Jurisprudencia Contencioso Administrativa número 15

rjib15JURISPRUDÈNCIA

(gener 2016-desembre 2016)

Fernando Socías Fuster

Magistrat del TSJIB

(Contenciosa administrativa)

V. Contenciosa administrativa

A. Tribunal Suprem

1. INTERLOCUTÒRIES DE LA SECCIÓ D’ADMISSIÓ DEL RECURS DE CASSACIÓ: EL NOU RECURS DE CASSACIÓ.[1] A) INTERLOCUTÒRIA D’1 DE MARÇ DE 2017 (REC. CAS 88/2016). Ponent: Sr. Huelin Martínez de Velasco. LA INCONGRUÈNCIA OMISSIVA DE LA SENTÈNCIA I EL RECURS DE CASSACIÓ. B) INTERLOCUTÒRIES DE 10 D’ABRIL DE 2017 (REC. 225/2017). Ponent: Córdoba Castroverde; DE 6 DE MARÇ DE 2017 (REC.150/2016) I DE 15 DE MARÇ DE 2017 (REC. 93/2017 I REC. 91/2017). Ponent: Sr. Garzón Herrero. L’APRECIACIÓ DE L’INTERÈS CASACIONAL OBJECTIU. C) INTERLOCUTÒRIES DE 25 DE GENER DE 2017 (REC. 15/2016) I DE 15 DE MARÇ DE 2017 (REC. 3/02017). Ponent: Sr. Córdoba Castroverde i Sr. Garzón Herrero. LA INEXISTÈNCIA DE JURISPRUDÈNCIA.

Resum dels fets: la nova regulació del recurs de cassació contenciós administratiu introduïda per la disposició final tercera de la LO 7/2015, de 21 de juliol, de modificació de la Llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa suposa un canvi estructural en la configuració del mateix atès que s’ha introduït pel legislador l’interès cassacional objectiu per a la formació de jurisprudència, com a criteri per decidir l’admissió del recurs. Desapareixen els recursos de cassació per a unificació de doctrina i en interès de llei i se suprimeixen els límits de quantia i matèria fins ara existents en relació amb sentències i interlocutòries de la Sala Contenciosa Administrativa de l’Audiència Nacional i tribunals superiors de justícia, ampliant el recurs a determinades sentències dels jutjats contenciosos administratius.

Sense perjudici que els criteris jurisprudencials sobre la nova configuració del recurs s’aniran perfilant en endavant, interessa aquí fer ressenya d’aquelles primeres interlocutòries d’interès, en tant que reflecteixen les conseqüències del canvi de model.

Fonamentació jurídica: A) La incongruència omissiva de la sentència i el recurs de cassació. Amb anterioritat a la reforma del recurs de cassació operada per la LO 7/2015, de 21 de juliol, la incongruència omissiva de la sentència d’instància era un motiu de cassació ja que, malgrat que tota infracció procedimental causant d’indefensió obliga a intentar l’esmena en la instància, es considerava que no hi havia oportunitat per a això si el defecte causant de la indefensió era imputable a la mateixa sentència que posava fi al recurs.

El Tribunal Suprem, amb el nou sistema de cassació adverteix que la incongruència omissiva de la concreta sentència recorreguda en cassació, podria no tenir interès cassacional objectiu per la senzilla raó que la incongruència omissiva i la consegüent infracció de l’art. 24 CE ja ha estat objecte d’abundant i reiterada jurisprudència que no fa necessari nous pronunciaments del TS per conformar una jurisprudència ja consolidada. En aquest punt recordem que el nou recurs de cassació no està configurat tant per corregir la solució donada per la sentència al conflicte concret, com per conformar jurisprudència que transcendeixi al cas particular. Davant el risc que la incongruència omissiva de la sentència ja no pugui reparar-se mitjançant el recurs de cassació, el TS, en la aquesta Interlocutòria, exigeix que l’eventual entrada per la via de l’art. 89.2.c) LJCA, sigui anticipada per la prèvia sol·licitud de compleció de la sentència. S’afirma que «conforme a lo dispuesto en el artículo 89.2.c) LJCA, cuando, como ocurre en este caso, el recurrente se queje en casación de la incongruencia omisiva de la sentencia que combate, haciendo pivotar sobre tal silencio jurisdiccional su pretensión ante el Tribunal Supremo, resulta legítimo exigirle que antes acredite, como presupuesto de procedibilidad, haber instado sin éxito el complemento de la sentencia por el cauce previsto en los artículos 267.5 LOPJ y 215.2 LEC».

En l’esmentada Interlocutòria es reconeix que «Ciertamente, bajo la disciplina del recurso de casación contencioso-administrativo anterior a la reforma operada por la disposición final 3ª de la Ley Orgánica 7/2015, de 21 de julio (BOE de 22 de julio), y en el marco del motivo de casación previsto en el antiguo artículo 88.1.c) LJCA, este Tribunal Supremo no ha exigido que, con arreglo al apartado 2 del mismo precepto, para abordar el análisis de la incongruencia omisiva que pudiera aquejar a la sentencia impugnada con carácter previo se hubiera intentado la subsanación del defecto por aquel cauce. Pero nada impide que, situados bajo la nueva regulación del recurso de casación, esta Sala considere que antes de interponerlo denunciando la incongruencia omisiva de la sentencia impugnada el recurrente ha de intentar la reparación del defecto promoviendo el incidente contemplado en los artículos 267.5 LOPJ y 215.2 LEC». S’afegeix que, la compleció de la sentència amb el pronunciament omès pot comportar fins i tot el sentit de la part dispositiva, doncs «No puede entenderse de otra manera si se tiene en cuenta que la norma ordena, en su caso, completar la resolución con el pronunciamiento omitido. No sería lógico permitir que se abra un trámite para obtener respuesta sobre aquello a lo que no se contestó, que luego carece de incidencia en la situación jurídica de quien insta el complemento. Los artículos 267.6 LOPJ y 215.3 LEC corroboran esta interpretación cuando expresamente indican que si la integración o complemento se lleva a cabo de plano y de oficio, el resultado no puede modificar ni rectificar lo que ya hubiere sido acordado, de donde se colige que sí cabría hacerlo si la integración o complemento se realiza a instancia de parte».

En conseqüència, davant una possible incongruència omissiva de la sentència, abans d’interposar-se el recurs de cassació, s’ha d’haver intentat posar remei a l’omissió pels mecanismes dels art. 267.5 LOPJ i 215.2 LEC doncs, en cas contrari, es corre el risc cert de la inadmissió del recurs de cassació. En la Interlocutòria aquí comentada es va acordar retrotraure les actuacions al moment en què es va notificar a la part recurrent la citada sentència perquè, si ho estima oportú, insti l’incident esmentat. Però això és «ateses les circumstàncies examinades», això és, perquè és doctrina nova i per a un recurrent en cassació que va seguir la doctrina anterior del TS, però molt probablement aquesta retroacció deixarà d’acordar-la el TS quan entengui que el nou criteri hagués de ser ja conegut.

Òbviament, l’anterior interpretació haurà de venir acompanyada d’un canvi de mentalitat dels tribunals d’instància, tradicionalment poc predisposats al complement de les sentències i menys d’aquelles que puguin comportar alteració del sentit de la part dispositiva, doncs equival a reconeixement del propi error.

B) L’apreciació de l’interès casacional objectiu. El nou recurs de cassació a l’ordre contenciós administratiu pretén que només accedeixin al mateix aquelles infraccions normatives que sobrepassin a les circumstàncies del cas concret, per afectar a qüestions amb un major contingut de generalitat i amb possible projecció a altres litigis. Òbviament, això comporta un marge d’apreciació a càrrec del TS que alguns han identificat com a «discrecional». Sense necessitat de qualificar-ho, aquí únicament interessa destacar les seves manifestacions, ja recollides en diverses interlocutòries d’aquest Alt Tribunal.

En la Interlocutòria de 10 d’abril de 2017 (rec. 225/2017) ja s’adverteix que, malgrat que concorrin les presumpcions d’existència d’interès cassacional objectiu de l’art. 88.3 LJCA, el precepte permet inadmetre (mitjançant «acte motivat») els recursos inicialment beneficiats per la mateixa quan el Tribunal Suprem «aprecie que el asunto carece manifiestamente de interés casacional objetivo para la formación de jurisprudencia». I afegeix: «Con relación a este inciso procede que hagamos algunas puntualizaciones: 1º) Por tal “asunto” ha de entenderse no tanto el tema litigioso de la instancia, globalmente considerado, sino más bien el que la propia parte recurrente plantea en su escrito de preparación, pues es a éste al que se refiere al fin y al cabo el juicio sobre el interés casacional que justifica la admisión del recurso; y 2º) La inclusión del adverbio «manifiestamente» implica que la carencia de interés ha de ser claramente apreciable sin necesidad de complejos razonamientos o profundos estudios del tema litigioso (así se caracterizó por la jurisprudencia constante esta locución al hilo del antiguo artículo 93.2.d) LJCA en su inicial redacción, que configuraba como causa de inadmisión del recurso de casación la consistente en carecer manifiestamente de fundamento el recurso). Así, a título de ejemplo, el recurso podría ser inadmitido mediante auto, según lo previsto en el artículo 88.3 in fine LJCA, precisamente por carecer manifiestamente de interés casacional objetivo para la formación de la jurisprudencia, si se pretende anudar el interés casacional a infracciones normativas circunscritas a las concretas vicisitudes del caso litigioso sin trascender a cuestiones dotadas de un mayor contenido de generalidad o con posible proyección a otros litigios (en el mismo sentido, ATS de 6 de marzo de 2017, rec.150/2016).»

En sentit contrari, el TS pot apreciar que concorre interès cassacional malgrat que el supòsit no encaixi en cap de les circumstàncies de l’art. 88.2 i 3 LJCA. La Interlocutòria de 15 de març de 2017 diu que «6.1. El carácter abierto de la enumeración de circunstancias [“entre otras”] que permiten apreciar la presencia de interés casacional objetivo para la formación jurisprudencia, conforme a lo dispuesto en el artículo 88.2 LJCA, conduce a entender que a este Tribunal Supremo puede reputar existente el interés casacional objetivo del recurso preparado con sustento en otras circunstancias distintas, no contempladas en ese artículo 88.2 LJCA, ni tampoco incluidas en el artículo 88.3 LJCA, y, por ende, que el recurrente también podrá invocarlas para justificar el interés casacional objetivo del recurso de casación preparado. 6.2. La excepcionalidad de la invocación de estas otras circunstancias de interés casacional en la configuración legal del recurso de casación, repárese en que el artículo 89.2.f) LJCA ni las menciona, puesta en relación con el deber especial que dicho precepto impone al recurrente de fundamentar con singular referencia al caso que concurre interés casacional objetivo para la formación de la jurisprudencia, exige del recurrente que en el escrito de preparación justifique cuidada y rigurosamente el interés casacional objetivo del recurso que revela la circunstancia invocada, que lógicamente no habrá de ser reconducible a alguna de las circunstancias del apartado 2 o de las presunciones del apartado 3 del artículo 88 LJCA.»

La possibilitat que el recurrent en cassació argumenti altres circumstàncies i presumpcions diferents de les previstes en l’art. 88.2 i 3 no encaixa perfectament amb l’exigència de l’art. 89.2.f) que no sembla esmentar aquesta possibilitat. En la Interlocutòria del mateix 15 de març de 2017, però dictada en el recurs 91/2017, es diu que aquesta invocació d’un interès cassacional no expressament contemplat en l’art. 88 «exige del recurrente que en el escrito de preparación, al menos: (i) advierta expresamente que el interés casacional objetivo no se fundamenta ni en las circunstancias del artículo 88.2 LJCA ni en las presunciones del artículo 88.3 LJCA, y (ii) justifique cuidada y rigurosamente el interés casacional objetivo del recurso que revela la circunstancia invocada, que lógicamente no habrá de ser reconducible a alguna de las circunstancias del apartado 2 o de las presunciones del apartado 3 del artículo 88 LJCA».

C) La inexistència de jurisprudència. Segons l’art. 88.3.a) LJCA es presumeix que existeix interès cassacional objectiu quan en la resolució impugnada s’hagin aplicat normes en què se sustenti la raó de decidir «sobre les quals no existeixi jurisprudència», per la qual cosa és un motiu d’entrada al recurs de cassació molt atractiu, doncs en principi n’hi ha prou amb afirmar el fet negatiu «no hi ha jurisprudència» traslladant la càrrega d’afirmar el contrari al Tribunal que ha de verificar la preparació del recurs. El TS, tanca el pas a aquesta interpretació i en diu que «la mera apelación al artículo 88.3.a), la invocación retórica de un precepto y la afirmación apodíctica de que sobre el mismo no existe jurisprudencia no son suficientes. Se requiere una mínima argumentación». Concretament a les interlocutòries de 25 de gener de 2017 i de 15 de març de 2017 s’insisteix que el recurrent haurà de determinar «con precisión la cuestión jurídica sobre la que no existe jurisprudencia en absoluto o sobre la que la jurisprudencia necesita ser matizada, precisada o concretada». En relació amb aquest supòsit d’interès cassacional objectiu, el recurrent ha d’evitar que quedi sense contingut invocant uns altres que siguin contradictoris amb ell. Com quan es diu que no hi ha jurisprudència (art. 88.3.a LJCA) i al mateix temps manté que la resolució impugnada se separa deliberadament de l’existent (art. 88.3.b LJCA). En aquest sentit, la Interlocutòria de 6 de febrer de 2017 (rec. 35/2016).

B. Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 122, DE 9 DE MARÇ DE 2016. RECURS D’APEL·LACIÓ NÚM. 428/2015. Ponent: Sr. Socías Fuster. URBANISME. DISCIPLINA. LLICÈNCIA DE LEGALITZACIÓ.

Resum dels fets: demanada la legalització d’unes obres, l’Ajuntament la denega en advertir que això ho impedeix la redacció actual de l’Estudi de Detall que les afecta, però també precisa que una possible modificació d’aquest Estudi possibilitaria una futura legalització.

El recurrent considera que, davant aquesta situació, el que s’havia de fer era que l’Ajuntament suspengués el tràmit de concessió/denegació de llicència per permetre la modificació de l’Estudi de Detall i després resoldre a resultes de la mateixa.

La Sentència nega tal possibilitat.

Fonamentació jurídica: «La propia parte recurrente reconoce un hecho no discutido: que el vigente PGOU y el vigente Estudio de Detalle (de 1998) no permiten —actualmente— las obras que se pretenden legalizar.

[…]

Así pues, la controversia jurídica se desplaza hacia otro punto. En concreto determinar si el Ayuntamiento debía, en lugar de denegar la licencia, suspender la resolución sobre su concesión/denegación hasta que se tramitase y modificase el Estudio de Detalle en modo que permitiese la legalización pretendida.

Este aspecto está correctamente resuelto en la sentencia de instancia en base a criterio que no podemos sino ratificar.

La licencia de “legalización” sigue las reglas propias de las licencias ordinarias en cuanto a que deben resolverse conforme a la normativa urbanística vigente al tiempo de su resolución en plazo (art. 4.2.b de la entonces vigente Ley 10/1990, de 23 de octubre de Disciplina Urbanística). Y no es objeto de controversia que, a la fecha de resolución, la normativa urbanística no permitía las obras litigiosas. Porque no lo permite el PGOU que sólo lo excepciona si así se contempla en un Estudio de Detalle como instrumento de planeamiento de tercer nivel. Ya se ha dicho que el entonces vigente (de 1998) no lo permitía.

En definitiva, la administración municipal debía conceder o denegar la licencia conforme a la normativa vigente por ser decisión reglada y no podía acordar suspender su decisión a la indeterminada espera de si en un futuro se modificaba dicha normativa para permitir lo que ahora no autoriza.»

Comentari: la Sentència insisteix amb un criteri que, malgrat ser conegut, és posat en dubte en nombrosos recursos en què es pretén la legalització aplicant una normativa anterior o, com en el cas, hipotèticament posterior. Se sosté que l’art. 4.2.c) LDU llavors vigent contemplava la interrupció del termini per «esmenar deficiències» de la sol·licitud, però no es pot utilitzar aquesta suspensió per entretant modificar aquell estudi de detall que, de moment, impedia la concessió de la llicència. Per això no acceptem que s’interpreti que la tramitació de la modificació de l’Estudi de Detall forma part del procés de regularització de les obres. La legalització ho és per a la restauració de l’ordre jurídic infringit adaptant les obres a la normativa urbanística vigent. No a l’inrevés.

2. SENTÈNCIA NÚM. 223, DE 19 D’ABRIL DE 2016. RECURS NÚM. 15/2015. Ponent: Sra. Frigola Castillón. COSTES MARÍTIMES. SANCIÓ. CONFIANÇA LEGÍTIMA EN L’ACTUACIÓ DE L’ADMINISTRACIÓ.

Resum dels fets: un particular va sol·licitar de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori del Govern de les Illes Balears una autorització per a la construcció d’una bassa d’aigua com a instal·lació contra incendis, a situar en zona de servitud de protecció de costes marítimes.

Atorgada l’esmentada autorització així com les oportunes llicències municipals, després de l’execució de les obres la mateixa Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori sanciona les esmentades obres perquè manquen de l’autorització de la Direcció General d’Ordenació del Territori de la mateixa Conselleria, que ha de concedir-se amb caràcter previ a l’execució d’obres sobre zona de servitud de protecció (art. 24 i 25 de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes). L’administració autonòmica invoca que el permís concedit ho era del servei de «Medi Ambient» que únicament va verificar la correcció de les instal·lacions contra incendis, faltant la del servei d’«Ordenació del Territori» que autoritza les que es realitzen en zona de servitud de protecció de les costes marítimes.

La Sentència argumenta que no es pot apreciar culpa quan la mateixa Conselleria no li va advertir de la insuficiència del permís per ella concedit.

Fonamentació jurídica: «el punto de partida hay que señalar que el hoy recurrente solicitó a la Consellería de Medi Ambient, que es también la que tiene la competencia para conceder y tramitar las autorizaciones para ejecución de obras en zona de servidumbre de protección, permiso para construir una balsa para prevención de incendios, exactamente en el mismo lugar donde se construyó, o sea, en zona de servidumbre de protección. Esa petición presentada ante esa Consellería el 15 de octubre de 2010 fue objeto de un informe de fecha 22 de octubre de 2010 que dice “Es considera que per part d’aquesta Conselleria no existeix inconvenient per a que s’instal·lin les mesures de prevenció d’incendis descrites a la Memòria presentada, sense prejudici d’aquelles altres autoritzacions que siguin preceptives per part d’altres administracions, si n’és el cas”. Nótese que el informe dice “sense prejudici d’aquelles altres autoritzacions que siguin preceptives per part d’altres administracions” lo cual es perfectamente lógico, porque las que compete conceder a esa misma Consellería de Medi Ambient, tiene que evaluarlas esa Consellería, y, o bien, conceder la solicitud que se ha pedido, o bien denegarla, según proceda en derecho, a tenor de la obra que se pretende ejecutar teniendo en cuenta el concreto lugar de ubicación que se solicita.

Sin embargo la Administración no advirtió al hoy recurrente de la necesidad que tenía de solicitar autorización para construcción de la balsa conforme a lo establecido en la Ley de Costas, y de la que la Consellería de Medi Ambient era precisamente la competente para otorgar o denegar dicha autorización. Y en cambio se limitó solamente a informar favorablemente y a señalar que no había inconveniente en que se construyera esa balsa de acuerdo con la Memoria acompañada para la prevención de incendios, precisamente ejecutándose en zona de servidumbre de protección que es evidente que necesita unas autorizaciones especiales según la Ley de Costas.

[…]

Todo lo cual exime de culpabilidad a la parte en su actuación, ya que la Administración con su comportamiento e informe favorable llevó a equivoco al hoy recurrente. Porque no olvidemos que junto a la exigencia de la tipicidad y antijuridicidad como requisitos ineludibles del ejercicio de toda potestad sancionadora, debe constar también el elemento o principio de culpabilidad del infractor que presupone que la acción u omisión enjuiciada ha de ser imputable a aquel bien por malicia, o bien por imprudencia, negligencia o ignorancia inexcusable. Y ese es el elemento que aquí y en cuanto a esa concreta infracción que se imputa a la parte, no se aprecia, y por ello por la propia actuación de la Administración que induce a error a la actora.»

Comentari: la Sentència comentada no diu que no fes falta una altra autorització específica del servei competent en matèria de servitud de protecció de costes marítimes, ni tampoc no afirma que l’autorització concedida pel servei competent en matèria d’instal·lacions contra incendis comprengui la de costes. El que afirma és que, quan les dues autoritzacions necessàries han de ser emeses per la mateixa Conselleria, és aquesta Administració, com a receptora d’una única petició d’autorització, la que ha de desglossar la petició en dues i tramitar-les en conseqüència o, almenys, advertir l’interessat que només es concedeix una de les dues autoritzacions necessàries, faltant que tramiti una segona davant la mateixa Conselleria. Però, el que no pot és emetre’s informe «favorable» quan el mateix Departament coneix de la necessitat d’una altra autorització que no ha atorgat. Aquesta manera d’actuar constitueix vulneració de la confiança legítima que impedeix apreciar la concurrència de culpabilitat en el presumpte infractor.

3. SENTÈNCIA NÚM. 531, D’11 D’OCTUBRE DE 2016. RECURS NÚM. 360/2015. Ponent: Sr. Socías Fuster. RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU. COSTES PROCESSALS.

Resum dels fets: s’interposa recurs contenciós administratiu contra una desestimació presumpta. Davant la desestimació del contenciós, i en aplicació del criteri del venciment objectiu de l’art. 139 LJCA, s’haurien d’imposar les costes al recurrent. No obstant això, es decideix la no imposició.

Fonamentació jurídica: «CUARTO. Costas procesales en recursos frente a desestimaciones presuntas.

De conformidad con lo establecido en el artículo 139.1 de la Ley Jurisdiccional, […] procedería efectuar expresa imposición de las costas procesales causadas en estos autos a la parte actora, al haber desestimado sus pretensiones. No obstante, el precepto también dispone la posibilidad de su no imposición en caso de apreciarse serias dudas de hecho o de derecho.

En el caso procede hacer uso de esta posibilidad y no imponer las costas a la parte actora pues las dudas las genera la propia actuación administrativa al no responder expresamente el recurso de alzada interpuesto.

Esta Sala ha conformado el criterio que en los supuestos de recursos contencioso-administrativos contra desestimaciones presuntas de solicitudes o recursos —como en los casos de falta de respuesta expresa a reclamaciones de los arts. 29 y 30 de la LRJCA— no procede la imposición de costas a la parte actora pese a que se desestime el recurso jurisdiccional, pues dicho recurso ya lo es frente a una actuación administrativa que, por sí misma, ya constituye una infracción normativa en cuanto a su forma, pues el art. 21,1º de la Ley 39/2015, de 1 de octubre, del Procedimiento Administrativo Común de las Administraciones Públicas, indica que “La Administración está obligada a dictar resolución expresa y a notificarla en todos los procedimientos cualquiera que sea su forma de iniciación”. Por tanto, la falta de respuesta o la “desestimación presunta” no es una opción o derecho de la Administración, sino el incumplimiento de una obligación legal que explica y justifica que el interesado deba acudirse a la jurisdicción para obtener aquella respuesta o motivación que la Administración eludió dar de modo expreso.

Por ello, en recursos frente a desestimaciones presuntas y como correctivo a la mala práctica indicada, no procede imposición de costas a cargo del demandante y a favor de la Administración demandada.»

La resposta expressa tardana, una vegada interposada la demanda, no altera l’anterior.

Comentari: malgrat que la simple desestimació presumpta no encaixa perfectament en el supòsit de «serioses dubtes de fet o de dret» que permeti al Tribunal no aplicar el criteri del venciment objectiu en matèria de costes processals, s’entén que és oportú aplicar aquesta solució de justícia per a qui tenia dret a una resposta expressa.

La Sala també aplica el criteri de no imposició de costes en les actuacions que resolen mesures cautelars en primera instància. És a dir, un altre supòsit en el qual la dicció literal de l’art. 139 LJCA obligaria a la imposició, doncs es tracta d’un «incident» al que es refereix l’art. 139.1.

La Sala —per tots Interlocutòria núm. 110, de 9 de novembre de 2016 (rec. apel. 198/2016)— ha establert el criteri de no imposició de costes en la primera resolució judicial sobre mesures cautelars i això per les següents raons:

1r Perquè, enfront del principi de presumpció de validesa i immediata executivitat dels actes administratius (art. 39 i 38 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques), s’ha d’entendre que la petició de contrarestar-ho en seu judicial constitueix un dret essencial de l’administrat.

La jurisprudència del Tribunal Constitucional (en STC 22/1984, 66/1984, 238/1992, 148/1993, i la de 13 d’octubre de 1998, en resoldre el recurs d’empara núm. 486/1997) ha reconegut que el principi de autotutela administrativa no és incompatible amb el dret a la tutela judicial efectiva (art. 24.1 CE) ja que aquest se satisfà facilitant que l’execució se sotmeti a la decisió d’un tribunal i que aquest resolgui sobre la suspensió.

Per tant, la imposició de costes processals a qui està en posició de desigualtat —per aquella presumpció en contra— i que es limita a exercitar un dret no és la solució més d’acord amb el principi de tutela judicial efectiva.

2n Per l’altra part —la de l’Administració— l’oposició a la sol·licitud de mesures cautelars és també una postura processal coherent amb la defensa de la previsió legal d’immediata validesa i eficàcia de l’acte. Així, l’oposició a la mesura cautelar fonamentada en la defensa de l’interès públic materialitzat en aquella presumpció legal no sembla que hagi de ser sancionada amb la imposició de costes processals en el cas de l’estimació de la sol·licitud.

En definitiva, entenem que la procedència o no de l’adopció de mesures cautelars enfront del principi d’immediata executivitat de l’acte administratiu entra dins dels supòsits de dubtes de fet o de dret que, conforme a l’art. 139 LJCA, justifica la no imposició de costes processals.

Una vegada dictada la resolució judicial favorable o desfavorable a la mesura cautelar, l’eventual recurs contra la mateixa ja no està emparat per l’argumentació enunciada.

4. SENTÈNCIA NÚM. 608, DE 30 DE NOVEMBRE DE 2016. RECURS NÚM. 215/2015. Ponent: Sra. Frigola Castillón. PERSONAL. FUNCIONARI INTERÍ NO POT EXERCIR FUNCIONS DE POLICIA LOCAL.

Resum dels fets: es va recórrer el Reglament marc de coordinació de les policies locals de les Illes Balears (aprovat pel Decret 28/2015, de 30 d’abril) que desenvolupa la Llei 4/2013, de 17 de juliol, de coordinació de les policies locals. L’art. 41 de la Llei 4/2013 permet la possibilitat que el cos de policies locals estigui cobert amb personal funcionari interí. En conseqüència, i desenvolupant aquest article, el Decret 28/2015 regula aquesta figura del policia interí així com les borses i procediments per a l’elaboració d’aquelles, tot això amb la finalitat de poder nomenar a policies locals interins, assenyalant l’art. 166 que a aquests funcionaris interins els és aplicable «en tot el que sigui adequat a la seva condició, el règim general dels funcionaris de carrera».

La Sentència assenyala que la modificació de l’apartat 3 de l’art. 92 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (LBRL) —en la seva redacció donada per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’Administració local—, impedeix que un funcionari interí pugui realitzar tals funcions de policia local.

Fonamentació jurídica: «TERCERO: La doble relación que los entes locales tienen con el Estado y con la Comunidad Autónoma determina que el personal perteneciente a los Ayuntamientos esté regulado tanto por legislación estatal, como por legislación autonómica. En la medida en que la Policía Local es un servicio dependiente de las Corporaciones locales, son funcionarios pertenecientes a la Administración Local que se rigen por la Ley Reguladora de Bases de Régimen Local y por el EBEP, y también por la legislación de las Comunidades Autónomas, sin perjuicio de las normas que les sean aplicables de la LO 2/1986 de Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado.

[…]

Pues bien, a la vista de lo establecido en el artículo 92-3 de la Ley 7/1985 de Bases de Régimen Local en la redacción dada por ley 27/2013, que matiza y precisa que el cumplimiento de las funciones públicas que impliquen el ejercicio de autoridad queda reservado a funcionarios de carrera, el artículo 41 de la ley 4/2013 de 17 de julio supone y constituye una contradicción integral, ya que la ley balear sí permite y contempla la figura de los policías locales interinos, que desde luego realizan funciones y cometidos propios de autoridad. Y el Decreto 28/2015 ignorando también la reserva de las funciones públicas que implican autoridad para los funcionarios de carrera según establece el apartado 3º del artículo 92 de la LBRL, desarrolla con amplitud el artículo 41 de la ley 4/2013.

[…]

CUARTO: En efecto, no cabe duda que el artículo 92-3 de la Ley 7/1985 en la redacción dada por ley 27/2013 de 27 de diciembre, constituye normativa básica estatal, pues afecta al ámbito y contenido estatutario de los funcionarios de los entes locales, cuya competencia reguladora corresponde al Estado, de conformidad con el artículo 149.1.18 de la CE, y constituye un marco normativo que ha de ser seguido en sus principios y respetado en su contenido, de forma que la Comunidad Autónoma, en el ámbito y ejercicio de las competencias que ostenta en materia de función pública del personal funcionario en el ámbito de su territorio, viene obligada a respetar y no puede contradecir.

El artículo 41 de la ley 4/2013 se aprueba en un contexto anterior a la entrada en vigor de la ley 27/2013 de 27 de diciembre que modificó el artículo 92 en su apartado 3º y estableció la reserva para los funcionarios de carrera de funciones que impliquen el ejercicio de autoridad.

Y si bien con anterioridad a esa modificación nada impedía que un Policía local interino pudiera también realizar dichas funciones policiales, es del todo punto evidente que la modificación del apartado 3º del artículo 92 de la LBRL ya citado, impide que un funcionario interino, pueda realizar tales funciones de Policía Local, pues la Ley Orgánica 2/1986 de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado en su artículo 2 c) incluye a los Cuerpos de Policías dependientes de las Corporaciones locales, señalando el artículo 7-1 que “En el ejercicio de sus funciones, los miembros de las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad tendrán a todos los efectos legales el carácter de Agentes de la Autoridad”.»

Comentari: l’objecte de l’interès està en la col·lisió entre els preceptes d’una llei autonòmica (art. 41 de la Llei 4/2013) i d’una llei estatal (art. 92.3 LBRL redactada per la Llei 27/2013) que es resol sobre la base del criteri de prevalença de la norma posterior (l’estatal), en considerar que l’art. 41 de la Llei 4/2013 va quedar tàcitament derogat en virtut de la disposició derogatòria de la mateixa Llei 27/2013 que estableix la derogació de quantes disposicions d’igual o inferior rang contradiguin el que en ella s’estableix i també per la disposició derogatòria de la Llei 7/1985 en el seu apartat i) quan deroga «quan s’oposin, contradiguin o siguin incompatibles amb les disposicions d’aquesta Llei: […] e) Totes les altres normes, del mateix rang o inferior, que incorrin en l’oposició, contradicció o incompatibilitat a què es refereix el paràgraf inicial d’aquesta disposició.»

No obstant això, la col·lisió podria haver-se resolt també en favor de la legislació estatal conforme al criteri de l’àmbit competencial, doncs el criteri de la reserva per als funcionaris de carrera de funcions que impliquin l’exercici d’autoritat s’emmarca en la normativa bàsica estatal, ja que afecta a l’àmbit i contingut estatutari dels funcionaris dels ens locals, la competència reguladora dels quals correspon a l’Estat (art. 149.1.18a CE).

5. SENTÈNCIA NÚM. 73, DE 21 DE FEBRER DE 2017. RECURS NÚM. 396/2016. Ponent: Sr. Delfont Maza. LLICÈNCIA D’OBRES. CONCEPTE D’OBRA NOVA.

Resum dels fets: es va sol·licitar llicència d’obres per a l’ampliació d’un habitatge preexistent en sòl rústic. Les NNSS imposen una parcel·la mínima de 1.000 m2 per autoritzar la construcció d’habitatges en el sòl de tal condició.

El recurrent considera que la limitació afecta únicament al supòsit en què es pretengui una nova construcció en aquest sòl, però no per al cas en què es tracti d’ampliació d’un habitatge legalment construït al seu moment.

La Sentència interpreta que el precepte impedeix també l’ampliació de la preexistent.

Fonamentació jurídica: «Dicho todo lo anterior, puede señalarse ya que obra nueva es, por supuesto, la primera obra. Pero, a diferencia de las obras de conservación, mantenimiento, reparación o rehabilitación, también debe entenderse que es obra nueva la ampliación de una primera o anterior obra ya realizada. Por lo tanto, si la norma urbanística en cuestión condiciona la obtención de la licencia de obras a que la parcela sobre la que se pretende implantar una construcción determinada disponga de una superficie mínima de 1.000,00 m2, ello quiere decir que en una parcela de superficie inferior a 1.000,00 m2 no cabe licenciar ni obras de primera construcción ni obras nuevas para ampliación de una anterior construcción».

Comentari: la controvèrsia passa per la concreta interpretació de la norma limitativa en atenció a la seva redacció, doncs algunes normes urbanístiques podrien portar a la interpretació contrària, això és, que cap l’ampliació en tant no s’hagin esgotat els paràmetres d’ocupació màxima.

  1. Per la seva rellevància en referir-se al nou recurs de cassació, aquesta crònica es publica en aquest número de la Revista Jurídica de les Illes Balears.
Etiquetado con: ,