La nul·litat de l’acomiadament injustificat amb
vulneració de drets fonamentals comporta la condemna
a una indemnització addicional per dany moral
Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem (recurs de cassació
per a la unificació de doctrina núm. 4322/2019) núm. 179/2022,
de 23 de febrer (ponent: Sr. Moralo Gallego).
L’art. 183.1 de la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social, per mor d’una redacció massa inconsistent, sempre ha estat objecte d’una acarnissada disputa doctrinal. Quan el text legal «mana» que: «1. Quan la sentència declari l’existència de vulneració, el jutge s’ha de pronunciar sobre la quantia de la indemnització que, si s’escau, correspongui a la part demandant per haver patit discriminació o una altra lesió dels seus drets fonamentals i llibertats públiques, en funció tant del dany moral unit a la vulneració del dret fonamental, com dels danys i perjudicis addicionals derivats», s’ha presentat una qüestió dubitativa que passa a resoldre la Sentència comentada. La intromissió d’una aparent reserva que podria significar l’ambigua intercalació «si s’escau», obliga a interrogar-se per l’exacte sentit del manament legal.
No resol el dubte el que afegirà l’apartat 3 del mateix article: «3. Aquesta indemnització és compatible, si s’escau, amb la que pugui correspondre al treballador per la modificació o extinció del contracte de treball […]», tot i observar que —un altre cop— aquesta nova intercalació, «si s’escau», pot contribuir a enterbolir la qüestió. De l’anàlisi de l’apartat 1 resulta clar que, formulada la dicotomia (1) «dany moral» versus (2) «danys i perjudicis addicionals derivats», quan racionalment sigui examinada la fórmula, tothom concebrà sense dificultat que «si s’escau» és del tot aplicable al segon component de la dicotòmica presentació, donat que és francament possible i sovintejat «el cas» que no es poden demostrar (prèvia preceptiva al·legació) els danys o perjudicis de contingut material que podrien ser addicionals [imaginem dietes de manutenció, auxilis o viàtics de tota mena, atacs corporals o de qualsevol índole que reclamin assistència i generin honoraris i costos professionals]. Si això no resulta dificultós, per raons lògiques i sistemàtiques fora de tota discussió, voldrà dir igualment que els danys morals han de ser al·legats i demostrats a cavall d’una quantificació que no sigui abstracta o nebulosa? És més, han de ser al·legats inexcusablement pel principi de justícia rogada? Aquesta doble cruïlla és la que fou resolta en la Sentència d’aquest comentari.
Quan s’indemnitza pel dany moral?
El dany moral és un constructe legal absolut: no és indemnitzable, «en un cas donat», sinó que el fonament de la institució implica una indemnització «en tot cas» quan el jutge hagi constatat l’existència de vulneració del dret fonamental i/o llibertats públiques. No és exigible una quantificació estricta, sinó una ponderació prudent. Respon aquesta regla interpretativa al problema intrínsec de la rogació?
El cas pràctic que se subjecta a coneixement de la Sala Quarta es pot considerar un cas típic: el demandant, un peó jardiner d’una empresa concessionària del servei de jardineria en un determinat campament militar, era víctima d’un contracte fraudulent «per obra o servei determinat», sotmès al conveni col·lectiu estatal de jardineria. El que resulta profitós per al nostre comentari és que, segons la regulació laboral comuna i ordinària aplicada al supòsit, el contracte de treball aparent era viciat i abusiu pel que fa a la seva durada limitada. Abans de l’extinció contractual decretada per l’empresa concessionària, el demandant havia formulat denúncia davant la Inspecció de Treball que invocava impagament de salaris i no lliurament dels equips de protecció individual (EPI), com tampoc facilitació de la formació en matèria preventiva de riscos laborals. Això passava el dia 21 de febrer de 2020, sense constància del resultat d’aquestes queixes. També havia presentat denúncia anterior a la mateixa Inspecció de Treball en data 22 de setembre de 2017 denunciant que l’empresa no havia cursat alta en el règim general de la Seguretat Social, i tampoc no consta el resultat d’aquesta iniciativa, encara que se suposa que l’acomiadament devia ser precipitat per causa d’un requeriment de la Inspecció de regularització de la situació laboral no inscrita. El fet és que el dia 2 de febrer de 2020 fou acomiadat «per finalització d’obra».
L’interessat va formular demanda judicial: no es limitava a demanar la nul·litat o improcedència del comiat, ans també sol·licitava el pagament d’una indemnització, addicional a la resultant de la mera extinció, i en tal conjuntura va al·legar expressament que l’actuació patronal suposava una desatenció dels drets més bàsics del treballador [impagament dels salaris pactats], però també afegia que dita actuació patronal li havia causat un important perjudici i que l’incompliment de les obligacions crematístiques era generador de «dany moral», crebant psicològic, patiment intens i desassossec. El Jutjat Social va dictar Sentència estimatòria en part de la demanda per acomiadament, reconeixent exclusivament que s’havia produït un acomiadament improcedent, denegant la nul·litat i per igual raó desestimant tota petició d’indemnització per «dany moral». Aixecat el corresponent recurs de suplicació, la Sala d’alçada va corregir el Jutjat, tot entenent que la situació era d’acomiadament «nul», amb readmissió vinculant, però el pronunciament de condemna res no diu de vulneració de drets fonamentals i llibertats públiques [implícitament sí que la condemna contreu la vulneració fonamental, que l’escriptura dels fonaments de dret contempla positivament, d’altra banda el comiat no podia ser qualificat com a «nul»], ni per suposat li acorda cap indemnització per «dany moral». Així doncs, la qüestió que es presenta davant la Sala Quarta del Tribunal Suprem, viabilitzat el recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, ve a ser determinar si la declaració de nul·litat de l’acomiadament per vulneració de drets fonamentals estira per se una indemnització per dany moral, en un supòsit en què la Sentència de suplicació denega el més mínim gavadal d’indemnització pel fet d’entendre que la demanda no arriba a concretar els paràmetres que haurien de servir per a la quantificació de l’import, malgrat hagi reconegut la mateixa Sala de Suplicació que l’extinció de la relació laboral es va produir com a producte de les denúncies interposades davant la Inspecció de Treball, titllant la conducta de l’empresari com una represàlia en vulneració del dret fonamental a la indemnitat [cal suposar la «integritat moral» de l’art. 15 CE, la Sentència pareix que no ho esmentava expressament].
La Sentència referencial, identificada com a element de comparació respecte de la denegatòria d’indemnització, havia precisat la qüestió en els termes següents: «Aquí estamos ante una cuestión de corte procesal: determinar si basta con solicitar la indemnización del daño moral (de manera poco detallada) para que se obtenga si es que queda acreditada la vulneración del derecho fundamental […]. En la sentencia recurrida el actor se limita a solicitar una cifra por remisión a la LISOS [Llei d’infraccions i sancions en l’ordre social], sin atender a ningún otro parámetro». Aquí convé introduir una explicació: és una doctrina acceptada pels tribunals socials que, si una determinada vulneració del dret fonamental és difícilment traduïble a una taxació aritmètica, essent així que com a tal vulneració també es troba inserida en els patrons d’infracció i de sanció de la LISOS, aquesta mateixa pauta «acomodatícia» opera com un criteri de ponderació útil, de igual manera que —com és sabut de tothom— les indemnitzacions taxades pels poders públics a resultes de lesions causades en accidents de tràfic de vehicles a motor són utilitzades com una pauta indicativa del nivell de reparació deguda en altres assumptes completament distants de la regulació del tràfic viari. Una solució còmoda, que té la «virtut» d’igualar en certa manera la transversalitat, ductilitat i mobilitat dels criteris d’indemnització «per danys», si depenen de valoracions prudencials de cada jutge, per definició diverses i en certa manera subjectives.
La Sentència del Tribunal Suprem consolida la seva doctrina [que ja es veu per lectura de la Sentència de suplicació que alguns jutjats o algunes sales aparenten desconèixer o bé l’ignoren deliberadament] i ratifica el criteri que la indemnització per «dany moral» preceptivament ha de ser fixada pel tribunal actuant, sense que sigui exigible al postulant l’aportació de bases exactes i precises per a la determinació quantitativa, en la mesura que en aquesta matèria la volatilitat crematística de la dimensió de patiment resulta indeclinable, circumstància que dilueix en molta mesura la rellevància d’hipotètics paràmetres objectius, donat que el patiment, la minva experimentada que en resulti, no té directament o seqüencialment una traducció econòmica visible, si no és —repetim— que s’adoptin per al cas les pautes infractores de la LISOS o les taxacions certament elaborades de la legislació en matèria de danys corporals i espirituals produïts a conseqüència de l’actuació culpable o culposa dels intervinents en el tràfic rodat i circulació viària. Prenent aquestes orientacions com a model de conducta, o si no en qualsevol cas pel mecanisme de la ponderació prudencial, el jutge o tribunal no pot defugir el deure legal de fixar una indemnització per dany moral, encara que resulti difícil o impossible realitzar una estimació detallada, arreglada a unes bases de càlcul presumptament objectives.
Queda per contestar una pregunta que ens hem formulat, i ara obtindrem la resposta a través dels obiter dicta de la Sentència.
La indemnització per dany moral és d’obligada fixació sempre que el demandant l’hagi sol·licitada en forma expressa, encara que podrà abstenir-se a la seva demanda de fixar paràmetres significatius
Sí diu la Sentència que la indemnització serà de preceptiva assignació «al ser suficiente a tal efecto las alegaciones que sobre este particular se exponen en la demanda […]», suara s’haurà d’entendre —acabant el raonament— que el demandant —quan es cregui víctima d’un acomiadament decidit amb la voluntat de menystenir els seus drets fonamentals— no sols haurà de demanar que sigui acordada la nul·litat de l’acomiadament. També haurà de postular amb caràcter exprés o positiu que es fixi la indemnització corresponent, encara que no aporti cap paràmetre o base de càlcul per a la seva determinació. Ara podem donar resposta a la pregunta que ens hem formulat al principi respecte del valor de la intercalació «si s’escau» de l’art. 183.1 de la Llei reguladora de la jurisdicció social. «Si s’escau» vol dir simplement que no hi cas si la part actora no ho ha rogat amb caràcter formal en la seva demanda.