Jurisprudència Dret Civil Balear número 14

rjib14

JURISPRUDÈNCIA

(novembre 2014-desembre 2015)

Miquel Masot Miquel

Advocat

(Dret civil balear)

II. Dret civil balear

A. Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 2/2015, DE 23 DE NOVEMBRE. Ponent: Sr. Aguiló Monjo. LLEGÍTIMA VIDUAL: IMPROCEDÈNCIA EN CAS DE SEPARACIÓ DE FET. PREDETRACCIÓ DELS BÉNS INTEGRANTS DEL PARAMENT DE LA CASA: NO ÉS POSSIBLE EN EL CAS DE SEPARACIÓ DE FET. APLICACIÓ DE LA PRESUMPCIÓ DE COPROPIETAT, PER MEITAT ENTRE ELS ESPOSOS, DELS BÉNS QUE INTEGRAREN EL PARAMENT DE LA CASA. ADMINISTRACIÓ PER UN CÒNJUGE DELS BÉNS DE L’ALTRE: ACREDITATS PELS HEREUS D’AQUEST CÒNJUGE ELS FRUITS QUE AQUESTS BÉNS VAREN PRODUIR, CORRESPON A QUI VA SER CÒNJUGE ADMINISTRADOR PROVAR LA PART D’AQUESTS FRUITS QUE ES VAREN DESTINAR A L’AIXECAMENT DE LES CÀRREGES FAMILIARS.

Resum dels fets: el senyor H interposa demanda contra els hereus de la que havia estat la seva esposa senyora B, de la qual estava separat de fet quan aquesta va morir, en la qual reclama la llegítima vidual així com la totalitat del parament de la casa que havia constituït el domicili conjugal. Els demandats varen reconvenir sol·licitant la condemna de l’actor al pagament de la meitat dels rendiments de nou apartaments que varen ser propietat d’ambdós cònjuges, amb la conseqüent rendició de comptes per part de l’actor i pagament de la quantitat resultant de la liquidació.

La Sentència del Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Palma va estimar parcialment les dues demandes. Interposat recurs d’apel·lació per part de l’actor senyor H, l’Audiència Provincial, Secció Cinquena, va dictar la Sentència de 23 de març de 2015, amb els següents pronunciaments: es declara que els béns constitutius del parament de la casa pertanyen en una meitat al senyor H i en l’altra meitat als hereus de la senyora B, a excepció d’uns béns concrets que són propietat privativa d’aquell; es declara que el senyor H ha de pagar als hereus de la senyora B la quantitat de 132.330,23 €, corresponent a la meitat dels rendiments dels nou apartaments fins al 31 de desembre de 2007, sense que hi hagi lloc a fer cap pronunciament sobre els rendiments posteriors al 2 de gener de 2008 per ser el tema objecte d’un procés penal en el que ha estat condemnat el senyor H, corresponent, per tant, la competència objectiva sobre la qüestió al tribunal penal; i de la indicada suma de 132.330,23 € s’ha de descomptar la part que el senyor H va destinar a l’aixecament de les càrregues del matrimoni, des de juliol de 1999 a desembre de 2007, així com la part que hi havia de destinar la senyora B, tenint en compte el que es diu en l’art. 4.1 CDCB i, en especial, la possible consideració, com a contribució a l’aixecament de les càrregues familiars, del treball de l’esposa per a la família; amb desestimació de totes les altres peticions deduïdes en el litigi.

Contra aquesta Sentència el senyor H va interposar recurs de cassació, al·legant els motius que seran examinats a continuació. La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia va desestimar el recurs.

Fonamentació jurídica: el primer dels motius de cassació, fonamentat en la reclamació de la llegítima vidual, no va ser admès pel Tribunal de Cassació, d’acord amb la inexistència d’interès cassacional «al existir sentencias de este Tribunal Superior de Justicia de las Illes Balears unánimes sobre el asunto controvertido de la pérdida de la legítima vidual y no ajustarse el recurrente a los hechos probados de la resolución».

El segon motiu se centra en el dret de predetracció dels béns constitutius del parament de la casa, partint de l’art. 3.3 CDCB, segons el qual aquests béns correspondran, a la mort d’un dels cònjuges, en propietat al sobrevivent i no es computaran en el seu haver.

La Sala Civil i Penal resol el tema tot dient que «la Audiencia Provincial recurrida estima que no es posible la aplicación del precepto en un supuesto de separación de hecho, con medidas provisionales de separación ya acordadas, aunque no se hubiera declarado en sentencia la disolución del matrimonio. En definitiva, entiende esta Sala que si no existía convivencia en la fecha de fallecimiento de uno de los cónyuges, al igual que sucede con el establecimiento de legítima a favor del cónyuge viudo, el derecho pretendido queda sin justificación, citando al efecto la sentencia de 29 de julio de 2009 de este mismo Tribunal, en la que se lee que “la convivencia se encuentra asimismo en la base del derecho a detraer los bienes integrantes del ajuar doméstico que contempla el artículo 3.3 párrafo segundo de la Compilación y constituye presupuesto indispensable de los derechos que la Ley Balear 18/2001, de 19 de diciembre, de Parejas Estables, otorga al sobreviviente en caso de fallecimiento del otro”».

Per a resoldre la qüestió sobre a qui pertanyen, en definitiva, aquests béns constitutius del parament de la casa, el Tribunal de Cassació ratifica el criteri de l’Audiència, segons la qual «dichos muebles integran el ajuar familiar con lo cual les es de aplicación la presunción de titularidad compartida, lo cual implica que, para desvirtuarla, la parte actora debe acreditar su propiedad exclusiva o que no se integran en el ajuar doméstico. Dicha prueba no se ha conseguido en esta litis». És per això que es declara que els béns constitutius del parament de la casa pertanyen en una meitat a l’actor senyor H i en l’altra meitat als hereus de la que va ser la seva esposa senyora B, decisió judicial amb la qual es varen conformar, en el seu moment, els demandats, que no varen interposar recurs de cassació contra la Sentència de l’Audiència.

El tercer motiu de cassació denuncia, per la via de la infracció processal, la aplicació inadequada de l’art. 217 LEC, en relació amb la càrrega de la prova respecte del suposat enriquiment del senyor H en l’administració dels nou apartaments propietat d’ambdós cònjuges. La Sentència del Tribunal de Cassació comença dient que «es cierto que existe doctrina que considera que la no rendición de cuentas es principio general en Derecho Balear y que la carga de la prueba del hipotético enriquecimiento sin causa pesa sobre el cónyuge mandante y no sobre el cónyuge administrador, que tiene a su favor la presunción de que lo gastado lo ha sido en atención a la familia, y que todos los frutos han sido consumidos en el levantamiento de las cargas del matrimonio, de tal manera que todos aquéllos que no aparezcan en el momento de la rendición de cuentas han de presumirse consumidos en esas cargas, salvo prueba en contrario; por lo que será el cónyuge propietario de los bienes quien tendrá que demostrar, no sólo que los frutos han sido consumidos en atenciones distintas al levantamiento de las cargas del matrimonio, sino también que no han sido consumidos y que se encuentran existentes.»

Passa a continuació la Sentència a analitzar l’art. 4.2 CDCB —el qual estableix precisament aquesta doctrina—, assenyalant que «del artículo 4.2 no puede desprenderse que la norma establece una presunción iuris et de iure, sino, en todo caso, una presunción iuris tantum, con la imposición al cónyuge propietario de la carga de demostrar, a contrario, que el cónyuge administrador se enriqueció. Pero es que ello es lo que se deduce de todo lo actuado en autos, cuando, atendiendo a pruebas periciales objetivas, la resolución combatida deduce que la cuantía de los rendimientos debía proporcionar a la Sra. B, por mitad de los obtenidos, una cifra cercana a los 1.500 € al mes, siendo así que la cuenta conjunta abierta a nombre de ambos esposos, en la fecha de la separación (octubre 2007), únicamente presentaba un saldo de 2.285 €.»

La conclusió a la qual arriba la Sentència és la de que «existe, pues, a juicio de este Tribunal, prueba plena de que el Sr. H obtuvo un innegable incremento patrimonial en la cantidad que se cita en la sentencia combatida y que por ello pesa sobre el mismo, por inversión de la presunción antedicha, la carga de probar las sumas invertidas en el levantamiento de las cargas familiares que, sin duda debieron existir, con lo cual resulta ajustado a derecho que este extremo se posponga para ejecución de sentencia, como así se hace en la resolución combatida que, por lo mismo, debe ser confirmada en su integridad.»

Comentari: el litigi finalitzat amb la Sentència que es comenta contempla tres institucions pròpies del nostre dret civil: la llegítima vidual, el parament de la casa i l’administració per un dels cònjuges dels béns de l’altre.

Pel que fa a la llegítima vidual, és clar —ex art. 45 CDCB— que la separació de fet exclou el dret a llegítima, tret del supòsit —no plantejat en aquest cas— que la separació hagués estat per causa imputable al difunt. La jurisprudència del Tribunal de Cassació ha assenyalat ben clarament que la convivència entre els cònjuges és el fonament del dret a la llegítima vidual, per la qual cosa es objecte de inadmissió el primer motiu del recurs, per l’evident fet de no existir interès cassacional.

El parament de la casa es regula en l’art. 3.3 CDCB. Però el precepte no defineix el que s’ha d’entendre per «parament de la casa», per la qual cosa la doctrina ha assenyalat que l’integren el conjunt de béns mobles, estris i robes d’ús comú de la casa. La referència als béns mobles fa que es puguin incloure, a més dels mobles pròpiament dits, tots els altres béns mobles (electrodomèstics, televisors i aparells de reproducció de so, de refrigeració d’aire, quadres i objectes de decoració…) ubicats a la casa per raons de comoditat i utilitat. Amb exclusió dels objectes artístics o històrics (basta una o altra circumstància) de valor considerable atès el nivell de vida de la família, com diu expressament l’indicat art. 3.3 CDCB. En canvi no té raó de ser l’exclusió de les joies que fa aquest precepte, ja que mai es podria considerar que les joies formin part del parament de las casa. Simplement, pertanyen al seu propietari. L’avantprojecte de llei de règim patrimonial del matrimoni elaborat per la Comissió Assessora de Dret Civil de les Illes Balears exclou també expressament els béns mobles aportats per un o altre cònjuge que siguin de procedència exclusiva de la seva família.

Sobre el parament de la casa es contenen en la Sentència que es comenta dues importants declaracions:

1a Que l’adjudicació de tots aquests béns al sobrevivent, sense computar-los en el seu haver, no pot tenir lloc en cas de separació de fet, per l’elemental raó que el cònjuge separat —encara que tan sols sigui de fet— no és pròpiament un cònjuge, ja que tots els drets —successoris i familiars— que pugui rebre a la mort de l’altre cònjuge tenen el seu fonament en la convivència.

2a I que, a falta de prova en contrari, es considera que aquest béns pertanyen als cònjuges —o als seus hereus— per meitat. En altres circumstàncies, quan els matrimonis eren per a tota la vida, la doctrina es demanava si, premort un dels cònjuges, tenia sentit que els seus hereus poguessin treure una factura expressiva que la compra del bé l’havia efectuada tan sols el premort —amb la conseqüència d’excloure aquest bé del parament i, per tant, de l’adjudicació al sobrevivent—, tractant-se de béns adquirits durant el matrimoni, per l’interès de la família, i posseïts conjuntament per ambdós cònjuges durant tot el temps que va durar el matrimoni, amb les conseqüències derivades de l’art. 464 Cc. Però aquestes consideracions no tenen avui objecte, quan hi ha les actuals facilitats legislatives per deixar sense efecte el matrimoni, donant-se la circumstància que més de la meitat dels matrimonis acaben en divorci. Per això no hi ha més remei que mantenir el caràcter iuris tantum d’aquesta presumpció de copropietat.

La Compilació de 1990 regula, en l’art. 4.2, l’administració per part d’un cònjuge dels béns de l’altre, establint, entre altres conseqüències jurídiques, l’obligació del cònjuge administrador de retornar, a la finalització del mandat, tan sols els fruits existents i aquells amb els quals s’hagués enriquit, per considerar que els altres fruits s’hauran destinat a l’aixecament de les càrregues familiars. És una novetat de la Compilació de 1990, ja que res d’això es deia en la de 1961. Però, realment, aquesta doctrina es considerava vigent a les nostres Illes, avalada per la tradició romana, ja que la trobem al Codex (5,14, fr 11), de la qual va passar, a través dels glossadors dels textos romans, a les noves codificacions, com el Codi francès i l’italià. Avui la trobem —amb paraules similars— en l’art. 1439 Cc, dins de la regulació de la separació de béns del Codi civil.

La Sentència que es comenta assenyala clarament el caràcter iuris tantum de la presumpció derivada de l’art. 4.2, segons la qual s’han destinat els fruits resultants de l’administració a l’aixecament de les càrregues familiars. Evidentment hi pot haver fruits no existents en el moment en què acaba l’administració que no s’hauran dedicat a aquella finalitat. En el cas contemplat per la Sentència que es comenta, queda clar que s’havien produït fruits i que aquests haguessin donat al cònjuge copropietari dels béns unes rentes de 1.500 € per mes, segons les proves pericials practicades en el litigi. Per tant, els hereus de la senyora B, que reclamaven aquests rendiments, han complit amb les exigències de l’onus probandi. La passa següent serà donar al cònjuge administrador la possibilitat de deduir d’aquests rendiments els que es varen destinar a atencions familiars. Està clar que li correspon d’aquest fet la càrrega de la prova, per ser ell qui duia l’administració dels béns i coneixia, per tant, l’ús que es va fer de les rentes produïdes. I, a més, s’haurà de tenir en compte la part amb la qual l’esposa devia contribuir a l’aixecament de les càrregues, d’acord amb el que expressa l’art. 4.1 CDCB, essent objecte d’especial valoració la seva possible dedicació al treball per a la família.

Per acabar aquest comentari sobre l’administració per un cònjuge dels béns de l’altre, cal fer constar que, ja en els comentaris del règim econòmic matrimonial de la nostra Compilació que es varen publicar el 1980 i el 2000 (Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales, de Edersa) s’assenyalava que «es ésta una materia en la que los cambios sociales han sido más ostensibles. No suele haber en las familias mallorquinas —en particular, en los matrimonios jóvenes— un cónyuge administrador de todos los fondos familiares. Por el contrario, lo que impera es una administración privativa de sus bienes por parte de cada cónyuge y una administración conjunta y unánime respecto de los bienes comunes y levantamientos de las cargas familiares. Ni que decir tiene que ello armoniza totalmente con el principio de igualdad jurídica de los esposos, esencial en la materia». Però ja se sap que tota regla general té les seves excepcions, com ha estat la que ha donat lloc al litigi que ha acabat amb la Sentència que es comenta.

B. Secció Quinta de l’Audiència Provincial

1. SENTÈNCIA NÚM. 188/2015, DE 29 DE JULIOL. Ponent: Sr. Oliver Barceló. CONCEPTUACIÓ DE L’ALOU. INAPLICACIÓ DELS ARTICLES 1627 I 1631 DEL CODI CIVIL QUE REGULEN L’EXPROPIACIÓ FORÇOSA DEL CENS. CONSIDERACIÓ COM A TRANSMISSIÓ ONEROSA DE L’APORTACIÓ DE FINQUES FETA A UNA SOCIETAT, AMB LA CORRESPONENT ADJUDICACIÓ D’ACCIONS, A CONSEQUÈNCIA D’UNA AMPLIACIÓ DE CAPITAL. ELEMENTS A TENIR EN COMPTE PER A LA VALORACIÓ DE LES FINQUES GRAVADES AMB ALOU PER AL CÀLCUL DEL LLUÏSME.

Resum dels fets: la mercantil «R., S.L.» va interposar demanda contra l’entitat «A., S.A.» en reclamació de la quantitat de 147.827,28 €, import del lluïsme corresponent a l’aportació feta a aquesta societat de cinc de les finques registrals constitutives del «Recinto Aeroportuario de Palma conocido como Aeropuerto de Son Sant Joan», en virtut de l’ampliació del capital social, amb subscripció de noves accions, realitzada per aquella entitat. Entre les finques constitutives de l’aeroport n’hi havia cinc gravades amb alou a favor de «R., S.L.». L’entitat demandada oposa a la demanda les següents qüestions: en primer lloc, l’extinció dels alous a conseqüència de l’expropiació de les finques; i, subsidiàriament, el fet que l’ampliació de capital no dóna lloc al pagament de lluïsme, i, en darrer terme, la necessària reducció de l’import reclamat a 2.279,17 €, que seria el valor del terreny, una vegada descomptades les millores i noves edificacions que es varen realitzar amb posterioritat a la constitució de l’alou.

El Jutjat de Primera Instància núm. 17, de Palma, va desestimar la demanda. Interposat recurs d’apel·lació és estimat per l’Audiència Provincial (Secció Cinquena).

Fonamentació jurídica: com a antecedent necessari per resoldre les qüestions plantejades, la sentència fa unes encertades consideracions generals sobre el Dret civil propi de les Illes, sobre l’alou i sobre el dret de lluïsme, les quals exposam a continuació.

Sobre el nostre dret civil diu que «El Derecho civil de la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares es autónomo, propio e independiente y, por tanto, de aplicación preferente. Es un Derecho de aplicación normal en el territorio, sin necesidad de demostrar la vecindad civil balear o insular. No es un Derecho completo, por lo que deberá complementarse con otras normas; estas normas de remisión pueden ser al Código civil o a otros Derechos, quizá más afines en ciertas materias. No obstante, está integrado por bloques dotados de una regulación armónica de la que se deducen principios generales que pueden impedir la aplicación supletoria de otro Derecho que lo contradice. Nuestro Derecho se interpretará e integrará tomando en consideración los principios generales que lo informan, así como las leyes, la jurisprudencia y la doctrina que encarnan la tradición jurídica balear. Finalmente, la fijación de las fuentes es totalmente respetuosa con el Código civil».

A continuació planteja la Sentència la conceptuació de l’alou, al qual defineix com a «derecho real sobre cosa inmueble ajena, que concede a su titular, entre otros derechos secundarios (entre los que pueden estar el relluisme, la acción reivindicatoria, la reversión sucesoria y la acción de devastación), el principal de percibir una parte del precio de la enajenación onerosa de la cosa gravada». En aquest sentit assenyala la Sentència que «el principal contenido —que no el único— del alou es el laudemio. El laudemio viene de laudare en el sentido de aprobar. Se trata de la aprobación por parte del dueño directo de la transmisión de la finca a un tercero. Son sinónimos los siguientes términos: laudemium, laudimium, laudimi, luismo, loysmo, iluisme, loisme, luisme, foriscapium, foriscapio, foriscapi.»

Després d’aquests antecedents, passa la Sentència a donar contestació a les qüestions plantejades en el recurs.

Pel que fa a l’extinció de l’alou a conseqüència de l’expropiació que va tenir lloc quan les finques tengudes en alou s’incorporaren a l’aeroport de Palma, diu la Sentència que «es claro que la Compilación Balear no establece la extinción del alodio por causa de expropiación forzosa, y además, en caso de lagunas al respecto, resultan inaplicables al caso presente los arts. 1627 y 1631 del Código civil.» A més, assenyala que «el alodio no es un censo, ni se rige por capital o por pensión, y no procede aplicar al mismo los preceptos en relación con la expropiación de las fincas, ni son equiparables en ambos casos las figuras del beneficiario, valores iniciales, reales y de mercado, ni los tipos indemnizatorios, ni el momento al que ha de referirse la valoración, ni la reversión, cesiones, concesiones, minusvalías, plusvalías, ni los tipos de procedimientos especiales y causas; que en sede expropiatoria no prevea o regule la Compilación balear el modo de extinción del alodio no determina que sea aplicable supletoriamente el Código Civil, máxime cuando las cosas o bienes a expropiar deben adquirirse libres de cargas, salvo compatibilidad con el destino futuro a darse, y cuando una expropiación conlleva la extinción de arrendamientos y otros derechos reales y es inscribible.»

Per una altra part, l’aportació d’uns béns a una societat a conseqüència d’ampliació de capital no deixa de ser una transmissió onerosa, «pues se trata de bienes a valorar, en una transmisión de carácter voluntario y a un determinado fin, con valor aprobado de una Sociedad a otra distinta, que se entendió como razonable, amén de inmodificable por constituir una aportación societaria.» En aquest sentit, indica la Sentència que «el desembolso de las aportaciones a las sociedades de capital ha de realizarse siempre mediante entrega a la sociedad de dinero u otros bienes o derechos patrimoniales susceptibles de valoración económica y que cubran el valor nominal de la acción o participación […]». Per la qual cosa arriba a la conclusió que les finques sotmeses a l’alou varen ser aportades a la nova societat «como entrega, desembolso y a título transmisivo de propiedad.»

Eliminats els dos obstacles que impedien l’estimació de la demanda interposada per reclamar el pagament del lluïsme, se passa a exposar quin ha de ser el seu import. Es comença per indicar la superfície de cada una de les cinc finques integrades dins del «Recinto Auroportuario de Palma», les quals donen un total de 61.596 m2. Per procedir a la seva valoració, la Sentència assenyala la possibilitat d’acudir a una àmplia gama de conceptes i elements integradors, amb llarga indicació de tots ells. Recorda que l’Aeroport de Palma «está integrado por zonas de clasificación de Urbano, de Urbanizable Programado, de Núcleos Rurales, de No Urbanizable, de No Urbanizable Protegido, en su conjunto; por lo que, aplicando además el IPC del consumo medio y el IPC inmobiliario, y a la vez el valor de reposición al año 2013 en relación con sendas clasificaciones y calificaciones de los terrenos; y descartando de plano los valores por expropiación a 1968 e indexados, así como descartando el método de valoración de fincas análogas de la ley 6/1998; aquellos elementos permiten, después de su estudio, obtener una base aplicable, sin valorar mejoras ni construcciones, de 65 Euros/m2». Al valor dels terrenys segons s’acaba de calcular, s’aplica el percentatge del 2% per a quatre de les finques i el de l’1% per a la quinta, de tot el qual resulta una quantitat a pagar de 70.840,90 € en concepte de lluïsme.

Comentari: llarga i estudiada Sentència en la qual, a més de les consideracions centrades en la figura de l’alou, se’n fan altres prou interessants sobre el nostre dret civil propi, sobre temes mercantils —relatius a la consideració com a transmissió onerosa de l’aportació de béns a una societat a conseqüència de l’ampliació de capital— i també urbanístics, amb àmplia exposició dels elements tenguts en compte per a la valoració de les finques gravades amb l’alou.

S’està d’acord amb el concepte d’alou exposat en la Sentència, ja que queda clar que l’alou no es pur lluïsme, sinó que té un possible contingut més ample. La doctrina ha polemitzat sobre la naturalesa jurídica de l’alou, imposant-se avui la consideració que és una varietat de l’emfiteusi, raó per la qual l’any 1990 es va modificar la Compilació per establir, en el nou art. 55, l’aplicació a l’alou de les normes del cens emfitèutic, sempre que no siguin incompatibles amb la seva naturalesa. Ja la STS de 28 de maig de 1976 va considerar l’alou com una varietat del cens emfitèutic. Com he tingut ocasió de comentar en el meu treball «La normativa reguladora dels censos i alous en l’actualitat» (XV Boletín de la Academia de Jurisprudencia y Legislación de las Illes Balears, pàg. 307), les inscripcions registrals dels alous ens mostren sempre la desmembració del domini en útil i directe, per la qual cosa és de la major evidència que naveguem dintre de les aigües de l’emfiteusi. Per una altra part, l’art. 1644 parla, dintre de la normativa de l’emfiteusi, de la possibilitat de pacte sobre pagament del lluïsme, pel que resulta que no repugna a l’emfiteusi la seva possible existència, a més del cànon o pensió. En definitiva, no resulta estrany que en l’exposició de motius de la llei reformadora de 1990 es parli de la «identitat essencial de l’alou i els cens emfitèutic». I és que… si l’alou no és emfiteusi, què és? És evident que no podem parlar d’una res juridica nullius.

Però això no vol dir —com entén correctament la Sentència comentada— que totes les normes del Codi civil sobre l’emfiteusi siguin d’aplicació mutatis mutandi a l’alou. Precisament, en el treball abans esmentat, indicava els articles de la regulació del cens emfitèutic en el Codi civil que serien d’aplicació a l’alou i no comprenia entre ells els art. 1627 i 1631 relatius a l’expropiació forçosa de la finca. Per la raó evident que aquest preceptes ens parlen de «capital del censo» y «pensiones vencidas», conceptes que en absolut es poden extrapolar a l’alou. I si bé el darrer paràgraf de l’art. 1631 fa una referència al lluïsme, tan sols és per dir que, si hi ha hagut pacte de pagament de lluïsme, aquest es calcularà tan sols sobre la part del preu d’expropiació que rebi l’emfiteuta. Però a més de tot això, no resulta acreditat que l’expropiació forçosa que, en el seu dia, es va verificar d’aquestes finques per agregar-les a l’Aeroport de Son Sant Joan va determinar l’extinció del alou, ja que la Sentència proclama que «el derecho de alodio todavía sigue inscrito a favor de la actora en el Registro de la Propiedad»; a més de no fer mai la Sentència referència a cap pagament fet al titular del domini directe quan va tenir lloc el procés expropiador.

Etiquetado con: ,