La computació de les donacions fetes pel causant dins l’inventari de l’herència i els pactes successoris d’atribució particular a les Pitiüses
Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears núm. 3/2022, de 29 de setembre (ponent: Sr. Capó Delgado).
La Sentència fa referència a dues institucions jurídiques d’indubtable interès, com són la computació de les donacions col·lacionables i els pactes successoris d’atribució particular o d’ordenació de llegat.
Els fets del litigi
El senyor A, de procedència peninsular però de veïnatge civil a les Pitiüses, va ordenar la seva successió de la manera següent. El 28 de març de 2005, a l’edat de 78 anys, va atorgar testament obert notarial en què va instituir hereus els seus tres fills —senyor B y senyores C i D— per parts iguals, amb les corresponents substitucions pels casos de premoriència o incapacitat. D’acord amb aquesta declaració —segueix dient— els tres hereus disposaran per parts iguals de 64’89 % del capital social de la mercantil CF, SA i del contingut de la caixa de seguretat arrendada a la Caja de Ahorros; pel que fa a les cases ubicades a Eivissa, de la seva exclusiva propietat, disposa que si els fills no arriben a un acord sobre el seu manteniment procedeixin a la venda; diu que se repartiran també els tres fills per parts iguals tots els altres béns del testador, com ara cotxes, mobles i efectiu en comptes corrents, així com els deutes que pugui deixar. Declara finalment que en la redacció del testament ha cregut ser absolutament imparcial amb els seus tres fills.
Vuit anys després del testament, el 9 de juliol de 2013, va atorgar amb els seus tres fills «pacto sucesorio de atribución particular para después de su muerte del inmueble de constante referencia (l’immoble d’Eivissa) por terceras partes indivisas entre ellos y para que se tenga la certeza de que así será», fent costar que el pare es reserva la plena propietat de l’immoble amb obligació de no gravar-lo ni disposar de ell de cap manera i que en cas de transmissió els tres fills han de donar el consentiment.
El pacte successori en qüestió va venir motivat, segons ens diu la Sentència, pel fet que el pare, senyor A, volia demanar un préstec hipotecari sobre la finca i el Banc no hi accedia donada la seva ja molt avançada edat. Per això, i a través del pacte successori s’introduïen els tres fills també com a prestataris. Però el Registre no va donar lloc a la inscripció pel fet de no tenir una de les filles —la senyora C— el veïnatge civil a les Pitiüses, raó per la qual es va atorgar una nova escriptura —el 23 de juliol de 2015— de rectificació de l’anterior pacte successori, en la qual es mantenia l’atribució a títol particular i, per a després de la mort del pare, de 1/3 part de la casa d’Eivissa per a cada un dels dos fills que tenien el veïnatge civil a les Pitiüses, o sigui el senyor B i la senyora D, mentre que la tercera part restant la mantenia el pare en plena propietat.
El litigi ha consistit en un procés de divisió d’herència promogut per la senyora D, demanant que en l’inventari s’ha d’incloure aquesta part, atribuïda anteriorment a la filla senyora C, i considerar-la propietat exclusiva del pare a repartir entre els tres fills per parts iguals. A més, considera que s’han de incloure en l’inventari els béns que varen ser objecte de donació al fill, senyor B, que consistien en 760 accions de la societat FS, S.A. i la quantitat que es va obtenir per la venda d’un immoble, que ascendia a 150.253,02 €.
Fins aquí l’exposició dels fets, segons es desprèn de la Sentència, dels quals el que sorprèn més és la negativa de la inscripció del primer dels dos pactes successoris atorgats per no tenir una de les filles veïnatge civil a les Pitiüses, quan creiem que bastaria que en tingués el pare disponent del pacte, donat que el pacte successori tindrà efecte dins la seva successió i d’acord amb el que disposen els articles 9.8 i 16 Cc.
Queden clares, per tant, les dues institucions contemplades per la sentència, com són la computació de les donacions fetes pel causant i els pactes successoris d’atribució particular.
La computació de les liberalitats fetes en vida pel causant
Sabut és que, en el dret pitiús, l’article 70 de la Compilació del dret civil de les Illes Balears assenyala que tot allò que es refereix a la successió testamentària es regirà pel Codi civil, amb les excepcions contingudes en el Llibre III. Com sigui que no existeix en aquest Llibre precepte indicatiu de la forma com s’ha de realitzar el càlcul del cabal hereditari —a diferència de l’art. 47, paràgraf 3é, per a Mallorca i Menorca— això ens remet als articles 818 i 1035 Cc, dedicat aquest darrer a la col·lació.
I sabut és també que aquest darrer precepte ha estat objecte de grans controvèrsies —les quals es poden veure resumides en el comentari publicat en el núm. 19 d’aquesta Revista, a la Sentencia de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de les Illes Balears núm. 80/2019, de 14 de març—, ja que baix el títol genèric de «La colación» inclou, d’una part, la computació de les liberalitats fetes en vida pel causant per al degut càlcul de la llegítima (relictum + donatum), i, per altra banda, la necessitat de dur als comptes corresponents a la partió entre els hereus forçosos aquelles liberalitats, ja que el legitimari donatari prendrà de menys de la massa hereditària el que ja hagués percebut, segons ens diu l’article 1047 Cc (la col·lació pròpiament dita).
La Sentència contra la que es va interposar el recurs de cassació —que era la Sentència de la Secció Tercera de 28 de setembre de 2021— havia considerat que els béns objecte de les donacions abans indicades no es podien incloure dins l’inventari sinó que precisaven d’un judici ordinari previ, al·legant diversa doctrina jurisprudencial. Però la Sentència del TSJ que es comenta va considerar que això no era en absolut necessari ja que en realitat ens trobàvem a la fase inicial de la partió judicial de l’herència, per la qual cosa estima el recurs, per infracció de l’article 1035 Cc. D’aquesta manera es dona així compliment al que disposa l’article 11.3 LOPJ quan diu que els jutjats i tribunals han de tractar de resoldre sempre sobre les qüestions plantejades, podent just rebutjar-les quan hi hagi defectes no reparables o s’ha causat indefensió. En efecte, no té sentit enviar les parts a un nou judici per resoldre aquest punt quan ja n’hi ha hagut un amb les seves corresponents dues instàncies i cassació.
I això, fent, a més, una important precisió. A la donació que el senyor A va fer al fill, senyor B, de les 760 accions de la societat CF, SA es diu que la donació es fa en agraïment i consideració a l’immens treball fet pel fill durant els darrers anys dins la societat, que ha donat lloc a millores i a una positiva avaluació de la mateixa. Això fa que la donació s’hagi de considerar remuneratòria. Amb la conseqüència que tan sols es considerarà donació pura i, per tant, objecte de computació —i després de col·lació dins de la partió que facin els tres fills entre ells— la part en què el valor del que s’hagi donat superi el valor del que es remuneri, o sigui, dels treballs i aportacions que va fer el fill donatari a la societat, segons disposa l’article 622 Cc.
És fàcil imaginar que aquesta operació, que s’haurà de realitzar pel Jutjat de Primera Instància en execució de sentència, no serà precisament fàcil, ja que s’haurà de fer una estimació econòmica, d’una part, del valor de les aportacions fetes durant els anys anteriors a la donació pel fill donatari a la societat CF, SA, i, d’altra part, el de les accions rebudes, valoració que s’ha de referir a la data en què tengui lloc l’avaluació dels béns hereditaris, segons imposa l’article 1045 Cc. I només la diferència entre les dues quantitats es podrà considerar com a donació pura, tenint lloc tan sols respecte d’ella les corresponents computació i col·lació.
Els pactes d’atribució particular. Una important innovació del Dret pitiús
Indubtablement, els pactes successoris, i en particular els heretaments atorgats en espolits, tenen a les Pitiüses una riquíssima tradició. CERDÁ GIMENO ens diu que no és segur l’origen català de la figura encara que sí és probable com una alternativa històrica; i, a més, segueix dient, no es poden deixar de tenir en compte l’existència de «inveteradas prácticas consuetudinarias de origen romano-vulgar combinados con los usos al modo catalán de contener en los capítulos matrimoniales las viejas donaciones universales».
En tot cas, el que sí ha estat constant al llarg de les diverses èpoques històriques és la relació dels pactes successoris amb el matrimoni, donada la seva constant aparició en els capítols matrimonials, que reben a les Pitiüses la tradicional denominació d’espòlits. Els espòlits constituïen, en definitiva, la reglamentació de l’ordenació matrimonial i successòria de la família, en especial de les famílies camperoles, ja que està històricament comprovat que l’atorgament dels espòlits tenia lloc quasi exclusivament entre la població rural.
Aquesta rica tradició històrica no es va reflectir de cap manera en la Compilació de 1961, que es limitava a nominar els espòlits, sense regular-los, i tractava tan sols dels «heredamientos», que just són una de les varietats dels pactes successoris, sense contemplar els pactes de renúncia, d’important tradició històrica a les Pitiüses.
Va ser mèrit de la Compilació de 1990 emprendre una amplíssima reforma del text compilat de 1961, assenyalant, en l’article 72.2, que els pactes successoris podran contenir qualsevol disposició mortis causa, tant a títol universal com singular, amb les substitucions, modalitats, reserves, renúncies, clàusules de reversió, càrregues i obligacions que els atorgants hi estableixin, per passar a regular després, de manera separada, els pactes d’institució i els de renúncia.
És clar que aquesta referència als pactes successoris a títol singular permet acollir les disposicions mortis causa d’atribució particular; i, d’aquesta manera, s’ha introduït, dins del dret pitiús, una important i nova institució, que, a més, avui en dia va adquirint gran importància a conseqüència de la problemàtica plantejada per la successió de les empreses familiars o petites empreses, havent fet acte de presència, dins la vida jurídica, els protocols familiars, que varen ser objecte de regulació per part del Reial decret 171/2007, de 9 de febrer, en allò que fa referència a la seva publicitat. En el preàmbul d’aquest Reial decret es preconitza la necessitat de remoure obstacles i dotar els operadors jurídics dels instruments necessaris per afrontar la problemàtica d’aquelles. És certament indicatiu que en el Dret civil de Catalunya s’hagi procedit també a una radical transformació dels clàssics heretaments, per poder incloure també les disposicions mortis causa a títol particular.
Però, curiosament, aquesta referència que fa la Compilació de 1990 a aquestes especials disposicions mortis causa no va seguida d’una regulació específica sinó que, simplement, són d’aplicació a les mateixes, mutatis mutandi, les normes generals sobre els pactes d’institució d’hereu. Estàvem així al davant d’una institució que s’integrava en el grup de nominades però no regulades per l’ordenament jurídic.
Per això ha estat mèrit de la Llei 8/2022, d’11 de novembre, de successió voluntària paccionada o contractual, afrontar aquesta regulació —dedicant-li la secció 3a del capítol II del títol III— dels preceptes reguladors dels pactes d’institució. I així, en els articles 70 a 73, inclosos ambdós, es tracta el concepte, la capacitat per atorgar aquests pactes i les seves dues varietats, com són els pactes amb transmissió actual de béns i els pactes sense tal transmissió.
Dins de la regulació d’aquests segons, s’estableix la prohibició de disposar dels béns llegats per part de l’instituent, encara que conservarà en vida la seva propietat; i s’assenyala que queden sense efecte per premoriència de la persona física o extinció de la persona jurídica instituïda, ja que —diu també l’art. 73— el pacte confereix a l’instituït la qualitat de legatari contractual amb caràcter personalíssim. La qual cosa contrasta amb el que disposa l’article 72 per als pactes d’atribució particular amb transmissió actual de béns, que no estableix per aquests casos la ineficàcia del pacte; tal vegada per la seva major entitat, donada la existència de tal transmissió. Certament el mateix efecte es produeix en els pactes d’institució d’hereu sense transmissió actual de béns en els casos de premoriència de l’instituït, segons l’article 69 de la nova Llei i l’article 75 de la Compilació; i és que, en tots aquests supòsits, com diu CARDONA GUASCH, l’instituït té una posició jurídica dèbil i tan sols adquireix, en pactar-se la institució, una expectativa.
Probablement no hagués estat inútil contemplar alguna altra situació que es podria donar en el desenvolupament d’aquesta figura jurídica, com seria el cas de pèrdua o deterioració del bé llegat, encara que en la Memòria interna explicativa de la nova Llei dels pactes successoris s’addueix la possible entrada en joc del Codi civil per donar solució al tema amb aplicació de l’article 869.3 Cc. I és que, com s’ha dit abans, la successió testada es regeix a les Pitiüses pel Codi civil, amb les excepcions contingudes en el Llibre III, per disposició expressa de l’article 70 de la Compilació.
La indagació de la voluntat del causant de la successió
Com s’ha vist, a la successió del senyor A concorren tres elements: el testament atorgat el 28 de març de 2005, el pacte successori que es va signar el 9 de juliol de 2013 i la seva rectificació que havia tingut lloc el 23 de juliol de 2015. Quin és el joc d’aquests tres elements dins de la successió del senyor A?
D’entrada, assenyala la Sentència, en el testament s’expressa la seva voluntat d’igualar als seus tres fills, ja que aquest propòsit d’igualació es troba diverses vegades indicat en el testament, en què es parla, a més, de l’«inmenso cariño» que té per tots ells.
I pel que fa als pactes successoris, és evident que el primer dels dos pactes està en total harmonia amb la voluntat expressada en el testament d’igualar els tres fills. Destaca la Sentència que el primer dels dos pactes contenia una clàusula indicativa de sol·licitar la inscripció del pacte en el Registre de la Propietat; i això —diu la Sentència— no era una simple clàusula d’estil, sinó que demostra que la motivació de la rectificació no era sinó aconseguir la inscripció de l’escriptura, com a requisit per a l’atorgament del préstec hipotecari que s’havia demanat al Banc, com es diu expressament en l’expositiu quart de l’escriptura de rectificació, la qual va tenir lloc deixant sense efecte l’atribució que, per a després de la mort del pare, s’havia fet per a la filla, senyora C, que no tenia veïnatge civil a les Pitiüses.
Tot això dur la Sentència a concloure que, donats aquests precedents, no hi ha cap motiu per considerar que, mitjançant l’escriptura de rectificació, el senyor A va voler modificar el seu propòsit que els fills fossin hereus per parts iguals. I, a més, resulta impensable que la filla, senyora C, hagués signat l’escriptura de rectificació —en què consentia deixar sense efecte l’atribució feta en el primer pacte successori d’una tercera part de la casa d’Eivissa— si hagués pogut pensar que, d’aquesta manera, el seu pare rompia el propòsit expressat en el testament d’igualar els seus tres fills.
Finalment, i com sigui que en el recurs es feien al·legacions sobre la interpretació del testament i dels pactes successoris, la Sentència fa encertades consideracions sobre la interpretació d’uns i d’altres, sobre la base que, pel que fa als testaments, és essencial tenir en compte la voluntat del difunt, mentre que en els pactes successoris la interpretació s’ha de fer tractant d’indagar la voluntat comú de les parts; i, en definitiva —diu la Sentència— no es pot admetre que, pel simple fet de ser la rectificació del pacte successori —d’atribució particular, recordem-ho— posterior al testament i primer pacte successori en els quals s’igualava els tres fills, s’ha de deduir que no va ser aquesta la voluntat del causant.
És llàstima que una qualificació registral del primer pacte successori certament discutible —com és la negativa a la seva inscripció per no tenir un dels instituïts veïnatge civil a les Pitiüses, encara que sí la tenia, i això és lo essencial, l’instituient— hagi portat tants de problemes i entrebancs.