La ceguesa, als efectes de delimitar la gran invalidesa, s’ha d’avaluar amb perspectiva subjectiva, considerant l’impacte real i personal de la pèrdua de visió
Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem (recurs de cassació
per a la unificació de la doctrina núm. 1776/2020) núm. 200/2023,
de 16 de març (ponent: Sr. Molins García-Atance).
Un canvi de criteri copernicà per a l’aplicació del complement de pensió degut a la situació de gran invalidesa
La qüestió pràctica que afronta el present comentari posa de relleu la multiplicitat de factors personals i socials que envolten la ceguesa en el seu grau més significatiu, com susceptible de «gran invalidesa». Aquests factors situen l’ordre de qualificació del grau de ceguesa en les quatre escales convergents de: (1) la «capacitat de treball» genèrica; (2) la «capacitat específica» de treball per compte dels centres especials d’ocupació; (3) «l’aptitud locativa» en el mateix domicili, adaptat o no, per gestionar el seu espai, i (4) les «aptituds socials» genèriques per interactuar en els contexts socials, urbans, que pel seu compte també poden encobeir — o no— dispositius comuns contra les «barreres arquitectòniques» i d’altres. Tota aquesta combinatòria conviu igualment amb el fet que hi ha treballs específics per a les persones cegues, instituïts o administrats per entitats que voregen l’assistència social, com és el cas per definició de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE), i al seu torn també conviu amb un tret diferencial significat pel fet que la persona cega ho sigui de naixement, o per causa de malaltia evolutiva, o tal volta per un malfraig traumàtic, passant d’una visió completa o satisfactòria a una visió tan empobrida que es pot qualificar definidora d’una situació de gran invalidesa. Això es completa per la multiplicitat de recursos o estratègies socials que en totes les societats han ajudat les persones cegues, estratègies que en la societat temporània occidental comprenen: prestacions de la Seguretat Social, contributives i no contributives, prestacions institucionals i socials compatibles o no amb la pura pensió obtinguda de la Seguretat Social, mecanismes d’integració en societats mútues per a persones invidents, tant se val si per assolir un «treball» tan singular com el de repartir cupons de l’ONCE, com si per obtenir ajuts en forma d’assistències personals o tal volta bonificacions de qualsevol índole, etc. El llistat seria molt llarg.
Un altre aspecte, evolutivament dotat de concepcions legals i jurisprudencials alternatives i mutants, reposa a la catalogació de les prestacions de la Seguretat Social de gran invalidesa, bé com l´últim i suprem grau de l’escala (com és la concepció vigent), bé com una «pluspensió» (50 % d’increment, de la prestació que sigui, sobre la base reguladora) compatible amb qualsevol grau «clàssic−, per antologia amb el grau d’incapacitat absoluta, però també amb el d’incapacitat total per a la professió habitual, i fins i tot compatible amb una incapacitat tan sols parcial per a la professió habitual (com històricament ha defensat i ha vist reconegut l’autor d’aquest comentari, solució que avui se’ns mostra impossible si es convalida que la gran invalidesa és, per definició i fora cap altra consideració, l’últim grau de l’escala d’incapacitat, ni més ni pus).
El comentari d’aquesta Sentència del Tribunal Suprem se centra en l’anàlisi relativa a la interpenetració de les quatre escales convergents (1), (2), (3) i (4), esmentades en el primer paràgraf. Dit d’una manera molt immediata, entrant en olivetes, està clar que batallen dues concepcions teorètiques arran de la qualificació de la gran invalidesa: la perspectiva «objectiva» i la perspectiva «subjectiva». Des del punt de vista «objectiu» allò que s’examina per damunt de tot és el grau «material» i «fred» (però amb correcció òptica si és avinent per millorar la visió) de la disminució visual, atesa la presència dominant i omnipotent del valor 0,1 en una escala de 0,1 a 1, essent 1 com és lògic el camp visual ordinari i satisfactori d’una persona amb visió sana. Amb aquesta tècnica aplicativa, la mera consideració de tenir una visió inferior a 0,1 —però no igual a 0,1— comportava el reconeixement de la gran invalidesa, prescindint d’altres consideracions, i per damunt de tot al marge de dues distincions elementals: la primera, conduent a distingir l’invident de naixement o l’invident de condició adquirida; la segona, per distingir si el valetudinari gaudeix d’un ambient personal, familiar, habitacional i social «adaptat» o bé si viu en la més declarada misèria o penúria de les possibles estratègies adaptatives, és a dir, si viu sol o envoltat de parents, si habita a una casa solitària i perduda o a un casal perfeccionat amb multitud d’eines adaptatives, etc. Cal dir que aquesta maximització absolutista del valor 0,1 procedeix de fet col·lateral de les exigències d’afiliació a l’ONCE, que reclama per fruir del seu socors una agudesa de visió, en els dos ulls, igual o inferior a 0,1.
Es posa de cap per avall la concepció «objectiva» anterior i de cap per amunt la valoració «subjectiva» de la posició real de la persona invident
Les raons aportades per la Sala Quarta del Tribunal Suprem per justificar el canvi radical del model interpretatiu són, a criteri del comentarista, poderoses i convincents. En primer lloc, la justipreciació absolutista del 0,1 proporcionava resultats sorprenents: si abans de l’afiliació al sistema de la Seguretat Social l’agudesa visual era inferior a 0,1, encara que la situació empitjorés del tot fins a la visió 0, no s’acreditava la gran invalidesa, encara que amb els límits originaris del 0,1 no fos necessària l’assistència de tercera persona, que en canvi era de necessitat quan l’agudesa visual passava a ser absolutament nul·la; per contra, si en el moment de l’afiliació l’agudesa visual era 0,1 —i no inferior a 0,1— no calia entendre (amb una percepció absolutament teoricista) que ja llavors necessitava assistència de tercera persona, però que sí passaria a necessitar-la només pel fet quasi irrisori en termes comparatius d’ocórrer una centèsima o poques d’empitjorament. Això conduïa a contrasentits notoris, pel fet afegit que no jugava cap consideració la situació circumstancial que verament importa, és a dir, la cobertura familiar, instrumental i social de la que participava l’invident.
La doctrina de rectificació, derivant el segell d’interpretació cap a una consideració «subjetiva» de cada cas individual, apunta a la finalitat consistent en el fet que els afectats de ceguesa severa gaudeixin del màxim nivell de benestar, valorant fonamentalment la seva autonomia de vida i de relació. El Tribunal entén ara que aquesta simplificació en torn del 0,1 d’escala pot conduir a resultats erronis. Per exemple, individus amb una agudesa visual de 0,1 o superior tan sols per centèsimes podrien incórrer en circumstàncies tan variades com presentar addicionalment facultats intel·lectuals o volitives limitades, o haver sofert la pèrdua visual en una edat avançada, que impossibilitaria valer-se realment de les estratègies de superació individuals i/o socials, o trobar-se mancats per limitacions d’altres sentits corporals, la oïda sobretot. També es podria presentar el cas contrari d’individus amb agudesa visual bilateral de 0,09 totalment adaptats o millorats en virtut de condicions de superació molt habilitadores (sempre s’ha dit: que no impliquin un heroisme inexigible), com pot succeir més freqüentment en els cecs de naixement i en aquells que disposin d’estratègies personals, vivencials i socials que realment no demanin l’assistència permanent ni ocasional de tercera persona per realitzar els que la Llei qualifica com «actes més essencials de la vida quotidiana», vol dir que aquesta conceptuació integra tant el nomen iuris com el fonament nuclear de la pluspensió del 50 %, vocada a facilitar o eixugar la contrapartida de l’assistència a càrrec d’un tercer, familiar o no. El complement de pensió, segons la Llei (art. 196.4 LGSS) està destinat que «l’invàlid pugui remunerar a la persona que l’atengui».
Per consegüent, la doctrina de rectificació, «subjectiva», tendirà a valorar la pluralitat de totes les circumstàncies que el Tribunal exemplifica en numerus apertus: no és el mateix la pèrdua del camp visual central que la del camp visual perifèric; serà preceptiu tenir en compte les condicions intel·lectuals i volitives del sol·licitant de gran invalidesa que puguin facilitar, o bé reduir i dificultar, l’adaptació personal a la pèrdua de condicions visuals; sempre serà important l’edat en què es pateix la pèrdua d’agudesa visual, pel fet que la capacitat d’adaptació es troba en relació inversa a l’edat del subjecte, i també caldrà prendre en consideració la presència d’altres limitacions perceptives i, en general, de malalties greus concurrents en la persona concreta.
La Sentència recapitula, finalment, que no hi raons que justifiquin que el mòdul interpretatiu de la pensió de gran invalidesa adopti un tractament jurídic diferent que la resta de pensions d’incapacitat permanent, totes elles individuatives. La doctrina «objectiva», que s’abandona, és cert que proporcionava una notòria seguretat jurídica, però podia conduir a denegar la pluspensió en casos reals de necessitat de l’assistència de tercera persona, i també a l’inrevés.