VI. Laboral
A. Tribunal Suprem
1. SENTÈNCIA DE 22 DE JULIOL DE 2013, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÚM. 1380/2012. Ponent: Sr. Desdentado Bonete. EXTINCIÓ DEL CONTRACTE INDEFINIT NO FIX DE PLANTILLA PER CESSAMENT DEL CENTRE EN QUÈ PRESTAVA SERVEIS LA TREBALLADORA. LA DENÚNCIA EXTINTIVA DE L’EMPLEADOR PÚBLIC POT BASAR-SE EN AQUEST FET (AMORTITZACIÓ), SENSE NECESSITAT DE RECÓRRER A LA VIA DE L’ACOMIADAMENT OBJECTIU O COL·LECTIU. VOT PARTICULAR.
l’actora en la demanda prestava serveis en el sector públic des de 1993. Donat el fet que la seva contractació era irregular i abusiva des del punt de vista de les modalitats ortodoxes de contractació a temps precari, quan va interposar demanda en discussió d’aquesta situació d’irregularitat va obtenir sentència ferma de 10 de juliol de 1995 per la qual fou declarada «treballadora indefinida». La Sentència que estem comentant dirà, com a premissa fonamental de tot el raonament esbrinat per l’Alt Tribunal, que és obligat entendre l’enunciat literal «treballadora indefinida» en el sentit de «treballadora indefinida no fixa». El cas que resol el TS se centra en el fet que l’entitat pública empleadora va comunicar el 6 d’octubre de 2009 a la demandant que cessava la relació laboral «por cese de la actividad del servicio al que se encontraba adscrita».Aquest cessament es presenta com una amortització lliure, a voluntat de l’ens públic, pura i dura, gratuïta. La treballadora posà demanda per acomiadament en contra de la determinació de cessar-la lliurament i fora indemnització, que el Jutjat d’instància va rebutjar. En canvi, la Sala Social de la Comunitat de Madrid va revocar la Sentència del Jutjat, tot declarant la «nul·litat» de l’acomiadament. Però el TS també revoca la Sentència de Suplicació i reposa la
bondat de la sentència d’instància. No hi ha acomiadament, segons el Tribunal, hi ha un supòsit, singularíssim, d’extinció gratuïta deguda a l’amortització lliure d’una plaça no obtinguda en concurs regular acreditatiu d’una oferta pública d’ocupació en deguda forma.
«CUARTO. 1. […] consideraciones (que) son aplicables a los contratos indefinidos no fijos, pues, como ya se ha anticipado, se trata de contratos sometidos también a la condición resolutoria de la provisión reglamentaria de la plaza y, por tanto, cuando por amortización de éste no puede realizarse tal provisión, el contrato se extingue de conformidad con lo dispuesto en el art. 49.1.b) del ET y del art. 1.117 del Código Civil, pues desde el momento en que la plaza desaparece es claro que ya no podrá realizarse su provisión reglamentaria y el contrato indefinido no fijo, que incorpora esa condición, se extingue. Y en orden a esa extinción no opera la vía del art. 52.e) del ET —en el supuesto de que el cese del establecimiento tuviera encaje en este precepto y no en el art. 52.c) —, porque dada la naturaleza del contrato, el hecho determinante de la amortización no actúa de forma indirecta configurando la existencia de una causa económica, presupuestaria u organizativa para el despido, sino que opera de manera directa sobre la propia vigencia del vínculo, determinando el cumplimiento anticipado de la condición a la que aquél estaba sometido, al impedir la amortización de plaza su cobertura reglamentaria. Es lo mismo que ocurre en el caso del contrato de interinidad por vacante […] Las previsiones de la disposición adicional 20ª del estatuto de los Trabajadores y del art. 41 del Reglamento de regulación de empleo, aprobado por el Real Decreto 1483/2012 no (resultan) aplicables al presente caso […]».
ja hem dit en la introducció que el camí pel qual transita una extinció contractual lliure i gratuïta, sui generis, per a persones contractades que s’han deixat la seva joventut en una prestació activa dominada per una irregularitat de la qual no en són en absolut culpables —en la nostra Comunitat Autònoma es donen situacions d’irregularitat ininterrompuda que daten de més de 25 anys enrere— és un camí singularíssim. La Sentència no ha convençut en absolut a la càtedra, dominada per una anàlisi jurídica que repugna l’absoluta discrecionalitat atribuïda al sector públic per expulsar a voluntat a certs irregulars però també per retenir de forma descontrolada i a voluntat als també irregulars «preferits» per raons d’oportunisme polític, no menys que dominada per un sentiment d’injustícia material innegable respecte de persones que han servit als interessos espuris de mantenir places «irregulars» a manta, i per un cert sentiment de pietat cap als perjudicats innocents. Tampoc les Sales Socials dels Tribunals Superiors de Justícia compartien en la seva majoria la tesi guanyadora al cap d’una controvèrsia jurídica aferrissada: Sentència votada per sis vots positius contra cinc dissidents (controvèrsia resistent a la seva liquidació, a les envistes de la nova regulació introduïda en la matèria pel Reial decret llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball (BOE núm. 36, d’11 de febrer) i per la Llei 3/2012, de 6 de juliol, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball (BOE núm. 162, de 7 de juliol). No sols és impenetrable de moment què decidirà el Tribunal Suprem en els supòsits incardinats temporalment en la nova regulació, sinó que també resten altres punts obscurs que la jurisprudència del tribunals superiors ha d’afrontar sense una sòlida àncora conceptual, que el TS no ha afonat; per exemple, què passa amb les entitats que materialment són del sector públic, però que són societats mercantils de règim estatutari privat controlades al 100% per les administracions públiques (la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia ja ha dictat alguna sentència que denega l’aplicació de la doctrina fabricada per la Sentència comentada, sobre aquesta base conceptual: es tracta d’entitats de dret privat controlades pel sector públic, però no es tracta d’entitats públiques; o què passa amb els constants problemes successoris, si es tracta, com és freqüent, d’institucions públiques que han capturat en temps passats a empreses pures del sector privat que havien reconegut la fixesa igualment «pura», indiscutida, dels seus treballadors. Tampoc aquesta caterva de gent havia superat una oposició o concurs formal. O què passa també amb la successió produïda des d’una entitat del sector públic a una altra quan es doni el cas que la primera havia reconegut formalment, en consell d’administració, la situació de fixesa, malgrat que no s’hagués produït en realitat un concurs de dotació de la plaça arranjat a les exigències de l’art. 103.3 CE. Tot això roman en suspens, i és molt.
2. SENTÈNCIA DE 25 DE MARÇ DE 2013, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÚM. 1564/2012. Ponent: Sr. Agustí Julià. CONTRACTE DE TREBALL. CONCURRÈNCIA DE LES NOTES DE DEPENDÈNCIA I ALIENITAT EN LA RELACIÓ JURÍDICA MANTINGUDA ENTRE EL «CENTRO GALEGO DE ARTES DA IMAGE GALICIA» I QUI OSTENTA LA CONDICIÓ DE SOCI D’UNA SOCIETAT CIVIL CONSTITUÏDA DESPRÉS DE COMPTAR TRES ANYS DE PRESTACIÓ PERSONAL AMB EL CITAT CENTRE, SI CONCORREN LES NOTES EXPOSADES.
la qüestió que es planteja en el recurs de cassació unificadora consisteix en determinar, en base a les circumstàncies concurrents, la naturalesa de la relació jurídica que vincula al demandant amb el «Centro Galego de Artes da Imatge Galicia» (en endavant, CGAI). La dificultat resideix en el fet que el mateix demandant, amb la seva esposa que també treballa al mateix centre, forma part d’una societat civil constituïda després d’haver-se iniciat la prestació personal de serveis, que passa a emetre factures cap al CGAI pels treballs realitzats. La Sala Quarta del TS decideix que aquest fet, per sí sol, no pot desnaturalitzar el caràcter laboral de la relació.
«TERCERO. 3. Enfatiza el recurrente, para negar la existencia de relación laboral, el hecho —acreditado— de que el demandante junto con su esposa que trabaja en el mismo Centro, constituyeron en febrero de 2003 una sociedad civil, y a partir del mes siguiente, dicha sociedad empezó a emitir facturas frente al CGAI por los trabajos realizados. Sin embargo, este hecho, por sí sólo, no puede desnaturalizar el carácter laboral de la relación. Cuando se constituyó la sociedad, el demandante ya llevaba tres años de prestación de servicios en la forma expuesta, a título personal a la demandada, sin que conste dato o elemento alguno respecto de que a partir de dicha constitución societaria hubiese el más mínimo cambio en la forma y condiciones en que el demandante efectuaba sus tareas en el Centro, ni que permita deducir una relación mercantil entre empresas —el CGAI y la sociedad civil—. La circunstancia de que por los motivos o razones que fueran, las partes convinieran en que el demandante y su esposa constituyeran —formalmente— una sociedad civil, y que la remuneración de la prestación de sus servicios se efectuara a través de facturas emitidas por la sociedad frente al CGAI, no cambia de ninguna manera la realidad de las personas que son los verdaderos sujetos de aquella relación jurídica: el demandante a título personal de un lado y la demandada de otro. Adviértase, por otra parte, que como ya tuvo ocasión de señalar la sentencia de esta Sala de 29 de diciembre de 1999 (RJ 2000, 1427) (rcud. 1093/1999), el no establecimiento de retribución o salario fijo, no es un elemento característico delimitador del contrato de trabajo respecto de otras figuras, dado el concepto de salario contenido en el art. 26.1 ET (RCL 1995, 997) comprensivo de “la totalidad de las percepciones económicas de los trabajadores, en dinero o en especie, por la prestación profesional de los servicios laborales por cuenta ajena, ya retribuyan el trabajo efectivo, cualquiera que sea la forma de remuneración, o los periodos de descanso computables como de trabajo”».
el cas que resol el TS constitueix una situació particular que en el passat trobaríem molt «especial» o retorçada, amb certa maquinació culposa, però que en el dia d’avui no és susceptible de crítica intel·lectual i social pel fet indiscutible que la gent ha passat a guanyar-se com bona o malament pot, incorrent en «voluntats de feina» que sovint són amagades darrere de telons aparents de societats civils o mercantils ad hoc, suggerides o imposades pels empleadors per tal de defugir una relació de dependència correcta i ortodoxa. Ha col·laborat en aquest objectiu adeleradament el propi legislador, tot afavorint situacions contractuals que en el terreny formal són mixtures de la relació i de la iniciativa autònoma («la lloança dels “emprenedors”, calorosament reiterada pels agents econòmics i els poders polítics en constitueix la capa ideològica òbvia. El cas més significatiu el representen els TRADE, miríades d’aparents empresaris “emprenedors” que en realitat treballen per a un sol proveïdor de la seva activitat i la llei no sols ho consent sinó que ho estimula»). El cas analitzat és un dels paradigmes del que comentem: es conformen —a tort i a dret— tota mena de «societats» civils o mercantils constituïdes per la parella convivent en matrimoni o aliança de vida. Com és obvi el marit no pot ser «treballador depenent» de la pròpia societat que ha constituït amb la seva esposa, per tal que té el «control» segons la «disposición adicional vigesimoséptima» de la Llei general de la Seguretat Social (en endavant, LGSS). De manera que hauria de ser «treballador autònom» per disposició de l’art. 7.2 de la pròpia LGSS. Enfrontats al cas, el magistrats del TS tampoc no han tingut en compte un article del Cc que en aquests casos pot ser traidorenc: aquell article (1.282 Cc) que pondera la naturalesa del pactes contractuals en virtut dels actes coetanis i «posteriors» del contractants. El Suprem va a cercar la materialitat de la relació de dependència i dicta el veredicte amb absoluta inherència a la relació material de supeditació.
B. Tribunal Superior de Justícia de Balears
1. SENTÈNCIA NÚM. 472/2013, DE 28 D’OCTUBRE, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 279/2013. Ponent: Sr. Oliver Reus. PILOT DE LÍNIA AÈRIA REGULAR QUE, UNA VOLTA FOU DECLARAT EN SITUACIÓ D’INVALIDESA PERMANENT PER A LA PROFESSIÓ DE PILOT, QUE TAMBÉ HAVIA PERDUT, AMB CARÀCTER TEMPORAL O DEFINITIU, LA LLICÈNCIA DE VOL QUE AUTORITZA «L’AGÈNCIA ESTATAL DE SEGURETAT AÈRIA» EN FUNCIÓ DEL CERTIFICAT MÈDIC PRECEPTIU PER AL MANTENIMENT DE LA LLICÈNCIA, DEMANA EL REINGRÉS A LA COMPANYIA REGULAR PER REALITZAR «ACTIVITAT EN TERRA». CONDICIONS I LÍMITS DE LA POSSIBILITAT D’OPOSICIÓ A LA REINCORPORACIÓ DE PART DE L’EMPRESARI.
la part demandant, un pilot d’una companyia regular de transport aeri que ha perdut la llicència de vol després del Dictamen negatiu del Servei Mèdic Oficial que aplica les normes JAR (Joint Aviation Requirements) sobre qualificacions de «No Aptitud» en funció de determinades patologies, i que també ha obtingut qualificació d’invàlid permanent en grau de total per a la professió de pilot, quan demana la reincorporació a la Companyia «en terra», per aplicació de la norma específica del Conveni Col·lectiu d’Empresa que ho fa pregon, es topa amb continuada i encrostonada resistència de la Companyia, la qual s’escuda en demanar la facilitació d’alguna mena de resolució administrativa formal de l’autoritat aeronàutica avaladora de la despossessió definitiva de la llicència. La Sentència d’instància resulta adversa a la Companyia, i també li resulta adversa la Sentència de Suplicació, per les raons que seran substancialment reproduïdes.
«OCTAVO. La sala comparte la interpretación que el juez de instancia hace del artículo 30 del convenio colectivo de aplicación, pues quién es declarado en situación de incapacidad permanente total para su profesión habitual y además se le deniega el certificado médico de aptitud para la renovación de la licencia de vuelo, quedando privado del uso de las atribuciones de su licencia de vuelo se encuentra en la situación del mencionado artículo 30.
[…] y se le denegó el certificado médico de aptitud para hacer uso de las atribuciones de su licencia de vuelo, haciendo constar expresamente que no podía ejercer su trabajo habitual pero podría realizar otro tipo de trabajo en tierra, que no conllevase el riesgo de volar. La situación es de todo punto asimilable a la pérdida definitiva de la licencia de vuelo y debe llevar a la aplicación del artículo 30 del convenio con independencia de que se haya hecho efectivo o no el trámite administrativo de pérdida de licencia de vuelo.»
la descripció de la Sentència és totalment expressiva de l’essència del debat, en el sentit que la certificació mèdica que denega l’aptitud per mantenir la llicència constitueix un fet absolutament definitori, ultra la circumstància addicional d’una declaració d’Incapacitat Permanent Total, que per sí sola és possible que no fos prou contundent respecte de la formalitat que la Companyia demandava respecte de la pèrdua de llicència. La Sentència també aborda una qüestió menor relativa als casos litigiosos que reclamarien una intervenció prèvia de la Comissió d’Interpretació i Vigilància del Conveni Col·lectiu. Estima la Sala que l’esbrinament del cas concret no contreu un problema d’interpretació abstracta del Conveni, i que no és necessari formalitzar la consulta prèvia a la Comissió interpretativa.
C. Jutjats socials
1. SENTÈNCIA NÚM. 416/2013, DE 19 DE DESEMBRE, DICTADA EN EL PROCÉS D’EXTINCIÓ DE LA RELACIÓ LABORAL 180/2012. Ponent: Sra. Fernández Prieto. EXTINCIÓ CONTRACTUAL DERIVADA D’UNA MESA MARC CREADA ALS EFECTES DE BASTIR UN PLA D’ADEQUACIÓ DE CONDICIONS LABORALS. PERSONAL DE CAIXES D’ESTALVI AGRUPADES VOLUNTÀRIAMENT EN EL PROCÉS D’INTEGRACIÓ EN UN SISTEMA INSTITUCIONAL DE PROTECCIÓ (SIP). EFICÀCIA IRREVOCABLE A VOLER EXCLUSIU D’UNA SOLA DE LES PARTS SIGNANTS DE L’EXTINCIÓ PACTADA DE CONTRACTE INDIVIDUAL A CANVI D’UNA INDEMNITZACIÓ PREFIXADA, POSPOSADA A DATA CERTA.
la Mesa Marc del Pla d’adequació de condicions laborals en el procés d’integració en un Sistema Institucional de Protecció (SIP), en data determinada acorda un pla de desvinculació, amb l’extinció d’un nombre determinat de contractes de treball estimat en un 25% del total per a l’any 2010, un 50% per a l’any 2011 i un 25% per a l’any 2012. Es fixen uns determinats requisits per a optar a la desvinculació, amb la particularitat que la iniciativa és doblement voluntària per a les dues parts. Així les coses proposades a la Mesa Marc, s’instrumenta un ERO davant la Direcció General d’Ocupació de Balears, que dicta resolució aprovatòria de les condicions pactades. I en ús de les facultats recíproques, l’actor havia sol·licitat la baixa a l’Entitat, que va contestar formalment tot acceptant la desvinculació condicionada a la percepció de la indemnització fixada, per cert sensiblement més elevada que les corresponents a una «regulació d’ocupació» acomodada a les quanties legalment previstes. L’entitat determina que la desvinculació es produirà a comoditat de la pròpia Empresa, però amb un límit temporal, clarament definit. Abans d’acomplir-se aquest límit temporal o termini màxim l’entitat es retracta del pacte de desvinculació i li comunica al treballador que —mutant circumstàncies i previsions anteriors— ja no serà desvinculat amb la indemnització pactada. El treballador demana judicialment que es faci efectiva la resolució del contracte pactada. El Jutjat empara la seva pretensió.
«QUINTO. SOBRE LA EXTINCIÓN […] la empresa acepta la solicitud del trabajador, y lo que hace es ponerle un término (o un plazo) a la misma (junio 2012) o sea, el momento de llevarla a cabo.
Por tanto, y volviendo al estudio de las normas generales que rigen para los contratos, en primer lugar, el contrato de arrendamiento de servicios, o sea, el contrato de trabajo original, es un contrato de naturaleza consensual, y así pues, de la misma naturaleza son los pactos que el derivan. El art. 1.258 del CC establece que “los contratos se perfeccionan por el mero consentimiento y desde entonces obligan no sólo al cumplimiento de lo expresamente pactado, sino también a todas las consecuencias que, según su naturaleza, sean conformes a la buena fe, al uso y a la ley” y el consentimiento, según el art. 1.262 del CC “se manifiesta por el concurso de la oferta y de la aceptación sobre la cosa y la causa que han de constituir el contrato”.
Así pues, en el momento de la comunicación al trabajador en fecha 26 de marzo de 2012, existía ya un acuerdo entre las partes para la extinción de la relación laboral, permitida por el art. 49 ET, en los términos de la disposición novena del acuerdo de fecha 14 de septiembre de 2010. Los requisitos que recoge dicha disposición, solicitud del trabajador y acuerdo de la empresa se habían cumplido, y expresamente la empresa dice que “ha decidido aceptar su solicitud de extinción del contrato de trabajo”.
Por tanto, en ese momento, se ha perfeccionado la extinción. Ello no significa que los efectos de la misma no se llevaran a cabo en el acto, y que se pospusieran hasta el tope de junio de 2012, puesto que, como ya se ha dicho, se configuró como una obligación sometida a término, como recoge el art. 1.125.1 CC.»
els fets parlen per sí sols i les raons jurídiques pareixen indiscutibles. Tot i així, l’empresa ha anunciat la interposició de recurs de Suplicació, possiblement per insistir en la seva tesi, que la Sentència no ha compartit en absolut, que tots els subjectes treballadors que abans del termini fixat a juny de 2012, i també els que més tard del susdit termini que hagin accedit a la desvinculació, devien ser demandats per la part actora, en situació de litisconsorci passiu necessari. També cal dir que, l’any 2014, el titular del Jutjat Social núm. 4 (aquí ha estat diriment un jutge «de reforç») ha dictat Sentència, igualment estimatòria, d’una pretensió calcada, així com desestimatòria d’una excepció de litisconsorci passiu necessari. I no es tracta d’una segona sentència «reproductiva» amb iguals paraules de la primera.
