Jurisprudència de Dret Civil Balear Número 12

II. Dret civil balear

A. Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 2/2013, DE 6 DE MAIG. Ponent: Sr. Capó Delgado. CONEIXEMENT PER LES SALES CIVILS I PENALS DELS TRIBUNALS SUPERIORS DE JUSTÍCIA DE LES INFRACCIONS PROCESSALS COM A MOTIUS DE CASSACIÓ. LA REMISSIÓ DE L’ARTICLE 48 CDCIB A L’ARTICLE 839 Cc: DRET DELS HEREUS A EXIGIR LA COMMUTACIÓ DE L’USDEFRUIT VIDUAL I A ELEGIR EL PROCEDIMENT —D’ENTRE ELS TRES INDICATS PEL PRECEPTE— PER REALITZAR LA COMMUTACIÓ. L’ACORD AMB EL CÒNJUGE VIUDO VE REFERIT TAN SOLS A LA QUANTIA DE LA RENDA VITALÍCIA O DEL CAPITAL QUE HA DE SUBSTITUIR LA QUOTA USUFRUCTUÀRIA O A LA DETERMINACIÓ DELS BÉNS QUE HAN DE PRODUIR ELS FRUITS DESTINATS A AQUESTA FINALITAT. TERMINI EN EL QUAL ELS HEREUS HAN DE COMUNICAR EL SEU PROPÒSIT: NO ÉS APLICABLE EL TERMINI D’UN ANY PREVIST EN L’ARTICLE 48 CDCIB PER A LA COMUNICACIÓ DEL PAGAMENT DE LA LLEGÍTIMA EN METÀL·LIC. LIMITACIÓ DE LA COMMUTACIÓ A LA QUOTA VIDUAL USUFRUCTUÀRIA, QUEDANT EXCLOSA LA MAJOR QUOTA DEIXADA VOLUNTÀRIAMENT PEL TESTADOR. AQUESTA ATRIBUCIÓ D’UNA MAJOR QUOTA NO IMPEDEIX ALS HEREUS EXERCITAR EL SEU DRET A LA COMMUTACIÓ.

el senyor A va morir l’11 de juny de 2001, amb darrer testament en el qual desheretava al seu fill senyor B, per haver-lo injuriat de manera greu i tenir-lo abandonat en la seva malaltia, i instituïa hereus al seus nets senyor C i senyora D, fills del seu fill desheretat, llegant l’usdefruit universal vitalici a la seva segona esposa senyora E. En el mateix testament «nombra albacea, comisario, contador-partidor, con las más amplias facultades que el Código civil le confiere, y por el plazo legal, prorrogable por otro período igual, a su Abogado Sr. F».

El 24 de febrer de 2003 el hereus senyors C i D varen comunicar notarialment al marmessor senyor F, entre d’altres extrems, que «como únicos herederos de nuestro abuelo hemos optado por sustituir el usufructo del cónyuge viudo por la asignación de una renta vitalicia, haciendo para ello uso de la facultad que nos confiere el artículo 839 del Código civil. De ello que no le autorizamos para que sustituya el usufructo vidual por una asignación de bienes y le insistimos en que hemos optado por conmutar dicho usufructo con una renta vitalicia a favor de la viuda».

El marmessor senyor F va comparèixer davant notari el 6 de juny de 2003 a l’objecte de formalitzar el quadern particional en el qual no es realitzava la commutació sol·licitada.

Els hereus senyors C i D formularen demanda sol·licitant la ineficàcia (per nul·litat, anul·labilitat o rescissió) del quadern particional, així com la del contracte d’arrendament d’un hotel del causant per ell atorgat a favor de l’entitat S. SL, de la qual era representant legal la seva esposa senyora E, per venir motivat pel propòsit fraudulent de perjudicar als hereus; també es sol·licitava la consideració com a liberalitats computables de les compravendes —atorgades per ambdós cònjuges— de 53 participacions socials de l’indicada entitat S, SL i de la nua propietat de la finca registral X. A més es formulaven altres peticions de caràcter subsidiari o accessori. La demanda es formulà contra la viuda senyora E i l’entitat S, SL.

La viuda es va oposar a la demanda i va formular reconvenció en la qual sol·licitava la computació, en el quadern particional, d’uns determinats béns, així com la declaració que, en l’indicat quadern, no s’havia de realitzar cap reducció de l’usdefruit sobre la meitat indivisa del patrimoni del difunt.

L’Audiència Provincial, Secció 4a, va dictar la Sentència 240/2012, de 28 de maig, revocant la Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 8 de Palma —que havia desestimat les dues demandes— i estimà parcialment la demanda formulada pels hereus, declarant la nul·litat del quadern particional i acordant que el marmessor nominat realitzés una nova partió en la qual fos objecte de commutació l’usdefruit de la meitat del caudal hereditari que, en concepte de llegítima, corresponia al cònjuge viudo per una renta vitalícia; indicà també que, per determinar la seva quantia, es tindran en compte la valoració que dels diferents béns es realitza en el quadern particional, i es computaran, com a liberalitats, les 53 participacions socials de l’entitat S, SL i la finca que va ser objecte de venda entre els cònjuges, en la forma indicada per l’art. 47 de la Compilació.

Contra aquesta Sentència la representació de la viuda senyora E va formular recurs de cassació i el que denomina impròpiament recurs d’infracció processal. Al·lega, en fonamentació del primer, tres motius, i cinc per donar suport al recurs de cassació. Per la seva part, la representació dels hereus va formular també recurs extraordinari d’infracció processal, el qual fonamenta en tres motius, així com recurs de cassació que estructura en quatre motius.

La Sala Civil i Penal, per Interlocutòria de 14 de febrer de 2013, va declarar la inadmissió dels denominats per les parts «recursos extraordinarios de infracción procesal», així com els motius de cassació 4 i 5 del recurs de cassació interposat per la representació de la viuda senyora E. Posteriorment, va dictar la Sentència 2/2013, de 6 de maig, desestimant els dos recursos de cassació.


coneguda és la reiterada doctrina segons la qual la Sala Civil i Penal no té competència per conèixer dels recursos per infracció processal, però com sigui que «la representació dels hereus» havia també denunciat, encertadament, les «infraccions processals com a motius de cassació», la Sentència, per raons metodològiques, comença per tractar d’aquests motius relacionats amb el procediment, que són els següents:

  1. Incongruència de la Sentencia ja que «resuelve un extremo (el que el albacea cuyo cuaderno ha sido declarado nulo vuelva a realizarlo) que no se había solicitado en la demanda ni planteado por las contrapartes y, al hacerlo, infringe lo dispuesto en el art. 218 LEC».

Contràriament, la Sentència de cassació considera que la resolució recorreguda és congruent amb les peticions de la demanda, en què es sol·licitava la designació judicial d’un comptador partidor, sense indicar que aquest no havia de ser precisament el designat pel testador. A més aquesta qüestió no es podia tenir en consideració per seu caràcter de qüestió nova, ja que es va formular per primera vegada en el recurs de cassació, com va ser també en aquest tràmit en què es varen al·legar els art. 910 i 911 Cc, dels quals es pretenia deduir el dret dels hereus a realitzar per ells mateixos la partió per haver transcorregut el termini assenyalat pel testador al marmessor comptador partidor.

  1. Falta de congruència interna de la Sentència pel fet de donar «un tratamiento distinto a los tres bienes que la sentencia ordena que se traten en el nuevo cuaderno particional», ja que, pel que fa a la commutació de l’usdefruit, assenyala que «debe hacerse partiendo de los valores que utilizó el albacea en la partición declarada nula», i, en canvi, quan tracta de la finca registral X i de les participacions socials de l’entitat S, SL, diu «que deben ser valoradas en la forma establecida por el art. 47 de la Compilación».

La Sentència del Tribunal de Cassació proclama la congruència de la Sentència recorreguda indicant que «una vez que la sentencia ha fundamentado, sin infracción de las reglas de la lógica ni de la razón, los motivos por los que los indicados bienes (la finca i les participacions socials) son liberalidades computables, impone su valoración conforme al artículo 47. Éste parte del valor base que tenían las liberalidades al ocurrir el fallecimiento, en nuestro caso el 11 de Junio de 2001, del que han de deducirse las mejoras útiles y los gastos extraordinarios de conservación o reparación costeados por el beneficiario y al que han de agregarse el importe de los deterioros causados por culpa del mismo que hubieren disminuido su valor».

  1. El darrer dels motius de cassació de caràcter processal fa referència a la condemna als actors al pagament de les costes causades a l’entitat S, SL.

El Tribunal de Cassació comença fent referència a la STS de 6 de juny de 2012, segons la qual «fuera de los casos en los que la resolución judicial sobre la imposición de las costas procesales afecta a la tutela judicial efectiva reconocida en el artículo 24 de la Constitución Española por incurrir en error patente, arbitrariedad, manifiesta irrazonabilidad o, en su caso, la decisión resulte inmotivada […] como tenemos declarado en sentencia 798/2010 de 10 de diciembre, las normas sobre costas no pueden ser invocadas en el recurso extraordinario por infracción procesal [AATS de 5 de octubre de 2010 (RCIP 2131/2009), 14 de septiembre de 2010 (RCIP 1833/2009) y STS de 10 de febrero de 2010 (RCIP 1975/2005)]. A este respecto se ha reiterado que no todas las infracciones procesales son controlables a través del recurso extraordinario y es imprescindible que la vulneración de la norma procesal tenga encaje en alguno de los motivos tasados en el artículo 469.1, lo que no sucede con las normas relativas a imposición de costas. Esta razón es bastante para considerar que el legislador ha optado por excluir del recurso extraordinario procesal la verificación de la aplicación de los preceptos correspondientes a la imposición de costas, ni siquiera para el control de la aplicación del criterio objetivo, único que la jurisprudencia de esta Sala venía admitiendo como susceptible de fiscalización a través del recurso de casación bajo el régimen de la LEC de 1881».

En aquest cas, la petició que es deixés sense efecte la condemna als actors en les costes de la codemandada S, SL absolta es fonamentava que «la sociedad absuelta tiene como administradora única a la demandada condenada (la viuda senyora E) y ha sido un instrumento utilizado por dicha administradora, condenada personalmente, para eludir parte de las consecuencias hereditarias […] y había serias dudas de hecho y de derecho, como lo pone de manifiesto el que llegó a existir (y se encuentra pendiente de recurso) un procedimiento penal por las firmas obrantes en el contrato de arrendamiento a favor de la sociedad y un arrendamiento a favor de esta sociedad en circunstancias muy extrañas […]».

Però la Sentència assenyala que, en aquest cas, totes aquestes consideracions no es corresponen amb la realitat, ja que, a més d’altres aspectes que no venen al cas, el tema de la falsedat de la signatura en el contracte d’arrendament ja va ser resolt per Interlocutòria de l’Audiència Provincial de 5 de desembre de 2011.

Un cop analitzades aquestes qüestions processals entra a continuació la Sentència en l’anàlisi dels «motius de cassació de caràcter substantiu», començant pel «recurs de cassació interposat en representació de la viuda», el qual es fonamenta en els següents motius:

  1. El primer motiu es bassa en el fet que «el usufructo universal (que el testador havia establert a favor de la viuda) es legado de cosa cierta y específica que, como tal, sólo cumple el heredero entregando precisamente este usufructo universal, lo que veda la posibilidad de conmutar la parte de usufructo legitimario vidual, de modo que se ha aplicado erróneamente el art. 839 Cc, pues se obvia la existencia de un usufructo universal conferido por el causante a favor de su viuda, el cual responde a la figura del legado de cosa cierta y específica (art. 882 Cc). Se diferencia del usufructo legitimario en que no viene impuesto por la ley, sino por la voluntad expresa y clara del causante. Por esta razón las normas sobre legítimas y conmutación del usufructo vidual no afectan al legado de usufructo universal vitalicio y no le pueden ser aplicadas […] ya que, de conmutarse la parte del usufructo vidual, se contraviene la voluntad expresa y manifiesta del testador, voluntad que consistió específicamente en legar a su esposa de forma vitalicia el uso y disfrute de todos sus bienes».

El Tribunal de Cassació considera, abans tot, que s’està al davant d’una qüestió nova, ja que «la postura procesal de la recurrente ha sido siempre intentar la subsistencia de dicha partición y por ello solicitó la desestimación de la demanda y consintió la sentencia de primera instancia, que desestimaba tanto ésta como su propia reconvención. Si la viuda, en la partición consentida por ella, no es usufructuaria universal vitalicia, huelga toda especulación basada en argumentar como si lo fuera».

Malgrat tractar-se d’una qüestió nova —que seria suficient per desestimar el motiu—, la Sentència que es comenta no deixa de fer importants consideracions sobre la qüestió al·legada, tot assenyalant que «el que se atribuyere (al cònjuge viudo) su legítima a título, particular, de legado y no a título, universal, de heredero, no hace, como se pretende, que estemos ante un legado de cosa específica y determinada propia del testador, que determina que el legatario adquiera su propiedad desde que aquél muere (art. 882 Cc) y que el heredero deba dar la misma cosa legada pudiendo hacerlo (art. 886 Cc)». També diu la Sentència que «el que se haya extendido el usufructo por voluntad del causante más allá de lo que a la viuda le correspondía por legítima no altera que la mitad del haber hereditario lo reciba en esta calidad, con todas las consecuencias legales inherentes, sin olvidar, por tanto, las señaladas en el último párrafo del artículo 48 CDCB en el que se lee que “los herederos podrán hacer uso de la facultad establecida en el art. 839 Cc y el cónyuge viudo en la del art. 840 del mismo cuerpo legal”».

  1. El segon motiu denúncia la inaplicació del termini de caducitat d’un any previst en l’art. 844 Cc per comunicar la decisió de pagar la llegítima en metàl·lic, considerant que aquest termini s’hauria d’aplicar analògicament a la comunicació per part dels hereus del seu propòsit que tingui lloc la commutació.

La Sentència que es comenta comença dient que «al invocar la analogía reconoce que, en efecto, el último párrafo del artículo 48 de la CDCB no contiene plazo para la conmutación. Tal ausencia —segueix dient la Sentència— no puede considerarse un olvido, pues su párrafo cuarto sí lo establece para el supuesto, distinto del nuestro, de que el testador, en todo caso, o el heredero distribuidor, si no se le hubiere prohibido, hubieren acordado el pago de la legítima en dinero aunque no lo hubiere en la herencia, situación en que la decisión de pago en metálico sólo producirá efecto si se comunica fehacientemente a los legitimarios en el plazo de un año desde la apertura de la sucesión. Si la Compilación hubiera querido establecer este plazo para la conmutación hubiera tenido muy fácil remitirse a dicho párrafo del mismo artículo y si no lo ha hecho es porque no lo ha deseado». «No estamos, por tanto, ante un vacío legal sino ante una decisión del legislador de no someter la conmutación al plazo invocado, lo que es incompatible con su pretendida aplicación analógica».

Analitza a continuació la Sentència les diferències entre un i altre supòsit: el pagament de la llegítima en metàl·lic i la facultat que la llei dóna als hereus de sol·licitar la commutació del usdefruit vidual. En el primer cas predomina la voluntat del testador, mentre que en el segon la dels hereus; i en el primer cas s’ha de fer el pagament en diners mentre que en el segon s’admet, a més, l’assignació d’una renda vitalícia o els productes de determinats béns. A més, el termini d’un any per a comunicar la decisió del pagament en metàl·lic arranca, ex art. 48 CDCIB, «desde la apertura de la sucesión, y ello haría que no fuere práctico ni funcional su establecimiento para la conmutación en el caso de existir albacea o comisario, al no coincidir necesariamente con el inicio del cómputo del que tiene el albacea para realizar su encargo, pues, de no haberlo fijado el testador, éste es el de un año desde su aceptación (artículo 904 Cc)».

  1. I el tercer motiu denúncia la infracció de l’art. 839 Cc «por cuanto la conmutación no cuenta con el acuerdo de la viuda como exige el artículo».

La Sentència aprofita el motiu per fer les interessants consideracions que segueixen: «El ejercicio de la facultad de conmutar el usufructo del cónyuge […] y la elección de la forma de efectuarla corresponde exclusivamente a los herederos, sean voluntarios o forzosos, testados o abintestato, o, incluso, legatarios afectados por el usufructo legal del viudo, ya sean descendientes, ascendientes o colaterales del causante o, incluso, extraños al mismo y tanto si dicha cuota vidual recae sobre el tercio de mejora como el de libre disposición (STS 25 de octubre de 2000). Estos herederos han de actuar de modo unánime al optar por la conmutación y al elegir la concreta forma en que se plasma: renta vitalicia, productos de determinados bienes o capital en efectivo. A estos reducidos efectos no se incluye el viudo entre los herederos aunque hubiera sido instituido heredero universal, pues al ser beneficiario de la cuota vidual usufructuaria “tiene que recibir, pero no dar” (STS 25 de octubre de 2000). Al cónyuge viudo se le impone esta decisión de los herederos precisamente por ser unánime y sólo si lo es. El “acuerdo” entre los herederos y el viudo únicamente ha de recaer sobre la forma de ejecutarse la elección de los herederos con el fin de que exista equivalencia entre lo conmutable, el usufructo y su valor, y lo conmutado, de manera que no se perjudique su legítima. En defecto de este “acuerdo” es el mandato judicial el que determina la forma de la conmutación».

Analitzats i desestimats els motius de cassació del recurs de cassació de la viuda, és objecte d’anàlisi a continuació «l’únic motiu de cassació de caràcter substantiu que figura en el recurs dels hereus», que és el següent.

Es denuncia la infracció de l’art. 48 CDCIB, pel fet que la Sentència recorreguda «limita la conmutación a la mitad de la herencia cuando el cuaderno ha atribuido a la viuda el usufructo de 2/3 de la herencia». En aquest sentit considera la part recurrent que la commutació s’hauria d’estendre a la totalitat del usdefruit, donat lo difícil que resulten las relaciones entre la viuda del causant —a la que qualifica de «abuelastra»— i els hereus, nets del causant i sense cap parentiu amb la viuda, que era la segona esposa del causant.

La Sentència que es comenta acudeix al criteri de la interpretació sistemàtica de les lleis per recordar que l’art. 48 CDCIB (definidor de la possibilitat dels hereus de exigir la commutació de l’art. 839 Cc) està comprès en la secció 4a del capítol III del títol II dedicada exclusivament a la llegítima «lo que determina que su último párrafo se refiere, únicamente, a la legítima, no al resto de lo recibido del causante».

Per una altra part, el precepte al qual es remet l’art. 48 CDCIB, que és l’art. 839 Cc, «se refiere exclusivamente a la parte de usufructo que corresponde al cónyuge viudo en calidad de legítima y está situado en la Sección Séptima, que se refiere a los “Derechos del cónyuge viudo”, del Capítulo II, “De la herencia”, del Título III, “De las sucesiones”».

La conclusió que extreu la Sentència d’aquesta interpretació sedes materiae és que «estas colocaciones sistemáticas son signo de la necesidad de un equilibrio entre las facultades de los herederos y los derechos del cónyuge viudo y para conseguirlo el Legislador ha utilizado la técnica analizada que, según los textos legales vistos, autoriza a los herederos a conmutar el usufructo vidual y obliga al viudo a pasar por la decisión, si es unánime, pero siempre con respeto a sus “derechos”, que configuran su estatuto jurídico, de modo que no hay base legal para extender aquellas facultades a costa de estos derechos ni para entender que el ordenamiento jurídico permite a aquéllos imponer la conmutación sobre lo recibido por éste por título distinto al de legitimario, pues en esta parte prevalece la voluntad del causante, ley de la sucesión».

D’aquesta manera queda desestimat el recurs de cassació que havien formulat els actors.


litigi certament complicat, al menys en el seu tràmit cassacional, pel fet de interposar cada una de les parts recursos de cassació i d’infracció processal —aquesta és la denominació que empren—, a més de fonamentar-los en una pluralitat de motius cada un d’ells. La inadmissió del recursos d’infracció processal respon a la doctrina reiterada de la Sala Civil i Penal, expressiva que els tribunals superiors de justícia no tenen, en realitat, competència per conèixer dels recursos d’infracció processal, ja que l’art. 73.1 LOPJ no ho estableix i és la disposició final 16a LEC la que permet que les resolucions susceptibles de recurs en cassació a les sales civils i penals s’impugnin també pels motius de l’art. 469 d’aquesta Llei (sentències de 14 i 26 de gener de 2005 i de 28 de febrer de 2006, entre d’altres resolucions). És per aquesta raó que el Tribunal de Cassació desestimà els recursos d’infracció processal, encara que examina les qüestions procedimentals al·legades per la representació dels hereus, que havia tingut l’encert de estructurar-les així mateix com a motius del recurs de cassació.

Entrant ja en la matèria substantiva, la Sentència que es comenta contempla la figura de la commutació de l’art. 839 Cc, aplicable en el nostre Dret, atesa la remissió expressa que a aquest precepte realitza l’art. 48 CDCIB in fine. S’ha de dir, d’entrada, que la Sentència està molt ben fonamentada, amb ampli suport jurisprudencial, tot el que és encara més plausible si es té en compte que alguns dels motius de cassació eren qüestions noves que, tan sols per això, podrien ser objecte de desestimació.

Queda clar que la commutació és una facultat que els hereus poden exercitar sense altre requisit que el de procedir tots ells de comú acord, com ho queda també que, en la denominació de «hereus», es comprenen els voluntaris i els forçosos, els designats en testament i els abintestato, així com també els legataris que resultin afectats per l’usdefruit vidual. En aquest sentit, la doctrina (GULLÓN BALLESTEROS) fins i tot havia afirmat que la commutació no suposava un dret personalíssim, pel que la podrien també exercitar els creditors y cessionaris dels hereus.

Assenyala també la Sentència que es comenta —amb l’habitual suport jurisprudencial— que també correspon a l’hereu o hereus l’elecció entre les formes concretes establertes per l’art. 839 Cc per realitzar la commutació (renda vitalícia, productes de determinats béns o un capital en efectiu). Així ho havia assenyalat la doctrina més acreditada (VALLET DE GOYTISOLO), que havia tractat, a més, de la naturalesa jurídica de la commutació, tot dient, amb encertades paraules, que no és pròpiament un negoci commutatiu ni tampoc novació ni transacció, ja que no és més que l’exercici d’una facultas solutionis que es realitza mitjançant un acte jurídic dels hereus, amb el qual s’opera una subrogació real i una conversió jurídica material, previstes per la llei i facultativament deixades a l’elecció del hereu.

Però també ha assenyalat la doctrina que aquesta facultas solutionis de l’hereu o hereus no és il·limitada, ja que no serà admissible l’opció per una de les tres vies indicades per l’art. 839 Cc quan d’aquesta manera es perjudiqui la llegítima vidual, com seria el cas en què l’hereu optés per satisfer-la mitjançant els productes d’uns béns improductius. En tot cas, queda clar que el cònjuge viudo podrà acudir a l’autoritat judicial si considera que no hi ha equivalència entre el valor de l’usdefruit vidual i el que l’hereu pretén adjudicar-li per commutar-lo, en perjudici de la seva llegítima.

Pel que fa al termini per comunicar la decisió de l’hereu d’imposar la commutació de l’usdefruit vidual és evident que aquest no pot ser el del pagament de la llegítima en metàl·lic, ja que —com posa de relleu la Sentència— es tracta d’actes jurídics molt diferents, raó per la qual no pot tenir lloc la interpretació analògica que es pretenia en el recurs de cassació de la viuda senyora E. La doctrina, seguint el precedent d’algunes sentències, ha vingut considerant que, mentre no s’hagi realitzat la partió de l’herència, l’hereu podrà comunicar al cònjuge viudo, i en el seu cas a la persona o persones que l’han de realitzar, la seva voluntat d’acudir a la commutació de l’art. 839 Cc.

Certament, la ratio d’aquest precepte sembla absolutament plausible en evitar la divisió del domini en nua propietat i usdefruit —ja MUCIUS SCAEVOLA va escriure que «el usufructuario no goza de la reputación de un buen administrador de cosa ajena»—, allunyant els riscos econòmics de l’immobilisme i fent més fàcil la circulació de la riquesa; a més de procurar una major concòrdia entre hereu i cònjuge viudo, particularment quan entre un i altre no hi ha vincle familiar, com era el cas precisament contemplat per la Sentència que es comenta.

Però sense que aquesta consideració favorable a la commutació pugui suposar l’extensió de la mateixa més enllà de la llegítima vidual. A pesar que, en la disposició testamentària, s’atribuïa a la viuda un usdefruit de més entitat que el corresponent a la llegítima vidual, així com el fet de ser molt dolentes les relaciones entre els hereus i la viuda —a la qual en el recurs de cassació se qualifica de «abuelastra»—, és clar que la facultat de commutació s’ha de limitar al que la viuda rep en concepte de llegítima. En aquest sentit, és absolutament correcta la Sentència quan així ho disposa, ja que, tant per tradició com per la interpretació sedes materiae, la commutació sempre ha vingut circumscrita a la llegítima vidual, quedant fora del seu abast l’atribució testamentària d’un major usdefruit que el corresponent a la llegítima. És cert que, des d’un punt de vista econòmic, la solució dista molt de ser satisfactòria, al suposar una part d’usdefruit a commutar i una altra part a materialitzar en béns de l’herència, però s’ha de reconèixer que es tracta d’una mesura que ve imposada pel necessari acatament a la voluntat del testador.

En l’informe de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears titulat «Sistema legitimario de las Illes Balears» (XIBoletín de la Academia, pàg. 307), ponència de l’acadèmic senyor FERRER PONS, es propugna de lege ferenda la substitució de la remissió als art. 830 i 840 Cc que fa l’art. 48 CDCIB per una disposició expressiva que tant els hereus com el cònjuge viudo podran exigir la substitució del usdefruit vidual per l’assignació d’una renda vitalícia, dels productes de determinada explotació, d’un capital en efectiu o d’un lot de béns hereditaris, havent de procedir de comú acord tots els hereus i el cònjuge viudo, i, de no ser possible, mitjançant demanda judicial. Com es veu, segons aquesta consideració, la commutació suposaria la necessària conformitat de tots els protagonistes de la mateixa (tots els hereus i el cònjuge viudo), però amb la particularitat que, en el cas de no aconseguir-se el consentiment de tots els afectats, qualsevol d’ells podria instar la via judicial.

Etiquetado con: ,