Jurisprudencia Laboral

L’acceleració dolosa d’una voluntat
de cessament voluntari expressada prèviament constitueix acomiadament improcedent
però no lesiona drets fonamentals

Sentència del Jutjat Social núm. 5 de Palma núm. 149/2020, de 26 de juny,
dictada en el procediment d’acomiadaments i cessaments en general
núm. 664/2019 (ponent: Sra. Martín Martín).

En el litigi que ara passem a comentar es produeix una situació de singular raresa, amb un resultat final que li reporta a l’empresa, infractora dels deures de bona fe laboral, una conseqüència inesperada i desagradable: la improcedència d’un acomiadament «precipitat» pel desig patronal d’anticipar una decisió de cessament lliure i voluntari.

Els fets es varen desenvolupar així: el demandant L. M. venia executant els seus serveis laborals, en qualitat de delegat comercial, des del 23 d’abril de 2019. El contracte tenia una duració limitada a dia 22 d’octubre de 2019, eventual per circumstàncies de la producció, situació extintiva de futur que sembla pacífica entre les parts i que la Sentència no qüestiona. Les parts havien pactat un període de prova de quatre mesos, notòriament abusiu en una contractació eventual de tan sols 7 mesos, però això tampoc va constituir matèria polèmica. El cas fou que, abans de l’arribada d’aquests set mesos, el dia 10 de juny el demandant, per mitjà d’un e-mail, comunicava a l’empresa la seva voluntat de causar baixa voluntària el futur dia 15 d’agost. Una clàusula contractual específica obligava el treballador, en cas d’optar per una resolució voluntària, a traslladar la seva intenció a l’empresa amb una anticipació mínima de 60 dies, amb una penalització dels dies equivalents d’indemnització a la contrapart en cas d’incompliment d’aquesta prevenció. Així que el contracte acabaria per resolució voluntària en el futur dia 15 d’agost, però quan el treballador formula el desig de resoldre la relació ho fa —correctament— el dia 10 de juny, quan encara no havia transcorregut el trànsit complet de quatre mesos a prova. L’empresa veu el cel obert, no vol esperar aquells dos mesos d’anticipació i per això li despatxa un e-mail el 12 de juny tot notificant al treballador dimissionari que —pel fet de trobar-se encara en període probatori— pren la iniciativa de resoldre el contracte amb efectes de dia 30 de juny, «per no superació del període de prova», i sense descompte per manca de compliment del dies de preavís bastant. ¡No en mancaria d’altre!

Però el demandant es nega a aquesta compostura i li predica als responsables de l’empresa que haurà de finir les seves prestacions el dia 15 d’agost. L’empresa no es fa enrere i de fet l’impossibilita continuar a comptar des de dia 1 de juliol, presentant baixa formal davant la TGSS per «no superació del període de prova». La posterior Sentència dirà explícitament, com a Fet provat 9, que fins al moment en què el demandant comunicà la seva voluntat de dimissió voluntària, l’empresa no havia rumiat la possibilitat de resolució per no satisfacció de la prova.

El treballador disconforme posa demanda jurisdiccional que pregona: a) la producció d’un acomiadament nul, no merament improcedent; b) la conculcació del dret fonamental, en forma «lacònica» —diu la Sentència— en l’escrit de demanda, i «confusa» —continua afirmant la Sentència— en un escrit de clarícies posterior, que vagament, sense una exposició de fet cabal i representativa de la conculcació invocada, al·ludia primer al principi d’igualtat, en segon lloc al dret fonamental per lesió del respecte degut a la intimitat i l’honor, i en tercer lloc —en un afegitó també posterior— al dret a obtenir tutela judicial efectiva. Aclarim que la conculcació del respecte degut a la intimitat i l’honor l’argumenta el postulant pel fet que una determinada conversa entre el demandant i la responsable de personal de l’empresa va tenir lloc a «un espai públic de l’aeroport de Palma sotmès a control per part de les cambres de seguretat aeroportuàries, en comptes de desenvolupar-se en un espai privat», que servaria la «intimitat» de l’intercanvi oral. El Ministeri Fiscal, en el curs del judici oral, rebutja la concurrència de lesions [de cap mena] suposadament inferides als drets fonamentals.

Aquest és un cas exemplar de com hi ha maneres absolutament irracionals d’embullar la troca. La patronal, pel fet d’insistir en una expulsió prematura quan el treballador tenia convicta i completament assolida la resolució a sis setmanes vista. Si l’empresari es trobava «incòmode» amb un treballador comercial presumptament indolent a curt termini, bé que tenia al seu abast totes les potestats organitzatives i també disciplinàries per posar ordre i contenció durant el trànsit del mes i mig que mancava per acabar harmònicament. La defensa del treballador, segons el meu respectuós punt de vista, incideix en una mania —malauradament molt escampada— de veure lesions de drets fonamentals a tort i a dret, en una controvèrsia en el fons bastant estòlida que raonablement no havia de sortir del camp acotat d’una certa estultícia patronal, sense necessitat de «treure els canons» que prou falta fan quan les coses són realment serioses.

La Sentència posa a les dues parts en el seu lloc adequat. La voluntat de causar baixa voluntària en un futur previst i raonable, amb la satisfacció de la cautela en forma de preavís (penitencial, en cas d’incompliment) que el mateix empresari havia implantat com a exigència contractual «pro futuro», no convalida la utilització en pla bord d’una institució contractual típica del dret laboral, que no pot ser aplicada en forma tan dolosa com transparent, tal i com va quedar manifest per al magistrat-jutge. La nul·litat, i no la improcedència apreciada judicialment, no tindria altre fonament que la conculcació ostensible d’algun dels drets fonamentals invocats. Però la conculcació del dret a la intimitat pel sol fet que es té una conversa improductiva en presència d’unes cambres de gravació [la presència de les quals, per altra part, és de públic coneixement, i cadascú per tant —conscient de la llunyana gravació— conversa o no conversa si li acomoda], que de retruc només s’ocupen de la detecció d’anomalies en el comportament de l’usuari des del prisma del trànsit aeroportuari, resulta ser com a tal argument i fet definidor d’una certa frivolitat conceptual. Pel que fa a la infracció suposada del dret a la tutela judicial efectiva, el jutge economitza paper i fa molt bé, limitant-se a recordar —seguint la doctrina constitucional (STC/2015)— que en el camp de les relacions laborals la garantia d’indemnitat es tradueix en la impossibilitat d’adoptar mesures intencionals de represàlia derivades de l’exercici pel treballador de la tutela del seus drets (STC 14/1993, de 18 de gener, i STC 3/2006, de 16 de gener), de manera que una actuació empresarial causant de perjudici quan sigui motivada pel fet d’haver-se exercitat accions judicials, evidentment haurà de ser qualificada com a «radicalment nul·la», però que en el cas estudiat la privació de la continuïtat del treball professional no havia estat precedida ni condicionada per l’exercici de cap mena d’acció judicial.

Pel que fa a la única conseqüència de l’acomiadament injust, improcedent, la Sentència s’acomoda a la pacífica doctrina que limita la bifurcació de resultat a una sola possibilitat, és a dir, a l’abonament de la indemnització, sense lloc a possibilitar la readmissió, pel fet que el contracte de treball, quan es dicta la Sentència, ja havia finit anteriorment per la dimissió efectiva del treballador.

 

Etiquetado con: ,