Jurisprudencia Contencioso Administrativa

El Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears aprecia un vici de legalitat estructural en la regulació
de la capacitació lingüística en l’àmbit de la salut

Sentències de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior

de Justícia de les Illes Balears núm. 14/2020 i 15/2020, de 16 de gener

(ponent: Sr. Delfont Maza).

La complexitat del debat sobre l’ús de les llengües oficials en el sistema sanitari

La controvèrsia sobre l’ús de les llengües oficials en el sistema de salut no és una novetat i posa en relleu els obstacles que condicionen el procés de normalització del català a les Illes Balears. Durant la VII Legislatura (2007-2011) s’aprova el Decret 24/2009, de 27 de març, norma que regula per primera vegada l’exigència de coneixements de català en el sector públic sanitari. El reglament norma estableix un termini de dos anys per acreditar el nivell lingüístic i configura un règim flexible d’exempcions en els casos que la prestació assistencial pugui quedar afectada. En aquell moment ja es fa palès l’alt índex de personal estatutari procedent altres comunitats autònomes que presta serveis en el Servei Balear de Salut; i també queda constància de la resistència d’una part del sector sanitari a la nova regulació. Durant la VIII Legislatura (2011-2015), i amb l’argument que el requisit del català frena la vinguda de bons professionals de la sanitat, el legislador deroga el Decret 24/2009, de 27 de març. Posteriorment, en un context més favorable per a l’impuls de la llengua pròpia, la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública, fixa la competència lingüística dels servidors públics per facilitar als ciutadans l’ús del català.

Al Decret 8/2018, de 23 de març, pel qual es regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears, objecte de la Sentència comentada, li correspon determinar quin és el nivell que s’exigeix en els procediments d’ingrés i mobilitat per ocupar places de personal estatutari i la manera com s’han d’acreditar els coneixements.

Els factors i agents que intervenen en el debat sobre l’ús de les llengües oficials en el sistema sanitari són singulars. La qual cosa fa incrementar la seva complexitat:

  • Els usuaris del Servei de Salut tenen dret a una atenció sanitària de qualitat en qualsevol de les llengües oficials; és obvi, així mateix, que les barreres en la comunicació afecten la seguretat i la qualitat de l’atenció que reben els pacients i la resposta que el personal sanitari pot oferir als malats. En els territoris en els que hi ha dues llengües oficials, les administracions responsables han d’assegurar entre els drets dels usuaris, amb l’objectiu d’oferir una atenció eficaç i eficient, una comunicació efectiva entre pacients i facultatius com una part ineludible de la qualitat assistencial. Altrament, els poders públics hauran de tenir en compte, també, la disponibilitat dels recursos humans i la realitat del territori, que en el cas de Balears està sotmesa a una forta pressió poblacional i turística.
  • Per assegurar els drets lingüístics dels pacients i usuaris, els professionals del Servei de Salut han d’estar en disposició de proporcionar atenció mèdica accessible, segura i de qualitat; i per això, i per millorar l’assistència sanitària en igualtat de condicions, els facultatius que prestin els serveis a la Comunitat Autònoma, encara que procedeixin de fora de Balears, hauran de ser competents en les dues llengües oficials i han de tenir facilitats per adquirir una capacitació lingüística que asseguri la competència comunicativa. Tot i que no té sentit contraposar la competència lingüística amb la capacitat professional, encara hi ha qui veu les previsions sobre els usos lingüístics en l’àmbit de la salut com una imposició injustificada i discriminatòria cap al personal sanitari. Resulta molt difícil avançar amb la implantació de la capacitació lingüística del personal sanitari sense una actitud oberta i compromesa dels destinataris de la norma.
  • A Balears i a la resta de l’Estat, les revisions periòdiques del règim legal de la llengua —més encara quan afecta un àmbit tan sensible com és el de l’atenció sanitària— són objecte d’instrumentalització política i confrontació social. L’oposició a les mesures de protecció i promoció de l’ús institucional i social de la llengua pròpia —que són vistes com a accions discriminatòries respecte del castellà— contribueixen a crear un relat distorsionat sobre la realitat social de les llengües oficials a les Illes Balears. Les alternances de les majories polítiques parlamentàries i de govern condicionen clarament la progressió de les polítiques lingüístiques, en general i en l’àmbit sanitari. Aquesta inestabilitat ha servit per mostrar, al menys des de la VI Legislatura, les diferències irreconciliables en matèria lingüística i la incapacitat d’adoptar un acord bàsic i de principis, capaç de superar oportunismes i vel·leïtats polítiques.

La controvèrsia sobre el Decret 8/2018, de 23 de març, mostra, una vegada més, la dificultat per fer efectiva la igualtat entre llengües oficials quan la iniciativa no troba el suport polític suficient i el context polític estatal és advers.

Requisits lingüístics i accés a la funció pública en la jurisprudència del TSJIB

La doctrina del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears sobre el model lingüístic en l’àmbit de l’administració pública és prou coneguda. A l’empara del marc normatiu vigent —contingut, principalment, en l’Estatut, la Llei de normalització lingüística i la normativa sobre els empleats públics— la Sala n’ha sintetitzat els elements més significatius: a) les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial de la llengua catalana; b) l’ús habitual i general de la llengua pròpia en l’àmbit oficial i administratiu és un factor de normalitat i eficàcia que han de promoure els poders públics; i, c) els recursos humans de l’Administració autonòmica han d’estar capacitats de forma adequada per assegurar garantia dels drets lingüístics dels ciutadans. Aquesta jurisprudència ha estat conformada en les diverses resolucions que s’han centrat en l’exigència del coneixement de la llengua catalana i el dret d’accés a la funció pública en condicions de igualtat. Ens referim, principalment, a les sentències núm. 142/2010, de 23 de febrer, i núm. 616/2011, de 12 de setembre (amb cita de la Sentència de la Sala núm. 611/2009), que resolen la impugnació del Decret 114/2008, de 17 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament que regula l’exigència de coneixements de llengua catalana en els procediments selectius d’accés a la funció pública i per ocupar llocs de treball que es convoquin en l’àmbit de la Comunitat Autònoma. La mateixa doctrina ha estat reiterada, entre altres, en les sentències núm. 875/2010, de 5 d’octubre; núm. 911/2011, de 23 de novembre; núm. 471/2015, de 6 de juliol, i núm. 67/2019, de 31 de gener. Resten per fer, encara, dos apunts més envers la jurisprudència continguda en la Sentència 142/2010, de 23 de febrer, rellevants pel cas que ara ens ocupa. D’una banda, el caràcter progressiu del procés normalitzador («el paso efectivo del bilingüismo oficial al bilingüismo real es una tarea evolutiva, progresiva y en alguna medida pendiente aún hoy»); i, de l’altra, que en concret «la progresividad [en el nivel de conocimiento exigible] puede verse excepcionada en algún caso en atención a la ineludible garantía de los intereses generales más prioritarios, esto es, para salvaguardar la prestación efectiva —y satisfactoria— de los servicios públicos esenciales.» (fonament jurídic segon).

De manera més específica, la Sala s’ha pronunciat sobre les possibles exempcions de l’exigència de la capacitació lingüística per a determinades categories de personal estatutari i laboral en l’àmbit de la salut. Recordem que el Decret 24/2009, de 27 de març, en contemplava dues d’excepcions, tant en les convocatòries de selecció com en les de mobilitat; la primera, quan la prestació assistencial pogués resultar afectada a causa de la insuficiència de professionals; la segona, quan s’hagués de contractar investigadors o científics d’àmbit nacional o internacional. Per apaivagar l’impacte del Decret 24/2009, es dicten diverses resolucions —la primera de 31 de març de 2009— amb l’objectiu de dispensar per un període de tres anys l’exigibilitat de coneixements de català en els processos de selecció i mobilitat referits a determinades categories. El Decret i la Resolució foren objecte d’impugnació per part d’una auxiliar d’infermeria interina, a través d’un procediment especial per a la protecció dels drets fonamentals de la persona, per considerar que s’havien infringit els drets fonamentals reconeguts en els art. 14 i 23.2 de la Constitució. La Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, de 14 de setembre de 2009, declara que el Decret i la Resolució impugnats són conformes als preceptes constitucionals invocats. Els arguments que utilitza la Sala per desestimar el recurs jurisdiccional foren els següents:

«La causa o fundamento de la norma que ampara el privilegio de eximir del requisito de conocer la lengua catalana a determinadas categorías de personal funcionario o laboral del lb-Salud, consiste en una situación excepcional (y grave), que es la potencial o real afectación de la prestación asistencial, la cual, en primer término, afecta al interés público, y con carácter más mediato, a otros derechos de las personas, como la salud, la integridad física y moral, incluso, en último extremo, la vida.

La norma privilegiada, redactada en términos subjetivamente genéricos, no implica una regla discriminatoria hacia ningún colectivo de actuales o potenciales funcionarios o empleados del lb-Salud, ya que el presupuesto habilitante de la excepción (que) legitima ese trato diferenciado, esto es, que pueda perjudicarse la asistencia en los establecimientos sanitarios de carácter público a los distintos usuarios, reviste notoriamente una gran trascendencia.

Serán estas resoluciones administrativas dictadas al amparo de la facultad excepcional señalada reglamentariamente las que, en su caso, y si no atendiesen a las condiciones habilitantes que legitiman la exención, introduciendo privilegios inmotivados e injustificados ultra vires, pudieran cercenar el derecho fundamental previsto en el artículo 23.2 CE».

Aquesta resolució va ser confirmada per la Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem de 23 de febrer de 2011.

La impugnació del Decret 8/2018, de 23 de març

El Sindicat de Treballadores i Treballadors de l’Ensenyament-Intersindical de les Illes Balears (STEI-i) i la Central Sindical Independiente y de Funcionarios (CSIF) interposen sengles recursos contenciosos administratius envers determinats preceptes del Decret 8/2018, de 23 de març, pel qual es regula la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut de les Illes Balears.

En el recurs formulat per l’STEI-i s’impugnen, concretament, els tres primers apartats de l’art. 5 («Previsions específiques per a l’acreditació de la capacitació lingüística»), en la mesura que eximeix l’acreditació de la titulació en casos en què la manca de professionals pugui afectar la prestació assistencial; quan estableix que la no acreditació del nivell requerit no determina la pèrdua de la condició de funcionari, i perquè contempla un règim similar en els procediments de selecció del personal sanitari temporal. També s’impugnen els art. 6 —que conté previsions específiques per a l’acreditació de la capacitació lingüística en els procediments de mobilitat— i 7 —sobre els efectes de la manca d’acreditació de la capacitació lingüística sobre la carrera professional i els processos de mobilitat—, per entendre que no s’avenen a les noves exigències establertes en la Llei 3/2007, de 27 de març. A més, es considera contrària a dret la disposició addicional quarta —en la mesura que trasllada l’aplicació del règim previst en l’art. 5 també al personal de les categories d’agrupacions professionals—. En relació amb la disposició transitòria quarta, s’argumenta que tampoc estableix conseqüències de la no acreditació del coneixement de català per part del personal estatutari fix que participi en el primer procediment de mobilitat. La impugnació de la disposició final segona —sobre el caràcter transitori de les previsions del Decret— es fonamenta en la contravenció de la disposició transitòria segona de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, que fixa el requisits de la llengua catalana pel personal estatutari i laboral del Servei de Salut mentre no es produeixi el desenvolupament reglamentari de la Llei.

Per la seva banda, la CSIF pretén la nul·litat del Decret 8/2018, de 23 de març, per considerar que la norma converteix en un mèrit el que la llei estableix com a requisit per a l’accés i la promoció en la funció pública. En concret, argumenta que els art. 6, 7 i 8 del reglament impugnat configuren un règim d’exempcions confús que, a més, penalitza els drets de promoció i mobilitat del personal estatutari del Servei Balear de Salut. Específicament, i en relació amb l’art. 7 —que, com hem dit, estableix les conseqüències en el cas de manca d’acreditació de la capacitació lingüística—, argumenta que conté una expressa limitació dels drets dels empleats públics sense respectar el principi de reserva de llei.

La fonamentació jurídica de les resolucions. La reserva de llei del règim estatutari dels empleats públics

La Sala parteix d’una anàlisi del marc normatiu que regeix la competència lingüística dels servidors públics i que es configura com a paràmetre jurídic per a l’aprovació de la normativa que ha de desplegar la capacitació lingüística del personal estatutari del Servei de Salut. En concret, invoca la regulació de la Llei 3/2007, de 27 de març, de funció pública, que, d’una banda, preveu que «[l]es relacions de lloc de feina de personal funcionari i de personal laboral han d’incloure», entre altres dades, el «[n]ivell exigit de coneixement de la llengua catalana, en els termes que s’estableixin reglamentàriament» (art. 30.1.d); i que, a més, disposa com a requisit d’accés a la funció pública la necessitat d’«[a]creditar el coneixement de la llengua catalana que es determini reglamentàriament, respectant el principi de proporcionalitat i adequació entre el nivell d’exigència i les funcions corresponents» (art. 50.1.f).

A partir d’aquí, i de forma quelcom assistemàtica, les resolucions es refereixen a «la conservación de la diversidad idiomática y sobre el nivel de conocimiento de la lengua catalana exigible». La Sala deixa paleses algunes de les premisses bàsiques del règim de la cooficialitat lingüística, conseqüència del multilingüisme establert en el sistema constitucional espanyol. També es refereix succintament a les competències autonòmiques en relació amb el tractament de l’ús de les llengües a l’Administració (amb cita de jurisprudència de la mateixa Sala). I, encara, fa un breu esment a la jurisprudència constitucional sobre el procés de normalització lingüística que vincula les institucions autonòmiques a l’adopció de mesures per establir un estàndard de protecció suficient de la llengua pròpia. Tot això, per acabar apuntant els canvis que s’han produït a nivell normatiu sobre l’exigència de determinats coneixements de la llengua pròpia i cooficial per a l’accés a la funció pública.

A continuació, les resolucions aprofundeixen en aquella darrera idea i es refereixen als drets i els deures lingüístics en l’esfera de la funció pública. Es remarca que l’exigència de coneixement de la llengua oficial per a l’accés a la funció pública en l’àmbit autonòmic ha superat el control de constitucionalitat, sempre i quan aquell requisit atengui a la capacitat per desenvolupar la funció de què es tracti i s’estableixi de forma proporcionada al tipus i nivell de la funció o lloc que s’ha de desenvolupar. Es recorda, també, que la capacitació lingüística dels empleats públics és una garantia dels drets lingüístics individuals dels ciutadans, en el sentit que les administracions públiques estan en disposició d’atendre’ls en la llengua elegida. S’afirma, reiterant la coneguda jurisprudència continguda, entre altres, a la Sentència de la mateixa Sala 142/2010, de 23 de febrer, que «[l]a capacitación lingüística concierne al uso de la lengua catalana como lengua de servicio», que «[e]l derecho constitucional de los ciudadanos a ser atendidos en catalán […] sumado a […] la eficacia administrativa o la normalización lingüística, hacen preciso que la Administración de la Comunidad Autónoma otorgue relevancia jurídica al conocimiento de la lengua catalana al objeto del ingreso y/o la provisión de plazas en la función pública de las Illes Balears». I es finalitza aquest recordatori amb la referència a la possible modulació que pot afectar la progressivitat en l’exigència del nivell de la llengua catalana, també esmentada en la Sentència de 2010, «en atención a la ineludible garantía de los intereses generales más prioritarios, esto es, para salvaguardar la prestación efectiva —y satisfactoria— de los servicios públicos esenciales.»

Seguidament, atès que la qüestió objecte de debat afecta la regulació al règim estatutari dels empleats públics, la Sala realitza una referència a la reserva de llei que formula la Constitució en relació amb les decisions considerades essencials. Conscient de la dificultat de delimitar quin és l’àmbit de la reserva material sobre l’estatut dels funcionaris, i partint de la distinció entre la reserva absoluta i reserva relativa, conclou que la reserva de llei de l’art. 103.3 CE és de caràcter absolut, tot admetent certa flexibilització en l’àmbit de les relacions especials de subjecció, com succeeix amb relació als empleats públics. No debades, la jurisprudència constitucional (entre altres, la STC 1/2003, de 16 de gener, reiterant la doctrina establerta en resolucions anteriors), admet que aquesta reserva no impedeix la col·laboració de les normes reglamentàries, sempre que actuïn com a complement de la regulació legal i que sigui indispensable per optimitzar el compliment de les finalitats previstes per la Constitució o per la pròpia llei. Per la qual cosa, la Sala planteja com a premissa, en aquest punt, que al reglament li correspon «la función de colaborar con la ley en la tarea de completar o desarrollar las determinaciones legales, […] el establecimiento de los detalles de la decisión esencial […] de la regulación legal». I, més concretament, centra l’enfocament que haurà de tenir en el present cas, en què es debat l’ajustament del Decret 8/2018 a allò que preveu la disposició transitòria segona de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, de mesures de capacitació lingüística per a la recuperació de l’ús del català en l’àmbit de la funció pública.

L’argument definitiu. Requisits lingüístics i la privació de drets subjecta al principi de reserva de llei

Arribats a aquest punt, la Sala recorda, novament, la possibilitat de «pausar la exigencia del conocimiento de la lengua propia de la Comunidad Autónoma» quan està en joc la prestació de serveis públics essencials. I posa l’accent que aquesta decisió correspon al legislador. De la mateixa manera, les resolucions posen en relleu que, un vegada determinada per la Llei l’exigència del coneixement de la llengua catalana per tots els empleats públics (també pel personal estatutari i laboral del Servei de Salut de les Illes Balears) com a requisit d’accés i promoció en la funció pública, el reglament haurà de concretar-lo de forma proporcional i adequada al nivell d’exigència i a les funcions corresponents. I això sense entrar en contradicció amb les previsions legals pel que fa a aquesta exigència i sense restringir els drets legalment reconeguts als destinataris de la norma. En relació amb les previsions contingudes en l’art. 7 del Decret 8/2018, de 23 de març, es conclou, en definitiva, que la privació de la carrera professional (com a dret individual en correspondència amb la prestació del servei, segons l’art. 14.c del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic) és nul·la de ple dret (ex art. 47.2 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre); i que la privació de forma desproporcionada del dret a la mobilitat és contrària a llei (ex art. 129.3 de mateixa Llei 39/2015).

Podem dir que la Sala analitza les decisions contingudes en el Decret 8/2018 no tant des de la perspectiva del que es pot fer per a l’ús normalitzat del català en l’àmbit de la salut, sinó de com s’haurà de fer. Queda clar que els poders públics poden establir el coneixement de la llengua catalana com a requisit general en els procediments d’ingrés i mobilitat per ocupar places de personal estatutari, sempre hi quan es faci de forma ajustada i proporcionada al tipus i nivell de la funció o el lloc que s’ha de desenvolupar. Del marc normatiu vigent, a partir de l’aprovació de la Llei 4/2016, de 6 d’abril, es dedueix clarament que el coneixement de la llengua catalana és un requisit per poder accedir o participar en procediments de provisió de places. El debat rau en la forma en què es pot produir aquesta exigència i a qui correspon alentir, si s’escau, la implantació del requisit en funció de la insuficiència dels professionals del sector sanitari. Es sabut que aquella implementació pot ser gradual i progressiva quan puguin quedar afectats drets i béns jurídics de la màxima vinculació (la vida i la salut de les persones). En relació amb el Decret impugnat, es podria entendre que el legislador dona cobertura a aquesta flexibilitat en el sentit que la Llei 4/2016 preveu situacions específiques —quan la prestació assistencial pugui resultar afectada per la manca o insuficiència de professionals, o quan s’hagin de contractar investigadors o científics d’àmbit nacional o internacional— en què es poden eximir temporalment els requisits de coneixement de llengua catalana exigits per la pròpia norma (disposició transitòria segona, 3). I, a més, la mateixa Llei permet al Govern determinar la data a partir de la qual l’exigència de coneixements de llengua catalana serà efectiva en els procediments en matèria de personal (disposició transitòria quarta, 2). Es pot pensar que quan el Decret 8/2018, de 23 de març, estableix una moratòria de dos anys per presentar l’acreditació del requisit del coneixement del català o, fins i tot, quan estableix les conseqüències de no complir amb l’acreditació en el termini establert —no es perd la condició de funcionari, però no es podrà participar en els concursos de trasllat ni es podrà accedir a la carrera professional—, pretén de conformitat amb l’esperit i la lletra de la Llei 4/2016, conjugar de forma temporal les necessitats assistencials —atenent al caràcter prevalent del dret a la salut— amb les garanties dels drets lingüístics dels usuaris del servei, que es materialitzen mitjançant la capacitació dels professionals del sector sanitari.

Tanmateix, la Sala parteix del plantejament que la Llei 4/2016 reintrodueix els coneixements de llengua catalana com a requisit d’accés a la funció pública i per participar en els procediments de provisió (també a l’àmbit de la salut). A més, es considera que la norma no conté cap previsió sobre una progressiva exigència del coneixement de la llengua catalana i que aquella exigència es produeix directament per voluntat del legislador. Conforme a aquestes premisses, la Sala circumscriu l’habilitació reglamentària en la determinació del nivell concret que s’exigeix per accedir o participar en els procediments de provisió de places, però sense alterar ni contradir cap de les decisions bàsiques establertes pel legislador. En la Sentència que resol el recurs de l’STEI-i la Sala no entra a analitzar concretament la legalitat dels tres primers apartats de l’art. 5, que fixa les previsions específiques per a l’acreditació de la capacitació lingüística —aplicable, també, a les categories d’agrupacions professionals, en virtut de la disposició addicional quarta—; ni tampoc examina el dubtes de legalitat que planteja el recurrent envers la disposició final segona del Decret —sobre el caràcter «transitori» de les previsions contingudes en el Decret— en relació amb la disposició transitòria segona de la Llei 4/2016. En les dues resolucions, la Sala se centra només en les conseqüències de la no acreditació del coneixement exigit, per concloure que la privació de l’accés a la carrera professional (dret bàsic de l’empleat públic) implica un vici de nul·litat radical; mentre que la privació de forma desproporcionada del dret a la mobilitat és contrària a llei. A partir d’aquí, i sense més argumentació, la Sala aprecia que el Decret incorre en un vici de legalitat estructural que afecta el seu contingut íntegre.

Conclusió

En quasi quaranta anys d’oficialitat i d’usos institucionals de la llengua catalana s’ha pogut constatar que avançar en la igualtat jurídica entre llengües no és una escomesa fàcil. La doctrina acadèmica ha deixat palès, en aquesta darrera etapa i a nivell general, la progressió en el procés de debilitació de l’estatus de les llengües oficials distintes del castellà. No debades, és evident com n’ha quedat de desdibuixada la noció de «llengua pròpia» (principalment a partir de la STC 31/2010, de 28 de juny). Igualment, la insistència mantinguda, també per part del Tribunal Suprem, sobre l’absolut equilibri entre llengües oficials resulta de molt difícil encaix amb el necessari impuls i promoció de les llengües pròpies previst en els texts estatutaris i legals. A nivell autonòmic, les fluctuacions que s’han produït segons les majories parlamentàries i de govern en la legislació i la regulació relativa a la promoció i l’ús de la llengua catalana mostren la fragilitat del seu règim jurídic. Aquesta conjuntura, lluny de configurar un marc estable i de fiançament continuat per a la plena normalització del català, es converteix en camp d’abonament per a possibles instrumentalitzacions polítiques de la llengua, en fer-la element de confrontació social.

La controvèrsia recent sobre l’ús de les llengües oficials en el sistema de salut és un bon exemple de les dificultats que comporta la recuperació d’una llengua minoritzada, encara que sigui oficial i la legislació comprometi els poders públics a aconseguir la plena igualtat amb el castellà. Les sentències de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia admeten que la capacitació lingüística dels empleats públics permetrà conformar l’ús del català com a llengua amb capacitat de servei. Recordem, també, que el dret dels usuaris a ser atesos en la seva llengua i el mandat estatutari per establir mesures de suport i de normalització lingüística fan necessari que s’atorgui rellevància jurídica al coneixement del català. Correspon a les institucions autonòmiques ordenar el coneixement de la llengua catalana com a requisit d’accés a la funció pública. Només d’aquesta manera es podrà produir un avanç en la igualtat de tracte de tots els usuaris i ple reconeixement dels drets lingüístics dels ciutadans.

 

Etiquetado con: ,