Jurisprudencia Laboral

Discriminació i acomiadament injustificat
en situació d’incapacitat temporal. Nul·litat en el cas
de discapacitat deguda a malaltia incurable
o de llarga durada

Sentència de la Sala Social de Tribunal Suprem (recurs de cassació
per a la unificació de doctrina) núm. 387/2020, de 22 de maig
(ponent: Sra. Arastey Sahún).

La part demandant, un conductor mecànic en ruta que treballava per a una empresa privada des de juny de 2003, fou acomiadat per «diferencias insostenibles con la empresa» [sic] en el mes de setembre de 2016. Víctima d’un pretèrit accident de treball a l’any 2005 sense significació rellevant per al litigi, havia estat en situació de baixa laboral per malaltia comuna des del 6 de juny de 2016 fins al 8 de setembre de 2016. Acomiadat el dia 14 de setembre, sense cap mena de justificació o causa legal per la «insostenibilitat» de la carta amb la qual fou despatxat, havia recaigut en situació de baixa per malaltia el posterior dia 26 de setembre i es trobava en igual situació al menys fins al dia de la celebració del judici, dia 24 de novembre de 2016. Presentada demanda per acomiadament «nul», subsidiàriament «improcedent», el Jutjat d’instància només reconeix la improcedència, descartant la nul·litat. En el posterior recurs de suplicació, la Sala del TSJ es pronuncia en el mateix sentit. La Sala Quarta del Tribunal Suprem confirma les dues sentències, en els termes clarificadors que ara veurem.

Els lectors assidus i sistemàtics de la RJIB tal volta recordaran que vaig sotmetre la mateixa qüestió a comentari doctrinal en el nostre número 16. Aleshores, evocava la STS de la Sala Quarta núm. 700/2017, de 21 de setembre, que refusava la nul·litat tot i resultant manifest que es tractava d’un acomiadament totalment voluntarista i capritxós, en realitat motivat per la no acceptació patronal de la sobrecàrrega econòmica que implica la baixa laboral per malaltia. El Tribunal Suprem, en aquell cas, raonava que no resultava adient una invocació abstracta, com una rutina automàtica, de la Directiva europea 2000/78, de forma que la normativa europea no és interpretable en el sentit que la mera invocació ritual d’una situació de malaltia vengui a determinar la subsumpció en una situació discriminatòria censurable per «nul·litat» a recer de la Directiva europea. Per què tornem, doncs, a valorar aquesta mena de situacions si la situació doctrinal era aparentment molt clara? Per dos motius: pel fet que la Sentència contradictòria invocada en el cas ara estudiat no era altra que la dictada pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea l’1 de desembre de 2016, Daouidi, C-395/17, i també pel fet que, en l’àmbit circumscrit a la nostra «petita» comunitat jurídica, va tronar i molt fort l’impacte produït per la sentència dictada per la Sala Social del TSJ de 21 de juliol de 2019 que procedí a declarar la nul·litat de l’acomiadament il·lícit d’una persona en situació de baixa/IT, amb un vot particular dissident, Sentència núm. 509/2018, la qual —estalonant-se justament en la consideració de la Sentència «Daouidi» d’1 de desembre de 2016— accedeix a un escaló d’interpretació molt ben definit quan preconitza, respecte de la doctrina del TJUE: «[…] señala que, si se aprecia que la limitación de la capacidad es duradera, un trato desfavorable por motivos de discapacidad es contrario a la protección que brinda la Directiva 2000/78 y constituye la discriminación de su artículo 2.1, y que corresponde al juez nacional comprobar si la limitación de la capacidad del interesado tiene carácter “duradero”, ya que tal apreciación es, ante todo, de carácter fáctico. En el caso, en el momento del despido el trabajador presentaba limitaciones, derivadas de un infarto pulmonar, que había requerido hospitalización, que le incapacitaba para desarrollar las actividades propias del trabajo contratado, y que, a la fecha del juicio, 5 meses después, continuaba en situación de IT, sin que en ese momento existiera una perspectiva bien delimitada de finalización de esa situación de incapacidad a corto plazo. Existía, por tanto, una situación de “discapacidad” a que se refiere la Directiva 2000/78/CE, tal como ha sido definida esta situación en la doctrina del Tribunal de Justicia de la Unión Europea.» Així que la situació doctrinal no era ni és tan clara, al menys en l’espai de la nostra comunitat jurídica.

Em serà permesa una autocitació del meu comentari del núm. 16 d’aquesta Revista, premonitori de les dificultats de formar una línia doctrinal totalment perfilada i «segura» per a tots. Aleshores vaig escriure que «[…] és evident que no col·labora en absolut a la tesi de la “discriminació” […] el fet que les malalties justificades pel seu diagnòstic siguin tan disperses, fugisseres i fins i tot susceptibles d’«estratègies absentistes» como ho són […]. Ben altra seria el meu comentari, i qui sap si la sentència definitiva de cassació, si es tractés d’una sola malaltia, constant i persistent, inhabilitant amb efectes perennes o de perennitat presumible, en el qual cas ja es pot defensar que “malaltia” en tals casos equival a “discapacitat que interactua amb diverses barreres” (tal com ho diu el TJUE). Es tracta d’un debat no del tot resolt, evidentment denotat pel fet que la clàusula oberta de l’article 14 CE (“[…] o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”) podria incorporar per assimilació a les condicions taxatives de discriminació […] la malaltia amb calçador, però més probablement la “discapacitat”; així com també ho denota […] que el Tribunal de la Unió Europea no contempla la malaltia com una causa de discriminació, però sí que accepta la “discapacitat”, mitjançant una certa perífrasi conceptual: Malgrat que el concepte “discapacitat” ex Directiva 2007 no es troba definit en ella, però els drets de les persones “amb discapacitat” es troben redefinits en la Decisió 2010/48/UE del Consell […]».

La doctrina del TJUE

Tornem ara a la STS 387/2020 que origina el present comentari. En essència, l’actual Sentència de cassació en un primer enunciat considera encertada la sentència de suplicació sotmesa al control de la unificació de doctrina, assenyalant que segons la mateixa STJUE «Daouidi», la situació d’IT no pot servir per si sola per bastir una suposada situació de discapacitat com a factor de protecció davant de la discriminació. El segon enunciat, més transcendental pel seu contingut doctrinal, recorda que amb la Decisió 2010/48/UE, queda aprovada la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de les persones amb discapacitat, i que amb tal aprovació la mateixa Convenció forma avui part integrant de l’ordenament jurídic de la UE, incorporant això, segons el text del seu art. 1, que «[l]as personas con discapacidad incluyen a aquellas que tengan deficiencias físicas, mentales, intelectuales o sensoriales a largo plazo que, al interactuar con diversas barreras, puedan impedir su participación plena y efectiva en la Sociedad […]». El tercer enunciat, concatenat als dos anteriors, esdevé d’una lògica evolutiva rigorosa: la malaltia —sigui curable o incurable— només es podrà equiparar a «discapacitat» si tragina una limitació «de llarga durada», i per analitzar si la situació de malaltia involucra un tractament discriminatori quan es produeix l’acomiadament del treballador de baixa/IT —pel cas serà indiferent que es tracti de malaltia pròpiament dita o d’accident— caldrà demostrar que la situació de la persona demandant és assimilada a la condició de discapacitat, per tractar-se d’una patologia de considerable llarga durada, acreditada o previsible. I així dirà que «[…] llegados a este punto los únicos datos de que se dispone son los de la existencia de dos periodos de incapacidad temporal en los que incurrió en los tres meses anteriores al despido, sin que conste[n] las circunstancias o causas de las bajas», i en conclusió que «[n]o cabe sostener que, con carácter genérico, toda decisión ilícita de la empresa, como lo es el despido no justificado, constituye una lesión de derechos fundamentales cuando se dé la circunstancia de que afecta a un trabajador que hubiere estado en situación de IT».

Arribats aquí, queda clar que —com va afirmar la Sentència del TSJIB— «corresponde al juez nacional comprobar si la limitación de la capacidad del interesado tiene carácter “duradero”, ya que tal apreciación es ante todo de carácter fáctico». En aquest sentit la darrera Sentència del Tribunal Suprem, Sala Quarta, és totalment coincident amb la dictada per la Sala de Suplicació del TSJIB de 21 de juliol de 2019, que en alguns ambients fou considerada poc menys que escandalosa. El nucli de la controvèrsia es desplaça, altra volta, a una valoració casuística, en la qual intervenen molts factors aleatoris que barren el pas a una interpretació unitària, satisfactòria en termes de seguretat jurídica. Ja veiem venir que el cos de metges forenses també s’haurà de pronunciar —a partir d’avui, consolidada la doctrina— entorn de la persistència i «llarga durada», acreditada o previsible, de les situacions de baixa del treballadors acomiadats sense més fonament que una trista operació aritmètica, comptable i crematística, d’estalvi dels indivisibles costos de contribució patronal a la cobertura de les situacions d’incapacitat temporal de previsió llarga, mitjana o curta. Però això darrer, chi lo sà?

 

Etiquetado con: ,