La jurisdicció social és competent per conèixer
de la reclamació de l’import corresponent a l’IRPF
per la quantitat percebuda pel treballador en concepte d’indemnització per extinció contractual
Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem (recurs de cassació
per a la unificació de doctrina) núm. 1482/2021, de 10 de març
(ponent: Sra. Ureste García).
Com és preceptiu en totes les sentències del Tribunal Suprem dictades en unificació de doctrina el més substanciós de la polèmica, com és molt habitual, rau en determinar si els supòsits que la part recurrent pretén subjectar a cognició del Tribunal Suprem són en realitat comparables o no. El nucli cassacional consisteix en decidir si la jurisdicció social és competent per jutjar una reclamació adreçada a l’empresa per reclamar l’import corresponent a l’IRPF per la quantitat percebuda en virtut de l’acord al qual es va arribar en conciliació judicial en el dia 15 d’octubre de 2014 (la data concreta de celebració de la conciliació serà determinant del conflicte jurídic, com veurem més endavant) pel qual l’empresa oferí una quantitat neta de 420.000 € en concepte d’indemnització per extinció contractual, amb constància en el certificat d’ingressos i retencions expedit per l’empresa que aquella quantitat quedava exempta del referit tribut.
El més característic d’aquest plantejament esdevé del fet que l’empresa en qüestió no és altra que una banca que fou en el seu temps la primera del país per recursos propis, és a dir, una experta en grau eminent en matèria de fiscalitat i de tributació. L’empresa va lliurar certificat d’exempció, confiada o no en la seva «potestat» per definir la qüestió, però l’Agència Tributària no va ser del mateix parer i va formalitzar carta d’endeutament al treballador per valor de 76.864,66 € de deute tributari, més 3.149,85 € d’interessos, tot això per considerar que la quantitat que excedeix de 180.000 € tributa per IRPF sense cap mena d’excepcions. Naturalment, el subjecte tributari no és altre que el treballador, no pas l’empresari causant del «malentès», i contra el treballador descarrega l’Agencia Tributària la seva màquina de recaptació.
Què cal fer en aquestes circumstàncies? El treballador passa a formular demanda en reclamació de quantitat i es troba amb una resposta del Jutjat d’instància que s’acomoda al criteri clàssic, fermament instaurat en el sentit que «si han de realizarse o no retenciones a cuenta del impuesto sobre la renta de las persones físicas, y en su caso por qué importe, es tema que está sujeto a leyes de naturaleza fiscal y no laboral, cuya interpretación y aplicación corresponde a los tribunales del orden jurisdiccional contencioso-administrativo» (STS, Sala Quarta, de 2 d’octubre de 2007 —rcud 2635). Elevada la definició del dubte competencial al criteri de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del recurs de suplicació fou favorable al treballador, entenent d’aplicació el criteri excloent de la competència contenciosa administrativa si es dona el fet que, com en el cas aparenta ser notori, «lo que se debate no es lo que se debe ingresar en el Tesoro Público en concepto de retención complementaria como consecuencia de un error en el ingreso anterior, sino si el retenedor puede reintegrarse del pago realizado mediante un descuento en los salarios, estamos ante una cuestión que corresponde al orden social» (STS d’onze de gener de 2018 –rcud 491/2016).
La dificultat de la unificació de doctrina
La qüestió però no es plantejava en els termes de si el retenidor es podia reintegrar del pagament realitzat, mitjançant el descompte de la quantia corresponent en la nòmina final del treballador. El problema real era que el retenidor no havia acomplert la seva funció, no havia retingut res ni mica i que llavors el «forat» tributari es va carregar sobre el subjecte tributari personal i no sobre el seu retenidor ometent. La cosa, doncs, no era senzilla als purs efectes d’identificar la triple identitat [substancial] dels fets, dels fonaments i de les pretensions que entren en comparació, així que el recurs de cassació «per a unificació de doctrina» calia ser rebutjat en sala d’admissió, atès que el banc condemnat en la suplicació acudeix al Tribunal Suprem enlairant un argument que era nou per definició, car es tracta de l’argument basat en una modificació legislativa que impacta sobre la qüestió per l’eficàcia retroactiva de la nova regulació: el banc s’enfila per la projecció que li brinda l’art. 9.6 de la Llei orgànica del poder judicial i l’art. 1283 del Codi civil, en precisar que la reclamació actora procedeix del que preveu l’article 7.e) de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’IRPF (arran de la modificació operada per la Llei 26/2014, de 27 de novembre) en relació amb la disposició transitòria 22a, i la necessària tributació de l’excés (sobre el límit de 180.000 €), que és novetat legislativa —no prevista— projectada sobre allò convingut en acte de conciliació judicial pel fet de tenir eficàcia retroactiva des de l’1 d’agost de 2014. Aquesta mena d’argumentació en si mateixa condueix a l’evidència que aquest litigi concret no podia tenir antecedents de consemblança, pel fet mateix que es tracta d’una incorporació legislativa problemàtica: defensa el banc que l’import net del que fou pactat es va satisfer temporàniament (asserció, per cert, que no és compatible amb el fet provat tercer de la Sentència, el qual relata la indemnitat de tota la indemnització pactada per valor de 420.000 €), i que tan sols la nova normativa fiscal fou la que provocà les actuacions de l’Agència Tributària, circumstància que no fou contemplada com una eventualitat previsible i acomodable segons l’acte de conciliació judicial. Ha quedat en la foscúria en les tres sentències com va traduir l’exempció a favor del treballador en una quota de retenció determinada, o bé no va retenir ni un euro. Les sentències volen suposar que hi va existir una liquidació inferior a la que resultaria d’aplicar un nou criteri legal.
La STS que entra a conèixer de la qüestió (el comentarista té ben clar que no hi havia contradicció possible) s’aferra també a aquesta imprecisió notòria i assegura l’existència de contradicció. Ens trobem, segons diu literalment «ante [un] acuerdo conciliatorio de una cantidad neta que resulta luego aminorada debido al pago por el trabajador de una cuota por IRPF superior a la aplicada por la empresa».
De totes maneres, quan resol sobre el fons de la competència, la Sala Quarta del Tribunal Suprem ratifica la tesi del tribunal de suplicació, que havia revocat la incompetència de jurisdicció apreciada en la instància, i ordena que la jurisdicció social conegui de la qüestió de fons.