rjib17

JURISPRUDÈNCIA

(gener 2018-desembre 2018)

Ferran Gomila Mercadal

Advocat

(Laboral)

VI. Laboral

A. Tribunal Suprem

1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ PRIMERA NÚM. 765/2018, DE 17 DE JULIOL, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE DOCTRINA. Ponent: Sra. Arastey Sahun. SUCCESSIÓ DE SERVEIS PÚBLICS. ES PRODUEIX SI L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA ASSOLEIX ELS SERVEIS QUE HAVIA EXTERNALITZAT AMB EL SEU MATEIX PERSONAL I AMB ELS MITJANS RELLEVANTS QUE PRÈVIAMENT HAVIA POSAT A DISPOSICIÓ DE L’ADJUDICATARI.

Resum dels fets: les demandants, nou en total, treballaven en el servei de cuina i menjador que el Ministeri de Defensa tenia contractat per a l’alimentació del personal d’una base militar i dos aquarteraments. Hi havia servei de cuina en dos dels establiments militars i el tercer es servia de la cuina ja preparada dels altres dos. L’empresa adjudicatària comprava el producte, el cuinava i el posava a taula fent servir els locals, mobiliari i estris dels centres militars, mitjançant un preu cert. Figuraven repetides contractacions, essent la darrera d’elles la convinguda formalment en data 1 de gener de 2015, amb terminació el 12 de desembre del mateix any 2015. Arribada la data de terminació de l’adjudicació formulària, el Ministeri de Defensa dóna per extingida la contracta de prestació de serveis i posa en marxa el seu propi servei, que passa a desplegar el personal de tropa i marineria de l’exèrcit i també ―en part― personal civil no funcionari del Ministeri de Defensa. Així les coses, l’adjudicatari desposseït adreça carta formal a les treballadores donant a entendre que, finalitzada la seva obligació, s’han de posar a disposició de l’Administració militar, que les rebutja. Es planteja demanda per acomiadament sense causa en contra del Ministeri de Defensa, que prospera en instància i també en Suplicació, amb lleugeres mutacions de la declaració de Provats, no rellevants per a una revocació. L’advocat de l’Estat, representant el Ministeri de Defensa, interposa recurs de cassació per a unificació de doctrina, que confirma la bona doctrina de la Sentència de suplicació.

Fonamentació jurídica: «SEGUNDO. […] 2. […] B) Es también jurisprudencia reiterada que el hecho de que una Administración recupere la prestación del servicio, anteriormente externalizado ―bien con los mismos trabajadores que tenía la empresa que prestaba el servicio, bien con las mismas instalaciones, maquinaria, infraestructura que las que utilizaba la empresa contratista, o bien con ambos elementos― determina que, normalmente, estemos ante un supuesto de transmisión de empresa que está situado en el ámbito de aplicación del art. 44 ET.

C) El dato de que las infraestructuras o los medios materiales pertenezcan a la Administración que descentraliza, y los hubiera entregado a la empresa contratista para que llevara a cabo la actividad o el servicio encomendado, no impide que pueda apreciarse una sucesión empresarial incluida en el ámbito de aplicación de la Directiva. Así se pone de relieve en la STJUE de 26 de noviembre de 2015, Aira Pascual, C-509/2014, que resuelve una cuestión prejudicial planteada igualmente por un órgano judicial español. Para el Tribunal de Justicia de la Unión, no hay duda de la aplicación de la Directiva cuando en un supuesto de reversión de contrata la asunción de la actividad por parte de la Administración vaya acompañada de la transmisión de los elementos necesarios para desarrollar la actividad. Tales elementos han de ser entendidos en un sentido amplio, de manera que incluye los activos materiales, inmateriales o la clientela… Asimismo, resulta un elemento a tener en cuenta, para la afirmación de la existencia de sucesión, la analogía o similitud de la actividad desarrollada. Además, la circunstancia de que los elementos materiales asumidos por el nuevo empresario no pertenecieran a su antecesor, sino que simplemente fueran puestos a su disposición por la entidad contratante, no puede excluir la existencia de una transmisión de empresa en el sentido de la Directiva.

TERCERO. 1. La aplicación de la doctrina expuesta debe conllevar la desestimación del presente recurso. Como se ha visto, estamos en presencia de una actividad, primeramente externalizada y después recuperada, que no se basa exclusiva o fundamentalmente en la mano de obra. Antes al contrario, para prestar el servicio encomendado hacían falta ―en realidad, eran absolutamente imprescindibles― unas instalaciones que tuvieran un equipamiento importante y un utillaje adecuado, sin los cuales era imposible la realización del servicio encomendado.»

Comentari: la Directiva europea 2011/23 avala que en els casos de reversió de la prestació d’un servei públic adjudicat per contracta pública a un particular, i un cop extingida la contracta amb reversió de l’activitat a l’Administració pública, es produirà un supòsit de «successió d’empresa», tot i que l’empresari en tal cas sigui una administració pública que, com tots sabem, té capacitat per contractar en règim de subordinació a la normativa laboral. La regla general queda supeditada a l’efectiva transmissió d’una unitat productiva que conservi la seva autonomia i perfil diferenciat, és a dir a la concurrència del fenomen previst en l’actual art. 44.2 de l’Estatut dels treballadors, redactat en transposició de la Directiva 2011/23 [identidad entendida como un conjunto de medios organizados a fin de llevar a cabo una actividad económica, esencial o accesoria]. La Sentència comentada es fa ressò de la doctrina vigent, sempre i quan la prestació del servei operi «[…] bien con los mismos trabajadores que tenía la empresa que prestaba el servicio, bien con las mismas instalaciones, maquinaria, infraestructura que las que utilizaba la empresa contratista». El més polèmic d’aquesta obligada subrogació es troba en la superació de l’aparent escull que representa l’actual redacció de l’art. 308.2 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic. La seva dicció literal escriu que «a la extinción de los contratos de servicios no podrá producirse en ningún caso la consolidación de las personas que hayan realizado los trabajos objeto del contrato como personal». Com ha vist agudament Carlos Alfonso Mellado, la dicció literal no afecta a les prestacions, per exemple, del contracte «de concessió de serveis»; i a més a més, no hi ha autèntica contradicció amb la regulació de l’escalafó del personal laboral, definit per les corresponents relacions de lloc de treball, pel fet que el personal subrogat per la reversió del servei no queda incorporat al lloc i a la classe o taxonomia perfilada en aquelles relacions, sinó que accedirà en compliment de normativa laboral eminent, conjuminada i compatibilitzada amb les especialitats de la contractació pública, a una plaça supernumerària [a extingir, amb la pèrdua de la relació laboral individualitzada] en qualitat de treballador «indefinit no fix», lluny del concepte dogmàtic del que significa una consolidació de plaça. No podrà concursar, en una paraula, per a l’obtenció d’un lloc de treball distint, sinó que romandrà «petrificat» com a treballador de condició «indefinida no fixa».

2. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ PRIMERA NÚM. 842/2018, DE 18 DE SETEMBRE, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE DOCTRINA. Ponent: Sr. Sempere Navarro. RECÀRREC DE PRESTACIONS EN CONTRACTES I SUBCONTRACTES. L’EMPRESA PRINCIPAL POT RESULTAR RESPONSABLE (SOLIDÀRIA) DEL RECÀRREC DE PRESTACIONS (ARTICLE 164 LGSS) JUNTAMENT AMB L’EMPRESA AUXILIAR, TOT I QUE NO ES TRACTI DE CONTRACTA DE LA PRÒPIA ACTIVITAT.

Resum dels fets: la dinàmica d’un accident de treball: l’operari es trobava, en temps i lloc de treball, desenvolupant tasques pròpies de la seva categoria professional, damunt de la teulada de la nau industrial on es duien a terme tasques de reparació de la coberta. Havia accedit mitjançant una escala de mà estalonada a una paret lateral, no fixada en la part superior ni superant el nivell d’alçada de la mateixa paret. Es trobava sol. Caminava sobre una placa de «fibrociment», moment en el qual ―o bé per caiguda accidental de l’operari sobre la placa o per fer figa la coberta degut al desgast― la susdita placa fallí i el treballador va caure a un fals sostre i, d’aquí, a l’espai buit des de uns 7 metres d’alçada. Pel que interessa al debat que resol la Sala Quarta, la col·locació de planxes sobre la teulada preexistent constava de tres fases: una primera, de col·locació de tub de ferro de 40 x 40 mm en tota la coberta; a continuació, implantació de «llana de roca», i finalment, l’aplicació de les plaques. El procediment consistia en la col·locació del primer tub soldat als esperons de les bigues de ferro de l’estructura primària, i a partir del primer tub, anar situant la resta, realitzant el propi desplaçament pels canalons d’obra de 60 cm i per la teulada damunt de les bigues de ferro. Per a l’execució de les tasques exigides no existia cap mena de mesura preventiva, ni individual (no portava arnès) ni col·lectiva (xarxes d’emparar), ni existia en l’empresa contractista ―ni en la subcontractista― pla de seguretat, ni avaluació dels riscs de l’activitat concreta que es desenvolupava. Tampoc no havia vigilància ni instruccions programades sobre la forma d’execució. Són fets determinants que l’empresa principal, contractant de la nova instal·lació o reparació, és una fàbrica de xocolata; que la contractista per col·locar les noves planxes era IMYS, la qual va subcontractar l’execució (s’entén que tota la nova col·locació, no un sector o una part diferenciada) a l’empresa CR. Apreciada la manca de mesures de seguretat i la procedència d’imposició de recàrrec sobre les prestacions de gran invalidesa, la qüestió es presenta així: quin grau de responsabilitat afecta el «xocolater» que encomana l’execució de l’obra al primer contractista? El Jutjat d’instància va considerar que no en tenia, pel fet de no dedicar-se a la «mateixa activitat» (la principal es dedica a l’alimentació, i què en sabrà de requisits de la construcció?), però la Sala de Suplicació, de Castella-Lleó, revoca la Sentència ―en aquest aspecte― i declara la responsabilitat solidària. És denotada contradicció amb una sentència comparable dictada pel TSJ de Madrid. El TS passa a esbrinar ―en primer lloc― que la contradicció és existent i, com a segona passa, a resoldre el conflicte doctrinal, més ben dit a no resoldre el conflicte doctrinal.

Fonamentació jurídica: «SEGUNDO. Análisis de la contradicción […] 4. Existencia de la contradicción. A) A la vista de cuanto antecede, consideramos que concurre la suficiente similitud en aquellos datos relevantes para el problema suscitado. En todo caso, como sostiene el Informe del Ministerio Fiscal, la contradicción aparece “a fortiori”: la sentencia referencial excluye la responsabilidad de la empresa principal a pesar de que en el proceso de contratación de las obras aparecen muchas menos garantías y formalidades que las que acontecen en la sentencia requerida.

B) La sentencia de contraste, en efecto, sostiene que no procede la extensión de la responsabilidad en el recargo de prestaciones porque para eso es necesario que las tareas subcontratadas se refieran a la propia actividad. La sentencia recurrida considera que ello no es obstáculo y extiende la responsabilidad a la vista de los incumplimientos relatados en el hecho probado octavo.

[…]

TERCERO. […] F) Recapitulación. El estudio de la doctrina expuesta (reiterada en otras muchas sentencias) permite extraer algunas conclusiones útiles para la resolución del recurso:

La encomienda de tareas propias de la propia actividad a otra empresa genera específicos y reforzados deberes de seguridad laboral, pero no comporta un automatismo en la responsabilidad del recargo de prestaciones que pueda imponerse a los trabajadores de las contratistas o subcontratistas.

La encomienda de tareas correspondientes a actividad ajena a la propia es un elemento que debe valorarse, junto con otros, de cara a la exención de responsabilidad de la empresa principal.

La empresa principal puede resultar responsable del recargo de prestaciones aunque las tareas encomendadas a la empresa auxiliar del trabajador accidentado no correspondan a su propia actividad.

En todo caso, lo decisivo para determinar si la empresa principal asume responsabilidad en materia de recargo de prestaciones es comprobar si el accidente se ha producido por una infracción imputable a la empresa principal y dentro de su esfera de responsabilidad.

Descendiendo ya al caso que nos ocupa, es evidente que la doctrina acuñada por la sentencia de contraste colisiona con cuanto acabamos de exponer. Que las tareas encomendadas sean ajenas a la propia actividad no comporta la imposibilidad de que se imponga el recargo de prestaciones, como en ella se afirma.

También debe considerarse errónea la doctrina extensiva de la responsabilidad por el recargo de prestaciones al empresario principal en todo caso, incondicionalmente y sin apreciar la existencia de infracciones que le sean achacables.

La sentencia recurrida, por tanto, no contiene doctrina que debamos corregir pues está en sintonía con la expuesta posibilidad de extender al empresario principal la responsabilidad por el recargo de prestaciones aunque las tareas encomendadas sean ajenas a la propia actividad, pero a condición de que concurran incumplimientos determinantes del accidente acaecido.

CUARTO. Resolución. Por cuanto hemos expuesto, el recurso no puede prosperar pues ha tomado como referencial una sentencia que alberga doctrina opuesta a la que venimos considerando acertada y que ahora debemos reiterar.

Dados los términos en que está planteado el recurso, no podemos entrar a examinar si concurre el resto de presupuestos que la imposición del recargo de prestaciones (existencia de infracciones directamente imputables al empresario principal, nexo de causalidad entre las mismas y el accidente, papel que juegan las previsiones específicas del sector de la construcción en el caso del promotor, etc.).

El Ministerio Fiscal advierte que las omisiones de medidas de seguridad constatadas que pudieran determinar la producción del accidente sufrido por el trabajador solo son achacables a la empresa contratada y a la posteriormente subcontratada. Se trata de una argumentación cuyo acierto no podemos examinar porque, como acabamos de advertir, el planteamiento del recurso se centra exclusivamente en la cuestión atinente a la propia actividad de las mercantiles; es más, si el recurso hubiera abordado esas cuestiones tampoco podríamos estudiarlas por la ausencia de una sentencia de contraste donde se sostuviera que la empresa principal está sujeta a las obligaciones de seguridad que la sentencia recurrida le atribuye; tampoco se aporta una sentencia donde se aborde la existencia de incumplimientos empresariales no atribuibles directamente a la empresa principal. Todas esas cuestiones carecen de sentencia invocada a efectos de contraste y quedan al margen del debate actual. Lo contrario supondría no solo obviar el más característico presupuesto del recurso de casación unificadora (precisamente en materia, como queda expuesto, donde resulta difícil su concurrencia) sino también construir el recurso, desequilibrando el proceso y vulnerando elementales garantías procesales de todo orden.

Comentari: el comentarista ha seleccionat aquesta Sentència, i l’ha reproduïda amb molta extensió ―que era necessària per copsar el sentit de la present glosa―, per tal de reflexionar sobre els perills i esculls del recurs extraordinari de cassació per a la unificació de doctrina. Amb una interpretació tan escolàstica com aquesta sobre la concurrència dels requisits imprescindibles per entrar en la cognició del fons, el recurs es converteix en un parany perfecte per decidir que la «culpa» de la inactivitat de fons del TS radica en la insuficiència o incompetència del plantejament de la contradicció, de l’advocat proponent en definitiva. Tant de rigor formal pot convertir en una aventura extrema la possibilitat de presentar una sentencia «referencial» adequada —recordi’s: només una sentència referencial per a cada objecte del debat perfilat i singularitzat, requisit maxiformalista que la Sala Quarta va implantar amb un suport legal que la llei no diu―, i això extrema la dificultat fins a tal punt que pot resultar impossible acomodar un raonament útil sobre la base de l’«única sentència pertinent». Tornem a l’argument d’inadmissió: si el comentarista sap llegir, la Secció palesa que la doctrina del Tribunal Suprem és proteica, confusa i magmàtica [(F) Recapitulación]. Tenim doncs una necessitat real de cara a la seguretat jurídica d’obtenir un cànon d’interpretació fiable. La Sentència, construïda sobre el reconeixement inicial que existeix la contradicció, no censura la resolució del Tribunal de Suplicació en forma inequívoca, però apunta que la «inclusió» de l’àmbit de responsabilitat de l’empresari principal (aquí, el «xocolater») podria no ser una responsabilitat in genere (pel sol fet de confiar un treball no inherent a la seva mateixa activitat a un contractista «d’obra»), sinó una responsabilitat que s’extreu i es pot inferir de la «existencia de infracciones directamente imputables al empresario principal, nexo de causalidad entre las mismas y el accidente, papel que juegan las previsiones específicas del sector de la construcción en el caso del promotor, etc.» En qualsevol cas, queda fora de combat la tesi de la Sentència «referencial» de contrast. («Descendiendo ya al caso que nos ocupa, es evidente que la doctrina acuñada por la sentencia de contraste colisiona con cuanto acabamos de exponer»). Emperò el que no queda clar en absolut és el contingut real dels controls exigents que el TS decantaria cap a l’empresa principal (el «xocolater»), uns controls exigents que ―no per la seva posició abstracta d’empresari «conferent» de l’execució, sinó per la seva posició concreta de «conferent» que no observa determinats controls― li encomanen una responsabilitat que el «xocolater» ni somniava. És que l’empresari principal, que es dedica a «altra activitat», hauria de censar i verificar l’existència d’un pla de seguretat inherent a l’empresa constructora, contractista? És que l’empresari principal, que es dedica a «a altra activitat», hauria de vigilar que els obrers de l’empresa contractista disposin dels obligats «estris de protecció individual» (EPI)? És que l’empresari principal hauria de vigilar una efectiva presència de xarxes «anticaiguda»? És que l’empresari principal, el «xocolater» està obligat a pujar cada dia a les bastides que disposa el contractista per verificar que les escales de mà es troben degudament aferrades?

Aquest plantejament, vital per al nostre «xocolater» que no concebia una responsabilitat per aquestes omissions, és el que tenia l’oportunitat de clarificar el Tribunal Suprem. La defensa del recurrent racionalment havia satisfet el concepte, tot al·legant que la producció de la xocolata no guarda lògica amb l’exigència d’aquesta mena de compromís d’actuació, i això ho havia «condensat» en una fórmula ―un enunciat― que lògicament vol «representar» aquesta «alienitat» de compromís, de responsabilitat: es tracta d’un empresari «d’una altra activitat», i en definitiva les seves competències no el preparen per assolir aquella mena de precaucions, que seran en tot cas típiques i «responsables» del contractista d’obra. Però la interpretació formalista dels requisits del recurs de cassació per a unificació de doctrina, l’ha arronsat: «Dados los términos en que está planteado el recurso, no podemos entrar a examinar si concurre el resto de presupuestos que la imposición del recargo de prestaciones (existencia de infracciones directamente imputables al empresario principal, nexo de causalidad entre las mismas y el accidente, papel que juegan las previsiones específicas del sector de la construcción en el caso del promotor, etc.).» És a dir, ens priven de saber allò que estam obligats a saber, però que el TS declina pronunciar. Fins i tot quan ―com reconeix la Sentència― el Ministeri Fiscal ha centrat perfectament l’essència del debat de fons: «El Ministerio Fiscal advierte que las omisiones de medidas de seguridad constatadas que pudieran determinar la producción del accidente sufrido por el trabajador sólo son achacables a la empresa contratada y a la posteriormente subcontratada. Se trata de una argumentación cuyo acierto no podemos examinar porque, como acabamos de advertir, el planteamiento del recurso se centra exclusivamente en la cuestión atinente a la propia actividad de las mercantiles; es más, si el recurso hubiera abordado esas cuestiones tampoco podríamos estudiarlas por la ausencia de una sentencia de contraste donde se sostuviera que la empresa principal está sujeta a las obligaciones de seguridad que la sentencia recurrida le atribuye; tampoco se aporta una sentencia donde se aborde la existencia de incumplimientos empresariales no atribuibles directamente a la empresa principal. Todas esas cuestiones carecen de sentencia invocada a efectos de contraste y quedan al margen del debate actual.»

Molt bé, d’acord. Però ens seguirem preguntant, quins seran, avís per a navegants, en exposició canònica, clarificadora, unificadora, aquests famosos «incompliments empresarials “atribuïbles directament” a l’empresa principal». Misteri.

B. Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 520/2018, DE 3 DE DESEMBRE, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 566/2017. Ponent: Sr. Oliver Reus. RESOLUCIÓ ADMINISTRATIVA EN MATÈRIA DE SUBSIDI PER ATUR. ATORGAMENT DEL SUBSIDI PER RESOLUCIÓ FERMA. POSSIBILITAT DE L’ACCIÓ DE REVISIÓ, EN DEMANDA DE DEVOLUCIÓ DELS SUBSIDIS, MITJANÇANT DEMANDA JUDICIAL DEL SERVEI PÚBLIC FONAMENTADA EN EL MATEIX ERROR DE L’ENTITAT NO IMPUTAT NI ATRIBUÏT A CONDUCTA DEL BENEFICIARI. CANVI JURISPRUDENCIAL: NO ÉS PROCEDENT LA DEMANDA DEL SERVEI PÚBLIC, MALGRAT LA FACULTAT LEGAL RECONEGUDA AL SERVEI PÚBLIC. MODULACIÓ INTRODUÏDA PER LA JUSTÍCIA EUROPEA DE LA LEGISLACIÓ NACIONAL, PER RAONS D’INJUSTÍCIA INTRÍNSECA, PEL FET D’APRECIAR CÀRREGA EXCESSIVA SOBRE L’ADMINISTRAT I EL SEU ESTAT DE NECESSITAT QUAN ES TRACTA DE PERCEPCIÓ LLIGADA A RENTA DE SUPERVIVÈNCIA DEL PERCEPTOR. REFORMULACIÓ DE LA JURISPRUDÈNCIA INTERNA.

Resum dels fets: el demandant, havent cotitzar per la contingència d’atur al llarg de la seva vida laboral un total de 1.409 dies (també consta ampla cotització en el Règim especial de treballadors autònoms, la qual cosa explicarà el reconeixement posterior d’una pensió de jubilació), havia obtingut sense entrebancs diverses quantitats reconegudes com a subsidi (no contributiu) d’atur a càrrec del Servei d’Ocupació, SEPE. Posteriorment, arribada l’edat regular de jubilació demanà la jubilació voluntària que li fou reconeguda per l’INSS amb una base reguladora de 572,13 €. Al mateix temps que reconeix la situació de jubilació, l’INSS «se n’adona» que el reconeixement dels periodes de subsidi no procediria legalment, de manera que detecta un «reconeixement indegut», sense culpa del peticionari, i en exercici de les seves competències «indica» al SEPE que seria pertinent «retrotreure» els subsidis abonats anys enrere i descomptar-los de la pensió de jubilació reconeguda. No havien passat quatre anys encara. D’aquesta manera, el mateix SEPE, que no estava dotat per recuperar els abonaments per propi imperi (únicament li cal aquest camí si no ha transcorregut un any), formula demanda judicial en contra del perceptor antic, per tal de «recuperar» els subsidis que ―ara no s’entra en aquesta discussió― des del punt de vista reglamentari no procedia reconèixer llavors. La demanda del SEPE prospera en primera instància. Formulat recurs de suplicació, la Sala Social del TSJ revoca la Sentència i declara la intangibilitat dels subsidis abonats adés. Ho estima així pel fet que havia transcorregut el termini de prescripció, amb argumentació tècnica. El més interessant, emperò, és que apunta un intens canvi jurisprudencial motivat per una recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans. Un cop, els anomenats «grans relats» salven les injustícies materials d’una regulació interna abassegadora amb l’excusa de l’«interès públic».

Fonamentació jurídica: «PRIMERO. […] Es cierto que el artículo 45.3 LGSS, actual artículo 55.3 LGSS, establece que la obligación de reintegro del importe de las prestaciones indebidamente percibidas prescribe a los cuatro años, contados a partir de la fecha de su cobro o desde que fue posible ejercitar la acción para exigir su devolución, con independencia de la causa que originó la percepción indebida, incluidos los supuestos de revisión de las prestaciones por error imputable a la entidad gestora.

[…] de lo que se trata es de resolver si la acción de revisión ejercitada por la entidad gestora al amparo de lo establecido en el artículo 146 LRJS es o no atendible.

En la sentencia recurrida se da una respuesta afirmativa a esta pregunta al entender que aunque la acción de revisión se ejercitó transcurrido el plazo de cuatro años establecido en el artículo 146 LRJS desde la fecha en que se dictó la resolución reconociendo el subsidio de mayores de 52 años, el plazo de prescripción se vendría a interrumpir cada 12 meses con ocasión de la presentación por parte del beneficiario de la declaración de rentas.

La Sala no puede aceptar esta argumentación porque lo que se postulaba en la demanda no era la anulación de ninguna resolución administrativa en la que se prorrogase, se mantuviese o se reanudase el derecho […].

Además, ni en el artículo 275.5 LGSS (anterior art. 219.5 LGSS), ni en ninguna otra norma se establece que el subsidio de desempleo para mayores de 52 años deba reconocerse anualmente. Antes al contrario, una vez reconocido el derecho al subsidio no es necesario dictar nuevas resoluciones de prórroga o reconocimiento […].

En el presente caso, no sólo transcurrió el plazo de prescripción para la acción ejercitada sino que esta contraviene el derecho fundamental a la propiedad. Así lo ha entendido el Tribunal Europeo de Derechos Humanos en su sentencia de 28 de abril de 2018 (caso De Cakarevic v. Croacia) resolviendo un supuesto muy similar al que ahora se somete a la consideración de esta Sala. Además, se trata de una acción cuyo ejercicio parece contrario a las reglas de la equidad, pues el error de la propia entidad gestora se hace recaer sobre el trabajador recurrente colocándolo en la tesitura de tener que ejercitar una acción de responsabilidad patrimonial ante la jurisdicción contencioso administrativa, asumiendo los costes de dicha acción a la vez que reintegra la nada desdeñable cantidad de 20.803 € una vez alcanzada la edad de jubilación y por tanto, teniendo muy mermada su capacidad de ganancia. […].»

Comentari: era doctrina tradicional del Tribunal Suprem, Sala Quarta, que el reintegrament de prestacions que s’haguessin atorgat prescindit d’un manament legal impeditiu, presentava dues vessants: a) culpa del beneficiari, en el qual cas venia obligat al reintegrament; b) error de l’entitat gestora, sense intervenció del beneficiari: quedava restringida la devolució al tres darrers mesos percebuts. Aquesta doctrina, salomònica i equitativa com evidencia la més elemental noció de la justícia material, fou literalment atropellada per iniciativa del Govern del 1997 amb la inserció a una llei «autobús» (Llei 66/1997, de 30 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social) d’un nou paràgraf afegit a l’art. 45 de la LGSS vigent aleshores, tot obligant a l’íntegre reintegrament de les prestacions indegudes, «con independencia de la causa que originó la percepción». Els magistrats de la Sala Quarta del Tribunal Suprem es queixaren sotto voce de la intromissió dels altres poders de l’Estat, però passaren a aplicar la nova legalitat (vegi’s, per exemple, Sentència 7609, de 21 de setembre de 2011, ponent Excm. Sr. Fernando Salinas Molina). E la nave va… prosseguint una legalitat espantosament injusta. La nostra Sala Social del TSJIB es fa ressó de la Sentència de 26 d’abril de 2018, dictada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, que repugna una extorsió tan òbvia, com atemptatòria al dret a la propietat (el nostre art. 33 CE) i a la situació de desvaliment dels perceptors de prestacions definides per elemental pobresa del ciutadà beneficiari (cas Cakarevic contra Croatia). Caldrà romandre atent si la nova doctrina s’aplica igualment a persones que no presentin un perfil de pobresa tan accentuat, però en principi si el fonament rau en el respecte al dret a no ser privat dels béns adquirits sense un procediment legal que suposi una indemnització en sí mateix (l’art. 33.2 CE: tècnicament una expropiació), tot indica que la doctrina europea serà aplicable a tothom, per ben posicionat que estigui econòmicament, redreçant el postulat bíblic: «al que té poc, se li prendrà el poc que tengui, i al que molt té, molt més se li darà, i tindrà de sobres» (Mateu, 30.12). La Sala de Suplicació, novedosament, il·lustra la seva decisió amb una referència a l’equitat, encara que no es descansa exclusivament en ella (art. 3.2 Cc), sinó a beaces amb la doctrina del TEDH, que no puc comentar amb la deguda extensió.

2. SENTÈNCIA DE 7 DE JUNY DE 2018, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 91/2018. Ponent: Sr. Martín Martín. ACOMIADAMENT DISCIPLINARI. IMPROCEDÈNCIA. APLICACIÓ DE LA «DOCTRINA GRADUALISTA» DE LA RESPONSABILITAT INDIVIDUAL EN MATÈRIA D’INCOMPLIMENT GREU I CULPABLE SEGONS LA TIPOLOGIA DE LES CAUSES DE COMIAT FONAMENTAT EN LA POTESTAT DISCIPLINÀRIA DE L’EMPRESARI.

Resum dels fets: la demandant, amb una antiguitat a una empresa de restauració que data de l’any 2006, i per consegüent amb nou anys de servei en el moment que fou acomiadada, va rebre carta extintiva de la relació, fonamentada en comiat de caràcter disciplinari, per la qual se li imputava la sostracció quotidiana d’aliments, que l’empresa qualifica com un incompliment greu i culpable, detectat no solament per la delació d’un company de treball, ans també pel registre de les càmeres de gravació en vídeo. Diu també la carta extintiva que el V Acord d’àmbit estatal per al sector d’Hostaleria qualifica com una falta molt greu, art. 40.4, «el robatori, furt o malversació comesos en l’àmbit de l’empresa». Presentada demanda jurisdiccional, el Jutjat Social desestima la demanda i corrobora el criteri patronal. Presentat recurs de suplicació, la Sala Social del TSJ estima la pretensió de la demandant, accepta i assoleix la seva argumentació del recurs i declara la improcedència, tot afegint que el conveni col·lectiu contempla, per als fets acreditats que ara veurem, la possibilitat d’imposar una sanció d’indubtable severitat com pot ser la suspensió d’ocupació i de sou fins a seixanta dies.

Fonamentació jurídica: «CUARTO. […] A juicio de la Sala, es incuestionable que los hechos imputados a la trabajadora, hechos acreditados, son merecedores de sanción disciplinaria. La cuestión estriba en determinar, que es lo que se plantea en el recurso, si la sanción máxima impuesta por la empresa es proporcionada a la entidad de los hechos cometidos por la trabajadora, máxime teniendo en cuenta que el art. 36 del V Acuerdo de Ámbito Estatal para el sector de hostelería establece que “Toda falta cometida por un trabajadora o una trabajadora se calificará como leve, grave o muy grave, atendiendo a su importancia, trascendencia o intencionalidad, así como al factor humano del trabajador o trabajadora, las circunstancias concurrentes y la realidad social”.

[…]

(La) teoría gradualista es aplicable en toda sanción (TS 19-7-10, recurso 2643/09, 18-12-07, recurso 4301/06 ó 26-12-07, recurso 302/07). Y su justificación es que el ejercicio del derecho sancionador se encuadra dentro de las facultades empresariales, art. 20 ET, al ser el empresario, aunque de forma indiscriminada, el que ordena y configura la relación laboral.

[…]

En el caso que nos ocupa, la trabajadora despedida venía prestando servicios por cuenta de la empresa con una antigüedad de 18 de octubre de 2006, no constando que hubiera sido sancionada disciplinariamente con anterioridad. Los trabajadores, y así consta como probado en la sentencia recurrida, tienen la opción de comer en el Restaurante antes de iniciar su turno y pueden también llevarse productos de alimentación a su domicilio, ya estén crudos o cocinados solicitando previamente autorización al Encargado. Por lo tanto, la trabajadora hubiera podido bien consumir en el Restaurante los productos alimenticios que se llevó, bien incluso llevárselos a su domicilio después de haber solicitado previamente y recibido la pertinente autorización del Encargado […].

Por lo tanto, teniendo en cuenta el tenor del art. 36 del convenio colectivo de aplicación, la teoría gradualista expuesta y las circunstancias concurrentes enumeradas anteriormente, a juicio de la Sala, la empresa demandada sancionó con excesiva severidad a la trabajadora demandante […]».

Comentari: la Sentència es comenta tota sola. El que creiem important és que, fins a hores d’ara, la teoria «gradualista» en l’aplicació del dret sancionador patronal no havia estat expressament recollida, quan havia estat freqüentment sol·licitada com a suport argumental per altres sales de Justícia de les comunitats autònomes. Benvingut sia.