La validesa d’una notificació electrònica amb remissió
de l’avís a una adreça de correu electrònic equivocada. És això un exemple de la «bona administració»?
Sentència de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior
de Justícia de les Illes Balears núm. 70/2023, de 31 de gener
(ponent: Sr. Delfont Maza).
Plantejament introductori
L’imparable procés de transició de les notificacions en paper a les notificacions electròniques altera l’equilibri de la responsabilitat dels emissors i receptors d’aquestes. Amb el sistema de notificacions en paper, el ciutadà adoptava una posició passiva, sent responsabilitat de l’administració assegurar-se de la correcció de tot el procés de notificació i responsabilitzant-se de les errades que afectaven la seva validesa si tals disfuncions ocasionaven indefensió al destinatari.
Amb les notificacions electròniques l’interessat deixa d’ocupar una posició passiva i, al contrari, ha d’estar atent i en constant vigilància davant la possible arribada d’una notificació a la seva adreça electrònica habilitada. La responsabilitat es desplaça així al destinatari. A això s’afegeix que, progressivament, s’incrementa la tipologia d’interessats que esdevenen obligats a rebre les notificacions per via electrònica, igual que s’estenen els procediments que únicament poden iniciar-se i tramitar-se mitjançant sol·licituds realitzades per mitjans telemàtics.
El Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional adverteixen que la implantació de les notificacions electròniques no pot suposar una minva de garanties, però com veurem, aquesta alteració en la càrrega de responsabilitats sí que està afectant els drets del ciutadà.
El cas de la Sentència
En un procediment de concessió de subvencions, una empresa obligada a rebre les notificacions en la seva adreça electrònica habilitada (DEH) va sol·licitar una ajuda. En la relació de les seves dades degué assenyalar una adreça de correu electrònic.
Advertits defectes en la sol·licitud se li va enviar un requeriment d’esmena a la seva DEH acompanyada d’un correu electrònic amb l’avís que se li havia dipositat l’anterior notificació. Això responia al compliment del que es preveu en l’article 41.6 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP) segons el qual: «Independentment del fet que la notificació es faci en paper o per mitjans electrònics, les administracions públiques han d’enviar un avís al dispositiu electrònic i/o a l’adreça de correu electrònic de l’interessat que aquest hagi comunicat, per informar-lo de la posada a disposició d’una notificació a la seu electrònica de l’Administració o organisme corresponent o a l’adreça electrònica habilitada única».
No obstant això, va succeir que el funcionari es va equivocar en la redacció de l’adreça de correu electrònic assenyalada per l’interessat, per la qual cosa l’avís previst en l’article esmentat mai va arribar al sol·licitant de la subvenció. I com que va transcórrer el termini de què disposava l’interessat per accedir a la notificació dipositada en la seva DEH, li va caducar el tràmit d’esmena i la subvenció li va ser denegada.
Interposat recurs de reposició invocant que la notificació del requeriment era defectuosa perquè ho era l’enviament de l’avís previst en l’article 41.6 LPACAP, l’Administració el va desestimar acollint-se a l’últim incís d’aquest precepte: «La falta de pràctica d’aquest avís no impedeix que es consideri plenament vàlida la notificació». És a dir, tant si no s’envia l’avís com si s’envia a adreça diferent de la indicada per l’interessat, la conseqüència és la mateixa: la notificació manté la seva validesa i eficàcia.
El criteri del Tribunal
La Sentència ja adverteix que la controvèrsia no és molt clara i reconeix que en un cas anterior sobre una qüestió similar es va dictar Sentència —la núm. 266/2020; ECLI:ES:TSJBAL:2020:434— desestimant el recurs i atorgant validesa a la notificació. No obstant això, es canvia el criteri en advertir que: «El incumplimiento de la obligación de remitir un aviso electrónico que impone el art. 41.6 de la LPAC supone apartarse de la recta aplicación del principio de buena administración y puede ser causante de experiencia de indefensión si la ausencia de dicha comunicación revierte en desconocimiento del acto».
La Sentència coneix que el TC en la Sentència núm. 6/2019 va declarar constitucional un precepte similar (art. 152.2 LEC) i que el TS, en la Sentència núm. 610/2022, de 25 de maig (ECLI:ES:TS:2022:2286), va declarar la legalitat del Reial Decret 203/2021, de 30 de març, pel qual s’aprova el Reglament d’actuació i funcionament del sector públic per mitjans electrònics i que recull el mateix criteri de l’article 41.6 LPACAP.
No obstant això, en l’aplicació al cas concret adverteix que la remissió d’un correu electrònic amb l’«avís de cortesia» a una adreça equivocada no pot quedar sense cap conseqüència jurídica. Per a això s’acull a la Llei 4/2011, de 31 de març, de la bona administració i del bon govern de les Illes Balears, que reconeix el dret de la ciutadania a relacionar-se amb l’Administració de la Comunitat Autònoma per mitjans electrònics, però també que aquesta Administració està obligada a una conducta prou diligent com per evitar possibles disfuncions derivades de la seva actuació. I si, com en el cas, un error humà del servei públic provoca que un avís —que l’Administració està obligada a remetre— no arriba al seu destinatari, el principi de bona administració exigeix que es corregeixi l’equivocació per qui està en disposició de fer-lo. Com indica la STS núm. 1909/2017, de 5 de desembre (ECLI:ES: TS:2017:4499), aquest principi «no se detiene en la mera observancia estricta de procedimiento y trámites, sino que más allá reclama la plena efectividad de garantías y derechos reconocidos legal y constitucionalmente al contribuyente».
La Sentència recorda que el Tribunal Constitucional ja adverteix que una notificació correctament practicada en el plànol formal no suposa que compleixi amb la finalitat que li és pròpia, és a dir, que respecti les garanties constitucionals (STC 126/1991; 290/1993; 149/1998; y 78/1999).
La força del principi de bona administració
L’últim incís de l’article 41.6 LPACAP —la falta de pràctica d’aquest avís no impedirà que la notificació sigui considerada plenament vàlida— deixa poc marge per a interpretacions, però si l’Administració es va equivocar enviant el correu a una adreça que no era, el que s’imposa és corregir aquesta errada. L’Administració no pot emparar-se en l’aspecte formal per amagar la responsabilitat de la seva equivocació.
Això és el que imposen els principis de la bona administració que li exigeixen un deure de diligència que no s’atura en la sola observança del procediment, sinó que ha de realitzar les actuacions que siguin més adients per salvaguardar els drets i garanties dels interessats. Encara que l’altra actuació, sigui formalment i procedimentalment correcta. Aquets principis, pel que va succeït en el cas que ens ocupa, no passen de ser un catàleg de bones intencions perquè quan finalment s’arriba a la controvèrsia del cas concret, es deixen aparcats i s’imposen els de la clàssica administració; això és, els duen a entendre que, si no és obligat corregir els errors propis —perquè amb tot l’actuació no és il·legal— no han de corregir-se, encara que això reverteixi en perjudici del ciutadà.
El Tribunal Suprem (Sentència núm. 1853/2019, de 18 de desembre) assenyala que el dret a una bona administració no es tracta «de una mera fórmula vacía de contenido» sinó que «se impone a las Administraciones públicas de suerte que a dichos derechos sigue un correlativo elenco de deberes a estas exigibles, entre los que se encuentran, desde luego, el derecho a la tutela administrativa efectiva».
Una administració que vetlli pels drets i interessos dels seus ciutadans exigeix que, en advertir-se una errada d’aquesta que suposi un perjudici a l’interessat, l’ha de corregir. En el cas comentat, retornant les actuacions i repetint l’avís a l’adreça de correu electrònic correcta.
En determinats i singulars supòsits —error en l’enviament del correu electrònic, ruptura del principi de confiança legítima quan totes les notificacions s’havien avisat menys una (STSJ de Catalunya núm. 578/2018, de 15 de juny) —, la previsió de l’últim incís de l’article 41.6 ha de cedir davant drets com el dret a una bona administració. Drets que ja han accedit als textos legals, però que no aconsegueixen passar de l’enunciat a l’aplicació pràctica. Es queden en fórmules buides si, com en el cas examinat, no se’ls dota de contingut.
En haver-se interposat recurs de cassació contra la Sentència aquí comentada, esperem que la seva admissió ens condueixi a definir quin plat de la balança pesarà més. L’aplicació literal —i correcta— de l’article 41.6 LPACAP o els proclamats principis de la «bona administració».