Jurisprudència Constitucional Número 10

1. Sentència DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL núm. 18/2011, de 3 de març. Ponent: Sr. Aragón Reyes. Recurs d’inconstitucionalitat: COMPETÈNCIES ESTATALS I AUTONÒMIQUES ESPECÍFIQUES EN MATÈRIA D’INSTAL·LACIONS, DISTRIBUCIÓ I TRANSPORT D’ENERGIA ELÈCTRICA. COORDINACIÓ DEL SISTEMA DE DISTRIBUCIÓ COM A ACTIVITAT ESSENCIAL PER A L’ECONOMIA NACIONAL. RÈGIM ESPECÍFIC DELS TERRITORIS INSULARS. TRACTAMENT COMPETENCIAL SOBRE XARXES DE TRANSPORT I DISTRIBUCIÓ, AUTORITZACIONS, DEFINICIONS I PLANIFICACIÓ ELÈCTRICA VINCULANT. ABAST DE LA LEGISLACIÓ BÀSICA COM A FACTOR DETERMINANT DEL JUDICI DE CONSTITUCIONALITAT.

El procediment analitza tres recursos d’inconstitucionalitat acumulats, dos d’ells interposats contra diversos preceptes de la Llei 54/1997, de 27 de novembre, del sector elèctric (LSE) i el tercer promogut contra altres disposicions de la Llei del Parlament de Canàries 11/1997, de 2 de desembre, del sector elèctric canari (LSEC). S’impugnen pel Parlament autonòmic i pel Govern de Canàries els art. 3, 4.1 i 2, 10.2 i 3, 12.1, 39.3 i 41.3, la disposició transitòria quinzena i l’apartat 1 de la disposició final primera de la LSE. Per altra banda, el president del Govern central planteja la inconstitucionalitat dels art. 2.3 i 11, 6, 9.7, 11, 12.2 i 3, 13.b) i la disposició transitòria segona de la LSEC.

Essencialment, tret d’alguna concreta disposició, els recursos d’inconstitucionalitat es formularen per raons competencials, en considerar tant les esmentades institucions autonòmiques com l’Estat que els preceptes impugnats no respecten l’ordre constitucional de distribució de competències. En el cas dels postulats pel Parlament i el Govern de Canàries, s’al·lega que els preceptes expressats de la LSE no poden tenir la naturalesa bàsica que se’ls atribueix per part de l’esmentada norma estatal. D’altra banda, la impugnació per part del president del Govern d’Espanya es fonamenta en que els preceptes en qüestió de la LSEC no respectarien les bases estatals en la matèria contingudes en la LSE.

El TC dedica els seus primers fonaments jurídics a centrar acuradament l’objecte de la LSE estatal, concretat en l’ordenació bàsica de les distintes activitats del sector elèctric i l’assignació de competències administratives derivades de les intervencions que preveu, amb fonamentació en l’art. 149.1.13 i 25 CE; front a la LSEC, dictada a l’empara de la competència autonòmica exclusiva en matèria d’instal·lacions de producció, distribució i transport d’energia, que estableix uns objectius de qualitat de l’abastament en les peculiars circumstàncies que es deriven del fet insular i que determinen la conformació de cada illa com un sistema independent.

El TC es farà ressò de les successives modificacions normatives operades tant a la llei estatal com a l’autonòmica, tot recordant la rellevància del judici de constitucionalitat malgrat la concreta derogació o expulsió legislativa de l’ordenament de la norma impugnada, doncs allò rellevant és la determinació de si amb aquesta expulsió ha cessat o no la controvèrsia competencial, atesa la finalitat última que s’assigna al procés d’inconstitucionalitat.

La discrepància essencial entre les parts i que escomet el TC se centra en l’abast dels títols estatals relatius a les bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica i les bases del règim energètic, i dels títols autonòmics sobre competències exclusives en matèria d’instal·lacions de producció, distribució i transport d’energia, així com la d’ordenació i planificació de l’activitat econòmica regional en l’exercici de les seves competències, i les de desenvolupament legislatiu i execució del règim miner i energètic.

 

A banda de la doctrina general establerta i reiterada per la sentència, aquesta té especial importància en ordre a una futura i eventual legislació balear sobre el sector elèctric, doncs, els títols habilitants de l’Estatut d’autonomia de Canàries, que són avaluats per part del TC, són pràcticament idèntics, quant a contingut i abast, als que preveu el nostre Estatut amb caràcter de competència «exclusiva» en l’ art. 30. Ens referim a les matèries d’«indústria, sense perjudici del que determinin les normes de l’Estat per raons de seguretat, sanitàries o d’interès militar i les normes relacionades amb les indústries subjectes a la legislació de mines, hidrocarburs o energia nuclear» d’acord «amb les bases i l’ordenació de l’activitat econòmica general» (núm. 34 de l’art. esmentat) i, especialment, a la relativa a «instal·lacions de producció, distribució i transport d’energia, quan el transport no surti de la comunitat i el seu aprofitament no afecti una altra comunitat autònoma, respectant el que estableix el núm. 25 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució» (núm. 35); com també, i encara que en menor mesura, les de desenvolupament legislatiu i execució relatives a «ordenació i planificació de l’activitat econòmica de les Illes Balears» i «règim miner i energètic», contemplades en l’art. 31.

A la complexitat competencial de la que es fa ressò la sentència, s’hi avançava d’alguna manera el nostre Decret autonòmic 96/2005, de 23 de setembre, d’aprovació definitiva de la revisió del Pla Director Sectorial Energètic de les Illes Balears, en recollir literalment en una disposició addicional que «el desenvolupament normatiu de les lleis 54/1997, de 27 de novembre, del sector elèctric, i 34/1998, d’hidrocarburs, podria afectar algunes de les disposicions aquí fixades», autoritzant a aquest efecte a la conselleria responsable de la planificació i ordenació energètica a realitzar les corresponents adaptacions a les disposicions de caràcter estatal que hi puguin incidir.

Seguidament, passam a destacar els punts de més interès en els raonaments del TC, i que ens recorda, ab initio, que dins la competència de direcció de l’activitat econòmica general hi tenen cobertura tant les normes estatals que fixen línies d’ordenació de sectors econòmics en concret, com les previsions d’accions o mesures singulars, doctrina que entén aplicable amb intensitat en el supòsit objecte dels recursos acumulats, atès que existeixen reserves competencials expresses en favor de l’Estat en els dos sectors (art. 149.1.13 i 25 CE). Des d’aquesta primera perspectiva de competència estatal, cal remarcar de la sentència els següents punts:

a) L’Estat pot precisar amb caràcter bàsic els àmbits d’actuació de les distintes autoritats estatals reguladores sobre el sector elèctric, concretant les seves competències; però no pot delimitar un llistat de competències que correspongui a òrgans concrets de les comunitats autònomes doncs això suposa penetrar a l’àmbit reservat a la seva competència.

b) La competència estatal sobre planificació del sector, en allò que es refereix a les instal·lacions de transport i amb efectes d’obligatorietat, no neutralitza tota idea de planificació de detall fins al punt de marginar una competència autonòmica en la matèria, com a mínim en allò relatiu a les activitats destinades a garantir el subministrament i diferents de l’ordenació de les instal·lacions de transport. A més, recorda el TC que la normativa reguladora de l’activitat estatal reconeix la participació de les comunitats autònomes, amb previsió específica d’una forma participativa singular amb relació als sistemes extrapeninsulars i insulars.

c) A partir del fet d’entendre que és correcta la conformació amb un caràcter bàsic del «principi de garantia del subministrament d’energia elèctrica», el TC considera adequat a l’ordre constitucional de distribució de competències l’establiment per la LSE estatal d’habilitacions al Govern de la Nació per a l’adopció de mesures de naturalesa executiva en ella previstes. El fet que aquestes mesures a adoptar per part del Govern afectin una sola comunitat autònoma no té prou entitat per entendre que la competència li hagi de correspondre a ella en exclusiva, doncs les mesures executives es justifiquen per tal que l’Estat pugui establir les previsions d’accions o mesures singulars per assolir les finalitats de l’ordenació del sector, que complementen el principi bàsic de garantia del subministrament als consumidors establert en l’art. 10 LSE; tenint en compte que la facultat estatal no impedeix que, addicionalment, la comunitat autònoma, en ús de la competència de desenvolupament legislatiu i d’execució en matèria energètica, pugui adoptar altres mesures que poguessin ser escaients per a la garantia de subministrament, com preveu específicament per als territoris insulars la pròpia llei estatal front a situacions de risc en la prestació del subministrament, sempre i quan afectin el respectiu àmbit autonòmic i no tenguin repercussió en el conjunt del sistema elèctric.

d) L’habilitació reglamentària en favor de l’Estat establerta en l’art. 12.1 LSE, relativa a les singularitats dels territoris insulars i extrapeninsulars, no suposa deslegalització que vulneri cap principi de reserva de llei formal per a la llibertat d’empresa. El seu objecte és l’adaptació de les previsions bàsiques de la llei a les peculiaritats derivades del caràcter aïllat dels sistemes elèctrics insulars, essent l’habilitació, per mor d’aquesta connexió, també de caràcter bàsic; i això sense perjudici que el desplegament reglamentari estatal pogués ser objecte d’impugnació per la via corresponent en cas de sostracció de competències dels ens territorials.

e) La regulació estatal de les qüestions de distribució, diferents del transport, no vulnera l’ordre de competències quan permet definir els criteris de les que denomina «zones elèctriques amb característiques comunes», malgrat aquestes zones es trobin exclusivament en el territori d’una comunitat autònoma, doncs es tracta d’una competència estatal de coordinació que assoleix el sistema en conjunt, tant peninsular com extrapeninsular. A idèntica conclusió s’arriba per part del TC pel que fa a l’atribució estatal de potestats al gestor de la xarxa de distribució a cada zona elèctrica, havent-se d’entendre com a norma bàsica doncs és el corol·lari del principi bàsic estructurant de garantia de subministrament derivat de la LSE. Igualment, es justifica una habilitació estatal per a l’establiment de modulacions en el règim transitori per a la implantació del sistema de liberalització a situacions on existeixin factors objectius, com ho recomana en les comunitats autònomes balear i canària el seu caràcter aïllat i la dimensió amb relació al sistema peninsular, sense que això sigui contrari a la nota d’estabilitat que s’ha de predicar de les bases estatals.

f)  Singularment, el TC recalca que la LSE no afecta el principi d’exclusió de monopolis inherent al règim econòmic i fiscal canari garantit en la disposició addicional tercera CE, doncs, a banda d’entendre que la norma no té per finalitat l’establiment d’un monopoli, recorda que en virtut de la seva reiterada doctrina la competència sobre el règim especial correspon exclusivament a l’Estat d’acord amb els títols dels art. 133.1, 149.1.10, 13 i 14 CE. Així, expressa que l’esmentat règim econòmic i fiscal, com a mitjà del principi de solidaritat amb l’establiment d’un equilibri entre les diverses parts del territori espanyol, determina que el seu resultat final s’ha de produir no només en funció de les circumstàncies del fet insular, sinó també amb les de la resta d’Espanya, implicant un caràcter profundament evolutiu. Aquest punt ofereix un element de certa preocupació respecte de l’autèntica virtualitat de la previsió que contempla la disposició addicional sisena del nostre Estatut quant al fet que el règim especial insular de les Illes Balears implica que l’Administració general de l’Estat hagi d’ajustar la seva política a la realitat pluriinsular de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, especialment, i entre d’altres, en matèria d’energia, doncs, en definitiva, malgrat la previsió estatutària, l’autèntic abast queda en mans del legislador estatal, que és el competent per regular «el règim especial balear que reconeixerà el dret específic i diferencial de la seva insularitat».

 Per altra banda, el judici de constitucionalitat de les determinacions de la LSEC autonòmica impugnades pel Govern d’Espanya s’efectua igualment per part del TC, com hem indicat abans, des de la perspectiva d’adequació a la normativa bàsica estatal en la matèria. L’anàlisi de la sentència port a destacar les següents conclusions a tenir en compte en una futura regulació autonòmica balear sobre la qüestió:

a) Resulta inconstitucional la reproducció en alguns preceptes de la LSEC de les determinacions sobre subministrament d’energia elèctrica, quan, com és el cas tractat, la reproducció es concreta en normes relatives a matèries en què la comunitat autònoma no té competències, remetent-se el TC a la consolidada doctrina sobre el particular. En concret, d’una banda es reprodueix només parcialment la norma estatal bàsica i s’omet una part substancial, i de l’altra, i més determinant de la inconstitucionalitat, hi ha una divergència normativa respecte del règim especial de producció elèctrica i de generació.

b) La planificació elèctrica a llarg termini, establerta per la comunitat autònoma amb caràcter vinculant amb relació a la generació, el transport i la distribució elèctrica, entra en contradicció amb la idea de planificació plasmada en la normativa bàsica estatal.

c) La definició dels requisits tècnics mitjançant els quals es determina que una xarxa pugui ser considerada de transport d’energia elèctrica a la LSEC contradiu la normativa bàsica estatal, vulnerant l’ordre constitucional de competències.

d) La previsió de la LSEC, caracteritzant com a no vinculant l’informe previ que la comunitat autònoma ha de sol·licitar de l’Administració general de l’Estat abans de l’atorgament de les autoritzacions per a les instal·lacions de transport d’electricitat, en relació amb les possibles afectacions de la instal·lació projectada per al règim econòmic elèctric en conjunt, contradiu el que disposa amb caràcter bàsic la LSE estatal, que configura l’esmentat informe com a vinculant.

e) La LSEC no pot establir un règim específic de resolució de conflictes entre els operadors autoritzats que es puguin plantejar per l’ús de les xarxes de transport, tota vegada que, a banda del fet que la LSE ha atribuït tal funció a la Comissió Nacional del Sistema Elèctric, i amb això ha decidit l’assignació de la competència per dirimir els hipotètics conflictes a un únic òrgan arbitral, entén el TC que pot vulnerar la normativa estatal basada, com és el cas, en l’art. 149.1.25 CE. Però igualment, i pel que fa a aquest aspecte, s’ha de donar preferència, en ordre a dictaminar la inconstitucionalitat de la previsió autonòmica, a l’aplicació dels títols exclusius estatals en matèria d’Administració de justícia i legislació processal civil, ex art. 149.1.5, 6 i 8 CE, atès que inclouen necessàriament la regulació en matèria d’arbitratge, d’acord amb la doctrina reiterada del TC.

 2. Sentència núm. 62/2011, de 5 de maig. Ponent: Sr. Ortega Álvarez. Recurs d’empara: DRET DE PARTICIPACIÓ POLÍTICA, LLIBERTAT IDEOLÒGICA, D’EXPRESSIÓ I D’ASSOCIACIÓ; PROCEDIMENT CONTENCIÓS ELECTORAL.

La demanda d’empara va tenir per objecte la impugnació de la sentència de la Sala Especial del Tribunal Suprem a què es refereix l’art. 61 LOPJ d’1 de maig de 2011, recaiguda en procediments contenciosos electorals acumulats i que va estimar els recursos interposats per l’Advocat de l’Estat i el Ministeri Fiscal, declarant no conformes a dret i anul·lant els acords de les juntes electorals de zona d’Àlaba, Guipúscoa, Biscaia i Miranda de Ebro ( Burgos), i de les juntes electorals de la Comunitat Foral de Navarra, de proclamació de les candidatures presentades per la coalició electoral BilduEusko AlkartasunaAlternatiba Eraikitzen a les eleccions municipals, a les juntes generals dels territoris històrics i al Parlament de Navarra, que s’havien convocat per al 22 de maig de 2011.

La coalició recurrent en empara atribuïa a la sentència impugnada la vulneració del dret de participació política previst en l’art. 23 CE, en relació amb la llibertat ideològica de l’art. 16, amb la llibertat d’expressió de l’art. 20.1.a) i amb el dret d’associació de l’art. 22, com també amb els art. 10 i 11 del Conveni Europeu dels Drets Humans, en haver-la privat de la presentació de les seves candidatures a les convocatòries electorals esmentades. El TC estima la demanda i declara vulnerat el dret de la coalició a accedir als càrrecs públics en condicions d’igualtat, amb els requisits que assenyalen les lleis, d’acord amb l’art. 23.2 CE, i la restableix en el seu dret, tot declarant la nul·litat de la sentència de la Sala Especial del Tribunal Suprem.

 El TC aborda la qüestió des de la seva línia doctrinal consolidada en relació amb la prohibició de proclamació de candidatures electorals al servei de la continuïtat material de partits polítics dissolts per la seva vinculació amb una organització terrorista. I això des de l’anàlisi de la causa prevista en l’art. 44.4 de la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG), aplicable, a més de a les candidatures presentades per agrupacions electorals, a les presentades per partits polítics, federacions i coalicions; precepte que fonamenta el requeriment de l’acreditació judicial raonable, suficient i d’acord a un procés amb totes les garanties, d’un objectiu defraudador, dirigit a la continuïtat d’un partit il·legalitzat, i que es materialitza a través d’instruments subjectius, organitzatius, funcionals o financers.

El punt decisiu que tracta la sentència el constitueixen els criteris emprats per tal d’acreditar una trama defraudadora, que portin a una convicció judicial de la seva existència i que puguin conformar la decisió a partir de la concurrència de diversos elements probatoris. Per això el Tribunal pondera que, estant en joc l’efectivitat d’un dret fonamental, s’ha de verificar la revisió judicial d’acord amb un cànon el contingut del quan depèn de l’apreciació conjunta d’una sèrie de magnituds que, de forma raonable, constatin una actuació que de fet pugui ser continuadora de l’activitat de partits il·legalitzats. El punt d’inflexió el constitueixen l’abast que es pot conferir a un conjunt de proves i l’atribució de valor a determinats elements de forma individual, així com les limitacions en l’ús d’una valoració de tipus indiciari excessivament oberta.

Prèviament a escometre la qüestió probatòria, el TC parteix del principi que, en el nostre ordenament, qualsevol projecte polític és compatible amb la Constitució sempre i quan no es defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics o els drets fonamentals, i per això es fa necessari extremar el rigor a l’hora de donar per provada la realitat del frau a una sentència prèvia de dissolució de partits polítics, per tal de dissipar el risc que s’acabi perjudicant, precisament, la pluralitat ideològica que promou la pròpia Constitució i que empara com un valor fonamental de l’ordenament. El risc que apunta el TC és que, confonent la ideologia professada per un partit amb els mitjans utilitzats per promoure-la, s’acabi per perjudicar a qui comparteix aquesta mateixa ideologia, encara que no es pugui demostrar que l’està defensant per mitjans violents o que tampoc no es pugui demostrar que ho faci com un simple instrument dels que fan de la violència terrorista el seu mitjà d’actuació material.

A partir d’aquest raonament, el TC es fa ressò del fet que la pròpia sentència del TS descartava l’existència de vinculacions subjectives del membres independents de les candidatures a les quals es revoca la proclamació amb l’entramat ETA─Batasuna; i, per tant, no es pot admetre que la inexistència d’aquestes vinculacions es pugui constituir en un indici probatori més que les candidatures presentades per la coalició pretenguin defraudar la sentència prèvia d’il·legalització, donant-hi cabuda a candidats proposats per Batasuna. El TC considera que no és admissible de cap manera convertir la inexistència o debilitat dels indicis subjectius en insinuació dels indicis objectius.

Seguidament efectua una anàlisi dels elements probatoris objectius emprats per part del TS, arribant en aquest àmbit el TC a la conclusió que la seva consideració conjunta no permet confirmar, en els termes constitucionalment exigibles, la idea que la pretensió defraudadora s’hagi materialitzat amb les candidatures presentades per la coalició demandant de l’empara, ni que aquesta coalició s’hagi deixat instrumentar amb aquesta finalitat. Aclareix en aquest sentit que, a diferència dels casos tractats en anteriors precedents adoptats per part del TC, no hi ha elements que acreditin l’existència de vincles personals, financers o de suport material a ETA─Batasuna, factor que fou rellevant en els supòsits anteriors. En concret, i a partir de la valoració de proves d’intervenció de comunicacions, recorda que el fet de la dissolució prèvia d’un partit polític, d’acord amb la doctrina constitucional, no produeix en cap cas i com a efecte la privació del dret de sufragi, actiu o passiu, de cap dels qui en varen ser promotors, dirigents o afiliats.

De la importància que assoliria la sentència comentada n’és exponent el fet que, sense que el recurs d’empara sigui competència directa del Ple del TC d’acord amb la seva Llei orgànica reguladora, va adoptar acord de reclamar el seu coneixement a proposta de tres magistrats de la Sala Segona. Caldria apuntar que la prèvia sentència del TS, i contra la que es dirigí la demanda d’empara constitucional, va tenir igualment una àmplia discrepància, tota vegada que fou objecte de dos vots particulars, un d’ells subscrit per sis magistrats, en considerar que els recursos promoguts per l’Advocat de l’Estat i el Ministeri Fiscal havien d’haver estat desestimats, i l’altre, en entendre que s’hauria d’haver produït una estimació només parcial.

Cal destacar un primer raonament o conclusió de les consideracions de la sentència del TC com és que, al seu criteri, l’apreciació conjunta dels elements de prova en els quals es va fonamentar la decisió del TS no pot impedir la prèvia consideració, des d’una perspectiva constitucional d’empara, de la validesa, solidesa i qualitat dels distints indicis probatoris, factor que lògicament tampoc no pot excloure el seu examen individualitzat quan resulti necessari per tal de resoldre els possibles dubtes que pugui suscitar constitucionalment.

Conclusió que d’alguna manera es reafirma a partir de la valoració per part del TC dels elements probatoris, en insistir una vegada més que l’«esquerra abertzale», com a expressió ideològica, no ha estat proscrita del nostre ordenament ni ho podria arribar a ser sense trencar el principi pluralista i els drets fonamentals que hi van connectats, i que les ideologies són, dins l’ordenament constitucional espanyol, absolutament lliures i han de trobar dins el poder públic la primera garantia de la seva indemnitat. No obstant recorda, òbviament, que no hi poden aspirar els qui se serveixen per a la seva promoció i defensa de mitjans il·lícits o violents, o de la intimidació terrorista, per a l’assoliment de les seves finalitats. En definitiva, es ressalta pel TC que la simple sospita no pot constituir un argument jurídicament acceptable per excloure a ningú del ple exercici del dret fonamental de participació política.

Però tot seguit, com ja ha reiterat en la seva extensa fonamentació jurídica, vol aclarir que potser en el futur la sospita pugui quedar confirmada, però això no obsta que, en el moment de resoldre l’empara constitucional, una mera sospita no pot conduir a un resultat limitador sense deixar en la incertesa l’àmbit del lliure exercici dels drets de participació política garantits en l’art. 23 CE, i amb això, el valor del pluralisme polític sobre el que es fonamenta l’ordenament constitucional de l’Estat democràtic. Expressarà així que assegurar a ultrança, a través de controls preventius, la seguretat de l’Estat constitucional posa en primer lloc en risc els valors del propi Estat constitucional, resultant a més una mesura desproporcionada tenint en compte que l’ordenament permet tota una sèrie d’instruments de control a posteriori.

En aquest sentit, cal enllaçar dita conclusió amb la constatació per part del TC de les distintes reformes legislatives en matèria electoral, tota vegada que la intenció defraudadora pot ser corregida no només en el moment de presentació de candidatures o de la seva impugnació, sinó que permet la seva apreciació i correcció durant la campanya electoral; també des del dia de la votació fins a la proclamació d’electes i, fins i tot, durant el mandat electoral. Per tant, a criteri del TC, l’activació dels instruments legals per impedir actuacions defraudadores en el moment inicial de presentació de candidatures exigeix el major rigor en la valoració de les causes impeditives establertes en la LOREG.

La sentència fou objecte d’una profunda controvèrsia en el sí del TC, motiu pel qual s’hi formularen un total de cinc vots particulars (Delgado Barrio, Rodríguez Arribas, Aragón Reyes, Hernando Santiago i Pérez de los Cobos Orihuel).

En síntesi, les discrepàncies amb la doctrina majoritària aplicada s’efectuen tant sobre el valor de la prova indiciària, com pel que fa a la valoració dels elements objectius; així com amb relació al paper o funció de la jurisdicció constitucional, aparentment limitada a revisar la vulneració d’un dret fonamental quan l’anàlisi de la prova conjunta hagi resultat notòriament errònia, arbitrària o mancada de fonament raonable o amb motivació insuficient. En aquesta línia, s’hi esmenta en algun d’ells com la via d’empara no ha de ser una nova instància en què es puguin revisar o alterar els fets que s’han donat com a provats pels òrgans judicials. Destaca igualment algun vot particular de com la prova d’indici havia estat fins i tot acceptada, com a plantejament teòric de partida, per la pròpia coalició demandant de l’empara.

Per tant, el gruix de les consideracions dels vots particulars es realitzen entenent que la Sala Especial del TS va formar la seva convicció sobre la continuïtat dels partits il·legalitzats i dissolts a través de les candidatures no proclamades a partir de la valoració d’un conjunt d’elements probatoris de naturalesa objectiva, que li varen permetre concloure de forma raonable i fonamentada que l’objectiu defraudador concebut pels responsables dels partits dissolts es concretava en aquelles candidatures.

De la mateixa manera, alguns dels vots manifesten la discrepància en el fet que les possibilitats de correcció amb caràcter posterior a la proclamació dels candidats, establertes per les successives reformes legals, puguin servir per desvirtuar indicis que abonin la necessitat de revocar aquella proclamació, en entendre aquests vots que l’eficàcia del control a priori ja existia abans de les reformes i que de cap manera la introducció pel legislador de controls posteriors addicionals no suposa devaluació de les exigències necessàries en el previ.

3. INTERLOCUTÒRIA NÚM. 113/2011, de 19 de juliol. QÜESTIÓ D’INCONSTITUCIONALITAT: REQUISITS PROCESSALS D’ADMISSIÓ, JUDICI DE RELLEVÀNCIA, RELACIÓ ENTRE PRETENSIÓ PROCESSAL, OBJECTE DEL PROCÉS I RESOLUCIÓ. SISTEMA TAXAT D’OPOSICIÓ A L’EXECUCIÓ HIPOTECÀRIA.

Per part del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Sabadell es planteja una qüestió d’inconstitucionalitat, per possible vulneració dels art. 9.3, 24.1 i 47 CE, de diversos articles de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’enjudiciament civil (LEC): de l’art. 695, que estableix els motius limitats d’oposició al despatx d’execució hipotecària; de l’art. 698, per remetre’s al judici que correspongui el tractament de qualsevol altre motiu de reclamació del deutor, sense que pugui produir en cap cas la suspensió de l’execució, i, en connexió amb les esmentades disposicions, de l’art. 579.2 en la mesura que disposa la continuïtat de l’execució d’acord a les normes ordinàries si el producte de la subhasta del bé hipotecat és insuficient per cobrir el crèdit.

Els raonaments del Jutjat es descriuen extensament en els antecedents 2 i 3 de la Interlocutòria i es concreten en la consideració que la limitació dels motius d’oposició a l’execució establerts en la LEC impedeixen a l’òrgan judicial ordinari escometre l’examen dels motius adduïts per l’executat sobre la validesa del negoci jurídic i la concurrència dels pressuposts de l’incompliment que determinen l’execució hipotecària; i això sense que la remissió al procediment plenari representi una garantia efectiva de protecció dels seus interessos, provocant indefensió amb relació a la protecció del dret a l’habitatge reconegut en la CE, i afegint més indefensió produïda a la part executada en cas d’insuficiència del producte de la subhasta del bé,  conseqüència de la manca d’un tràmit d’oposició a l’execució, quan continuï per la via del procediment d’execució ordinari.

El TC rebutja l’admissió de la qüestió, sobre la base de l’art. 37.1 LOTC, per manca del requisit del judici de rellevància que estableix el seu art. 35.1, tot entenent que els art. 579 i 698 LEC no disposen de connexió directa i efectiva amb la resolució o veredicte pendent. Entén el TC que aquests articles es refereixen a una fase ulterior del procés d’execució que no es correspon amb el moment del procés a quo en què es promou la qüestió o se suscita el dubte d’inconstitucionalitat, i considera a més que dits preceptes regulen el règim legal d’un procediment que no és el que se substancia, sinó aquell al qual pot acudir l’executat hipotecari al marge del judici sumari.

Pel que fa a altres punts, com la conformitat constitucional del sistema de motius taxats d’oposició al despatx d’execució hipotecària que estableix l’art. 695 LEC en connexió amb el dret fonamental de tutela judicial efectiva de l’art. 24 CE, la igualtat de parts en el procés, el dret a un habitatge digne i adequat previst en el seu art. 47 i el principi d’interdicció de l’arbitrarietat dels poders públics recollit en l’art. 9.3, es rebutja igualment la qüestió. El TC considera produïda una «notòria manca de fonament de la qüestió formulada», a partir de la manca d’examen, per part del Jutjat, de la jurisprudència constitucional preexistent sobre la qüestió. Per això es remet als seus anteriors pronunciaments sobre els preceptes limitadors dels motius d’oposició al procés especial d’execució hipotecària de la Llei de 2 de desembre de 1872, així com al procediment sumari que va introduir la Llei hipotecària de 1909, que considera que es manté, en els seus trets essencials, fins a la vigent LEC.

Des d’aquesta perspectiva, el TC recorda que ja va poder establir que l’absència d’una fase de cognició comporta el caràcter no definitiu del procediment, per la qual cosa no es produeix l’efecte de cosa jutjada i queda la porta oberta a un judici declaratiu, on les qüestions de fons queden intactes i es poden discutir després amb tota extensió. Per tant, no es produeix indefensió i la regulació no confronta amb l’art. 24 CE. En definitiva, el TC entén que amb la seva doctrina precedent ja es podien entendre dissipats els dubtes relatius al fet de com encaixa l’art. 695 LEC en el dret fonamental a la tutela judicial efectiva de l’executat hipotecari, de la vulneració del qual el Jutjat que formula la qüestió en fa dependre la lesió d’altres drets i principis constitucionals: la interdicció de l’arbitrarietat (art. 9.3 CE) i el dret a un habitatge digne (art. 47 CE).

Destaca una certa tendència a la inalterabilitat de la doctrina i també un recordatori del TC quant al fet que el mecanisme de la qüestió d’inconstitucionalitat no és el procediment idoni per tal que els òrgans jurisdiccionals puguin qüestionar de manera genèrica o abstracta la constitucionalitat d’un règim legal, com és el del procés d’execució hipotecària, per comparació amb un possible model alternatiu, que no li correspon formular al Jutjat ni valorar al TC en ser una matèria de l’exclusiva competència del legislador, el qual disposa, dins els límits constitucionals, d’un marge ample de llibertat d’elecció. En aquest sentit, podríem enllaçar justament el que apunta el TC amb el debat que diverses formacions polítiques han anat plantejant respecte de la reconfiguració del sistema de garantia hipotecària actualment vigent.

Tanmateix, cal també destacar les reflexions efectuades en el vot particular concurrent, formulat a la resolució interlocutòria per part del magistrat  Gay Montalvo, que, tot i no ser discrepant respecte a la manca de superació del judici de rellevància en la qüestió de constitucionalitat, apunta que tal consideració no ha de prejutjar que les qüestions, oportunament plantejades amb els corresponents pressuposts processals, s’hagin de sotmetre a judici del TC. Igualment, coincideix amb el raonament majoritari quant al respecte del dret fonamental a la tutela judicial malgrat el motius restrictius d’oposició al despatx d’execució hipotecària.

A la vegada, i després d’un sòlid raonament, el vot concurrent conclou que les característiques de la situació econòmica i financera actual són radicalment distintes a les de dècades anteriors, i a les quals es refereix la doctrina del TC que s’ha estès automàticament per no admetre la qüestió; també s’indica que aquesta profunda transformació del règim ha de tenir una incidència directa en les condicions del compliment dels compromisos hipotecaris adquirits. Circumstància que porta al magistrat a considerar insuficient aquella extensió automàtica de la doctrina per tal de rebutjar, com a no fonamentada, la qüestió de constitucionalitat. Això perquè, en la seva opinió, caldria examinar si els preceptes qüestionats, interpretats d’acord amb el nou context econòmic i social, són o no compatibles amb els valors protegits constitucionalment que invoca el Jutjat promotor de la qüestió, doncs al contrari s’incorre en un reduccionisme del control constitucional.

4. SENTÈNCIA NÚM. 137/2011, DE 14 DE SETEMBRE.  Ponent: Sr. Sala Sánchez. RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT: LÍMITS DELS DECRETS LLEI; MANCA DELS REQUISITS DE NECESSITAT EXTRAORDINÀRIA I URGENT.

Per part de 91 diputats del Grup Parlamentari Socialista del Congrés s’interposa recurs d’inconstitucionalitat contra l’art. 1 del Reial decret llei 4/2000, de 23 de juny, de mesures de liberalització en el sector immobiliari i transports, que modifica alguns preceptes de la Llei 6/1998, de 13 d’abril, sobre règim del sòl i valoracions; en concret, els criteris de classificació de sòl no urbanitzable (art. 9.2) i l’establiment de condicions d’exercici del dret de promoció del sòl urbanitzable (art. 15.2 i 16.1 i 3).

Es planteja la impossibilitat formal de regular els punts anteriors per decret llei atesa la manca de concurrència del requisit de necessitat urgent i extraordinària que exigeix l’art. 86.1 CE i, també, perquè s’afecta materialment el contingut bàsic del dret de propietat regulat en el títol I CE. S’argumenten igualment altres motius d’inconstitucionalitat com l’excés en l’ús de la competència legislativa estatal, per tal com els apartats 1, 13 i 18 de l’art. 149.1 CE no poden donar cobertura a la regulació; la vulneració de la garantia institucional de l’autonomia local de l’art. 137 CE, i la infracció del béns i principis constitucionals de protecció i millora del medi ambient adequat (art. 45 CE) i de seguretat jurídica (art. 9.3 CE).

Afronta primerament el TC l’anàlisi de la validesa de la norma per mor de la seva aprovació com a decret llei, a partir del pressupost de la necessitat urgent i extraordinària que exigeix l’art. 86 CE, tota vegada que és una funció pròpia de la jurisdicció constitucional assegurar el compliment de les limitacions que s’hi estableixen en casos d’ús abusiu o arbitrari de la legislació d’urgència. Per remissió a la doctrina consolidada –tot recordant que la definició de la situació de necessitat s’ha de realitzar per l’òrgan polític de forma explícita i raonada, i acreditant la connexió d’aquesta situació amb el contingut de la mesura normativa–, s’admet que la concurrència del requisit es pugui determinar mitjançant una valoració conjunta dels factors que porten al Govern a dictar-la, i per això el TC passa a analitzar tant l’exposició de motius del decret llei, com també les argumentacions ofertes en el tràmit de validació parlamentària.

A parer majoritari de l’alt tribunal, la justificació general de l’expositiu de la norma i la més específica relativa a les diferents mesures adoptades en els sectors econòmics per tal de fer front a una situació de rigidesa del mercat immobiliari –determinada per un creixement de la demanda i escassetat de sòl urbanitzable, que condicionaria el preu dels productes immobiliaris, i la necessitat de correcció amb l’objectiu de reducció de preus dels productes immobiliaris, tot augmentant l’oferta de sòl– es vinculen a una situació de caràcter estructural i no conjuntural. Malgrat es reconeix que la legislació d’urgència, en determinats casos, pot ser també admesa davant situacions estructurals, això no lleva que en aquests supòsits el seu exercici s’hagi de circumscriure a situacions de força major o d’emergència, requerint-se per això certes notes d’excepcionalitat, gravetat, rellevància i imprevisibilitat que no pugui ser escomesa pel procediment legislatiu ordinari o d’urgència.

El TC considera en aquesta Sentència que el Govern no ha acreditat els requisits exigibles per al dictat de la legislació d’urgència, ni tampoc no s’ha al·ludit als possibles perjudicis que per a l’assoliment dels seus objectius suposaria la tramitació pel procediment legislatiu ordinari; i recorda que no pot deixar d’assenyalar, en aquesta línia, que la situació de rigidesa del mercat immobiliari ja s’havia apreciat amb anterioritat en altres instruments normatius que precediren el Reial Decret llei de l’any 2000: entre ells, el Reial decret llei 5/1996, de 7 de juny, i la Llei 6/1998, de 13 d’abril. Destaca el TC que si alguna cosa apunta la regulació objecte de recurs d’inconstitucionalitat és que s’insereix en un esforç legislatiu iniciat l’any 1996 dins l’àmbit de la legislació urbanística, per tal d’incrementar el sòl disponible i abaratir el preu de l’habitatge.

Però aquests anteriors objectius són els mateixos als quals va respondre també la Llei 10/2003 i, per tant, no estam davant una situació conjuntural sinó estructural i, en conseqüència, s’incorre en el defecte de l’existència d’una situació especialment qualificada per les notes de gravetat, imprevisibilitat o rellevància, incomplint-se els estrictes límits als que la Constitució sotmet l’exercici del poder legislatiu del Govern.

En definitiva, el TC estima el recurs d’inconstitucionalitat per infracció dels límits que l’art. 86.1 CE exigeix als decrets llei, factor que fa innecessari l’anàlisi de les restants causes de pretesa inconstitucionalitat que s’invocaren.

Tanmateix, cal apuntar la formulació de vot particular per part de dos magistrats (Delgado Barrio i Aragón Reyes), fins i tot més extens que els fonaments jurídics de la Sentència, en el que s’entén que concorren en el cas els necessaris pressuposts habilitants establerts en la CE. Resulta interessant la seva lectura en la mesura que se centra més en el fet de voler entrar en l’examen de la resta dels motius dels recurs, és a dir, en la infracció material dels preceptes constitucionals relatius a la distribució de competències entre Estat i comunitats autònomes, que en la infracció de l’article 86 CE.

Perquè certament, dels extensos deu punts de discrepància de què consta el vot particular, només els dos primers es dediquen a la justificació de la concurrència de la situació de necessitat urgent i extraordinària i l’adequada connexió de les mesures establertes en l’art. 1 del Decret llei. La resta de l’argumentació del vot discrepant es formula a partir d’una crítica a la cabdal STC núm. 61/1997, de 20 de març, relativa a la declaració d’inconstitucionalitat de la legislació urbanística estatal dictada els anys 1990 i 1992 i l’adhesió al vot particular que hi formulà l’aleshores magistrat Jiménez de Parga; crítica que es fa tal vegada amb una certa dosi de nostàlgia d’allò que s’hagués pogut dir en aquell moment doncs, textualment, s’arriba a dir que «la resolución del presente recurso de inconstitucionalidad brindaba a este Tribunal una excelente oportunidad para reconsiderar la doctrina sentada en la STC 61/1997, de 20 de marzo, así como en la STC 164/2001, de 11 de julio, que la reitera —doctrina que no tenemos reparo en considerar como desafortunada en muchos puntos—, […]».

De la mateixa manera, el contingut del vot particular en determinats passatges sembla oblidar quin era el concret debat de fons, doncs fins i tot es reconeix que «incluso sin necesidad de overruling respecto de la STC 61/1997, es decir, aceptando su doctrina, cabía en el presente caso llegar a la conclusión de que el precepto impugnado no infringe el orden constitucional de competencias […]». Per això causa certa estranyesa el potent excursus dut a terme per remarcar la potenciació de la clàusula de supletorietat del dret estatal i la subordinació dels estatuts d’autonomia a la Constitució, i per destacar sempre el caràcter infraordenat de l’ordenament autonòmic respecte de l’estatal.

Aquesta funció expansiva de la legislació de l’Estat front a la de les comunitats autònomes és la vertadera i poc dissimulada reivindicació del vot particular pel que fa als aspectes de regulació material del Decret llei, que, a parer dels discrepants, hauria comportat que per part del TC s’hagués hagut de valorar una sentència desestimatòria, doncs pel que fa a la resta d’infraccions constitucionals —garantia institucional de l’autonomia local (art. 137 CE), protecció i millora mediambiental (art. 45 CE) i seguretat jurídica (art. 9.3)—, s’argumenta únicament que «habrían debido correr igual suerte desestimatoria que los anteriores motivos de impugnación, atendiendo a los acertados argumentos expuestos por la Abogacía del Estado».

 

Etiquetado con: ,