de responsabilitat parental. En el primer cas regeix la regla de l’art. 3.1, que és el que aplica l’opinió majoritària de la Sala. Però en matèria de responsabilitat parental l’art. 8 estableix una competència distinta basada en el criteri de proximitat al menor. Aquest precepte atorga competència als tribunals de l’Estat on resideixi habitualment el menor en el moment de presentar-se l’assumpte davant l’òrgan jurisdiccional.

tal com s’indica en el vot particular, per decantar-se per una o una altra postura és necessari interpretar adequadament l’art. 12 del Reglament. Efectivament, el precepte esmentat preveu una pròrroga de competència per a decidir sobre responsabilitat parental a favor dels tribunals competents per conèixer de l’assumpte matrimonial (art. 3) si es donen tres circumstàncies. La primera és que un dels cònjuges exerciti la responsabilitat parental sobre el menor, la segona, que la competència hagi estat acceptada pels cònjuges o titulars de la responsabilitat del menor, i la tercera, que això respongui a l’interès superior del menor.

Doncs bé, pel redactor del vot particular tots tres requisits són cumulatius com ho demostraria la utilització de la conjunció «i» i com que en el cas no més es dóna el primer requisit —un dels cònjuges exerceix l’autoritat parental sobre el menor—, d’això en resultaria que és d’aplicació el criteri de la proximitat del menor i, per tant, són competents els tribunals espanyols.

5. ACTE RESOLUTORI DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 177, DEL PRIMER D’OCTUBRE DE 2013. Ponent: Sr. Sola Ruiz. ELS INTERESSOS DE L’ARTICLE 576 LEC SÓN ELS APLICABLES SI SÓN ABUSIUS ELS INTERESSOS MORATORIS ESTABLERTS EN EL TÍTOL DE L’EXECUCIÓ HIPOTECÀRIA.

L’acte resolutori de primera instància declara abusiva la clàusula del títol executiu que estableix uns interessos moratoris del 24,25%.

En aplicació de la doctrina recollida en la Sentencia del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de 13 de juny de 2012, la clàusula nul·la no es pot reintegrar.

La part apel·lant propugna que s’apliqui l’interès legal dels doblers, tal com disposa l’art. 1.108 Cc.

partint del principi que l’ordenament jurídic no pot emparar el deutor que està incurs en mora, en l’alternativa de triar entre l’aplicació de l’art. 1.108 Cc o l’art. 576 LEC, el tribunal s’inclina per aquest segon precepte en base als següents arguments: a) Els interessos de l’art. 1.108 Cc tan sols es poden aplicar si així ho demana el creditor i, en canvi, els interessos processals de l’art. 576 LEC s’apliquen d’ofici; b) L’acte resolutori despatxant l’execució es pot assimilar a la resolució judicial a la qual fa referència l’art. 576 LEC com aquella a partir de la qual es produeixen els interessos processals; c) Els interessos processals tenen la funció d’estimular el pagament, finalitat que és vàlida tant per títols judicials com extrajudicials, i d) Seria un contrasentit que aquests interessos s’apliquessin en el cas del judici canviari (per la remissió que en fa l’art. 825 LEC) i no en l’execució de títol no judicial.

aquesta resolució marca la postura de la nostra Audiència en un tema debatut. Als arguments que recull a favor de l’aplicació de l’art. 576 LEC es pot afegir un altre: que el supòsit d’aplicació de l’art. 1.108 Cc és l’omissió de pacte exprés de les parts sobre interessos i la seva finalitat és suplir l’omissió de la voluntat dels contractants. En canvi, quan es declara nul·la per abusiva una clàusula

d’interessos no hi ha omissió de la voluntat de les parts, sinó que aquesta s’ha manifestat però ho ha fet d’una manera no vàlida; no hi ha una voluntat presumpta de les parts sinó una voluntat inicialment existent però que no pot produir efectes després de l’apreciació del seu caràcter abusiu.

Etiquetado con: ,