rjib15

LLIBRES

C. Gómez Martínez

Magistrat de l’Audiència Provincial

(La nueva coordinación Realidad-Catastro-Registro.

Comentario jurídico a la Ley 13/2015, de 24 de junio)

LA NUEVA COORDINACIÓN REALIDAD-CATASTRO-REGISTRO. COMENTARIO JURÍDICO A LA LEY 13/2015, DE 24 DE JUNIO. C. JIMÉNEZ GALLEGO. València: Tirant lo Blanch, 2016.

I

Quan gairebé no ha passat un any des de l’aparició del seu darrer llibre (El Reglamento Sucesorio Europeo. Un comentario notarial. Madrid: Consejo General del Notariado, 2016), Carlos JIMÉNEZ GALLEGO, notari de Palma, membre de la Reial Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears, treu una nova obra sobre un tema igualment complex: la coordinació de realitat, Cadastre i Registre de la Propietat, a la llum de les novetats que introdueix en aquesta matèria la Llei 13/2015, de 24 de juny, de reforma de la Llei hipotecària aprovada per Decret de 8 de febrer de 1946 i del text refós de la Llei de cadastre immobiliari, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2004, de 5 de març.

L’autor ens aclareix des del principi del llibre que aquesta nova norma suposa el primer intent seriós de coordinació de dues institucions lligades a la propietat immobiliària, com són el Registre de la Propietat i el Cadastre, l’objecte de les quals és el mateix, la finca, però d’origen, naturalesa i finalitat ben diferents.

El Registre de la Propietat és voluntari, de dret civil i té per objecte la inscripció de drets, mentre que el Cadastre és obligatori, de dret administratiu i té com a finalitat principal la recaptació de la contribució territorial.

Tal com recorda l’autor, quan al segle XIX es va crear el Registre de la Propietat i el 1861 es va promulgar la Llei hipotecària, a Espanya no hi havia Cadastre. La descripció de les finques es va fer sobre dades imprecises facilitades per les persones que demanaven la inscripció i feien les corresponents declaracions.

El Cadastre es va crear per Llei de 23 de març de 1906 i, per la seva finalitat recaptatòria, des del principi va topar amb la resistència dels propietaris que es va traduir en ocultament de finques a l’Administració i subministrament de descripcions confuses que dificultaven la seva localització.

Fou l’inici d’un desencontre que després ha costat molt superar. La primera norma d’un cert abast que va intentar la coordinació entre Registre de la Propietat i Cadastre va ser la Llei 13/1996, de 30 de desembre, d’acompanyament als pressuposts generals de l’Estat, que va imposar l’obligació de fer constar la referència cadastral en les escriptures públiques (i documents privats) relatives a immobles i, per tant, en les corresponents inscripcions en el Registre de la Propietat. Aquesta exigència no va suposar, evidentment, una coordinació completa ja que continuaven existint, per un costat, la descripció cadastral i, per l’altre, la descripció registral que podien no ser coincident entre elles. En termes generals, el Cadastre ha resultat ser més fiable en la descripció de la realitat física de les finques i el Registre de la Propietat en tot allò relatiu a les titularitats i drets sobre les finques.

La següent passa va ser la Llei 24/2001, de 27 de desembre, de mesures fiscals, administratives i de l’ordre social, que va impulsar la formació de bases gràfiques de les finques registrals, però que va deixar de banda la cartografia cadastral. Aquest sistema ha estat rebutjat per la Llei 13/2015, però va ser un intent de coordinació entre Registre de la Propietat i realitat.

Una altra passa va ser la Llei 2/2011, de 4 de març, d’economia sostenible, que va exigir que la certificació cadastral, descriptiva i gràfica, s’incorporés en els documents públics que contenguessin fets, actes o negocis jurídics susceptibles de generar un reflex cadastral. Però aquesta obligació no va modificar la norma que permetia l’atorgament d’escriptures i la inscripció en el Registre de la Propietat en els supòsits en què no s’aportés la certificació cadastral, encara que en la majoria dels casos la incorporació de la certificació s’ha dut a terme.

La darrera passa ha estat la Llei 13/2015, que modifica la Llei hipotecària i el text refós de la Llei de cadastre, l’estudi de la qual constitueix l’objecte principal del llibre.

La nova Llei pretén que la coordinació completa entre Cadastre i Registre de la Propietat es faci mitjançant la inscripció de la representació gràfica georeferenciada, que descriu la finca d’una manera exacta, en el seu perímetre i superfície. Però la Llei, en una posició que l’autor qualifica com a «realista» no imposa aquesta coordinació en tots els casos.

En efecte, el nou art. 9.a) preveu que la inscripció inclogui «el fet que la finca estigui o no coordinada no finca coordinada gràficament amb el Cadastre en els termes de l’article 10»; i la lletra b) del mateix precepte exigeix la representació gràfica georeferenciada tan sols en casos de immatriculació, reparcel·lació, concentració parcel·lària, segregació, divisió, agrupació o agregació, expropiació forçosa o delimitació.

Ara bé, amb la intenció de promoure la coordinació, la Llei modifica profundament els procediments per aconseguir-la, cada un dels quals és detalladament estudiat en el llibre.

Es comença pels mitjans immatriculadors: expedient de domini (que ve a ser el procediment «tipus» al qual es remet la Llei en la regulació de l’expedient per rectificar la descripció, superfície i límits i de l’expedient per a la represa del tracte successiu), immatriculació per a títol públic, i doble immatriculació; es continua per l’expedient de rectificació de la descripció de finques i la novetat de l’expedient per a la inscripció de la representació gràfica georeferenciada; pels expedients dels quals disposa l’Administració amb relació als seus béns immobles per a la coordinació del Registre amb la realitat, i els expedients de delimitació, inscripció de construccions, represa del tracte successiu i alliberament de càrregues. A més a més, el llibre fa referència al procediments purament cadastrals de coordinació amb la realitat i el Registre de la Propietat i culmina amb un capítol en el qual es posen en relació els mecanismes precedents a partir de supòsits concrets.

En l’exposició de cada un dels expedients es segueix la mateixa sistemàtica: competència (notarial, registral, amb una important reducció de la jurisdicció i, en el seu cas, territorial), sol·licitud (legitimació activa, contingut), apertura i comunicació Notaria-Registre (si escau), notificacions als «interessats» (un tràmit essencial que en ocasions pot dificultar extraordinàriament els decurs dels procediments) i conclusió de l’expedient amb les comunicacions subsegüents.

El resultat de tot això tal vegada serà que ja no es podrà excloure, com fins ara, dels efectes de la presumpció de l’art. 38 de la Llei hipotecària, les dades relatives a la descripció de la finca. El primer paràgraf de l’actual art. 10.5 estableix, en efecte, que «Un cop assolida la coordinació gràfica amb el Cadastre i inscrita la representació gràfica de la finca en el Registre, s’ha de presumir, d’acord amb el que disposa l’article 38, que la finca objecte dels drets inscrits té la ubicació i delimitació geogràfica expressada en la representació gràfica cadastral que ha quedat incorporada al foli real».

El to del llibre ve marcat per la condició de jurista rigorós, però també pràctic, del seu autor: la crítica a la tècnica legislativa utilitzada i la necessitat d’interpretar les normes de manera que es trobi una solució per als problemes que es plantegen o es poden plantejar en l’aplicació de la norma, tot això amb l’ajuda de distints models de documents de tramitació que s’ofereixen al final de cada un dels corresponents capítols.

C.G.M.