La «cosa jutjada» pot perdre l’empremta d’immutabilitat de la situació jurídica creada per sentència ferma
quan confronta litigis individuals amb un litigi arbitrat
en matèria de conflicte col·lectiu
Sentència de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Balears
(recurs de cassació per a la unificació de doctrina) núm. 285/2021, de 10 de març (ponent: Sra. Virolés Piñol).
L’enunciat d’aquest comentari pot ser fora considerat una abominació pels adeptes intransigents del valor «superior» i màxim de la seguretat jurídica nascuda d’una sentència ferma. Les mesures i dimensions «parametrals» de la cosa jutjada queden fora de lloc quan el “paradigma” de controvèrsia és instrumentat mitjançant demanda de conflicte col·lectiu. En el cas plantejat, un «laboral» al servei d’un ens públic estatal havia formulat demanda individual per reclamar un nou «enquadrament professional» segons les regles del Conveni col·lectiu. La seva demanda fou desestimada i va guanyar fermesa. Temps passat, la representació col·lectiva d’aquest mateix treballador va interposar demanda de conflicte col·lectiu en la mateixa matèria, i aquesta demanda col·lectiva va prosperar i també va guanyar fermesa. Sobre la base del pronunciament col·lectiu el treballador demanda que li sigui aplicada la solució estimatòria, obviant la seva sentència desestimatòria que s’havia decidit en contra seu amb caràcter anterior. Tant la Sentència d’instància d’aquest segon procediment individual, com la de suplicació, com finalment la de cassació per a la unificació de doctrina —comentada aquí— li atorguen la raó: la cosa jutjada s’ha esvanit des que el pronunciament en demanda de conflicte col·lectiu li resulta favorable.
És de domini comú que les demandes individuals, en la fase anterior al dictat de sentència, queden «congelades» per l’efecte de l’art. 160.5 de la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social quan resulta notori que la mateixa qüestió conduïda a través de l’individual també ha accedit a cognició judicial per mor del plantejament de conflicte col·lectiu davant del mateix òrgan jurisdiccional o bé òrgan superior («5. La sentència ferma produeix efectes de cosa jutjada sobre els processos individuals pendents de resolució o que es puguin plantejar, que versin sobre idèntic objecte o en relació de directa connexitat amb aquell, tant en l’ordre social com en el contenciós administratiu, que queden en suspens durant la tramitació del conflicte col·lectiu. La suspensió s’ha d’acordar encara que hagi recaigut sentència d’instància i estigui pendent el recurs de suplicació i de cassació, i vincula el tribunal corresponent la sentència ferma recaiguda en el procés de conflicte col·lectiu […]»).
Aquestes prevencions no presenten cap dificultat interpretativa: tenen la lògica interna de l’atribució a la sentència dictada en conflicte col·lectiu d’una funció «quasi normativa». Tot i així, se’ns plantejarà un problema greu de justícia material quan meditem sobre la situació del litigant individual que ha rebut sentència adversa i no es troba pendent de sotmetre revisió dels pronunciaments a recurs extraordinari de suplicació o de cassació, és a dir, la situació del litigant que s’ha avançat a la defensa del seu propi dret personal, ha gestionat el principi pro actione amb diligència i oportunitat de sentit individual, però ha rebut una resposta negativa, recaiguda ferma, que contrasta amb una resposta «positiva» que atorgarà posteriorment un tribunal més qualificat, que disposa d’una funció «ortonòmica» molt superior [quasi normativa] a la que ostenta el tribunal sentenciador «propi» o individual. La Sentència, en el cas polèmic, ha quedat ferma i ben ferma. Quins efectes es produiran si a posteriori fos dictada una altra sentència en un procés de conflicte col·lectiu, «en proceso que verse sobre idéntico objeto»? Amb la dicció literal de l’art. 160.5 quedaria descartada l’aplicació de la sentència favorable dictada en el marc de conflicte col·lectiu quan la mateixa sentencia individual contrària hagués quedat ferma. La norma diu «encara que hagi recaigut sentència d’instància i estigui pendent el recurs de suplicació i de cassació», però no afegeix que les sentències d’instància fermes i adverses als pronunciaments del tribunal que resol el conflicte col·lectiu quedin desvirtuades de l’efecte positiu de «cosa jutjada».
Ara bé, es produeix una antinòmia entre l’efecte positiu de la cosa jutjada i el manament explícit de l’art. 160.3, que tracta de la «individualització posterior» dels afectats per l’objecte del conflicte i beneficiats (la Llei és terminant en usar aquesta voluntat de benefici individual) per a la condemna. La sentència «ha de contenir, si s’escau, la declaració que la condemna ha de tenir efectes processals no limitats als qui hagin estat parts en el procés corresponent».
D’aquesta manera es produeix el xoc de dues legitimacions individuals: 1) la legitimació individual stricto sensu que va obtenir resposta negativa i ferma del tribunal jutjador del dret en l’esfera limitadament individual; 2) la legitimació individual lato sensu que per extensió li arriba al mateix «beneficiari» en virtut dels efectes extensos de la sentència ferma, posterior, dictada en seu de conflicte col·lectiu.
S’enfronta a aquesta antinòmia la Sentència comentada. No és la primera. Per això cita la doctrina d’anterior de la Sala Social de 9 de setembre de 2020. Amb aquesta tònica, quan concorren sentències contradictòries amb força de «cosa jutjada» sobre la mateixa temàtica ha de guanyar superioritat el criteri de la sentència dictada en procés de conflicte col·lectiu, per l’especial significació i intervenció que en el procés laboral tenen les institucions que representen i gestionen els interessos col·lectius. Aquest predomini de l’interès col·lectiu presenta un contingut de plusvalor en qualitat d’interès públic. La Sentència guanya un caràcter quasi normatiu, allò que també anomena el Tribunal Suprem una mena de prejudicialitat quasi normativa, perquè defineix el sentit en què cal interpretar la norma discutida o la faiçó en la qual ha de ser aplicada. Per la mateixa raó, la cosa jutjada en el procés individual no pot suposar que resulti perjudicat aquell que va interpel·lar els tribunals de justícia amb caràcter previ al procés, en tot allò que afecti els resultats de futur sancionats per la sentència de conflicte col·lectiu. És a dir, sense alterar la situació jurídica creada per la cosa jutjada en els períodes de temps anteriors, el pronunciament desestimatori individual ha perdut l’efecte de cosa jutjada en el sentit que no es projectarà l’opinio iuris de la sentència individual sobre pretensions iguals pel seu contingut referencial però encaminades a un període temporal «creatiu» obert per la sentència col·lectiva. En el cas, la desestimació individual d’un nivell d’antiguitat i d’enquadrament professional derivat, que presenta l’aparença d’una fermesa projectada amb caràcter permanent irrevocable, no obstarà que sigui aplicada al mateix subjecte aquell reconeixement d’antiguitat i d’enquadrament que li fou denegat pel que pertoca als efectes «recreats» de cap al moment posterior a la sentència dictada en el conflicte col·lectiu. La «tesi» de la sentència individual haurà decaigut.