Jurisprudencia Laboral

Càlcul del temps necessari per a la promoció

professional i l’antiguitat

Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem (recurs de cassació

per a la unificació de doctrina) núm. 790/2019, de 19 de novembre

(ponent: Sra. Segoviano Astaburuaga).

La part demandant, una dona, havia subscrit dos contractes de duració determinada entre el 16/4/2007 i el 2/7/2007 i entre el 14/4/2008 i el 8/7/2008, respectivament, essent contractant de la part patronal l’Agència Estatal d’Administració Tributària. En data 14/4/2009 va adquirir la condició de treballadora fixa-discontinua, i a comptar de la data expressada passà a treballar una fracció anual de mesos, que la Sentència no cita expressament, per remissió al fet segon de la demanda. La treballadora reclama que l’antiguitat compti completa des del primer dia de contractació, i sense interrupcions. La part demandada oposa, i era raonable (fins a la «modificació de la doctrina») que el còmput efectivament només tingués en compte els mesos efectivament treballats, per exemple quatre cada any, com en els casos analitzats en l’anàlisi comparativa de sentències precedents. El Jutjat d’instància desestima la demanda. També la Sala de Suplicació. La Sala Quarta muda la doctrina precedent, en els termes que tot d’una seran visibles.

En essència, la Sentència de cassació queda resumida en dos enunciats molt curts, que literalment reproduïm:

«A la vista de lo expuesto debemos modificar nuestra doctrina acerca de la forma de computar la antigüedad de los trabajadores fijos discontinuos de la AEAT, a efectos de promoción económica —trienios— y promoción profesional.»

«A tenor de todo lo razonado no procede entender que a los trabajadores fijos discontinuos de la AEAT se les computa, a efectos de derechos económicos y de promoción profesional, únicamente el tiempo efectivo trabajado, sino que ha de tenerse en cuenta todo el tiempo de duración de la relación laboral.»

L’Acord marc relatiu al treball a temps parcial, Directiva europea 97/81/CE, de 15 de desembre de 1997, continua donant molt de joc i obrint noves perspectives que semblaven irrealitzables temps enrere. Mostra d’aquesta asseveració és la present Sentència, que —en tot cas es tracta d’una opinió personal— no és tan clara i didàctica com el resultat final dona a entendre. El resultat final és que el fixo discontinu acumula tot el decurs de temps des del primer dia que fou contractat inicialment, vull dir en la franja temporal de la primera prestació discontínua. De manera que tres períodes discontinus de quatre mesos anuals [12 de treball efectiu] valen per 36 als efectes de cobertura de triennis. Aquest resultat, a primera vista aberrant, explica que la Sentència s’esforci en raonar i justificar la modificació de la doctrina anterior del mateix Tribunal (com és del tot exigible, naturalment) als efectes de fer positiu i factible que —contra tot pronòstic— 12 mesos de treball efectiu valen per 36 per cobrar un trienni. Però la construcció de la Sentència pateix, és el meu criteri, d’una permanent confusió terminològica entre els treballadors a temps parcial i els treballadors fixos discontinus, essent que la ubicació dogmàtica del fixos discontinus entre els contractes a temps parcial no és canònica en l’àmbit del Dret espanyol (són molt distints els art. 12 i 16 de l’Estatut). El problema deu procedir del fet que aquesta distribució taxonòmica tal volta no té sentit a la llum dels criteris europeus que ho podria encabir tot en el mateix sac dels treballadors mancats de contractació a temps indefinit i durant tot l’any. És a dir, la Sentència em deixa el regust agredolç de si la mateixa solució hauria rebut un cas pràctic d’infinits contractes «a temps parcial», no qualificats com a «fixos discontinus» reproduïts durant el mateix espectre d’anys consecutius. Si prenem el model d’argumentació (la clarificació estadística hiperfeminitzada dels contractes en general precaritzats, que es revela «discriminatòria») la decisió judicial també hauria de ser anàloga. I personalment, crec que no resultaria així. L’altre greu problema —potser irresoluble— és que la font estadística, en el cas, resulta ser tan transparent com una publicació oficial del Govern espanyol. Però, on trobarem la font estadística tan fiable com transparent si volem esbrinar, per exemple, la hiperfeminització en el sector del comerç minorista?

 

Etiquetado con: ,