Jurisprudencia Laboral

La manca d’obtenció de les titulacions

en llengua catalana en termini, exigides al personal docent, no es pot considerar «falta molt greu»

Sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Balears

(recurs de suplicació) núm. 301/2019, de 30 de setembre (ponent: Sr. Roa Nonide).

L’exigència de coneixement de les llengües oficials no presenta pel que afecta al coneixement de la llengua castellana dificultats de gestió del recursos humans dels centres privats d’ensenyament, com és lògic. Molt distinta és la conflictivitat latent en l’exigència de coneixement del català, que també és llengua oficial de la comunitat autònoma de les Illes Balears. La conflictivitat esdevé de causes múltiples: la procedència nadiua d’una part del professorat, que no té el català com a llengua materna pròpia; el fet que la regulació autonòmica, significada inicialment pel Decret 92/1997, de 4 de juliol, es va implantar sobre un contracte laboral preexistent, concertat quan l’exigència de coneixement no existia; la complicada evolució de les dilacions conferides per adquirir el coneixement en una data límit, de futur; la contemporització que puguin observar algunes direccions de centres privats, tant si renuents a la divulgació del català a l’escola, com si merament contemplatives; i sobretot, la paralització automàtica de les contribucions de l’Estat als col·legis privats per la via dels concerts educatius, tot suprimint en forma inapel·lable tant el component de retribució indirecta destinada al professorat com les quotes de Seguretat Social.

Un cas paradigmàtic fou plantejat en el recurs de suplicació, amb la corresponent sentència, que són objecte de comentari. La direcció del col·legi havia procedit a l’acomiadament disciplinari en data 18 de setembre de 2017, després d’haver rebut el dia 28 de juliol resolució adoptada per la Direcció General de Personal Docent de les Illes Balears acordant —amb efectes a comptar del dia 1 de setembre— l’exhauriment del finançament del lloc de treball (professor d’educació física) per no disposar el docent assenyalat de la titulació en matèria de coneixements de llengua catalana exigible a tots els docents del desplegament territorial d’ensenyament propi de la comunitat autònoma, tant públic com privat. La resolució de la Direcció General anava unida a la carta d’acomiadament, amb la cautela que l’empresa li trasllada a l’afectat, en el sentit que es tractava de resolució administrativa recurrible per les vies corresponents. No consta si el docent formulà algun tipus d’impugnació de la resolució, però cal deduir seriosament que no ho va fer: d’altra faiçó, la Sentència d’instància ho esmentaria al fets provats, que contenen (en el veredicte d’instància) una exposició completa de l’evolució de la normativa corresponent. La Sentència declara l’acomiadament improcedent. La Sala ratifica aquest criteri, tot desestimant el recurs interposat per l’empresa. Resulta molt transcendent que l’antiguitat del demandant es tramunta a l’any 1991. Aleshores ja hi havia un manament legal de la Llei 3/1986, de 29 d’abril, de normalització lingüística a les Illes Balears, però mancava el seu desplegament.

El posterior Decret 92/1997 inaugura la regulació efectiva sobre l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, disposant en el seu art. 14 que d’acord amb l’art. 23.2 de la Llei 3/1986 el professorat que imparteixi l’ensenyament dins l’àmbit de les Illes Balears ha de posseir el domini oral i escrit de les dues llengües oficials necessari en cada cas per a les funcions educatives i docents…, etc. La dicció legal (amb l’aposició «en cada cas») podria donar peu a consideracions espiritualistes respecte del domini de la llengua en matèries que no siguin d’estricta transmissió del coneixement (i l’exemple que ve a mà és precisament l’educació física, que és el nostre cas). Més tard, el Decret 115/2001, de 14 de setembre, va establir, per disposició addicional que «[e]ls docents que desenvolupin la seva activitat en centres educatius, públics o privats, i en serveis educatius de caràcter públic i no posseesquin el nivell de coneixement de llengua catalana exigit en aquest Decret, estan obligats a superar els cursos de reciclatge corresponents». I afegeix, per primera providència en la matèria, que la data límit per a l’acreditació d’aquest requisit serà el dia 31 d’agost de l’any 2002. Aquesta disposició fou modificada pel posterior Decret 169/2003, de 26 de setembre. tot fixant la data límit en el dia 31 d’agost de 2006. Però, novament, la situació va donar un tomb quan en data 27 de febrer de 2017, per Resolució de la Direcció General de Personal Docent, es va imposar finalment el procés de regularització del professorat per tal d’adequar les titulacions obtingudes i el finançament dels centres docents concertats. Aquí passa a evidenciar-se el veritable problema: si el professor concertat no disposa del nivell de català, no hi haurà finançament de la seva plaça docent per part de l’Administració educativa. Després de contemporitzacions que culminen en exigència, per part de l’Administració, de la verificació definitiva, conferint un nou termini extraordinari i definitiu (gener de 2017), finalment es produeix la rescissió del finançament de la plaça amb l’escrit de 18 de setembre de 2017.

La situació de l’empresa, s’ha de admetre, és realment difícil de resoldre. Essent cert que hi hagut contemporitzacions, el fet clau determinant implica que la plaça servida pel seu treballador no està inclosa en les nòmines oficials que indirectament són abonades per la Conselleria. D’altra banda, l’interessat s’havia mostrat reticent (consta provat que en el mes de juny de 2017 el docent —preguntat sobre la seva disponibilitat— acaba dient que ja es pot comunicar a la Inspecció que no es prestarà a cap mecanisme de regularització; igualment consta provat que no es presentà als exàmens extraordinaris d’Educació Física els dies 4 i 5 de setembre de 2017; i també que va refusar acudir a la sessió d’avaluació de dia 5 pel fet que es disposava a participar en un campionat de windsurf celebrat a Cadis els mateixos dies).

Tot i així el jutjat d’instància no va apreciar raons per a un acomiadament disciplinari improcedent, criteri ratificat pel tribunal de suplicació, que no hi veu aquell incompliment greu i culpable que es predicat d’un acomiadament disciplinari. Fins aquí, una valoració judicial molt respectable que no genera cap polèmica. En canvi, veig molt digne de polèmica, o al menys de dubte científic, que el cas no fos susceptible d’un acomiadament objectiu, que és la primera solució que ens vindria a tomb en tot supòsit en el qual es presenta una exigència sobrevinguda d’un requisit d’ordre públic que no era vigent quan fou convingut el contracte de treball. La Sentència de suplicació esmenta obiter dicta una insinuació d’impossibilitat d’acomiadament objectiu en tot cas fosca de comprensió, pel fet que simultàniament es representa la impossibilitat d’aprovar un acomiadament objectiu degut al tenor literal de la carta aflictiva: «Tampoco ciertamente estamos ante un despido por causas objetivas por la falta de titulación […] puesto que la causa objetiva relacionada con la falta de título no ha sido ni siquiera la actuación emprendida ni por la Administración pública ni por el colegio […]. Por tanto, si el objeto procesal es aquel contenido de la carta de despido disciplinario, no queda acreditada una “dejación absolutamente incompatible” del docente y que supongan un incumplimiento grave y culpable».

 

Etiquetado con: ,