ESTUDIS

JUSTÍCIA I COMUNITATS AUTÒNOMES. LES DIFICULTATS PER SUPERAR LES RESISTÈNCIES A LA DESCENTRALITZACIÓ

DEL PODER JUDICIAL Maria Ballester Cardell

Professora de dret constitucional Universitat de les Illes Balears

1. Introducció. II. El repartiment competencial en matèria d’Administració de jus­ticia. 1. Un punt de partida. La unitat del poder judicial. 2. La clàusula constitu­cional de competencia exclusiva en matèria d’Administració de justícia. 3. Les previ­sions estatutàries en matèria de justícia. Les clàusules subrogatòries. 4. La unitat del poder judicial i assumpció de competències en matèria de justícia per part de les comunitats autònomes. Una «contradicció aparent». III. Les competències de les comunitats autònomes en matèria d’Administració de justícia 1. Competències normatives de les comunitats autònomes en matèria de lAdministració de justícia. 2. Atribucions autonòmiques en matèries vincidades a l exercici de la funció jurisdiccio­nal. 3. Competències de les comunitats autònomes en la gestió de lAdministració de justícia. IV. Algunes propostes sobres les reformes estatutàries en matèria de jus­tícia. 1. Reforçament de les funcions administratives de les comunitats autònomes competents en matèria de justícia. 2. Descentralització del govern del poder judicial. A. Elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial B. Els consells territorials de justícia. 3. La territorialització jurisdiccional. El Tribunal Superior de Justícia com a darrera instància jurisdiccional. V. Conclusions.
2. Introducció

Passats més de vint-i-cinc anys de vigència constitucional, assistim a un moment polí­tic d’extraordinària transcendència; una etapa que podríem qualificar d’històrica, marcada pels processos de reforma estatutaris i per l’anunci de la iniciativa de reforma constitucio­nal per part del Govern de l’Estat. Respecte a aquesta darrera qüestió, la victòria del PSOE en les eleccions generals de 2004 va propiciar un interessant debat polític, científic i social sobre el contingut i la forma que havia d’adoptar la modificació constitucional. Es plante­ja, per tant, un repte històric que, si és possible, no ha de quedar circumscrit a una refor­ma puntual, sinó que ha de possibilitar la necessària adaptació del text constitucional al nostres temps. Sembla que seran diversos els àmbits que se sotmetran al procés de revi­sió. Indiscutiblement, es modificarà la regla de la successió a la Corona, per tal d’eliminar la discriminació de la dona. S’ha plantejat també la viabilitat de reformar la institució del Senat, amb la finalitat de configurar-la com a autèntica cambra de representació territo­rial, punt de trobada i participació de les comunitats autònomes entre si i amb el govern de l’Estat. Tal vegada, també es podrien introduir algunes actualitzacions en matèria d’in­tegració comunitària. Finalment, s’ha apuntat la possibilitat de modificar el títol VIII de la Constitució, que és el més defectuós del text constitucional i que inclou nombrosos pre­ceptes que ja han perdut efectivitat. No sembla probable, però, que el Govern proposi alterar el marc competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes.

El debat estatutari i el replantejament de nous models de relació entre l’Estat i les comunitats autònomes han estat liderats per Euskadi i Catalunya. Com era d’esperar, altres comunitats autònomes s’han sumat a aquest procés, encetant el camí cap a la modi­ficació de llur norma institucional bàsica, entre elles les Illes Balears. No obstant això, en el pla teòric, els casos català i basc (encara que aquest no prosperàs, tal com era previsible) presenten major interès. En realitat, a través de les propostes de reforma estatutària a Catalunya i al País Basc se subratlla el caràcter bilateral de la negociació per aprovar I Estatut i, tot i acceptant la viabilitat de propostes similars en altres territoris, presenten una proposta de màxims. En el cas d’Euskadi, és clar que la Proposta d’estatut polític pre­sentada pel Lehendakari era quelcom més que una simple proposta de reforma estatutà­ria i, per això, no fou assumida per les Corts Generals. La mal anomenada «via catalana», molt més plausible però no exempta de dificultats, culmina amb la presentació d’una pro­posta de reforma d’Estatut que, en el cas de prosperar, permetria confirmar els fets dife­rencials que, sens dubte, existeixen en el model territorial asimètric dissenyat per la Constitució de 1978.

Resulta difícil preveure quin serà el nou marc estatutari dels diferents territoris. Cal recordar que després de les reformes estatutàries de 1994 i 1999 es va produir un certa homogeneïtzació del sostre competencial de les diferents autonomies. Però la realitat és molt més complexa i el principi del «cafè per a tothom» (en certa manera patrocinat pel

Govern de l’Estat) no és unànimement acceptat per les diferents formacions polítiques. En l’inici d’aquesta legislatura l’Executiu estatal va anunciar que no era la seva intenció ence­tar un procés de reforma estatutària d’altres comunitats autònomes i que, per tant, no s’imposarà cap canvi que no es vulgui. Però, per altra banda, va assegurar que només s’ac­ceptaran les reformes estatutàries que siguin fruit d’un ampli acord i consens social i polí­tic. Però, sobretot, es va subratllar la necessitat que la reforma s’enquadri en els principis de solidaritat i igualtat. El Govern entén que les reformes estatutàries no són qüestions que afectin únicament les comunitats que les impulsen, sinó que afecten el conjunt de l’Estat i que, per tant, només es donarà suport a aquelles iniciatives que siguin respectuoses amb el model global d’Estat. En conclusió, l’Executiu ha manifestat que no és partidari que les modificacions estatutàries repercuteixin en un canvi constitucional.

Sigui com sigui, les distintes iniciatives de reforma estatutària suposen un repte en l’àmbit competencial i institucional i, de ben segur, significaran una passa més en l’am­pliació de l’autogovern territorial, d’acord amb el principi de funcionalitat i proximitat als ciutadans. La culminació d’aquest pacte bilateral (entre les diferents comunitats autòno­mes i l’Estat) no afecta, necessàriament, la resta del territori. Però aquest principi essencial de pacte es pot estendre a una concepció més global del sistema constitucional. En altres paraules, resulta evident que els pactes estatutaris poden projectar-se sobre la Constitució i, d’alguna manera, predeterminar actuacions del poder de reforma. Si aquest n’és el cas, resulta imprescindible que el debat parlamentari sigui plural i que s’aconsegueixi un con­sens majoritari entre les forces polítiques. Aquesta és l’autèntica garantia de la legitimitat jurídica i moral d’un procés tan transcendent com el propi procés constituent.

En aquest context volem situar l’anàlisi sobre les diferents propostes estatutàries per territorialitzar el poder judicial dins el marc constitucionalment establert. És cert que algu­nes de les previsions de reforma en matèria de justícia que s’impulsen des de les diferents comunitats autònomes sobrepassen les disposicions legislatives vigents en aquest moment. No obstant això, per donar efectivitat plena a aquelles previsions, no caldria reformar la Constitució, sinó que seria suficient la modificació de determinats preceptes de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ). El problema recau, en la nostra opinió, en les reserves dels dos grans partits a nivell estatal a potenciar una major participació de les enti­tats autonòmiques sobre l’Administració de justícia. Cal recordar que parlam d’una com­petència «exclusiva» de l’Estat. Es tracta d’una matèria especialment sensible que, dogmà- ticament, s’ha considerat com una parcel·la irrenunciable de la sobirania de l’Estat^[1]. Així es dedueix del tractament constitucional de la justícia i del desenvolupament normatiu ulterior. Les diferents reformes legislatives de la LOPJ han propiciat una certa intervenció

de les comunitats autònomes en l’Administració de justícia, però han estat clarament insu­ficients^[2]. El servei de la justícia segueix essent considerat com un servei de l’Estat central i no de les diferents comunitats autònomes i, per això, es manté una tensió política en aquest punt entre el Govern de l’Estat i els diferents territoris autonòmics. Segurament, el principal argument (no confessat) per mantenir una estructura centralitzada del poder judicial és el temor a una interferència política en la justícia a nivell territorial. Això no obs­tant, de cap manera es pot compartir aquesta idea, atès que l’únic model acceptable de poder judicial és aquell que assegura l’absoluta independència política de la justícia a tots els nivells.

A continuació intentaren apuntar algunes possibilitats de reforma de l’Administració de justícia en l’àmbit autonòmic que són plenament compatibles amb la redacció actual de la Constitució. No obstant això, i conforme a la tesi abans esmentada, a nivell doc­trinal s’han plantejat altres hipòtesis que, tal vegada, a curt o llarg termini siguin objec­te de consideració per la classe política a efectes de «federalitzar» el poder judicial^[3]. No podem oblidar, en aquest sentit, que l’opció adoptada pel constituent l’any 1978 no era l’única possible i que l’organització del poder judicial es podria haver realitzat conforme a altres paràmetres. De fet, durant els treballs parlamentaris de la Constitució es va plan­tejar la possibilitat d’organitzar l’Administració de justícia com una competència com­partida entre l’Estat i les comunitats autònomes^[4]. Aquesta fórmula, però, no va satisfer gairebé ningú. Per una banda, els partidaris d’una forma d’Estat unitari propugnaven el caràcter absolutament unitari del poder judicial. En canvi els sectors més nacionalistes

esperaven que les comunitats autònomes poguessin organitzar la funció judicial en el seu àmbit territorial^[5]. Finalment, és va articular un model aparentment centralitzat de poder judicial, que assignava a l’Estat la competència exclusiva en matèria d’Administració de justícia (art. 149.1.5 de la Constitució). Això no obstant, posterior­ment aquest model s’ha modulat i s’ha arribat a un punt de certa equidistància entre la concepció unitària del poder judicial i els sistemes federals. Un model que, a hores d’ara, segueix obert a successius i progressius desenvolupaments^[6]. En aquest context, es plan­tegen una sèrie d’interrogants que, de vegades, no tenen una resposta senzilla: Com s’articula el principi d’unitat judicial amb la distribució territorial de l’Estat? Es pot par­lar de «federalització» o «territorialització» del poder judicial? Fins on poden arribar les comunitats autònomes en l’exercici de les seves competències en l’àmbit de l’Administració de justícia? Entra dins el marc constitucional i estatutari la territorialitza­ció del govern del poder judicial?

II. El repartiment competencial en matèria d’Administració de justícia

L’articulació d’un model estatal políticament descentralitzat implica, entre d’altres con­seqüències, un repartiment competencial entre l’Estat i les entitats territorials que el con­formen. Aquesta qüestió planteja notables dificultats i es pot organitzar conforme a parà­metres diferents. El cas espanyol, en aquest punt, ha estat confús i complex. El punt de partida fou la reserva a l’Estat de la competència exclusiva sobre determinades matèries que podien ser considerades d’interès més general (vg. política exterior, forces armades, sistema financer i monetari, etc.). La resta, a priori, podrien ser assignades de forma plena o compartida, a les entitats autònomes. Això no obstant, el poder judicial o l’Administració

de justícia és un sector de l’ordenament públic certament peculiar. D’una banda, el princi­pi d’unitat en l’organització i funcionament del poder judicial fa que sigui un àmbit exempt de les competències autonòmiques. D’altra banda, les entitats territorials manifesten, des del primer moment, el màxim interès en la matèria de la justícia, tal com demostraren, des del primer moment, les previsions estatutàries sobre aquest àmbit. Finalment, la Llei orgà­nica del poder judicial de 1985 no va aconseguir definir de forma clara quins són els àmbits de l’Administració de justícia que es podrien assignar a les comunitats autònomes sense vulnerar la unitat del poder judicial. Tot plegat una situació d’aparent contradicció, però igualment confusa i poc diàfana sobre el repartiment competencial de la justícia que, posteriorment, ha estat interpretada i corregida per la doctrina del Tribunal Constitucional.

1. Un punt de partida. La unitat del poder judicial

El principi de la unitat judicial, en sentit estricte, no es troba formulat de manera expressa a la Constitució i, no obstant això, la naturalesa unitària del poder judicial és el principal argument per incardinar-lo dins les competències estatals. Cal recordar que es tracta d’un element que té un clar significat històric i polític i representa l’esforç per aca­bar amb els tribunals especials⁷. L’article 117.5 de la Constitució afirma que «el principi d’unitat del poder judicial és la base de l’organització i funcionament dels tribunals». Per la seva banda, l’article 117.3 de la Constitució fa referència a l’esfera funcional del princi­pi d’unitat; en concret, disposa que l’exercici de la funció jurisdiccional està determinat per les lleis i els procediments que s’hi estableixen, per tal d’aconseguir la necessària unifor­mitat en l’aplicació de les normes. Finalment, en l’article 122 s’inclouen dues previsions que complementen aquest principi; en primer lloc, reserva a llei orgànica el desenvolupa­ment de la constitució, el funcionament i el govern del poder judicial, així com l’estatut jurídic dels jutges i magistrats⁸. En segon lloc, confirma la unitat del cos judicial. La inter­pretació conjunta d’aquests preceptes configura un model judicial que s’implanta de forma global i uniforme en tot l’Estat. Per això, és considerat com una esfera de poder que, a priori, queda exclòs de la distribució competencial a l’àmbit territorial⁹.

‘ ófr. XIOL RIOS, Juan Antonio. «Las competencias de las comunidades autónomas en materia de jus­ticia (I)». Actualidad Administrativa, núm. 7, 1992, pág. 66.

1. Sobre el significat de la reserva de llei orgànica com a garantia de la consideració unitaria del poder judicial, cfr., entre d’altres, MARTÍNEZ ALARCÓN, Maria Luz. La independencia judicial. Madrid: Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, 2004, pág. 211-214.
2. Segons el Dictamen del Consell Consultiu sobre la Proposta de llei orgánica per la qual s’estableix l’Estatut d’autonomia de Catalunya i es deroga la Llei orgánica 4/1979, de 18 de desembre, de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, 6 de setembre de 2005) «el principi d’unitat jurisdiccional necessitarà, en tot cas, no només respectar aquells preceptes constitucionals que es refereixen a manifestacions concretes de la unitat, sinó també que en la glo-

En concret, el principi d’unitat del poder judicial es concreta en els àmbits següents:

1. Uniformitat en l’organització dels jutjats i tribunals. En particular, ha d’existir una planta jurisdiccional i unes circumscripcions judicials homogènies en tot el territori de l’Estat.
2. El funcionament dels jutjats i tribunals, conforme a les normes de competència i funcionament determinades en les lleis, també tindrà un tractament unitari en qualsevol lloc de l’Estat.
3. L’exercici de la funció jurisdiccional s’ha de realitzar de manera univoca, conforme als principis que inspiren l’estatut dels jutges i magistrats -bàsicament, la impar­cialitat, la inamovibilitat i la independència judicials-, i que també està reservat a llei orgànica.
4. El govern del poder judicial és també únic i correspon al Consell General del Poder Judicial.

És evident, per tant, que el sistema d’organització i funcionament del poder judicial dissenyat per la Constitució pressuposa un tractament unitari d’aquesta institució que jus­tifica l’assignació en exclusiva a l’Estat de la competència en aquesta matèria. Per tant, d’alguna manera el principi d’unitat del poder judicial permetria la seva centralització en el marc d’un Estat políticament descentralitzat. No obstant això, des del primer moment, les comunitats autònomes han manifestat un clar interès en matèria de justícia i, en base a aquest interès, el Tribunal Constitucional ha modulat el significat de la clàusula consti­tucional de competència exclusiva de l’Estat en matèria d’Administració de justícia. Vegem, a continuació, com s’han articulat les competències estatals i autonòmiques en aquest punt.

1. La clàusula constitucional de competència exclusiva en matèria d’Administració de justícia

La complexitat del procés constituent en aquest punt va culminar amb l’assignació, de forma bastant genèrica, a l’Estat de la competència exclusiva en matèria d’Administració de justícia (article 149.1.5 de la Constitució). Els antecedents històrics en aquest punt eren més generosos en relació amb l’articulació de la justícia com una matèria assumible per les entitats territorials. Ens referim, concretament, a l’article 14.11 de la Constitució de 1931, segons el qual l’Estat tenia competència exclusiva sobre la legislació i l’execució en matè­ria de jurisdicció del Tribunal Suprem, excepte les atribucions que es reconeixen als poders balitat del sistema implantat es reconegui la presència d’aquell principi i la seva virtualitat en ordre a conjuntar-lo, de manera que quedin ben enllaçats tant el model d’organització com el del funciona­ment del poder judicial. En aquest sentit, el principi d’unitat jurisdiccional constitueix un límit a l’ac­tuació de les comunitats autònomes en aquest àmbit».

regionals. No obstant això, aquesta clàusula fou interpretada com una pseudoatribució que quedava buida de contingut¹⁰. Ara bé, a l’empara d’aquest precepte, l’article 9 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 9 de setembre de 1932 disposava que «la Generalitat de Catalunya organitzarà l’Administració de justícia en totes les jurisdiccions, excepte en la militar i en la de l’Armada, conforme als preceptes de la Constitució i de les lleis processals i orgàniques de l’Estat». De la seva banda, l’article 41 de l’Estatut disposa­va que «El Tribunal de Cassació de Catalunya tindrà jurisdicció pròpia sobre les matèries civils i administratives, la legislació exclusiva de les quals sigui atribuïda a la Generalitat». L’Estatut d’autonomia del País Basc establia una regulació similar i, per tant, reconeixia un poder judicial propi i independent respecte de l’Estat.

No obstant això, el tenor literal de l’article 149.1.5 de la Constitució respon a una con­cepció molt centralista del model territorial. Sembla que en el redactat final d’aquest pre­cepte van pesar més els arguments d’aquelles formacions polítiques partidàries d’una des­centralització menor enfront de les propostes que podríem anomenar més «autonomis­tes». Finalment, va prosperar la primera iniciativa i es va articular l’Administració de justí­cia com una competència exclusiva de l’Estat. No obstant això, si observam les matèries exclusives i pròpies de l’Estat (nacionalitat i estrangeria, relacions internacionals, forces armades, etc.), entenem que l’Administració de justícia no es pot considerar, senzillament, una competència exempta del poder autonòmic. En realitat, els motius que determinaren la catalogació de la justícia com a competència exclusiva de l’Estat foren de tipus cultural o ideològics i no pròpiament juridicoconstitucionals.

La doctrina científica inicialment discrepa sobre el significat de l’expressió utilitzada pel constituent. En concret, es va defensar la teoria que l’article 149.1.5 afectava tant el poder judicial com els serveis complementaris i administratius de cooperació a la funció jurisdic­cional¹¹. No obstant això, i malgrat la rotunditat de la fórmula utilitzada pel constituent, alguns autors no acceptaren una interpretació tan àmplia d’aquest punt i entenien que l’article 149.1.5 es referia només als jutges i a l’activitat jurisdiccional que desenvolupa­ven ². Finalment, la insistència des de les formacions nacionalistes i, sobretot, la doctrina del Tribunal Constitucional ha modulat el significat d’aquesta clàusula, la qual cosa ha pro­piciat un model més racional de distribució de competències entre l’Estat i les comunitats autònomes en relació amb l’Administració de justícia. ^[7]

1. Les previsions estatutàries en matèria de justícia. Les clàusules obligatòries

L’interès dels territoris autònoms per assumir un règim competencial ampli en matèria de justícia era indiscutible. En els diferents estatuts d’autonomia es regula de forma àmplia i detallada tot un seguit de punts relacionats amb l’Administració de justícia en els quals podrien intervenir les comunitats autònomes. No obstant això, les competències assumi­des estatutàriament en aquesta matèria només podrien ser efectives conforme el que dis­posés en el futur la LOPJ. Bàsicament els estatuts varen establir les competències següents en matèria de justícia:

1. Competències respecte de la demarcació judicial, per tal de determinar la circums­cripció territorial dels òrgans judicials, i localització de la capitalitat judicial.
2. Atribucions sobre llengua oficial i dret foral. En concret, els territoris que tenen especificitats en matèria lingüística i de dret foral consideren mèrits preferents per a l’accés a la funció pública judicial el seu coneixement.
3. Participació en la selecció i provisions de destinacions.
4. Existència del Tribunal Superior de Justícia.
5. Publicació en el butlletí oficial de la comunitat autònoma del nomenament del pre­sident del Tribunal Superior de Justícia.
6. Determinació de les competències dels òrgans judicials de les comunitats autòno­mes.

Però, sens dubte, l’element més interessant i controvertit de les previsions estatutàries en matèria de justícia fou la generalització d’una previsió conforme la qual la comunitat autònoma exercirà, respecte l’Administració de justícia, les facultats que la Llei orgànica del poder judicial reconegui, reservi o atribueixi al Govern de l’Estat T

Cal recordar que aquestes previsions foren introduïdes en els estatuts d’autonomia abans d’aprovar-se la Llei orgànica del poder judicial. L’expressió utilitzada per aquestes clàusules semblava suggerir que les comunitats autònomes podrien sostreure al Ministeri de Justícia i al Govern de l’Estat llurs competències en matèria de justícia. És per això que es posà en entredit, per part de la doctrina, el que fou considerat com una «autotrans- ferència de competència» per part dels estatuts d’autonomia^{[8] [9]}. Resultava evident que les

clàusules subrogatòries no podien ser considerades normes atributives de competències de forma directa; i, no obstant això, semblava clar que pretenien obrir una via per l’assump­ció de facultats autonòmiques en matèria de justícia.

La principal dificultat que plantejaven aquestes normes era la de determinar, precisa­ment, la seva naturalesa jurídica, com a normes atributives de competències. Qüestió que fou resolta per la jurisprudència del Tribunal Constitucional en diverses sentències, que definiren el significat de l’article 149.1.5 de la Constitució i, alhora, acceptaren la plena legitimitat de les «clàusules subrogatòries».

1. Unitat del poder judicial i assumpció de competències en matèria de justícia per part de les comunitat autònomes. Una «contradicció aparent»?

Arribats en aquest punt cal reflexionar sobre la necessitat de compatibilitzar el princi­pi d’unitat del poder judicial i la possibilitat que les comunitats autònomes assumeixen competències en matèria de Justícia. L’eix fonamental per resoldre aquesta aparent con­tradicció és el significat i l’abast del concepte «Administració de justícia» emprat per l’ar­ticle 149.1.5 de la Constitució. Cal destacar que, al marge de les disposicions constitucio­nals i estatutàries, el vertader motor del procés de «territorialització de la justícia» ha estat la interpretació d’aquestes clàusules per part del Tribunal Constitucional. La seva doctrina sobre el concepte «Administració de justícia» ha permès considerar que les previsions constitucionals referents a la unitat del poder judicial i les competències estatals en aquest punt no són incompatibles amb una major implicació autonòmica en l’Administració de justícia.

La sentència del Tribunal Constitucional 56/1990, de 29 de març, resol aquestes qües­tions. En concret, el seu fonament jurídic 6 diu que: «El articulo 149.1.5^a de la Constitución reserva al Estado como competencia exclusiva la «Administración de Justicia»; ello supone, en primer lugar, extremo éste por nadie cuestionado, que el poder judicial es único y a él le corresponde juzgar y hacer ejecutar lo juzgado, y así se despren­de del artículo 117.5 de la Constitución; en segundo lugar, el gobierno de ese poder judi­cial es también único, y corresponde al Consejo General del Poder Judicial (art. 122.2 de la Constitución). La competencia estatal reservada como exclusiva por el art. 149.1.5^a ter­mina precisamente allí. Pero no puede negarse que frente a ese núcleo esencial de lo que debe entenderse por la Administración de Justicia, existe un conjunto de medios persona­les materiales que, ciertamente, no se integran en ese núcleo, sino que se colocan, como dice expresamente el art. 122.1, al referirse al personal, «al servicio de la Administración de Justicia», esto es, no estrictamente integrados en ella. En cuanto no resultan elemento de la Constitució. Però sobretot considerava que la transferència de competència només es pot fer per via de l’article 150.2 de la Constitució i no per part dels propis estatuts.

esencial de la función jurisdiccional y del autogobierno del poder judicial, cabe aceptar que las Comunidades Autónomas asuman competencias sobre estos medios personales y materiales».

En aquesta mateixa sentència, a partir d’aquesta consideració i de la necessitat de determinar els elements bàsics de l’autogovern judicial -tasca que correspon al legislador orgànic-, el Tribunal Constitucional considera que «lo que la cláusula subrogatoria supo­ne es aceptar el deslinde que el Estado realiza entre la Administración de Justicia en sen­tido estricto y la «administración de la Administración de Justicia»; las Comunidades Autónomas asumen así una competencia por remisión a ese deslinde, respetando como núcleo inaccesible el art. 149.1.5^a de la Constitución»^[10].

En aquesta mateixa línia, la STC 62/1990, de 30 de març, confirma que «la distinción entre un sentido amplio y un sentido estricto en el concepto de Administración de Justicia no es algo irrelevante jurídicamente». Insisteix que l’expressió «Administració de justicia» permet distingir, d’una banda, la fundó jurisdiccional pròpiament dita, acompanyada dels elements units a la independència judicial (referits a la competència exclusiva de l’Estat); d’altra banda, existeix el conjunt d’aspectes o elements que serveixen de suport material o personal per a l’exercici de la funció jurisdiccional (referint-se a «l’administració de l’Administració de justicia»), i que podria ser assumit com a competència autonòmica.

Finalment, la STC 105/2000, de 13 d’abril, sintetitza clarament els límits generals a l’o- perativitat de les clàusules subrogatòries com a tècnica d’assumpció de competències a les comunitats autònomes. En primer lloc recorda que les d’atribució de competències per aquesta via no poden entrar en el nucli de l’Administració de justícia en sentit estricte. Tampoc no podran intervenir les comunitats autònomes en aquells àmbits que la LOPJ atorgui a òrgans distints del Govern o d’algun dels seus departaments. L’àmbit supraco- munitari de determinades facultats del Govern impedeix també l’operativitat de les clàu­sules subrogatòries. Considera, en definitiva, que s’haurà de determinar cas per cas si resulten operatives les clàusules subrogatòries. Resumint, «las cláusulas subrogatorias no entraran en aplicación cuando la LOPJ, en uso de la libertad de opción del legislador atri­buya determinadas facultades al Consejo General del Poder Judicial. Tampoco en aquellas otras materias, aun atribuidas al Gobierno de la Nación o a sus Departamentos Ministeriales, respecto de las que exista otro título competencial con incidencia en ellas suficiente para reservarlas al Estado»^[11].

II. Les competències de les comunitats autònomes en matèria d’Administració de justícia

L’interès de les comunitats autònomes per participar en l’àmbit de la justícia queda condicionat, com hem vist, no només per les disposicions constitucionals i estatutàries, sinó també per les previsions de la LOPJ en aquesta matèria. A partir d’aquesta premissa i, sobretot, de la interpretació jurisprudencial que en aquest punt ha realitzat el Tribunal Constitucional, es poden distingir tres grups de competències assumibles per les adminis­tracions autonòmiques. En primer lloc, les que nomenarem facultats normatives en matè­ria de justícia. En segon lloc, les atribucions vinculades a l’exercici de la funció jurisdiccio­nal. Finalment, es produeix la participació autonòmica en la gestió dels mitjans personals i materials al servei de la justícia.

1. Competències normatives de les comunitats autònomes en matèria de l’Administració de justícia

En relació amb aquest primer tipus de competències, destaquen les atribucions relati­ves a la demarcació judicial, tal i com disposa l’article 152.2 de la Constitució. En concret, les comunitats autònomes poden participar en la delimitació de les demarcacions munici­pals, dels partits judicials i, eventualment, en la delimitació de les demarcacions superiors a la província i inferiors a la comunitat autònoma. El precepte que canalitza la participació dels territoris autonòmics en la demarcació judicial és l’article 35.2 de la LOPJ, que preveu la remissió d’una proposta de les comunitats autònomes al Govern per a la fixació dels par­tits judicials, la qual haurà de ser tramesa a les Corts Generals conjuntament amb el pro­jecte de llei preparat per l’Executiu. De la mateixa manera, i en el mateix àmbit, les comu­nitats autònomes podran fixar la capitalitat dels partits judicials, previ informe del Consell General del Poder Judicial (art. 35.6 LOPJ).

El reconeixement de la potestat reglamentària de les comunitats autònomes en matèria de justícia fou més controvertit. La redacció inicial de la LOPJ no va preveure aquesta possi­bilitat. No obstant això, la doctrina del Tribunal Constitucional va facilitar un canvi d’orien­tació en aquest punt. La reforma de la LOPJ de 1994 incorpora algunes previsions en les quals reconeix, de forma expressa, la capacitat reglamentària de les comunitats autònomes en matèria de justícia per desenvolupar la LOPJ, dins l’àmbit de les seves competències^[12]. La

jurisprudència constitucional (STC 105/2000, de 13 d’abril) va acceptar aquesta previsió, sempre que els reglaments de les comunitats autònomes en aquest àmbit afectin «no al núcleo de los derechos y deberes que conforman el estatuto judicial, reservado por Ley Orgánica ex artículo 122 de la Constitución española, sino a determinadas condiciones accesorias para el ejercicio de los derechos y deberes» (fonament jurídic núm. 9). Per tant, i en definitiva, l’AIt Tribunal declara constitucional la disposició addicional primera i que, per tant, les comunitats autònomes podran dictar reglaments en l’àmbit de la LOPJ sobre aque­lles matèries respecte de les quals la propia LOPJ i les clàusules subrogatòries dels estatuts d’autonomia, o qualsevol altre títol constitucionalment vàlid, els atribueixen competència. No obstant això, cal destacar que aquesta no és una opinió pacífica, tal i com ho demostra l’emissió dels vots particulars dissidents amb l’opinió majoritària del Ple^[13].

1. Atribucions autonòmiques en matèries vinculades a Vexercici de la funció jurisdic­cional

La participació de les comunitats autònomes en matèries vinculades a l’exercici de la funció jurisdiccional resulta certament, residual. No obstant això, la doctrina ha reconegut que la incidència de l’organització territorial de l’Estat sobre l’Administració de justícia es projecta, també, sobre el nucli essencial de la funció jurisdiccional^[14]. En realitat, però, en aquest àmbit no s’ha produït una descentralització de l’Administració de justícia. Es trac­ta de quelcom diferent; la Constitució estableix unes pautes per a la participació autonò­mica en l’àmbit organitzatiu del poder judicial. Dit en altres paraules, el nucli essencial del poder judicial és un poder de l’Estat i, com a tal, queda condicionat per l’articulació de l’Estat de les autonomies. Vegem, a continuació, de quina manera s’ha concretat la parti­cipació autonòmica en l’exercici de la funció jurisdiccional.

En primer lloc, cal destacar la intervenció autonòmica en l’àmbit del nomenament dels jutges i magistrats i del personal auxiliar. Aquesta competència correspon, en exclusiva, al Consell General del Poder Judicial. No obstant això, els estatuts d’autonomia i la LOPJ han previst certa participació de les comunitats autònomes en aquest punt. Així, per exemple, el nomenament dels presidents dels diferents tribunals superiors de justícia es publica també en els corresponents diaris oficials de les comunitats autònomes (art. 336.2 LOPJ)^[15].

Per altra banda, i en aquest mateix ordre de coses, existeix la possibilitat que les assem­blees legislatives autonòmiques participin en el nomenament de magistrats dels tribunals superiors de justícia. L’article 330.4 de la LOPJ preveu que una de cada tres places dels tri­bunals superiors de justícia es cobrirà per un jurista de reconegut prestigi amb més de quinze anys d’exercici professional en la comunitat autònoma, nomenat per el Consell General del Poder Judicial a partir «d’una terna presentada per l’assemblea legislativa». Les majories exigibles per a l’aprovació de les ternes que el parlament autonòmic presen­ta al Consell General del Poder Judicial depèn, en cada cas, de les previsions estatutàries.²¹

La selecció, formació i perfeccionament dels jutges i magistrats és competència exclu­siva del Consell General del Poder Judicial i, per tant, a priori es tractaria d’un àmbit vedat a la participació autonòmica. No obstant això, la pròpia LOPJ i els diferents estatuts d’au­tonomia han flexibilitzat aquella competència, afavorint un punt d’enteniment i coordina­ció en aquest camp d’actuació. Concretament, es preveu que les comunitats autònomes «competents» podran instar del Consell General del Poder Judicial la convocatòria d’opo­sicions, concursos i proves selectives de promoció i d’especialització per cobrir les vacants en la plantilla de la carrera judicial (art. 301.7)²². Pel que fa a l’organització de l’Escola Judicial, la LOPJ preveu que hi siguin representades les comunitats autònomes amb com­petències en matèria de justícia (art. 110.1 .a] LOPJ). A més a més, per via reglamentària, es preveu que l’Escola Judicial prepari convenis de col·laboració amb les comunitats autò­nomes per tal de coordinar l’actuació de l’Administració autonòmica en la formació i per­feccionament dels jutges i magistrats que exerceixen la funció jurisdiccional en el seu terri­tori. En particular, es prestarà especial atenció a promoure el coneixement de les llengües autonòmiques i el dret propi de les diferents comunitats autònomes²³. Finalment, pel que geix que «sentada constitucionalmente la unidad del poder judicial, y su incardinación en el Estado, no cabe duda sobre la competencia estatal para nombrar todos los miembros del poder judicial; en correspondencia con esta competencia, resulta lógico que sea la fecha de publicación en el Boletín Oficial del Estado la que sirva para determinar el inicio de los efectos de estos nombramientos» (STC 56/1990, fonament jurídic nún. 42).

ⁿ A títol d’exemple, l’article 57 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears disposa que: «les ternes que el Parlament ha de presentar al Consell General del Poder Judicial per al nomenament de magis­trats del Tribunal Superior de Justicia de les Illes Balears requeriran el vot favorable de tres cinquenes parts dels diputats».

1. No obstant això, cal destacar que la reforma del títol dedicat a l’ingrés i ascens en la carrera judi­cial, a partir de la LO 19/2003, de 23 de desembre, va rebaixar incomprensiblement algunes vies de participació autonòmica en aquest punt. Així, per exemple, es va eliminar la referència a les comuni­tats autònomes com les entitats que havien de ser escoltades en l’elaboració de les normes corres­ponents a la selecció dels membres de la carrera judicial, tal com havia previst l’art. 306.1 de la LOPJ
2. Cfr. Reglament 2/1995, de l’Escola judicial.

fa a la formació continuada dels jutges i magistrats, l’apartat núm. 4 de l’article 433 bis (incorporat a partir de la LO 19/2003, de 23 de desembre) preveu la possibilitat de cele­brar activitats formatives de manera descentralitzada, en l’àmbit autonòmic o provincial.

La LOPJ preveu, també, que les oposicions per cobrir vacants en la carrera judicial, del secretariat i de la resta de personal auxiliar seran convocades, a instància de les comuni­tats autònomes, per l’òrgan competent. Sembla clar que el sentit d’aquest precepte no atorga a les administracions autonòmiques la competència per convocar la provisió de pla­ces de jutges i magistrats vacants, ja que aquesta és una funció exclusiva de l’Estat. No obstant això, el Tribunal Constitucional va disposar que s’han de garantir de manera rao­nable les oportunitats de participar a les institucions autonòmiques en la convocatòria de vacants que es produeixin en el òrgans jurisdiccionals ubicats en el seu territori^[16].

Pel que fa a la valoració de la llengua i dels dret propis de les comunitats autònomes en la provisió de destinacions, els diferents estatuts d’autonomia amb particularitats en aquest punt han manifestat la necessitat de reflectir aquestes peculiaritats en l’exercici de la funció jurisdiccional en el seu àmbit territorial^[17]. La LOPJ ha previst, igualment, que el dret i l’idioma oficial propi es valoraran com a mèrit en les comunitats autònomes amb aquestes peculiaritats (art. 341 LOPJ). L’article 32.5 de la Llei de demarcació i planta judi­cial inclou una previsió, en termes molt similars, amb relació al mèrit per a la provisió de places de president del Tribunal Superior de Justícia^[18]. El Tribunal Constitucional va consi­

derar que no existeix contradicció entre aquest precepte i els preceptes estatutaris, tot con­firmant que és l’òrgan competent per al nomenament (el Consell General del Poder Judicial) el que ha de valorar els mèrits al·legats pels diferents candidats⁷⁷. Després de la reforma de 1994 de la LOPJ es va ampliar la referència al mèrit sobre el coneixement de l’idioma i el dret propi de la comunitat autònoma en diferents àmbits²⁸. No obstant això, la modificació del sistema d’ingrés en la carrera judicial, operada mitjançant la LO 19/2003, de 23 de desembre, va eliminar la referència a aquest mèrit a l’hora de resoldre els concursos de mèrits entre juristes per proveir vacants en la categoria de magistrats.

Finalment, en relació amb les competències autonòmiques sobre la funció jurisdiccio­nal, cal destacar la possibilitat que les administracions autonòmiques instin la inspecció de qualsevol jutjat o tribunal. Malgrat no hi ha cap precepte a la LOPJ que de forma expres­sa hagi previst aquella possibilitat, l’article 171.4 disposa que ei Ministeri de Justícia podrà instar del Consell General del Poder Judicial que ordeni la inspecció de qualsevol jutjat o tribunal. El Tribunal Constitucional va interpretar aquest precepte en el sentit de reconèi­xer a les comunitats autònomes que haguessin introduït clàusules subrogatòries en matè­ria d’Administració de justícia la possibilitat d’instar al Consell la inspecció de qualsevol jut­jat o tribunal situat en el seu territori, excloent el Ministeri de Justícia²⁹. No obstant la doc­trina del Tribunal Constitucional, sembla poc probable que les comunitats autònomes facin ús d’aquesta facultat, atesa l’existència d’àmbits més adients per iniciar un procés d’ins­pecció³⁰.

1. Competències de les comunitats autònomes en la gestió de l’Administració de justícia

En aquest àmbit les competències autonòmiques són molt més clares (excepte, com veurem, en relació amb el sistema de cossos nacionals del personal al servei de l’Administració de justícia). Tal i com va destacar la jurisprudència constitucional, les clàu­sules subrogatòries adquireixen tot el seu sentit en relació amb l’assumpció de competèn- l’idioma i el dret propi, la LOPJ remet a la potestat reglamentària del Consell en aquest punt (art. 110.2.h]).

1. STC 62/1990, fonament jurídic 12, paràgrafs tercer, quart i cinquè.
2. Per exemple, amb relació al règim de magistrats suplents, jutges substituts i provisió temporal (art. 431.2 LOPJ) i en les mesures de reforç en la titularitat dels òrgans judicials (art. 216 bis, punt 3 de la LOPJ).
3. STC 56/1990, de 29 de març, fonament jurídic 13, b).
4. A títol d’exemple, cal destacar que l’article 118.2 del Reglament d’organització i funcionament del Consell General del Poder Judicial preveu la intervenció en el Servei d’Inspecció de les «Unitats Territorials de Inspecció», que tindran el seu camp d’actuació en el territori d’una o diverses comuni­tats autònomes. També cal destacar la intervenció de les Sales de Govern del Tribunals Superiors de Justícia.

cíes per part de les comunitats autònomes sobre la gestió dels mitjans materials. L’article 37 de la LOPJ, relatiu a la provisió de mitjans necessaris per a l’Administració de justícia, fou analitzat pel Tribunal Constitucional en una sentència (56/1990) de la qual destacam dos pronunciaments. Per una banda, declarà inconstitucional l’apartat quart d’aquest pre­cepte,^[19] per considerar que «al establecer un condicionante a la libre disponibilidad de recursos propios, se anula la competencia financiera y organizativa del ente territorial» (fonament jurídic 12 d). A més a més, destaca el Tribunal que «la gestión de recursos por las comunidades autónomas no depende de una decisión estatal, sino sólo y exclusiva­mente de la asunción de la competencia en el correspondiente estatuto de autonomía a través de la cláusula subrogatoria» (fonament jurídic 12 c) STC 56/1990. A partir d’aquest moment, es produeix la transferència a algunes comunitats autònomes en matèria de mit­jans materials de manera pacífica i sense entrebancs. Finalment, el tenor literal de l’article 37 fou modificat per la LO 19/2003, de 23 de desembre, moment a partir del qual es reco­neix de forma expressa la competència autonòmica per tal de proveir els jutjats i tribunals dels mitjans necessaris per a l’exercici de la funció jurisdiccional.

Més dificultats s’han plantejat per a l’assumpció de competències sobre els mitjans personals, atès que el personal al servei de l’Administració de justícia manté la condició de cos nacional. Aquesta opció del legislador impedeix la transferència de les competències respecte a tot el personal auxiliar. No obstant això, aquesta qüestió ha estat objecte de valoracions diverses. Cal destacar, en primer lloc, que el Libro Blanco de la Justicia es va ocupar d’aquesta possibilitat, tot destacant que «sería necesario alterar en forma esencial el papel de los cuerpos nacionales en la administración de justicia, e incluso su integración dentro de la administración autonómica en aquellas comunidades autónomas que hubie­ran asumido competencias en materia de personal (…). En todo caso es evidente que la eliminación del carácter nacional de los cuerpos administrativos de la administración de justicia tendrá amplias consecuencias»^[20].

Per altra banda, la interpretació del Tribunal Constitucional de l’article 455 de la LOPJ (en la seva redacció original), relatiu a les competències sobre l’estatut i el règim jurídic del personal al servei de l’Administració de justicia, resulta també prou significativa. Destaca el Tribunal que «la existencia de reserva constitucional de la Ley Orgánica para su regula­ción lleva consigo que los aspectos básicos o fundamentales del estatuto de este personal se contengan en la LOPJ, lo cual implica necesariamente que determinados aspectos nucle­ares de su régimen jurídico sean comunes. Este núcleo esencial de regulación homogénea podrá tener mayor o menor extensión y, a su vez, afirmarse en el plano normativo por medio de muy diversas técnicas, entre las cuales la opción por el establecimiento de cuer­pos nacionales no es más que una de entre las varias constitucionalmente legítimas».^[21]

També la doctrina ha posat en entredit el manteniment de cossos nacionals del perso­nal auxiliar. Concretament s’ha destacat que la diferència més significativa entre el perso­nal al servei de l’Administració de justicia i la resta de funcionaris públics és la naturalesa del poder en qué presten el seu servei -la justicia-, tot i que no es considera una peculia­ritat suficient per mantenir la situació actual^[22]. És per això que també es reclama una alte­rado essencial del paper dels cossos nacionals en l’Administració de justícia i la integració del personal auxiliar dins l’Administració autonòmica.

No obstant això, sembla que aquestes consideracions no han permeabilitzat de mane­ra suficient en la intenció del legislador que, en la reforma de la LOPJ realitzada l’any 2003, no ha variat substancialment la situació del personal auxiliar. Per una banda, l’article 470 enumera els cossos de funcionaris que s’engloben sota la denominado de personal al ser­vei de l’Administració de justicia, per als quals manté la qualificació de cossos de caràcter «nacional». Pel seu costat, l’article 471 atribueix competències respecte a aquests al Ministeri de Justícia o, en el seu cas, a les comunitats autònomes. I, en canvi, se segueix reclamant una major sensibilització del legislador en aquest punt en ordre al procés «d’au- tonomització» de la justícia. Sens dubte la transferència del personal no judicial a les comunitats autònomes amb competències sobre la justícia permetria superar l’excessiva complexitat d’instàncies competents sobre la gestió de la justícia. Sigui com sigui, en aquest procés s’haurien de garantir determinades cauteles per tal de mantenir, en aquest punt, un règim unitari quant a les condicions de selecció, formació i perfeccionament, que hauran de ser homogènies en tot l’Estat^[23].

IV. Algunes propostes sobre les reformes estatutàries en matèria de justícia

La ductilitat del procés autonòmic, sempre en constant adaptació, permet pensar que és possible una major intervenció de les comunitats autònomes en matèria de justícia, sobretot a la vista dels bons resultats fins ara aconseguits i a la bona predisposició de les institucions autonòmiques. Cal veure, per tant, com han de treballar les institucions gene­rals de l’Estat i les diferents comunitats autònomes per determinar quines són les matèries autènticament reservades a l’Estat i quins són els àmbits en els quals podran intervenir de manera més intensa les comunitats autònomes.

En aquest context, es poden presentar algunes propostes encaminades a ampliar la participació de les comunitats autònomes en matèria de justícia. El punt de partida d’a­quest plantejament descansa en una perspectiva clarament «autonomista»: les previsions constitucionals i estatutàries sobre l’Administració de justícia permeten afirmar que l’es­tructura territorial de l’Estat no ha estat suficientment considerada a l’hora d’organitzar el poder judicial. Per tant, resta encara un cert marge per potenciar les competències autonò­miques sobre l’Administració de justícia.

1. Reforçament de les funcions administratives de les comunitats autònomes en matè­ria de justícia

En primer lloc caldria modificar la clàusula competencial per tal d’evitar l’assumpció de competències per remissió a les facultats que la LOPJ resen/i al Govern en relació amb l’Administració de justícia. Sobretot si tenim en compte que, de vegades, el Tribunal Constitucional ha minimitzat l’eficàcia de les clàusules subrogatòries. Per tant, es podria introduir un títol competencial més adient, un cop ja s’han distingit aquells elements que són bàsics per al Govern i per a la independència del poder judicial, d’aquells altres aspec­tes que poden ser atribuïts, indistintament, al Govern o al Consell General del Poder Judicial. En concret, es podria preveure en els diferents estatuts d’autonomia una clàusu­la d’assumpció de competència sobre el conjunt dels elements materials i personals que no formen part del nucli essencial de l’Administració de justícia.

1. Descentralització del govern del poder judicial

En el marc de les relacions entre l’Estat i les comunitats autònomes en matèria de justí­cia un dels punts més polèmics és, sens dubte, la pretensió d’institucionalitzar els denomi­nats «consells territorials de justícia». Malgrat que durant el procés constituent no es va voler entrar en el complex debat sobre la territorialització del govern de la justícia, les formacions polítiques nacionalistes sempre s’han mostrat interessades en la desconcentració de deter­minats postulats relatius al govern del poder judicial. Cal recordar que durant la tramitació parlamentària de la LO 2/2001, de 28 de juny, que modificà la LOPJ, el Grup Parlamentari de Convergència i Unió i el Grup Parlamentari Basc volgueren deixar constància que l’assigna­tura pendent de la reforma de la justícia és la translació de l’Estat autonòmic al poder judi­cial, bé sigui sobre la base de la modificació del sistema de designació dels membres de la Sala de govern dels tribunals superiors de justícia i de majors atribucions a aquesta Sala; bé sigui mitjançant la modificació del sistema d’elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial, o fins i tot, la creació dels consells territorials del poder judicial^[24].

En aquest context ja s’han concretat algunes iniciatives que, tot i ser menors, pretenen ser el reflex de l’estructura territorial de l’Estat en l’organització i el govern del poder judi­cial. Aquest és el significat de la figura dels consellers delegats per les comunitats autò­nomes (coneguts com a «vocals territorials»), que estan especialment encarregats de man­tenir una eficaç relació entre el Consell i les diverses comunitats autònomes. És tracta d’una previsió recollida expressament pel Reglament d’organització i funcionament del Consell General del Poder Judicial³⁷. Per altra banda, el propi Consell es va marcar el propòsit de descentralitzar determinades activitats o serveis fora de la capital de l’Estat. Així, per exemple, a més a més de dos edificis públics situats a Madrid (que li serveixen de seu) disposa d’un edifici a Barcelona (que és propietat de la Generalitat) que alberga l’Escola Judicial; per altra banda, el Govern de la comunitat autònoma basca ha cedit l’ús al Consell a títol gratuït i per cinquanta anys d’unes estances de l’Audiència Provincial per a la seva utilització com a Centre de Documentació Judicial.

Sigui com sigui, aquestes iniciatives esdevenen, com hem dit, aspectes clarament secun­daris que no permeten una més àmplia descentralització del govern judicial. A continuació ens ocuparen de dues propostes, no exemptes de dificultats, que es podrien instrumentar a partir de les reformes estatutàries en curs. Ens referim al sistema d’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial i a la creació dels consells territorials de justícia.

A Elecció dels membres del Consell General del Poder Judicial

Tal i com hem avançat, resulta molt difícil introduir fórmules de participació de les comunitats autònomes en el centralitzat sistema de govern del poder judicial. Malgrat tot, s han formulat propostes alternatives per tal d’aconseguir una major implicació de les comunitats autònomes en aquest àmbit. En concret, es reclama la participació de les comunitats autònomes en l’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial³⁸. En ³‘ En concret, l’article 21 disposa que «El Pleno del Consejo podrá designar otras Comisiones o Consejeros delegados de entre los vocales de aquél para la atención de determinadas áreas de su competencia y de relación con los demás órganos del Estado, con otras instituciones públicas y socia­les y con los medios de comunicación social. En todo caso, existirán las necesarias para atender a la eficaz relación con el Ministerio de Justicia, con el Ministerio Fiscal, el Defensor del Pueblo, las aso­ciaciones profesionales del ámbito de la Administración de Justicia y las Comunidades Autónomas». ^3o Concretament, l’article 180 de la Proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya es refereix a la designació de membres del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial en els següents termes: «La Generalitat ha de participar en els processos de designació de magistrats del Tribunal Constitucional i de membres del Consell General del Poder Judicial, i el Parlament ha de formular propostes sobre la designació dels membres d’aquests òrgans constitucionals que correspon de nomenar al Senat, en els termes establerts, respectivament, per la legislació orgànica corresponent i pel Reglament del Senat».

realitat, es planteja una reivindicació més general, en el sentit que les autonomies tinguin representants a les institucions generals i centrals de l’Estat i, d’alguna manera, copartici­par de les competències de l’Estat.

Certament, la proposta de modificar el sistema de designació dels membres del Consell presenta notables dificultats, ateses les previsions constitucionals estrictes sobre aquest punt. No obstant això, es podrien introduir mecanismes participatius amb caràcter consultiu, sense vincular la decisió final dels òrgans electors dels magistrats del Tribunal Constitucional. De forma extrema, els estatuts d’autonomia podrien preveure eventuals propostes per part del parlament autonòmic prèvies a la presentació de candidats; fins i tot, es podria disposar l’assistència de membres del parlament autonòmic a les audiències dels candidats proposats pel Senat. Aquesta possibilitat implica una reforma prèvia de la LOPJ i del Reglament del Senat per tal d’incloure aquesta especialitat procedimental en l’e­lecció dels membres del Consell.

B. Els consells territorials de justícia

Pel que fa a la creació dels consells territorials, la gran dificultat per a la implantació d’aquestes institucions a nivell autonòmic és l’article 122.1 de la CE, que encomana el govern del poder judicial al Consell General del Poder Judicial. Per tant, existeixen nota­bles problemes per configurar els consells territorials, que tan sols es podrien articular com a òrgans auxiliars o instrumentals respecte al Consell General del Poder Judicial^[25]. No obs­tant això, ja s’han instituït figures assimilables, com és el cas del Consell de Justícia de Catalunya, creat pel Decret 119/2002, de 16 d’abril. Segons l’exposició de motius d’a­questa norma és tracta d’un òrgan col·legiat, amb l’objectiu de ser un fòrum d’anàlisi, reflexió, debat, participació i proposta d’actuació en matèries relacionades amb l’Administració de justícia a Catalunya, amb la finalitat de promoure la comunicació i l’in­tercanvi entre els operadors i les institucions implicades en aquesta matèria. El temps trans­corregut des de la seva creació i la reflexió sobre la necessitat d’efectuar canvis per a un funcionament més àgil i eficaç aconsellaren introduir-hi algunes modificacions. Així, es crea una Comissió Permanent amb les funcions que li encomani el Ple del Consell. També es considera convenient modificar la composició del Consell quant als representants pro­cedents de l’Administració de la Generalitat^[26]. Tractant-se, per tant, d’un espai de debat i reflexió (tal i com confirma el catàleg de funcions del Consell de Justícia) en realitat no suplanta cap de les funcions del Consell General de l’Estat. La creació del Consell de Justícia hauria de ser valorat en un context d’enteniment i col·laboració entre les diferents

institucions amb competència sobre l’Administració de justícia i no com un element de confrontació entre els òrgans generals de l’Estat i les institucions polítiques.

Els articles 92 a 95 de la Proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya regulen el «Consell de Justícia de Catalunya». S’ha de dir que en aquests preceptes es trac­ten algunes qüestions que afecten directament el govern del poder judicial (matèria que, de conformitat amb el que disposa l’article 122.2, es reserva a la LOPJ). Així, per exemple, es preveu que el Consell haurà de proposar al CGPJ el president i els presidents de sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i els de les audiències provincials. Entre les seves atribucions també destaquen, la possibilitat d’obrir expedient i sancionar a jutges i magis­trats; «participar» en la planificació de la inspecció de jutjats i tribunals; resoldre recursos d’alçada contra els acords dels òrgans de govern dels tribunals i jutjats catalans, inclosa la Sala de Govern del TSJC; desenvolupar i aplicar els reglaments del CGPJ; informar de les propostes de canvi de les demarcacions dels òrgans jurisdiccionals i de la creació de sec­cions i jutjats. També haurà de comunicar les seves resolucions i iniciatives al CGPJ; expe­dir els nomenaments i cessaments de jutges i magistrats incorporats a la carrera judicial temporalment amb funcions d’assistència, suport o substitució, i determinar la seva ads­cripció als òrgans que requereixin reforç; i presentar al Parlament una memòria anual del sector; i controlar la legalitat dels acords dels òrgans de govern judicial. Es preveu que el Consell estigui presidit pel president del TSJC i que l’integraran sis membres més, nome­nats, per un termini de sis anys, pel CGPJ a proposta del Parlament.

En realitat aquesta proposta planteja notables dificultats; dificultats, això no obstant, que no són pròpiament de constitucionalitat (ja hem destacat al seu moment que aquest tipus de propostes poden incardinar-se en el model constitucional), i que podrien ser sal­vades mitjançant la reforma de la LOPJ en els diferents punts que s’han assenyalat. En rea­litat s’hauria de considerar que, en cas de prosperar aquest model, es tractaria d’una dele­gació de funcions pròpies del CGPJ i, potser, s’hauria d’articular un mecanisme de control i supervisió per part del propi Consell.

En aquesta mateixa línia se situa la proposta del Comissió encarregada d’elaborar un text per a la reforma de l’Estatut de Canàries. En concret, l’article 24.2 d’aquest document preveu que «en los términos previstos en la LOPJ, y como órgano de gobierno del Tribunal Superior de Justicia de Canarias, se constituirá el Consejo Territorial de Canarias, corres­pondiendo al Parlamento de Canarias, por mayoría de tres quintos de sus miembros, el nombramiento de un tercio de sus componentes entre abogados y otros juristas de reco­nocido prestigio, con más de diez años de ejercicio profesional, que intervendrán en los asuntos que se determinen. El Consejo General del Poder Judicial podrá delegar en el Consejo Territorial las competencias que contemple la Ley Orgánica del Poder Judicial». De forma més genérica, la proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana, també preveu la creació del «Consell de Justícia de la Comunitat Valenciana».

En concret, «una ley de Les Corts determinará su estructura, composición, nombramien­tos y funciones dentro del ámbito de las competencias de la Generalitat en materia de administración de justicia en los términos que establece el presente Estatuto y de acuerdo con lo dispuesto en la Ley Orgánica del Poder Judicial». Respecte de la viabilitat d’aques- tes previsions, volem insistir, una vegada mes, que només serà possible en la mesura que es reformi també la LOPJ, que segueix essent la norma de referència en ordre a la delimi­tació de les competències estatals i autonòmiques en matèria d’Administració de justícia.

1. La territorialització jurisdiccional El Tribunal Superior de Justícia com a darrera instància jurisdiccional

L’Estat autonòmic, com a estat complex, reconeix als ens territorials que el conformen la legitimitat perquè puguin accedir al seu autogovern (art. 143.1 in fine de la Constitució), el qual el poden exercir a través de les institucions autònomes pròpies d’acord amb les pre­visions estatutàries (arts. 147.2 c] i 148.1.1 del text constitucional). En l’àmbit jurisdiccio­nal es proclama que un Tribunal Superior de Justícia culminarà l’organització judicial en l’àmbit territorial de la comunitat autònoma, sens perjudici de la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem (art. 152.1 segon paràgraf de la Constitució). Sens dubte, el Tribunal Superior de Justícia constitueix el més important reflex de l’estructura territorial de l’Estat sobre el poder judicial^[27]. En aquest sentit, cal destacar que, tractant-se d’òrgans estatals, estan ubicats sistemàticament dins el títol dedicat a l’organització territorial de l’Estat (en comptes de fer-ho dins el capítol del poder judicial). D’altra banda, cal recordar, també, que la institució fou incorporada al projecte de Constitució a partir d’una esmena in voce del grup parlamentari de Minoria Catalana que fou defensada en el sentit que es pretenia «recuperar, en una línea constitucional actual, aquello que fue para la Generalitat su Tribunal de Cassació. Por ello, el hecho de que aquí se hable de un Tribunal Superior de Justicia culminando la organización judicial, de cara a cada una de las instituciones auto­nómicas, nos parece un paso muy importante en el nivel de autonomía política que que­remos consagrar».^[28] En realitat, no es pretenia equiparar els tribunals superiors de justícia al Tribunal de Cassasió ni substituir el Tribunal Suprem; simplement es pretenia reconèixer que aquells òrgans jurisdiccionals en cadascuna de les comunitats autònomes esgoten les successives instàncies processals iniciades en el seu respectiu àmbit territorial. En principi, es pretenia només la seva inclusió en aquelles comunitats autònomes que podien accedir

inicialment a un major nivell de competències. No obstant això, i en contra del criteri de recomanacions de l’informe de la Comissió d’Experts sobre Autonomies, es varen instau­rar finalment en totes les comunitats autònomes, i així ho va confirmar l’article 34 de la LOPJ. D’aquesta manera es volia facilitar, d’alguna manera, la «territorialització jurisdic­cional», un cop vedada qualsevol opció de la justícia com a competència compartida entre l’Estat i les comunitats autònomes^[29].

Els tribunals superiors de justícia exerceixen la potestat jurisdiccional en l’àmbit territo­rial de la seva comunitat autònoma (arts. 34 i 71 de la LOPJ). D’aquesta forma, es pretén que, sense establir estructures jurisdiccionals distintes segons el territori, el poder judicial sigui sensible a les particularitats de cada comunitat autònoma en les diferents esferes jurisdiccionals. Amb aquesta organització del poder judicial, en el marc d’un Estat políti­cament descentralitzat, es pretén que la pluralitat d’ordenaments no alteri el principi d’u­nitat de la potestat jurisdiccional. En aquest context, la principal dificultat que es planteja en relació amb els tribunals superiors de justícia és fins on poden arribar les seves com­petències, atesa la jurisdicció que correspon al Tribunal Suprem, òrgan superior en tots els ordres, excepte el que es disposa per a les garanties constitucionals (art. 123 i 152.1 de la Constitució). Segons la interpretació conjunta dels apartats 2 i 3 d’aquest darrer precepte, iniciat un procediment en la comunitat autònoma, aquest no podrà ser resolt per una instància jeràrquicament superior al Tribunal Superior de Justícia que, per tant, és la instàn­cia més alta de dins del territori de la comunitat autònoma. Per altra banda, l’article 123 assegura la posició del Tribunal Suprem com a instància superior en tots els ordres juris­diccionals.

Sens dubte, aclarit el caràcter estatal dels tribunals superiors de justícia, la principal difi­cultat que plantegen aquestes institucions és la delimitació competencial, atesa la possibi­litat que es produeixin algunes friccions en la determinació del tribunal competent per conèixer el recurs de cassació. En aquest sentit, cal destacar que l’Estat de les autonomies ha implicat un canvi substancial respecte de la cassació en la unificació de la doctrina i que, per tant, s’ha reflectit necessàriament sobre les funcions del Tribunal Suprem. L’estructura descentralitzada de l’Estat permet l’existència d’un dret propi de les comunitats autòno­mes, distint del de la resta de l’Estat. Precisament en aquest sentit, l’art. 149.1.8 de la Constitució atribueix a les comunitats autònomes competències en relació amb la conser­vació, modificació i desenvolupament del dret civil foral. Conforme a aquesta previsió, l’art. 73.1 de la LOPJ atribueix a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia el

recurs de cassació en la infracció de normes de dret civil propi i quan el corresponent Estatut hagi previst aquesta atribució. El Tribunal Constitucional va tenir ocasió de pro­nunciar-se en relació amb aquesta qüestió (STC 56/1990, de 29 de març). Després d’un ampli raonament, l’Alt Tribunal considera que «la casación regional atiende de manera equilibrada a los principios de unidad y diversidad del Derecho privado y que la suprema­cia del Tribunal Supremo o sujeción a su jurisdicción en todos los órdenes, con indepen­dencia de lo dispuesto en materia de garantías constitucionales, queda salvaguardada en las materias que le son propias; es decir, aquellas en las que resulta imprescindible unificar la jurisprudencia, circunstancia que no se da cuando se trata exclusivamente de Derecho civil autonómico» (fonament jurídic 33è).

Ara bé, no es pot obviar el reconeixement constitucional que les comunitats autòno­mes puguin assumir competències legislatives en una àmplia esfera d’actuació. Aquest fet provoca que, a més a més del dret civil foral especial, existeix un dret «propi» en l’àmbit «administratiu»^[30]. En aquest context, resulta coherent considerar que també s’hauria d’e­liminar la jurisdicció del Tribunal Suprem respecte de les matèries sobre les quals les comu­nitats autònomes tenen competència legislativa en exclusiva i, per tant, s’hauria d’inclou­re la reserva de la «cassació autonòmica» en aquest camp a favor dels tribunals superiors de justícia. Conforme a aquesta interpretació, es podria reconèixer una cassació autonò­mica també en l’àmbit contenciós administratiu per als casos d’infracció del dret autonò­mic propi de la comunitat autònoma. En el cas que, efectivament, s’acceptés reconèixer als tribunals superiors de justícia aquesta competència, sembla que la conseqüència lògi­ca seria fer presents els anomenats «magistrats autonòmics» en les sales contencioses administratives dels tribunals superiors (amb la corresponent intervenció parlamentària en la proposta de candidats que es faria arribar al Consell General del Poder Judicial).

Sembla, però, que les reformes estatutàries podrien arribar, encara, més enllà. Així, per exemple, la Proposta de la reforma de l’Estatut de Catalunya preveu que les successives instàncies de processos judicials iniciats a Catalunya s’esgotin davant els tribunals situats al territori de Catalunya i, si escau, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, àdhuc en seu de recurs extraordinari, sens perjudici del recurs per a la unificació de doc­trina que estableixi la llei de la competència del Tribunal Suprem. Correspon en exclusiva al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya la unificació de la interpretació del dret de Catalunya, i també la funció de cassació en matèria de dret estatal, llevat, en aquest darrer cas, de la competència reservada al Tribunal Suprem per a la unificació de doctrina (art. 95. 2 i 3). És a dir, es planteja obertament la possibilitat que el Tribunal Superior de Justícia assumeixi competències en matèria de cassació en qüestions de dret estatal.

Aquesta proposta, que ja ha estat objecte d’anàlisi per part de la doctrina, es troba, d’alguna manera, sustentada pels Acords adoptats per la Sala de Govern del Tribunal Suprem en relació a l’Avaluació de la situació del Tribunal Suprem respecte al compliment de la seva funció constitucional. Es reconeix en aquest document que «la creación de los Tribunales Superiores de Justicia responde a la voluntad constitucional de configurarlos como el grado máximo en la organización jurisdiccional de la comunidad autónoma, de tal manera que en ellos se agoten las instancias y grados. De ahí que en los diferentes Estatutos de Autonomía no se excluye de forma absoluta la posibilidad de otorgarles com­petencias casaclonales, lo que presupone que no deban configurarse exclusivamente como tribunales de única o segunda instancia, sino que habida cuenta de su condición de tribunales integrantes de un único poder judicial del Estado (…) sus competencias habrán de ser congruentes con su condición de Tribunales Superiores en todos los órdenes en el ámbito de la comunidad autónoma, sin más limitaciones que aquellas que se derivan de la normativa que integra el bloque de constitucionalidad y sin perjuicio, claro está, de lo dispuesto en el artículo 123 de la Constitución respecto del Tribunal Supremo». Més enda­vant s’insisteix en quina és la configurado constitucional de les funcions del Tribunal Suprem, en concret «la creación de jurisprudencia y unificación de la doctrina como medio para salvaguardar la unitaria Interpretación del ordenamiento jurídico». A partir d’aques- ta premissa i per tal de facilitar, precisament, el compliment de la seva funció constitucio­nal, es proposa una redefinició de competències del Tribunal Suprem i, per tant, de les atri­bucions dels tribunals superiors de justícia. L’Acord constata que la realitat de l’Estat de les autonomies i la pròpia configuració constitucional dels tribunals superiors de justícia impo­sen que les funcions d’aquests no es limitin a l’esfera de l’ordenament jurídic autonòmic, sinó que s’ha de considerar «extensible al Derecho estatal, siempre que se salvaguarde la esencia de la supremacía que la Constitución otorga al Tribunal Supremo». Per tant, el propi Tribunal Suprem obri la porta a una reforma del recurs de cassació per tal de poten­ciar les funcions dels tribunals superiors de justícia, sempre respectant la funció d’unifica­ció de doctrina que correspon al Tribunal Suprem.

Sembla, per tant, que tampoc hi ha indicis d’inconstitucionalitat respecte de la previ­sió de la proposta de reforma de l’Estatut d’autonomia i que, en la mesura que la LOPJ procedeixi a les reformes oportunes, es podrien ampliar efectivament les competències dels tribunals de justícia, per tal d’articular-los com la darrera instància en tots els plets i pugui conèixer de tots els recursos -inclòs el recurs de cassació. D’aquesta manera es con­ciliaria, de forma més clara, el reconeixement dels tribunals superiors de justícia com la instància que culmina l’organització judicial en cada territori amb el manteniment d’una jurisdicció unificadora de doctrina.

V. Conclusions

Sembla indiscutible que, passats més de vint anys de desenvolupament autonòmic, l’e­volució autonòmica general no s’ha vist acompanyada per la integració de les comunitats autònomes en la participació i definició de les polítiques estatals. Consideram, no obstant això, que una modificació substancial d’aquesta situació excedeix els límits d’una reforma estatutària i requereix d’una modificació constitucional per tal de facilitat un règim més adient de relacions entre les institucions generals de l’Estat i les diferents comunitats autò­nomes. Les mancances de participació de les entitats autonòmiques en les institucions de l’Estat són particularment evidents en el cas del Senat, del Tribunal Constitucional o del Consell General del Poder Judicial. Malgrat tot, la situació més peculiar respecte de la dis­tribució territorial del poder és l’estructura del poder judicial que es manté, bàsicament, en una línia més pròpia d’un Estat unitari que d’un Estat federal. Segons el nostre parer, seria tècnicament factible procedir a una reforma del sistema organitzatiu de la justícia, per tal d’articular una estructura federal del poder judicial. Òbviament, s’haurien d’assegurar uns marges organitzatius comuns en totes les comunitats autònomes, per tal de garantir l’ac­cés al servei de la justícia amb les mateixes condicions en qualsevol lloc del territori espan­yol. A partir d’aquestes premisses es podria superar la paradoxa de mantenir centralitzada una institució en un sistema políticament descentralitzat. Insistim que són arguments polí­tics i ideològics els que justifiquen el reconeixement de la justícia com a competència exclusiva de l’Estat. Són aquests mateixos arguments els que impedirien qualsevol intent de revisar, a nivell constitucional, el sistema de relacions entre l’Estat i les comunitats autò­nomes en matèria de justícia.

No obstant això, l’objecte d’aquest estudi no recau (almenys no de forma directa) sobre una eventual reforma constitucional del poder judicial. Bàsicament ens hem centrat en una possible reforma del sistema de la gestió de l’Administració de justícia a partir de les reivindicacions autonòmiques formulades en les diferents propostes de modificació dels seus Estatuts d’autonomia. És evident que la principal dificultat d’avançar en aquesta línia resideix en el caràcter unitari del poder judicial; no obstant això, entenem que la Constitució deixa espai suficient per considerar altres alternatives més favorables a la par­ticipació de les comunitats autònomes en aquest. De totes maneres, aquest tipus de refor­ma no només requereix d’una modificació tècnica de les diferents lleis sectorials; aquesta reforma exigeix, sobretot, una «reforma mental» en el sentit de desterrar els temors d’a­quells que pensen que descentralitzar la justícia equival a fer-la esclava de les tensions polí­tiques dels diferents territoris de l’Estat. En aquest punt, els representants polítics han de creure més en l’interès general dels ciutadans que amb l’interès partidista de les diferents formacions polítiques. Les previsions constitucionals permeten que l’estructura i el funcio­nament de la justícia s’adapti millor al model territorial de l’Estat. Per tant, des d’un punt estrictament juridicoconstitucional són perfectament assumibles les reivindicacions apro- vades en seu autonòmica. Però el problema, en realitat, és més profund. Entenem que si, efectivament, les diverses propostes apuntades decauen no serà per contravenció dels principis constitucionals, sinó per la manca de voluntat política dels representants del poble espanyol. Les forces polítiques majoritàries a nivell estatal prefereixen mantenir una estructura mínimament descentralitzada de la justícia a nivell administratiu, abans de fer concessions que puguin significar un major nivell d’autogovern a l’àmbit autonòmic. L’experiència ens demostra que quan s’han produït avenços en aquest punt no ha estat gràcies a la convicció ideològica dels qui hi ho han consentit, sinó per causes de pura con­tingència política; és a dir, per assegurar-se el suport dels grups nacionalistes a falta d’una majoria absoluta en el Congrés dels Diputats. La conjuntura política de l’actual legislatura permet mantenir una certa esperança en el procés de territorialilzació de la justícia, almenys pel que fa a Catalunya. I tal vegada aquest sigui un punt d’inflexió que faciliti la vertadera adaptació del poder judicial a l’Estat de les autonomies.

1. Cfr. MOVILLA ALVÁREZ, Claudio y ANDRÉS IBÁÑEZ, Perfecto: El Poder judicial. Madrid: Tecnos, 1986, pàg. 241. ↑
2. La LOPJ de 1985 va conferir a les comunitats autònomes unes facultats gairebé simbòliques sobre l’Administració de justícia. La reforma de la LOPJ de 1994 fou pactada amb els nacionalistes catalans i, per tant, es realitza una ampliació considerable, però no suficient, de competències a favor de les entitats autonòmiques. Finalment, la reforma de 2003 pretén donar resposta a la crisi del model ins­titucional en la gestió de l’Administració de justícia. En particular, sobre aquesta darrera reforma de la LOPJ a través de la LO 19/2003, de 23 de desembre, cfr. l’acurada anàlisi de Rafael JIMÉNEZ ASEN­SIO («Reforma de la Administración de Justicia y las Comunidades Autónomas» a Parlamento y Constitución, núm. 7, 2003, págs. 9-49). ↑
3. Entre d’altres autors, cfr. APARICIO PÉREZ, Miguel A. «El Poder Judicial» a Revista de Derecho Político, núm. 37, 1992, pág. 161-175. En aquest article s’estableixen unes línies generals d’una pos­sible reforma constitucional en aquest punt. També, Francisco BALAGUER CALLEJÓN («Poder Judicial y Comunidades Autónomas» a Revista de Derecho Político, núm. 47, 2000, pág. 55-67), s’ha mos­trat partidari d’optar per un model de coexistència del poder judicial de l’Estat i el de les comunitats autònomes. ↑
4. En concret, l’article 138.28 de l’Avantprojecte de la Constitució tenia la següent redacció: «El Estado fijará las bases que permiten armonizar el ejercicio de la función judicial en todo el Estado, de acuer­do con el principio de unidad del poder judicial y de los distintos cuerpos profesionales que lo inte­gran sin perjuicio de la intervención de los territorios autónomos en la organización de la misma». ↑
5. L’esmena presentada pel Grup Parlamentari Basc defensava la inclusió d’una clàusula conforme la qual: «los territorios autónomos tendrán facultad para establecer órganos judiciales específicos para su ámbito territorial, y para regular su composición, provisión y funcionamiento». ↑
6. Existeix un acord pràcticament unànime entre la doctrina respecte de les possibilitats d’adaptació de la justícia a l’àmbit territorial de l’Estat. En aquest sentit, cfr., entre d’altres, LÓPEZ GUERRA, Luis: «El poder judicial en el ámbito de las autonomías» a Constitución y Poder Judicial. XXV Aniversario de la Constitución de 1978. Madrid: Consejo General del Poder Judicial, 2003, pág. 87-88. En aquest mateix sentit, LÓPEZ AGUILAR, Juan Fernando. «Las competencias relativas a la administración de Justicia», a Revista de Derecho Político, núm. 35, 1992, pág. 85 i s.; APARICIO PÉREZ, Miguel A. «Jueces y Justicia en la Constitución española» a Ciudadanos e Instituciones en el Constitucionalismo actual. València: Tirant lo Blanch, 1997, pàg. 971-973. Més recentment, OLIVER ARAUJO, Joan i CALAFELL FERRÀ, Vicente J. «Justícia i reforma estatutària: unes reflexions innocents» a Informe econòmic i social de les Illes Balears 2004. Palma: Sa Nostra, Caixa de Balears, 2005, pàg. 420-426. També AGUIAR DE LUQUE, Luis; PREGO DE OLIVAR TOLIVAR, Adolfo i XIOL RIOS, Juan Antonio. La Justicia ante la reforma de los Estatutos de Autonomia. Pamplona: Centro de Estudios Jurídicos- Thomson Aranzadi, 2005. ↑
7. Cfr PÉREZ SERRANO, Nicolás. La Constitución española (9 de diciembre de 1931). Antecedentes, textos, comentarios. Madrid: Editora Revista de Derecho Privado, 1932, pág. 97.

   ¹¹ Cfr. DE OTTO PARDO, Ignacio. Estudios sobre el Derecho estatal y autonómico. Madrid: Civitas, 1986, pág. 198.

   Entre d’altres, cfr. CELAYA IBARRA, Adrián. «Poder Judicial y Estado de las Autonomías». Poder Judicial, núm. especial/XI (1989), pág. 53. ↑

8. En concret, l’article 55.1 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears disposa: «Pel que fa a l’Administració de justícia, amb l’excepció de la militar, correspon a la comunitat autònoma de les Illes Balears exercir totes les facultats que les lleis orgàniques del poder judicial i del Consell General del Poder Judicial reconeixen o atribueixen al Govern de l’Estat». ↑
9. Segons l’opinió de Santiago MUÑOZ MACHADO (Derecho Público de las Comunidades Autónomas. Madrid: Civitas, vol. II, pág. 39) la regulado més discutible i problemàtica dels estatuts d’autonomia en matèria de justícia foren les clausules subrogatóries. En primer lloc, per considerar que les facultats autonòmiques en aquest àmbit estaven reservades als casos prevists a l’article 152.1 ↑
10. Fonament jurídic 6 de la STC 56/1990, de 29 de març. ↑
11. Fonament jurídic 2 de la STC 105/2000, de 13 d’abril. En relació a aquesta sentència, cfr. també JIMÉNEZ ASENSIO, Rafael. «Las complejidades de un «modelo»: Poder Judicial, Administración de Justicia y Estado Autonómico en el sistema constitucional español» en Repertorio Aranzadi del Tribunal Constitucional, núm. 7/2000, pág. 13-27, 2000. ↑
12. En concret, la LO 16/1994, de 8 de novembre redacta el segon punt de la disposició addicional pri­mera de la següent manera: «El Gobierno o, en su caso, las Comunidades Autónomas con compe­tencias en la materia, aprobarán los reglamentos que exija el desarrollo de la presente Ley Orgánica, salvo cuando la competencia para ello corresponda al Consejo General del Poder Judicial a tenor de lo que dispone el artículo 110. Cuando afecten a condiciones accesorias para el ejercicio de los dere­chos y deberes de los jueces y magistrados estarán sujetos a los mismos límites y condiciones esta­blecidos para el Consejo General del Poder Judicial». ↑
13. Cfr. Vot particular que formula D. Rafael de Mendizábal Allende, al qual presta la seva adhesió D. Manuel Jiménez de Parga y Cabrera i el vot particular que formula D. Vicente Conde Martín de Hijas, al qual presta la seva adhesió D. Fernando Garrido Falla, ambdós respecte de la STC 105/2000, de 13 de maig. ↑
14. Luis LÓPEZ GUERRA defineix aquest fenomen com «la territorialització jurisdiccional» (cfr. «El Poder Judicial…», op. cit, pàg. 91-97). ↑
15. Cal recordar que el Tribunal Constitucional es va pronunciar sobre la constitucionalitat d’aquest pre­cepte, en el sentit que la doble publicació no contradiu les previsions estatutàries en la matèria. I afe- ↑
16. Cfr. STC 158/1992, de 26 d’octubre. Aquesta sentència resol un conflicte de competències inter­posat per la Generalitat de Catalunya contra una ordre del Ministeri de Justícia per la qual es convo­cava un concurs per cobrir vacants de magistrats. El Tribunal no es pronuncia sobre les fórmules con­cretes que permeten conciliar les competències estatals i autonòmiques en aquest punt; no obstant això, el Consell General del Poder Judicial va elaborar uns criteris d’acord amb les observacions de la jurisprudència constitucional per tal d’instrumentalitzar la participació de les comunitats autònomes en la convocatòria de les vacants en la carrera judicial corresponent als òrgans judicials radicats en el seu territori. Es tracta de l’Acord del Ple del Consell General del Poder Judicial, de 21 de juliol de 1993. ↑
17. Els Estatuts del País Basc (arts. 35.1 y 3) i de Galícia (art. 25) consideren mèrits preferents per a l’ac­cés a la funció pública judicial el coneixement del dret foral i de la llengua pròpia. L’especialització en el dret foral és considerat un mèrit preferent pels estatuts de Catalunya (art. 23.1), de la Comunitat Valenciana (art. 23.1), d’Aragó (art. 31.1) i de Navarra (art. 63.2). L’Estatut d’autonomia de les Illes Balears estableix que en els concursos i oposicions a jutges i magistrats es valoraran com a mèrits pre­ferents l’especialització en dret civil balear i el coneixement del català (art. 54.2). Les lleis de norma­lització lingüística de les diferents comunitats autònomes estableixen previsions concretes sobre l’ús de la llengua pròpia per part dels òrgans generals de l’Estat ubicats en territori autonòmic. ↑
18. La redacció d’aquest precepte és la següent: «En la provisión de la plaza de presidente del Tribunal Superior de Justicia en aquellas Comunidades Autónomas que gocen de derecho civil especial o foral, así como de idioma oficial propio, el Consejo General del Poder Judicial valorará como mérito la espe- cialización en este derecho civil especial o foral y el conocimiento del idioma propio de la Comunidad». Sobre la concreció i la determinació de com s’ha de fer la valoració del coneixement de ↑
19. La redacció original de 1‘art. 37.4 de la LOPJ era la següent: «los recursos propios que las Comunidades autónomas destinen a las mismas finalidades deberán recogerse en un programa anual que será aprobado, previo informe favorable del Consejo General del Poder Judicial, por la corres­pondiente asamblea legislativa». ↑
20. Cfr. Libro Blanco de la Justicia. Madrid: Consejo General del Poder Judicial, 1997, pág. 320. ↑
21. Cfr. STC 105/2000, de 13 d’abril, fonament jurídic 5è. ↑
22. Cfr. JIMÉNEZ ASENSIO, Rafael. Dos estudios sobre…, op. cit, pàg. 52-60. ↑
23. Cfr. Libro Blanco…, op. cit., pàg. 320. ↑
24. Cfr. Diari de Sessions del Congrés dels Diputats, VII Legislatura, núm. 89, 12 de juny de 2001, pàg. 4.383. ↑
25. Sobre les dificultats per a la creació dels Consells Territorials de Justicia, cfr. LÓPEZ GUERRA, Luis. «El Poder Judicial…», op. cit., pàg. 107-109. ↑
26. La modificació del Decret 119/2002 s’articula a través del Decret 370/2004, de 7 de setembre. ↑
27. Cfr. DE OTTO PARDO, Ignacio. Estudios sobre Derecho estatal y autonómico. Madrid: Civitas, 1986, pàg. 187. En paraules de Gregorio RUIZ (Federalismo Judicial. El modelo judicial americano. Madrid: Civitas, 1994, pàg. 20-21) la incorporació dels tribunals superiors de justícia al sistema constitucional espanyol es una manifestació de l’anomenat «federalisme judicial». ↑
28. Cfr. Constitución Española. Trabajos Parlamentarios, vol. II, pàg. 1.670. ↑
29. Sobre l’anàlisi dels tribunals superiors de justícia com a manifestació de l’adaptació de la potestat jurisdiccional a l’Estat de les autonomies, cfr. BORRELL MESTRE, Joaquín. Estado autonómico y Poder Judicial. Barcelona: Atelier-lnstitut d’Estudis Autonòmics, 2002, pàg. 179-204. També, LÓPEZ GUE­RRA, Luis. «El Poder Judicial…», op. cit, 91-99. ↑
30. Seguim, en aquest punt, la tesi sostinguda per Luis LÓPEZ GUERRA («El Poder Judicial…», op. cit., pàg. 100-104. ↑