Jurisprudència Constitucional Número 12

I.Constitucional

1. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NÚM. 233/2012, DE 13 DE DESEMBRE (PLE). Ponent: Sr. Pérez de los Cobos Orihuel. RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT: COMPETÈNCIES ESTATALS SOBRE PLANIFICACIÓ GENERAL D’ACTIVITAT ECONÒMICA. ESTATUT D’AUTONOMIA DE LES ILLES BALEARS: COMPETÈNCIES SOBRE RÈGIM ENERGÈTIC, COMERÇ INTERIOR I URBANISME. DECRETS LLEIS: REQUISITS CONSTITUCIONALS SOBRE LA URGENT I EXTRAORDINÀRIA NECESSITAT DE LA REGULACIÓ ESTABLERTA.

el Consell de Govern de les Illes Balears interposà recurs d’inconstitucionalitat contra els art. 3 i 43, la disposició transitòria primera i els incisos primer i vuitè de la disposició final segona del Reial decret llei 6/2000, de 23 de juny, de mesures urgents d’intensificació de la competència en mercats de béns i serveis. S’al·lega infracció constitucional des de dos vessants: a) la vulneració del règim dels decrets lleis per manca de requisit habilitant d’acord amb l’art. 86 CE; i, b) la vulneració del règim de competència autonòmica en matèria de règim miner i energètic, urbanisme i comerç interior, per entendre que la regulació continguda en els preceptes impugnats no té empara en els títols estatals que deriven de l’art. 149.1.1, 149.1.13 i 149.1.25 CE.

En la present resolució el TC no aborda el tractament de dos dels preceptes impugnats, l’art. 43 i, per connexió, el paràgraf vuitè de la disposició final segona del Reial decret llei, en entendre que el seu contingut vulnerava els límits de l’art. 86.1 CE, com així va declarar a les precedents sentències 31/2011, de 17 de març i 170/2012, de 4 d’octubre, aplicant així la doctrina de la desaparició sobrevinguda de l’objecte del procés constitucional vers aquests dos preceptes concrets impugnats pel Govern de les Illes Balears.

Tanmateix, pel que fa a la impugnació de l’art. 3, de la disposició transitòria primera i de l’incís primer de la disposició final segona, el TC es remet a la doctrina que, com a qüestió ja resolta, es fixa a la seva Sentència 170/2012, de 4 d’octubre, abans esmentada, però no per això està mancada d’interès la present, doncs indica el propi Tribunal que restava encara analitzar la cobertura competencial dels apartats b) i c) de la disposició transitòria primera, invocada per part del Govern de les Illes Balears, als què dedica distintes fonamentacions jurídiques que passam a extractar seguidament.

vers la primera de les dues grans qüestions plantejades en el debat, concretament la pretesa absència del requisit constitucional habilitant per al dictat de les normes impugnades com a decret llei, el TC considera que l’art. 3 i la disposició transitòria primera són reflex de la necessitat de regular un subsector d’acord amb una situació d’urgència pròpia de disposicions legislatives provisionals, sense que s’apreciï un ús o abusiu o arbitrari de la facultat de dictar un decret llei, i entén que les mesures pretenen incrementar el grau de competència d’un sector, mitjançant l’ampliació de nombre i qualitat dels oferents en el mercat d’hidrocarburs, i que no són manifestament inadequades per assolir tal finalitat, tractant-se d’una mesura que pretén assolir un increment de punts de venda de combustibles al detall que té connexió de sentit amb els propòsits liberalitzadors en el sector energètic i que varen justificar la seva adopció. Seguidament passam a resumir el contingut de dites disposicions aprofitant l’anàlisi dels aspectes de competència material, avançant tanmateix la discrepància, en forma de vot particular, sobre la concurrència del requisit habilitant que disposa l’art. 86 CE, que exposarem en l’apartat de comentaris.

Pel que fa als aspectes de distribució competencial de més interès, un primer bloc és el conformat per l’anàlisi de l’apartat 1 de l’art. 3 i del primer paràgraf de la disposició transitòria primera, relatius a les instal·lacions de subministrament a vehicles en grans establiments comercials.

La norma general continguda en l’articulat introdueix l’obligatorietat, pel que fa als establiments que tenguin la consideració de grans establiments comercials, d’incorporar entre els seus equipaments una instal·lació de subministrament de productes petrolífers a vehicles, i la norma transitòria, al seu torn, fixa regles per a la incorporació potestativa, entre els seus equipaments, de la mateixa instal·lació de subministrament.

A l’efecte, i per remissió a l’anterior Sentència 170/2012, de 4 d’octubre, entén el TC que no es produeix la vulneració del règim de competències materials autonòmiques, doncs considera que la regulació de l’art. 3 esdevé un mecanisme del legislador estatal per complir amb les finalitats que se li encomanen per l’art. 149.1.13 i 25 CE en relació específica amb el necessari assoliment de l’objectiu de liberalitzar el mercat, ampliant l’oferta dels punts de distribució de combustible al detall, i que, al seu torn, la regulació estatal del règim transitori pels establiments comercials ja existents, no imposa la seva obligatòria instal·lació, doncs no té contingut prescriptiu, i permet, per tant, un desenvolupament autonòmic, atès que la normativa de la Comunitat Autònoma podria obligar a la instal·lació de subministrament en els establiments comercials ja existents, permetent-se-li així l’adopció de determinacions pròpies, com per exemple, establir que les instal·lacions de subministrament de combustible fossin un ús propi dels equipaments comercials ja existents.

Igualment per remissió, el TC reitera la desestimació de la inconstitucionalitat per vulneració de competències autonòmiques en urbanisme de l’apartat 2 de l’art. 3 del Reial decret llei, d’acord amb el qual l’atorgament de les llicències municipals requerides per a l’establiment duu implícita la concessió de les necessàries per a la instal·lació del subministrament de productes petrolífers, doncs entén que l’àmbit autonòmic d’actuació no es veu condicionat per una «recta interpretació» del precepte estatal, d’acord amb la qual no s’exclou que hagin de concórrer altres autoritzacions preceptives per aquest tipus d’instal·lacions, d’acord amb la normativa vigent sobre seguretat industrial i la resta que sigui d’aplicació, com recorda l’últim paràgraf del seu apartat 1 precedent, cosa que determinaria, a criteri del TC, que no es produeixi vulneració de les competències autonòmiques.

Pel que fa al règim transitori impugnat, concretat en la primera de les disposicions d’aquest ordre del Decret llei, es contemplava la incorporació amb caràcter potestatiu o voluntari, en els equipaments dels grans establiments comercials preexistents a la seva vigència, d’una instal·lació per al subministrament de productes petrolífers, i en fixava les regles pertinents. A l’efecte el TC, altra vegada per remissió a la Sentència precedent ja esmentada, indicarà que la regla fixada en la condició «a)», que establia que l’espai que ocupin les instal·lacions i equipaments que resultin imprescindibles per al subministrament no computa a efectes de volum edificable ni d’ocupació, incorre en inconstitucionalitat per mor que introdueix previsions que afecten tècniques urbanístiques concretes, pròpies de la competència urbanística i que corresponen únicament a les comunitats autònomes, sense cobertura en els títols estatals de l’art. 149.1.13 i 25 CE. D’aquesta manera, la virtualitat del recurs d’inconstitucionalitat promogut per part del Govern de les Illes Balears opera essencialment en l’examen de la vulneració del l’ordre de competències de les condicions establertes en les lletres b) i c) de la disposició transitòria primera.

Així, la lletra b) disposa com les llicències municipals necessàries per a la construcció d’instal·lacions i la seva posada en funcionament s’entenen concedides per silenci administratiu positiu si no es notifica la resolució expressa dins dels quaranta cinc dies següents a la data de la seva sol·licitud. En aquest aspecte, sorprenentment i després d’haver declarat la inconstitucionalitat de la lletra a) precedent, el TC considerarà que, en aquest cas, la norma no es refereix exclusivament a un aspecte urbanístic, sinó que la qüestió del règim aplicable a les llicències municipals abasta tant l’aspecte constructiu com les altres d’àmbit municipal necessàries per al seu funcionament. La sorpresa que ens causa la conclusió es basa en el raonament utilitzat pel Tribunal, doncs al seu criteri «això determina que puguem considerar aquesta especialitat procedimental ratione materiae, vinculada al concret règim substantiu de la matèria de què es tracti, admesa per la nostra doctrina, STC 175/2003, de 30 de setembre, F. 10 c) i resolucions que allà se citen»; tal raonament, com exposarem en el comentari, resulta al nostre entendre bastant desencertat.

La virtualitat de la Sentència derivada d’aquest recurs opera de forma pràctica en la declaració d’inconstitucionalitat de la lletra c) de la disposició transitòria primera, d’acord amb la qual, l’establiment comercial hauria de costejar i executar les infraestructures de connexió de la instal·lació de subministrament de productes petrolífers amb els sistemes generals exteriors d’acord amb els requisits i condicions que estableixi el planejament. Encara que tal norma no fou qüestionada en els recursos precedents contra el Reial decret llei, de forma similar al que va establir en el FJ 12 de la STC 170/2012, de 4 d’octubre, considera el Tribunal la presència d’una previsió netament urbanística, que es posa de manifest tant pel seu contingut, la determinació de l’obligat a costejar les infraestructures de connexió de la instal·lació amb els sistemes generals exteriors, com per la remissió als requisits i condicions que estableixi el planejament, doncs entén que els títols de competència estatal invocats per la norma, és a dir, els epígrafs 13 i 25 de l’art. 149.1 CE, no proporcionen empara a una previsió com la contemplada.

per bé que determinades prescripcions del Decret llei, distintes a les que es tracten ex novo en aquesta Sentència derivada del recurs d’inconstitucionalitat formulat pel Govern de les Illes Balears, varen ser anul·lades prèviament per incompliment dels requisits establerts en l’art. 86 CE en les sentències precedents que hem esmentat més amunt, el gruix de les normes impugnades en aquest concret recurs interposat varen superar el cànon de dit precepte, no sense un vot particular formulat pel magistrat Sr. VALDÉS DAL-RÉ, on, per remissió al ja formulat en la STC 170/2012, de 4 d’octubre, entenia que hauria d’haver hagut de declarar la nul·litat de la resta de preceptes, entre ells els impugnats específicament pel Govern de les Illes Balears, per manifesta vulneració de l’esmentat art. 86.1 CE.

Tot i que a vegades la concurrència dels requisits constitucionals establerts per a la legislació d’urgència són objecte de vots particulars de gran complexitat jurídica, consideram que mereixen destacar-se els raonaments del que va tenir lloc per part de dit magistrat, més que res perquè duu a terme una descripció fàctica i sistemàtica, breu però molt didàctica, per acreditar la manca dels requisits d’extraordinària i urgent necessitat.

Destacam en aquest sentit les explicacions següents, més que entenedores, quant a la manca d’exigència d’immediatesa o de peremptorietat en la mesura adoptada en la norma d’urgència, vers els preceptes específics del Reial decret llei impugnats pel Govern de les Illes Balears, que efectua les argumentacions següents.

Pel que fa al règim general establert en l’art. 3, del que recorda com «[…] impone a los comercios que tengan la consideración de “gran establecimiento comercial” la obligación de incorporar “entre sus equipamientos, al menos, una instalación para suministro de productos petrolíferos a vehículos”. Es ésta, no obstante, una obligación “pro futuro”, a la que han de sujetarse los centros comerciales que se abran con posterioridad a la entrada en vigor de la norma. La medida se encuentra, por lo tanto, privada de eficacia inmediata, debiendo las instalaciones afectadas, con carácter previo a la apertura de la oportuna estación de servicio, cumplir rigurosas condiciones técnicas, señaladamente las referentes a metrología, metrotecnia y protección de consumidores y usuarios. El art. 3 define, en suma, un escenario jurídico manifiestamente inconciliable con el requisito que motiva la extraordinaria y urgente necesidad, sin que encuentre apoyo constitucional esa exigencia de imprevisibilidad y perentoriedad que justifica la excepcional alteración del orden constitucional de atribución del poder de dictar normas con rango legal. En un escenario jurídico como el previsto en el reseñado pasaje legal, la liberalización del mercado de hidrocarburos líquidos, instrumentada a través de la instalación de estaciones de servicio por parte de los grandes establecimientos comerciales, no se encuentra en modo alguno amparada por una situación de extraordinaria y urgente necesidad, sin que se perciba, ni tan siquiera en trazo fino, las ventajas temporales que puede reportar una liberalización articulada a través de norma de urgencia respecto de la apertura de ese específico mercado instrumentada por los cauces parlamentarios ordinarios.»

Molt més clars i també molt més lògics i, al nostre modest entendre, difícilment refutables, són els arguments de discrepància sobre la urgència en el contingut de la disposició transitòria primera, que igualment a judici del magistrat «[…] se ocupa de enunciar un cuadro de previsiones aplicables a la apertura de estaciones de servicio por parte de centros comerciales en pleno rendimiento. Es aquí donde, al menos en una primera impresión, pudiera apreciarse la concurrencia del parámetro de inmediatez, entendido como canon de valoración de la justificación material del presupuesto habilitante. No obstante, un examen algo más detallado de sus enunciados normativos atempera ese parámetro, hasta terminar difuminándolo. En primer lugar, por cuanto la instalación de estaciones de servicio en grandes establecimientos en funcionamiento se configura con un carácter facultativo, a diferencia del carácter obligatorio de esta misma medida para establecimientos de nueva creación. De manera inmediata, pues, la medida adoptada no asegura efecto liberalizador alguno; lo posibilita, pero no lo garantiza. Pero es que, en segundo lugar y señaladamente, la apertura de estaciones de servicio no es una medida que, por evidentes razones técnicas, resulte susceptible de una pronta instalación; antes al contrario, también requiere un tempus en su diseño, programación, construcción y autorización que, en modo alguno, puede calificarse como reducido. Valorada desde este último parámetro, el de la perentoriedad de la puesta en marcha de la medida misma, la posibilidad para los grandes establecimientos comerciales ya abiertos al público de instalar estaciones de servicio no logra superar el escrutinio de la relación de adecuación. O por enunciar la conclusión en otras palabras, tampoco es dable apreciar la concurrencia de un estado de extraordinaria y urgente necesidad.»

Quant als aspectes que deriven de la resolució del conflicte competencial en sentit material estricte, modestament pensam que s’ha resolt molt deficitàriament la constitucionalitat de l’apartat 2 de l’art. 3 impugnat pel Govern de les Illes Balears, doncs la reconducció a una «recta interpretació» del precepte que proposa el TC, al nostre modest entendre, no deixa de ser errònia. Això perquè equivocadament el TC consideraria, o al menys això sembla voler dir, que la competència autonòmica en matèria d’energia o de seguretat industrial no queda vulnerada en allò relatiu a la possibilitat de sotmetre a autorització autonòmica concurrent, quan sigui establerta per norma pròpia; que a més permetria in fine el darrer paràgraf de l’apartat 1 de l’art. 3.

Res a dir amb la conclusió de l’argument anterior, però en realitat es tracta de figues d’un altre paner. Això perquè el que no ha valorat el TC ha estat la implicació o afectació de l’art. 3.2 vers la concreta competència urbanística autonòmica invocada. Així, hem de notar que la norma estatal impugnada estableix, literalment, el mandat que l’atorgament de la llicència municipal urbanística i d’activitat de l’establiment comercial comporta el paral·lel atorgament de les llicències derivades d’aquest sector material exclusiu autonòmic (urbanisme) «que fossin necessàries per a la instal·lació del subministrament de productes petrolífers». Aquesta matèria urbanística autonòmica i no d’altra és precisament la directament afectada.

Certament en aquest punt el TC realitza una mena de finta, innecessària i confosa, es remet a la possibilitat d’autoritzacions autonòmiques concurrents en matèria de seguretat industrial, i evita així aprofundir en el vertader debat subjacent que no era d’altre que l’afectació a la competència urbanística, doncs simplement, caldria haver dit que les llicències municipals requerides per als nous projectes de grans establiments comercials haurien de verificar el compliment de la previsió legal obligatòria d’instal·lació de subministrament de productes petrolífers que imposa el títol habilitant estatal validat sobre planificació d’activitat econòmica. Queda així, per exemple, en l’aire la resolució d’una situació peculiar que es podria donar si un ajuntament autoritza un gran establiment comercial amb l’atorgament d’una llicència municipal sense que eventualment el projecte no hagi previst l’obligatòria instal·lació de subministrament, doncs la implícita concessió que s’imposa per ministeri legal bàsic estatal topa amb la dificultat pràctica o operativa de localitzar la concreta instal·lació inexistent en el projecte autoritzat.

Igualment, consideram incorrecte el raonament quant a la constitucionalitat del contingut de la lletra b) del règim transitori, que com hem vist conforma un règim de silenci positiu directe de la llicència urbanística municipal i d’obertura, doncs la doctrina constitucional pròpia citada a què es remet el TC, el que estableix, al menys en la literalitat de la Sentència remesa, és tot el contrari, doncs parteix del fet que la competència autonòmica s’estén a ordenar processalment el sector material que li és exclusiu. A la vegada, la literalitat de l’incís de la norma estatal avalada pel TC, tampoc no es pot considerar una previsió que afecti el sector energètic o l’activitat de planificació econòmica general en sentit estricte, perquè específicament suposa afectació al règim de la llicència municipal necessària per a la construcció i funcionament, que la deixa subsistent.

D’aquesta manera, l’esmentada regulació presenta una enorme paradoxa, doncs resulta si més no incongruent que en la norma general d’aplicació preceptiva, concretada en l’apartat 2 de l’art. 3 del Decret llei, no es fixi termini de resolució de les llicències municipals ni tampoc no s’estableixi un règim de silenci administratiu positiu, i en canvi sí que ho fixi en el règim transitori que, recordem-ho, el propi TC ha matisat que és d’aplicació potestativa i modulable per part de la normativa autonòmica. Precisament, a fil dret d’aquesta darrera consideració personal, és a dir, l’oblit que la disposició transitòria no confereix drets sinó potestats d’implantació d’instal·lacions a concretar per part de la Comunitat Autònoma, entenem igualment que no resulta encertada la remissió a la doctrina de l’especialitat procedimental ratione materiae estatal invocada per part del TC.

Finalment, ens sorprèn igualment la declaració d’inconstitucionalitat de la lletra c) de la disposició transitòria primera, tota vegada que per bé que pugui considerar-se raonable d’acord amb el TC la manca d’empara de la norma estatal sobre els títols d’habilitació establerts en els epígrafs 13 i 25 de l’art. 149.1 CE, la previsió continguda, en definitiva, esdevé tanmateix exigible per aplicació d’una altra norma estatal que sí que ha superat el cànon de constitucionalitat a partir d’altres títols d’habilitació estatal. Efectivament, el fet que «l’establiment comercial» hagués de costejar i executar les infraestructures de connexió de la instal·lació de subministrament de productes petrolífers amb els sistemes generals exteriors d’acord amb els requisits i condicions que estableixi el planejament deriva directament del fet que aquesta instal·lació addicional pugui considerar-se, «urbanísticament», una actuació de dotació subjecta a aquestes càrregues d’acord amb l’art. 16 del Reial decret legislatiu 2/2008, de 20 de juny, que aprova el text refós de la Llei de sòl.

En realitat, allò que es podria predicar pròpiament incorrecte, no ja des d’una lectura constitucional, sinó dels termes emprats pel legislador estatal, és la imposició del deure a l’«establiment comercial», d’acord amb els termes literals emprats, i no a les persones propietàries del sòl l’edificabilitat o densitat del qual es veu incrementada amb els nous usos assignats en l’ordenació urbanística. Com igualment resulta en certa forma incongruent, defensar que la lletra c) vulnera també la competència urbanística autonòmica justament per remetre’s a les condicions que determini el planejament d’aquest sector, i no qüestionar-se, en canvi, que la imposició de l’ús d’instal·lació de subministrament en els nous grans establiments comercials pogués vulnerar tant la competència urbanística com l’autonomia local en l’àmbit de la planificació urbanística, situació que és la que ve a avalar el TC sota l’empara de l’habilitació estatal en matèria de planificació general de l’activitat econòmica.

2. SENTÈNCIA NÚM. 125/2013, DE 23 DE MAIG (SALA PRIMERA). Ponent: Sr. González Rivas. RECURS D’EMPARA: ADMINISTRACIÓ LOCAL. DRET D’ACCÉS A CÀRRECS PÚBLICS I PARTICIPACIÓ EN CONDICIONS D’IGUALTAT. PRINCIPI DE REPRESENTACIÓ. AUTONOMIA LOCAL. CLÀUSULA D’ESTAT DEMOCRÀTIC. INCONSTITUCIONALITAT DE NOMENAMENT DE BATLE EN FAVOR DE REGIDOR NO INTEGRAT EN LLISTA ELECTORAL. ATORGAMENT DE L’EMPARA.

el recurs d’empara es va promoure per part de «Foro Asturias Ciudadanos» i diversos regidors de l’Ajuntament de Cudillero, i varen intervenir com a codemandat el Partit Socialista Obrer Espanyol i un altre regidor de l’esmentada corporació local, contra la Sentència del TSJ d’Astúries, de 6 de maig de 2013, recaiguda en recurs contenciós electoral, que va desestimar l’interposat contra l’Acord del Ple de dit Ajuntament, de 27 de març de 2013, de nomenament de batle.

Els fets parteixen de la renúncia de l’anterior batle i de la seva acta de regidor, a la vegada que determinats candidats i suplents de la mateixa llista per la què s’havia presentat el batle formularen la seva renúncia anticipada a cobrir la vacant de regidor, el que va motivar que l’executiva local del Partit Socialista proposés la designació d’un determinat regidor d’acord amb el procediment singular de l’art. 182.2 LOREG.

El Ple de l’Ajuntament celebrà elecció de batle, després de les anteriors renúncies anticipades a la candidatura de la batlia de tots els membres de la llista del Partit Socialista anteriors al nou regidor designat, que va ser qui fou elegit i proclamat batle. Front a l’esmentat Acord d’elecció i proclamació es va interposar pels demandants d’empara un recurs contenciós electoral, que fou desestimat per la Sentència del TSJ d’Astúries esmentada més amunt.

La demanda d’empara constitucional es basava en la invocació d’una vulneració del dret a accedir en condicions d’igualtat als càrrecs i funcions públiques previst en l’art. 23.2 CE, que afectaria a dos regidors recurrents de l’Ajuntament i al «Foro Asturias Ciudadanos», tota vegada que el regidor que va ser elegit batle no podia ser considerat cap de llista, doncs no hi havia estat inclòs, a diferència dels altres regidors demandants d’empara i, contràriament, com hem exposat, havia accedit al càrrec de regidor pel mecanisme singular de designació del seu partit, previst en l’art. 182.2 LOREG.

Això a partir d’entendre contrària a la lògica del sistema democràtic la situació en què un regidor que no ha concorregut a les eleccions en el sí d’una llista de candidats pugui ser proclamat batle, i de considerar que l’Acord plenari i la Sentència lesionen aquell dret constitucional, tot invocant igualment l’aplicació in fine de la doctrina establerta en la STC 103/2013, de 25 d’abril i en la interlocutòria posterior aclaridora.

la Sentència centra el debat a partir del fet que el dret reconegut en l’art. 23.2 CE, d’accés en condicions d’igualtat a les funcions i càrrecs públics, és un dret de configuració legal del que són titulars els ciutadans, primer com a candidats i després en l’exercici del càrrec, i per tal que la infracció de la legalitat pugui suposar lesió del precepte constitucional, a l’efecte de la substanciació d’un recurs d’empara electoral, dita lesió ha de ser de caràcter substantiu, que reguli qüestions que afectin directament el seu contingut, en ordre i per tal de garantir l’eficàcia real del dret.

A partir d’aquest punt de partida, l’argument del Tribunal passa per exposar que la configuració legal del sufragi passiu per ser elegit batle en els municipis de població superior a 250 habitants es recull en l’art. 196 LOREG, i determina que poden ser candidats tots els regidors que encapçalin les llistes corresponents. Aquest requisit legal permet identificar l’exigència d’un plus de representativitat a la persona que presenta la seva candidatura a batle, que connecta amb el marc constitucional de l’autonomia local, íntimament arrelada en el principi democràtic que plasma de manera expressa l’art. 140 CE amb la regulació de l’elecció de regidors i batles, recordant, en aquest sentit, la seva doctrina relativa que el caràcter representatiu dels òrgans als què correspon la direcció política de les entitats locals constitueix un concepte inherent a l’autonomia.

Aquesta mateixa exigència es manté en els casos en què es produeixi la vacant de la batlia. L’art. 198 LOREG estableix que s’ha de resoldre d’acord amb el que es preveu en el seu art. 196 i considera que encapçala la llista en què figurava el batle la persona següent, a no ser que renunciï a la seva candidatura, d’aquí que considera el TC que, en conseqüència, l’elecció successiva del batle durant el mandat municipal segueix estant connectada amb la voluntat dels electors expressada en el vot a una llista determinada i ordenada escalonadament.

L’elecció dels ciutadans només pot recaure sobre persones determinades i no sobre els partits que les proposen a l’electorat, fet que crea una vinculació immediata entre electors i elegits, que no pot ser condicionada, en els seus elements essencials, per la mediació dels partits polítics, en tractar-se d’un mandat lliure, per entendre que la condició de cap de llista s’ha de connectar a una determinada llista de candidats en un procés electoral obert, llista a la qual es refereix l’art. 44.1 LOREG.

El TC considerarà que, des de l’estricta perspectiva constitucional, no es pot entendre que un regidor que no ha concorregut a les eleccions compleixi els requisits que determina l’art. 198 LOREG, que imposa expressament la inclusió en la llista electoral de qui es proposi com a batle, la qual cosa exclou a persones que no han concorregut a les eleccions en les corresponents candidatures. Interpretació que resultaria tant del tenor dels articles de la Llei orgànica com de la doctrina constitucional sobre la connexió entre l’elecció per sufragi universal dels regidors i, per derivació, del batle, amb el dret fonamental d’accedir en condicions d’igualtat als càrrecs públics, que s’hauria desvirtuat en el cas objecte del recurs d’empara pel fet que, materialment, mitjançant una successió de renúncies individuals, el candidat a batle ho ha estat qui mai no havia integrat la llista del grup municipal que va concórrer a les eleccions.

Reforça la consideració a partir del fet que, malgrat en el concepte de llista al qual s’al·ludeix en els art. 44, 182, 196 i 198 LOREG, s’hi puguin arribar a integrar persones que no concorrin a les eleccions en les corresponents candidatures encara que pertanyin a un grup municipal per la via excepcional de l’art. 182.2; aquesta via singular que, per al càrrec de regidor, permet l’accés d’un ciutadà que no es va integrar en la llista electoral, no és però reconeguda en el cas de l’elecció de batle, en ser insuficient des d’un punt de vista constitucional i a l’empara de l’art. 23.1 CE la simple integració en el grup municipal, doncs entendrà el TC que la condició de cap de llista ho ha de ser en el procés electoral i en directa connexió amb la voluntat popular, per assegurar la plena representació democràtica a qui ha de detenir el govern i l’administració municipal.

Acaba el judici d’inconstitucionalitat indicant que el plus de representativitat que s’infereix de l’art. 140 CE per al govern municipal, es tradueix en una connexió recíproca entre electors i l’elegible cap de llista, amb relació als requisits per ser candidat a batle, d’acord amb l’art. 196 LOREG. Així, partint del reconeixement que, en el cas de la vacant a la batlia, l’art. 198 de la Llei electoral matisa els requisits personals del candidat, des del moment en què admet la renúncia dels qui el precedien en la llista, determina tanmateix que aquesta possibilitat troba un límit exprés en la integració prèvia en la llista, i precisament per això, el possibilitar l’accés a la batlia a un regidor que ha assolit aquesta condició per la via singular de no integració de l’art. 182.2 suposaria viciar la relació representativa, el correcte funcionament de la qual és capital per a l’existència i funcionament de l’Estat democràtic consagrat en l’art. 1.1 CE. Aclarirà, en tot cas, que l’anterior consideració no implica qüestionar la via d’accés al càrrec de regidor per l’esmentada via singular, i que tengui la mateixa capacitat que la resta, però amb la limitació que entén el TC inherent d’acord amb la prevalença de l’art. 23.1 CE, i que com hem exposat impedeix, al seu criteri, que pugui arribar a tenir la consideració de cap llista a l’efecte del seu nomenament com a batle.

En definitiva, la doctrina assentada es concretarà en el fet que la correcta interpretació de l’art. 196 LOREG d’acord amb l’article 23.1 CE determina que només els regidors que formaren part de la llista electoral puguin arribar a ser caps de llista per renúncia de la resta, i no poden adquirir tal condició els regidors que accedeixen per la via excepcional de l’art. 182.2 de la referida Llei orgànica.

L’atorgament de l’empara parteix, en definitiva, de l’estimació per part del TC que s’ha produït la vulneració del contingut constitucional del dret de l’art. 23 CE, tant des del vessant de participació en les eleccions previst en el seu apartat 1, com des del dret d’accés als càrrecs i funcions públiques del seu apartat 2, anul·lant en conseqüència l’Acord plenari d’elecció de batle i la Sentència del TSJ d’Astúries que el va confirmar.

uns dels factors que palesen la importància d’aquesta resolució es posa de manifest amb ocasió de l’anàlisi d’una de les causes d’inadmissibilitat que es varen invocar en el procediment d’empara, en concret, la manca d’especial transcendència constitucional del recurs, on el TC destaca com a motivació del rebuig de tal causa el compliment de la càrrega processal que determina la LOTC, quant a la justificació d’aquesta transcendència, a partir de la seva consideració com a qüestió nova i no resolta per la recent STC 103/2013, de 15 d’abril, que encara d’aplicació com a precedent no va resoldre el punt central que va ocupar aquest recurs d’empara.

Específicament, la determinació de si pot ser nomenat batle un regidor que no ha concorregut a les eleccions, i el fet que la qüestió ultrapassi el cas concret, doncs aquesta situació es pot repetir a qualsevol municipi, dota de transcendència el recurs, atès que planteja un vessant d’un dret fonamental susceptible d’empara vers el qual no hi ha doctrina constitucional precedent.

Però sens dubte tampoc no està mancada d’interès la motivació del vot particular formulat a la Sentència, per part del magistrat Sr. OLLERO TASSARA, que ja parteix d’una crítica si més no a tenir en consideració: la del fet que el TC s’ha introduït en una qüestió de legalitat ordinària més que no estrictament de constitucionalitat, com és l’aplicació literal d’una norma, en aquest cas de la LOREG, doncs considerarà si més no forçada la interpretació majoritària que abans hem apuntat, relativa a si el fet novedós de si pot ser nomenat batle un regidor que no ha concorregut a les eleccions suposi realment una manifestació d’un dret fonamental susceptible d’empara, en base a la manca de doctrina constitucional prèvia.

Bàsicament són unes meres raons de coherència les que fonamenten el vot particular i que, certament, mereixen una reflexió: parteixen de considerar que l’art. 182.2 LOREG estableix que si no queden possibles candidats o suplents a nomenar, les vacants seran cobertes per qualsevol ciutadà major d’edat que no estigui incurs en causa d’inelegibilitat. Des d’aquesta lectura, entén que, si no es considera discutible en aquests casos l’adquisició de la condició de regidors, sembla coherent que pugui, com qualsevol altre regidor, esdevenir candidat a la batlia.

Critica, així, el vot discrepant que la STC provoca el sorgiment d’una nova figura, com és la del «regidor no alcaldable», que peca d’incoherent en dur com a conseqüència la contemplació de grups municipals integrats per regidors dels que, en segons quina circumstància, uns són «més regidors que els altres». I el raonament discrepant final s’arrodoneix en entendre que no existiria raó per considerar contrari a la Constitució que a aquella persona que ja s’ha admès en condició de regidor, se la pugui admetre igualment com a batle, «amb major raó en un sistema en què és una llista tancada —sense grans possibilitats de gradació representativa— la que, com a expressió d’adhesió dels ciutadans a qui la promou, acaba resultant decisiva una vegada s’ha posat en marxa el mandat dels seu components.»

Efectivament, tal vegada aquesta darrera reflexió sigui el component de coherència de major calat doncs, certament, declarar que vulnera un dret fonamental el fet que un regidor no integrat en la llista inicial pugui ser proclamat batle, basant-se entre d’altres en el principi democràtic i representatiu, si més no ens hauria de dur a qüestionar igualment l’encaix dins els mateixos preceptes constitucionals utilitzats per part de la majoria del TC d’un sistema electoral local de llistes tancades que, en definitiva, més que manifestació paradigmàtica d’un sistema d’elecció representativa no deixa de ser un sistema de llistes d’adhesió.

3. SENTÈNCIA NÚM. 165/2013, DE 26 DE SETEMBRE (PLE). Ponent: Sr. González Rivas. RECURS D’INCONSTITUCIONALITAT: RÈGIM DE COOFICIALITAT DE LA LLENGUA CATALANA A LES ILLES BALEARS; REQUISIT D’ACCÉS I PROVISIÓ DE LLOCS DE TREBALLS DE LA FUNCIÓ PÚBLICA; NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA I ÚS OFICIAL EN L’ÀMBIT ADMINISTRATIU. NATURALESA I ABAST DEL CARÀCTER D’IDIOMA PROPI. COOFICIALITAT I PROCEDIMENT ADMINISTRATIU. AUTONOMIA LOCAL. COMPETÈNCIES PRÒPIES AUTONÒMIQUES I LEGISLACIÓ BÀSICA DE RÈGIM JURÍDIC DE LES ADMINISTRACIONS I DE L’ESTATUT BÀSIC DE L’EMPLEAT PÚBLIC.

per part d’un grup de senadors del Grup Parlamentari Socialista del Senat s’interposa recurs d’inconstitucionalitat contra distints apartats de l’art. únic, la disposició derogatòria i determinats apartats de la disposició final primera, disposició final segona i disposició final tercera de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de la funció pública de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Malgrat que l’estricta denominació de la Llei impugnada es refereixi a normes sobre funció pública, en realitat la seva afectació i, per tant, l’abast del recurs s’estén igualment a la legislació balear sobre normalització lingüística i de règim jurídic de l’Administració autonòmica modificada, com bé recordarà el propi TC per rebatre la causa d’inadmissibilitat del recurs amb relació a l’afectació a aquests dos darrers sectors, al·legada per part de l’Advocat de l’Estat, i entén que la voluntat dels Senadors recurrents és la d’impugnar el text íntegre de la referida Llei, doncs malgrat que la seva rúbrica es refereixi només a la «funció pública», el fet que per la via de disposicions finals s’afectin altres sectors esmenaria qualsevol deficiència vers la manca d’invocació d’una concreta norma addicional impugnada en l’escrit d’interposició del recurs de constitucionalitat, i que s’estén en conseqüència a qualsevol norma modificada per la Llei.

Amb relació a la reforma s’addueixen distints motius d’inconstitucionalitat que són agrupats a efectes sistemàtics en el FJ 2 en tres blocs, agrupació que seguirem per tal de resumir l’anàlisi del TC efectuada.

el primer dels tres blocs es refereix a normes de naturalesa constitucional que els recurrents consideraven infringides, centrades en l’art. 3 CE i els art. 4 i 14.3 EAIB, amb relació a la posició constitucional i estatutària de la llengua catalana a les Illes Balears, bloc a què dedicarà els FJ 4 a 12, en què s’analitza, per remissió a les primeres sentències del Tribunal sobre el règim de cooficialitat lingüística a Espanya, i també a la seva més recent Sentència 31/2010, de 28 de juny, com a resum de les característiques de la cooficialitat lingüística. Aquesta cooficialitat ha de passar per descartar l’atorgament de prevalença d’una llengua sobre altra, fet que per al TC, malgrat la definició del català com a llengua pròpia, no pot implicar un desequilibri constitucional de la cooficialitat, excepte el cas que el legislador autonòmic adopti mesures de política lingüística adequades i proporcionades tendents a corregir situacions històriques de desequilibri d’una de les llengües oficials, esmenant una posició secundària que pogués tenir.

El TC es fa ressò així dels termes de l’exposició de motius de la Llei balear impugnada de reforma del règim lingüístic, i que dibuixen una evolució pretesament favorable passats trenta anys des de la vigència de la Constitució i un també pretès coneixement idíl·lic de la llengua pròpia en l’àmbit de l’Administració i en l’àmbit de l’ensenyament que, juntament amb la jurisprudència pròpia citada, avalarà la constitucionalitat de la reforma operada per la Llei balear 9/2012, de la qual molt gràficament en descriu una primera conseqüència pràctica en al·ludir que «inverteix la preceptivitat del requisit lingüístic per a l’accés a la funció pública balear, de manera que l’acreditació d’un nivell de coneixements del català deixa de ser un requisit genèric per a l’accés a la funció pública i provisió de llocs de treball, i esdevé ara només exigible en els casos contemplats expressament».

El TC entén que la nova opció escollida pel legislador balear se subjecta als límits constitucionals que, en cas de controvèrsia, es concreten en les garanties derivades del caràcter propi de la llengua catalana, i recorda que una cosa és el plànol de la decisió política i l’enjudiciament polític que mereixi tal decisió, i un altre pla distint el de la qualificació d’inconstitucionalitat, que s’ha de fer d’acord amb criteris estrictament jurídics.

Des de la segona perspectiva anuncia com a proclama prèvia els FJ 8 i següents, que la conformació d’una funció pública «on no sigui necessari genèricament el requisit lingüístic de la llengua pròpia no implica necessàriament una posició subordinada d’aquesta llengua, doncs, com subratlla, la mesura preserva la garantia bidireccional de l’ús de la llengua pròpia entre Administració i ciutadans a través un ample ventall de llocs de treball per a l’accés i provisió dels quals és necessari el requisit». Argument que, si se’ns permet, per bé que pugui ser admissible des de la perspectiva constitucional, des de la lògica no acaba de tenir massa sentit doncs, en definitiva, l’exempció del requisit fora dels supòsits específics es justificaria en la garantia del ciutadà de poder ser atès en la llengua pròpia, cosa molt distinta d’equiparar les dues llengües oficials en el camp de l’accés i provisió de llocs de treball dins l’Administració, on la llengua castellana se situarà en la pràctica, i també per lògica, en un àmbit de prevalença que abans el propi TC ha declarat proscrit per a qualsevol idioma.

Els extensos arguments del TC en aquest punt es poden resumir en el següent axioma que és el que es dedueix inherent fins a la sacietat en tots els fonaments: «La reforma de la funció pública balear operada per la Llei 9/2012 integra en tots els casos la llengua pròpia dins dels mèrits i capacitats valorables per a l’accés i provisió de llocs de treball, mantenint el requisit lingüístic en determinats llocs de treball descrits en l’apartat 2 de la disposició addicional dotzena, en consideració al seu contingut funcional».Una opció constitucional lícita és la inversió del sistema general d’exigència del requisit, per la seva transformació, en sistema excepcional a determinats llocs i general de simple mèrit. Els arguments addicionals que utilitza per entendre no desvirtuada la igualtat i el caràcter de llengua pròpia seran que la pròpia llei estableix mesures de foment, en introduir mandats de promoció de cursos de coneixement de la llengua catalana entre el personal (argument aquest el de la promoció de cursos que, paradoxalment, com veurem en l’apartat de comentari, ha utilitzat a la inversa per avalar la constitucionalitat d’una previsió de l’Estatut de Catalunya), i, especialment, en el fet que la reforma no impedeix, en cap cas, la utilització amb normalitat de la llengua catalana.

D’aquest darrer incís hem de remarcar com, al nostre entendre, el TC utilitza de forma instrumental l’argument segons el qual la utilització per part del ciutadà de la llengua catalana amb l’Administració pública autonòmica no sofreix modificació i, suposadament o implícitament, això coadjuva a una opció legislativa de supressió del requisit lingüístic per a l’accés a la funció pública, i obvia una anàlisi des d’una altra perspectiva de la pròpia reforma de la llei de funció pública que, fins i tot en els casos d’exigència del requisits en els supòsits de mobilitat o reingrés funcionarial, s’ha interpretat d’una forma una mica sorprenent, com veurem després en l’apartat de comentari.

Considerarà igualment adequat al mateix conjunt normatiu constitucional i estatutari la reforma de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears, i de la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, a partir del principi d’equiparar expressament el castellà com a idioma oficial «establint l’objectiu d’equiparar plenament les dues llengües», com si de corregir una situació de desigualtat en contra de la llengua castellana es tractàs, i recorre per això a la doctrina de la ja gairebé totèmica Sentència 31/2010, abans al·ludida, i al joc de paraules que va conformar en el seu FJ 14 amb relació als adjectius de «pròpia», d’«ús normal» i «preferent» de la llengua autonòmica, tot considerant que la reforma legislativa balear «tendeix a equilibrar el paper del castellà en l’àmbit oficial i administratiu, modificant l’orientació de les mesures legislatives introduïdes per la Llei 3/1986, de 19 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears que havien reforçat la posició del català, atorgant-li certa prevalença en les diferents facetes abans expressades en aquest àmbit material».

Doncs bé, partint que fins ara hauria estat plenament admissible aquesta suposada «prevalença», afegirà que «lògicament, aquesta opció de política lingüística de l’any 1986 no constrenyeix la que es pugui adoptar en el moment actual a la llum de la realitat lingüística, sempre i quan tals mesures introduïdes es constati que no imposin una preferència d’una de les llengües oficials amb relació amb l’altra, ni suposin postergació o menysteniment d’una d’elles.» Dit en altres paraules, el TC en realitat ens diu que la reforma no pot suposar en cap cas menyscapte d’una posició d’igualtat de la llengua catalana però, al nostre entendre, novament parteix d’atorgar una excessiva credibilitat al que proclama l’exposició de motius de la Llei de reforma, quant que en el moment actual la realitat lingüística de posició de desigualtat del català hauria millorat des de fa trenta anys.

Arguments molt similars avalen la reforma operada a la Llei 3/2003, de 26 de març, i que es realitzen en el FJ 12, en incorporar-se el castellà com a llengua d’us normal en l’actuació administrativa i en els procediments, per bé que, en realitat, quant al concret dret dels interessats a dirigir-se i rebre resposta en la llengua oficial utilitzada o en què se sol·liciti és cert que la reforma no introdueix novetats significatives vers el règim que deriva del propi marc estatutari. Tampoc no confronta el nou règim establert amb la legislació bàsica estatal, concretada en la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, entén que el legislador balear té opcions en la regulació de l’ús de la llengua en el procediment en la forma que cregui idònia i ha optat, en aquest cas, per un ús indistint de les llengües oficials en seu administrativa.

Tanmateix, s’ha de recalcar d’aquest Fonament una interpretació de l’abast de l’art. 14.3 EAIB, que garanteix el dret dels ciutadans d’accés a l’Administració en qualsevulla de les seves dues llengües oficials i a rebre resposta en la llengua utilitzada o sol·licitada, circumstància que, tanmateix, aclareix el TC que «no implica que el procediment administratiu hagi de ser tramitat íntegrament en la llengua utilitzada o elegida pel ciutadà». És a dir, es garanteix en tot cas el dret del ciutadà a rebre la notificació en la llengua que desitgi, però no s’imposa la necessària tramitació del procediment, en seu interna, en la llengua que determini el ciutadà. Podria pensar-se que així el TC interpreta que amb el fet que el ciutadà s’adreci o sol·liciti la notificació dels actes del procediment en castellà se li genera des del propi Estatut aquest dret, que no obstant no impedeix la tramitació del procediment en seu interna en català; o a la inversa, igualment. Ara bé, la lectura inicial d’aquesta consideració s’ha de replantejar a la vista d’un dels vots particulars de la Sentència a què farem esment, doncs sembla que la majoria del Tribunal n’ha fet una lectura diferent.

L’extensa i moltes vegades reiterativa argumentació de la constitucionalitat de la reforma inserida en el primer grup de preceptes constitucionals i estatutaris, d’alguna manera té trasllat en el FJ 13, en què el contingut de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, de modificació de la Llei 3/2007, de 27 de març, resulta analitzat per descartar la seva inconstitucionalitat mediata per vulneració de legislació estatal bàsica en matèria de règim jurídic de les administracions públiques i sobre funció pública, concretada, respectivament en l’art. 35 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, i en els art. 54 i 56 de la Llei sobre l’estatut bàsic de l’empleat públic, que constitueix el segon bloc normatiu què fonamenta la impugnació de la norma balear.

Amb relació a la legislació bàsica sobre règim jurídic de l’Administració, el TC no aprecia contradicció amb la regulació de la Llei autonòmica 9/2012, de 19 de juliol, doncs, d’una banda, la demanda no fonamenta la contradicció que motivi inconstitucionalitat i, de l’altra, pel fet que la supressió del requisit lingüístic en l’àmbit de la funció pública balear no és total, sinó que recull excepcions i no impedeix complir la plena efectivitat al dret dels ciutadans a utilitzar la llengua catalana amb l’Administració.

Tampoc no aprecia que hi hagi contradicció amb la legislació bàsica estatal sobre funció pública, que regula en l’art. 54 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic un principi de conducta de garantia d’atenció al ciutadà en la llengua oficial que sol·liciti, que és reconegut per l’art. 124.1.g) de la Llei de funció pública balear. Dirà el TC que a totes dues normes, estatal i autonòmica, el deure de l’empleat públic està configurat en els mateixos termes possibilitant l’eficàcia del dret del ciutadà a ser atès en la llengua que esculli, la qual cosa no comporta contradicció amb la norma bàsica. Pel que fa al contingut de l’art. 56 de la Llei bàsica estatal, quant a la previsió de selecció dels empleats públics amb capacitació de llocs a les comunitats autònomes amb dues llengües oficials, no imposa un requisit genèric de coneixement, sinó que estableix la necessitat que sigui previst d’acord amb el contingut funcional del lloc, cosa que confereix un espai al legislador autonòmic per regular les condicions d’accés.

Així, l’opció legislativa d’acotar els supòsits en què és exigible el coneixement de l’idioma propi com a requisit general de capacitat és lítica constitucionalment sempre que s’ajusti a cànons de raonabilitat i proporcionalitat, i s’entén que els preceptes de la Llei balear 9/2012 compleixen aquests cànons, per conformar el requisit del català com a mèrit, que operarà amb caràcter general en els processos de selecció, i més concretament com a requisit estricte a determinats llocs, d’acord amb la naturalesa de les funcions a desenvolupar.

Finalment, els FJ 14 i 15 confronten el contingut dels preceptes impugnats de la Llei 9/2012, de 19 de juliol, amb els art. 9.1 i 3, 14, 137, 140 i 141.4 CE; tercer bloc normatiu invocat pel grup de Senadors, sense que tampoc no apreciï vici d’inconstitucionalitat per infracció dels principis de seguretat jurídica, discriminació per raó de llengua o el d’autonomia local de municipis i illes, en bona part per remissió a les consideracions que ja es poden extreure dels anteriors fonaments jurídics de la Sentència, i on únicament destacarem que la reforma, d’acord amb el TC, no vulnera l’autonomia de les entitats locals doncs respecta la potestat autoorganitzativa de totes les entitats públiques territorials i els reconeix la configuració dels requisits d’accés i provisió mitjançant la determinació posterior de les relacions de llocs de treball.

Tanmateix, sí que voldríem destacar un paràgraf del FJ 14 en què, en entendre que la decisió de política legislativa adoptada amb la Llei 9/2012, de 19 de juliol, no atempta la seguretat jurídica, al·ludeix, en paraules del TC al fet que tal decisió «s’adopta en un context de coneixement i ús social generalitzat de la llengua pròpia, afectant únicament un àmbit determinat, l’administratiu i oficial, i amb la promulgació d’unes normes de marcada naturalesa organitzativa.» Ho destacam perquè ens crida certament l’atenció l’al·lusió a aquest suposat context com a element coadjuvant a la no vulneració de la «seguretat jurídica»; context al qual no hi al·ludeix ni el grup de Senadors recurrent ni l’única part personada en el procediment i que, certament, dubtam que sigui el real, doncs la generalització successiva en el temps de l’ús social de la llengua pròpia d’aquesta comunitat és si més no una afirmació discutible.

tal vegada podríem començar per indicar que el resultat de la Sentència era més que previsible, en atenció a la precedent de 2010 àmpliament recordada pel TC i reflectida en la pròpia exposició de motius de la Llei impugnada i, tal volta igualment per això, es pugui explicar la sorprenent circumstància que ni el Parlament de les Illes Balears que la va aprovar, ni tampoc el Govern de les Illes Balears que la va impulsar, no es personassin en el procediment ni tampoc no formulassin al·legacions al recurs.

Més encara, a banda òbviament del grup de Senadors recurrents, l’altra part únicament personada, l’Advocacia de l’Estat, s’oposava a la petició d’inconstitucionalitat estrictament des del punt de vista de l’adequació de la reforma de la legislació balear a tres concrets articles de la legislació bàsica estatal sobre règim de les administracions públiques i de funció pública, i prescindia per això de la seva defensa des de la perspectiva de la constitucionalitat immediata d’acord amb els preceptes de la CE o de l’EAIB, que constitueixen el nucli de debat i que es resol així en solitari per part del propi TC en els termes que, resumidament, hem intentat extractar en l’apartat precedent.

Tanmateix, pensam que en aquest apartat es poden fer menció a tres aspectes d’aquesta resolució de la jurisdicció constitucional, per tal de posar de manifest, per aquest ordre, algunes incorreccions d’apreciació de l’abast d’alguna de les mesures concretes previstes a la reforma legal; les consideracions de més interès dels vots particulars disconformes amb la Sentència que s’han produït i, finalment, alguna reflexió vers els marges de regulació que s’han analitzat per part del TC.

En el primer dels aspectes abans referits, quant a la presència d’algunes incorreccions, destacam el curiós resultat que ha donat l’aval de la constitucionalitat d’una mesura específica en matèria de funció pública, a què es dedica el FJ 9, relativa a la supressió genèrica del requisit lingüístic per a l’accés i provisió en règim de mobilitat interadministrativa, per derogació de l’apartat 3 de l’art. 96 de la Llei de funció pública, i en règim de reingrés, per la nova redacció de l’art. 113.2 de la Llei esmentada.

Així, el supòsit concret, segons el TC, només plantejaria una determinada problemàtica pel que fa a l’accés per mobilitat interadministrativa o de reingrés en els casos en què fos necessari un determinat nivell de coneixement de català, segons la reserva de la disposició addicional dotzena, i, a partir d’aquí, ofereix quina haurà de ser la interpretació autèntica del nou règim indicant a l’efecte que: «Desde la estricta perspectiva constitucional, los supuestos de movilidad interadministrativa o reingreso sólo pueden ser válidos si se respeta la vigencia del requisito lingüístico en los casos legalmente establecidos, de manera que ni la movilidad ni el reingreso pueden convertirse en procedimientos aptos para el acceso o para la cobertura de puestos en que es preceptivo acreditar un determinado nivel de conocimientos de la lengua catalana.

En cuanto a la movilidad interadministrativa, ésta es la interpretación coherente del art. 96 de la Ley, puesto que la vigencia de la disposición adicional duodécima, apartado 2, impide el acceso u ocupación de los puestos en ella determinados por funcionarios que no tengan acreditado el requisito lingüístico, aunque procedan de otras Administraciones.

Particular relevancia se produce en el caso de funcionarios reingresados, por aplicación del art. 113.2 de la Ley, redactado por el apartado 7 del artículo único, que establece: “El reingreso puede efectuarse por adjudicación de un puesto de trabajo con carácter provisional, condicionada a las necesidades del servicio y en los términos que se establezcan reglamentariamente, siempre que la persona interesada cumpla los requisitos de ocupación del puesto, ‘salvo, en su caso’, del nivel de conocimientos de lengua catalana del puesto de trabajo”.

En este supuesto también “debe entenderse que se deja a salvo el requisito del nivel de conocimientos de la lengua catalana para ocupar los puestos en que así se exija”, pues dicho requisito no se excluye totalmente para los casos de reingreso, al utilizarse la expresión “en su caso”, que conecta con los supuestos en que el requisito lingüístico sigue vigente en virtud de lo establecido en la disposición adicional duodécima, apartado 2, de la Ley.»

En aquest sentit, la constitucionalitat de la mesura ho és igualment amb «la única interpretación de ambos preceptos, coherente con el art. 4 EAIB y el sistema resultante de la Ley balear 9/2012», tot resumint que implica que els funcionaris procedents d’altres administracions i els reingressats tenguin necessàriament els mateixos requisits d’accés i de provisió de llocs que la resta de funcionaris, que han d’acreditar el coneixement de la llengua catalana en aquells supòsits en què així s’exigeixi en aplicació de la disposició addicional dotzena, apartat 2, interpretació i opció legislativa vàlida des de la perspectiva constitucional.

El que passa és que, per bé que la interpretació fixada pel TC s’imposi a tots els poders públics i, en aquest cas, avali l’exigència del requisit del català, en realitat, aquesta no era la vertadera opció política del legislador ordinari, sinó precisament la contrària, és a dir, excloure’n l’exigència malgrat el lloc de treball determinàs un grau de coneixement. Paradoxalment, en una Sentència sobre règim lingüístic, l’errada conclusió a què arriba el TC, es conforma a partir de la lingüística, doncs ha utilitzat per a la construcció de la interpretació autèntica la versió redactada en llengua castellana del nou precepte legal, i no la versió catalana, atès que de la literalitat de la darrera se n’extreu, com deim, la interpretació contrària. Vegem perquè.

La literalitat dels incisos del FJ 9 que hem transcrit, articulen la interpretació autèntica «al utilizarse la expresión “en su caso”» que va desprès de l’expressió «los requisitos de ocupación del puesto, salvo, en su caso, del nivel de conocimientos de lengua catalana […]». Però si partim de la literalitat de la versió en llengua catalana de la Llei, potser la interpretació és diametralment oposada, doncs ens diu que «El reingrés pot efectuar-se per adjudicació d’un lloc de treball amb caràcter provisional, condicionada a les necessitats del servei i en els termes que s’estableixin reglamentàriament, sempre que la persona interessada compleixi els requisits d’ocupació del lloc, “llevat, si escau”, del nivell de coneixements de llengua catalana del lloc de treball.»

La preposició «llevat», d’acord amb el diccionari de la llengua catalana, en combinació amb «de» expressa una relació que denota exclusió; i la forma «escau» ho és d’un verb intransitiu que significa «en el cas que sigui procedent». Per tant, el que diu la versió catalana del precepte analitzat pel TC en versió castellana és que el reingrés requereix el compliment dels requisits d’ocupació del lloc, amb exclusió del nivell de català que procedeix o exigeix dit lloc; que és justament el contrari del que ha interpretat vol dir la seva versió castellana.

En un altre ordre de coses, la Sentència no entra en l’anàlisi de la modificació operada en la Llei 6/2005, de 3 de juny, de coordinació de les policies locals de les Illes Balears, que exclou, tret que es motivi la imprescindibilitat, l’exigència del coneixement de català per a aquests llocs de treball específics, i es basa per això en la derogació de la modificació per la posterior Llei 4/2013, de 17 de juliol, que modifica el règim lingüístic d’aquest cos especial i es remet a allò que disposi la legislació vigent per determinar si el coneixement de la llengua catalana és requisit d’accés per als policies locals i el nivell que s’ha d’acreditar. Entén el TC que són d’aplicació els criteris d’elaboració doctrinal pròpia quant a l’extinció sobrevinguda de l’objecte del recurs, que es declara expressament en aquest punt en el veredicte de la Sentència. Des del nostre punt de vista, aquesta ha estat una manera simplista de ventilar la qüestió, doncs l’argument del Tribunal es basa que la nova regulació de la Llei 4/2013, de 17 de juliol, modifica substancialment l’anterior establerta en la Llei 6/2005 per la reforma operada per la Llei 9/2012, de 19 de juliol.

Les coses no són realment així, doncs hem de partir de la base que allò que fou modificat substancialment fou un requisit d’exigència de coneixement del català establert en una Llei de l’any 2005 per a un concret cos funcionarial de policia; abans, per tant, que fos aprovada l’any 2007 la Llei de funció pública general. La modificació específica del precepte de la Llei de 2005 operada per la Llei 9/2012 objecte de recurs d’inconstitucionalitat tenia la intenció d’aplicar el sistema general que introduïa i va canviar el sistema de necessari coneixement cap un sistema excepcional.

Si les coses són així, en realitat no es pot dir que hi havia pèrdua sobrevinguda de l’objecte del recurs d’inconstitucionalitat per mor de la derogació operada per la nova Llei de policies locals de 2013 de l’art. de la Llei 6/2005, de 3 de juny, modificat per la Llei 9/2012, de 19 de juliol, sinó que, de contrari, inseria el requisit (o no requisit) de coneixement lingüístic «a la legislació (general de funció pública balear) vigent», la reforma de la qual justament era l’objecte de l’enjudiciament de constitucionalitat.

Per tant, els criteris de «pèrdua sobrevinguda de l’objecte» aplicats no podien ser invocats per prescindir de l’anàlisi de la constitucionalitat de la modificació operada en l’art. 32.3 de la Llei 6/2005, de 3 de juny, tota vegada que la seva derogació o substitució per l’art. 32.1.j) de la nova Llei 4/2013, de 17 de juliol, no conforma un sistema absolutament (substancialment) distint, sinó precisament idèntic al de la mutació soferta per la reforma de la Llei de funció pública de 2007 per part de la Llei 9/2012.

La intenció de la Llei 9/2012 modificant la Llei 6/2005 era neutralitzar una norma especial de funció pública policial que regulava el requisit lingüístic i que, per aquest principi d’especialitat, es pogués interpretar que s’imposava a la Llei general de 2007, que també es modificava en aquest aspecte l’any 2012. La nova Llei 4/2013, de 17 de juliol, en no regular-ho concretament i remetre’s a la legislació balear sobre funció pública general, per tant, mantenia viva la qüestió objecte de debat constitucional, doncs la remissió normativa en cap cas no havia suposat, materialment, una modificació substancial del requisit lingüístic en l’àmbit de les policies locals, sinó en la pràctica el manteniment del mateix règim de no exigència amb excepcions que va introduir la Llei 9/2012.

Menys problemàtic hagués estat, simplement, que el TC valorés la constitucionalitat o inconstitucionalitat de la modificació de la Llei 6/2005, a partir de la mera remissió a les seves consideracions vers el nou sistema del requisit lingüístic a la funció pública general.

En el capítol de vots particulars, el primer d’ells és el formulat per la magistrada Sra. ASUA BATARRITA, que dissentí de la Sentència majoritària en el punt relatiu a la declaració de constitucionalitat de la nova disposició addicional dotzena de la Llei 3/2007 conferida per l’apartat 9 de l’art. 1 de la Llei 9/2012, en entendre que resulta inconstitucional en no garantir suficientment els drets lingüístics que deriven de l’art. 3.2 CE i que es reconeixen en l’art. 14.3 EAIB. Parteix per això de posar de manifest que, malgrat no totes les mesures de la Llei resultin necessàriament inconstitucionals, la pròpia Sentencia reconeix «que la llei impugnada expressa un canvi de política lingüística, que tradueix una clara voluntat de temperar, frenar o fins i tot reconduir el procés de normalització lingüística de la llengua catalana a les Illes Balears», i tot i que l’opció pugui ser constitucional, la crítica més forta passa pel fet que el Tribunal assumeixi metodològica i materialment, des d’un principi, la legitimitat d’aquest canvi, fent-se seves algunes de les afirmacions de l’exposició de motius de la Llei.

Però l’argument discrepant essencial, sense dubte no mancat de bona dosi de lògica, exposa que són la Constitució i l’Estatut els que defineixin el marc jurídic al que s’ha de sotmetre el legislador autonòmic, i no al revés. I per això, tot i que es pugui dir que el transcurs de més de tres dècades des del text constitucional ençà pugui haver canviat el panorama lingüístic, resulta que l’EAIB de 2007 segueix proclamant en termes similars a fa trenta anys la necessitat de normalitzar la llengua pròpia, i parteix per tant que encara no s’ha arribat a la plena igualtat de les dues llengües quant a garantir el dret al seu ús normalitzat pels ciutadans, per això s’explica que l’art. 4 EAIB ordeni als poders públics les mesures necessàries per assolir la plena igualtat quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears, afegint, de més a més l’art. 35, que la normalització de la llengua serà un objectiu dels poders públics de la Comunitat Autònoma.

Reitera el vot particular que moltes coses hauran pogut canviar en trenta anys, però el legislador estatutari segueix apostant per una necessària normalització, recollida en l’Estatut com a criteri jurídic vinculant que queda relegat per la Sentència, que a parer de la discrepant «es limita a ponderar els arguments que addueix el legislador autonòmic en l’exposició de motius».

Discrepància que s’argumenta en una errònia aplicació de la perspectiva utilitzada per la majoria quant a la inserció dins dels límits derivats de la consideració del català com a llengua pròpia, doncs «el legislador autonòmic no opta precisament per atorgar a la llengua pròpia un règim de major protecció o de preferència front al castellà, per la qual cosa la qüestió no és si s’excedeix dels límits», realitzant-se així una interpretació esbiaixada d’anteriors resolucions del TC sobre l’exigència del coneixement de la llengua pròpia als empleats públics, doncs la jurisprudència precedent, rectament interpretada quant a la raonabilitat de valorar-se com a requisit general de capacitat, encara que pugui ser variable en exigència, resulta imprescindible i constitucionalment lícita l’exigència d’un cert nivell de coneixement que resulti necessari perquè el funcionari pugui exercir adequadament el seu treball en l’Administració autònoma. Si els criteris d’oficialitat de la llengua pròpia i extensió del seu ús en tot el territori de la comunitat justifiquen, d’acord amb la doctrina constitucional precedent, la licitud constitucional de l’exigència del requisit general de coneixement, aquests criteris no poden ser ignorats de forma absoluta quan es tracti de valorar en clau constitucional el procés contrari, és a dir, l’eliminació d’aquest requisit general de coneixement.

Per tant, conclou el vot particular entenent la inconstitucionalitat de tal concreta mesura, doncs l’aval majoritari basat a reproduir la llista de llocs de treballs en què excepcionalment s’exigirà el requisit no es fonamenta en cap criteri de contrast, i que resulta insuficient únicament la garantia del dret del ciutadà cenyida a l’àmbit dels serveis d’informació i atenció al públic, sinó que s’ha d’estendre als distints serveis de l’Administració, sobretot els que s’ocupin d’activitats de gestió més freqüents per als ciutadans.

El segon dels vots particulars, formulat per part del magistrat Sr. XIOL RÍOS a què s’han adherit la magistrada Sra. ROCA TRIAS i el magistrat Sr. VALDÉS DAL-RÉ, considera, en contra de la majoria, que resulta inconstitucional l’art. 44 de la Llei 9/2012 (en realitat la referència l’hem d’entendre al nou article de la Llei de règim jurídic de l’Administració autonòmica modificat), quant a la limitació a la presentació d’escrits i documents, fer manifestacions i, si ho sol·liciten les persones interessades, a rebre notificacions en la llengua cooficial que desitgin, tot entenent que confronta amb el reconeixement del català com a llengua oficial en l’art. 4.1 EAIB, i tot considerant que, d’acord amb la mateixa doctrina constitucional, aquest reconeixement inclou no només el dret a la recepció de notificacions, sinó als diversos estadis del procediment i a la tramitació de l’expedient administratiu en la llengua escollida, que és l’únic mitja de dur a terme a la realitat el reconeixement de la validesa i eficàcia de la llengua i la seva exigència derivada del caràcter oficial.

El vot particular llegeix així en la literalitat de la decisió majoritària de la Sentència una cosa que potser aquesta no diu amb tota claredat, doncs explica com la decisió majoritària «sosté una conclusió oposada fonamentant-se que l’article 14.3 EAIB es refereix al dret dels ciutadans a “dirigir-se a l’Administració” i a “rebre resposta” en la llengua oficial escollida», tot interpretant dit vot particular que d’aquest raonament majoritari es constrenyeix el dret a un determinat tipus de comunicacions o actes, contrari al caràcter general del dret a l’ús normal de la llengua catalana establerta en l’art. 4.3 EAIB; dret que constitueix una exigència o correlat del reconeixement a utilitzar la llengua catalana establert en l’apartat 2 del mateix precepte estatutari, com també del deure de l’Administració autonòmica de tramitar els procediments en la llengua escollida per l’interessat.

La manca d’aquest reconeixement en la tramitació de tot el procediment, en la conclusió del vot particular «frega l’arbitrarietat i no me sembla compatible amb el respecte que mereix una llengua oficial ni amb el deure de garantir l’ús normal que correspon a les institucions autonòmiques el fet que, mitjançant una modificació copernicana del sistema anterior (que considerava normal l’ús del català en els procediments administratius) aquelles apliquin en l’àmbit de les administracions sobre les que exerceixen competències un estàndard de protecció de la llengua insuficient o fins i tot inferior al garantit per la legislació de l’Estat en l’àmbit de l’Administració General per a la mateixa llengua autonòmica.»

Entendríem que el raonament del vot particular fos perfectament lògic si dels fonaments de dret de la Sentència es deduís clarament que no existeix el dret a la tramitació del procediment en llengua catalana si així ho sol·licita la persona interessada, doncs hem de dir que de l’únic incís sobre el particular contingut en el penúltim paràgraf del seu FJ 12, com hem dit en l’apartat de fonamentació jurídica, potser no es dedueixi directament i expressament tal conseqüència, que contràriament sí que sembla present en l’al·lusió a les deliberacions que esmenta el vot particular.

Tampoc en els antecedents de fet no s’aclareix si estrictament dit precepte, l’art. 44 de la Llei 3/2003, de 26 de març, va ser impugnat des d’aquesta concreta perspectiva per part del grup de Senadors, més enllà de la referència a la infracció dels art. 3 i 4 EAIB per part del referit precepte, sense que, per tant, el recurs es volgués dirigir a qüestionar un dret a tramitar-se el procediment en castellà o català a petició de la persona interessada, com més aviat a la neutralització de l’ús del català com a idioma normal de tramitació processal que tenia la configuració legal anterior. En aquest sentit, la modificació de l’art. 44 es limita en el seu apartat 1, com deim canviant el caràcter d’utilització general del català sense perjudici del dret a la presentació d’escrits i a rebre notificacions en castellà anteriorment previst, a un sistema d’equiparació, del qual es pot certament discutir la seva oportunitat, però que, almenys aparentment, no implica neutralitzar un dret a la tramitació del procediment en català si així ho sol·licita el ciutadà; més perquè aquest dret al nostre entendre s’infereix de l’apartat 2 del mateix art. 44 de la Llei de règim jurídic, que no va ser modificat, i que ordena que l’Administració lliuri testimoni traduït de les actuacions del procediment (sigui quina sigui la llengua utilitzada en el procediment) quan així ho sol·liciti l’interessat.

Efectivament, s’arribaria a l’absurd d’entendre que no hi ha un dret del ciutadà a la tramitació íntegra del procediment en català, quan la mateixa llei autonòmica li configura el dret a la traducció de totes les actuacions o documentació del procediment, «sense que pugui comportar cap perjudici o despesa pel sol·licitant, ni endarreriments en el procediment ni la suspensió de la tramitació o dels terminis establerts.»

En l’esmentat FJ 12, el que determina el TC analitzant l’art. 4.3 i l’art. 14.3 EAIB és una garantia de dirigir-se i obtenir resposta en la llengua utilitzada o sol·licitada pel ciutadà, «lo cual no implica que el procedimiento administrativo deba ser tramitado íntegramente en la lengua utilizada o elegida por el ciudadano», i afegeix que l’estàndard utilitzat per a l’Administració general de l’Estat en l’art. 36.1 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, no limita la llibertat de configuració autonòmica i que l’art. 36.2 de la mateixa norma estatal legitima una regulació autonòmica que, en aquest cas, és compatible amb el règim de la cooficialitat.

Altrament, l’escenari que dibuixa la Sentència quan esmenta que el nou apartat 1 de l’art. 44 de la Llei 3/2003, de 16 de març, no implica que el procediment s’hagi de tramitar en la llengua utilitzada o sol·licitada expressament, volem pensar que es vol referir al fet que plasma un dret de configuració estatutària a rebre les notificacions en la mateixa llengua; però no determinaria en cap cas (al menys a priori) l’exclusió de la tramitació del procediment en català, si amb aquesta llengua instrueix el procediment l’Administració o amb més raó de ser si així ho sol·licita expressament l’interessat. No sembla deduir-se que la literalitat del nou apartat 1 de l’art. 44 de la Llei autonòmica trenqui aquest dret, ni que (aparentment de la lectura del FJ 12 de la Sentència) sigui voluntat del TC declarar-ne la seva inaplicabilitat, doncs de contrari i si això és el que flotava durant la deliberació de la Sentència, efectivament no resultaria admissible, atès que sense que utilitzem les paraules del magistrat discrepant relatives a que tal consideració «frega l’arbitrarietat», sí que com a mínim

fregaria o més aviat entraria directament en l’àmbit del ridícul que la legislació balear pròpia reguladora de les administracions públiques autonòmica i local establís un estàndard del dret de tramitació del procediment en la llengua pròpia davant dites administracions, inferior al que reconeix, per aquesta mateixa llengua pròpia, la legislació bàsica estatal davant l’Administració general de l’Estat.

Tanmateix, atès que sembla que, malgrat no existir tal retall exprés en el text de les fonamentacions jurídiques, en el fons de la deliberació se sostenia una tesi semblant, consideraríem més que encertats, ni que sigui de forma preventiva, els raonaments del segon dels vots particulars, doncs certament, per molt legítima que fos la regulació autonòmica, consideraríem del tot esperpèntic el fet de preveure un règim de cooficialitat del català en la relació entre el ciutadà i l’administració autonòmica inferior en garantia al que preveu la legislació bàsica estatal en la relació del mateix ciutadà amb l’Administració general de l’Estat. Ens remetem, en tot cas, al que hem esmentat més amunt quant al fet que la previsió que manté la redacció de l’apartat 2 de l’art. 44 de la Llei 3/2003 vendria a equiparar, de facto, l’estàndard que utilitza l’apartat 1 de l’art. 36 de la Llei 30/1992.

A manera de comentari final, pensam que cal fer alguna aportació amb relació a la invocació que ha fet l’exposició de motius de la Llei de reforma del règim lingüístic, que no pas solament de funció pública autonòmica, de la doctrina constitucional dels darrers anys, amb al·lusió especial a la STC 31/2010, de 28 de juny, que, com hem vist, se citarà igualment de forma reiterada per part del TC en aquesta Sentència que ens ha ocupat per tal de recitar, si se’ns permet l’expressió, a manera de mantra, el principi que l’ús normal i preferent de la llengua catalana a les administracions autonòmiques i locals entra en contradicció amb les característiques constitucionals que defineixen l’oficialitat lingüística i, per tant, la llengua autonòmica, per pròpia que sigui, no pot tenir cap preferència en la utilització a dites administracions.

Ara bé, si això fos estrictament així, hom no s’explica, certament, com igualment la doctrina constitucional precedent hagi admès la constitucionalitat de normes anteriors reguladores de l’ús oficial i que, per tant, el que caldria qüestionar-se és la pròpia coherència del TC en la ruptura de la seva doctrina des de la ja famosa Sentència de 2010, dictada amb relació a la reforma de l’Estatut català, que, d’altra banda, no és Llei ordinària.

Deim això perquè la pròpia Sentència de 2010 de la qual se’n recull un incís en l’exposició de motius de la Llei de reforma, tot seguit del que se cita en conté un altre que, curiosament, no ha estat transcrit, i que és d’especial rellevància cap al legislador ordinari, perquè per bé que efectivament va comportar la inconstitucionalitat de la previsió estatutària declarativa de l’ús preferent del català en l’àmbit de l’actuació de les administracions autonòmica i local, matisa que la inconstitucionalitat se cenyia a la preferència «estatutària», tot dient que «La definición del catalán como lengua propia de Cataluña no puede justificar la imposición estatutaria del uso preferente de aquella lengua, en detrimento del castellano, también lengua oficial en la Comunidad Autónoma, por las Administraciones Públicas y los medios de comunicación públicos de Cataluña, “sin perjuicio, claro está, de la procedencia de que el legislador pueda adoptar, en su caso, las adecuadas y proporcionadas medidas de política lingüística tendentes a corregir, de existir, situaciones históricas de desequilibrio de una de las lenguas oficiales respecto de la otra, subsanando así la posición secundaria o de postergación que alguna de ellas pudiera tener”. No admitiendo, por tanto, el inciso “y preferente” del art. 6.1 EAC una interpretación conforme con la Constitución, ha de ser declarado inconstitucional y nulo.»

Per tant, al nostre modest entendre, una errada de partida de la Sentència comentada es basa, tal i com argumenta encertadament el primer dels vots particulars, en el fet de creure d’una forma mimètica en una suposada realitat social en què hauria desaparegut el desequilibri social de la llengua catalana, com a fet més aviat extra jurídic que avala una concreta decisió del legislador ordinari, que ve a modificar substancialment un règim jurídic originari conformat l’any 1986 per tal de reequilibrar la situació evident de desigualtat de la llengua pròpia de les Illes Balears.

En la mesura en què la Sentència de 2010 pogués avalar una pretesa inconstitucionalitat d’un règim d’ús general del català de forma preferent per part de les administracions autonòmiques i locals només ho seria, per tant, en el nivell de blindar estatutàriament tal preferència de forma permanent, però no per avalar una inconstitucionalitat d’ús normal general en ordre a corregir una posició encara secundària del català en l’ús administratiu.

Ara bé, la perversió de la concreta cita de la jurisprudència constitucional en l’exposició de motius de la Llei ordinària i, tal vegada, de la mateixa Sentència ara comentada en un dels fonaments de caire general, passa paradoxalment per veure allò que va entendre adequat a la Constitució dita Sentència de 2010 vers l’establiment estatutari del deure de coneixement de totes dues llengües, que contempla l’art. 6.2 EAC, i que disposa a l’efecte com «Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials i els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les. Els poders públics de Catalunya han d’establir les mesures necessàries per a facilitar l’exercici d’aquests drets i el compliment d’aquest deure. D’acord amb el que disposa l’article 32, no hi pot haver discriminació per l’ús de qualsevol de les dues llengües.»

Precisament, allò que va determinar el TC en la Sentència de 2010 no era altra cosa que dit precepte estatutari seria inconstitucional i nul en la seva pretensió d’imposar un deure del coneixement del català en el sentit que es desprèn del deure constitucional del coneixement del castellà.

Això no obstant, continuava argumentant que aquell precepte «admet amb naturalitat una interpretació distinta i conforme amb la Constitució, tota vegada que, dirigint el precepte un mandat als poders públics de Catalunya perquè “adoptin les mesures necessàries per facilitar […] el compliment d’aquest deure”, és evident que només es pot tractar d’un deure “individualitzat i exigible” de coneixement del català, és a dir, d’un deure de naturalesa distinta al que té per objecte el castellà d’acord amb l’article 3.1 CE (set 82/1986, F.2). Aquí no hi ha, per tant, cap contrapunt a la facultat del poder públic de la Generalitat d’utilitzar exclusivament la llengua catalana en les seves relacions amb els ciutadans, que seria improcedent, sinó que es tracta, aquí sí, no d’un deure generalitzat per a tots els ciutadans de Catalunya, sinó de la imposició d’un deure individual i d’obligat compliment, que té el seu lloc específic i propi en l’àmbit de l’educació, segons resulta de l’article 35.2 EAC, i en el de les relacions de subjecció especial que vinculen l’Administració catalana amb els seus funcionaris, obligats a donar satisfacció al dret d’opció lingüística reconegut a l’article 33.1 EAC.»

Justament, la previsió estatutària del concret règim del deure individualitzat de coneixement de la llengua pròpia en l’àmbit de les administracions autonòmica i local, resultà avalat en el FJ 21 d’aquella Sentència. Però és que així mateix, com indica el seu FJ 14 (que cita expressament al seu torn el FJ 5 de la Sentència que ara comentam), en aquest punt, assenyala que l’establiment del deure de coneixement de l’art. 6.2 EAC amb relació al personal al servei de l’àmbit específic administratiu autonòmic i local del seu art. 33.1, no resulta contrari a la Constitució, i així ho disposa en el veredicte.

Per tant, l’eliminació del requisit general de coneixement del català a la funció pública no és en cap cas exigència de la doctrina constitucional, doncs no s’entendria que hagi permès l’establiment estatutari del deure de coneixement en aquest àmbit concret en base a la relació especial de subjecció i com a correlat o garantia del deure estatutari del ciutadà d’adreçar-se i ser atès per les administracions autonòmica i local en la llengua pròpia, que també contempla el nostre Estatut, sinó que és en definitiva una mera opció vàlida adoptada pel legislador autonòmic, com ho és també l’opció d’exigència general.

Certament, en aquesta concreta matèria funcionarial la decisió del legislador autonòmic balear entra dins dels paràmetres de constitucionalitat, però no dins l’única solució constitucionalment possible, com pareix voler transmetre ni que sigui indirectament el paràgraf desè de l’exposició de motius de la Llei 9/2012, immediatament després de l’al·lusió que fa a la STC de 2010.

Per ventura, convé recalcar que en la Sentència que ens ha ocupat, és justament la paraula «opció» la que s’utilitza de forma reiterada per al·ludir a la decisió del legislador ordinari: «opció genèrica»; «opció escollida»; «opció de política legislativa»; «opció constitucionalment lícita»; o «opció de política lingüística». Si estam per tant davant una nova opció constitucional, cal recalcar que el TC no ha arribat a dir enlloc que l’opció anterior no fos igualment lícita des de la mateixa perspectiva constitucional. La reforma del conjunt normatiu modificat, en conseqüència, no ha vengut imposada per exigències d’adequació constitucional o de doctrina interpretativa, sinó que obeeix estrictament a una opció d’oportunitat vàlidament adoptada per part del legislador ordinari.

4. SENTÈNCIA 179/2013, DE 21 D’OCTUBRE (SALA SEGONA). Ponent: Sr. González Rivas. CONFLICTE POSITIU DE COMPETÈNCIA. ACTIVITATS CULTURALS DE FOMENT. CENTRALITZACIÓ DE TRAMITACIÓ I GESTIÓ D’AJUTS. RÈGIM ESPECIAL DE LA COMPETÈNCIA EN MATÈRIA DE CULTURA. ÀMBIT SUPRACOMUNITARI NO DETERMINANT DE COMPETÈNCIA ESTATAL.

per part del Govern de la Generalitat de Catalunya es planteja un conflicte positiu de competència respecte de la Resolució de 31 d’agost de 2012, de la Secretaria d’Estat de Cultura, per la qual es convoquen ajuts a corporacions locals per a activitats culturals que fomentin la comunicació cultural, corresponent a l’any 2012. El requeriment d’incompetència vers la resolució estatal es planteja amb relació als seus punts que fan referència a l’establiment d’una regulació centralitzada en ordre a la realització de les funcions executives corresponents a les subvencions convocades que no són estrictament les de la documentació bàsica dels projectes, termini de presentació, principis d’instrucció i criteris bàsics de determinació de despesa subvencionable.

el punt essencial del debat se centra en la distorsió competencial en matèria de cultura arran de la regulació de determinats apartats de la resolució vers la qual es planteja el conflicte positiu, atès que en la convocatòria estatal d’ajuts en favor de les corporacions locals es procedeix a la regulació no només dels seus elements essencials, sinó amb assumpció estatal de les normes de gestió i d’exercici de funcions de naturalesa executiva, com la convocatòria, tramitació, concessió i control de subvencions, de forma centralitzada. Gestió centralitzada que es defensa per part de l’Estat per la incidència supraautonòmica dels ajuts de foment de la comunicació cultural.

El paràmetre de vulneració competencial s’analitza per part del TC a partir de la seva consolidada doctrina en la matèria que, en el que ara interessa destacar, recorda que la legitimitat constitucional del règim normatiu i de gestió de subvencions que fixi l’Estat depèn de les competències que posseeixi en la matèria de què es tracti, doncs la subvenció no és un concepte que delimiti competències.

Els fonaments de dret parteixen de la coincidència entre les dues parts en conflicte respecte del punt que la matèria de la Resolució, relativa al finançament de projectes culturals de caràcter interdisciplinar i àmbit supraautonòmic organitzats per les entitats locals, s’enquadren en matèria de cultura, per bé que es discrepa de l’abast que cal conferir a les competències autonòmica i estatal concurrents.

Es confronten per part del TC les competències exclusives en matèria de cultura previstes en l’Estatut d’autonomia de Catalunya, d’acord amb l’abast establert en la STC 89/2012, de 7 de maig, amb la competència estatal en matèria de subvencions a la cultura que pugui tenir encaix en l’art. 149.2 CE, recordant la peculiaritat d’aquesta concurrència d’acord amb la reiterada doctrina, que estableix que, més que un repartiment de competència de forma vertical, es produeix una concurrència de competències ordenada a la preservació i estímul dels valors culturals des de la instància pública corresponent, destacant en aquesta matèria l’acció autonòmica com a una funció inherent a la Comunitat, d’acord amb l’art. 2 CE, a la vegada que correspon igualment a l’Estat la preservació del patrimoni cultural comú o el tractament general de béns culturals que no es puguin assolir des d’altres instàncies.

Tal delimitació comporta l’establiment, mitjançant la doctrina constitucional establerta des de la STC 13/1992, de 6 de febrer, de diverses situacions de concurrència.

Entre els arguments centrals que portaran al TC a estimar en gran part l’existència de conflicte de competència, cal destacar el raonament segons el qual la incidència supraautonòmica de les subvencions no constitueix en si mateix un criteri que justifiqui la centralització estatal de la seva tramitació i gestió. La supraterritorialitat no es pot conformar en un títol competencial, al que afegeix que són viables altres models diferents al de l’actuació directa de l’Estat per dissenyar polítiques d’ajuts que, partint d’elements territorial concrets, puguin produir efectes a la generalitat del territori. Així, l’adopció d’una solució basada en la decisió unitària que exclogui la competència autonòmica, pel simple fet que els efectes del sistema d’ajuts convocats puguin tenir efectes supraautonòmics, no és compatible amb la Constitució.

La invocació d’una visió global de la cultura d’Espanya que només pugui assumir l’Estat per tal de garantir un equilibri territorial d’oferta d’espais escènics, no pot constituir un argument sòlid que impossibiliti la territorialització d’aquests ajuts i la inherent necessitat de la seva centralització. La justificació centralitzadora basada en la participació d’artistes o autors procedents de comunitats autònomes distintes a la del lloc on s’ha de celebrar la programació, o la itinerància entre comunitats de l’activitat, tampoc no justifica de forma raonable que els ajuts o subvencions requereixin un tractament unitari i centralitzat, doncs allò que se subvenciona són activitats organitzades per entitats locals en el seu propi municipi, factors que no poden justificar l’exclusió de la competència autonòmica, com recorda ha anat reiterant en recents sentències, entre elles la 113/2013, de 9 de maig i la 38/2012, de 12 de març.

Delimitat d’acord amb les premisses anteriors l’àmbit material de competència, en allò relatiu a la vulneració establerta per la Resolució estatal, el FJ 8 parteix del principi genèric ja consolidat per la doctrina constitucional, d’acord amb el qual, el paràmetre de constitucionalitat del règim del procediment de gestió de subvencions estatals ha de partir d’una reserva dels aspectes centrals o essencials quan la competència exercida es basi en l’art. 149.2 CE, i veure si s’ha excedit d’aquest punt de partida en la regulació dels aspectes pròpiament executius que, per la seva pròpia naturalesa i en virtut de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, corresponen a aquella Comunitat.

Recordarà així que les normes procedimentals autonòmiques dictades per raó de la matèria pertanyen al seu àmbit competencial, reservant-se l’Estat únicament les regles de procediment administratiu comú, suposant això que la Resolució estatal vulnera la competència autonòmica quan ha procedit a regular els següents aspectes:

  1. La regulació detallada dels models de les sol·licituds, que suposa regulació exhaustiva més enllà de les dades directament exigibles als requisits dels sol·licitants.

  2. La determinació del lloc i termini de sol·licituds, més enllà d’un termini comú en tot el territori estatal.

  3. La regulació de les composicions de la comissió de valoració.

  4. La justificació dels ajuts davant un òrgan instructor estatal, doncs forma part de les competències executives sobre la matèria que corresponen a la Generalitat com una fase instrumental per al seu exercici normal.

  5. La determinació detallada de les despeses subvencionables més enllà dels criteris generals, que garanteixi el tractament unitari de les despeses instrumentals.

  6. La fixació de regles d’atribució de competència per verificar les obligacions dels beneficiaris i el reintegrament de subvencions a favor d’òrgans estatals, sense perjudici del caràcter bàsic dels preceptes de la legislació estatal de subvencions reguladors del seu reintegrament.

  7. La regulació de mitjans de notificació, publicació, responsabilitat i règim sancionador, en la mesura que fixen a l’Estat com a gestor del procediment d’uns ajuts que correspon en realitat a la comunitat autònoma, independentment de l’aplicació per part de la Generalitat de les normes bàsiques estatals sobre subvencions, potestat sancionadora i recursos administratius.

Tot i que, en el seu FJ 9, en pronunciar-se sobre l’abast que en el cas té la vulneració de competències declarada pel TC, i a partir del fet que la resolució ha exhaurit virtualitat, l’abast del veredicte de la Sentència en aquest procés constitucional es limita a ser merament declaratiu, i s’inclou en l’estimació del conflicte amb una declaració de la titularitat de la competència controvertida en favor de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ens trobam amb un magnífic exemple que, derivat d’un conflicte positiu de competència formulat vers un acte o disposició de convocatòria de subvencions, és de gran interès des de dos vessants.

D’una banda, en recopilar una l’extensa i detallada doctrina d’una competència sempre conflictiva per tenir un règim especial derivat de la mateixa CE i, de l’altra, i pel que fa al nostre àmbit territorial balear, per la seva efectivitat pràctica, doncs els títols competencials autonòmics que agafa el TC com a referents, constituïts pels exclusius que recull l’EAC en l’apartat 1 del seu art. 127, són en bona part coincidents amb els utilitzats per part de l’art. 30 EAIB, singularment en allò referent a l’activitat de foment i difusió de la creació i la producció teatral, musical, cinematogràfica i audiovisual, literària, de dansa i d’arts combinades.

Per altra banda, la doctrina assentada per part del TC quant al fet que l’abast supracomunitari d’una competència no implica automàticament atribució de competència estatal sobre els aspectes instrumentals de gestió i execució de les subvencions, resulta així mateix d’especial interès en el nostre cas per una aplicació anàloga en eventuals conflictes de competència entre la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i qualsevol dels quatre consells insulars, doncs hem de tenir present que la competència en matèria cultural assumida amb caràcter exclusiu en l’art. 30.26 EAIB, resulta a la vegada atribuïda com a competència pròpia insular, pràcticament amb la mateixa literalitat, d’acord amb l’apartat 18 del seu art. 70.