La revocació de la donació que forma part
d’un pacte de definició
Sentència de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears núm. 1/2023, de 13 de gener (ponent: Sr. Terrasa García).
Antecedents: la Sentència 121/2022 de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears
Aquesta Sentència és la recorreguda en el recurs de cassació que ha donat lloc a la Sentència que és objecte d’aquest comentari.
En apel·lació, la Sentència de l’Audiència Provincial va decidir desestimar la demanda de revocació per ingratitud d’una escriptura de definició en què la filla havia renunciat a la llegítima que li corresponia a l’herència del seu pare a canvi de rebre d’ell una donació de la nua propietat d’una meitat indivisa d’uns immobles; assumia també la filla uns compromisos de pagament d’unes determinades quantitats a altres dos fills del donant. La causa de la revocació era la ingratitud, pel fet d’haver estat la donatària condemnada com a autora d’un delicte lleu de coaccions de l’article 172.3 CP.
Aquesta Sentència va ser objecte d’un molt extens comentari en el núm. 22 d’aquesta Revista, extensió que era deguda a les circumstàncies següents:
– La importància que avui en dia té el pacte successori de definició, donada la freqüència actual del seu atorgament, ja que, apart d’altres possibles consideracions, hi ha una motivació fiscal reconeguda.
– La complexitat d’aquest pacte successori, en quant suposa la juxtaposició de dos negocis jurídics distints, ambdós de caràcter unilateral, com són, d’una part, la renúncia a la llegítima —o també als restants drets successoris—, i, d’altra part, la donació o atribució que, a la vista d’aquesta renúncia, rep el renunciant. Fins al punt que s’ha convertit —com es deia en el comentari i per emprar una frase feta— en «la joguina que la bona fada del nostre Dret ha posat en mans dels seus estudiosos».
– El fet que, en la Sentència que es comentava, es feien interessants consideracions sobre les altres conseqüències que es podien derivar d’aquesta complexitat de la definició, com eren les relatives a la necessitat de computar les donacions que formen part de la mateixa per determinar si són o no inoficioses, la pèrdua del bé donat per evicció, la concurrència de la definició àmplia —amb renúncia a tots els drets hereditaris— sobre altres disposicions mortis causa en favor del definit, i, en especial, les conseqüències de la premoriència del definit respecte de l’ascendent donant, tant si deixava descendents —cas en què es plantejava la qüestió de si aquests descendents tindrien també dret a llegítima dins l’herència del seu padrí—, com si no en deixava; supòsit aquest darrer que ha plantejat la qüestió de la possible reversió de l’article 812 Cc, que va donar lloc a la cèlebre Sentència 1/1992, de 28 de maig, de la Sala Civil i Penal, la qual es recorda perquè, en el recorregut del seu corresponent procediment judicial, trobam vots particulars i sala de discòrdia.
La realitat social contemplada pel pacte successori de definició
En el recurs de cassació s’argumenta que el pacte de definició no s’ha d’interpretar d’acord amb la realitat històrica, que era la de preservar per a l’hereu la part més important del patrimoni familiar, fent donacions als altres fills a canvi de la renúncia a la llegítima; sinó que s’ha d’interpretar de conformitat amb la realitat actual, que ens mostra, segons el recurs, que s’ha alterat totalment la raó de ser del pacte, que, en puritat, s’ha convertit en l’instrument adequat per transmetre en vida als descendents els béns de l’herència, a un baix cost fiscal. Per això, argumenta, la definició s’ha d’interpretar en clau de donació i no de contracte onerós, per la qual cosa seria admissible la revocació per ingratitud de la mateixa.
En contestació a aquest raonament, la Sentència que ara comentam recorda que ja la Sentència 1/1992, de 28 de maig, va tenir en compte, dins l’evolució històrica de la definició, la superació de l’interès de preservar per a l’hereu la part més important del patrimoni familiar, finalitat que, després, apareix substituïda per la recerca de seguretat dins la successió, evitant futures situacions conflictives, i per a l’obtenció d’una distribució global del patrimoni dels progenitors entre tots els fills de manera equilibrada.
És possible —segueix dient la Sentència— que la legislació fiscal actualment vigent hagi determinat un atorgament més freqüent de les definicions, però això no suposa que la causa de la definició, com a negoci jurídic, s’hagi convertit en una donació pura i simple, ja que la causa contractual derivaria de la juxtaposició de la voluntat de l’ascendent de fer desaparèixer una limitació que pot afectar la seva successió, com és la llegítima del descendent, i la donació o atribució que en compensació aquest rep. I, pel que fa a la incidència de la legislació fiscal favorable a la definició, podrà ser un dels motius que tenen les parts per contractar, però de cap manera serà la causa del contracte, que ve donada pel joc conjunt de les dues voluntats que han quedat expressades. És un dogma dins el dret civil que els motius personals per contractar no es poden convertir en la causa del contracte, llevat que formin part del seu contingut donant-los aquest caràcter.
La conformitat de la Sentència objecte del recurs amb la doctrina establerta per la Sentència de la Sala Civil i Penal del TSJIB núm. 1/1992, de 28 de maig
En el recurs de cassació es diu que la Sentència de l’Audiència Provincial objecte del mateix, en derivar la irrevocabilitat de la donació del fet de formar part d’una definició i ser aquesta un pacte onerós, s’allunya de la doctrina que va establir la Sentència 1/1992, de 28 de maig, de la Sala Civil i Penal del TSJIB, que, segons el recurs, no va donar lloc a la reversió de l’article 812 Cc pel fet de formar part la donació d’un pacte onerós de definició, sinó per la circumstància que el pacte de definició l’havien atorgat els pares amb tots els seus fills; i això encara que el fill que va rebre, mitjançant la donació feta a un pacte de definició, la casa de la seva mare, objecte de la reversió, li va premorir —amb la qual cosa no va consolidar el seu dret a llegítima—, però sí que tenia encara unes expectatives de llegítima dins l’herència del pare.
La Sentència que es comenta dona complida resposta a aquesta al·legació. I ho fa partint de la base que la Sentència 1/1992 estableix clarament l’onerositat de la definició, ja que cada una de les parts obté millores una de l’altra, de la qual cosa derivaria, com a regla general, la validesa de la definició i conseqüent impossibilitat de reversió. El que passa és que la Sentència 1/1992 dona especial importància al fet que el fill donatari va premorir a la mare donant de la casa, amb la conseqüència que així no acreditava llegítima a la seva herència i, per tant, la renúncia va quedar sense objecte. Però aquest fill va morir després del pare, i per tant va acreditar llegítima a la seva successió, i com sigui que, en la definició, els fills havien renunciat a la llegítima d’ambdós progenitors, va considerar la Sentència que la renúncia que havia feta no havia quedat sense objecte i era vàlid el pacte de definició. En els dos vots particulars que acompanyaren la Sentència es deia que ni tan sols aquesta circumstància de la premoriència s’havia de tenir en compte i es decantaven obertament per la impossibilitat de reversió dins la definició, a conseqüència precisament de la seva onerositat; doctrina amb la qual estic substancialment d’acord com deia en el comentari fet en el núm. 22 d’aquesta Revista, fonamentat en el caràcter aleatori de la definició.
En contra del que es diu en el recurs, la Sentència 1/1992 va proclamar clarament l’onerositat i la irrevocabilitat de la definició, una vegada superat l’indicat obstacle de la premoriència del fill a la mare donant de la casa.
La complexitat de la definició
Sortint al pas de diferents al·legacions del recurs, en la Sentència es fan consideracions molt encertades sobre la complexitat de la definició, començant per dir que aquesta s’amaga baix la capa d’una senzillesa estructural desconcertant, que no ha contribuït a desvelar la seva parquedat reguladora.
La complexitat, derivada de la condicionalitat entre les prestacions d’ascendent i descendent, quedà establerta legalment per l’article 50 CDCIB, avui derogat, però, com veurem, aplicable al cas. I, segueix raonant la Sentència, les vertaderes dificultats interpretatives del precepte no deriven d’aquesta mútua condicionalitat, sinó del fet de formar part de la definició dos elements unilaterals (la donació i la renúncia). Quan la renúncia s’atorga en la mateixa escriptura pública de definició, aquest caràcter gratuït de les prestacions de cada una de les parts contractants entra en crisi manifesta, com és el cas litigiós, ja que la unitat d’acte alimenta una percepció de bilateralitat que delata el caràcter onerós del negoci jurídic resultant. Però, inclús quan no hi ha simultaneïtat, les dues prestacions es combinen per produir el pacte de definició. I és que, com va dir la Sentència del mateix Tribunal 3/2001, de 30 de desembre, el pacte es converteix en onerós encara que és gratuïta la causa de la donació, per una part, i, la de la renúncia per altra.
El fet que les donacions fetes dins la definició siguin computables per calcular la llegítima és compatible amb el seu caràcter onerós
És cert que l’article 47 CDCIB, en el seu paràgraf tercer, fa referència a les liberalitats computables, assenyalant que les mateixes s’han de tenir en compte per al càlcul de la llegítima; com ho es també que en el darrer paràgraf del derogat article 50 CDCIB es proclamava l’aplicació d’aquell precepte en morir el causant. Però de cap manera es pot deduir d’això que queda desvirtuat el caràcter onerós que es propi de la definició.
La Sentència diu que s’assenyala clarament en l’article 50 que el precepte opera simplement «a efectes de fixació de la llegítima», sense comprometre el caràcter onerós de la definició que ha proclamat prèviament en el paràgraf primer. A més hi ha el fet que la computació d’aquestes liberalitats no és sinó el mètode per establir el valor de la llegítima, especialment pel que fa als altres legitimaris no definits, que així podran conèixer aquest valor per a una possible reclamació en el seu cas.
Certament sempre s’ha considerat per part de la doctrina que les donacions fetes dins la definició han de ser objecte de la corresponent computació; de no ser així, és clar que es podria burlar el principi d’intangibilitat de la llegítima, en perjudici dels legitimaris no definits, simplement fent al definit donacions de considerable valor que deixassin reduït a mínims el cabal hereditari.
Dues consideracions més: la impossibilitat de demanar l’anul·lació parcial d’un contracte i el transfons ètic del litigi
Curiosament, en la demanda es postulava la revocació de la donació feta dins la definició, al mateix temps que es demanava la subsistència de la renúncia a la llegítima i també de la obligació imposada a la filla definida de donar certes quantitats de diners als seus germans.
La Sentència que es comenta diu, en la part final, que la petició cau dins el camp de la impossibilitat jurídica, ja que, en el cas que es revocàs la donació mantenint la renúncia i les obligacions imposades a la definida, es vulneraria la voluntat negocial que ha donat lloc al pacte successori. Així resulta, diu la Sentència, d’una línia jurisprudencial expressiva que la nul·litat parcial tan sols seria possible quan recaigués en un element accessori del contracte o que no tocàs l’essència contractual; doncs, de no ser així, s’arribaria a conclusions contràries de les resultants de l’ànim i de la voluntat de cada una de les parts contractants (STS d’1 de novembre de 1987 i de 9 de maig de 2013, entre d’altres).
Pel que fa al transfons ètic del litigi —la possible ingratitud de la filla definida en haver estat condemnada per un delicte de coaccions lleus contra la persona del pare— la Sentència que es comenta assenyala que la Sala no mostra indiferència respecte de les circumstàncies del cas, reveladores del retret que es pot fer a la conducta de la donatària. Però el caràcter irrevocable del pacte successori de definició no es pot ignorar, a falta d’una previsió legislativa que ho autoritzi i sigui d’aplicació al cas. També la Sentència de l’Audiència Provincial que va ser objecte del recurs feia unes consideracions sobre el transfons ètic del litigi, assenyalant que quedava a la potestat del donant fer, a través de testament, allò que lliurement trobi respecte d’una causa d’ingratitud invocada, inclús considerant que pot ser, en el seu cas, causa d’indignitat per succeir.
La incidència de la nova Llei de successió voluntària paccionada o contractual en la doctrina de la Sentència comentada
Ha estat un vertader esdeveniment dins del nostre món jurídic l’aparició de la Llei 8/2022, d’11 de novembre, de successió voluntària contractual o paccionada. En primer lloc, per donar una regulació molt més àmplia i detallada de la continguda en la Compilació de 1990 i, especialment, per introduir noves figures que, dins de l’estructura d’aquesta regulació, eren impensables. A més, ha estat la primera llei sectorial que s’ha dictat a les nostres illes sobre unes de les institucions del nostre Dret, rompent així l’absurd dogma que la Compilació no es podia tocar de cap manera, perquè això atemptaria contra l’essència del Dret de les Pitiüses, que es resumia en la dedicació al mateix d’un llibre —el Llibre III de la Compilació— separat dels altres.
La nova Llei amplia en gran mesura la regulació de la Compilació, essent una de les novetats introduïdes la possibilitat de revocació per part de l’ascendent donant de la definició, assenyalant les causes que poden donar lloc a la mateixa i el procediment a seguir. Això fa que es pugui pensar que la doctrina establerta per la Sentència que s’ha comentat tengui en el futur molt poc recorregut, però tal cosa no passaria de ser una conclusió equivocada. I és així perquè la disposició transitòria única de la Llei, sota el títol «Irretroactivitat i retroactivitat voluntària», assenyala que la mateixa serà aplicable als pactes que es formalitzin a partir de la seva entrada en vigor —que va tenir lloc el 17 de gener de 2023—, sense perjudici de la possibilitat que els pactes successoris abans atorgats s’hi poden sotmetre per voluntat expressa de ambdues parts contractants. D’això resulta, en una interpretació a contrario, que la Llei no és aplicable als pactes successoris atorgats abans de la seva entrada en vigor.
D’acord amb aquesta disposició, no queda ja cap dubte que el marc normatiu, d’acord amb el que s’havia de dictar la sentència en el cas contemplat, ve donat pels articles 50 i 51 CDCIB, malgrat la derogació expressa de què són objecte en la disposició derogatòria única de la Llei 8/2022. A més de concórrer en aquest cas la circumstància que la demanda es va presentar baix la vigència d’aquests preceptes. En definitiva, tots els litigis que en el futur es puguin presentar en relació amb els pactes successoris atorgats abans del 17 de gener de 2023 s’hauran de decidir segons els preceptes, avui derogats, de la Compilació de 1990. Sense cap dubte és un encert de la nova Llei disposar-ho d’aquesta manera, ja que seria un contrasentit i una vertadera injustícia que s’imposés als que amb anterioritat havien atorgat definicions unes normes que no podien ni imaginar quan varen signar el pacte.
La Compilació de 1990 no feia cap referència a la irrevocabilitat de la definició, ni tampoc a possibles causes de revocació de la mateixa. Malgrat això s’entenia que, per aplicació del principi general de l’article 1256 Cc, no podia quedar l’eficàcia del contracte a disposició d’una sola de les parts contractants. En canvi, la Llei sí que regula la possibilitat revocatòria en els articles 43 i 44.
Estableix com a causes revocatòries: les d’indignitat per succeir de l’article 7 bis CDCIB; l’incompliment per part del donatari de les càrregues imposades a la definició; la ruptura de relacions personals entre ascendent i descendent, sempre que no sigui per causa exclusivament imputable al primer, i per causa d’ingratitud que, en particular, es consideraria tal, segons la Llei, la negació indeguda dels aliments i el maltractament físic o psíquic. El fet que s’empri l’expressió «en particular» és indicatiu que hi pot haver altres causes d’ingratitud. Com veiem, una regulació molt àmplia, amb la concurrència d’una pluralitat de causes, entre les quals pot donar molt de joc la ruptura de les relacions personals entre ascendent i descendent, respecte de la qual, en el cas de litigi, no serà en moltes ocasions fàcil d’esbrinar qui ha tingut la culpa d’aquesta ruptura. És el que passava a les antigues separacions matrimonials en què sempre hi devia haver un cònjuge culpable causant de la separació, ja que no estava admès el divorci consensuat.
Pel que fa als efectes de la revocació respecte dels béns que varen ser objecte de donació dins del pacte de definició, la Llei 8/2022 no té, en seu de definició, cap disposició que reguli la matèria ni tan sols mitjançant remissió a altres preceptes. Però possiblement es pot considerar aplicable el precepte que regula aquesta matèria dins la donació universal —l’art. 35— del qual resultaria que els béns donats que es conservin dins del patrimoni del donatari o que hagi disposat d’ells a títol gratuït tornin al patrimoni del donant, amb subsistència de les càrregues que el donatari hagi imposat sobre els béns amb anterioritat a l’anotació de la pretensió de revocació en el Registre de la Propietat.
El que sí es regula en la Llei 8/2022 és la qüestió de si, en cas de revocació, el donatari recobra o no el dret a llegítima; així, assenyala la possibilitat de recobrar-la si la revocació és deguda a l’incompliment de càrregues o la ruptura de les relacions personals, ja que la concurrència de les altres causes de revocació determinaran la pèrdua definitiva de la llegítima.
És també una novetat el procediment de revocació establert en la Llei, que és un procediment notarial en què el definidor manifesta davant el notari la pretensió revocatòria perquè aquest la notifiqui de manera fefaent al descendent definit, podent aquest oposar-se a la revocació també per via notarial. Indubtablement donar aquesta sortida per fer valer la revocació respon al corrent de desjudicialització que hi ha avui en dia. Encara que aquest propòsit de sostreure la qüestió de la jurisdicció ordinària no donarà resultat en moltes ocasions, ja que es donaran pocs casos en què l’ascendent revocant es conformi amb la mera escriptura de revocació, sinó que el que resultarà normal és que vulgui recuperar la possessió dels béns donats; i per això no tindrà més remei que acudir als tribunals. I és que, en realitat, en el procediment notarial previst en la nova Llei no s’exercita cap acció sinó que simplement s’emet una declaració de voluntat en presència del notari.
Miquel Masot Miquel