Jurisprudència Constitucional Número 11
>
>
Jurisprudència Constitucional Número 11

1. SENTÈNCIA NÚM. 26/2012, D’1 DE MARÇ (PLE). RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT. Ponent: Pérez Tremps. COMPETÈNCIES ESTATALS I AUTONÒMIQUES ESPECÍFIQUES EN MATÈRIA DE COMERÇ INTERIOR. RÈGIM ADMINISTRATIU DELS ESTABLIMENTS COMERCIALS. HORARIS. VENDA DE SALDOS I MODALITATS DE LIMITACIÓ DE VENDES: PROHIBICIÓ TEMPORAL D’ACTUACIONS DE PROMOCIÓ I DE VENDA A PÈRDUES. ESTATUT D’AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS: COMPETÈNCIES EXCLUSIVES I MODALITZACIÓ PER LA LEGISLACIÓ BÀSICA.

Mitjançant recurs d’inconstitucionalitat promogut per part del President del Govern, s’impugnen els arts. 4.2; 14.1; 18; 20; 21.l b) segon incís; 22.1, en el seu incís final; 27.a); 28; 35.2 i 54.1 de la Llei balear 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears (LOACIB).

Es considera que l’esmentada llei autonòmica, en la regulació de determinats aspectes als què ens referirem, vulnera diverses competències estatals, singularment les relatives a les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals, legislació mercantil i civil, bases i coordinació general de l’activitat econòmica, i bases del règim jurídic de les administracions públiques.

La STC es fa ressò del fet que durant la tramitació del procediment alguns dels preceptes que en varen constituir el seu objecte han sofert modificacions, tot recordant que en aquesta situació és doctrina del Tribunal que l’apreciació de la pèrdua de l’objecte depèn de la incidència real que tengui la derogació, substitució o modificació de la norma, sense que es pugui resoldre en base a criteris apriorístics i tot considerant que el punt d’inflexió és si ha cessat o no la controvèrsia de competències, atès que aquesta és precisament la finalitat del recurs.

Analitzarà, des d’aquesta perspectiva, la incidència de tres reformes posteriors de la norma autonòmica: la produïda per les Lleis balears 8/2004, de 23 de desembre; 25/2006, de 27 de desembre; i més especialment la Llei 8/2009, de 16 de desembre, de reforma de la LOACIB per a la transposició de la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de desembre, relativa als serveis en el mercat interior.

El TC conclou en que els canvis normatius sobrevinguts amb posterioritat al plantejament del recurs no han afectat al seu objecte, que es manté en els mateixos termes, tot tenint en compte que els preceptes recorreguts i posteriorment modificats foren impugnats per qüestions competencials i que cap de les parts no va manifestar la seva voluntat de desistir del procediment.

Igualment, el TC té en compte que la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears ha entrat en vigor posteriorment a l’admissió del recurs, per la qual cosa les qüestions objecte de controvèrsia es decideixen considerant les noves prescripcions estatutàries d’aplicació.

Finalment, cal destacar que l’anàlisi constitucional és de caràcter mediata o indirecta, d’acord amb el concepte introduït per la jurisprudència del TC per referir-se a la infracció per la normativa autonòmica de l’ordre constitucional de distribució de competències per contradicció amb normativa estatal bàsica; tot recordant que, en aquest cas, s’exigeix la concurrència de dues circumstàncies: a) que la norma estatal infringida per la llei autonòmica sigui norma bàsica en doble sentit, material i formal, i; b) que la contradicció entre ambdues normes, estatal i autonòmica, sigui efectiva i insalvable per via interpretativa. En aquest sentit, es recorda que el cànon de constitucionalitat en aquest punt s’ha de resoldre d’acord amb la legislació bàsica estatal en el moment de dictar la sentència i no la vigent en el moment de formulació del recurs.

La resolució de la controvèrsia, amb caràcter general, se centra en l’àmbit sectorial del comerç interior o la defensa dels consumidors i usuaris, en què la delimitació competencial a considerar a l’hora de resoldre les qüestions plantejades és la que resulta de la lectura conjunta dels arts. 30.42 i 30.47 de l’EAIB, d’acord amb la redacció conferida per la Llei orgànica 1/2007, de 28 de febrer, d’acord amb els quals la nostra comunitat autònoma té competències exclusives tant en matèria de comerç interior «sense perjudici del que disposen els articles 38, 131 i en els números 11 i 13 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució», com en matèria de defensa dels consumidors i usuaris «en els termes disposats als articles 28, 131 i en els números 11, 13 i 16 de l’apartat 1 de l’article 149 de la Constitució.»

Des d’aquest punt de partida comença el TC recordant que, d’acord amb el tenor literal dels termes estatutaris, les referides assumpcions competencials no exclouen la competència estatal per establir les bases i la coordinació del sector, i que l’exercici autonòmic d’aquesta competències exclusives pot estar condicionat per mesures de l’Estat que, en l’exercici d’una competència pròpia i diferenciada, es poden desplegar autònomament sobre diversos camps o matèries.

A partir d’aquest marc previ, i partint de l’anterior STC 140/2011, de 14 de setembre, reitera, en relació a l’assumpció autonòmica de la competència en matèria de comerç interior, que s’ha d’adequar d’acord amb el previst en el propi EAIB en l’exercici de llurs competències a la disciplina establerta per l’Estat d’acord amb els títols habilitants relacionats a l’art. 149.1 CE i «en especial a aquells explícitament esmentades pel text estatutari» doncs només així serà possible reconèixer que la competència autonòmica «s’ha actualitzat en el respecte al seu marc delimitador propi, constitucional i estatutari», qüestió que passa a examinar el TC amb relació a cadascun dels preceptes objecte del recurs, tot posant-se en relació amb les competències estatals que s’entenen vulnerades, com són especialment les que deriven de l’art. 149.1.6 i 13 CE.

En aquest sentit, d’aquesta anàlisi singularitzada dels distints preceptes de la llei autonòmica cal destacar-ne les següents conclusions:

a) L’art. 4.2 de la LOACIB resulta inconstitucional en incloure dins la definició d’activitat comercial al detall la relativa als obsequis i regals oferts per les entitats de crèdit als usuaris de serveis financers i el finançament de béns que l’entitat posa a disposició del client, atès que respon a l’especificació d’un concepte prèviament definit a la Llei estatal 7/1996, de 14 de gener, de comerç minorista (LCM), amb contradicció de redaccions i de definicions, incloent la norma autonòmica aspectes no inclosos en la definició estatal. Correspon a la legislació estatal civil o mercantil la definició de la condició de comerciant, i per extensió de definició de l’activitat que deriva d’aquesta condició, ex art. 149.1.6 CE. La competència autonòmica en matèria de comerç interior, si bé pot incloure les condicions d’exercici de l’activitat comercial, no pot envair àmbit d’activitat mercantil estatal de configuració jurídica negocial. Afegeix que la regulació autonòmica escomet relacions contractuals en què no hi ha pròpiament activitat de venda, sinó de serveis financers, negocis pròpiament bancaris, que si bé poden ser qualificats com a actes de comerç, es troben reservats a entitats de crèdit d’acord amb la Llei estatal 26/1988, de 29 de juliol, norma estatal redactada a l’empara de l’art. 149.1.11 CE que limita igualment la competència autonòmica en matèria de comerç interior.

b) La fixació de la LOACIB, en el seu l’article 14.1, de limitacions a l’autorització d’obres i implantació d’establiments en funció de la combinació de superfícies útils d’exposició i venda amb la població del respectiu municipi on es pretén la implantació, resulta incompatible amb la regulació bàsica estatal sobrevinguda, a partir dels canvis de la LCM efectuats per la Llei estatal 1/2010, d’1 de març, complint els manaments de la precedent Llei 17/2009, de 23 de novembre, sobre lliure accés a les activitats de servei i el seu exercici, a partir de la consideració que aquesta darrera norma estatal (que incorpora a l’ordenament espanyol la Directiva 2006/123/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 12 de novembre de 2006), disposa la impossibilitat de que la normativa reguladora supediti l’exercici de l’activitat a restriccions quantitatives o territorials; concretament a partir de límits fixats en funció de la població. En aquest sentit, per part del TC resulta clara la incompatibilitat de l’art 14.1 de la norma amb l’esmentada legislació bàsica sobre ordenació general de l’economia ex art. 149.1.13 CE.

c) Quant al tractament de la impugnació relativa a distints articles relatius a la regulació dels horaris comercials, la STC pren com a referent bàsic les determinacions del Reial decret llei 6/2000, de 23 de juny, i especialment, la Llei 1/2004, de 21 de desembre, d’horaris comercials, en l’enteniment que suposen una expressió del títol estatal sobre bases i coordinació de la planificació general de l’activitat econòmica ex art. 149.1.13 CE. En aquest sentit, extractant les conclusions dels respectius Fonaments de Dret, cal destacar-ne la constatació per part del TC del fet que la legislació estatal abans esmentada es tracta, formalment i materialment, de normativa bàsica, descartant-se així d’entrada un argument defensat per la representació autonòmica que en qüestionava tal caràcter. El TC considera que dita normativa estatal inclou clarament una sèrie d’objectius de política econòmica en un sector de gran transcendència econòmica com és el de la distribució comercial i, des d’aquesta premissa, s’entén:

  • Que l’art. 18.2 de la llei autonòmica contravé la legislació bàsica i per tant resulta contrari a l’ordre de distribució de competències, en fixar una limitació diària a l’horari d’obertura i tancament d’establiments no admesa per l’estatal.
  • Que l’article 20 de la LOACIB, regulador de limitacions de l’activitat comercial en diumenges i dies festius, no resulta contrari als preceptes bàsics estatals, tota vegada que no existeix una contradicció insalvable per la via interpretativa de manera conforme amb l’ordre constitucional de distribució de competències. Tal interpretació ha de passar per establir que la norma autonòmica no exclou que els diumenges i festius puguin ser dies hàbils per a l’exercici de l’activitat comercial, sinó que es limita a preveure que la seva determinació es trobaria sotmesa a autorització expressa, per tal de determinar els dies festius d’obertura, que també ve exigida per la legislació estatal. No resulta contradictòria sempre i quan es respecti els mínims de vuit dies d’obertura establert a la legislació bàsica.
  • En canvi, resulta contrari a l’ordre competencial allò establert per l’art. 21.1.b) i 22 de la LOACIB, quant s la limitació d’obertura horària màxima en dotze hores pel que fa a les zones de gran afluència turística, tota vegada que l’art. 5 de la referida Llei estatal 1/2004, de 21 de desembre, en regular els establiments amb règim especial d’horaris, disposa que els ubicats a zones de gran afluència turística disposaran de plena llibertat per determinar els dies i hores que romandran oberts al públic a tot el territori nacional; remetent-se en aquest sentit, a la doctrina fixada ja a la STC 88/2010, de 15 de novembre.

d) La inconstitucionalitat de l’art. 27.2 de la LOACIB, d’acord amb l’argument del TC, es declara finalment a partir del fet que el precepte envaeix una competència estatal en matèria de lliure concurrència en el mercat, en prohibir de forma taxativa la dedicació exclusiva d’un establiment comercial a la venda de saldos.

En aquest sentit, per bé que reconeix el TC que en precedents anteriors, com pugui ser la STC 124/2003, de 19 de juny, va considerar que la regulació de dret públic sobre la venda de saldos quedava inclosa en les competències autonòmiques en matèria de comerç interior i de protecció del consumidor; aclareix que en aquest cas la norma balear no disciplina una concreta modalitat de venda promocional, la venda de saldos, sinó que pretén excloure que l’establiment comercial pugui dedicar-se en exclusiva a aquest tipus de venda.

Així, s’està incidint realment en una ordenació del mercat mitjançant la restricció a la llibertat d’empresa amb la prohibició d’un determinat format comercial; i per tant la disposició autonòmica, en realitat, no persegueix la millora o increment de les condicions de competència en el sector de distribució comercial, sinó limitar el lliure exercici de l’activitat mercantil amb una concreta modalitat, qüestió que pel seu caràcter conformador del mercat, s’hauria d’adoptar per l’Estat d’acord amb la competència normativa ex art. 149.1.13 CE.

e) Argumentacions similars trobam a l’hora de l’anàlisi dels preceptes impugnats de la LOACIB sobre limitació de vendes promocionals (art. 28) i sobre definició i característiques de la venda a pèrdues (art. 35.2).

En aquest sentit, el TC incideix en que ambdues regulacions afecten materialment en l’àmbit de defensa de la competència, competència exclusiva estatal, tota vegada que suposen incidir en el lliure exercici de l’activitat mercantil establint un quadre temporal imperatiu per al desenvolupament d’una específica modalitat de venda (venda promocional), que no es pot reputar com una norma de protecció de consumidors, sinó de garantia de lliure competència entre els comerciants; amb l’objecte d’evitar que la concurrència entre empresaris en el mercat es rompi per l’ús d’unes ofertes que volen atreure els consumidors. La regulació per tant, tampoc no pot tenir empara en la competència autonòmica de promoció de la competència en aquest àmbit territorial ex art. 30.42 EAIB, doncs entra en conflicte amb la competència estatal derivada de l’art. 149.1.13 CE.

Pel que fa a la definició de venda a pèrdues que contempla l’art. 35 LACIB, considera el TC que se separa substancialment de la definició establerta a la LCM, tot entenent que igualment des de la competència estatal sobre defensa de la competència es deriva una habilitació estatal per establir el concepte a partir del qual s’aplica la prohibició general de les vendes a pèrdua. Però igualment considera que en la mesura en què tal definició afecta un dels elements de les relacions contractuals dels particulars, s’incideix en la competència estatal sobre regulació mercantil de les transaccions comercials. Descarta així el TC, finalment, que aquesta prohibició es tracti d’una mesura de naturalesa administrativa tendent a la protecció del consumidor, sinó que el seu objectiu suposa la prohibició d’una pràctica per garantir la competència lliure i lleial entre comerciants.

f) Contràriament, entén el TC que no resulta contrari a l’ordre de distribució de competències el fet que l’art. 54.1 de la LOACIB no contempli la reincidència com a element de graduació de les sancions en ella previstes, tota vegada que reiterant la doctrina ja establerta en aquest concret aspecte en altres sentències, considera que no existeix vulneració del marc bàsic configurat per la Llei estatal 7/1996, que en establir tal element graduador no imposa a les comunitats autònomes cap modalitat tècnica quant a la concreció de la sanció, tret d’un topall màxim de sanció econòmica amb relació al percentatge de facturació del comerciant. En definitiva, el TC considera que la llei balear en realitat no ha omès la valoració de la reincidència, sinó que tècnicament l’ha incorporada dins dels marges establerts per la norma bàsica estatal a través de la configuració de tipus específics d’infracció que contemplen la reincidència.

2. SENTÈNCIA NÚM. 121/2012, DE 5 DE JUNY (PLE). Ponent: Ortega Álvarez. CONFLICTE EN DEFENSA DE L’AUTONOMIA LOCAL. CAIXES D’ESTALVI: COMPETÈNCIES NORMATIVES AUTONÒMIQUES. AUTONOMIA LOCAL. REPRESENTACIÓ MUNICIPAL I RÈGIM D’ADOPCIÓ D’ACORDS. LEGITIMACIÓ DE LES CORPORACIONS LOCALS EN LA INTERPOSICIÓ DEL CONFLICTE.

Distints municipis del Principat d’Astúries varen promoure un procés de conflicte en defensa de l’autonomia local amb relació a determinats preceptes de la Llei autonòmica 2/2000, de 23 de juny, de caixes d’estalvis.

La impugnació es dirigia contra els articles 22.2 i 24.2, des de l’enteniment municipal que dits preceptes establien un règim atípic per a l’adopció d’acords per part de les entitats locals als efectes de la designació dels seus representants en els òrgans de govern de les caixes d’estalvi, que vulneraria la Llei estatal 31/1985, de 2 d’agost, reguladora dels òrgans rectors de les caixes d’estalvi (LORCA), en un dels seus preceptes declarats bàsics per part de la STC 49/1988, de 22 de març, com també les normes dels arts. 46 i següents de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local (LRBRL).

Per la seva part, en concret l’Ajuntament de Gijón al·legaria la privació a aquesta entitat local, en tant que destinatària única de l’art. 46.1 de la llei autonòmica referida, d’un dret a designar el vicepresident de la Caja de Ahorros de Asturias, que ostentava des del moment de la seva fundació. Igualment, la promoció del conflicte per l’ajuntament es dirigia contra la disposició addicional primera de la llei, pel que fa a la determinació que preveu del percentatge de representació d’aquella corporació en els òrgans de govern de la caixa.

La sentència aborda de forma preliminar diferents qüestions de naturalesa processal, com la manca de sol·licitud d’informe de l’Administració consultiva prevista a la LOTC, que implica que finalment el TC exclogui del procés a determinats municipis per manca de requisit d’admissibilitat i per tant no poden ser promotors del conflicte. Igualment, analitza si la naturalesa d’alguns dels preceptes impugnats és o no de norma de destinatari únic, afectant per això a una concreta corporació local i excloent-ne les altres del conflicte, als efectes de determinar el mateix requisit d’admissibilitat.

En aquests aspectes estrictament processals, pensam que mereix destacar-se la concreció que fa el TC a l’efecte de determinar el concepte de destinatari únic, tot indicant que el supòsit contemplat per la LOTC en aquest procediment especial d’impugnació, es refereix «al municipi o província que sigui destinatari únic de la Llei, expressió que no es pot considerar equivalent o exactament coincident amb les denominades Lleis singulars o Lleis de cas únic.»

Així, el cas contemplat a l’art. 75 ter.1 a) LOTC «no pot ser definit en termes tan estrictes, sinó que bastarà, a efectes d’entendre satisfet allò que preveu, que la norma resulti aplicable exclusivament a aquest concret municipi o província, trobant-nos en el supòsit contemplat per la nostra Llei Orgànica quan, de la norma en qüestió resulti clar que, des del punt de vista material, es trobi dirigida a regular la situació d’un sòl subjecte, que resulta ser l’únic al què, en realitat, resultaria aplicable la Llei o el precepte qüestionat.»

Analitzats els anteriors requisits de legitimitat i d’acumulació d’actuacions en els seus Fonaments de Dret 1 a 4, l’admissibilitat del procediment de conflicte queda reduïda per part del TC al que han plantejat setze municipis amb relació a l’art. 22.2 de la Llei 2/2000, i al plantejat en solitari per l’Ajuntament de Gijón i relatiu a l’art. 24.2 i disposició addicional primera.

El resultat de l’anàlisi de fons del preceptes referits, que destacarem en l’apartat de comentari, parteix de la concreció del cànon d’enjudiciament de les normes impugnades. Per part del TC s’indica que, davant el silenci de la LOTC al respecte, ha de ser deduït de la mateixa Constitució a la vista de les resolucions adoptades pel mateix Tribunal amb relació a l’autonomia local; que concreta per remissió a diferent jurisprudència que es pot resumir en que, en la mesura en què el constituent no va predeterminar el contingut concret d’aquesta autonomia, el legislador habilitat constitucionalment per regular matèries de les què sigui raonable afirmar que formen part d’un nucli indisponible d’autonomia, podrà exercir en un sentit o altre la seva inicial llibertat de configuració, però no ho podrà fer de manera que estableixi un contingut de l’autonomia local incompatible amb el marc general perfilat en els arts. 137, 140 i 141 CE.

El legislador té prohibida, sota sanció d’inconstitucionalitat per vulneració de la garantia institucional de l’autonomia local, -qualsevol regulació de la capacitat decisòria de les entitats locals respecte de les matèries del seu interès- que se situï per davall d’aquest llindar mínim que els garanteix la seva participació efectiva en els assumptes que les afectin.

Des del referit cànon d’enjudiciament, el TC analitza el contingut dels tres preceptes de la Llei asturiana 2/2000 que, superats els requisits de legitimació i admissibilitat, resulten finalment estudiats. En aquest sentit, cal destacar:

a) L’adequació al principi constitucional de les previsions del seu art. 22.2, en la seva regulació d’un sistema d’elecció proporcional segons candidatures presentades i del sistema de vot establert per a l’elecció plenària de les corporacions locals, norma que afecta a la totalitat dels municipis d’aquella comunitat autònoma.

Es discutia una vulneració del caràcter basic de la LORCA, que suposadament impediria l’establiment per llei autonòmica d’una forma proporcional d’elecció pel ple de la corporació local dels consellers representants, amb vulneració igualment de la LRBRL quant als règim de majories.

En aquest punt, resulta interessant apuntar com el TC entén que en el procediment especial de conflicte en defensa de l’autonomia local no pot invocar-se vulneració per part de la llei autonòmica de la normativa bàsica estatal en matèria de caixes d’estalvi, doncs no pot formar part de l’objecte d’aquests tipus de processos, atès que aquesta és una qüestió que afecta al sistema de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes, que, per imperatiu de l’art. 75 bis 1 LOTC no es pot suscitar en el procés, sense perjudici de que la suposada vulneració de normativa bàsica pogués, en el seu cas, integrar també materialment una lesió de l’autonomia local.

Així, el TC comença recordant com l’Estatut d’autonomia del Principat d’Astúries atribueix a la comunitat competència exclusiva en matèria de caixes d’estalvi i institucions de crèdit corporatiu públic i territorial, en el marc de l’ordenació general de l’economia (art. 10.1.36). Igualment, d’acord amb el seu art. 11.10 s’atribueix habilitació normativa, en el marc de la legislació bàsica de l’Estat, per al desenvolupament legislatiu i execució en matèria de règim local. A partir dels títols autonòmics d’habilitació, el TC indica que d’acord amb la seva doctrina específica sobre la participació de les corporacions locals en els òrgans de govern de les caixes d’estalvi s’ha concretat com, ja des de l’art 3.1 de la LORCA, els consellers representants de les corporacions locals són lliurement designats per aquestes, d’acord amb el procediment que determinin les normes de desenvolupament, reconeixent-se per la mateixa llei estatal, en la seva disposició final quarta, a favor de les comunitats autònomes el desenvolupament del procediment per escollir i designar els membres de l’assemblea general i del consell d’administració, i en particular, el procediment de selecció de les corporacions municipals. Resulta per tant que en la normativa reguladora de les corporacions locals en aquest sector estarem en presència d’un àmbit de competència compartida entre l’Estat i el Principat d’Astúries.

Així, les comunitats autònomes amb competència poden desenvolupar la previsió continguda en la norma bàsica per a la designació dels representants de les corporacions locals en els òrgans de govern de les caixes d’estalvi, sempre que assegurin el dret de la corporació en la seva designació, i estableixin un sistema que garanteixi una autèntica representativitat i llibertat del mecanisme de selecció.

El criteri material de distribució dels representants de la llei asturiana dóna compliment als referits criteris, doncs respecta el principi democràtic i no vulnera l’autonomia local constitucionalment garantida. Autonomia que queda salvaguardada amb la participació dels ajuntaments en els òrgans rectors de les caixes d’estalvi, en qualitat d’ens públics dipositaris dels interessos col·lectius dels veïnats, i en res no la violenta el fet que un dels criteris possibles d’elecció escollits pel legislador sigui el de proporcionalitat en la designació, de tal forma que s’adeqüi en la major mesura possible a la composició del plenari de la corporació.

Des de la perspectiva de les normes bàsiques relatives a les majories necessàries per a l’adopció vàlida dels acords per part del ple de la corporació, l’aplicació del referit criteri proporcional material per a la distribució dels consellers a designar, tampoc no les altera en res, doncs l’obligatorietat de guardar la necessària proporcionalitat en la designació dels representants de la corporació local és quelcom diferent al sistema d’adopció d’acords i majories exigibles.

b) Seguidament es tracta per part del TC el contingut dels preceptes el plantejament de conflicte dels quals es va admetre amb base a la legitimació de l’Ajuntament de Gijón com a destinatari únic.

En concret, el primer d’ells, l’art. 24.2, és similar al precedent ja analitzat, per bé que amb la diferència de que l’exigència d’una forma proporcional d’elecció es refereix als consellers generals representants de l’entitat fundadora d’una caixa, condició que tenia en aquest cas l’esmentat ajuntament. Es resol per part del TC, per remissió a les consideracions efectuades abans, la plena constitucionalitat del precepte.

Més interès ofereix l’anàlisi de la disposició addicional primera de la llei, que s’impugnava en solitari per l’Ajuntament pel que fa a l’alteració del límit del percentatge de representació d’una entitat o organisme públic amb dret a nominar membres en els òrgans de govern de la caixa, que es reduïa del 20 per cent al 13 per cent. En opinió de l’Ajuntament la limitació provocava la ruptura, a favor del Principat, del principi de paritat entre entitats fundadores sobre el què s’havia articulat l’organització i el funcionament de la Caja de Ahorros de Asturias des de la seva constitució.

En aquest punt, per remissió a anterior jurisprudència, el TC recorda que no existeix un dret a una determinada participació dels grups afectats en els òrgans de les caixes d’estalvis, atès que l’esmentada participació esdevé de configuració legal; indicant així mateix el criteri de que l’organització de les caixes i l’exercici de la seva activitat es deslliga de la voluntat del fundador. Entendre el contrari implicaria que les competències autonòmiques en matèria de caixes d’estalvi estarien sotmeses a una mena de límit implícit que no derivaria ni de la Constitució ni dels Estatuts d’autonomia, i no és la funció del TC determinar si un concret percentatge és o no l’encertat, doncs això suposaria discutir una concreta opció adoptada per part del legislador autonòmic.

En definitiva, una pretesa alteració dels pactes fundacionals produïda per llei, no es pot considerar que comporti lesió del principi constitucional d’autonomia local pel simple fet de que una de les entitats fundadores d’una caixa, l’Ajuntament de Gijón en aquest cas, fos una corporació local.

3. STC NÚM. 132/2012, DE 19 DE JUNY (PLE). Ponent: Aragón Reyes. RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT. CONSELLS INSULARS. LLEI DE CONSELLS INSULARS 8/2000, DE 27 D’OCTUBRE. REGULACIÓ DEL RÈGIM D’ORGANITZACIÓ I FUNCIONAMENT PER LLEI ORDINÀRIA AUTONÒMICA. RESERVA ESTATUTÀRIA. ADEQUACIÓ A LA NORMATIVA BÀSICA ESTATAL SOBRE RÈGIM LOCAL.

Vegeu comentari particular més extens d’aquesta Sentència a la secció Comentaris i Notes.

4. STC NÚM. 185/2012, DE 17 D’OCTUBRE (PLE). Ponent: Roca Trías. Qüestió de constitucionalitat. Custòdia compartida en separació i divorci. Manca d’acord i límits en la naturalesa de d’informe del Fiscal en el procediment. Principis constitucionals d’exclusivitat jurisdiccional; tutela judicial efectiva i protecció dels menors.

L’Audiència Provincial de las Palmas de Gran Canaria va formular qüestió d’inconstitucionalitat amb relació a l’article 92.8 del Codi civil (CC), d’acord amb la redacció conferida per la Llei 15/2005, de 8 de juliol, per contradicció amb els arts. 14, 24, 39 i 117.3 CE, davant la previsió establerta d’una exigència d’informe favorable del Ministeri Fiscal per a l’atorgament de la custòdia compartida dels fills menors en els processos de separació i divorci en els que no existeixi acord entre els pares.

En un procediment de demanda de divorci tramitat en el Jutjat de Primera Instància, per tal de fonamentar la concessió de la guarda i custòdia en exclusiva a la mare, es va valorar l’informe del Ministeri Fiscal, que estimava més idònia aquella concessió, fent-se ressò de forma expressa a la sentència que l’«òrgan judicial no pot aprovar el règim de guarda i custòdia compartida proposada pel pare, perquè ho impedeix el Dret positiu actual en haver informat negativament dit règim de guarda i custòdia compartida el Ministeri Fiscal, per la qual cosa no pot entrar a analitzar si dit règim és o no beneficiós per a la filla comú.»

Interposat recurs d’apel·lació per part del pare, tot sol·licitant la guarda i custòdia compartida davant la Sala de l’Audiència Provincial, l’òrgan judicial realitza els tràmits per al plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat front a l’apartat 8 de l’art. 92 del CC, en el punt relatiu a que supedita la decisió judicial de la custòdia compartida del fill menor a petició d’un dels progenitors, a l’existència de l’informe favorable del Ministeri Fiscal. La interlocutòria que resol formular la qüestió, parteix de la possible inconstitucionalitat de la norma estrictament pel que fa a l’adjectiu favorable afegit a l’exigència del preceptiu informe del Fiscal, que vincula la decisió jurisdiccional sobre la custòdia compartida com un prius o requisit de procedibilitat, sense que el Jutge o Tribunal no pugui jutjar.

El precepte objecte de qüestió de constitucionalitat disposava literalment que «excepcionalment, encara que no es donin els supòsits de l’apartat cinc d’aquest article, el Jutge, a instància d’una de les parts, amb informe favorable del Ministeri Fiscal, podrà acordar la guarda i custòdia compartida fonamentant-la en què només d’aquesta forma es protegeix adequadament l’interès superior del menor».

S’analitza la previsió de l’informe de caràcter favorable del Ministeri Fiscal des de la perspectiva del seu encaix o separació de distintes previsions i principis de la CE, que passam a resumir.

Quant a l’art. 117.3 amb relació al 39 CE, invocat en el plantejament de la qüestió, sobre l’exclusivitat de l’exercici de la potestat jurisdiccional en tot tipus de processos per part dels Jutges i Tribunals, el TC perfila els distints vessants d’aquest principi d’exclusivitat, incidint en el fet que la titularitat de la potestat només en els Jutges i Tribunals implica que cap altra autoritat pública que no formi part del Poder Judicial no està investida constitucionalment d’aquesta potestat. Però hi afegeix una consideració addicional: la funció dels Jutges i Magistrats és la de jutjar i fer executar, aplicant les normes de procediment que estableixin les lleis. I en aplicació de la llei que se sotmet a qüestió, la norma de procediment és la que estableix que, perquè de forma excepcional el Jutge pugui acordar la guarda i custòdia compartida quan la sol·liciti només un dels pares, ha de concórrer un informe favorable del Ministeri Fiscal, i si aquesta garantia no es dóna, l’òrgan jurisdiccional no la pot acordar lliurement.

El TC analitzarà no només si la norma comporta una limitació de la potestat jurisdiccional provocada per la vinculació al Jutge de l’informe del Ministeri Fiscal, sinó també si és o no raonable en termes constitucionals.

Exposarà que quan es troben en joc els drets del menors, el legislador ha previst la preceptiva intervenció del Ministeri Fiscal en el procés, que actua com a garant dels seus drets i sota els principis d’imparcialitat i de defensa de la legalitat. Lligat amb aquest principi, existeix un interès públic en la protecció de la família, derivat de l’article 39 CE, que estableix el deure dels poders públics d’assegurar la protecció social, econòmica i jurídica de la família, així com la protecció integral dels fills. Trobant-se en joc l’interès dels menors, els seus drets excedeixen de l’àmbit estrictament privat, d’acord amb el principi de protecció integral establert en l’esmentat article de la Constitució; per això, l’interès superior del menor opera com a contrapès dels drets de cada progenitor i obliga l’autoritat judicial a valorar tant la necessitat com la proporcionalitat de la mesura reguladora de la seva guarda i custòdia.

Seguidament el TC, davant el fet que ni la CE ni l’Estatut orgànic del Ministeri Fiscal determinen quina naturalesa té la seva intervenció en la jurisdicció civil, indica que caldrà partir de considerar que en els processos de família la seva intervenció esdevé obligada justament per la seva posició de garant legal de l’interès del menor, ja sigui actuant com a part formal o en altres com a assessor o dictaminador. D’aquí la importància que cal atribuir a l’informe que ha d’emetre, doncs sent un dels intervinents en el procés, els interessos que defensa són totalment objectius i només van encaminats a protegir el menor, en aquest cas sobre la conveniència de determinades modalitats de guarda i custòdia. En aquest cas, el jutge està facultat per acordar la mesura consensuada, o per denegar-la fins i tot en el cas que el Ministeri públic hagi dictaminat favorablement.

Finalment, en ordre a centrar la seva decisió, el TC indicarà com l’apartat 8 de l’art. 92 del Codi civil és una norma de caràcter excepcional, com indica expressament el precepte, perquè la custòdia compartida descansa en el principi general d’existència d’acord entre els pares segons l’apartat 5 del mateix art. 92, de manera que quan no existeixi consens només es podrà imposar quan concorrin els requisits normatius. Requisits que suposen l’acreditació dels següents punts: a) petició d’un progenitor; b) informe favorable del Ministeri Fiscal i; c) el benefici del menor. En realitat, el TC aclareix que la reforma del CC operada l’any 2005, lluny d’establir una norma prohibitiva, ha autoritzat al Jutge perquè, malgrat l’oposició d’un dels progenitors i trencant el principi general de la reforma relatiu al pacte o acord entre els pares quant a l’establiment de custòdia compartida, pugui imposar-la mancant aquest acord, encara que sotmesa als referits requisits.

Tanmateix i tot plegat, únicament en el cas de que el dictamen de la Fiscalia sigui favorable, el Jutge podrà acordar la guarda compartida, perquè és a allò a que li faculta el precepte. En sentit contrari, tal i com està redactada la norma, si no concorre tal dictamen, l’òrgan judicial no està legitimat per acordar-la o establir-la. És precisament en aquest darrer supòsit on, d’acord el TC, es produeix una ruptura de la raonabilitat, en termes constitucionals, de la norma qüestionada, d’acord amb els arts. 24, 39 i 117 CE.

Això precisament perquè una custòdia compartida imposada judicialment ha de ser excepcional, o el que és el mateix, perquè s’ha d’obligar als progenitors a exercir-la conjuntament només quan quedi demostrat que és beneficiosa per al menor, de manera que aquesta decisió no pot quedar sotmesa a l’únic parer del Ministeri Fiscal, impedint-se a l’òrgan judicial valorar ponderadament la resta de les proves practicades.

La mateixa manca de raonabilitat en la regulació es troba a faltar igualment per part del TC des de la perspectiva del mandat de l’article 39 CE, com des del principi de tutela judicial efectiva que contempla l’art. 24.1, atès que, per bé que l’actuació del ministeri públic esta configurada per assegurar el benestar dels fills menors, el fet que el pronunciament judicial es faci dependre del seu dictamen, suposa  menyscabament del dret a obtenir una resolució sobre el fons de l’assumpte. El TC entén que això és així perquè malgrat s’obté en el procés judicial una resolució judicial sobre el fons, allò que també és cert és que ja ve predeterminada per la decisió del Fiscal, suposant, com ja ha pogut explicar sobre la base d’altres preceptes constitucionals, l’afectació a la funció exclusiva a favor dels Jutges i Tribunals per administrar justícia.

Un resultat distint té l’anàlisi de constitucionalitat del precepte per vulneració del dret d’igualtat davant la llei ex art. 14 CE i el dret d’igualtat dels nins ex art. 10.2; que s’invocaven per la Sala de l’Audiència Provincial que planteja la qüestió, tot raonant que no té justificació l’existència d’informe favorable del Fiscal perquè el Jutge pugui atorgar la custòdia compartida en el cas que no existeixi acord entre els pares i, en canvi, no exigir-lo en el cas que els pares estiguin d’acord en compartir la custòdia. En aquest punt, el TC entén que el fet de que el ministeri públic emeti un o altre informe perd rellevància amb relació amb una possible vulneració de l’art. 14 CE, això pel fet de constatar que, en qualsevol cas, l’al·legada vulneració procediria no de la regulació de situacions distintes, que ho són, sinó de la circumstància de què l’òrgan judicial vegi limitada, depenent de cada supòsit, la seva funció jurisdiccional. Així mateix, el TC es fa ressò del fet que la regulació del CC contempla una audiència preceptiva al menor per part de l’òrgan judicial, quan tenguin judici suficient i quan s’estimi necessari, d’ofici o a petició del Fiscal, parts o membres de l’equip tècnic judicial o del propi menor.
Així, el TC estima la qüestió de constitucionalitat formulada i declara per tant inconstitucional i nul l’incís «favorable» contingut a l’article  92.8 del CC, segons redacció conferida per la Llei 15/2005, de 8 de juliol.

La contundència dels fonaments del TC respecte de la vulneració dels arts. 24, 39 i 117 CE podria fer pensar que el debat fos pràcticament inexistent. Però aquesta claredat en la conclusió majoritària del TC, es posada en qüestió mitjançant el vot particular formulat per part del magistrat Aragón Reyes, al què s’hi adheriren els magistrats Pérez Tremps, Asua Batarrita i Ollero Tassara. Els arguments de plena constitucionalitat del precepte, esgrimits per part dels magistrats discrepants, es resumeixen en:

El legislador democràtic està legitimat constitucionalment per imposar limitacions a l’exercici de la funció jurisdiccional, sense que el nivell de densitat normativa d’una regulació afecti, en principi, a l’exclusivitat en aquest exercici, tret que dita configuració normativa no sigui raonable, o sigui desproporcionada o arbitrària, defectes que, en opinió dels discrepants i com s’ha avançat, no concorren a la regulació establerta a l’art. 92.8 del CC.

Contràriament, estaríem davant una determinació que obeeix a una justificació raonable i que resulta proporcionada a la finalitat que es persegueix: assegurar la millor protecció de l’interès prevalent dels menors; en què la llibertat de decisió del Jutge resulta en alguna mesura legítimament vinculada per les posicions adoptades per les parts en el marc del procés, concretament per la postura adoptada pel Ministeri Fiscal, que actua en defensa de l’interès superior del menor.

Dedueix el vot particular una conclusió que considera irrefutable: l’informe favorable del Fiscal sobre la custòdia compartida, en cas de discrepància dels pares, no obliga al jutge a acordar la mesura. El jutge, atenent l’interès superior del menor, podrà decidir si acorda o no la custòdia compartida; per tant no existeix vulneració de l’art. 117.3 CE. Contràriament; si l’informe del Fiscal no és favorable, el Jutge no la podrà acordar encara que ho volgués fer. En aquest cas el criteri desfavorable del Fiscal vincula al Jutge, doncs li impedeix acordar la custòdia compartida; però de la mateixa manera que també queda vinculat el jutge, en sentit contrari, quan hi ha acord de les parts sobre la custòdia compartida, ex art. 92.5 del CC, on l’ha d’acordar preceptivament.

El vot particular considera que, de fet, la circumstància del precepte de que un dels pares no vulgui compartir la custòdia dels fills podria haver estat fins i tot considerada per part del legislador com a suficient per excloure l’acord del Jutge en aquests casos. No obstant, justament per salvaguardar el dret dels menors, el legislador ha previst que el Jutge la pugui acordar malgrat l’oposició d’un dels pares, però subjectant aquesta decisió a la cautela simultània del criteri favorable del Ministeri fiscal, institució a la què el seu Estatut orgànic ha encarregat la funció de vetllar per la defensa dels drets del menors. Això en cap cas no compromet l’exercici de la potestat jurisdiccional, de la mateixa manera que tampoc no queda compromès quan el jutge decreta preceptivament la custòdia compartida en el cas de que així ho sol·licitin els dos progenitors de comú acord, com estableix l’art. 92.5 del CC.

Per extensió i coherència, el vot particular discrepa de la vulneració del dret a la tutela judicial ex art. 24.1 CE, doncs forçosament s’ha reconduït dins la sentència a un concepte distint, com és una suposada reserva de jurisdicció ex art. 117.3, sense que no es justifiqui cap vici d’inconstitucionalitat autònoma dirigida a l’article qüestionat del CC amb relació al dret reconegut a l’article 24.1 CE. Això perquè el dret a la tutela queda satisfet amb l’obtenció d’una resolució judicial sobre el fons, que es pronunciï i ho faci de manera raonable, motivada i fonamentada en Dret, sobre les pretensions deduïdes oportunament en el procés, i aquest pronunciament judicial de fons no resulta impedit, en cap cas, per la regulació continguda a l’art. 92.8 del CC.

5. SENTÈNCIA NÚM. 187/2012, DE 29 D’OCTUBRE (SALA SEGONA). Ponent: Ortega Álvarez. RECURS D’EMPARA. DRETS FONAMENTALS DE TUTELA JUDICIAL EFECTIVA I D’UN PROCÉS AMB GARANTIES. SISTEMA DE FONTS. INAPLICACIÓ JUDICIAL DE LLEI AUTONÒMICA SENSE PLANTEJAMENT DE QÜESTIÓ D’INCONSTITUCIONALITAT. APLICACIÓ DE LLEI AUTONÒMICA VIGENT.

La Comissió d’Urbanisme de Barcelona aprovà l’any 1991 el pla general del municipi de La Roca del Vallès, i posteriorment l’ajuntament dictà actes de desenvolupament de l’esmentat pla. L’aprovació autonòmica i els actes de desenvolupament municipals varen ser impugnats en via de recurs contenciós administratiu per part de particulars.

Es produeix mentre tant l’entrada en vigor de la Llei del Parlament de Catalunya 10/2004, de 24 de desembre, que en la seva disposició transitòria quarta establia que la publicació en un diari oficial, per l’Administració de la Generalitat o per l’ajuntament competent, de les normes urbanístiques de les figures de planejament urbanístic aprovades abans de l’entrada en vigor de la Llei 2/2002, de 14 de març, d’Urbanisme de Catalunya, convalida la tramitació i l’aprovació dels plans i actes d’aplicació que s’hagin dictat a l’empara de la seva aprovació definitiva, atès que la manca de publicació prèvia de les disposicions i actes esmentat únicament comporta, si fos el cas, la seva anul·labilitat. S’atribueix el mateix efecte de convalidació a la publicació de normes urbanístiques en un diari oficial abans de l’entrada en vigor de la Llei 10/2004.

En tots dos casos, d’acord amb les determinacions concordants de la llei autonòmica, es requereix tanmateix que l’acord d’aprovació definitiva del planejament hagués estat objecte de publicació oficial.

La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 27 de juny de 2005 va estimar el recurs contenciós administratiu, tot declarant nuls els acords objecte d’impugnació.

L’Ajuntament de La Roca del Vallès i la Generalitat de Catalunya formularen recursos de cassació que resultaren acumulats, i que es resolen per part del TS mitjançant sentència de 14 d’octubre de 2009, desestimant els recursos; sentència contra la qual la Generalitat de Catalunya va promoure al seu torn incident de nul·litat d’actuacions per lesió dels drets fonamentals a la tutela judicial i a un procés amb totes les garanties, incident que fou inadmès per providència del TS de 22 de gener de 2010.
Contra ambdues resolucions judicials del TS abans referides, es formula per la Generalitat recurs d’empara davant el TC.

S’escomet l’anàlisi jurídica del recurs d’empara per lesió dels drets fonamentals de la Generalitat a la tutela judicial efectiva sense indefensió i a un procés amb totes les garanties ex art. 24.1 i 2 CE, en incórrer l’òrgan judicial en excés de jurisdicció amb omissió del sistema de fonts, en inaplicar la disposició transitòria referida de la Llei autonòmica, i aplicar en el seu lloc l’article 62.2 de la Llei 30/1992 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les Administracions públiques i del procediment administratiu (LRJPAC), sense que no es plantegés la qüestió de constitucionalitat davant el TC i aplicant l’òrgan judicial la clàusula de prevalença del Dret estatal prevista a l’article 149.3 CE.

Així mateix, s’analitza la inadmisió de l’incident de nul·litat d’actuacions plantejat per la Generalitat esmentat en el resum dels fets, per lesió del dret fonamental reconegut a l’art. 24.1 CE, amb desconeixement del nou paper de l’incident en no reparar les lesions produïdes per la sentència.
El TC atorga l’empara per vulneració dels drets fonamentals de la Generalitat a obtenir la tutela efectiva de jutges i tribunals i a un procés amb totes les garanties, amb retroacció d’actuacions al moment precedent al dictat de la sentència en el recurs de cassació, d’acord amb els següents raonaments:

a) La sentència del TS va inaplicar la disposició de la llei autonòmica en entendre que regulava una matèria d’eficàcia de les normes jurídiques, la competència de la qual no és exclusiva de la Generalitat, sinó una competència exclusiva de l’estat ex art. 149.1.8 CE. El TS entén que la norma autonòmica és de convalidació d’actes de desenvolupament d’instruments de planejament urbanístic encara que no s’haguessin publicat les disposicions contingudes en els instruments de planejament, com era el cas del pla general del municipi de La Roca del Vallès.

Acceptant les argumentacions de la Generalitat i del Ministeri Fiscal, el TC concorda amb que d’acord amb la seva doctrina constitucional no és possible la utilització de la clàusula de prevalença del Dret estatal com a solució per a la inaplicació d’una llei autonòmica qüestionada per l’òrgan judicial per contradir les bases estatals. En realitat l’òrgan judicial no estava davant una qüestió relativa a la prevalença de les normes de l’Estat sobre les autonòmiques, sinó relativa a l’abast del seu propi àmbit de jurisdicció sobre control de constitucionalitat.

b) Integra el contingut de les garanties consubstancials a qualsevol procés judicial del nostre ordenament jurídic el fet que la disposició d’una llei que, segons l’òrgan judicial, resulti aplicable a aquest procés, no deixi de ser-ho per mor d’una possible causa d’invalidesa, sinó a través de la promoció d’una qüestió d’inconstitucionalitat mitjançant resolució motivada i amb l’audiència prèvia necessària (art. 163 CE i 35 LOTC).

L’omissió d’aquests regles constitucionals suposa en definitiva, no només menyscabar la posició ordinamental de la Llei en el nostre Dret i sostreure el seu singular règim de control per la jurisdicció constitucional, sinó també privar al justiciable de les garanties procedimentals d’audiència, regles que s’han de respectar per inaplicar al cas la llei. En aquest sentit, es remet ja al precedent constituït per la seva STC 58/2004, que va atorgar empara contra una sentència aparentment o formalment motivada, però a través de la qual l’òrgan judicial inaplicava per pròpia, autònoma i exclusiva decisió, dues lleis autonòmiques postconstitucionals.

c) Insistint en aquesta línia, es recorda que ja és doctrina constitucional declarada quant a l’excés de jurisdicció el fet de que si la llei postconstitucional pugui ser contrària a la Constitució, només pot ser inaplicada mitjançant el plantejament d’una qüestió d’inconstitucionalitat de l’art. 163 CE. I si la llei postconstitucional és contradictòria amb el Dret comunitari només pot ser inaplicada mitjançant el plantejament de la qüestió prejudicial de l’art. 234 del Tractat constitutiu de la Comunitat europea.

El plantejament de l’empara gira entorn a l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, que és competència exclusiva de l’Estat d’acord amb l’art. 149.1.8 CE.

El TS va considerar que les exigències de publicació requereixen que es publiquin en els diaris oficials les normes urbanístiques dels plans d’ordenació urbana, en tractar-se de disposicions de caràcter general. Això no obstant, la Generalitat i l’ajuntament afectat plantejaven que, d’acord amb la legislació autonòmica en matèria urbanística, era suficient la publicació íntegra de l’acord d’aprovació dels plans generals.

La lesió dels drets fonamentals de les Administracions recurrents en empara de la tutela judicial efectiva sense indefensió i a un procés amb totes les garanties, per haver-se inaplicat les normes amb rang de llei autonòmiques sense haver-se plantejat l’oportuna qüestió d’inconstitucionalitat, es resolia per la STS indicat que el conflicte no era urbanístic, sinó d’eficàcia de les normes, i que la contradicció entre la norma aprovada pel Parlament català i l’establerta a l’art. 62.2 LRJPAC, s’havia de resoldre conferint prevalença a aquesta darrera norma, perquè la matèria que regula no està atribuïda com a competència exclusiva de la comunitat autònoma; entenent així el TS que no s’havia de plantejar qüestió de constitucionalitat de les normes en conflicte, doncs no es tracta d’un vici d’inconstitucionalitat, sinó d’una simple contradicció entre normes que només admet que se n’apliqui una de les dues, per la qual cosa s’havia d’aplicar la prevalent, que en aquest cas i per les raons adduïdes, havia de ser l’estatal.

El TC indica que la STS va realitzar un judici previ de selecció de la norma aplicable al cas que, d’acord amb la doctrina constitucional, correspon efectivament realitzar a l’òrgan judicial com a qüestió de legalitat ordinària i, per tant, no ha de merèixer cap retret de constitucionalitat la realització d’aquesta tasca de determinació de la norma duta a terme pel jutge ordinari; tret, però, dels efectes que aquesta operació va tenir en el cas i que implica que, finalment, el TC atorgui l’empara sol·licitada.

Efectivament, en el cas, la selecció de la norma jurídica duta a terme pel TS, va comportar els següents efectes, segons el TC:

1r. Implícitament, l’enquadrament competencial d’una disposició d’una llei autonòmica en un àmbit material com és l’eficàcia de les normes jurídiques, quan la pròpia STS reconeixia, igualment, que es tractava d’una llei de convalidació de normes urbanístiques, matèria en la que Catalunya té competència exclusiva d’acord amb l’art. 148.1.3 CE i l’art. 149.5. de l’Estatut d’Autonomia de 2006, aprovat per Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol.

2n. El TS va aplicar la clàusula de prevalença del Dret estatal de l’art. 149.3 CE, malgrat reconèixer que l’assumpte sobre el què versava el plet era l’aplicació i eficàcia de les normes jurídiques, és a dir, competència exclusiva estatal; quan el precepte constitucional disposa que el Dret de l’Estat serà prevalent en cas de conflicte sobre les normes de les comunitats autònomes en tot allò que no estigui atribuït a l’exclusiva competència d’aquestes.

Així, en definitiva, per més que la STS pogués resultar aparentment o formalment motivada, va inaplicar una llei postconstitucional vigent sense plantejar la qüestió d’inconstitucionalitat i ho va fonamentar en l’aplicació errònia d’una clàusula de prevalença que no resulta conforme amb la doctrina constitucional. Això acondueix a que en el cas, el TS va prescindir del sistema de fonts existent relatiu al control de normes, tant per negar-se a aplicar l’art. 163 CE com per desconèixer l’eficàcia d’una norma legal plenament vigent, tot violentant una de les garanties que integren el contingut d’un procés judicial. A més, entén que es va col·locar a la Generalitat en una situació d’efectiva indefensió, doncs no va tenir oportunitat o ocasió de preveure la preterició del sistema de fonts; ni tampoc no va poder fer ús del tràmit d’al·legacions que imposa l’art. 35 LOTC.

 

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart