rjib17
JURISPRUDÈNCIA
(gener 2018-desembre 2018)
Miquel Masot Miquel
Advocat
(Dret civil balear)
II. Dret civil balear
A. Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears
1. SENTÉNCIA NÚM. 4/2018, DE 13 DE DESEMBRE. Ponent: Sr. Capó Delgado. TESTAMENT EN QUÈ ES DISTRIBUEIX L’HERÈNCIA EN LLEGATS DE DIFERENTS COSES ESPECÍFIQUES: ELS LLEGATARIS TENEN TAMBÉ LA CONSIDERACIÓ D’HEREUS DE LA RESTA DE L’HERÈNCIA EX ARTICLE 15 CDCIB. LLEGATS DE COSA ESPECÍFICA A FAVOR DELS LEGITIMARIS: TENEN PREFERÈNCIA SOBRE ELS LLEGATS DISPOSATS A FAVOR D’ALTRES PERSONES EN EL CAS DE SER NECESSÀRIA LA REDUCCIÓ DELS LLEGATS.
Resum dels fets: el causant, de veïnatge civil mallorquí, va atorgar el seu darrer testament el 4 de novembre de 2008, en el qual, en primer lloc, llegava a la seva esposa l’usdefruit universal de tots els béns de la seva herència i la plena propietat dels doblers que deixi; quant a sis del seus set fills, llegava a cada un d’ells la nua propietat de diferents immobles; i a l’altre fill, senyor A, li llegava «el usufructo expectante» (així ho diu el testament) d’una casa amb corral, de la qual llegava la nua propietat als tres nets fills del senyor A.
Mort el causant, el senyor A interposa demanda contra tos els interessats en l’herència del seu pare per considerar que li correspon percebre, per completar els seus drets legitimaris, la quantitat de 64.594,43 € o, subsidiàriament, la quantitat que s’estimi procedent, la qual se li ha d’abonar pels seus germans, amb reducció a prorrata de les seves respectives institucions d’hereu, i ulterior reducció de tots els llegats, també a prorrata, en tot el que sigui necessari per completar l’abans esmentada quantitat.
El Jutjat de Primera Instància núm. 2 d’Inca va dictar sentència aplicant al supòsit els art. 815 i 820 Cc, per considerar la matèria no regulada a la Compilació; i, així, va ordenar la reducció dels llegats fins a completar la quantitat de 53.180 €, que havia de ser objecte d’entrega al legitimari demandant en concepte de complement de llegítima. Apel·lada la sentència, l’Audiència Territorial, la va revocar, va establir que la quantitat a satisfer, en concepte de complement de llegítima, era la de 15.851,10 € i va condemnar els demandats al pagament d’aquesta suma al actor, però, donada la preferència dels llegats establits en favor dels legitimaris, considera que s’han de reduir, en primer lloc, els llegats fets a favor dels fills del demandant, precisament per la seva condició de no legitimaris.
Interposat recurs de cassació, la Sala Civil i Penal el desestima sense imposició de costes, donat que el recurs va ser admès per interès cassacional.
Fonamentació jurídica: la Sentència centra, amb encert, la qüestió litigiosa començant dient que «el testador asignó o distribuyó sus bienes y derechos mediante legados de cosa específica a sus hijos, sus legitimarios, instituyéndoles en cosa cierta, por lo que se estiman “legatarios de ella” según el artículo 15 de la Compilación de Derecho Civil de las Islas Baleares (CDCIB), y todos son en cuanto al resto de la herencia, “herederos universales, por partes iguales”, como prevé dicho artículo y recoge la clàusula décima [del testamento]… La cuestión consiste en determinar con qué bienes los herederos condenados han de entregárselo [el complemento de legítima] visto que el causante no autorizó el pago en dinero y que, por ello, la legítima “debe ser pagada en bienes de la herencia” (artículo 48 de la CDCIB)».
De ser aplicable el Codi civil, continua dient la Sentència, «la solución se encontraría en su artículo 820 que, fijada la legítima, regula el modo de efectuar las reducciones necesarias de legados que “se hará a prorrata, sin distinción alguna” sistema que actúa a modo de simple voluntad presumible del testador y salvo que éste “hubiere dispuesto que se pague cierto legado con preferencia a otros”, en cuyo caso “no sufrirá aquél reducción sino después de haberse aplicado éstos por entero al pago de la legítima (artículo 820.2 CC)». En canvi, segueix dient la Sentència, l’Audiència resol basant-se en l’art. 48 CDCIB, segons el qual «S’hauran de respectar els llegats de cosa específica i l’assignació o distribució de béns determinats, ordenats a favor dels legitimaris pel testador o hereu distribuïdor»; i així arriba a la conclusió que s’han de respectar preferentment els llegats atorgats en favor dels legitimaris, reduint, en primer lloc, els llegats dels fills del demandant —que també varen ser demandats pel seu pare— donada la seva condició de no legitimaris.
Davant el dilema de quina línia jurídica seguir, la Sentència inicia la seva anàlisi dient que l’art. 48 CDCIB «contiene una norma singular para los legados de cosa específica hechos por el testador a favor de los legitimarios, “inclusio unius est exclusio alterius”, y determina su régimen especial que, necesariamente, los protege preferentemente al decir, en imperativo, “que deberán ser respetados” y ello es, naturalmente, aplicable al caso de que entren en conflicto con legados de cosa específica a no legitimarios, a los nietos en el supuesto de autos, o con otros legados”».
D’aquesta manera, a més, segueix dient la Sentència, es resol la qüestió de conformitat amb la voluntat del testador que, mitjançant aquests llegats de cosa específica en favor dels seus legitimaris va distribuir els seus béns i drets en pagament de les llegítimes, segons testament que va atorgar als 78 anys i la seva voluntat es va mantenir invariable fins a la seva mort, que va esdevenir quatre anys després.
En el recurs de cassació es deia que la interpretació mantinguda en la Sentència objecte del recurs podria conduir a l’absurd, com seria el cas d’una herència distribuïda en llegats a favor dels legitimaris, sense llegats en favor d’estranys, i a un d’ells sí li llega un bé que no cobreix la seva llegítima. A la qual cosa contesta la Sentència que «Si tenemos en cuenta que la sentencia de la Sección Cuarta proclama la “intangibilidad de la legítima” lo realmente absurdo sería pensar que en la hipótesis planteada por el recurrente resolviera sin tener en cuenta tal principio, máxime si advertimos que la solución en ella adoptada no impediría que, de no poder cubrirse la legítima del recurrente con el legado efectuado a sus hijos, serían los herederos quienes deberían cargar con el resto no satisfecho, pues a ello han sido nominativamente condenados.»
En definitiva, conclou la Sentència que «Cualquier lector imparcial de las cláusulas testamentarias trascritas concluirá que la voluntad o intención práctica (artículo 675 del CC) del causante es la de distribuir sus bienes y derechos en la forma detallada y pagar con ello a sus legitimarios y que ello es pilar fundamental en la estructura o economía global del testamento, de modo que cumplirla es impedir su desbaratamiento que, necesariamente, se produciría mediante el pago prioritario, a prorrata, pretendido por el recurrente pues destruiría su razón de ser al constituir una comunidad de bienes, no deseada, sobre todos los bienes asignados a los demás hijos, voluntad que, en cambio, resta previsiblemente incólume, dada la cuantía del suplemento, en la solución adoptada por la sentencia recurrida, que tiene la ventaja añadida de que el bien no sale del ámbito al que el causante lo legó, el del recurrente y sus hijos, y que respeta así, y frente a lo pretendido por éste, su voluntad como ley de la sucesión y con ello el “espíritu y finalidad” de la norma».
Comentari: l’art. 48 CDCIB regula el pagament de la llegítima, començant per assenyalar, en el paràgraf primer, que ha de ser pagada en béns de l’herència, a excepció del supòsit —que no es donava en el cas contemplat per la Sentència que es comenta— que fos autoritzat el pagament en metàl·lic. Però l’hereu —a qui correspon fer aquest pagament— no és lliure de fer-lo mitjançant els béns de l’herència que vulgui, perquè l’indicat precepte a continuació, en el paràgraf segon, li posa una limitació, ja que diu que s’hauran de respectar els llegats de cosa específica i l’assignació o distribució de béns determinats, ordenats a favor dels legitimaris pel testador o hereu distribuïdor. És indiferent en aquest punt que el testament hagi o no indicat que el llegat es fa en pagament de llegítima, ja que, per aplicació del paràgraf 7è del precepte, aquest llegat implicarà atribució de llegítima, encara que no s’expressi així, sempre que el causant no hagi disposat el contrari. En definitiva, per a tots és clar que el paràgraf 2n de l’art. 48 CDCIB té el seu camp d’aplicació respecte dels béns amb els que s’ha de pagar la llegítima, ja que imposa al testador la limitació exposada. Si hi ha aquests llegats o assignacions, la llegítima s’haurà de pagar mitjançant el lliurament al legitimari dels béns objecte d’aquells.
Però la Sentència que es comenta amplia considerablement el camp d’aplicació del precepte, ja que considera que, de les paraules emprades pel precepte —«S’hauran de respectar els llegats de cosa específica […] ordenats a favor dels legitimaris»— es podria deduir la conclusió que aquests llegats han de ser els darrers en ser objecte de reducció, quan aquesta sigui necessària per fer el pagament de la llegítima.
Al tema de la reducció dels llegats dedica la Compilació el paràgraf 3r de l’art. 39 i, certament, considera no reduïbles, entre altres, els llegats ordenats en pagament de llegítimes, però tan sols «en allò que no n’excedeixin», afirmació totalment lògica ja que aquests llegats han de tenir un tractament privilegiat perquè compensen el dret a llegítima, però una vegada coberta aquesta, no deixen de ser un llegat normal i corrent en el qual resplendeix el animus donandi. És veritat que l’art. 39 regula el tema en seu de Quarta Falcidia, però la solució és aplicable analògicament a tots el supòsits en què s’hagin de reduir llegats, ja sigui per pagar llegítimes ja sigui per detreure la falcídia.
Com sabem, la Compilació és molt parca al regular els llegats, ja que tan sols trobem els art. 38 a 40 dedicats a la quarta falcídia; per la qual cosa aquests articles s’han d‘estendre, sempre que sigui possible, a la decisió dels litigis relacionats amb els llegats. I quan això no sigui possible no s’ha d’oblidar —com tinc escrit des de fa molts d’anys en El Derecho Civil de Mallorca después de la Compilación (Palma, 1979)— que l’exposició de motius de la Compilació de 1961 parlava de la subjecció dels llegats al Codi civil, cosa que —afirmava jo— no era un pecat greu perquè la regulació del llegats en el Cc està basada en el Código de las Siete Partidas, profundament penetrat per la regulació romana de la institució i molts dels seus preceptes són transcripcions del Digesto.
Amb tot això es vol dir que tal vegada s’hagués pogut aplicar al cas el paràgraf 3r de l’art. 39, per determinar fins a on els llegats a favor dels legitimaris han de ser respectats; i pel que fa a les parts dels llegats que excedeixin de la llegítima i al llegat disposat a favor de no legitimaris, fer la reducció a prorrata, segons ordena l’art. 820.2 Cc.
Però si, a la manera d’Ihering, deixem de transitar pel camp de la «jurisprudència de conceptes», com hem fet fins ara, i baixem a transitar per la «jurisprudència d’interessos», hem de convenir que té raó la Sentència comentada quan expressa que el pagament de la llegítima del demandant mitjançant la reducció a prorrata de tots els llegats no deixaria de ser una solució oposada a la voluntat del testador ―la qual cosa és òbvia, encara que intranscendent ja que s’està parlant de llegítimes―, a més d’antieconòmica, ja que obligaria a establir condominis sobre tots els béns llegats. I dic, per la meva part, que a més s’hauria de determinar, de manera prèvia, quina és la part dels llegats dels legitimaris que excedeix del que les correspon per llegítima, ja que aquesta és intangible. Tal vegada totes aquests consideracions expliquin la solució adoptada per l’Audiència Provincial primer i per la Sala Civil i Penal del TSJ després.
Per la meva part voldria simplement apuntar modestament que crec podria ser discutible la conclusió segons la qual els llegats de cosa específica, disposats a favor dels legitimaris, s’han de respectar en tota la seva integritat, fins al punt de tenir total preferència sobre els altres llegats, quan sigui necessària la seva reducció per pagar les llegítimes. Quan el valor del bé llegat excedeix notablement de la llegítima, no s’acaba de veure clara la postura de mantenir la seva preferència també quant a l’excés. Considero, en definitiva, que el «respecte» a aquests llegats de cosa específica disposats a favor dels legitimaris, del qual ens parla l’art. 48, paràgraf segon, a més de complir la funció pròpia d’establir, de entrada, els béns amb els quals s’ha de pagar la llegítima, no pot suposar convertir aquests llegats en no reduïbles, sinó que la reducció, quan sigui necessària, tindria lloc en la part que n’excedeix del valor de la llegítima a què té dret el legitimari legatari.
B. Secció Tercera de l’Audiència Provincial
1. SENTÈNCIA NÚM. 348/2018, DE 18 DE SETEMBRE. Ponent: Sr. Gibert Ferragut. INCAPACITAT PER TESTAR: INCIDÈNCIA DE LA STS 146/2018, DE 15 DE MARÇ, I DE LA CONVENCIÓ SOBRE ELS DRETS DE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT SIGNADA A NOVA YORK EL 13 DE DESEMBRE DE 2006. VALOR DE LES PERICIALS MÈDIQUES DE PÈRITS PROPOSATS PER LES PARTS. CAUSA D’INDIGNITAT DE L’ART. 7 BIS.1.F) CDCIB: S’HA DE PROVAR QUE VAREN TENIR LLOC LES MANIOBRES PER INDUÏR O OBLIGAR EL CAUSANT A ATORGAR, REVOCAR O MODIFICAR LES DISPOSICIONS SUCCESSÒRIES, NO BASTANT ACREDITAR QUE LA TESTADORA ERA UNA PERSONA INFLUENCIABLE. CÀLCUL DE LA LLEGÍTIMA: DEDUCCIÓ DE LES DESPESES DE DARRERA ENFERMETAT, ENTERRAMENT I FUNERAL; NO ES PODEN INCLOURE EN AQUEST CAPÍTOL LES DESPESES DE VALORACIÓ DELS BÉNS RELICTES. VALORACIÓ DE LES LIBERALITATS COMPUTABLES EX ART. 47 CDCIB: S’HA DE REFERIR AQUEST VALOR AL MOMENT DE LA MORT DEL CAUSANT, PEL QUE NO ÉS ADMISSIBLE MANTENIR EL VALOR DE LA DATA DE LA DONACIÓ ACTUALITZAT APLICANT L’IPC. ALCANÇ DE LA DISPENSA DE COL·LACIÓ DE LES DONACIONS.
Resum dels fets: la senyora N va morir el 31 de maig de 2015, als 93 anys, deixant un fill, Sr. M, y quatre nets, fills de la seva filla premorta Sra. B. La Sra. N havia atorgat diversos testaments, essent el darrer d’ells de data 1 de febrer 2010. Per part dels nets es va presentar demanda sol·licitant la nul·litat d’aquest tastament, així com dels atorgats els anys 2005, 2006 i 2009, i d’una donació de participacions socials de l’entitat D, SL que la causant havia atorgat a favor del fill Sr. M. De manera subsidiària es demanava el complement de llegítima.
El Jutjat de Primera Instància núm. 21 de Palma va dictar Sentència en la qual es declarava la nul·litat radical, per falta de capacitat, del testament atorgat per la Sra. N l’1 de febrer de 2010, així com de les escriptures de partició i adjudicacions formalitzades d’acord amb aquest testament pel fill hereu, assistit pel comptador partidor i marmessor, disposant que la successió de la Sra. N s’ha de regir pel testament atorgat el 14 de juliol de 2009.
Apel·lada la Sentència, la Secció Tercera de l’Audiència Provincial la revoca, desestima les peticions relatives a la nul·litat dels testaments, estima la petició subsidiària de la demanda, i declara que s’han vulnerat els drets legitimaris dels nets demandants, que tindran dret a complementar la seva llegítima global amb la quantitat de 420.507,50 €, a pagar per l’hereu, el fill de la causant Sr. M.
Fonamentació jurídica: la primera qüestió que s’aborda en una llarga i ben estructurada Sentència és la relativa a la capacitat de la causant en el moment d’atorgar el seu darrer testament. Fa immediata referència a la important Sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem núm. 146/2018, de 15 de març, ―dictada per unanimitat, amb assistència de tots els membres de la Sala― que arriba a conclusions definitives sobre el tema, tot dient: «El principio de presunción de capacidad, que ya resultaba de nuestro ordenamiento (art. 10 CE, art. 322 CC, art. 760.1 LEC) ha quedado reforzado por la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, hecha en Nueva York el 13 de diciembre de 2006» que «proclama como objetivo general el de promover, proteger y asegurar el goce pleno y en condiciones de igualdad de todos los derechos humanos». «De manera específica para el testamento, el art. 662 CC establece que pueden testar todos aquellos a quienes la ley no lo prohibe “expresamente”. De esta manera se consagra legalmente el principio de que la capacidad para testar es la regla general y la incapacidad la excepción. En consecuencia, no cabe basar la falta de capacidad para testar ni por analogía ni por interpretación extensiva de otra incapacidad». «Con el fin de garantizar la suficiencia mental del testador, para el otorgamiento de testamento por la persona con la capacidad modificada judicialmente el art. 665 CC impone una garantía especial adicional que consiste en el juicio favorable a la capacidad para testar que deben emitir dos facultativos. Como ha declarado reiteradamente esta Sala, ello no impide que la aseveración notarial sobre el juicio del testador pueda ser desvirtuada, pero para ello son precisas pruebas cumplidas y convincentes».
En el litigi varen intervenir sis pèrits metges en defensa, tres d’ells, de la postura dels demandants i els altres tres de la del demandat. Sobre el particular diu la Sentència: “Pues bien, a juicio del tribunal, lo único que puede concluirse, después de leer sus dictámenes y oír sus explicaciones es que cada uno de ellos, sin excepción, sostiene con firmeza y ahínco la tesis más conveniente para la parte que lo ha elegido, le ha satisfecho sus honorarios y bajo cuyo control exclusivo ha elaborado el dictamen, y todo ello con argumentaciones y razonamientos que, para un lego en la materia, son por igual convincentes puesto que se carece de conocimientos para discernir con un mínimo de rigor cuáles están en lo cierto. Tampoco se hallan motivos serios para decantarse por unos u otros basándose en su mayor grado de formación o experiencia toda vez que todos ellos son profesionales de reconocido prestigio y con conocimientos más que suficientes para pronunciarse sobre la cuestión. Así pues, lamentablemente, un medio de prueba del que cabía esperar una gran ayuda para el juzgador ha quedado reducida a un enfrentamiento entre dos bloques compactos y sin fisuras de expertos del que, a la postre, poco o nada puede extraerse de interés. Distinto podría haber sido el caso […] si alguna de las partes hubiera solicitado la designación judicial de perito, el cual probablemente no dispondría de mayor capacitación técnica que los peritos ya mencionados pero al menos sí presentaría mayores garantías de imparcialidad.»
També són d’interès les consideracions que es fan en la Sentència sobre el contingut de les disposicions testamentàries assenyalant que no són determinants per deduir-ne la incapacitat de la testadora; diu la Sentència, en aquest punt, que «Este tribunal considera que la mayor o menor equidad en las disposiciones testamentarias e incluso las variaciones que el otorgante vaya introduciendo en sus sucesivas últimas voluntades, por arbitrarias e injustificadas que puedan parecer, no pueden ser valoradas, en principio, como indicios de pérdida de capacidad. Nada tiene de extraordinario que, avanzada la senectud, la persona se sienta más vulnerable, más dependiente, y que contemple su situación desde otra perspectiva que puede diferir tanto de los planteamientos propios de la mediana edad como los de ésta difieren de los de la edad juvenil. En tanto no conste la incapacidad (y esta sala no entiende que haya quedado acreditada), por tanto, las mudanzas en el parecer del testador deben ser respetadas como expresión de una voluntad libre y legítimamente cambiante.»
Els demandants varen acumular a la petició de nul·litat dels testaments de la Sra. N la pretensió que es declarés al fill Sr. M incapaç de succeir per la causa d’indignitat de l’art. 7 bis.1.f) CDCIB, segons el qual són indignes per succeir els que hagin induït o obligat el causant a atorgar, revocar o modificar les disposicions successòries. Sobre aquest particular ens diu la Sentència que, «este tribunal no puede sino coincidir con lo argumentado en la sentencia apelada e insistir en que, recayendo sobre la parte actora la carga de probar que el Sr. [M] indujo u obligó a su madre a otorgar testamento en su favor, no ha logrado acreditarlo. En el escrito de demanda se hace una recapitulación de los diversos testamentos que a lo largo de los años fue dictando doña [N] y subraya que en ellos se constata que fue abandonando “una voluntad sucesoria igualitaria para con todos sus hijos y sus estirpes” para ir favoreciendo al demandado (único hijo que no la premurió). Frente a esto, debe puntualizarse que nada tiene de particular que con el transcurso del tiempo, el declinar de las fuerzas y la acumulación de infortunios (que, desgraciadamente, no faltaron en la existencia de la testadora sino que, al contrario, la golpearon con rudeza), la señora [N] fuera variando su voluntad sucesoria. Tampoco se aprecia nada de extraordinario en el hecho de que el demandado se viera favorecido por esos cambios puesto que, a la postre, era el único hijo que le quedaba y, en cuanto a sus nietos ahora demandantes,por buena que fuera su relación y sentido el afecto que se profesaban, lo cierto es que, a diferencia del Sr. [M], no residían en Mallorca y eso impedía una relación cotidiana y continuada. No se está diciendo con esto que unos testamentos fueran más justos que otros, ni que el demandado fuera merecedor en mayor medida que los demandantes del reconocimiento de la testadora: como ya se ha apuntado, el testamento no refleja otra cosa que la voluntad de quien dispone de sus bienes para después de su muerte, sin que en ello entren en consideración criterios de equidad ni merecimiento. Lo que se está defendiendo es que el mero hecho de que en la voluntad sucesoria se produjeran esas mudanzas de ningún modo puede ser valorado como un indicio de maniobras torticeras por parte del Sr. [M].»
La part demandant va presentar el testimoni de les cuidadores de la causant, les quals varen declarar el seu caràcter influenciable, posat així mateix de relleu a la proba pericial. La Sentència diu que el fet que la Sra. N fos influenciable no és circumstància que determini la indignitat successòria del seu fill, ja que això exigiria que quedés demostrat que el Sr. M es va aprofitar d’aquesta fragilitat de la seva mare per induir-la a testar en el seu favor, i d’això no hi ha a les actuacions cap proba.
Desestimades les accions dirigides a la nul·litat del testament i la incapacitat per succeir del Sr. M per causa d’indignitat, la Sentència se centra en el complement de llegítima sol·licitat, de manera subsidiària, pels demandants, segons el quals la seva llegítima global ascendeix a 1.078.761,74 € i no als 658.254,24 € que els ha ofert el demandat, que ha ingressat aquesta quantitat a la Caixa General de Dipòsits. Reclamen així, en concepte de complement de la llegítima, la quantitat de 420.507,50 €. A aquesta pretensió la part demandada va oposar dues qüestions: que no s’ha respectat el termini d’un any de l’art. 48 CDCIB, ja que la comunicació de pagament en metàl·lic es va fer el 27 d’octubre de 2015 i la demanda es va presentar el 12 de novembre del mateix any, i que els demandants havien d’haver impugnat la partició d’herència practicada per l’hereu amb l’assistència dels marmessor i comptadors partidors. Ambdues qüestions són desestimades per la Sentència, segons la qual «en cuanto al plazo de un año establecido por el art. 48 de la Compilación del Derecho Civil de las Islas Baleares, ha perdido toda su razón de ser desde el momento en que el Sr. [M] ha dejado claro a los legitimarios, mediante su ofrecimiento expreso, cuál es la cantidad que está dispuesto a satisfacerles e incluso ha procedido a ingresarla poniéndola a su disposición en la Caja General de Depósitos del Banco de España. El plazo tiene por objeto conceder un tiempo prudencial al heredero para que haga pago de la cantidad correspondiente mas, en este caso, ya se ha procedido a la consignación y nada hay que aguardar, máxime cuando ahora el año ya se ha cumplido con creces y se ha constatado que de ninguna manera el Sr. [M] estaba dispuesto a incrementar la suma ofrecida. Por último, en lo que afecta a la impugnación de la partición, de ningún modo puede ser exigida a los legitimarios, los cuales no intervinieron en la partición y adjudicación y se limitan a reclamar el complemento de su legítima».
S’entra a continuació en el càlcul de l’import de la llegítima, i aquí la part actora s’oposa per quant s’han deduït pel demandat, com a despeses de l’herència, els pagaments fets per practicar valoracions dels béns relictes, cosa que difícilment pot encaixar dintre del concepte de «despeses de darrera malaltia, enterrament i funeral», que són les úniques deduïbles segons l’art. 47 CDCIB. Postura la dels actors que és acceptada per la Sentència.
Així mateix, els demandants de la llegítima discuteixen la manera en què s’han valorat unes participacions de l’entitat D, SL que varen ser objecte de donació per part de la testadora al fill Sr. M, el qual, en l’escritura de partició, les va tenir en compte per calcular la llegítima, computant-les pel valor que tenien en el moment de la donació i procedint a la seva actualització aplicant l’IPC. «Efectivamente, ―diu la Sentencia―, no parece que ese proceder sea correcto ya que lo donado no fue una cantidad de dinero sino unas concretas participaciones y el párrafo tercero del art. 47 de la Compilación del Derecho Civil de las Islas Baleares dispone que, al valor líquido resultante de aplicar lo previsto en el segundo párrafo, se añadirá el de las liberalidades computables por el que tenían al ocurrir el fallecimiento (no en el momento de la donación actualizado conforme al IPC). Así pues, procede acoger la valoración postulada por la parte demandante. De adverso, se alega que la actora no ha acreditado ese incremento del valor de las participaciones pero queda suficientemente probado por el hecho de que se trata del valor que en la propia escritura de partición y adjudicación se asigna a las participaciones de D, SL. Ciertamente, las valoraciones a las que se ha hecho referencia se han efectuado no a la fecha de fallecimiento de la causante (31 de mayo de 2015) sino a la de liquidación (15 de octubre de 2015) pese a que el art. 47 de la Compilación del Derecho Civil de las Islas Baleares dispone que deberá estarse al valor en el momento del fallecimiento a efectos de calcular el importe de la legítima. Este tribunal carece de medios de prueba que le permitan determinar con certeza el valor a 31 de mayo de 2015 pero estima que puede dar por correctas las valoraciones contenidas en la escritura de partición y adjudicación puesto que: A) Entre ambas fechas sólo transcurrieron cuatro meses y medio, de modo que las variaciones, si las hubo, debieron de ser de escasa entidad. B) Tanto el demandado como los albaceas y contadores partidores estimaron correcto aplicar las valoraciones efectuadas a fecha de 15 de octubre de 2015. C) A los efectos del art. 217.7 de la Ley de Enjuiciamiento Civil (el tribunal deberá tener presente la disponibilidad y facilidad probatoria que corresponde a cada una de las partes del litigio), no cabe duda de que al Sr. [M] le resulta mucho más sencillo que a los demandantes acreditar el valor de las participaciones de la sociedad de la que es administrador único. D) La parte demandada no sólo no demuestra que el valor de las participaciones se incrementara entre el 31 de mayo y el 15 de octubre de 2015 sino que ni siquiera lo alega.»
Quant a aquestes participacions socials, l’hereu al·legà que no s’havien d’haver computat per al càlcul de la llegítima, ja que la donació es va fer per part de la seva mare amb dispensa de col·lació. Sobre el particular diu la Sentència que «Yendo contra sus propios actos, el heredero sostiene ahora que no debieran haberse computado puesto que la donación se efectuó con dispensa de colación. Sin embargo, no se acepta este parecer por cuanto esa dispensa no tiene incidencia en el cálculo de las legítimas (en este sentido, arts. 47 de la Compilación del Derecho Civil de las Islas Baleares y 818 del Código Civil) y, en lo tocante al art. 1036 del Código Civil que se invoca en la contestación a la demanda, la dispensa de colación no equivale a la pérdida de la cualidad de colacionable de la donación en cuestión».
Comentari: Sentència, com s’ha dit abans, llarga i molt ben estructurada que contempla moltes qüestions d’interès, arribant a conclusions absolutament correctes que, per aquesta raó, no exigeixen especials consideracions per part meva.
D’entrada es pot posar de relleu l’estudi que es fa sobre la capacitat de la testadora, en el qual és d’especial interès la referència a la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, signada a Nova York el 13 de desembre de 2006, i ratificada per Espanya el 4 de desembre de 2007, la qual té per propòsit «promover, proteger y asegurar el goce pleno y en condiciones de igualdad de todos los derechos humanos y libertades fundamentales por todas las personas con discapacidad» (art. 1), per la qual cosa assenyala, entre altres aspectes, que «los Estados Partes reafirman que las personas con discapacidad tienen derecho en todas partes al reconocimiento de su personalidad jurídica» i «los Estados Partes reconocerán que las personas con discapacidad tienen capacidad jurídica en igualdad de condiciones con las demás en todos los aspectos de la vida» (art. 12).
Les consideracions que es fan en la Sentència sobre les sis pericials mèdiques posa una vegada més de relleu la necessitat de fer ús de la «sana crítica» per a la seva apreciació, ja que, la seva pràctica a iniciativa, control i pagament per cada una de les parts del litigi dóna lloc a conclusions absolutament contradictòries. Aquesta lògica prevenció en contra de les pericials fetes a iniciativa de la mateixa part és contradiu amb el fet que l’art. 265.4 LEC proclami la necessitat de presentar amb la demanda els dictàmens pericials en els quals les parts fonamentin las seves pretensions. Quin sentit té l’exigència de presentar amb la demanda un dictamen pericial que d’entrada ve marcat per la seva possible parcialitat?
Pel que fa a la desestimació de la causa d’indignitat per succeir, les conclusions de la Sentència estan d’acord amb la jurisprudència del Tribunal Suprem que ha vingut afirmant que les causes d’indignitat han de ser objecte d’una interpretació restrictiva donat el seu caràcter sancionador, ja que constitueixen una pena civil (STS de 26 de març de 1993 i d’11 de febrer de 1946, entre altres).
Les declaracions de la Sentència en matèria de llegítima són totalment correctes i no precisen més comentaris. Es toca de passada l’interessant tema de la dispensa de col·lació i, en aquest punt, la Sentència concorda amb la jurisprudència del TS que, en la important Sentència de 19 de maig de 2008, assenyalà que la dispensa de col·lació no suposa que la donació atorgada amb aquesta dispensa no hagi de ser, como totes les altres i els béns relictes, objecte de computació per determinar el valor de les llegítimes, procedint la seva reducció en el cas de resultar inoficiosa. En el cas de no ser-ho ―o en el que excedeixi de la part inoficiosa― la donació feta amb dispensa de col·lació ja no obliga el donatari a aportar a la massa hereditària els béns donats, ja que no entra en joc l’art. 1035 Cc.
A més, en la Sentència s’aborda una interessant qüestió processal que es pot resumir de la manera següent: una de les accions exercitades pels demandants consistia en la pretensió que s’acumulés al patrimoni relicte de la causant determinats béns, en especial les participacions socials de l’entitat D, SL donades en vida per aquella al seu fill Sr. M. La demanda va ser admesa a tràmit; però, a l’audiència prèvia, el Jutge va considerar que l’acumulació d’aquesta acció no era possible, ja que suposava un procediment de divisió d’herència, la primera passa del qual era la formació d’inventari. La part actora s’hi va oposar pel fet que es va admetre en el seu moment la demanda en totes les seves pretensions, sense que el lletrat de l’Administració de Justícia iniciés el procediment previst en l’art. 73.3 LEC per al supòsit d’acumulació indeguda, de manera prèvia a l’admissió de la demanda. Oposició que fou desestimada pel jutge a quo.
Plantejat novament aquest tema en l’apel·lació, la Sentència que es comenta assenyala que, en el cas que el lletrat de la Administració de Justícia no hagi advertit l’acumulació indeguda, el Jutge pot plantejar-la a les parts i apreciar-la si així ho considera procedent, donant com a fonament tota l’argumentació que es pot veure en la Sentència. Però aquesta consideració no determina que la Sentència estigui d’acord amb l’apreciació del jutge a quo de considerar indeguda l’acumulació, ja que l’acció exercitada no pretén la realització d’un inventari de tota l’herència, sinó que tan sols se sol·licitava que determinats béns havien de formar part del caudal relicte de la Sra. N, pronunciament que no exigeix la pràctica d’inventari ni té perquè ser dictada en un procediment de divisió d’herència. I entrant en el fons de la qüestió, es desestima la pretensió d’integració d’aquests béns en el caudal relicte per considerar vàlida la donació de les abans esmentades participacions socials que la Sra. N va fer en favor del seu fill.
Finalment s’ha de fer constar que, en matèria de llegítimes, s’ha dictat, durant l’any 2018, per la Secció Tercera de l’Audiència Provincial, la Sentència núm. 65/2018, de 9 de febrer, ponent Sr. Oliver Koppen, que recull la doctrina tradicional segons la qual la llegítima no atribueix per se la condició d’hereu, ja que no és pars hereditatis sinó pars bonorum, segons l’art. 47 CDCIB; per la qual cosa el legitimari és considerat cotitular dels béns de l’actiu hereditari formant amb els hereus una comunitat hereditària fins que es practiqui la partició. Això és així si no és possible fer ús de la facultat de pagar la llegítima en metàl·lic.
C. Secció Quarta de l’Audiència Provincial
1. SENTÈNCIA NÚM. 204/2018, DE 14 DE JUNY. Ponent: Sr. Latorre López. PENSIÓ COMPENSATÒRIA I RÈGIM DE SEPARACIÓ DE BÉNS. COMPENSACIÓ ECONÒMICA DEL TREBALL PER A LA FAMÍLIA: IMPOSSIBILITAT D’APLICAR L’ACTUAL ART. 4.1 CDCIB, EN LA REDACCIÓ DONADA PER LA LLEI 7/2017, DE 3 D’AGOST, PER SER LA PRESENTACIÓ DE LA DEMANDA ANTERIOR A LA SEVA ENTRADA EN VIGOR. CONSIDERACIONS SOBRE EL MODEL DE COMPENSACIÓ ECONÒMICA ESTABLERT PER AQUESTA LLEI.
Resum dels fets: en el judici de divorci entre el Sr. A i la Sra. B, a més de las pretensions habituals, se sol·licita i es concedeix en la Sentència una compensació econòmica a favor de l’esposa de 100.000 € per la seva dedicació al treball per a la família. A més, en la Sentència d’instància es feien les oportunes declaracions sobre l’ús de l’habitatge familiar, guarda i custodia del fill menor d’edat, pagament de les despeses causades pels fills que fan estudis universitaris i es concedia a l’esposa una pensió compensatòria de 1.200 € mensuals durant quatre anys.
Apel·lada la Sentència, la Sala confirma la pensió compensatòria però revoca la Sentència quant a la compensació econòmica del treball per a la família, deixant sense efecte la Sentència del Jutjat de Primera Instància que l’havia reconeguda.
Fonamentació jurídica: s’ha de dir, d’entrada, que tan sols es recullen de la Sentència els aspectes relacionats amb institucions del Dret civil balear.
Així, quan tracta de la pensió compensatòria fa una interessant reflexió sobre el règim de separació de béns en afirmar «diremos con la STS nº 279/2012, de 8 de mayo, que se sustenta en la del mismo Tribunal (Pleno) nº 864/2010, de 19 de enero, que el hecho de que un matrimonio haya regido sus relaciones económicas por un régimen de comunidad o de separación de bienes no es un factor que origine por sí mismo el derecho a obtener o no pensión compensatoria, porque tal derecho lo produce el desequilibrio que es consecuencia de la separación o del divorcio, si bien entre los parámetros a tener en cuenta para fijar la concurrencia de desequilibrio debe también incluirse el régimen de bienes. Sigue diciendo la misma resolución que cuando los cónyuges se encuentren en régimen de separación de bienes, deberá demostrarse que la separación o el divorcio han desencadenado el desequilibrio, del mismo modo como se exige cuando se rigen por un régimen de bienes distinto. De ello cabe deducir que el régimen no es determinante del desequilibrio, sino que constituye uno de los factores a tener en cuenta para fijarlo y por ello cabe la pensión compensatoria tanto en un régimen de comunidad de bienes como en uno de separación. Decimos esto porque la existencia de capitulaciones matrimoniales en las que los hoy litigantes habrían acordado regirse por el régimen de separación absoluta de bienes tras contraer matrimonio, no empece en absoluto la posibilidad de otorgar pensión compensatoria.»
Quan la Sentència aborda el tema de la compensació econòmica pel treball familiar, comença dient que «conviene recordar que ya en la demanda de medidas provisionales previas interpuesta por la Sra. [B], ésta reconoce que ha sido el Sr. [A] quien ha contribuido principalmente al levantamiento de las cargas del matrimonio desde que los litigantes lo contrajeron el 14 de agosto de 1993, habiendo sido Doña [B] quien se ha ocupado del cuidado del hogar, la familia y los hijos, incluyendo el asesoramiento profesional de su esposo. Sobre dichas bases y como explicaremos a continuación, no procede la compensación y la sentencia debe ser revocada en este aspecto. Pero antes de cualquier otra consideración diremos, con la sentencia de esta Sala nº 90/2017, de 14 de marzo, que de acuerdo con el art. 4 de la Compilación de Derecho Civil de las Illes Balears, en relación con los arts. 1 y 3 de la misma, no se contempla (antes de la reforma operada en 2017) ningún derecho de compensación, debiéndose tener en cuenta que el art. 1438 del Código Civil fue redactado por la Ley 11/1981, mientras que el mencionado art. 4 de la Compilación es posterior, pues se redactó conforme a la Ley 8/1990, por lo que concluimos en aquella resolución que la Compilación balear decidió no incluir la compensación económica o indemnización establecida en aquel precepto del Código Civil. La compensación económica tras el divorcio es posible en nuestra Comunidad, antes de la reforma de 2017, con respaldo en el art. 9.2 de la Ley autonómica de Parejas Estables 18/2001 de esta Comunidad Autónoma y la integración que, por aplicación analógica de dicho precepto sobre el art. 4 de la Compilación, hizo el Tribunal Superior de Justicia de Baleares en su sentencia de la Sala de lo Civil y Penal de 24 de marzo de 2010 […]».
«Por lo tanto ―segueix dient la Sentència―, la compensación pretendida por la Sra. [B] sólo podría venir respaldada por el citado art. 9.2 de la Ley autonómica de Parejas Estables 18/2001, para lo cual es necesario que la convivencia haya supuesto una situación de desigualdad patrimonial entre ambos miembros de la pareja que implique un enriquecimiento injusto y se haya dado uno de los siguientes supuestos: que el conviviente […] haya contribuido económicamente o con su trabajo a la adquisición, conservación o mejora de los bienes comunes o privativos del otro miembro de la pareja […], o bien que el cónyuge solicitante de la compensación se haya dedicado en exclusiva o de forma prioritaria a la realización de trabajo para la familia. En el caso enjuiciado, no queda acreditado que la Sra. [B], ni con su trabajo o con aporte económico por su parte haya contribuido de manera alguna a la adquisición, conservación o mejora de aquellos bienes y tampoco puede decirse, a la vista de su trayectoria laboral, que se haya dedicado en forma primordial al cuidado de la familia. En este último aspecto, la sentencia de esta Sala nº 223/2014, de 2 de junio, con cita de la mencionada sentencia del TSJIB (Sala de lo Civil y Penal) nº 2/2010, de 24 de marzo, nos indica que la desigualdad patrimonial que contempla el precepto y que debe darse a la finalización de la convivencia, se articula a través de la institución del enriquecimiento injusto, lo que implica que se den los requisitos jurisprudenciales en orden a su concurrencia.»
Després de passar revista a aquests requisits, diu la Sentència que «en nuestro caso y como ya hemos dicho, aunque pueda hablarse de una mayor dedicación a la familia de la Sra. [B], no nos hallamos en el supuesto que da lugar a la compensación, porque no puede decirse que Doña [B] haya efectuado una “sobre aportación” de su trabajo para la familia que le haya producido pérdida de posibilidades de promoción laboral y profesional y de incrementar su propio patrimonio, sin olvidar que le pertenece proindiviso la mitad de la vivienda que fue familiar, de la que el Sr. [A] canceló la hipoteca que la gravaba con parte de la indemnización percibida por su empleadora [GL] y, asimismo, deben destacarse las detracciones dinerarias realizadas por Doña [B] de la cuenta común a que anteriormente hicimos mención. No existe, por tanto, enriquecimiento injusto del Sr. [A].»
És interessant la consideració final de la Sentència que és la següent: «Sólo resta decir que nos hemos basado en los argumentos anteriores a pesar que, actualmente, el primer párrafo del art. 4.1 de la Compilación, en la redacción que le ha dado la Ley autonómica 7/2017, de 3 de agosto, establece que “Los bienes propios de cada cónyuge estarán afectos al levantamiento de las cargas del matrimonio. En defecto de pacto, cada uno de los cónyuges contribuirá en proporción a sus recursos económicos; se considera como contribución el trabajo para la familia y da derecho a obtener una compensación que el juez debe señalar, si no hay acuerdo cuando se extinga el régimen de separación”. Ello en consonancia con el art. 67.2 del mismo texto legal. Por lo tanto, actualmente no es menester ceñirse a la Ley de Parejas Estables de esta Comunidad, aunque en nuestro caso, la demanda accedió a Decanato el 18 de julio de 2016 y la referida reforma entró en vigor el 6 de agosto de 2017, de modo que no se trata de una norma que pueda aplicarse en el presente litigio, si bien sigue los mismos principios ya establecidos y el resultado de esta resolución no hubiese variado, pues como se refleja en la propia exposición de motivos de este texto legal, “es imprescindible aprovechar esta ocasión para recoger en la norma escrita un principio general del derecho civil balear que ha sido claramente establecido por la Sentencia del Tribunal Superior de Justicia de les Illes Balears 2/2010, de 24 de marzo: la proscripción que el régimen de separación de bienes pueda amparar un enriquecimiento injusto producido por la desigualdad patrimonial que supone el enriquecimiento de un cónyuge y el empobrecimiento del otro, a causa de una dedicación mayor al ‘trabajo para la familia’ en el sentido de tiempo y dedicación no remunerada a la unidad familiar, al hogar, a la maternidad”.»
Comentari: entre les reformes del nostre Dret civil introduïdes per la Llei 7/2017, de 3 d’agost, té destacada importància la que estableix la compensació econòmica a favor del cònjuge que ha realitzat el treball domèstic. Però ja he tingut ocasió d’alertar en diverses ocasions (la darrera en la revista Missèr, núm. 117, abril/juny 2018) sobre el fet que la indicada Llei es limita a proclamar aquesta necessària compensació econòmica però sense regular-la, a diferència del que han fet altres legislacions autonòmiques. És en l’exposició de motius de la Llei on es fan importants consideracions sobre la institució però, òbviament, no és en l’exposició de motius, sinó en el text articulat on s’ha de fer la regulació, ja que el Tribunal Constitucional s’ha cansat d’afirmar que aquestes declaracions absents del text articulat no tenen valor normatiu (STC núm. 222/2006, de 6 de juliol; núm. 90/2009, de 20 d’abril, i núm. 173/1998, de 23 de juliol, entre moltes altres).
Segons he tingut ocasió d’escriure anteriorment, tres són les qüestions que la defectuosa Llei ens planteja: en primer lloc, què s’ha d’entendre per «treball per a la família», ja que el cònjuge que no realitza el treball domèstic però que destina la retribució del seu treball al compliment de les càrregues familiars també treballa per a la família; és de notar que la Llei no parla de «treball domèstic» o de «trabajo para la casa» (com fa l’art. 1438 Cc), ni defineix el treball que dóna dret a obtenir aquesta especial compensació, a diferència del que fan els art. 232.5 i s. de la Llei catalana 25/2010, de 29 de juliol i la Llei valenciana 10/2007, de 20 de març, anul·lada pel Tribunal Constitucional però aplicable als matrimonis celebrats sota la seva vigència. En segon lloc, el nou art. 4.1 CDCIB no exigeix que el treball que dóna dret a la compensació econòmica vagi acompanyat d’un desequilibri patrimonial entre els cònjuges, tal com exigia per a les parelles estables l’art. 9.2 de la Llei de 19 de desembre de 2001, precepte que la Sentència núm. 2/2010, de 24 de març, de la Sala Civil i Penal del TSJ, va entendre aplicable també, per la via de l’analogia legis, al matrimonis. I, en tercer lloc, no es configura aquesta compensació econòmica com un dret personalíssim del cònjuge que ha treballat per a la casa ―a diferència del que fa la Llei catalana―, per la qual cosa semblaria que, a la seva mort, podrien exercitar-lo el seus hereus. Malauradament, el Parlament ha deixat als Tribunals la funció d’integrar la llei donant resposta a aquestes qüestions.
I la primera que s’ha plantejat és la relativa a si la compensació econòmica de què es va parlant exigeix la incidència d’un desequilibri patrimonial entre els cònjuges. En la Sentència que es comenta, si bé no aplica la Llei actual, per ser la demanda anterior a la seva entrada en vigor, ja es fa una referència a la matèria, assenyalant la necessitat que la compensació econòmica pel treball familiar vagi acompanyada d’aquest desequilibri, raonant que l’exposició de motius de la nova Llei parla, en aquest punt, de compensar la desigualtat patrimonial que pugui emparar un enriquiment injust. I si bé aquesta interessant consideració no deixa de ser, en aquesta Sentència, un obiter dictum, es transforma en ratio decidendi en la Sentència núm. 304/2018, de 28 de setembre, de la mateixa Secció Quarta de l’Audiència Provincial, de la qual va ser ponent la Sra. Maria Pilar Fernández, la qual, en referència a l’actual art. 4.1 CDCIB, diu que «no obstante el tenor literal del precepto transcrito entendemos que la compensación económica a que se refiere no surge de forma automática, pues se parte de la obligación de contribuir al levantamiento de las cargas como una obligación propia de cada cónyuge y de hacerlo con los bienes propios si es que se dispone de ellos. Para que surja la compensación económica se precisa algo más, un plus, de suerte que quien compagina el trabajo para la casa con una actividad económica o profesional fuera del hogar en principio no tendría derecho a la misma. Para que surja la compensación creemos que es preciso que el cónyuge se haya dedicado de forma exclusiva o casi exclusiva al hogar familiar y al trabajo para la casa y familia y que dicho trabajo no haya sido ya compensado durante el matrimonio de alguna manera.» Si bé la Sentència no empra les paraules «desequilibri patrimonial», la referència al mateix és claríssima en exigir, per a la procedència de la indemnització, que el treball domèstic no hagi estat compensat de cap manera.
Aquesta darrera Sentència no ha estat objecte de comentari perquè ha estat recorreguda en cassació, per la qual cosa serà la Sala Civil i Penal del nostre TSJ la que ens dirà la darrera paraula sobre la qüestió; i possiblement quan es publiquin aquests comentaris l’hagi ja dita.