Jurisprudencia Laboral

Reconeixement de «Gran Invalidesa»

i evolució de la ceguesa

Sentència del Jutjat Social núm. 4 de Palma núm. 93/2019,

de 22 de març, dictada en el procediment de Seguretat Social núm. 405/2018 (ponent: Sra. González González).

La demandant en el procediment de referència havia obtingut en desembre de 2014 resolució administrativa de l’INSS que li va reconèixer l’afectació a una «Incapacitat permanent absoluta». Aleshores, moment del fet causant, presentava un quadre residual de «Miopia magna binocular, Cirurgia refractiva en 2009 binocular i Corioretinopatia magna miòpica irrecuperable», originadora d’un menyscabament funcional definit com una «Agudesa visual amb correcció en 0,4 y 0,25. Limitada per a treballs de mitjana i alta exigència visual. Grau funcional II». La demandant havia procedit a iniciar noves actuacions administratives en ordre a la revisió del grau prèviament reconegut (devers tres anys enrere) i la Direcció Provincial de l’INSS declarà per la Resolució de 19 de febrer de 2018 no acreditat el grau pluspensionable de «Gran Invalidesa» associada a la condició ja existent d’«Incapacitat Permanent Absoluta». El quadre residual apreciat en la Resolució de 2018 aporta un «Judici diagnòstic de Miopia magna i cataractes», amb un menyscabament funcional valorat com una «Coriorretinopatia molt severa per miopia magna, complint criteris de baixa visió: A.V. 0.1 0.05. CV <100 centrals». És molt important per valorar la significació precisa de la sentència que dictarà el Jutjat Social núm. 4 tenir present que, en qualitat de Fet Provat Vuitè, la magistrada consigna amb escrupolositat que «Dª Antònia necessita ajuda de tercera persona per a l’endreç personal (dutxa) i fer el menjar». Subratllem que només esmenta aquestes funcions, i que res més no diu, per exemple, respecte d’altres funcions corporals o de la neteja de casa i vestits.

Convé deixar ben establert que tant la resolució administrativa encausada com la sentència judicial aprecien una evolució de la miopia magna, que s’ha vista deteriorada fins al punt d’una ceguesa completa a l’any 2018, quan la situació de l’any 2014 era més benigna com ho demostra el fet que la visió d’un dels dos ulls, amb correcció, graduava una capacitat visual de 04. És doctrina tradicional del Tribunal Suprem de Justícia, Sala Quarta, que la capacitat visual es valora no «en brut», sinó que ens atendrem a la visió millorada per la correcció òptica. Això no ha canviat. Tampoc no ha canviat el criteri consolidat en el sentit d’una visió corregida de 0,2 en cada ull equival de fet a ceguesa completa. Per això em congratula que es produís inicialment (any 2014) un reconeixement d’Incapacitat per a totes les professions (absoluta) quan la resolució administrativa admetia en la seva expressivitat gràfica una potència visual conservada per a treballs que no exigirien unes tasques de —diguem-li— molt reduïda exigència visual. Tal volta l’Administració de l’INSS va considerar —amb encert— que aquests treballs de fet no existeixen en la realitat pràctica d’una societat que monitoritza tota o la major part de les activitats productives mitjançant l’anomenada «revolució» digital. El que més vull subratllar de la Sentència és l’apreciable esforç argumental desplegat per donar raó que la impossibilitat del Gran Invàlid és objectiva, de manera que el sistema legal no pot desprotegir les persones que amb un esforç de voluntat tenaç i ardit han aconseguit «millorar» el seu estàndard de confort personal, en lloc de deixar-se vèncer passivament o malenconiosament per la seva privació del sentit de la vista.

 

Etiquetado con: ,