Jurisprudencia Constitucional

El Tribunal Constitucional atorga l’empara
per vulneració dels drets d’intimitat, imatge i honor, produïda mitjançant la utilització esbiaixada de
la tècnica periodística de càmera oculta

Sentència de la Sala Primera del Tribunal Constitucional (recurs d’empara) núm. 25/2019, de 28 de febrer (ponent: Sr. González Rivas).

L’any 2010, la cadena de televisió Antena 3 emet un programa en el qual, entre d’altres informacions, presenta una gravació duta a terme mitjançant la tècnica de càmera oculta en un despatx o consulta professional a l’illa de Mallorca, així com l’atribució de la condició de «sanador» a una determinada persona, informacions que tenen igualment reproducció en altres programes i mitjans de comunicació.

L’afectat formulà demanda de judici ordinari contra la cadena televisiva, per vulneració dels seus drets a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge, així com contra una altra entitat associativa de prevenció sectària que havia reproduït algunes d’aquelles informacions. Demanda que derivà en una sentència estimatòria parcial dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Manacor, el 25 de febrer de 2015, en què es condemna l’entitat Antena 3 Televisión S.A. per vulneració dels tres drets anteriors, i l’associació Red UNE, per vulneració del dret a la pròpia imatge, així com al pagament de distintes indemnitzacions.

Totes les parts formularen recurs d’apel·lació davant la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de les Illes Balears, que estimà en part els recursos, tot confirmant mitjançant Sentència de 28 d’abril de 2016 l’existència d’intromissió il·legítima en els tres drets fonamentals esmentats, i afegint, igualment, que l’associació Red UNE havia vulnerat també el dret a l’honor del demandant.

Els demandats interposaren recursos de cassació, que s’estimaren per la Sala Civil del Tribunal Suprem mitjançant Sentència de 23 de novembre de 2017. En aquesta s’entenia que prevalia, davant els drets del demandant, la llibertat d’informació, la finalitat essencial de la qual era denunciar una activitat de licitud dubtosa que podia suposar riscos, tant directament per a la salut pública, com relacionats amb la pròpia influència negativa en la llibertat individual dels clients potencials.

Finalment, el demandant va deduir recurs d’empara constitucional per vulneració dels drets referits i tutelats per l’art. 18.1 CE, fet que acabà en una sentència del TC d’estimació parcial del recurs i, igualment, en la declaració de nul·litat de la STS i confirmant la de l’Audiència Provincial de les Illes Balears, estrictament amb relació a l’estimació de les vulneracions dels drets fonamentals del demandant per la mercantil Atresmedia Corporación de Medios de Comunicación, S.A., i la fixació de la quantia d’indemnització imputable a l’entitat esmentada.

En el recurs d’empara, òbviament, es planteja el conflicte entre els drets que tutela l’art. 18.1 CE i el dret a la lliure comunicació d’informació veraç per qualsevol mitjà de difusió que reconeix el seu art. 20.1.d). Tot i que existeix una doctrina constitucional consolidada sobre la qüestió, a més d’haver-hi precedents relatius a l’anàlisi de la tècnica periodística en concret denominada de «càmera oculta», aquesta Sentència destaca per la seva extensió i recopilació sistemàtica dels requisits i circumstàncies que modulen i perfilen ambdós drets en conflicte, potser precisament perquè al final s’arriba al resultat estimatori de l’empara constitucional sol·licitada.

El resum d’aquesta doctrina, àmpliament esmentada en els fonaments jurídics de la Sentència, es concreta en el fet que el judici constitucional d’aquesta tècnica periodística exigeix una anàlisi específica de proporcionalitat, que es projecta sobre l’existència o no de mitjans menys intrusius d’obtenció de la informació, i no sobre l’interès general o la rellevància pública dels fets sobre els quals es vol informar, que si no existissin no podria justificar la publicació de la informació, amb independència de com s’hagués obtingut.

En aquest sentit, la rellevància pública d’una informació pot justificar-ne la publicació, però només la manca de mitjans menys intrusius per obtenir-la pot justificar que s’utilitzin tècniques altament intrusives en la intimitat i la imatge de les persones. Es reforça aquesta consideració general amb la cita extensa i detallista de la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, i seguidament el TC passa a considerar les circumstàncies específiques de l’exercici de la llibertat d’informació del cas, per confrontar-les amb els drets al·legats pel demandant.

La STC considera que la Sala Civil del TS no va ponderar adequadament els drets en conflicte. Així, malgrat que la finalitat dels reportatges i programes era difondre informació d’interès general sobre pràctiques fraudulentes i d’intrusisme professional en l’àmbit de la salut, aquesta finalitat es va desnaturalitzar quan es va centrar en l’actuació d’una persona en concret, sense que tampoc el material obtingut i difós amb la gravació clandestina no permetés concloure que el demandant estigués realitzant pràctiques clarament intrusives. Més encara quan, en les imatges difoses, mai no s’arribaren a mostrar cap tipus d’aquestes pràctiques i, així mateix, en centrar-se els programes televisius en difondre un material que no era concloent per si mateix i escassament rellevant per contribuir a un debat general.

D’aquesta manera, i a part de mancar el consentiment previ per realitzar la gravació en la seva consulta professional, es produeix una intromissió en la intimitat del demandant i la seva divulgació va constituir un exercici desproporcionat de la llibertat d’informació. El TC recorda així que no es pot obviar la circumstància que la informació s’obtingués de manera subreptícia en un àmbit privat com és una consulta professional, on es desenvolupen relacions d’aquesta naturalesa que estan també protegides pel dret a la intimitat, i en les quals, en conseqüència, també existeix una expectativa legítima de resguard davant una intromissió de tercers.

Per tant, això també afecta el dret a la pròpia imatge, ja que el demandant va ser privat del dret a decidir, per consentir o impedir la seva reproducció, tant del seu aspecte físic com de la seva veu que el fan identificable plenament com a persona. Per això el TC va tenir en consideració que no només es va informar sobre la seva identitat, sinó també el fet que la seva imatge i la seva veu es varen difondre sense cap distorsió.

La vulneració del dret a l’honor es declara no tant per la utilització de càmera oculta ni per la difusió de les imatges obtingudes amb aquesta tècnica, sinó per la manera en què es va presentar la informació i per les afirmacions que realitzaren els autors en els programes televisius. El TC constata que l’emissió de les imatges es va acompanyar d’informacions manipulades a través d’una veu en off, amb afirmacions sobre un pretès intrusisme professional i sobre suposades inclinacions sexuals del demandant. Exposa així que, aquestes afirmacions i expressions, al marge de la seva veracitat o no, no pertocaven per transmetre informació de rellevància pública i varen convertir la personalitat del demandant en el vertader eix de la notícia.

Més enllà del vessant jurídic del contrast de l’abast dels drets constitucionals en conflicte, regulats respectivament en els art. 18 i 20 CE, aquesta Sentència ens serveix igualment per reflexionar sobre un altre debat des del vessant sociològic, que en part s’esmuny de les consideracions del fiscal en el recurs. Al nostre entendre, molt encertadament, exposa que el caràcter ocult del mitjà utilitzat respon a una provocació prèvia del periodista intervinent, esdevenint el vertader motor de la notícia. La finalitat de rellevància pública queda molt debilitada i es potencien contràriament, en el tractament de la notícia, altres aspectes aliens a dita finalitat, més propis d’una informació de naturalesa superficial caracteritzada per una certa banalització i trivialització en l’exposició i l’anàlisi del tema, més pròpia del manteniment de quotes de pantalla que de la consecució de fins democràticament rellevants com és el de la formació d’una opinió pública lliure.

L’actuació periodística, a criteri del fiscal, no pot quedar emparada, en aquestes circumstàncies, en una etiqueta de «periodisme d’investigació», i evidencia l’absència de tot intent rigorós, seriós i planificat, d’investigació periodística. En el cas, i així ho constata la Sentència que atorga l’empara, el resultat obtingut i la finalitat perseguida es podrien haver aconseguit mitjançant la utilització d’altres mitjans alternatius més respectuosos amb el dret a la intimitat que es trobaven a l’abast del periodista. El fiscal arriba a posar de manifest igualment que es tergiversaren afirmacions sobre fets com que el demandant es fes passar per metge; quan en les actuacions judicials es va demostrar que els autors dels reportatges ocultaren l’expressió rotunda del demandant del fet que no era metge i que es valia de l’ajuda d’aquests professionals, limitant-se a fer tasques d’acompanyament.

En definitiva, també des d’una perspectiva sociològica, la Sentència permet arribar a la conclusió d’acord amb la qual, per molt que es pugui tenir una determinada opinió sobre la dubtosa pràctica professional d’una persona o de les seves inclinacions, l’art. 20 CE no empara un suposat periodisme d’investigació que se situa al nivell propi de qualsevol programa televisiu de xafardeig. En els mateixos fonaments jurídics de la STC s’hi troba una frase que potser resumeix, des d’una perspectiva constitucional, el que intentam transmetre: amb el pretext de realitzar una denúncia o contribuir a un debat general no es pot fer escarni d’una persona.

 

Etiquetado con: ,