L’habitatge en temps de crisi: la situació de vulnerabilitat no és títol per a l’ocupació immobles

L’habitatge en temps de crisi: la situació de vulnerabilitat no és títol per a l’ocupació immobles

Sentència de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Balears
núm. 301/2020, de 9 de juliol (ponent: Sr. Latorre López).

Sentència de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears
núm. 404/2020, de 19 d’octubre (ponent: Sr. Gibert Ferragut).

Sentència de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears
núm. 478/2020, d’1 de desembre (ponent: Sr. Izquierdo Téllez).

Sentència de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears
núm. 483/2020, d’1 de desembre (ponent: Sr. Gibert Ferragut).

Les sentències de l’Audiència Provincial de Balears que comentarem es dicten en casos de precari en els quals es fa palesa l’actual situació de manca d’habitatge per a la població. Aquestes resolucions desmenteixen la idea, estesa en els ambients jurídics i que ha traspuat també a l’opinió pública, que un cop ocupat l’habitatge sense títol per una persona en situació de vulnerabilitat social es fa impossible o molt difícil el seu desnonament; però també evidencien com, a vegades, s’utilitza el dret i es forcen el mecanismes que el mateix ordenament jurídic ofereix per obtenir una resposta a problemes que tenen una dimensió política i que tan sols es poden resoldre en el marc d’una solució general que està en mans del legislador.

Les resolucions seleccionades el que confirmen és que el jutges continuam aplicant la llei conscients com som del perjudici que pot causar a les persones necessitades que ocupen un habitatge, però ben conscients, també, que les polítiques socials han de ser públiques, duites a terme pel govern o el legislador i que en aquest àmbit, com en d’altres, la judicialització no és la solució.

La primera Sentencia objecte de comentari resol el recurs d’apel·lació contra la sentència d’instància acordant el desnonament, basat en l’al·legació que el demandat es troba en situació de risc d’exclusió social.

El Tribunal considera que l’art. 47 CE no pot sustentar per ell tot sol una decisió que exclogui el desnonament perquè aquest precepte constitucional no es troba ubicat a la secció primera del títol I del capítol II de la Constitució dedicada als drets fonamentals i llibertats públiques en els quals la Constitució es configura com una norma d’aplicació directa en el contingut bàsic d’aquests drets, sinó que es troba en el capítol III, dedicat als principis rectors de la política social i econòmica i per això ha de menester un desenvolupament normatiu (art. 53.3), ja que l’esmentat article constitucional, després de reconèixer el dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat, determina que han de ser els poders públics els que promoguin les condicions necessàries i estableixin les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació.

Tal com argumenta el Tribunal, l’art. 47 CE no és títol habilitant per mantenir-ne l’ocupació, vulnerant-se un altre dret com seria el de propietat, havent d’acudir-se, en el seu cas, a altres serveis socials a fi que resolguin el problema que es denuncia en l’apel·lació. El Tribunal recorda que, per a l’assignació d’un habitatge de protecció social, han de seguir-se els tràmits administratius corresponents i justificar el compliment dels requisits legals, sense que els tribunals puguin emparar que s’acudeixi a la via de fet.

Resulta especialment significativa la referència que aquesta Sentència fa al dret internacional quan consagra el dret a l’habitatge com a mandat dirigit als estats que no enerva el dret al desnonament en cas d’ocupació il·legal.

En concret, i en referència al Tribunal Europeu de Drets Humans, la Sentència assenyala que:

«Es cierto que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos ha determinado que la pérdida de una vivienda es una de las más graves lesiones del derecho al respeto del domicilio y que toda persona que corra el riesgo de ser víctima de tal pérdida debe, en principio, poder obtener el examen de la proporcionalidad de dicha medida (sentencias McCann/Reino Unido, demanda nº 19009/04 (TEDH 2008, 30), apartado 50, y Rousk/ Suecia, demanda nº 27183/04 (JUR 2013, 269717), apartado 137). No obstante, hay que recordar que no estamos ante un derecho subjetivo directamente exigible ante la Administración ni ante los Tribunales, más allá de los términos en que lo haya establecido el legislador (art. 53.3 de la Constitución anteriormente citado), que en el supuesto del legislador español estatal y autonómico balear no se ha desarrollado, de forma que no existe una solución legal que permita a una persona que carezca de recursos suficientes para acceder a una vivienda la ocupación sin título alguno para ello de una propiedad perteneciente a un particular o a una sociedad. Este derecho será exigible ante la Administración prestadora de servicios, pero no ante un particular o una sociedad, que no es el sujeto obligado a satisfacer la necesidad de vivienda y, por el contrario es titular del derecho a la propiedad privada conforme al art. 33.1 de la Constitución, también reconocido en el artículo 1 del Protocolo Adicional del Convenio Europeo de Derechos Humanos, derecho que puede ser lesionado y cuya protección sí es directamente exigible ante la justicia ordinaria, como sucede en el presente caso en el que se plantea la recuperación de la posesión no amparada por título alguno».

I en referència a l’altre mecanisme de protecció dels drets humans, el de les Nacions Unides, la Sentència indica que:

«El Dictamen de 20 de junio de 2017, aprobado por el Comité de Derechos Económicos, Sociales y Culturales del Consejo Económico y Social de Naciones Unidas, contiene una serie de conclusiones y recomendaciones en relación al derecho a una vivienda digna. Se refiere el mencionado Dictamen, en el supuesto de desalojo justificado, como es el caso, al hecho de que las autoridades estatales o autonómicas deben garantizar una vivienda alternativa de forma que, una vez más, comprobamos que se trata de recomendaciones dirigidas a las autoridades que tienen atribuida la competencia en materia de vivienda, pero ninguna norma legal permite desestimar una demanda cuando se acredita que el demandado se encuentra en situación de precario como es el caso, aunque en el ocupante concurra una situación de precariedad económica o necesidad, ni tampoco se permite suspender el desahucio».

La situació de vulnerabilitat no és títol que justifiqui l’ocupació de l’habitatge

La segona Sentència comentada revisa la que va dictar el Jutjat de Primera Instància estimant l’acció de desnonament per precari d’habitatge. El recurs d’apel·lació es va fonamentar en dos motius: hi havia un títol constituït per un contracte d’arrendament formalitzat amb un tercer que es va atribuir la condició de propietari sense ser-ho; i el demandat arrendatari es trobava en situació econòmica d’angoixant necessitat.

Pel que fa al primer motiu, la Sentència entén que no s’acredita l’existència de contracte de lloguer ja que la part demandada aporta una fotografia del document que suposadament el contenia, ni tan sols l’acompanya el contracte mateix. A més a més, no es proposa la testifical de la persona que apareix com a arrendador ni de la «señora que se presentó como representante de la propiedad» i «le ofertó la vivienda» a l’ocupant, com s’al·lega en l’escrit d’interposició del recurs d’apel·lació, ni es justifica el pagament de cap mensualitat de renda. Finalment, la Sentència estableix que no consta que la persona que figura com a arrendador hagués estat mai propietària ni usufructuària de l’habitatge.

És aquest darrer argument del Tribunal el que té un abast més general i que pot ser utilitzat en tots aquells litigis, que es donen amb una certa freqüència, en els quals la part demandada exhibeix com a títol un contracte suposadament firmat per un tercer que mai ha estat propietari o ha tingut facultats per cedir l’ús de l’immoble. La càrrega de la prova de la titularitat de l’arrendador recau en el demandat ja que és ell qui invoca l’existència de títol com a fet impeditiu de l’acció de desnonament.

Atesos els termes en què es manifesta el Tribunal, sembla que aquest títol —contracte signat per un no propietari sense cap prova que ho fos— no seria hàbil per oposar-se al desnonament, per enervar l’acció de recuperació de la possessió fins i tot en aquells supòsits en què la part demandada l’hagi signat de bona fe.

El segon motiu d’apel·lació consistia en posar de manifest la situació de vulnerabilitat social en la qual es trobava la demandada apel·lant. En concret, en el recurs s’addueix que la demandada és viuda des de 1999, que és mare de tres fills i que té escassos recursos econòmics ja que fa feina com a dona de neteja i cobra uns 600 euros mensuals, per la qual cosa, es llegeix a l’escrit d’interposició del recurs, la demandada «para el caso de que prosperara la presente demanda […] quedaría en una situación de total desprotección, pues sus ingresos no son suficientes para acceder a una vivienda en régimen de alquiler».

La resposta del Tribunal és contundent: «nada de ello constituye título que dé amparo a su posesión contra la voluntad de la dueña del inmueble por lo que la condición de precarista de la demandada ha de quedar corroborada, ello sin perjuicio de que se adopten las medidas procedentes en caso de lanzamiento a fin de evitar situaciones graves de desprotección y vulnerabilidad».

L’acció de desnonament per precari no és intercanviable amb l’acció de protecció de la possessió

En aquest cas, el Jutjat de Primera Instància va estimar l’acció de desnonament. El recurs de la part demandada es fonamenta en els motius següents: primer, la part actora presenta com a títol de propietat una nota simple del Registre de la Propietat que estava obsoleta; segon, caducitat de l’acció per haver transcorregut el termini establert en l’art. 439.1 de la Llei d’enjudiciament civil (LEC).

Ambdós motius es rebutgen. El primer, perquè en primera instancia no s’havia discutit la titularitat de l’immoble a favor de l’actora. El que fa la demandada apel·lant és, doncs, introduir extemporàniament una nova al·legació, la qual cosa no es pot admetre en un sistema de recurs d’apel·lació com el nostre en què l’objecte del procés no es pot ampliar en segona instància en relació amb els termes que havia quedat delimitat per les al·legacions oportunament adduïdes en la primera instància. Entrar a examinar una qüestió que no va ser objecte de debat processal en la primera instància podria causar indefensió.

El segon motiu revela que la part demandada no pot canviar la causa petendi tal com aquesta ve establerta per la part actora en l’escrit instaurador de la litis. En el present cas, la demandant havia volgut interposar una acció de desnonament per precari, però la part demandada contesta com si el que s’exercités fos una acció de recuperació de la possessió de l’art. 439.1 LEC (les antigues accions interdictals) ja que en aquest supòsit tindria rellevància la data en què la demandada va entrar en possessió de l’habitatge (l’article esmentat estableix un termini de caducitat d’un any per a l’exercici de l’acció de recuperació de la possessió) que és una dada que, segons la part recorrent, no s’hauria acreditat.

Doncs bé, el que fa la Sentència que comentem és advertir que aquí no s’exercita una acció d’interdicte sinó una acció de desnonament per precari i, en aquest cas, la data de l’ocupació de l’immoble és irrellevant. La qüestió central és si la part demandada té o no títol per a la seva possessió immediata de l’immoble amb independència de la data en la qual va entrar en aquesta possessió, i com que l’esmentada part no acredita títol que empari la seva ocupació, triomfa l’acció de desnonament.

El pagament de les despeses de l’habitatge per part del demandat no exclou el precari

En aquest supòsit la Sentència de primera instància que acorda el desnonament per precari és apel·lada per la demandada tot al·legant l’existència d’un contracte de lloguer i que el llogater venia pagant les despeses de propietat horitzontal, subministrament d’aigua i llum.

En relació amb el primer motiu d’apel·lació es reitera que incumbeix al demandat la prova de l’existència del contracte de lloguer, i aquesta prova no s’ha produït ja que, com diu la Sentència, de les mateixes al·legacions del demandat es dedueix que va signar un document i aquest document no s’aporta; no demostra tampoc que hagi fet pagament de qualque renda ni que l’hagués consignada en cas que la propietat hagués rebutjat el cobrament. És més, la part demandada ni tan sols té coneixement de la identitat de l’anterior propietari que, segons addueix, va actuar com a arrendador.

Pel que fa a les despeses de l’habitatge, no s’ha acreditat que el demandat se’n fes càrrec, però encara que sí s’hagués provat aquest fet, d’ell no podríem concloure en l’existència de contracte de lloguer, ja que, argumenta la Sala «[e]n cualquier caso, no se trataría de contraprestaciones por la concesión del uso de la vivienda por lo que no quedaría desnaturalizado el precario».

Carlos Gómez Martínez