LA REGULACIÓ DE LES ACTIVITATS VINCULADES ALS USOS ADMESOS

COMENTARIS I NOTES

LA REGULACIÓ DE LES ACTIVITATS

VINCULADES ALS USOS ADMESOS

\ /

EN EL SOL RÚSTIC Jaume Munar Fullana

Tècnic d’Administració Genera!

  1. Introducció. II. La classificació dels usos urbanístics en sòl rústic. 1. La vincu­lació de l’activitat amb una categoria d’ús. Aspectes procedimentals. 2. Els plans territorials i urbanístics: límits en la regulació dels usos de la MOSR. 3. Regulació de desenvolupament dels usos condicionats i prohibits a la LDOT. 4. Normes específi­ques per a les activitats del sector primari. Règim transitori. III. El règim de les acti­vitats relacionades amb els usos admesos. 1. Activitats relacionades amb la des­tinació o naturalesa de les finques. 2. Incidència de la qualificació del sòl sobre les activitats. 3. Classificació de les activitats relacionades amb la destinació o natu­ralesa de les finques. 4. Manteniment de les característiques dels terrenys i necessi­tat dels edificis i instal·lacions. 5. Informes previs de l’administració competent relatius a actuacions que comportin edificacions. A. Aspectes generals i modalitats de l’informe. B. Emissió d’informe en les activitats relatives a l’explotació agrària del sòl rústic. 6. La concreció dels procediments d’autorització. A. Els edificis vinculats a les activitats d’explotació i conservació. Existència d’una via alternativa al procedi­ment de l’article 34? B. Edificis vinculats a usos recreatius, educatius, culturals i científics. Alternatives. 7. Les activitats complementàries. 8. Les activitats vincula­des a les infaestructures públiques. A. La definició del sistema d’infraestructures. B. El caràcter alternatiu d’ús admès o condicionat de les activitats d’infraestructures. C. Possibilitats de la declaració d’interès general implícita d’un projecte d’infra- estructura. IV. Conclusió.
  2. Introducció.

Amb l’aprovació de la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del Sòl Rústic de les Illes Balears (LSR) s’obria un procés on el legislador autonòmic va intentar abordar la regulació d’aquesta classe de sòl d’una manera objectiva i detallada, des de l’òptica de la seva protecció glo­bal enfront dels processos de desenvolupament urbanístic, seguint les paraules de l’expo­sició de motius de la norma. Va ser en definitiva, l’intent de regulació integral d’aquesta categoria de sòl que abans s’havia ja regulat específicament per a determinades àrees con­figurades com d’especial protecció, o des d’altres àmbits sectorials.

Entre altres aspectes, la llei va voler concretar la definició dels requisits als quals s’hau­rien de sotmetre les diferents activitats establint per això controls complementaris als que resulten de l’aplicació de la normativa general reguladora dels usos, obres i activitats, i res­pectant les normatives bàsiques específiques per les quals es regulen les activitats que el marc bàsic estatal defineix com a pròpies d’aquesta classe de sòl, així com les relacionades amb l’execució, l’ús i el manteniment de les ínfraestructures públiques. En aquest mateix ordre de coses, va definir també els procediments per a l’autorització de les activitats rela­cionades amb els diferents usos.

Malgrat això, sense que haguessin transcorregut encara dos anys, i amb motiu de l’en­trada en vigor de la Llei 6/1999, de 3 d’abril, de les Directrius d’Ordenació Territorial de les Illes Balears i de mesures tributàries (LDOT), aquest règim definit a la LSR va canviar subs­tancialment en alguns aspectes. S’ha de dir en primer lloc, com podrem veure, que la norma d’ordenació territorial va efectuar modificacions expresses a dos dels seus precep­tes, així com la derogació de la seva disposició addicional cinquena relativa a l’alteració de la classificació del sòl rústic. No obstant això, els canvis de major abast procedents de la LDOT deriven de la incidència que tenen les seves normes d’aplicació directa sobre dos aspectes de la regulació del sòl rústic.

En primer lloc les àrees sostretes al desenvolupament urbà com a element bàsic del terri­tori que defineixen les directrius, coincidiran amb el que és l’àmbit físic de regulació de la LSR, sobre el qual es fixen unes normes d’incidència directa en la qualificació del sòl mit­jançant la creació de figures específiques de sòl rústic protegit (àrees de protecció territo­rial i de prevenció de risc) i comú (àrees d’interès agrari i de transició), més enllà de les pre­visions genèriques que contemplava la Llei de 1997. S’estableix en aquest sentit, a l’arti­cle 21 de la LDOT, un manament pels instruments d’ordenació territorial i pels instruments de planejament general, per tal de regular » el sòl rústic I els seus usos i activitats amb sub­jecció a la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic i les seves definicions de l’annex I d’aquesta llei, a la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears, i a la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de modernización de las explotaciones agrarias».

D’aquest manament es pot deduir el segon aspecte de tanta o major incidència que la regulació del sòl mitjançant la seva qualificació: s’estableix la necessitat d’integració en la

regulado del règim dels usos I les activitats possibles a tot el territori de les Illes Balears sos­tret al desenvolupament urbà, de les dues normes autonòmiques esmentades, a més de la Llei 19/1995, de modernització de les explotacions agràries. Justament l’objecte del nos­tre treball serà l’intent de fer una aproximació a la regulació possible d’una categoria d’ac- tivltats previstes a la Llei del Sòl Rústic, les relacionades amb els usos admesos.

  1. La classificació dels usos urbanístics en el sòl rústic.

A l’article 18 de la LSR s’estableix un principi general de regulació de les activitats en aquest tipus de sòl segons l’ús al qual es vinculin i el tipus d’actuació que comportin, dis­tingint amb aquesta finalitat tres classes d’usos: admesos, condicionats i prohibits, que es defineixen i classifiquen en el següent precepte, l’article 19, que transcrivim íntegrament:

» 1. Són usos admesos aquells que, amb caràcter general, poden efectuarse en sòl rús­tic i l’autorització dels quals no requereix cauteles especials, ja que les actuacions que s’hi vinculen no alteren les característiques essencials dels terrenys o tenen una incidència que ja ha estat prèviament avaluada i corregida.

Es consideraran usos admesos:

  1. els usos relacionats amb la destinació o la naturalesa de les finques;
  2. els usos relacionats amb l’execució i el manteniment de les infraestructuras

públiques.

  1. Són usos condicionats aquells que només es podran efectuar en la forma que els instruments de planejament general estableixin i per als quals es defineixin uns requi­sits i uns procediments d’autorització encaminats a garantir que la incidència de les activitats que s’hi vinculen és admissible o resulta minimitzada.

Es consideraran usos condicionats:

  1. l’ús d’habitatge unifamiliar;
  2. els usos vinculats a activitats declarades d’interès general.
  3. Són usos prohibits aquells en relació amb els quals no és possible autoritzar cap acti­vitat, atès que la incidència de les actuacions que s’hi vinculen resulta incompatible amb la protecció del sòl rústic».
  4. La vinculació de l’activitat amb una categoria d’ús. Aspectes procedhnentals.

Els anteriors articles s’ubiquen en el capítol 2 del títol III de la LSR relatiu a les activi­tats, i que té per títol precisament el de “classes d’activitats». Seria coherent que quan es procedeix a sistematitzar el tipus d’activitats prèviament s’hagués definit el concep­te però, com ja comença a ser norma habitual, les darreres disposicions legals que afec­ten al règim del sòl rústic obliden en molts de casos efectuar aquesta tasca prèvia de definició conceptual, així, en el capítol 1 del mateix títol amb l’epígraf «disposicions generals» únicament contempla en el seu article 14,1 que les activitats a les quals es

refereix el punt 1.a) de l’article 11 es regularan per la seva normativa específica, men­tre que les previstes al punt 1 .b) del mateix article es regiran, per a l’autorització i exe­cució, per allò que disposa aquesta Llei.

Tot això ens porta a haver de donar una definició pròpia en la qual ens aventuraríem a con­ceptuar l’activitat com a una facultat emparada en el contingut del dret de propietat amb rela­ció a un terreny classificat com a sòl rústic, de realització o de dur a terme una acció o accions determinades dins el marc de la legislació i del planejament urbanístic aplicable.

Partint d’aquesta inicial proposta definidora, és palesa la importància del planejament urbanístic i territorial i, evidentment, de la resta de normativa de rang reglamentari o legal, en ordre a distingir els usos possibles per a poder materialitzar o no una determinada facultat, d’acord amb la sistemàtica que en fa l’article 18 de la Llei en admesos (supòsits en els quals la materialització de l’activitat entesa com a facultat és reglada), condicionats (on aquesta materialització serà igualment reglada però només amb la concurrència en el cas concret de factors diferencials), i prohibits que impediran la materialització de deter­minades activitats.

Aquesta vinculació ús-activitat contemplada a la Llei, pel que fa als usos admesos i con­dicionats s’ha de completar amb el factor del tipus d’acció material (actuacions) que requerirà la implantació de l’activitat, distingint-se per això tres possibles supòsits:

  1. Que no comportin l’execució d’obres d’edificació. (A títol d’exemple, l’explota­ció agrària d’una finca amb activitats de sembra i recollida, es tractarà d’una acti­vitat vinculada a un ús admès que no comporta l’execució d’obres).
  2. Que comportin I’ execució d’obres en edificacions o instal·lacions existents. (El canvi d’ús d’una edificació que s’havia destinat a magatzem agrícola per a la seva utilitza­ció com a habitatge unifamiliar, es tractarà d’una activitat vinculada a un ús condi­cionat, que comportarà l’execució d’obres en l’edificació per a adequar-la al nou ús).
  3. Que suposin la construcció d’edificacions o instal·lacions de nova planta. (Exemple: la construcció de nova planta d’un magatzem agrícola es tractarà d’una activitat vin­culada a un ús admès; o la construcció d’un nou habitatge unifamiliar de nova planta es tractarà d’una activitat vinculada a un ús condicionat que comporta la construcció de nova edificació.

Una primera qüestió que es desprèn clarament de la lectura de l’article 19 és que el concepte del tipus d’ús, pel que fa als admesos i als condicionats, es lligarà a uns procediments d’autorització concreta, per tant al planificador se li imposa un esque­ma procedimental concret quan es vinculen determinades activitats a un tipus d’usos. Farem especial incidència en el canvi que sobre aquest règim ha provocat l’entrada en vigor de la LDOT, però no en els aspectes procedimentals, sinó sobre la vinculació al tipus d’ús de les activitats que s’hi regulen, d’una forma molt més detallista de la més genèrica que va efectuar la LSR.

Efectivament la LDOT conté una gran quantitat de disposicions de directa aplicació que com hem apuntat inicialment tenen incidència en el règim urbanístic del sòl rústic, fent un manament al planejament a integrar les seves determinacions amb la LSR, com hem vist també és el cas del seu article 21, que disposa que els instruments d’ordenació territorial i els instruments de planejament general hauran de regular el sòl rústic i els seus usos i activitats amb subjecció a la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic i les seves definicions de l’annex I de la llei, i a la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears. Podríem apuntar també que, pel que fa a les normes urbanístiques que la LDOT estableix per a aquells municipis sense instrument de planejament aprovat definitivament, es disposa expressament una inte­gració dels aspectes procedimentals de la LSR, amb les normes de qualificació de sòl de la LDOT, per a la concessió de llicències d’edificació i ús del sòl en sòl rústic.

Però sens dubte, la disposició de la LDOT que més ha incidit sobre el règim urbanístic del sòl rústic en la configuració inicial donada per la Llei 6/1997, ha estat el seu annex I, d’aplicació directa regulador de la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic (en endavant MOSR), modificat per l’article 3 de la Llei 9/1999, del 6 d’octubre, de mesures cautelars i d’e­mergència relatives a l’ordenació del territori i l’urbanisme a les Illes Balears.

Recollint les categories de sòl rústic protegit i comú que es fixen en l’articulat, la MOSR incorpora un quadre de vinculació d’activitats a categories d’usos, en funció de la concre­ta qualificació de sòl, en els següents termes:

Sector Primari

Sector Secundari Equipaments

Altres

on C

– I I

C £ Q.

J¡ n E

x o

_u .L· u

CU

cu

c

cu

_ oo CU

‘O ■*—1 >

■n c \p

U CU U

oo cl

8 z

O 2

u

< < <

«O

c

<T5

8 ts :I

5 OJ JU

un oc <

_Q

03

X

y £

1q

2 E

CL <

AANP 1 2 2-3 2-3 3 2-3 3 3 2-3 3 2
ANEI 1 2 2 2-3 3 2 3 2-3 2 3 1
ARIP 1 2 2 2 3 2 2 2-3 2 2 1
APR 1 2 2 3 3 2-3 3 2-3 2-3 3 2
APT 1 2 2 2 3 2 3 2-3 2 3 1
AIA 1 1 2 2 2-3 2 2 2-3 2 2 1
AT 1 1 2 2 3 2 2 3 2 2 1
SRG 1 1 2 2 2-3 2 2 2-3 2 2 1

Com veiem doncs, s’altera el plantejament inicial de la LSR, o més aviat hauríem de dir que n’efectua una concreció, no tant en considerar una activitat com a vinculada a una categoria d’ús sinó que, en funció de la qualificació del sòl, es definirà el tipus d’ús al qual es troba vinculada.

La categoria d’ús que s’assigna s’ha d’entendre amb un caràcter de règim de protecció de mínims, i en funció també del tipus d’activitat específica que s’enquadra a cada grup (sector primari, sector secundari, equipaments i d’altres). Les categories d’ús coincidiran plenament amb les definicions que dels mateixos ens dóna la LSR, malgrat a primera vista pogués semblar que s’introdueix una quarta categoria, en aquest sentit, en la regulació dels usos la MOSR distingeix:

  1. Admès sense perjudici del compliment de la normativa específica.
  2. Condicionat segons estableix el Pla Territorial Parcial.

2-3. Prohibit amb les excepcions que estableixi el Pla Territorial Parcial

  1. Prohibit.

Més endavant veurem que es mantenen els tres tipus d’usos contemplats a la LSR mal­grat la previsió de la regulació de la categoria «transitòria» 2-3, i insistim en aquest con­cepte, donat que la MOSR disposa la regulació dels usos, però no la seva definició con­ceptual que ja va dur a terme la LSR. Del que hem dit fins ara se’n poden extreure algu­nes conclusions preliminars:

  1. El concepte del tipus d’ús definits a l’article 19 de la LSR no ha resultat alterat per la MOSR de la LDOT, per tal com veurem que no s’ha creat un nou tipus d’ús com podria semblar el 2-3, ja que parla d’un ús transitòriament prohibit, però que excepcionalment podrà ser condicionat, com explicarem més endavant.
  2. La MOSR no ha modificat els aspectes procedimentals pel que fa a la tramitació de peticions d’autorització d’activitats vinculades a possibles usos admesos o condi­cionats (dels estrictament prohibits evidentment no sorgeix cap problemàtica d’inte­gració); sinó que es mantenen les quatre vies d’autorització en funció dels usos pre­vistes a l’article 19 de la LSR, amb relació a les normes de procediment que fixa la mateixa norma:
USOS ADMESOS Article 34. Autorització d’activitats relacionades amb la destinació i

amb la naturalesa de les finques

Article 35. Autorització d’activitats relacionades amb les infraestruc- tures públiques.

USOS Article 36. Autorització d’activitats relacionades amb l’ús d’habi-
CONDICIONATS tatqe unifamiliar.
Article 37. Autorització d’activitats declarades d’interès general.

El que hem dit fins ara es pot entendre d’aplicació a tots els tipus d’activitats, si bé el punt principal d’aquest treball es pretén centrar amb les activitats relacionades amb els usos admesos, per tal com la seva regulació s’haurà d’adaptar clarament en funció de la vinculació al tipus d’ús que ha dut a terme la MOSR.

  1. En aquest aspecte, és a dir, en el canvi de vinculació a una categoria d’ús clarament la LSR haurà estat modificada en distints punts per part de la LDOT pel principi de preva­lença de les determinacions de la norma posterior del mateix rang, en conseqüència en alguns casos i derivadament, s’haurà de canalitzar la seva possible autorització a través dels iters procedimentals que inicialment s’havien contemplat per a les activitats vincula­des a usos condicionats.

En qualsevol cas, aprofundiren l’objecte del nostre treball comportarà precisar una sèrie de qüestions relatives al paper que en la regulació de les activitats que es vinculin a cada categoria d’ús en facin els instruments de planificació territorial o urbanística, en desen­volupament de la LDOT, que seguidament intentarem realitzar.

  1. Els plans territorials i urbanístics: límits en la regulació dels usos de la MOSR.

Les categories d’usos «admès sense perjudici del compliment de la normativa específi­ca» (1), i «prohibit» (3), no ofereixen una especial problemàtica. Evidentment si es tracta d’una activitat vinculada a un ús 3, en sorgir la limitació d’una norma legal de directa apli­cació, el planejament territorial i urbanístic no tendrá cap marge de maniobra, com no sigui reproduir el manament legal.

Qüestió distinta es planteja amb l’ús inicialment admès a la MOSR amb la categoria 1, ja que tractant-se d’una norma de mínims, no hi ha cap obstacle amb que el planejament territorial o urbanístic pogués incrementar el règim de protecció a la concreta zona de sòl rústic de què es tractés. Malgrat aquesta possibilitat, veurem que el règim transitori pel que fa a les activitats del sector primari contempla una singularitat en aquest punt.

Més problemàtica serà, pel contrari, l’abast que podrà tenir la regulació dels usos con­dicionats i “prohibits amb excepcions». Reprenem aquí el queja hem dit més amunt, i és que l’epígraf que ara comentam es titula «regulació», estrictament s’ha de fer això, regu­lar uns usos ja predeterminats per la norma legal com a admesos, condicionats o prohi­bits; en cap cas no faculta que es pugui alterar la seva condició. Consideram que aquest punt sempre s’ha de tenir present, ja que alguna interpretació derivada d’una primera lec­tura ràpida podria voler sostenir que els plans territorials insulars poguessin canviar la cate­goria d’un ús condicionat a un ús admès quan la MOSR diu en un punt en concret «segons estableix el Pla Territorial».

Intentarem explicar el nostre posicionament en el sentit que deriva tant de la literalitat de les disposicions de la MOSR com d’una interpretació integradora amb la resta de l’arti­culat de la Llei 9/1999, tot partint igualment del fet que el seu annex I és a la vegada, es vulgui o no, una norma de mínims de protecció del sòl rústic. Protecció que es conforma tant en l’establiment d’unes restriccions a la implantació de determinades activitats, en el cas dels usos 2 i 3, com també, en la subjecció a uns procediments d’autorització prevists legalment i que no poden esser alterats per normes de naturalesa administrativa, siguin el pla territorial insular o el planejament urbanístic general, tret que la pròpia llei així ho habi­liti expressament, habilitació que per altra banda només tindrà lloc en el cas de les activi­tats vinculades a les infraestructuras públiques.

  1. Regulació de desenvolupament dels usos condicionats i prohibits a la LDOT.

Pel que fa als que es configuren com a condicionats, la regulació dels usos de la MOSR, estableix literalment el següent:

«2. Condicionat segons estableix el Pla Territorial Parcial.

Transitòriament les condicions seran les de l’Instrument de planejament general vigent o les de la declaració d’Interès general (2)».

Avançàvem que entenem que aquest punt no faculta el pla territorial insular o al plane­jament municipal perquè es pugui alterar la categoria de l’ús com a condicionat a un ús admès, malgrat el que es pugui desprendre d’una primera lectura poc acurada. La nostra interpretació la basam, primer que res, en la literalitat estricta de la norma: l’ús és condi­cionat (segons estableix el Pla Territorial Insular).

Condicionat és un adjectiu, una qualificació, referit a l’ús al qual es vincula una concre­ta activitat, i que per part del Pla Territorial no es pot transformar en admès, eliminant un procediment específic per a la seva autorització; encara que, contràriament, sí que el podrà contemplar com a prohibit, ja que la MOSR disposa com hem vist d’una naturalesa de norma de mínims.

El corresponent Pla Territorial Insular (PTI), en cas de voler mantenir l’activitat com a vin­culada a un ús condicionat i no prohibir-la, haurà de fer un segon deure, al que indirecta­ment fa referència la segona frase del precepte: regular les condicions (aspectes substan­tius) per a la materialització de l’activitat vinculada a l’ús condicionat; establir en definiti­va les condicions per a dur a terme l’actuació.

Dit d’una altra manera i precisant acuradament els conceptes tècnics: l’activitat es vincularà sempre a un ús condicionat que comportarà algun tipus d’actuació (sense obres d’edificació, amb obres a edificacions existents o amb obres de nova planta), per a aquesta actuació el PTI haurà de fixar les condicions d’implantació (ocupació, volum, reculades, integració paisatgística…), però sense que perdi el caràcter de vinculada a un ús condicionat.

Potser que el legislador preferís evitar una redacció que, encara que del tot correcta tèc­nicament, hagués pogut induir encara a més confusió però que en definitiva és la que es desprèn hauria d’haver tingut, per tal de que existeixi una efectiva concordança amb la

segona frase de la norma: «2. Condicionat segons les condicions que estableix el Pla Territorial Parcial».

Per tant, la segona frase relativa a la regulació transitòria de les condicions d’implanta- ció, al nostre parer s’ha d’entendre en els termes següents:

  1. En l’aspecte procedimental, tant amb l’existència de PTI com sense l’aprova­ció definitiva d’aquest instrument d’ordenació territorial, les condicions a què es fa al·lusió ho són per a la implantació d’un ús condicionat, i per tant subjecte per a la seva autorització a un procediment específic, de declaració d’interès general de l’activitat.
  2. Les condicions d’implantació, aspecte material, les regularà el PTI i mentre aquest no existeixi, aquestes condicions les podrà regular el planejament urbanís­tic però sense que l’activitat perdi tampoc l’ús 2, condicionat.

El planejament territorial de forma permanent i l’urbanístic de forma transitòria, definint aquestes condicions d’implantació facilitaran l’anàlisi per part de l’òrgan que ha d’atorgar la necessària declaració d’interès general, que pràcticament haurà de valorar només la necessitat d’emplaçament de l’activitat en el sòl rústic, ja que la resta de paràmetres urba­nístics trobaran la seva regulació a la planificació; si aquesta regulació no es produeix, la declaració d’interès general haurà d’assignar mitjançant l’acte administratiu corresponent amb caràcter singular aquestes condicions d’implantació: aprofitament, exoneracions de paràmetres, etc.

Per tant, és del tot important tenir present la distinció entre els termes «ús condicio­nat» i «condicions» d’implantació de l’activitat vinculada a l’ús condicionat. La possi­bilitat de canviar la categoria d’ús vinculada a l’activitat que s’estableixi inicialment per la llei només es podrà dur a terme, com veurem, quan sigui la pròpia norma de rang legal la que introdueixi una habilitació al planejament en tal sentit de forma expressa, en unes categories taxades relacionades amb infraestructures o equipaments de caràc­ter públic on aquestes actuacions es puguin concretar i localitzar sobre el territori, però en cap cas de manera genèrica.

Per posar un exemple, les activitats de caire condicionat, com pugui ser l’habitatge uni­familiar aïllat, o una activitat d’hotel rural, mai no es podran convertir en activitats vincu­lades a un ús admès en virtut de la planificació per la raó exposada de manca d’habilita­ció legal, i per una altra raó òbvia com és que aquestes activitats es contemplen de forma genèrica però no de realització obligatòria, a diferència d’activitats a desenvolupar a les categories de sòl urbà o urbanitzable on es fixen deures de materialització dels aprofita­ments corresponents. Un pla territorial o un pla general no pot concretar o singularitzar, com en el cas de les infraestructures públiques, quants habitatges es voldran materialitzar o quants hotels rurals s’implantaran, sinó que són activitats que potencialment es duran a terme de forma voluntària en funció de la iniciativa dels propietaris dels terrenys i edifica- dons corresponents, i que seran autoritzables si reuneixen els requisits exigits pels proce­diments dels usos condicionats prevists als articles 36 i 37 de la LSR.

Un dels supòsits específics legalment prevists per tal que el planejament pugui canviar la categoria de l’ús al qual es vincula l’activitat és la situació, que no categoria d’ús, «2-3″ que contempla la mateixa regulació d’usos de la MOSR i que transcrivim seguidament:

“2-3 Prohibit amb les excepcions que estableixi el Pla Territorial Parcial (3).

Transitòriament les excepcions seran les de l’Instrument de planejament general vigent o les de la declaració d’Interès general (2)».

La diferència ja és fonamental en la primera frase de la norma, com hem vist, l’ús ante­rior, el 2, sempre serà condicionat segons estableix el PTI i «no segons les excepcions al caràcter d’ús condicionat» sinó, en tot cas, condicionat regulant les condicions d’implan­tació. En canvi, davant la situació 2-3, la seva primera frase possibilita excepcions al caràc­ter d’ús prohibit «3» mitjançant la seva conversió en ús condicionat «2», és a dir, ens tro- bam amb una habilitació legal expressa de la qual no disposa la situació 2, cosa que si més no referma la nostra tesi exposada en l’apartat anterior.

En definitiva, a la inversa que en l’ús «2», es possibilita en la situació «2-3» la rebai­xa de les previsions inicials «mínimes» de la MOSR: es pot jugar entre la categorització com a 2 condicionat, o 3 prohibit. Es dóna al planificador la potestat expressa de can­viar el tipus d’ús al qual es vincularà finalment l’activitat, de 3 a 2, o seguir mantenint el 3, però en cap cas tampoc no és admissible, com en el supòsit anterior, poder arri­bar fins a un ús del tipus 1.

El marge que es dóna al planificador s’ha d’entendre en els estrictes termes de la situa­ció que regula el legislador, és a dir, entre l’ús 2 i l’ús 3 (amb l’única excepció, tal vegada, de les activitats vinculades a infraestructures públiques, per mor d’una expressa habilitació legal que analitzarem que permetria la seva consideració com a admeses). Donada l’habi­litació legal expressa, el Pla Territorial Insular podrà possibilitar passar les activitats que en el quadre de la MOSR disposin de la condició 2-3, d’una activitat inicialment prohibida, a vinculada a un ús condicionat. Això en definitiva, palesa com ja insinuàvem més amunt que la MOSR no ha creat un nou tipus d’ús ja que es parteix que tan sols hi ha tres cate­gories: admès, condicionat o prohibit.

Però curiosament, la «situació» i no el tipus d’ús 2-3 comporta més que el que diu el seu enunciat de «prohibit amb excepcions» l’atribució inicial del caràcter d’activitat vincu­lada a un ús condicionat mentre no hi hagi Pla Territorial Insular. I diem conscientment vin­culada a un ús condicionat per tal com, a nivell del dret a la tramitació en règim transito­ri, sempre com a mínim d’acord amb els termes de la situació 2-3 podrà intentar l’auto­rització de l’activitat a través del procediment de l’article 37 de la LSR, ja que així també ho contempla la MOSR. La funció transitòria en absència de pla territorial per tal de regu­lar les excepcions a la prohibició s’atribueixen al planejament general municipal, però com que igualment l’excepció s’haurà de contemplar com a ús condicionat requerirà igualment la declaració d’interès general de l’activitat, tràmit aquest que sempre s’haurà de conside­rar des d’una forma restrictiva a les possibilitats d’autorització atesa la naturalesa de la potestat excepcional.

El corresponent Pla Territorial Insular, fent ús d’aquesta habilitació legal, podrà fixar qui­nes activitats seran conceptuades com a vinculades als usos condicionats, és a dir, quines finalment tindran un ús 2 atenent a circumstàncies excepcionals, i quines restaran amb l’ús

  1. és a dir, dins el règim inicial de prohibició.
  2. Normes específiques per a les activitats del sector primari. Règim transitori.

Després del tractament de la regulació dels usos, la MOSR estableix el que es denomi­nen normes específiques de les quals, amb relació a la qüestió que tractam ens interessa únicament la segona. Analitzats en els anteriors apartats els aspectes més problemàtics, no ens oferirà especial dificultat la interpretació que s’ha d’oferir a la norma específica «(2)», lligada a l’ús condicionat 2 i a la situació 2-3, norma que seguidament transcrivim:

“(2) Als efectes de l’aplicació transitòria d’aquesta Matriu, pel que fa al sector primari, s’entendran inclosos els usos a què es refereix la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de moderni­zación de las explotaciones agrarias, encara que no es trobin contemplats als instruments de planejament general».

Encara que arribats a aquest punt ja ens sembli obvi, no resulta de més matisar que aquesta norma específica tampoc no permet l’alteració de la condició de l’ús cap a la d’admès. Ni més nl menys el que contempla aquesta disposició concreta per als usos del sector primari, és que els contemplats a la Llei 19/1995, de 4 de juliol, s’inclouran en aquest grup d’activitats, però sense assignar-los cap categoria d’1, 2 o 3. S’hauran d’entendre inclosos en el sector però havent-se de seguir per a la seva autorització el procediment que correspongui en funció de l’ús al qual es trobin vinculades les diferents activitats.

Vegem-ho amb un exemple, l’agroturisme en virtut de la Llei 19/1995, rep el tractament d’activitat complementària a l’agrària, I com a tal es troba inclosa dins la definició de les activitats de la MOSR, que depenent de la qualificació de sòl es vincularà a un ús 2, con­dicionat, o a la situació 2-3, prohibit amb excepcions. En conclusió, la norma específica intenta transmetre que si l’instrument de planejament general urbanístic municipal no ha contemplat l’activitat com a vinculada a un ús autoritzable, però tampoc no l’ha prohibi­da, es podrà materialitzar pel procediment que correspongui en funció de la qualificació de sòl i el tipus d’activitat del sector primari, la previsió requereix que hi hagi una absèn­cia de regulació en el planejament municipal.

Ara bé, interpretada a sensu contrario, si l’ús es troba regulat en el pla general munici­pal establint-se expressament la seva prohibició, no jugaria l’aplicació d’aquesta norma específica, ja que exigeix la no previsió en el planejament per a la seva aplicació. Tanmateix,

220 rjibOI COMENTARIS I NOTES Jaume Mu?iar FulLana

aquesta consideració restaria neutralitzada en aplicació de la disposició transitòria tretze­na de la LDOT, segons la qual:

“Sense perjudici del que disposa l’article 4.2 de la llei present i mentre no s’adaptin els Instruments d’ordenació territorial i de planejament general a aquesta llei, la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic de l’annex I i les seves definicions, quan siguin d’aplicació al sec­tor primari, tendrán els efectes prevists a l’article 18.2 de la Llei 8/1987, d’l d’abril, d’or­denació territorial de les Illes Balears.»

L’expressat article 18.2 de la Llei 8/1987, d’1 d’abril, d’ordenació territorial era del següent tenor literal: «Sens perjudici de la competència municipal reconeguda per les Lleis vigents, els Plans Territorials Parcials seran vinculants per als plans urbanístics regu­lats per la Llei del Sòl, en aquells extrems que, per a sobreeixir l’interès estrictament municipal, assenyalin expressament», la referència actual seria a l’article 15.1 de la Llei 14/2000, de 21 de desembre, d’Ordenació Territorial, segons el qual els instruments d’ordenació prevists a la llei són vinculants per als instruments de planejament urba­nístic municipal en tots aquells aspectes en què siguin predominants els interessos públics de caràcter supramunicipal.

Però igualment tornarem al mateix punt de partida: que en el sector primari la MOSR i les definicions tinguin el caràcter de vinculants per als instruments de plane­jament urbanístic, comporta només això, que la vinculació ho sigui també amb el caràcter de l’ús que els hi assigna la pròpia matriu I no amb un altre de distint. Ara bé, el dubte que origina aquesta disposició transitòria que, per acabar-ho d’adobar, incideix damunt una «norma específica» igualment de caràcter transitori de l’annex I de la LDOT, és el següent: S’estenen els beneficis de la disposició transitòria tretzena a les activitats extractlves?

No se sap ben bé, ja que el legislador ha provocat una discordança evident entre el qua­dre d’assignació d’usos, on aquestes activitats se situen en el grup «altres», juntament amb les infraestructures, els habitatges unifamiliars aïllats I les activitats de protecció i edu­cació ambiental; i la definició de les activitats, que situa a les extractives com a incloses en el grup del sector primari.

Evidentment, sorgeix una qüestió difícilment resoluble, per bé que sobre l’exposició de motius de la LDOT, que al·ludeix al sector primari amb una expressa menció al suport al món agrari per part de les Directrius, i sobre la pròpia norma específica (2) de l’annex I, ens inclinaríem a pensar que aquest règim transitori més favorable només es volia cenyir a les activitats del sector primari que es preveuen en el quadre d’assignació d’usos vincu­lades a l’àmbit sectorial de la Llei 19/1995, i no per a les activitats extractives. Deixam sim­plement apuntat el tema, de gran complexitat, ja que forçosament s’hauria de tenir en compte igualment la planificació sectorial actualment en vigor respecte de les pedreres, no exempta també de dificultats.

  1. El règim de les activitats relacionades amb els usos admesos.

El capítol 3 del títol III de LSR efectua la regulació de les activitats relacionades amb els usos admesos, en els articles 21 a 24 distingint dos grups diferenciats. A l’article 21 es regulen les activitats relacionades amb la destinació o amb la naturalesa de les finques, categoria a les que s’inclouen les vinculades a l’explotació i a la conservació del medi natu­ral i als usos complementaris de l’explotació tradicional, que tenen una major regulació en els articles 22 i 23. Per altra banda, l’article 24 contempla les activitats relacionades amb les infraestructures públiques. Seguidament anirem analitzant aquests dos grups d’activi­tats procedint a la seva integració amb les determinacions de la LDOT.

  1. Activitats relacionades amb la destmació o naturalesa de les finques.

L’article 21 de la LSR a què hem fet referència abans, amb l’encapçalament d’activitats relacionades amb la destinació o amb la naturalesa de les finques disposa:

» 1. Tindran la consideració d’activitats relacionades amb la destinació o amb la natura­lesa de les finques les vinculades als usos següents:

  1. els afectes a l’explotació agrícola, forestal, pecuària i cinegètica, així com a la conservació i a la defensa del medi natural;
  2. els recreatius, educatius, culturals i científics efectuats en el marc d’allò que dis­posa la Llei 411989, de 27 de març de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres o a Tempara d’alló que disposa la Llei 8/1987, d’l d’abril, d’ordenació territorial de les Illes Balears;
  3. els usos complementaris de l’activitat tradicional.
  4. Les actuacions relacionades amb aquestes activitats, sigui quin sigui l’ús al qual es vin­culen, hauran de ser les adequades per al desenvolupament efectiu i no podran suposar la transformació de la destinació i característiques essencials dels terrenys. Els edificis i ins­tal·lacions vinculats a aquestes actuacions s’hauran de limitar als estrictament necessaris.
  5. Els edificis i instal·lacions de nova planta hauran de complir amb allò que disposa el títol IV d’aquesta llei llevat que, per les característiques especials de l’activitat de què es tracti, l’informe preceptiu de l’administració competent els exoneri d’això, totalment o par­cialment, en els termes que s’estableixin reglamentàriament.»
  6. Incidencia de la qualificació del sòl sobre les activitats.

Malgrat que la referència a l’article 11 de la Llei no s’esmenta en aquest precepte sinó a l’article 22 següent cal en primer lloc enllaçar-hi les previsions que s’hi realitzen. S’hi ha de fer esment justament aquí per tal com de la norma es desprendrà que el règim de les activitats relacionades amb els usos admesos i la seva concreció no es tanca en aquest capítol, sinó que més aviat té origen en el títol II de la Llei, relatiu a les limitacions al dret de propietat, i no en el seu títol III, relatiu a les activitats.

L’esquema que definirà l’article 21 quant a les activitats relacionades amb la destinació

  1. amb la naturalesa de finques com a usos admesos lliga justament amb la previsió de l’ar­ticle 11, que defineix el contingut del dret de propietat, mitjançant l’assignació de facul­tats i deures, en el sòl rústic comú, per als propietaris d’aquesta categoria de terrenys, esta­blint en aquest sentit:

» 1. Per als terrenys qualificats com a sòl rústic comú, el contingut del dret de propietat integrarà les facultats següents:

a) Realitzar les activitats necessàries per a l’explotació agrícola, forestal, cinegètica i pecuària mitjançant l’ús dels mitjans tècnics i instal·lacions adequades, d’acord amb la normativa específica, i sense que impliquin, en cap cas, la transformació de la seva condició o característiques essencials».

D’una Importància cabdal serà recalcar contínuament que aquesta facultat va referida en concret per a la categoria de sòl rústic comú, facultat que en sòl rústic protegit pot, i de fet així ho serà, veure’s matisada o eliminada per aplicació de l’article 12.1 de la matei­xa llei, tot establint, amb relació a les facultats i deures en el sòl rústic protegit que:

» Els terrenys qualificats com a sòl rústic protegit, a més de les limitacions al dret de la propietat pròpies dels terrenys assignats al sòl rústic comú, tindran les que es derivin del seu especial règim de protecció».

De l’anterior, com hem dit, se n’ha de derivar una important conseqüència, la conside­ració que una edificació o instal·lació pugui estar emparada com a un ús admès en virtut de l’article 11.1 .a) de la LSR, amb relació als articles 21.2 i 3 i 22.2 i 2 variarà, evidentment, en trobar-nos davant una categoria de sòl rústic protegit amb un règim específic de pro­tecció d’acord amb l’article 12.1.

Vegem-ho amb uns exemples. El règim d’una àrea natural d’especial interès amb una planificació específica que, per motius de protecció dels seus valors naturals impedeixi la implantació de qualsevol ús edificatori, vinculat fins i tot a activitat agrària, s’imposa necessàriament per damunt de les possibilitats genèriques que ofereixen els articles 11,21

  1. 22 de la llei. El mateix podem dir respecte de les àrees protegides i planificades en virtut dels mecanismes de la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservación de los espacios natu­rales y de la flora y fauna silvestres, o del propi sòl rústic protegit pel planejament munici­pal. Així doncs, si es prohibeixen aquests usos en sòl rústic protegit, no perquè l’article 21

i el seu desenvolupament reglamentari els consideri genèricament admesos s’hauran de reputar com a tais sinó o bé condicionats (ja sigui per determinació legal expressa, com veurem, o per decisió del planejament), o simplement prohibits per mor dels valors d’es­pecial interès dels terrenys i que tracta de protegir la legislació o el planejament.

I el plantejament anterior és transportable al sòl rústic comú atenent a què l’article 9 de la LSR, disposa que l’ordenació urbanística del sòl rústic s’efectuarà directament pels ins­truments de planejament general, havent com a mínim d’assignar a aquest sòl una de les

dues qualificacions bàsiques (comú o protegit) determinant, per a cada zona, els usos prohibits i els supòsits en què es podran autoritzar els usos condicionats.

Hauríem d’apuntar seguidament un segon fet que com veurem comportarà l’alteració de la consideració d’un ús com a directament admès, pel joc dels articles 21.1 i 11.1 .a), com és la nova regulació dels usos assignats a cada activitat en funció de la concreta cate­goria de sòl que ha realitzat la MOSR, detallant en definitiva, un mínim legal de règim de protecció directa (justament en la línia de l’article 12.1 de la LSR) en funció de les cinc categories de sòl rústic protegit definides legalment i les tres de sòl rústic comú.

En suma, l’article 21 de la LSR comporta una previsió genèrica quant a la consideració com a activitats relacionades amb els usos admesos els que es detallen en el seu punt pri­mer, però aquesta consideració dependrà en qualsevol cas del règim de qualificació urba­nística de major o menor protecció atorgada a la finca per part del planejament o la legis­lació, quant a l’admissió o no dels usos prevists en aquest apartat o les actuacions d’edifi­cació que l’article següent hi entén com a vinculades, ja que aquest planejament podria preveure fins i tot l’absoluta prohibició d’edificar.

3. Classificació de les activitats relacionades amb la destinació o naturalesa de les finques.

Amb les premisses que hem assenyalat a l’apartat anterior, anem a veure quines activi­tats, genèricament, tindran la consideració d’activitats relacionades amb la destinació o amb la naturalesa de les finques.

En primer lloc, atribueix aquesta condició a les vinculades als usos següents:

“a) els afectes a l’explotació agrícola, forestal, pecuària i cinegètica, així com a la con­servació i a la defensa del medi natural;»

Amb el Decret 147/2002, de 13 de desembre, pel qual es desenvolupa la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic de les Illes Balears, en relació amb les activitats vinculades amb la destinació i naturalesa de les finques i el règim d’unitats mínimes de cultiu, s’ha inten­tat dur a terme parcialment la concreció d’aquestes activitats, i en aquest sentit, el seu arti­cle 2, punt primer disposa:

» 1. Es consideren activitats necessàries per a l’explotació agrícola, ramadera i forestal previstes en l’article 11.1.a) de la Llei 611997, de 8 de juliol, les següents:

  1. Rompuda, desempedregament, anivellament, aportació de terres i esmenes ten- dents a la millora del sòl amb finalitats agrícoles.
  2. Conreu, plantació, sembra, cultiu, poda, adobament, reg, tractaments fitosani- taris i collita.
  3. Protecció de cultius i esplets dels agents meteorològics (pluja, fred, calor, pedregada, vent, etc.) i d’altres agents nocius naturals (rosegadors, fauna sil­vestre o assilvestrada, etc.).
  4. Cria, manteniment i custòdia d’animals.
  5. Emmagatzematge, manipulació, transport i transformació primera de les pro­duccions de les explotacions agropecuàries.
  6. Emmagatzematge i preparació dels productes emprats com a mitjans de pro­ducció.
  7. Custòdia, manteniment i reparació de la maquinària i equips utilitzats com a mit­jans de producció adscrits a l’explotació agrària.
  8. Els destinats a la silvicultura.

I. Totes aquelles activitats similars o semblants a les anteriors.»

En qualsevol cas, volem fer notar que l’anterior precepte suposa un desenvolupa­ment Important en el punt de la definició de les activitats regulades a l’article 21.1 .a) de la LSR, o més aviat les previstes a l’article 11.1 .a), però no un desenvolupament total, ja que si ens hi fixem, no es regula, ni sembla que hagi pretès el decret regular- ho les activitats relatives a l’aprofitament cinegètic, ni les vinculades a la conservació i defensa del medi natural.

Una primera lectura literal d’aquest precepte entenem que forçosament s’ha de com­plementar des de l’òptica de la seva Integració dins el marc legal de superior jerarquia nor­mativa en el que s’insereix, parlant específicament de la MOSR, annex I de la LDOT, I tant si les activitats comporten o no actuacions edificatòries.

En concret, l’article 22.1 de la LSR assenyala que quan les activitats relacionades a l’article 21.1 .a) no comportin actuacions edificatòries tendrán el caràcter d’activitats emparades en les facultats que preveu el supòsit de l’article 11.1 .a) i s’efectuaran fora de l’àmbit de la competència de la Llei. Seguidament el punt 2 de l’article 22 indica que tan sols tendrán el caràcter d’edificis i instal·lacions vinculats a les activi­tats de l’article 21.1 .a) els necessaris per al desenvolupament de les activitats agràries o de conservació i defensa del medi natural, en els termes que reglamentàriament s’estableixin. Justament aquí, s’ha d’enllaçar amb la previsió que ha efectuat el punt 2 de l’article 2 del Decret 147/2002, de desenvolupament parcial del 21.1 .a) de la Llei, que havent definit prèviament quines activitats es consideren activitats necessà­ries per a l’explotació agrícola, ramadera i forestal disposa:

«2. Es consideren edificis o instal·lacions afectes a l’explotació agrícola, ramadera i forestal els necessaris per desenvolupar les activitats relacionades en l’apartat ante­rior. »

El problema de concordança amb la legislació urbanística actualment vigent en el sòl rústic és que aquest article 2 del decret, en els seus termes literals enumera en el seu punt 1 fins a vuit activitats (en els epígrafs «a-h») i una clàusula residual (epígraf «I»), assenyalant en el punt 2 que es consideren edificis o instal·lacions afectes a l’explota­ció agrícola, ramadera i forestal els necessaris per desenvolupar les activitats relaciona­des en l’apartat anterior.

Amb la vigent assignació de categories d’ús efectuada per la MOSR de la Llei 6/1999, no totes aquestes activitats es poden considerar un ús admès a les distintes qualificacions de sòl que estableix l’expressada matriu. Així a títol d’exemple, en dos punts en concret clarament les determinacions d’aquest article 2 del Decret requereixen una matisació:

  • Quan es refereix a l’emmagatzematge, manipulació, transport i transformació pri­mera de les produccions de les explotacions agropecuàries, l’activitat descrita coin­cideix amb la definició d’Indústria de transformació agrària (apartat C.1 de les defi­nicions), I segons la matriu de les DOT es tracta d’un ús condicionat en tots els tipus de sòl I també prohibit amb excepcions a les AANP I ANEI. Això per no esmentar el fet que l’activitat a la Llei 6/1999 s’inclou en el sector secundari, I no en el sec­tor primari on s’ubiquen les activitats agràries i ramaderes de caràcter extensiu I intensiu i les activitats complementàries.
  • Pel que fa a les activitats relacionades en aquest precepte del decret, quan es trac­ti d’activitats Intensives (B.2 segons definició de la matriu), a desenvolupar-se en totes les qualificacions de sòl rústic protegit que es defineixen a l’expressat annex de les DOT s’han de considerar com a usos condicionats.

Al nostre parer, entenem que l’aplicació d’aquest precepte del decret s’ha de fer des de la lectura del principi de jerarquia normativa, i si la qualificació de l’ús resulta condicionat en funció del sistema que amb relació a la categorltzadó de la protecció del sòl realitza la MOSR, annex I de la Llei 6/1999, de 3 d’abril, de directrius d’ordenació territorial, a part de la Intervenció de l’administració agrària, requerirà la prèvia obtenció de la declaració d’interès general amb caràcter previ a la llicència municipal.

“b) els recreatius, educatius, culturals i científics efectuats en el marc d’allò que disposa la Llei 411989, de 27 de març, de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres o a l’empara d’allò que disposa la Llei 811987, d’l d’abril, d’ordenació territorial de les Illes Balears;»

Aquestes activitats considerades com a vinculades amb usos admesos, necessària­ment ho hauran de ser per la seva previsió com a tais en els Instruments d’ordenació territorial o urbanístics, prevists a les normatives sectorials que s’hi esmenten. Així, en el cas dels espais declarats en aplicació de la Llei 4/1989 s’haurla d’estar al que con­templessin els diferents mecanismes de creació i planificació d’espais protegits (ho diem en condicional ja que com veurem, l’article 22 oblida fer menció als plans d’or­denació dels recursos naturals prevists a la Llei 4/1989), i respecte dels usos definits a l’empara d’allò que disposi la Llei d’Ordenació Territorial de les Illes Balears haurem d’acudlr, òbviament al que disposi la vigent Llei 14/2000, i no a la 8/1987, d’1 d’abril, derogada per l’anterior.

Aquesta funció l’haurà de realitzar el corresponent Pla Territorial Insular, ja que difícil­ment a través de l’altre mecanisme de planificació que contempla, els plans directors sec-

torials, hi pot tenir cabuda una previsió en aquest sentit. Segurament el legislador, estava pensant l’any 1997 en la figura dels plans d’ordenació del medi natural prevists a la LOT 8/1987, ara ja desapareguts de la nova Llei. A la seva exposició de motius s’expressa que la seva funció pot ser perfectament exercida pels plans especials regulats a la legislació urbanística, sense perjudici de les figures d’ordenació dels recursos naturals previstes a la legislació sectorial vigent.

Observem que aquests usos se cenyeixen a quatre subcategories: recreatius, educa­tius, culturals i científics, i que per tant es diferenciaven dels prevists a l’apartat a), és a dir, un subgrup distint dels usos vinculats a la «conservació I a la defensa del medi natural», per bé que aquells primers es conceptuen com a admesos directament, a diferència dels que ara tractam que necessiten de la seva previsió al planejament de gestió d’àrees naturals protegides o al planejament territorial per a la seva considera­ció d’admesos.

Ara bé, tornam a reproduir les premisses que intentàvem apuntar al començament: per una banda, ni la planificació de les àrees protegides per aplicació de la Llei 4/1989 ni la que derivi de l’aplicació de la Llei 14/2000, té l’obligació de contemplar com a usos admesos aquestes quatre possibilitats (és perfectament possible que no es per­metí, per exemple, un ús recreatiu a una àrea especialment sensible), sinó que la seva Incorporació com a admesos dependrà en definitiva de l’avaluació del planificador, si així els contempla, la seva autorització s’efectuarà d’acord amb el procediment de l’ar­ticle 34 de la LSR.

SI els prohibeix expressament, lògicament no seran autoritzables, i si finalment no hi ha planejament de gestió o d’ordenació territorial o havent-n’hl no prevegi res al respecte, l’activitat serà considerada com a condicionada, atenent que l’article 22.3 següent estableix que quan les activitats a què es refereix el punt 1.b) de l’article 21 no s’efectuïn en execució d’un pla especial o d’un pla d’ordenació del medi natural, prèviament al desenvolupament o execució, s’hauran de declarar d’interès general d’acord amb el procediment assenyalat a l’article 26 de la llei present.

Igualment, aquesta llibertat de configuració establerta en l’esquema de la LSR, es veu tanmateix alterada a les categories de sòl rústic protegit fixades per la MOSR de la LDOT com a AANP i APR, establint el caràcter d’ús condicionat per a les que deno­mina de protecció i educació ambiental, definint-les a títol exemplificatiu, comprenent les Instal·lacions necessàries per dur-les a terme: habilitació de camins i accessos, ins­tal·lacions d’observació, centres d’interpretació, aules de la natura, granges escola, passos sobre rierols o torrents, miradors i similars. A la resta de categories de sòl, comú i protegit, les conceptua com a usos admesos sense perjudici del compliment de la normativa específica. Això ens obliga a intentar integrar les activitats de conserva­ció i defensa del medi natural, i les recreatives, educatives, culturals I científiques pre- vistes a la Llei 6/1997 amb la matriu d’ordenació del sòl rústic de la Llei 9/1999, par­tint del següent esquema:

LSR LDOT
Activitat de conservació i defensa Activitat de protecció ambiental
del medi natural Ús admès, i condicionat a AANP i APR
Art. 2l.1.a) Ús admès, en tot cas
Activitats educatives, recreatives, Activitat d’educació ambiental
culturals i científiques Ús admès, i condicionat a AANP i APR
Art. 21.1.b) Ús admès segons
planificació, condicionat sense.

D’aquest anterior esquema, resultaria que segons la MOSR les activitats lligades als usos de protecció i educació ambiental seran inicialment admeses a totes les categories de sòl excepte les d’AANP i APR, on serien condicionades, encara que analógicament amb el que succeiria amb les activitats culturals i científiques en el règim de la LSR, es podria defen- sar-se que si es preveuen expressament les activitats de protecció i localitzen físicament mitjançant un pla d’ordenació territorial, un pla especial, o un dels prevists a la Llei 4/1989 es podrien conceptuar també com a admeses en aquelles zones protegides.

Igualment, aquest planejament, i el general urbanístic municipal, també ha de poder fixar un règim de protecció més específic en funció dels valors dels terrenys, amb inde­pendència de la inclusió a qualsevol de les categories de la MOSR, prohibint per exemple la construcció d’una granja escola quan en el procés d’elaboració del planejament s’hagi constatat una incidència negativa de l’activitat en els valors naturals del sòl.

Pel que fa a la resta d’activitats vinculades als usos regulats a l’article 21.1 .b) de la LSR que no siguin els d’educació ambiental, en concret: els recreatius, culturals i científics, davant la manca de regulació a la MOSR de la Llei 6/1999, hem d’entendre que es man- tén el seu règim específic que contempla la dita LSR en el seu article 22.3.

En qualsevol cas, el breu tractament d’aquest apartat l’hauríem de fer intentant aclarir quina seria l’administració competent per emetre l’informe previ previst al punt 3 de l’ar­ticle 21 quan s’hagin d’autoritzar activitats vinculades a aquests usos recreatius, educatius, culturals, científics, de conservació i defensa del medi natural en la terminologia de la LSR, o de protecció i educació ambiental segons la LDOT. No hem d’oblidar que aquest infor­me previ a la llicència municipal es preveu per a totes les activitats del número 1 de l’arti­cle 21, i no només per a les del seu subapartat a).

Doncs la resposta sembla que hauria de ser necessàriament aquella que tingui les com­petències executives que tinguin incidència amb el sector de l’ordenament jurídic que efec­tuï la protecció de cada espai. Així, en els espais protegits en virtut dels mecanismes pre­vists a la Llei 4/1989, actualment la competència correspondria a l’òrgan pertinent del Govern de les Illes Balears, mentre que si les activitats de conservació i defensa, recreati­ves, educatives, etc., es desenvolupessin en aplicació d’un pla territorial tal vegada seria el corresponent consell insular que aprovi el Pla Territorial respectiu.

Tanmateix, hauríem d’apuntar que en els espais protegits des dels mecanismes de la Llei 4/1989, els seus plans d’usos i gestió solen preveure normalment uns tràmits d’informe per part de l’organisme gestor, que s’ha d’entendre acumulatiu, però en cap cas substitu­tiu del que preveu l’article 21.3 de la LSR.

c) «els usos complementaris de l’activitat tradicional».

Donat que la LSR en un article en concret, el 23, regula les activitats vinculades als usos complementaris de l’explotació tradicional, ens remetem en allò que respecta a aquest subapartat a les consideracions que efectuarem en comentar aquell precepte. No obstant això, avançam ja en aquest moment que la consideració com a usos admesos ex article 21.1 de la LSR, s’ha vist superada igualment per l’assignació que ha realitzat la MOSR per­dent aquesta condició a favor de la de condicionats o prohibits.

Tanmateix hem de dir, que en l’esquema de la LSR les activitats vinculades als usos com­plementaris de l’activitat tradicional requerien igualment per a la seva autorització l’ob­tenció de l’informe previ previst al 21.3, fos quina fos l’administració competent, amb caràcter previ a la llicència municipal.

  1. Manteniment de les característiques dels terrenys i necessitat dels edificis i instal·lacions.

El número 2 de l’article 21 fixa unes important regles quant a les possibilitats de dur a terme actuacions relacionades amb la destinació o amb la naturalesa de les finques i que es vinculin als usos prevists en el seu apartat 1, amb les matisacions que hem apuntat res­pecte del règim del sòl rústic protegit i l’afecció per les DOT. En concret ens diu:

«Les actuacions relacionades amb aquestes activitats, sigui quin sigui l’ús al qual es vinculen, hauran de ser les adequades per al desenvolupament efectiu i no podran suposar la transformació de la destinació i característiques essencials dels terrenys. Els edificis i instal·lacions vinculats a aquestes actuacions s’hauran de limitar als estricta­ment necessaris».

Anem a desglossar els distints trets característics que es desprenen d’aquest apartat del número 21, per tal d’esbrinar el seu autèntic abast, el qual veurem que va més enllà que el que pugui tenir una simple norma descriptiva. Al contrari, s’efectuen en aquest apartat una sèrie de manaments o prescripcions per admetre les activitats que s’han relacionat a l’apartat primer.

  1. Estableix en primer lloc una adequació real de les actuacions amb el desenvolupa­ment efectiu de l’ús admès del que es tracti. Es parla concretament d’actuacions relacionades amb activitats, amb independència que s’hagin de dur a terme o no actuacions edificatòries, implantant un component de proporcionalitat en ordre a una segona limitació.
  2. La segona limitació consistirà en l’impediment exprés que les actuacions puguin comportar una transformació de la destinació i característiques essencials dels terrenys, limitació que per altra banda, I parlant d’usos admesos, és coincident amb la fixada a l’incís final de l’article 11.1 .a) de la Llei.
  3. Aquests límits es refereixen a totes les activitats contemplades en el número anterior, i no només a les vinculades a l’explotació agrícola o forestal, que és la que en un principi es tendeix a associar com a ús admès. És ben clar en aquest aspecte l’apartat 2 de l’article 21: es refereix a «les actuacions relacionades amb aquestes activitats, sigui quin sigui l’ús al qual es vinculen» que ha enumerat a l’anterior apartat.
  4. Especialment Important és la prescripció última, en aquest cas sí referida específi­cament als edificis i instal·lacions vinculats a aquestes actuacions, en el sentit que s’hauran de limitar als estrictament necessaris.

És Igualment, aquesta, una norma de límits referida com hem dit a les actuacions edificatò­ries vinculades. Aquesta necessària limitació als elements estrictament necessaris per l’explota- cló del sòl rústic, la conservació i defensa del medi natural I els usos recreatius, educatius, cul­turals i científics, comportarà que només siguin autoritzables tenint en compte aquest factor d’adequació a les necessitats, i per tant valorable en funció de cada projecte en concret.

La conseqüència pràctica immediata de l’anterior serà que no es podran materialitzar els aprofitaments urbanístics màxims (ocupació, volum…) que per als usos edifIcatoris adme­sos permeti el planejament urbanístic o territorial, si aquests paràmetres màxims no fossin necessaris o excedissin dels requerits per a l’explotació o implantació de determinats usos edificatoris vinculats a la finca de què es tracti. Aquesta necessitat, com veurem tot seguit, serà valorada a través de la tècnica de l’informe previ favorable a la llicència municipal d’o­bres, que s’haurà d’emetre per part de l’administració amb competències directament rela­cionades amb l’activitat de què es tracti.

  1. Informes previs de l’administració competent relatius a actuacions que comportin edificacions.
  2. Aspectes generals i modalitats de l’informe.

El punt tercer de l’article 21, estableix com a acte de tràmit necessari per a l’autorització de les actuacions edificatòries l’emissió d’un Informe de caràcter previ, que lliga amb la regu­lació procedimental que per a l’autorització urbanística d’usos admesos fixa l’article 34. En concret, recordam la redacció del punt 3 de l’article 21, que transcrivim seguidament:

«3. Els edificis i instal·lacions de nova planta hauran de complir amb allò que disposa el títol IV d’aquesta llei llevat que, per les característiques especials de l’activitat de què es

tractí, l’informe preceptiu de l’administració competent els exoneri d’això, totalment o par­cialment, en els termes que s’estableixin reglamentàriament».

Com hem fet amb l’anterior apartat, anem a analitzar una sèrie de qüestions que posa­ran de relleu fins a quin punt la llei assigna importància a la tècnica de l’informe previ quan es tracti de l’autorització d’actuacions d’edlflcació o instal·lació.

En primer lloc, s’ha de dir que el tenor literal ens parla dels edificis i instal·lacions de nova planta que, a més de demostrar-se la seva estricta necessitat per a les actuacions a dur a terme atenent al que disposa l’article 21.2, han de complir igualment les determinacions del títol IV de la llei. Semblaria doncs, que la tècnica de l’informe previ només s’haurà d’e­xigir en aquests casos, és a dir, quan es tracti d’implantar una edificació o instal·lació de nova planta a una concreta parcel·la classificada com a sòl rústic.

Tanmateix la tècnica de l’informe previ esdevindrà igualment exigible a la resta d’actua­cions que suposin un canvi d’ús d’una edificació no destinada a una activitat relacionada amb la destinació o amb la naturalesa de les finques, o la Implantació d’aquests usos a una edificació d’ús indeterminat o que estigui en un estat d’abandonament, és a dir, sense cap ús. A aquesta conclusió hl hem d’arribar per aplicació de l’article 20 de la Llei, aplicable a qualsevol categoria d’usos prevista a la mateixa, sigui admès o condicionat, i que d’una forma prou clara estableix en el seu apartat 3:

«3. Quan una activitat relacionada amb les actuacions a què es refereixen els punts 1 i 2 anteriors comporti la modificació pel que fa a la naturalesa o característiques de l’ús actual dels terrenys, de les edificacions o de les instal·lacions, s’haurà de sotmetre, per a l’autorització, als requisits i procediments definits per a les que suposen noves edificacions. S’estimarà que concorre tal supòsit, a més de quan així s’especifiqui, quan es dotin els terrenys, edificis o instal·lacions de característiques, dependències o serveis impropis de l’ús actual».

La segona qüestió que deriva de l’article 21.3 resulta ser la modalitat que pot tenir l’informe de l’administració competent, que en qualsevol cas sempre es conforma com a preceptiu:

  1. En el règim normal, pertocarà a l’administració amb competència afectada damunt el tipus d’activitat avaluar la suficiència i necessitat de l’actuació proposada.
  2. En un règim excepcional, a més de les qüestions que s’han d’avaluar en tot cas, podrà comportar una exoneració total o parcial del compliment de les condicions de les edificacions i les Instal·lacions que es fixen al títol IV de la Llei. Això no obs­tant, per fer ús d’aquesta possibilitat, la norma sembla subjectar-ho a què prèvia­ment es realitzi el seu desenvolupament reglamentari.

Aquesta doble modalitat quant al contingut de l’informe previ es manifesta més clara­ment en els termes de l’article 34 de la Llei, que en el seu apartat 3 disposa que quan les activitats comportin actuacions edificatòries s’haurà d’incorporar a l’expedient, en tot cas, informe favorable de l’administració competent sobre el compliment de les condicions definides a l’article 21.2 d’aquesta Llei així com l’exoneració, si s’escau, a què fa referèn­cia l’article 21.3 de la Llei present. Aquestes dues modalitats que clarament es diferencien ens fa plantejar el dubte de si realment estaríem en el cas de l’exoneració, no damunt una simple declaració d’opinió o de voluntat vinculant per a l’Ajuntament a l’hora de resoldre la petició de llicència, sinó davant un acte administratiu separable de la llicència, però igualment de contingut autorltzador.

Com ja hem anat apuntant més amunt, quina hagi de ser l’administració competent per emetre el dictamen o l’exoneració prèvia a la llicència municipal és una qüestió a determi­nar en funció de qui gestioni les competències relacionades amb l’activitat de què es trac­ti: agricultura, aprofitament forestal, caça, medi ambient…

  1. Emissió d’informe en les activitats relatives a l’explotació agrària del sòl rústic.

Fins a dia d’avui s’ha desenvolupat únicament l’article 21 de la LSR en allò relatiu als usos agrícoles i ramaders, a través del Decret 147/2002, de 13 de desembre, que passam en aquest sentit a explicar un poc més extensament. En el seu article 1, apar­tat 2 ens diu:

«2. Amb la finalitat de determinar el caràcter d’edificis i instal·lacions vinculades a les activitats d’explotació agrícola, forestal i pecuària, previstes en l’article 21.1 .a) de la Llei 6/1997, del sòl rústic de les Illes Balears, es considerarà explotació agrària el conjunt de béns i drets organitzats empresarialment pel seu titular, que destinat a les activitats assenyalades, primordialment amb finalitats de mercat, formi una unitat orgànica o una organització econòmica, encara que estigui constituïda per parcel·les (finques, possessions, llocs, hisendes) no limítrofes. L’esmentada unitat orgànica o organització econòmica podrà estar constituïda per qualsevol forma jurídica prevista en la legislació vigent».

Com hem vist més amunt, el decret preveu, en l’article 2, una relació de les activitats que es consideren necessàries per a l’explotació agrícola, ramadera i forestal, i la seva exposició de motius esmenta que pretén establir les condicions que hauran de reunir les explotacions per poder emetre informe favorable sobre la construcció d’edificacions vin­culades a aquestes, Incloent-hl entre aquestes condicions el requisit de la superfície míni­ma que pot justificar-les, per tal d’evitar la seva proliferació innecessària i defensar la per­manència i el manteniment del sòl rústic i el paisatge. No obstant, es recullen determina­des excepcions a l’aplicació de la superfície mínima i els altres paràmetres tècnics, tot això, segons la mateixa exposició de motius, en el seu article 5 que amb l’enunciat «elaboració de l’informe de l’Administració competent en matèria d’agricultura» anirem seguidament a comentar en els seus quatre punts:

» 1. L’informe previst en l’article 34.3 de la Llei 611997, de 8 de juliol, del sòl rústic, quan tengui per objecte informar sobre actuacions vinculades als usos prevists en l’ar­ticle 21.1 .a) de la Llei esmentada, serà favorable únicament si es donen les condicions generals següents:

  1. Que l’explotació agrícola, ramadera o forestal ocupi, almenys, mitja UTH (unitat- treball-home), entenent aquesta com la quantitat de treball que un treballador actiu agrícola desenvolupa durant 1.920 hores a l’any.
  2. Que la tipologia de l’edificació sigui adequada a l’ús agrari.
  3. Que la parcel·la on es vulgui edificar tengui una superfície mínima de 2 quarte- rades (14.206 m2)».

Amb relació a aquest primer punt, mereix especial esment el seu apartat c), on s’està fixant un requisit de superfície mínima de parcel·la per tal de situar-hi l’edificació en 14.206 m2. Això implica que, malgrat l’explotació agrària estigui constituïda per parcel·les no limítrofes sempre, com a mínim, aquella on es vulgui implantar l’edificació haurà de disposar d’aques­ta superfície. En qualsevol cas, entenem que a més d’aquest requisit, si l’autorització de l’e­dificació ho és en base a l’acreditació de l’existència d’una explotació tal i com es defineix a l’article 1.2, el deure de vinculació registral superfície-activitat previst a l’article 15 de la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del Sòl Rústic de les Illes Balears, s’haurà d’exigir no només amb rela­ció a la parcel·la on s’ubica l’edificació, sinó amb relació al conjunt de les que s’han agafat com a referència per valorar la necessitat i adequació de l’edificació per a l’explotació.

Com veurem, aquests tres requisits esmentats en l’apartat primer, són de necessària con­currència per a l’emissió d’informe favorable, fixant-se des de l’àmbit sectorial de l’admi­nistració competent en matèria d’agricultura, però no seran els únics, ja que ha volgut detallar paràmetres màxims de les edificacions, referides però no a la superfície de la par­cel·la on s’ubiqui l’edificació, sinó amb relació a la superfície de l’explotació, que d’acord amb l’article 1.2 pot ser o no de caràcter discontinu. En aquest sentit, l’article 5, apartats 2 i 3 del Decret disposen:

«2. A més de les condicions generals establertes en l’apartat anterior, les edificacions hauran de complir les superfícies màximes construïdes següents:

  1. En les edificacions afectes a explotació agrícola, segons la definició de l’article primer:
Superfície de l’explotació Superfície

Secà

màxima (m2)

Reaadiu

>2 quarterades (14.206 m2) 50 100
>5 quarterades (35.515 m2) 100 150
>10 quarterades (71.030 m2) 150
  1. Per a explotacions ramaderes intensives la superfície construïda serà la justificada sobre projecte segons el nombre d’animals i la legislació vigent. Serà necessari justificar que l’activitat projectada tindrà viabilitat econòmica.
  2. Per a explotacions ramaderes extensives o d’oci i per a totes les altres explotacions que no es pugui justificar el projecte econòmicament la superfície màxima serà:
Superfície màxima

oer cao de bestiar

Superfície mínima

oer caD de bestiar

Oví 2.0 m2 1.5 m2
Boví 10.0 m2 6.0 m2
Porcí 9.0 m2 7.5 m2
Equí 16.0 m2 12.0 m2
Aviram/conills 0.2 m2 0.16 m2

Així mateix, la càrrega ramadera màxima de l’explotació serà d’i UBMlha (unitat de bes­tiar major/ha). El nombre màxim de caps de bestiar serà per tant:

UBM Caps/ha
Oví 0,15 6,6
Boví 1 1
Porcí 0,3 3,3
Equí 1 1
Aviram/conills 0,01 100

3. A les superfícies màximes de construcció establertes en l’apartat anterior es compu­taran les edificacions agràries ja existents, on es realitzin activitats relacionades amb la des­tinació o naturalesa de les finques.»

D’aquests dos apartats, hauríem de dir que l’epígraf b) del número 2 pot córrer el perill de possibilitar una excessiva discrecionalitat en la seva apreciació, ja que es deixa la justi­ficació del paràmetre de superfície construïda al que prevegi el projecte. Amb inde­pendència d’això, d’acord amb el que hem dit més amunt, s’ha d’entendre que no pot suposar una assignació de paràmetres urbanístics de caràcter singular a través d’aquest procediment si els mateixos poguessin vulnerar normes de rang legal de directa aplicació, de planejament territorial o urbanístic municipal, que puguin establir normes més restric­tives quant a superfície màxima o que, simplement, prohibeixin l’ús d’explotació ramade­ra intensiva. Cal així mateix recordar, tal i com hem esmentat més amunt el caràcter d’ús condicionat i, per tant, subjecte a la declaració d’interès general, quan l’activitat ramade­ra intensiva es projecti a les categories de sòl rústic protegit als quals la matriu d’ordena- cló del sòl rústic de la Llei 6/1999 ha assignat una clau «2»: AANP, ANEI, ARIP, APR i APT.

Finalment, l’apartat 4 de l’article 5 regula una exempció de paràmetres per a determi­nades actuacions, que també transcrivim per després fer-ne un breu comentari:

«4. Estaran exempts dels paràmetres assenyalats en els apartats 1 i 2 anteriors, llevat del cas de la condició general de la tipologia de l’edificació, i prèvia justificació documental:

  1. Les construccions a realitzar en explotacions agràries inscrites en el Registre General de les Explotacions Agràries Prioritàries de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
  2. Les edificacions que es construeixin a les explotacions agràries que reuneixin les mateixes condicions que la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de modernització d’explo­tacions agràries, exigeix a les explotacions agràries prioritàries perquè siguin consi­derades com a tais, excepte la condició de la renda de referència.
  3. Els edificis i instal·lacions destinats als usos complementaris de l’activitat tradi­cional; considerant com a activitats complementàries les de transformació i venda directa dels productes de l’explotació, segons la definició de l’article 1 del present Decret, I les restants establertes a les definicions de les activitats regulades a la matriu d’ordenació del sòl rústic previstes en l’annex I de la Llei 6/1999, de 3 d’a­bril, de directrius d’ordenació territorial i de mesures tributàries.
  4. Els hivernacles i les instal·lacions de reg».

Primerament, hauríem d’interpretar les exempcions dels apartats a) i b) abans transcrites, des del punt de vista de l’àmbit de regulació del Decret. Per això, consideram que no pot en cap cas el present decret, deixar sense efecte les determinacions més restrictives que, des del caire urbanístic, de planificació territorial o mediambiental, es puguin fixar per a la implantació d’aquests usos edlficatoris mitjançant les determinacions de la planificació. En altres paraules i amb un exemple en concret, si un planejament urbanístic que es trobés adaptat plenament a la LSR establís, des del seu àmbit de competència urbanística, una superfície de parcel·la mínima superior per a la Implantació d’usos edificatorls lligats a les activitats primàries, l’informe exonerador de l’administració agrària no es podria considerar que tingués força suficient per constituir-se en una reserva de dispensado del planejament tret que aquest, prèviament, contemplés una previsió d’exempció en la mateixa línia.

Respecte de la previsió de l’apartat c) regula una excepció referida a les activitats com­plementàries. En la línia del que hem dit més amunt, s’ha de tenir ben present la definició de les activitats regulades a la matriu d’ordenació del sòl rústic de la Llei 6/1999, de la qual s’ha de dir que, un cop definides al seu punt B.3. les activitats complementàries en cap cas no es poden conceptuar com a simples activitats admeses, sinó que a totes les categories de sòl rústic, ja sigui comú o protegit, són condicionades I en el cas de les àrees naturals d’alt nivell de protecció prohibides amb excepcions, I per tant subjectes per a la seva auto­rització a la prèvia obtenció de la declaració d’interès general. Consideram que la Inter­pretació d’aquest punt s’ha de dur a terme Integrant-lo amb les normes legals de directa aplicació. Igualment, s’ha de posar de manifest que per a algunes activitats comple­mentàries, pensem en els casos de les activitats d’agroturisme I d’hotel rural, se’ls hi fixa

unes determinades superfícies de sòl en virtut del decret 62/1995, regulador dels serveis turístics en el medi rural, que es veuen refermades per les previsions de la Llei General Turística, norma que a més impedeix la discontinuïtat de les parcel·les afectades.

Però tornant a enllaçar amb les previsions de l’article 21.3 de la LSR, s’ha de dir que la regulació reglamentària de les condicions d’exoneració previstes en aquell precepte legal, en el cas específic de les activitats lligades a l’explotació agrícola o ramadera, s’ha dut a terme només parcialment.

Efectivament, l’article 5.4 del Decret exonera determinats paràmetres, però fixem-nos que, d’una banda, n’exonera un que preveu el propi Decret, com el de superfície mínima de la parcel·la on s’ubica l’edificació, que no s’inclou entre les determinacions del títol IV de la LSR. Per altra banda, l’exoneració respecte del paràmetre de superfície màxima cons­truïda ho és també amb relació a les màximes previstes en el propi Decret, i no de la màxi­ma prevista a l’article 28 de la LSR (inclòs en el títol IV).

I en un altre ordre de coses, l’única condició que no preveu com a exonerable és la tipo­logia de l’edificació, fet que causa una curiosa situació. Justament com a determinació de l’article 27 de la LSR (precepte del seu títol IV) s’estableix que amb caràcter general, les obres, les edificacions i les instal·lacions s’han d’adaptar a les tipologies pròpies del medi rural, cosa que sembla apuntar al manteniment de les tipologies tradicionals existents en aquest sòl, siguin lligades a uns usos d’edificació familiar o d’edificació agrària. Per aquest motiu, tal vegada, la condició general a complir per a tota actuació, que fixa l’article 5.1 del decret, en el seu apartat b), que la tipologia de l’edificació sigui adequada a l’ús agrari, s’hagi volgut incorporar en aquest sentit, és a dir, que la necessitat i la proposta d’explota­ció agrària serà la que fixi la tipologia de l’edifici, donant-se un marge d’apreciació més ample a l’administració agrària per determinar si tipològicament és admissible. En definiti­va, l’excepció es regularia no com a tal requisit exonerador, sinó dins la regla general.

  1. La concreció dels procediments d’autorització.

L’article 22 de la LSR, amb l’enunciat de «activitats vinculades a l’explotació i a la con­servació del medi natural» regula o concreta determinats punts que van més enllà de les activitats que ha contemplat l’apartat a) de l’article 21.1. Disposa l’article 22 el següent:

» 7. Les activitats vinculades als usos als quals es refereixen els punts l.a) i l.b) de l’arti­cle 2 7 d’aquesta llei, que no comportin actuacions d’edificació, tindran el caràcter d’acti­vitats emparades en les facultats que preveu el supòsit l.a) de l’article 11 de la llei present, i s’efectuaran per tant fora de l’àmbit de la competència d’aquesta llei.

2. Tant sols tendrán el caràcter d’edificis i instal·lacions vinculats a les activitats assenya­lades en el punt l.a) de l’article 21 d’aquesta llei els necessaris per al desenvolupament de les activitats agràries o de conservació i defensa del medi natural, en els termes que regla­mentàriament s’estableixin. En la resta de casos s’haurà d’acudir a la declaració d’interès

general de l’activitat que, quan suposi l’ús de l’habitatge unifamiliar, haurà de sotmetre’s als mateixos tràmits i complir idèntiques condicions que les determinades per aquesta llei per a les activitats vinculades a l’ús d’habitatge unifamiliar.

3. Quan les activitats a què es refereix el punt 1.b) de l’article 21 d’aquesta llei no s’e­fectuïn en execució d’un pla especial o d’un pla d’ordenació del medi natural, prèviament al desenvolupament o execució, s’hauran de declarar d’interès general d’acord amb el pro­cediment assenyalat a l’article 26 de la llei present».

En el seu primer punt pretén aclarir que les activitats vinculades a usos d’explotació agrí­cola, forestal, pecuària i cinegètica, conservació i a la defensa del medi natural; i les vin­culades a usos els recreatius, educatius, culturals i científics, quan no comportin actuacions d’edificació s’efectuaran fora de l’àmbit de la competència d’aquesta llei. En definitiva, s’ha de tenir present que la Llei 6/1997 és una llei que incideix en la utilització urbanística del sòl rústic, essent lògic que les activitats que no impliquin actuacions edificatòries es conceptuïn com a alienes a l’àmbit competencial urbanístic incardinant-se a través dels títols d’intervenció administrativa d’altres sectors (agricultura, forestal, mediambiental…). Encara que tal vegada, aquest primer punt hagi pogut variar, des del moment en què la MOSR assigna uns usos de caire urbanístic a activitats amb independència que impliquin o no edificació.

A. Els edificis vinculats a les activitats d’explotació i conservació. Existència d’una via alternativa al procediment de l’article 34?

Especial dificultat ofereix la interpretació del punt 2 de l’article 22, previst per a definir els edificis i instal·lacions que es puguin considerar vinculats a les activitats d’explotació agrícola, forestal, pecuària i cinegètica, així com a la conservació i a la defensa del medi natural. Intentarem fer-ne una anàlisi partint del desenvolupament reglamentari parcial que ha fet el Decret 147/2002, de 13 de desembre.

En aquest sentit, el seu article 6.3, preveu que quan l’informe previst en l’article 34.3 de la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del sòl rústic, relatiu a les actuacions vinculades als usos pre­vists en l’article 21.1 .a) sigui desfavorable només podran autoritzar-se les activitats quan siguin declarades d’interès general per l’òrgan competent del corresponent consell insular, o pel Govern de les Illes Balears, en els casos previstos per l’article 3.4 de la Llei 9/1990, de 20 de juny, d’atribució de competències als consells insulars en matèria d’urbanisme i habitabilitat.

Aquesta previsió de la norma reglamentària, entenem que neix d’una incorrecta inter­pretació de l’article 22.2 de la LSR. Tractarem d’explicar la nostra postura personal respec­te del que hauria de ser una interpretació amb la resta de l’articulat però, sigui com sigui, aquest punt requereix una anàlisi molt detallada que ha de partir forçosament de la com­paració entre les dues redaccions que ha sofert aquest número 2 de l’article 22, ja que hem de recordar que la seva redacció actual és fruit de la conferida per la disposició addi-

cional setzena de la Llei 6/1999, de 3 d’abril, de les Directrius d’Ordenacló Territorial de les Illes Balears i Mesures Tributàries. La redacció inicial d’aquest punt d’acord amb la Llei 6/1997 era la següent:

«2. Només tindran el caràcter d’edificis i instal·lacions vinculats a les activitats assenya­lades al punt l.a) de l’article 21 d’aquesta llei els necessaris per al tractament de les pri­meres matèries produïdes a la finca en què s’ubiquin; en la resta dels casos s’haurà d’a­cudir a la declaració d’interès general de l’activitat. Quan comportin l’ús d’habitatge uni­familiar s’hauran de sotmetre als mateixos tràmits i complir idèntiques condicions que les determinades per aquesta llei per a les activitats vinculades a l’ús d’habitatge unifamiliar.»

Aquesta Inicial redacció de l’article 22.2 comportava una restricció del concepte d’e­dificació vinculada a l’activitat-ús d’explotació agrícola, forestal, pecuària i cinegètica, i conservació i defensa del medi natural que contempla l’article 21.1.a) únicament als “edificis i instal·lacions necessàries per al tractament de les primeres matèries produï­des a la finca en què s’ubiquin». Com diem, aquesta restricció era difícilment explica­ble en el context de la connexió amb l’article 21.1 .a), ja que només es permetria cana­litzar pel procediment d’autorització previst a l’article 34 de la llei a una específica edi­ficació o instal·lació lligada a una concreta activitat o ús (tractament de primeres matè­ries) de tot l’ampli ventall d’usos i activitats lligades a l’explotació o conservació del medi que podia englobar l’article 21.

Tal vegada per això, seguit d’un punt I coma (i no d’un punt, com en la nova redacció), el legislador preveia que «en la resta de casos (volent dir en edificacions destinades a usos prevists en el 21. l.a) però no vinculades a tractament de primeres matèries) s’haurà d’a­cudir a la declaració d’interès general de l’activitat».

En aquell context, encara que tècnicament incorrecta, tenia un cert sentit la previsió de subjecció a la declaració d’interès general, però en cap cas considerat com una via alter­nativa a l’obtenció d’un informe desfavorable de l’Administració competent, com ara ha configurat el Decret 147/2002 per a les activitats agràries o ramaderes, sinó com a via directa, no alternativa, per aquelles activitats que, malgrat estant dins el cas de l’article 21.1 .a), no fossin exclusivament destinades al tractament de primeres matèries.

La segona frase de la redacció originària del precepte, relativa als usos d’habitatge uni­familiar, tenia una explicació clara: sense dlr-ho expressament l’habitatge «annex a explo­tació agrícola» se subjectava igualment al procediment d’autorització previst a l’article 36 de la llei, tal vegada per clarificar interpretacions basades en una jurisprudència superada segons la qual els habitatges annexes a explotació no requerien la Intervenció autoritza- dora prèvia a la llicència municipal per part de l’òrgan corresponent de la comunitat autò­noma. Precisament la mateixa línia clarificadora va voler tenir la MOSR de les DOT en defi­nir l’activitat d’habitatge unifamiliar aïllat com la construcció d’edificis unifamiliars desti­nats a habitatge de nova planta en el sòl rústic, vinculats o no a l’explotació agrària.

Per això ens atrevim a dir que la previsió que ha efectuat el desenvolupament regla­mentari de l’article 21 de la LSR pel que fa a les activitats agrícoles i ramaderes, en l’apar­tat 3 del seu article 6 difícilment troba una clara cobertura legal, no ja amb la inicial redac­ció de l’article 22.2 de la Llei, ja que com hem vist no habilitava en cap cas a la creació d’una via alternativa en cas que l’informe de l’administració agrària previst en els apartats 2 i 3 de l’article 21 fos negatiu; sinó que la redacció actual ve a confirmar la tesi que sos­tenim, tal i com seguidament tractarem d’explicar.

Ara, l’article 22.2 considera «edificis i instal·lacions vinculats a les activitats assenyalades en el punt l.a) de l’article 21 d’aquesta llei els necessaris per al desenvolupament de les activitats agràries o de conservació i defensa del medi natural, en els termes que regla­mentàriament s’estableixin» o dit d’una altra manera, s’identifiquen els edificis i Instal·lacions de possible autorització per la via de l’article 34 de la Llei, tots els lligats amb les activitats contemplades a l’article 21.1 .a), i no només els lligats amb el tractament de les primeres matèries, essent l’article 2 del Decret 147/2002, el qui desenvolupa la consi­deració d’activitats i les edificacions de caire agrari que s’hi consideren vinculades; si bé ens mantenim en la postura crítica expressada més amunt respecte d’aquest article en con­cret del decret.

Seguidament, ara la nova redacció del 22.2 ens diu, després d’un punt (no d’un punt i coma, com en l’anterior versió) que «En la resta de casos s’haurà d’acudir a la declaració d’interès general de l’activitat que, quan suposi l’ús de l’habitatge unifamiliar, haurà de sotmetre’s als mateixos tràmits i complir idèntiques condicions que les determinades per aquesta llei pera les activitats vinculades a l’ús d’habitatge unifamiliar». Dit també en unes altres paraules: en la resta de casos no conceptuats com a edificacions vinculades a activi­tats agràries o a la conservació del medi natural, s’haurà d’acudlr a la declaració d’interès general de l’activitat, cosa per altra banda evident dins l’esquema de tota la LSR. Però remarcam que aquesta via per tant, no és una alternativa al procediment d’autorització d’una petició d’un projecte d’edificació vinculada a l’explotació agrària que hagi obtingut un informe desfavorable, ja que la llei no permet aquesta opció.

Ens causa estranyesa que el dictamen del Consell Consultiu de les Illes Balears emès en el context del projecte de decret, no reparés en aquest fet quan analitzava aquest punt en concret. En transcrivim les consideracions que va efectuar al respecte:

«5. L’article 6 del Decret projectat, que encapçala la denominació «Vinculació de l’informe», s’ajusta en els seus apartats 1 i 2 a allò que s’ha exposat i raonat en els paràgrafs precedents, però l’ortodòxia del tractament es torça en l’apartat 3, que introdueix una excepció en el tractament esmentat, el que succeeix en declarar que si l’informe «agrícola» és desfavorable «només podran autoritzar-se les activitats quan siguin declarades d’interès general per l’òrgan competent del corresponent Consell Insular, o pel Govern de les Illes Balears en els casos previstos per l’article 3.4 de la

Llei 9/1990, de 20 de juny, d’atribució de competències als consells insulars en matè­ria d’urbanisme i habitabilitat».

“Aqueix apartat 4 de l’article 3 de la Llei esmentada, que es va promulgar per transferir competències executives en matèria d’urbanisme, des del Govern Balear als consells insu­lars, es va introduir per excloure de la transferència les “declaraciones de obras e instala­ciones en suelo no urbanizable» quan aquestes afectassin «al ámbito territorial de más de un consell insular».

«Evidentment, construccions i instal·lacions en sòl rústic, en la Unia de les esmenta­des en l’article 5 del Decret projectat, concernent als usos agrícoles i ramaders, només seran materialment factibles en l’àmbit territorial d'»un» Consell Insular. Per tant, esde­vindrà geogràficament impossible que es donin els supòsits físics indispensables per a l’entrada en joc del referit apartat, cridat a convertirse, si és aprovat, en norma inútil, si més no en temps actuals, i sense perjudici que en matèria d’instal·lacions radioelèc- triques, més enllà de l’àmbit de les edificacions per se que estan en el cap dels autors del projecte, calgui pensar en creacions incidents, a la vegada, en el marc competen­cia! de dos consells insulars».

Fins aquí estaríem absolutament d’acord amb les consideracions del màxim òrgan asses­sor, havent de dir tanmateix que l’Administració autonòmica tot i la presència d’un ele­ment geogràfic prou evident com és la Mar Mediterrània, va optar per mantenir en el decret la previsió. Però l’efectiva importància real del precepte, segons va dir el Consell Consultiu, radica en la seva primera part, és a dir, en les declaracions d’interès general de l’òrgan competent del corresponent consell insular, dient al respecte el següent:

«A les esmentades declaracions incumbeix l’article 26 de la Llei del sòl rústic, que pre­veu que “las actividades relacionadas con usos no prohibidos distintos de los admitidos o del de vivienda unifamiliar solamente podrán autorizarse cuando resulten declaradas de interés general por la Comisión Insular de Urbanismo respectiva» en contemplado de «todas aquellas actividades que, respetando las limitaciones que, según los usos se esta­blezcan, trasciendan los meros intereses individuales, sean compatibles con el grado de protección de la zona y, en el caso de que supongan la construcción de nuevas edifica­ciones, resulten de necesaria ubicación en el suelo rústico

Partint d’aquesta premissa, resultà sorprenent la valoració que de la previsió de l’article 6.3 del projecte de decret, coincident amb la finalment aprovada, en va realitzar el Consell Consultiu, possiblement atenent a una primera lectura de l’article 26 de la LSR però sense adonar-se que reglamentàriament es modificaven els íters procedimentals que per a l’au­torització d’activitats fixava la mateixa. En concret, aquesta valoració s’expressa en els següents termes:

«Aqueixes construccions en sòl rústic necessitades de «declaraciones de interés general» per part dels consells insulars, per la seva condició d'»atípiques» són les que, tradicional-

ment, han tingut en compte les successives lleis del sòl i ordenació urbana promulgades a partir de la de 12 de maig de 1956, amb un últim reflex en l’article 20, segon paràgraf, de la Llei estatal de 14 d’abril de 1998, sobre règim del sòl i valoracions. Això, amb la finalitat que, remuntant obstacles derivats de la «rusticitat», prevalguin els anomenats interessos generals i s’autoritzin construccions i instal·lacions alienes a l’agricultura i la ramaderia.

Arribats a aquest punt, en contraposar «un informe negatiu» de la Conselleria d’Agricultura i Pesca i una declaració d’interès general procedent de l’òrgan competent del corresponent Consell Insular, haurà de conceptuarse solució lògica l’apuntada en la norma que es tracta de dictar, en el sentit que hagi de cedir l’esmentat informe, cenyit als aspectes agrícoles i ramaders, davant l’al·ludida declaració d’interès general. D’aquí doncs, la pertinència del text estudiat, encaminat a inutilitzar en el supòsit indicat la regla gene­ral glossada en l’apartat 4 de la present consideració».

Amb tots els respectes que mereixen les consideracions del màxim òrgan dictaminant de l’Administració autonòmica, pensam que aquests dos darrers paràgrafs transcrits entren en una evident contradicció en si mateixos, ja que ni més ni pus, reconeixen situacions incompatibles.

En primer lloc que el procediment de declaració d’interès general és el pensat per a la implantació d’unes activitats atípiques diferents de la utilització agrària, per tal que «remuntant obstacles derivats de la “rusticitat», prevalguin els anomenats interessos generals i s’autoritzin construccions i instal·lacions alienes a l’agricultura i la ramaderia» hi estaríem totalment d’acord. Ara bé, si això és així no se’n va adonar que, amb la conside­ració d’adequat a la legalitat del paràgraf 3 de l’article 6 del decret, no es possibilitava tal cosa, sinó una de ben diferent: autoritzar una activitat típica de l’ús rústic dels terrenys per la via de I interès general (per tant no una activitat atípica diferent dels usos admesos) quan el projecte ni tant sols es justifica per l’única via prevista legalment, de la llicència ordinària amb informe previ de l’administració agrària.

Recapitulant, i amb independència de la legalitat o no de l’article 6.3 del Decret 147/2002, causa estranyesa la possibilitat d’acudir a la via procedimental de la declaració d’interès general quan l’informe de l’administració agrària amb relació a un ús inicialment considerable com a admès sigui desfavorable. De fet, s’està donant peu a una alteració del procediment legalment fixat per a l’autorització de determinats usos, incardinant en el procediment de declaració d’interès general una activitat on qui ha de determinar la seva viabilitat justament és l’administració agrària. Possibilitar l’autorització per la via del pro­cediment d’interès general a una activitat de «magatzem agrícola», per posar un exem­ple, quan l’administració competent, a través del procediment fixat per a l’autorització d’u­sos admesos ha considerat que no concorren els requisits necessaris, suposaria acudir a la declaració d’interès general a través d’una via subsidiària que, d’acabar en un pronuncia­ment favorable, es convertiria en quelcom proper a una reserva de dispensació.

El procediment de declarado d’interès general és un procediment per a la implantació d’usos atípics (diferents dels admesos) que siguin de necessari emplaçament en el sòl rús­tic però no, almenys en l’esquema de la Llei 6/1997, per la implantació d’usos admesos vinculats a l’explotació agrària. Així el més lògic és que si, segons el criteri de l’adminis­tració agrària, els edificis o instal·lacions no són estrictament necessaris pel desenvolupa­ment de l’explotació, o les característiques de l’activitat no mereixin l’exoneració, i en con­seqüència no es donen els requisits per considerar l’existència d’explotació s’haurà de pro­cedir, simplement, a la denegació de la llicència d’obra sol·licitada.

O bé s’estarà en presència d’un ús admès que s’incardina dins l’àmbit de l’article 34 de la llei (autorització d’activitats relacionades amb la destinació i amb la naturalesa de les fin­ques), o bé davant un ús condicionat que s’incardina a través del seu article 37 (autorit­zació d’activitats declarades d’interès general), que lliga amb les previsions de l’article 26 pensat per a les activitats relacionades amb els «usos no prohibits, diferents dels admesos, o del d’habitatge unifamiliar».

Quan l’article 22.2 de la Llei 6/1997 disposa que «tant sols tendrán el caràcter d’edificis i instal·lacions vinculats a les activitats assenyalades en el punt l.a) de l’article 21 d’aquesta llei els necessaris per al desenvolupament de les activitats agràries o de conservació i defen­sa del medi natural, en els termes que reglamentàriament s’estableixin» i que «en la resta de casos s’haurà d’acudir a la declaració d’interès general de l’activitat», pensam que és interpretable en el sentit que el legislador vulgui fer referència a casos distints dels prevists a l’article 21.1 .a), o sigui, a supòsits que no siguin usos admesos sinó condicionats, però no com la creació d’una via alternativa o subsidiària pels casos de llicència sol·licitats per la via de l’article 34 de la Llei i on no es donin els requisits de necessitat de les edificacions pel desenvolupament de l’explotació agrícola, ramadera, forestal o pecuària. Entenem que la llei en aquest punt 2 de l’article 22 és interpretable també en el sentit apuntat, i no exclusiva­ment en el sentit que es pugui crear una via d’autorització subsidiària pel procediment de declaració d’interès general, quan no s’hagi acreditat la necessitat de l’edificació per a l’ex­plotació agrícola de la finca o per a la conservació i a la defensa del medi natural.

B. Edificis vinculats a usos recreatius, educatius, culturals i científics. Alternatives.

El punt 3 de l’article 22 ve a disposar que quan les activitats vinculades als usos recrea­tius, educatius, culturals i científics efectuats en el marc d’allò que disposa la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres o a l’empara d’allò que disposa la Llei 8/1987 (punt 1.b de l’article 21) no s’efectuïn en exe­cució d’un pía especial o d’un pla d’ordenació del medi natural, prèviament al desenvolu­pament o execució, s’hauran de declarar d’interès general d’acord amb el procediment assenyalat a l’article 26.

Com sempre, es fa necessari realitzar una sèrie de precisions, començant en què de les quatre activitats previstes al punt 1,b) de l’article 21 una d’elles, les vinculades a usos edu-

catius, es veu conceptuada com a una activitat vinculada a un ús admès i a un ús condi­cionat a dues categories de sòl, tal com hem explicat ja anteriorment.

Sembla que si les activitats que potencialment es poden considerar com a vinculades a un ús admès ho han de ser en el marc d’allò que disposa la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservación de los espacios naturales y de la flora y fauna silvestres, hagués estat del tot coherent que uns dels instruments de planejament per a possibilitar com a admeses les activitats edificatòries que es vinculessin als usos recreatius, culturals i científics haguessin estat les figures previstes en aquella Llei: els plans d’ordenació dels recursos naturals o els plans d’ús i gestió. Curiosament, l’article 22.3 no en fa esment, sinó a una figura de pla­nejament urbanístic, el pla especial, o de planejament territorial contemplat a l’anterior LOT, els plans d’ordenació del medi natural actualment inexistents la qual cosa ens porta a considerar que el paper d’aquesta figura l’hauria d’assumir en tot cas el corresponent pla territorial insular.

Però la qüestió més important a recalcar en aquest punt és el fet que ens trobam davant uns dels casos on la legislació habilita expressament que el planificador pugui efectuar un canvi en la categoria de l’ús, semblant a la produïda amb les Infraestructures públiques. En aquest cas mentre no existeixi planificació urbanística o territorial (el legislador es va obli­dar de contemplar la planificació mediambiental ex Llei 4/1989, encara que la podríem entendre també admissible amb aquesta funció sempre que no contradlgués normatives urbanístiques més restrictives, d’acord amb els articles 5.2 i 19.2 de l’expressada norma), l’activitat s’haurà de reputar com a vinculada a un ús condicionat en expressar que el seu procediment d’autorització serà el de l’article 26; si la planificació ho contempla com a una activitat admissible, s’autoritzarà a través del procediment fixat a l’article 34, previ infor­me favorable de l’Administració competent.

  1. Les activitats complementàries.

L’article 23 de la LSR, amb l’enunciat d’activitats vinculades als usos complementa­ris de l’explotació tradicional, disposa que tindran la consideració d’activitats vincula­des als usos a què es refereix el punt 1 .c) de l’article 21 d’aquesta llei les relaciona­des amb l’agroturisme I les que així resultin qualificades en aplicació de la seva regu­lació específica.

Com hem esmentat en comentar l’article 21.1 .c), les activitats vinculades als usos com­plementaris de l’activitat tradicional han perdut la seva condició d’usos admesos des de l’entrada en vigor de la LDOT, per tal com aquesta norma de rang legal assigna a aques­tes activitats uns tipus d’ús o bé condicionat, o bé una situació de prohibició amb excep­cions, per la qual cosa, aquestes activitats complementàries hauran de seguir ineludible­ment, per a la seva autorització, el procediment establert per l’article 37 de la LSR i no el del seu article 34.

En l’apartat corresponent a la definició de les activitats regulades a la matriu d’ordena­ció del sòl rústic, la LDOT inclou les complementàries com a un apartat 3 del grup B, rela­tiu a les activitats del sector primari, d’acord amb els següents termes:

«3. Activitats complementàries

Seran considerades com a tais l’agroturisme, el turisme rural, les granges cinegètiques, els albergs, les cases de colònies, els refugis i d’altres instal·lacions destinades a l’estada i allotjament de grups I, en general, les ofertes complementàries compatibles amb els objec­tius de conservació i protecció del sòl rústic.

En qualsevol cas s’entendran compreses dins aquest apartat les activitats complementà­ries a què es refereix la Llei 1911995, de 4 de juliol, de modernización de las explotaciones agrarias, que vincularà els instruments de planejament general als efectes de l’aplicació transitòria de la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic».

Una primera lectura de l’anterior apartat definidor de les activitats complementàries ens porta a una postura personal de considerar que les activitats posades com a exemple, en determinats casos, difícilment serien encaixables dins el sector primari. Per altra banda, la conceptuació del que és el sector primari tampoc no es troba a la definició de les activi­tats, però tanmateix, des del punt de vista econòmic estaria conformat per aquell conjunt d’activitats relacionades amb l’agricultura, la ramaderia, els boscs, la caça, la pesca i, d’a­cord amb alguns autors, també inclouria les activitats extractives, com així les inclou la LDOT en la definició de les activitats, encara que no en el quadre d’assignació d’usos com ja hem vist.

És per això que consideram que de la llista d’activitats que s’ofereixen a títol des­criptiu com a activitats complementàries les que són, per exemple: albergs, cases de colònies, refugis i instal·lacions destinades a l’estada i allotjament de grups, difícil­ment són activitats que puguem reputar com a incloses en el sector primari i, per extensió, dins les activitats complementàries d’aquest sector. Més greu és la clàusula residual que s’esmenta després de les activitats posades com a exemple ja que inclou en general, les ofertes complementàries (no les activitats), compatibles amb els objec­tius de conservació i protecció del sòl rústic, concepte de concreció problemàtica. Tanmateix aquesta ha estat l’opció acollida pel legislador a la Llei 6/1999, allunyant- se de l’opció que consideraríem tècnicament més correcta que havia establert la LSR a l’article 23 que ara comentam.

La LSR disposava que tindrien la consideració d’activitats vinculades als usos admesos a què es refereix el punt 1,c) del seu article 21, les relacionades amb l’agroturisme i les que així resultessin qualificades en aplicació de la seva regulació específica. Aquesta qualifica­ció específica com a activitats complementàries la trobàvem a l’article 2.5 de la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de modernización de las explotaciones agrarias, de la següent forma, definint prèviament el concepte d’agricultor:

“Agricultor professional, la persona física que essent titular d’una explotació agrària, al menys, el 50 per 100 de la seva renda total l’obtingui d’activitats agràries o altres activi­tats complementàries, sempre i quan la part de renda procedent directament de l’activitat agrària realitzada a la seva explotació no sigui inferior al 25 per 100 de la seva renda total i el temps de treball dedicat a activitats agràries o complementàries sigui superior a la mei­tat del seu temps de treball total.

A aquest efecte es consideraran activitats complementàries la participació i presèn­cia del titular, com a conseqüència d’elecció pública, a institucions de caràcter repre­sentatiu, així com a òrgans de representació de caràcter sindical, cooperatiu o profes­sional, sempre que els dits òrgans es trobin vinculats al sector agrari, les de transfor­mació dels productes de la seva explotació i les relacionades amb la conservació de l’es­pai natural i protecció del medi ambient, a l’igual que les turístiques, cinegètiques i artesanals realitzades a la seva explotació».

Com veiem, clarament, en l’esquema de la LSR el tractament d’una activitat com a com­plementària es lligava al fet de l’existència d’una explotació: en el cas de l’agroturisme resultava clar, ja que la normativa específica autonòmica reguladora de l’activitat (Decret 62/1995, regulador dels serveis turístics en el medi rural) exigeix per a la implantació d’a­quest ús d’allotjament turístic l’acreditació de l’existència d’una explotació agrària; i, en el cas de la resta d’activitats complementàries contemplades a la Llei 19/1995 s’exigeix com hem vist, que les mateixes es realitzin a una explotació al capdavant de la qual s’hi trobi un agricultor professional.

En canvi, la regulació del punt B.3 de les definicions de la MOSR de la LDOT, si bé sis­temàticament s’inclou en el sector primari, no lliga expressament aquestes activitats «com­plementàries» descrites en el seu primer paràgraf amb les activitats agràries, ramaderes, forestals o d’altres, i en vers de fer una referència a la necessitat d’existència d’una explo­tació lligada amb el sector primari, introdueix una simple clàusula de compatibilitat de les ofertes complementàries amb els objectius de conservació i protecció del sòl rústic.

Doncs bé, en aquest context ens sembla que el legislador va fer bé d’atribuir a aquestes activitats un lligam amb un ús no admès, sinó en qualsevol cas condicionat (2) a totes les categories de sòl rústic que es preveuen a la LDOT, i en el cas de les AANP prohibit amb excepcions (2-3), perquè evidentment, aquesta ampliació del concepte d’activitat comple­mentària va molt més enllà de l’esquema inicialment previst l’any 1997 amb la LSR com a activitats lligades a usos estrictament admesos.

En qualsevol cas, ens diu la definició de la matriu en el segon paràgraf del punt B.3, s’entendran compreses dins l’apartat les activitats complementàries a què es refereix la Llei 19/1995, de 4 de juliol, de modernización de las explotaciones agrarias. Fet més que lògic, però que ens indica i reafirma en què el primer paràgraf ha anat molt més enllà de les possibilitats que oferia l’article 2.5 de l’esmentada Llei 19/1995, que amb

coherència amb la definició d’activitat complementària seria on hauria d’haver arribat. Tot això ha provocat en canvi, que les estrictes activitats complementàries amb cober­tura en la llei de modernització d’explotacions agràries hagin vist canviat el tipus d’ús al qual es trobaven vinculades, que ha passat d’un ús admès en l’esquema de la LSR (no ens cansarem de repetir-ho) a un ús com a mínim condicionat amb el règim de les DOT. Ens demanam per això, si el primer paràgraf del punt B.3 de la definició de les activitats, amb excepció de l’activitat d’agroturisme, no hagués quedat més ben ubicat sistemàticament en l’apartat D.2, referit a resta d’equipaments, atenent a la similitud d’activitats i actuacions que s’hi contemplen.

Finalment, ha de ser objecte d’anàlisi l’incís final del paràgraf segon que estableix una vinculació pels instruments de planejament general als efectes de l’aplicació transitòria de la MOSR. Els termes no són massa afortunats, tant en la versió en llengua catalana com en llengua castellana del precepte: què és el que vincularà als instruments urbanístics? No trobam un substantiu que concordi amb la tercera persona singular del temps verbal «vin­cularà». La lògica ens duu a pensar que el que vincularà al planejament municipal serà la inclusió de les activitats complementàries previstes a la Llei 19/1995 dins el subgrup d’ac­tivitats complementàries del sector primari previst a les DOT, als efectes de l’aplicació tran­sitòria de la MOSR.

Però l’anterior no suposa gran cosa perquè la conceptuació de les activitats contempla­des a la Llei 19/1995 com a complementàries a nivell de la Llei 6/1999 farà que els plans urbanístics hagin d’assimilar-les com a tais. Simplement això, però no es canviarà l’assig­nació del tipus d’ús que realitza el quadre de la MOSR per al sector primari. En definitiva, aquesta és una regla ad hoc però redundant, atesa la previsió general que existeix en l’a­partat normes específiques (2) per a tot el sector primari analitzada amb anterioritat, que l’hem d’entendre en el mateix sentit abans exposat: els usos es conceptuaran inclosos en el sector primari, tant si ho contempla o no el planejament, però els «usos inclosos» en el període transitori mantindran el caràcter 1, 2, o 2-3 que els hi assigni el quadre.

I en el mateix sentit hem d’interpretar la disposició transitòria tretzena també al·ludida anteriorment, en establir que sense perjudici del que disposa l’article 4.2 de la llei present i mentre no s’adaptin els instruments d’ordenació territorial i de planejament general a aquesta llei, la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic de l’annex I i les seves definicions, quan siguin d’aplicació al sector primari, tendrán els efectes prevists a l’article 18.2 de la Llei 8/1987, d’1 d’abril, d’ordenació territorial de les Illes Balears, ara 15.1 de la Llei 14/2000, de 21 de desembre, segons el qual els instruments d’ordenació prevists a la llei són vincu- lants per als instruments de planejament urbanístic municipal en tots aquells aspectes en què siguin predominants els interessos públics de caràcter supramunicipal.

Posem un exemple: si un pla general d’ordenació o unes normes subsidiàries de plane­jament municipal prohibeixen l’ús d’agroturisme en un sòl rústic comú, l’aplicació de les

disposicions abans expressades i la transitòria tretzena comportaran que s’hagi d’entendre que la prohibició de l’ús d’agroturisme en aquella zona no és d’aplicació transitòriament. El que s’haurà d’entendre és que disposa del caràcter d’ús que li assigna la matriu i no un altre, és a dir, transitòriament es conceptuarà com a un ús condicionat (2), com el que tenen les activitats complementàries i, per tant, de necessària autorització, en qualsevol cas, pel procediment de declaració d’interès general.

Per la pròpia naturalesa privada de les activitats complementàries a l’explotació, aques­tes no són ni determinables a priori ni localitzables sobre el territori, i, en conseqüència en no haver-hi tampoc cap previsió d’habilitació legal per tal que el planejament pugui efec­tuar un canvi en la categoria d’ús, en qualsevol cas s’haurà de mantenir com a mínim el caràcter d’ús condicionat.

  1. Les activitats vinculades a les infraestructures públiques.

L’article 24 de la LSR, amb l’enunciat d’activitats relacionades amb les infraestructures públiques disposa el següent:

» 7. Tindran la consideració d’activitats relacionades amb les infraestructures públiques les vinculades a l’execució, l’ús i el manteniment dels sistemes territorials següents:

  1. la xarxa viària i els seus centres de servei;
  2. els centres i les xarxes de proveïment d’aigua;
  3. els centres de producció, de servei, de transport i de proveïment d’energia elèc­trica i de gas;
  4. les xarxes de sanejament, les estacions de depuració i els sistemes vinculats a la

reutilització d’aigües residuals;

  1. els ferrocarrils, els ports i els aeroports;
  2. les telecomunicacions, la teledetecció i el control del trànsit aeri;
  3. els centres de recollida i tractament dels residus sòlids;
  4. en general, tots els que així resultin qualificats en virtut de la legislació específica.
  5. Perquè els usos vinculats a aquestes infraestructures tenguin la condició d’admesos

s’hauran de preveure en els instruments de planejament general o en els instruments d’or­denació territorial. Si no n’hi hagués, l’execució de l’activitat exigirà la declaració prèvia d’interès general, llevat que l’aprovació del projecte comporti, en virtut de la legislació específica, tal declaració».

A. La definició del sistema d’infraestructures.

El precepte transcrit anteriorment regula exhaustivament les activitats relacionades amb les infraestructures, al que afegeix un adjectiu important, en concret el seu caràcter públic que entenem que s’ha d’interpretar en el sentit de la seva afecció a un servei públic. Aquesta línia s’ha vist d’alguna manera corroborada per la definició que efectua d’aquesta activitat la MOSR, al·ludint a la seva necessitat per a la crea-

ció i el funcionament d’una organització qualsevol. Si ens aturem a cada un deis sis­temes territorials que s’enumeren en els punts a) a g) veurem que són tots ells desti­nats a prestar aquests tipus de servei públic (transport, abastiment d’aigua i energia, telecomunicacions, tractament de residus…).

La clàusula residual prevista a l’apartat h), comportarà l’atribució de la condició d’infra- estructura pública quan la legislació específica reguladora de l’àmbit sectorial en concret (sector aeri, legislació sobre ports, aigües, residus, etc.), consideri determinades instal·lacions com a afectes a aquest àmbit de regulació.

En una línia semblant, l’apartat E de les definicions de la MOSR de la LDOT, defineix a les infraestructures com el «conjunt ampli d’instal·lacions superficials, subterrànies o aèries, de caràcter local o supramunicipal amb alternatives de localització restringides, necessàries per a la creació i el funcionament d’una organització qualsevol», si bé de la definició desapareix l’adjectiu de públic que predica l’article 24 de la Llei 6/1997. Tot seguit en fa la següent classificació:

» /. Petites infraestructures: torres, antenes i estacions de telecomunicacions, de navegació i d’altres instal·lacions de comunicació d’impacte semblant, així com també infraestructures hidràuliques, energètiques i de tractament de residus, de superfície no superior a 200 m2 .

  1. Vies de transport: inclouen autopistes, autovies, carreteres, ferrocarrils i les seves ins­tal·lacions complementàries.
  2. Conduccions i esteses: són el conjunt de xarxes de transport o distribució d’energia elèctrica, aigua, telecomunicacions, sanejament i similars, i altres línies d’estesa aèria o enterrada, junt amb els suports i les instal·lacions complementàries a la xarxa.
  3. Ports i ports esportius: s’hi inclouen les instal·lacions destinades a l’atracada d’em­barcacions per al transport de passatgers i mercaderies i les instal·lacions necessàries per a la càrrega i descàrrega, emmagatzemament i tractament de mercaderies, àrees de repa­ració i moviment i totes les altres superfícies, construccions, emplaçaments i serveis asso­ciats a aquest tipus d’infraestructures, així com els ports esportius, d’esplai i de pesca, i les seves superfícies annexes.
  4. Grans instal·lacions tècniques de serveis de caràcter no lineal, com grans superfícies d’estacionament de vehicles a l’aire lliure, infraestructures hidràuliques, energètiques i de tractament de residus, de superfície superior a 200 m 2 , aeroports i qualsevol altra ins­tal·lació d’interès general o d’impacte semblant sobre el medi físic».

Les infraestructures, que es regularan a la LDOT conjuntament amb els equipaments en el seu títol II, es conformen segons estableix el seu article 6 en un element bàsic del terri­tori que fonamenta el model territorial que defineix aquella norma legal. Més concreta­ment, el seu article 12 defineix el sistema d’infraestructures i equipaments com aquell que relaciona I integra la resta d’elements bàsics del territori complint diferents funcions al ser-

vei del conjunt de la població, per promoure el desenvolupament de tots els àmbits, eli­minant o disminuint els desequilibris interterritorials.

B. El caràcter alternatiu d’ús admès o condicionat de les activitats d’infraestructures.

En qualsevol cas, dins l’esquema de la LSR, el caràcter d’ús admès d’una activitat rela­cionada amb les infraestructures públiques no neix directament pel fet d’estar dins la rela­ció que efectua l’apartat primer del seu article 24, sinó que es subjecta a una condició ja que tal i com ens diu el punt segon, perquè els usos vinculats a aquestes infraestructures tinguin la condició d’admesos s’hauran de preveure en els instruments de planejament general o en els instruments d’ordenació territorial, i si no n’hi hagués, l’execució de l’ac­tivitat exigirà la prèvia declaració d’interès general. Es tracta, per tant, d’un supòsit anàleg al que hem vist quan hem comentat el punt 3 de l’article 22, als efectes que una activitat es pugui considerar vinculada a un ús admès.

La condició de l’ús es difereix tant al planejament urbanístic municipal com al d’orde­nació territorial, previsió bastant coherent més si tenim en compte que en l’esquema de la LDOT es fa referència al possible caràcter local o supramunicipal de la infraestructura que possibilitarà la Inclusió de la mateixa en un nivell o altre.

Malgrat això, el nou esquema de la LDOT en la regulació d’aquests sistemes territorials li atribueix sempre un ús condicionat o prohibit amb excepcions, sense contemplar una clàusula equivalent a la de l’article 24.2 de la LSR per tal de poder prescindir de la decla­ració d’interès general per a la seva autorització si aquests es troben contemplats en el pla­nejament. Així doncs sorgeix un interrogant amb relació a la sistemàtica que hem plante­jat Inicialment en estudiar l’article 19 de la LSR. SI hem dit que davant un ús del tipus «2» de la LDOT el planejament no pot alterar la condició de l’ús, sinó només regular les con­dicions d’Implantació semblarla que la MOSR, també per a les Infraestructures, eliminaria la possibilitat que el planejament les transformés en un ús admès.

L’anterior seria la postura més coherent, però pensam que en el cas en concret de les infraestructures públiques, que tinguin la condició d’afecció a un servei públic, es pot sos­tenir que segueix essent aplicable el 24.2 de la LSR, per les raons que passam a exposar.

En primer lloc, Infraestructura pública pot disposar de la condició d’activitat vinculada a un ús admès sl en el planejament s’ha previst de forma concreta i individualitzada, pre­veient I delimitant els terrenys on s’ubicarà, atorgant-los una qualificació urbanística i assignant-los uns paràmetres urbanístics concrets (ús, ocupació, volum, tipologies…). En qualsevol cas, s’ha de tenir en compte que el planejament requereix per a la seva aprova­ció unes garanties de publicitat de procediment més elevades que les exigibles a una sim­ple declaració d’interès general

Aquest element d’individualització o concreció sobre el terreny és precisament el factor diferencial respecte d’altres activitats com puguin ser les complementàries, ja que els supò­sits potencials no són determinables Inicialment per part del planificador, i per això explicà-

vem que se li impediria regular-les com a vinculades a uns usos admesos. Vegem-ho amb un exemple: no es pot saber quantes actuacions d’agroturisme es poden plantejar a un municipi, i pertant no es poden individualitzar parcel·la per parcel·la i atribuir-li uns parà­metres en concret, per això només es permet la seva contemplació en el pla com a ús con­dicionat essent avaluable el projecte en concret que es pugui o no plantejar mitjançant el procediment de declaració d’interès general.

Però la segona raó, tal vegada de més pes, la trobam a partir de l’anàlisi sistemàtica amb la resta de preceptes de la pròpia LDOT i de la resta de l’ordenament urbanístic autonòmic.

En aquest sentit la LDOT difereix l’ordenació de les infraestructures, juntament amb els equipaments, a la figura dels plans directors sectorials, tal i com ens diu el seu arti­cle 56, establint després en els articles 57 i 58 aquells que romanen vigents i els que s’hauran de redactar. Ambdós tipus d’activitats es regulen doncs en el capítol 1 del títol II de la LDOT, atenent a la previsió de ser el que es denomina quart element bàsic del territori, segons el seu article 6. En alguns plans directors, com és el de residus, es mana precisament l’establiment de la localització i característiques de les zones d’emmagat- zemament, tractament i dipòsit.

En el mateix ordre, la Llei d’Ordenació Territorial de 1987 vigent en el moment d’apro­vació de la Llei de Directrius, establia en el seu article 22 com a contingut de la figura dels distints plans directors sectorials, entre d’altres, la justificació i definició de l’esquema general de les infraestructures, obres, instal·lacions i serveis previstos, així com la fixació de les característiques generals que s’haurien d’aplicar, degudament classificades en arribar a la fase del projecte d’obra, tot relacionant i localitzant les obres i actuacions integrades en el pla. Recordem igualment que l’esmentada Llei disposava en el seu article 6 que els plans directors sectorials regulaven el planejament, projecció, execució i gestió dels sistemes generals d’infraestructures, equipaments serveis i activitats d’explotació de recursos, defi­nició i determinacions que, bàsicament coincideixen amb la regulació dels articles 11 i 12 de la nova Llei d’Ordenació Territorial 14/2000.

Així doncs, si la concreta infraestructura ha estat definida amb caràcter concret i localit­zada damunt un terreny grafiat amb aquest ús al plànol normatiu de l’instrument corres­ponent, definint els paràmetres urbanístics concrets i vinculant a més al planejament muni­cipal, una declaració d’interès general posterior seria redundant, podent-se incardinar pel procediment d’autorització previst a l’article 35 de la LSR.

Encara més significatiu és però la previsió de l’article 2.6.a) de la LDU, norma que recor­dem va ser modificada tant per la LSR com per la LDOT, però sense que cap de les dues afectessin a aquella disposició, que disposa una exempció de subjecció a llicència per a les obres de construcció d’infraestructura civil, tais com preses, viari públic i privat, defensa i correcció de dics públics, ports, dics, etc.; quan aquests actes s’hagin detallat i programat

com a obres a executar en un pla especial, pla territorial o pla director sectorial deguda­ment aprovat o autoritzat.

A part del fet que la LDOT no va modificar l’anterior previsió de la LDU, tampoc no va voler alterar expressament el règim de l’article 24 de la LSR, hl va incidir col·lateralment sense alterar-ne el contingut, tot afegint un punt 5 a l’article 26 en el sentit que les limi­tacions generals establertes per a la declaració d’interès general no ho serien a les rela­tives a infraestructures públiques a què es refereix l’article 24.2 de la llei present, a les quals resultaran d’aplicació les limitacions específiques definides en aquella llei.

Enllaçant amb el fet que juntament amb les infraestructures, els equipaments es confor­men per part de la LDOT com a integrant d’un únic element bàsic del territori, regulant-se en un mateix capítol, pensam que el règim previst a la LSR a l’article 24 també seria extensible als equipaments de caràcter públic, i en funció de la seva determinació concreta i determi­nable (delimitació de l’àmbit físic del terreny on s’ubiqui, assignació de paràmetres urbanís­tics…), en la mateixa línia exposada quan hem comentat l’article 19 de la LSR, sota l’empara d’un pla director sectorial. Però repetim, necessàriament s’hauria d’atendre al caràcter públic de l’equipament, i a més a la necessitat del seu emplaçament en el sòl rústic, i a la vegada, no tant a partir de la definició dels equipaments que fa la definició de les activitats de la MOSR com als àmbits que puguin marcar i delimitar els distints plans directors sectorials.

S’ha de recordar en aquesta línia que també el Reglament de Planejament Urbanístic en el seu article 25 mana la definició, a l’Instrument de planejament urbanístic municipal, del sistema general d’equipament comunitari que s’ha de fixar en funció de les necessitats del conjunt de la població a la qual ha de donar servei. En qualsevol cas, és una qüestió d’una certa complexitat sobre la qual la dificultat en la Integració normativa fa difícil poslclonar- se de forma definitiva sobre aquest punt.

  1. Possibilitat de la declaració d’interès general implícita d’un projecte d’in- fraestructura.

Molt més problemàtica ens resulta la Interpretació del darrer Incís del punt 2 de l’article 24. En absència de pla territorial o urbanístic, l’activitat mantindrà un ús condicionat, motiu pel qual requereix la declaració d’interès general amb caràcter previ a la llicència municipal, si aquesta és exigible; però es preveu una excepció: quan l’aprovació del pro­jecte comporti, en virtut de la legislació específica, tal declaració.

Sorgeixen una sèrie de dificultats per determinar l’abast de l’excepció, començant per determinar quina forma ha de tenir l’aprovació del projecte al·ludida. Sembla que haurí­em d’estar en presència d’un acte administratiu singular, relatiu a una proposta en con­cret, emanat d’una concreta persona jurídica pública titular de competències de control del projecte.

Però més difícil és fer palès que no pot esser defensable una equiparació de l’interès general als efectes urbanístics, amb una declaració d’interès general regulada amb aquest

nom des d’altres àmbits sectorials de l’ordenament i en ordre a l’obtenció d’uns efectes distints, com puguin ser els expropiadors. La declaració d’interès general des de l’àmbit urbanístic pressuposa, d’acord amb l’article 26 de la LSR, que estiguem davant una activi­tat que, respectant les limitacions que d’acord amb els usos s’estableixin, transcendeixi els mers interessos individuals, sigui compatibles amb el grau de protecció de la zona I resul­ti d’ublcacló necessària en el sòl rústic. En canvi, una aprovació d’un projecte per part d’una Administració que no tuteli les competències urbanístiques, difícilment podrà cali­brar aquests aspectes.

La qüestió ha estat tractada per la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, sl bé amb relació a un cas on la normativa aplica­ble era l’article 44 del Reglament de Gestió Urbanística, mitjançant sentència resolent un recurs d’en apel·lació, de data 25 de maig de 2001, tot revocant la del Jutjat Contenciós Administratiu número 1 de Palma I que, en els seus fonaments de dret, s’expressa en els següents termes:

«PRIMERO. La sentencia apelada ha declarado nulas de pleno derecho -artículo 62.1.e de la Ley 30/1992- dos licencias municipales concedidas para la instalación de una línea de transporte de energia eléctrica -22 de julio y 25 de septiembre de 1996, respectiva­mente- al considerar que era esencial que la Comisión Insular de Urbanismo de Mallorca hubiese declarado previamente la utilidad pública o interés social de dicha instalación puesto que la declaración de utilidad pública de esa misma instalación por la Dirección General de Industria de la Comunidad Autónoma -18 de abril de 1995- «obedece a los efectos de poder expropiar…», de modo que «nada tiene que ver esa declaración con los intereses propios de ordenación del territorio, sino para la utilidad de la expropiación y establecimiento de servidumbres de pasos».

…/…

TERCERO. Ciertamente, el régimen del suelo no urbanizable -ahora, articulo 20 de la Ley 6/1998- contemplaba autorizaciones de usos similares tanto en el artículo 16 del Texto Refundido de 1992 como en el artículo 85 del Texto Refundido de 1976.

Pues bien, tratándose aquí de instalación que tenía que emplazarse en el medio rural – línea de transporte de energía de 66 KW de Santanyí a Porto Colom-, ineludiblemente pre­cisaba, con anterioridad a la licencia municipal, la declaración de utilidad pública o interés social, pero sólo una y no dos.

En efecto, conforme a lo previsto en el artículo 44 del Reglamento de Gestión Urbanística, para el caso de instalación en el medio rural, que es de lo que aquí se trata, en principio, el órgano autonómico competente, esto es, la Comisión Insular de Urbanismo de Mallorca, tendría que haber declarado de utilidad pública o interés social de la instala­ción de la línea de transporte en cuestión, pero sólo si esa declaración no viniera ya dada previamente por una disposición legal.

Al respecto, debe tenerse en cuenta que el artículo 52 de la Ley 54/1997, de 27 de noviembre, del Sector Eléctrico, declara la utilidad pública de las instalaciones de trans­porte de energía eléctrica.

Los artículos 52 a 58 de la Ley 54/1997, que derogó la Ley 40/1994, como esta última hizo con la Ley 10/1966, sobre expropiación forzosa en materia de instalaciones eléctricas, son de aplicación general al amparo del artículo 149.1.18a de la Constitución.

Siendo pacífico en el caso que la declaración de utilidad pública -ahora artículo 53.3 de la Ley 54/1997- incumbía al órgano competente de la Comunidad Autónoma, y siendo pacífico también que dicha declaración se produjo -Dirección General de Industria, 18 de abril de 1995-, al fin, ha de concluirse que no se trata aquí sino del supuesto excepcional previsto en el artículo 44 del Reglamento de Gestión Urbanística.

Cumple, pues, la estimación de los recursos de apelación presentados.»

Com es pot intuir, la nostra opinió personal aniria més en la línia de la que va traçar el Jutjat del Contenciós, i no en la de la conclusió del Tribunal Superior de Justicia. L’aprovació d’un projecte en virtut d’una legislació sectorial específica a la que es refereix el 24.2 entenem que, perquè sigui equiparable a l’obtinguda per la via dels articles 26 i 37 LSR, hauria de tenir necessàriament en compte els aspectes urbanístics, cosa que no fa per exemple la Direcció General d’Indústria amb relació a les infraestructures de conducció d’energia elèctrica. Exemples de declaració per determinació legal de la utilitat pública i interès social als estrictes efectes de la legislació d’expropiació forçosa n’hi ha d’altres, com és el cas de la revisió en aquest sentit de l’article 12 de la Llei 10/1998, de 21 d’abril, de Residus, pel que fa a l’establiment o ampliació d’instal·lacions d’emmagatzemament, valo­ració I eliminació de residus; declaració que se cenyeix a aquests aspectes expropiadors, en qualsevol cas, la tesis sostinguda pel Tribunal Superior de Justícia requeriria que la norma legal precisés que aquesta declaració implícita es referís igualment als efectes que puguin incidir en els aspectes territorials i urbanístics de l’actuació o projecte.

Per posar el mateix exemple que el tractat per la Sala, suposem que el traçat de la con­ducció elèctrica afectés uns terrenys amb la categoria de parc natural, o àrea natural d’es­pecial interès d’alt nivell de protecció on els Instruments de planificació corresponents no permetessin el traçat. L’aprovació del projecte des del punt de vista de l’àmbit sectorial de la direcció general d’Indústria té prou força per deixar sense efecte les determinacions urbanístiques de protecció de la zona, anant en contra de la legislació mediambiental o urbanística, i el seu planejament de desenvolupament? Evidentment la declaració «d’in­terès general equivalent», per considerar-se com a tal, ha d’haver avaluat els aspectes dels usos urbanístics del planejament i de la legislació urbanística de directa aplicació.

En definitiva, la tesi que acull la Sala respecte de l’article 44 del Reglament de Gestió Urbanística, si resultés traslladada en els mateixos termes des d’una lectura poc integra- dora amb la resta de l’ordenament de l’article 24.2 de la LSR, corre el perill d’obrir una

perillosa dinàmica consistent en l’atribució a òrgans de l’estructura administrativa que no coneixen de la regulació dels usos urbanístics una carta blanca per autoritzar un interès general en contra de les determinacions d’aquest ordre urbanístic, agreujat pel fet que en alguns casos les infraestructures públiques no requereixen ni tan sols de llicència munici­pal, d’acord amb el 2.6.a) de la LDU, encara que en aquest cas es trobarien a l’empara d’un instrument de planificació territorial o urbanístic aprovat definitivament.

Però a més, la tesi del Tribunal Superior de Justícia es fonamenta en l’aplicació dels arti­cles 52 a 58 de la Llei 54/1997, del Sector Elèctric, preceptes que s’ubiquen tots ells en el seu títol IX, relatiu a l’expropiació i servituds, als efectes d’expropiació forçosa. En el seu article 52 efectivament s’esmenta que es declaren d’utilitat pública les instal·lacions elèc­triques de generació, transport i distribució d’energia elèctrica als efectes d’expropiació forçosa dels béns i drets necessaris per al seu establiment i de la imposició i exercici de la servitud de pas, i que aquesta declaració s’estén als efectes de l’expropiació forçosa d’ins­tal·lacions elèctriques i dels seus emplaçaments quan per raons d’eficiència energètica, tecnològiques o mediambientals sigui oportuna la seva substitució per noves instal·lacions

  1. la realització de modificacions substancials.

L’article 54 de la norma, amb l’enunciat d’efectes de la declaració d’utilitat pública, com veurem amb la seva transcripció, res no diu dels efectes urbanístics o territorials de la mateixa, ja que literalment disposa:

«7. La declaración de utilidad pública llevará implícita en todo caso la necesidad de ocu­pación de los bienes o de adquisición de los derechos afectados e implicará la urgente ocu­pación a los efectos del artículo 52 de la Ley de Expropiación Forzosa.

2. Igualmente, llevará implícita la autorización para el establecimiento o paso de la ins­talación eléctrica sobre terrenos de dominio, uso o servicio público o patrimoniales del Estado, o de las Comunidades Autónomas, o de uso público, propios o comunales de la provincia o municipio, obras y servicios de los mismos y zonas de servidumbre pública».

Justament, la tesi que no existeix una declaració d’interès general implícita des de l’òp­tica d’ordenació territorial i urbanística aplicant l’article 52 de la Llei als efectes expropia­dos, es veu refermada a nivell legal per la propia Llei 54/1997 en el seu article 5, ubicat en el títol I on, entre les disposicions generals es regulen les competències administratives

  1. planificació elèctrica, disposant expressament, amb relació a la coordinació dels plans urbanístics:

» 7. La planificación de las instalaciones de transporte y distribución de energía eléc­trica cuando éstas se ubiquen o discurran en suelo no urbanizable, deberá tenerse en cuenta en el correspondiente instrumento de ordenación del territorio. Asimismo, y en la medida en que dichas instalaciones se ubiquen en cualesquiera de las categorías de suelo calificado como urbano o urbanizable, dicha planificación deberá ser contempla­da en el correspondiente instrumento de ordenación urbanística, precisando las posi-

bles instalaciones, calificando adecuadamente los terrenos y estableciendo, en ambos casos, las reservas de suelo necesarias para la ubicación de las nuevas instalaciones y la protección de las existentes.

2. En los casos en los que no se haya tenido en cuenta la planificación eléctrica en ins­trumentos de ordenación descritos en el apartado anterior, o cuando las razones justifica­das de urgencia o excepcional interés para el suministro de energía eléctrica aconsejen el establecimiento de instalaciones de transporte o distribución y siempre que en virtud de lo establecido en otras Leyes, resultase preceptivo un instrumento de ordenación del territo­rio o urbanístico según la clase de suelo afectado, se estará a lo dispuesto en el artículo 244 del texto refundido de la Ley sobre el Régimen del Suelo y Ordenación Urbana, apro­bado por el Real Decreto legislativo 1/1992, de 26 de junio, o texto autonómico que corresponda».

En definitiva, l’article 5 de la Llei preveu el procediment escaient, des de la vessant d’or- denació territorial i urbanística, per a la previsió d’instal·lacions vinculades al sector elèc­tric, diferenciant-lo específicament dels efectes amb relació a la legislació d’expropiació forçosa que es deriven del seu títol IX. Així doncs, la concepció de la instal·lació com a un ús admès, tal i com diu la Llei 54/1997, en combinació amb l’article 24.2 de la LSR, reque­reix preceptivament un instrument d’ordenació del territori o urbanístic en sòl rústic que així la prevegi. En cas contrari, s’hauria d’acudir a la declaració d’interès general prevista a l’article 37 de la LSR i, en cas de que les determinacions del planejament impedissin la implantació de la instal·lació, només per la concurrència de raons justificades d’urgència o excepcional interès pel subministrament d’energia elèctrica (ex article 5 i no ex article 52), la comunitat autònoma podria iniciar el procediment establert a l’article 180.1 del TRLS76 (atesa la declaració d’inconstitucionalitat de l’article 244.1 del TRLS92).

Aquest procediment és l’establert per a aquest tipus de supòsit, per deixar sense efecte l’obligatorietat de subjecció a llicència municipal els actes que es promoguin per òrgans de les Administracions Públiques o Entitats de dret públic, com a principi gene­ral, tret que per raons d’urgència o excepcional interès públic, el ministre competent o l’òrgan autonòmic corresponent, acordi la remissió a l’Ajuntament del projecte en qüestió per tal que en el termini d’un mes notifiqui la conformitat o disconformitat amb el planejament urbanístic en vigor.

  1. Conclusió.

De les consideracions que hem anat realitzant en el present treball en podríem extreure dues conclusions. D’una banda entenem que és una nota positiva el fet que de cada vega­da el legislador vagi implantant una dinàmica en la regulació del règim de les activitats admissibles en el sòl rústic, iniciada ja amb Llei 1/1984, de 14 de març, d’ordenació i pro­tecció d’Àrees Naturals d’interès Especial, la Llei 12/1988, de 17 de novembre, de Camps

de Golf, la Llei 1/1991, de 30 de gener, d’Espais Naturals i de Règim Urbanístic de les Àrees d’Especial Protecció de les Illes Balears, normes que incidien de forma parcial o sectorial en el sòl actualment denominat rústic.

És amb la Llei 6/1997, de 8 de juliol, del Sòl Rústic de les Illes Balears quan el legislador intenta, en paraules de la seva exposició de motius «abordar la regulació d’aquesta classe de sòl d’una manera objectiva i detallada la qual, des de l’òptica de la seva protecció glo­bal enfront dels processos de desenvolupament urbanístic». Poc després la Llei 6/1999, de 3 d’abril, de les Directrius d’Ordenació Territorial, va pretendre l’assentament de les bases de planificació d’aquesta categoria de sòl, així com una regulació directa dels usos i acti­vitats en què, agafant com a base les definicions i procediments de la Llei 6/1997, ha inci­dit clarament en el règim d’usos i activitats inicialment previst.

Partint de la base de què es constata una clara afecció de les determinacions de la Llei de Directrius d’Ordenació Territorial damunt la Llei del Sòl Rústic, una segona conclusió serà que el règim aplicable a les distintes activitats haurà de partir per a l’operador urba­nístic de la realització d’una interpretació integradora, en qualsevol cas, de les dues nor­mes legals, tant des del punt de vista del principi de derogació per la llei posterior de les determinacions que de l’anterior hi entrin en contradicció, com també des del principi d’in­tegració amb les disposicions que de la norma anterior completin els aspectes no regulats per la nova. Tot això tenint igualment en compte aquelles determinacions que, des d’al­tres àmbits sectorials, puguin tenir incidència sobre els usos i les activitats.

És evident que qualsevol intent de sistematització en aquesta matèria, com el que hem intentat dur a terme serà sempre discutible. Hauran de ser doncs els processos d’aprova­ció i d’adaptació dels instruments de planejament territorial i sectorial prevists a la Llei d’Ordenació Territorial els que hauran d’afrontar la problemàtica, ja que molts d’aspectes a ells es remeten les normes de rang legal. A aquests instruments serà com diem, als qui correspondrà la tasca integradora que haurà de facilitar la de l’operador urbanista. Tanmateix l’autèntica integració podrà requerir que futures iniciatives legislatives harmo­nitzin la normativa d’aquest rang, intentant la introducció d’un marc que encara que sigui extens pugui centrar clarament uns paràmetres fàcilment aplicables, tant pel planificador com per la resta dels agents implicats.