Jurisprudència Civil número 14

rjib14

JURISPRUDÈNCIA

(novembre 2014-desembre 2015)

Carlos Gómez Martínez

Magistrat de l’Audiència Provincial

President de l’Audiència Provincial (des del 17 de setembre

de 2004 fins al 26 de març de 2015)

(Civil)

III. Civil

Audiència Provincial

1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 331/2014, DE 15 DE DESEMBRE. Ponent: Sra. Sola Ruiz. SUSPENSIÓ DEL TERMINI PER INTERPOSAR RECURS D’APEL·LACIÓ PER LA SOL·LICITUD DE LA CÒPIA DE L’ENREGISTRAMENT DEL JUDICI.

Resum dels fets: després de notificada la Sentència, la part demandada sol·licita còpia de l’enregistrament del judici i la suspensió del termini per interposar el recurs d’apel·lació, la qual cosa és acordada pel Jutjat de Primera Instància. La part actora, quan s’oposa al recurs, demanda que s’inadmeti l’apel·lació per la seva extemporaneïtat.

Fonamentació jurídica: en el fonament segon la Sentència indica: «Con carácter previo se hace preciso señalar, ante la alegación de inadmisibilidad del recurso que se denuncia por la parte apelada, por considerarlo extemporáneo, que en modo alguno puede ser acogida tal pretensión, desde el momento en que fue el órgano de instancia, como órgano al que corresponde apreciar la concurrencia de las circunstancias de imposibilidad aducidas para acordar la suspensión, quien decretó la suspensión del plazo para la interposición, hasta tanto le fuera facilitada a la parte la grabación audiovisual del acto del juicio (Diligencia de Ordenación de fecha 27 de febrero de 2014), quedando de este modo interrumpido el plazo correspondiente».

Comentari: la llei no preveu un tràmit específic per demanar una còpia de l’enregistrament del judici, ni tampoc la interrupció del termini per apel·lar entretant se li facilita a la part sol·licitant l’esmentada còpia. Però si la suspensió ha estat demanada i la resolució a la qual la suspensió s’ha concedit ha esdevingut ferma, no es pot després al·legar la inadmissibilitat del recurs per haver-se interposat fora de termini. A sensu contrario, si el Jutjat de Primera Instància no acorda la suspensió, el termini per interposar el recurs continua corrent.

2. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 70/2015, DE 23 DE MARÇ. Ponent: Sr. Ramón Homar. EL FET QUE LA DONA HAGI INSTAT LA SEPARACIÓ O EL DIVORCI NO PERMET ATRIBUIR-LI CULPA ALS EFECTES DE MANTENIR LA CONDICIÓ DE LEGITIMARI DEL MARIT.

Resum dels fets: l’actor insta la seva declaració com a legitimari de la seva cònjuge enfront dels hereus testamentaris d’aquesta (nebots). La dona havia presentat demanda de mesures prèvies de divorci i després demanda de divorci, així com també l’actor, sense que en el moment de morir l’esposa s’hagués dictat sentència. No s’estima aquesta pretensió atès que en la data de defunció de la dona, els cònjuges duien deu mesos separats de fet, sense intenció de reprendre la vida en comú, i s’havia dictat interlocutòria de separació provisional.

Fonamentació jurídica: el que planteja l’actor es que l’esposa va ser la culpable de la separació ja que va ser ella qui en va prendre la iniciativa. Aquest fet es considera provat, però la Sala no comparteix la seva conseqüència. En promulgar la Compilació i, posteriorment, quan amb motiu de la reforma d’aquesta per la Llei 8/1990, de 28 de juny, es va addicionar el supòsit de la separació de fet en l’art. 45, regia un sistema de separació causal que va ser alterat per la Llei 15/2005, de 8 de juliol, que va modificar substancialment els articles del Codi civil que establien els supòsits de culpa en la separació. Segons la STSJIB de 5 de juny de 2014, «no cabe imputar a descuido o ignorancia el mantenimiento del sistema de separación causal que rige en nuestro Derecho Civil Propio. Así lo atestigua el hecho indudable de que, como reconoce ingenuamente el propio recurso, en las repetidas modificaciones de la inicial redacción compilatoria de 1961, no se haya procedido a eliminar el referido carácter causal. Ni en la repetida Ley 8/1990, ni en el Decreto Legislativo 79/1990, de 6 de septiembre; ni la Ley 3/1985, de 11 de abril ; como tampoco las Leyes 7/1993, de 20 de octubre o la 3/2009, de 27 de abril, que afectaron directamente a preceptos de la Compilación, se aprovechó la ocasión para imponer una distinta redacción al precepto que nos ocupa, como tampoco lo hicieron las leyes especiales regulatorias de las parejas estables (Ley 18/2001, de 19 de diciembre); de constatación de censos y alodios y de extinción de los inactivos (Ley 3/2010, de 7 de junio), de voluntades anticipadas (Ley 1/2006, de 3 de marzo ); o de mediación familiar (Ley 14/2010, de 9 de diciembre). Ello conlleva que quede al arbitrio del Tribunal el considerar qué conductas deben entenderse como constitutivas de culpa, y en el caso concreto, el simple deseo de una de las partes de no continuar la convivencia en común permite no sólo la separación, sino también el divorcio transcurridos tres meses desde la fecha de celebración del matrimonio […]».

En definitiva, el fonament de la legítima del cònjuge vidu rau en la convivència i sense aquest requisit no té justificació. El fet que fos la dona qui volgués posar fi al matrimoni no reporta gravetat suficient per considerar-ho com a culpa als efectes de la regulació de la Compilació balear.

Comentari: l’art. 45 de la Compilació de dret civil de les Illes Balears estableix que: «El cònjuge que en morir el seu consort no es trobàs separat de fet ni en virtut de sentència ferma, tret que en ambdós casos s’hi trobàs per causa imputable al difunt, serà legitimari en la successió d’aquest».

La STSJIB de 5 de juny de 2014 va recordar que la Compilació continua partint de l’existència d’un sistema de separació causal que és el que permet dilucidar si la causa és imputable a un o a l’altre cònjuge, sistema que ja no existeix en el Cc a partir de la reforma operada per la Llei 15/2005, de 8 juliol. En conseqüència, per determinar si la separació fou causada o no pel cònjuge difunt per saber si va quedar exclosa o no la legítima, el jutge pot utilitzar qualsevol mitjà de prova, sense que sigui necessari que estigui en el contingut de la sentència de separació per la senzilla raó, recorda la STSJIB de 5 de juny de 2014, que en el cas de la separació de fet no hi hauria resolució judicial alguna per interpretar. El sol fet de voler posar fi a un vincle matrimonial, un desig que també és compartit per l’espòs a l’interposar mesos després una demanda de divorci, no té la suficient gravetat per ser qualificada la separació com a culpable als efectes d’aquesta norma.

3. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 105/2015, DE 16 D’ABRIL. Ponent: Sra. Moragues Vidal. PARTICIPACIONS PREFERENTS. BESCANVI PER ACCIONS I VENDA. CONTRACTES VINCULATS. LEGITIMACIÓ ACTIVA.

Resum dels fets: l’actor va adquirir unes participacions preferents de l’entitat demandada que posteriorment van ser bescanviades de forma obligatòria per accions emeses per la mateixa entitat i que després va vendre al Fons de Garantia de Dipòsits. L’adquirent exercita l’acció de nul·litat del contracte per vici o error en el consentiment amb la restitució de les prestacions. La part demandada al·lega la falta de legitimació activa per no ser ja el demandant propietari de les participacions.

Fonamentació jurídica: l’inversor minorista no deixa de tenir legitimació per exercitar l’acció de nul·litat pel fet d’haver canviat les seves participacions preferents per altres títols, en aquest cas, accions de la mateixa entitat bancària, que després van ser venudes de forma voluntària al Fons de Garantia de Dipòsits, i això per les raons següents:

a) La Llei 9/2012, de 14 de novembre, de reestructuració i resolució d’entitats de crèdit, preveu l’elaboració de plans de reestructuració i gestió que necessàriament han d’incloure accions de gestió d’instruments híbrids (obligacions convertibles i participacions preferents) i deute subordinat. En compliment d’aquestes previsions legals, la Resolució de 7 de juny de 2013, de la Comissió Rectora del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària va acordar implementar accions de gestió d’instruments híbrids de capital i deute subordinat en execució del Pla de Reestructuració de les corresponents entitats. En concret el pla de la demandada en aquest plet disposa que: «[…] Así, mediante la presente resolución se procede a implementar, por un acto de la dirección consistente en imponer a la entidad […] y a la entidad emisora, en su caso, la obligación de recomprar los títulos correspondientes a las participaciones preferentes y deuda subordinada … e imponer paralelamente a los titulares afectados … la obligación de reinvertir el importe recibido en la adquisición de acciones nuevas de […], lo que conlleva el correspondiente aumento de capital. Recomprados los títulos se procederá a su amortización anticipada, según autoriza el propio artículo 44 de la Ley 9/12».

Per la seva banda, el Fons de Garantia de Dipòsits va acordar una oferta voluntària d’adquisició d’aquests títols. En aquest sentit, en la indicada resolució es disposava que: «En el contexto de la Ley 9/2012 y, en concreto, en el ejercicio de las acciones de gestión de instrumentos híbridos de capital y deuda subordinada previstos en los Planes de Resolución, con carácter excepcional, la Comisión Gestora del FGD, en sus sesiones de 4 y 7 de junio de 2013, de conformidad con el apartado cuatro b) de la disposición adicional quinta del RD-ley 21/2012, ha acordado formular una oferta de carácter voluntario para la adquisición de las acciones de […] no admitidas a cotización en un mercado regulado, que se suscriben en el marco de las acciones de gestión de instrumentos híbridos y deuda subordinada que se implementan con la presente resolución dirigida exclusivamente a quienes el 23 de marzo de 2013 fueran titulares de los Valores a recomprar y que tengan la condición de clientes minoristas, de conformidad con lo establecido en el artículo 78 bis de la Ley 24/1988, o bien fueran sus sucesores mortis causa…».

El primer dels esmentats passos, el bescanvi de les participacions preferents per accions de la demandada era obligatori. El segon pas, la venda de les accions al Fons de Garantia de Dipòsits era la solució que es va oferir a l’actora per tal de minimitzar la pèrdua soferta fins a aquest moment.

Per això, la venda de les accions al Fons de Garantia de Dipòsits difícilment es pot considerar com a voluntària sinó que s’ha d’entendre, més aviat, com a opció forçada davant la desconfiança que suposava per a l’inversor minorista mantenir la titularitat d’unes accions, és a dir, d’una part del capital, d’un banc en el qual havia fet una inversió sense suficient informació i que s’havia revelat com a de risc. La venda de les accions es mostrava així com un remei parcial a la situació de l’adquirent de les preferents que de cap manera pot implicar renúncia a intentar recuperar la totalitat de la inversió davant els tribunals, que és el que pretén el demandant en el present procediment .

En resum, ni el bescanvi de les participacions preferents per accions, ni la venda d’aquestes al Fons de Garantia de Dipòsits impedeix l’exercici de les corresponents accions judicials ja que l’acceptació de l’oferta no era sinó un mecanisme per recuperar part de la inversió efectuada.

b) Entre el contracte d’adquisició de participacions preferents i els posteriors bescanvi i venda hi ha una clara vinculació causal de manera que els efectes de la nul·litat d’aquest s’han d’estendre a aquell ja que, desapareguda la causa del primer contracte en virtut de la nul·litat declarada, desapareixen els pressupostos sobre els quals es fonamenta la causa del contracte vinculat a ell per efecte d’aquella declaració de nul·litat.

c) No és inconvenient per a la declaració de nul·litat del contracte el fet que l’actor ja no posseeixi els títols perquè la conseqüència de la nul·litat és la restitució de les respectives prestacions, de les coses que haguessin estat matèria del contracte amb els seus fruits i el preu amb els seus interessos, d’acord amb el que disposa l’art. 1303 Cc; i perquè l’art. 1307 Cc estableix que sempre que l’obligat per la declaració de nul·litat a la devolució de la cosa no pogués tornar-la per haver-se perdut haurà de restituir els fruits percebuts i el valor que tenia la cosa quan es va perdre, amb els interessos des de la mateixa data, ja que tal com ha establert la jurisprudència sobre la matèria, el terme «haver-se perdut» inclòs en el text legal, ha de ser entès en sentit ampli: pèrdua culpable, o per cas fortuït, o per haver-se transmès a un tercer adquirent de bona fe, com seria el cas d’actuacions.

Comentari: la Sentència adopta la mateixa solució que ja havia donat la Secció Tercera de l’Audiència Provincial en les seves sentències d’1 d’abril i de 18 de desembre de 2014.

El concepte clau per superar l’aparent falta de legitimació activa és el de la propagació dels efectes de la nul·litat. Els contractes concertats amb posterioritat tenien una vinculació causal plena amb el primer declarat nul i no s’haurien concertat en el cas que el primer no hagués produït efectes en virtut de la nul·litat que posteriorment es va declarar. El principi aplicable seria, en conseqüència, simul stabunt, simul cadent (junts cauran qui junts estiguin). En aplicació de la doctrina de la propagació de la ineficàcia del contracte, la nul·litat del contracte inicial arrossega la del bescanvi realitzat per a la conversió de les participacions en accions i la de la posterior venda de les accions.

4. INTERLOCUTÒRIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 162/2015, DE 8 D’OCTUBRE. Ponent: Sr. Ramón Homar. JURISDICCIÓ DELS TRIBUNALS ESPANYOLS PER CONÈIXER D’UNA DEMANDA DE DIVISIÓ D’UNA EMBARCACIÓ COMÚ QUE ES TROBA A PORTUGAL.

Resum dels fets: s’exercita una acció de divisió de cosa comú sobre una embarcació registrada a la Capitania del port de Lisboa i amarrada al port de Vila Real de Santo Antonio, a Portugal. El jutge de primera instancia conclou que no té jurisdicció, per aplicació dels art. 21.1 i 22.3 LOPJ. El demandat tenia el seu domicili a Espanya. El demandant apel·la i l’Audiència estima el recurs.

Fonamentació jurídica: el jutjat ha fet una errònia interpretació de l’art. 22.3 LOPJ, vigent quan es va interposar la demanda, que atribuïa jurisdicció als tribunals espanyols en les accions relatives a béns mobles, si aquests es trobaven en territori espanyol al temps de la demandada. El tribunal recorda que es tracta d’un fur subsidiari, en defecte del general, que és el del domicili del demandat.

Però sobretot, el Tribunal assenyala que resulta d’aplicació el Reglament (UE) núm. 1215/2012 del Parlament Europeu y del Consell, de 12 de desembre, relatiu a la competència judicial, el reconeixement i l’execució de resolucions judicials en matèria civil i mercantil, en virtut del principi de primacia del dret de la Unió, i l’art. 4.1 de l’esmentat Reglament estableix que: «Salvo lo dispuesto en el presente Reglamento, las personas domiciliadas en un Estado miembro estarán sometidas, sea cual sea su nacionalidad, a los órganos jurisdiccionales de dicho Estado».

Comentari: el tribunal recorda, a més a més, que el jutge de primera instància no podia declarar d’ofici la seva falta de jurisdicció. Li ho impedeixen els art. 27 i 28 del Reglament ja que no es tracta d’un fur imperatiu o exclusiu.

5. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 278/2015, DE 16 D’OCTUBRE. Ponent: Sr. Gómez Martínez. NO PROSPERA L’ACCIÓ DE DELIMITACIÓ QUAN EL QUE ES PRETEN ÉS QUE LA FINCA TENGUI LA SUPERFÍCIE QUE CONSTA EN L’ESCRIPTURA A COSTA DE CANVIAR ELS LÍMITS EXISTENTS EN EL MOMENT DE LA SEVA ADQUISICIÓ.

Resum dels fets: l’adquirent d’una finca comprova que la seva superfície real no coincideix amb la que consta en l’escriptura. Esbuca la paret que constituïa el límit nord i després exercita acció mitjançant la qual sol·licita que es declari que el nou límit és el que pertoca ja que només així la finca té la superfície amb la qual figura a l’instrument públic. La demanda és desestimada però l’actor apel·la.

Fonamentació jurídica: l’art. 384 Cc estableix que tot propietari té dret a delimitar la seva propietat amb citació dels amos dels predis confrontants. L’acció de delimitació és una de les que el nostre ordenament jurídic atribueix al propietari, com a expressió i pressupost de la facultat d’excloure. La seva finalitat és purament individualitzadora del predi mitjançant la fixació dels seus límits, i persegueix la concreció d’uns drets dominicals ja existents sobre una zona de terreny incert. La confusió de límits constitueix pressupost indispensable per a la pràctica de la delimitació, de manera que no es pugui conèixer exactament la línia perimetral de cada finca, i per això l’acció no serà viable quan els immobles estan perfectament identificats i delimitats, amb la consegüent eliminació de la situació d’incertesa respecte del perímetre de la finca.

Doncs bé, en el cas d’actuacions és evident que la confusió de límits —o, com diu la doctrina, especialment la italiana, «la possessió promíscua»—, no es dóna ja que, quan l’actor va comprar la seva finca mitjançant escriptura de 5 de febrer de 2010, el seu límit nord venia assenyalat en la realitat física mitjançant una paret. I això és així fins al punt que, poc després d’aquesta adquisició, és a dir, l’11 de març següent, el qui avui és demandant va procedir a enderrocar aquesta paret per entendre que no constituïa el veritable límit atès que, si així era, la seva finca no podia tenir la superfície que constava en l’escriptura de compravenda. Però la seva pròpia acció demostra que ni el demandant ni els seus drethavents havia posseït la finca més enllà del límit de confrontació que marcava aquesta paret.

Comentari: no ha existit una confusió de límits d’una zona existent entre les finques dels litigants, sinó que l’actor ha pretès aconseguir un perímetre per a la seva finca de manera que encaixés en ell l’extensió amb la qual figurava en l’escriptura de compravenda i en el Registre de la Propietat, pretensió que no pot prosperar, per les raons següents:

  1. La jurisprudència ha establert de forma constant —com mostra la STS de 9 de maig de 2015— que la fe pública no cobreix les dades de fet amb les que la finca figura en el Registre de la Propietat. La Sentència de 27 maig 2015 aclareix expressivament i amb relació a la superfície de les finques que sobre ella «el propietario puede actuar en nuestro sistema inmobiliario fijándola a su antojo, rectificando su título».
  2. La finca en qüestió va ser comprada per l’actor com a cos cert, sense establir el preu per raó d’unitat de mesura (art. 1471 Cc) i, per tant, no es pot admetre, a efectes de l’exercici d’una acció de delimitació, que la superfície que li falta es troba a la finca veïna.
Etiquetado con: ,