Llengua, dret i autonomia

B. COLOM PASTOR. Palma: Obra Cultural Balear─Lleonard Muntaner, Editor, 2011 (Col·lecció Terra d’Argensa; 2).

L’autor del present llibre ––professor titular de dret administratiu a la Universitat de les Illes Balears i un dels principals estudiosos de les nostres institucions autonòmiques— ha recopilat una selecció de dotze articles, o capítols de llibres o parts de capítols, que ha publicat durant els darrers trenta anys sobre el règim jurídic de la llengua catalana a les Illes Balears.

En la presentació del llibre, COLOM manifesta la confiança en el fet que la publicació «sigui útil, que faciliti als lectors informació sobre l’evolució del règim jurídic de la llengua catalana a les Illes Balears, i que els ajudi a reflexionar sobre el punt de sortida, el camí que hem fet, la situació actual, les mancances i els camins que podrem prendre. A més, crec que és oportú que aquest llibre aparegui ara, en un moment en què alguns dels principis en què es fonamenta el marc legal de la llengua han estat qüestionats pel Tribunal Constitucional i quan el sectors més sensibilitzats per la llengua experimenten una certa impotència per la impressió d’estancament.» I és que, després de gairebé trenta anys de vigència de l’Estatut d’autonomia —que proclama que la llengua pròpia de les Illes Balears és la catalana— i vint-i-cinc de la Llei de normalització lingüística (LNL), que els diputats autonòmics aprovaren per unanimitat, es torna a debatre si el sistema educatiu s’ha de fonamentar en el model de lliure elecció lingüística o de separatisme lingüístic electiu (que s’aplica al País Basc, Navarra o a la Comunitat Valenciana) o en el model del bilingüisme integral o de conjunció lingüística (com és el cas de Catalunya).

Precisament, en relació amb aquesta problemàtica —model lingüístic educatiu en l’ensenyament no universitari— trobam un dels comentaris més interessants del llibre (capítol 3). L’autor, un cop ha analitzat la LNL, assenyala que «després del primer ensenyament[1] el model lingüístic no és de lliure elecció lingüística, sinó el de bilingüisme integral, o dit d’una altra manera, que la llengua vehicular dels nivells superiors al primer ensenyament no és la que elegeixen els alumnes, sinó la que fixa l’Administració, i l’Administració no és lliure a l’hora de fixar-la, sinó que està vinculada pels objectius que la Llei li imposa, un dels quals és assegurar l’ús progressiu de la llengua pròpia com a llengua vehicular a tots els centres, no separant els alumnes per raó de llengua. Aquest model, que es caracteritza per vehicular l’ensenyament a tots els alumnes en les dues llengües ha estat declarat plenament constitucional […]». Val a dir que si, en un primer moment, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears havia declarat que la LNL havia optat pel model de separació electiva (Sentència del TSJIB de 28 de juny de 1996), posteriorment proclamà que el model educatiu fixat pel legislador és el de conjunció lingüística o bilingüisme integral (sentències del TSJIB de 12 de juny de 1998 i de 22 de novembre de 2011).

Al 1997, es publicaria el Decret 92, de 4 de juliol, pel qual es regula l’ús i l’ensenyament de i en llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, en els centres docents no universitaris de les Illes Balears, en virtut del qual com a mínim la meitat de les assignatures de l’ensenyament no universitari s’han d’impartir en català. COLOM ens recorda que la legalitat plena d’aquest Decret fou declarada tant pel TSJIB (Sentència de 12 de maig de 1998) com pel TS (Sentència de 4 d’octubre de 2002). Aquí també podem portar a col·lació la recomanació del Comitè d’Experts sobre la Carta europea de les llengües regionals o minoritàries (2005): «se alienta a las autoridades competentes a establecer modelos educativos esencialmente en catalán para la enseñanza preescolar, primaria y secundaria en las Islas Baleares, de conformidad con los compromisos específicos contraídos en estos ámbitos.»

L’autor del llibre reconeix els avanços que s’han donat en els àmbits educatiu, oficial i administratiu, però considera que s’hauria d’haver aprofitat la reforma estatutària de l’any 2007 per millorar la regulació de la llengua pròpia en dos aspectes: d’una banda, per equiparar-la a la llengua castellana i, de l’altra, per fer-ne efectiva l’oficialitat i, per tant, donar-li contingut. En aquest sentit, COLOM —que va formar part de la Comissió Assessora per a la Reforma de l’Estatut— ens diu que les novetats de la reforma són escasses (val a dir que el motiu primordial, i gairebé únic, de la reforma de l’Estatut va ser blindar la Llei de consells insulars de l’any 2000 davant el recurs d’inconstitucionalitat que va interposar el Govern de l’Estat, i que encara està pendent de resolució). Així, retreu el que no s’ha fet: l’Estatut no defineix llengua pròpia, ni llengua oficial, ni assenyala les conseqüències que se’n deriven; l’Estatut no preveu un conjunt de drets i deures lingüístics o principis rectors en matèria de llengua; no inclou cap conquesta duta a terme per la Llei de normalització o els reglaments que la despleguen; no avança en l’equiparació perquè no es proclama el deure de conèixer el català, i no regula la projecció exterior de la llengua, ni cap normativa per pal·liar els incompliments de l’Estat en matèria de llengua pròpia a l’Administració de Justícia i a l’Administració perifèrica, ni tampoc per facilitar la utilització de la llengua a les institucions centrals de l’Estat (p. 272-273).

En el darrer capítol del llibre recull unes anotacions politicojurídiques a la Sentència 31/2010 del Tribunal constitucional, de 28 de juny, per la qual es resol el recurs contra l’Estatut de Catalunya. Segons l’autor, després de la Sentència, «la llengua catalana està més subordinada a la castellana. Ens allunyam del mateix estatus, de la paritat lingüística, dels mateixos drets lingüístics, del reconeixement de la diversitat i del principi de recuperació de les llengües que no són la castellana.» I és que el Tribunal interpreta que: a) no hi ha un deure generalitzat de conèixer el català equivalent al deure de conèixer el castellà; b) el català no pot ser llengua d’ús preferent (si bé pot ser llengua vehicular en l’ensenyament, però conjuntament amb el castellà, encara que accepta que el català pugui ser el «centre de gravetat» per raons de normalització lingüística; c) s’han d’arbitrar mecanismes perquè el dret dels ciutadans a rebre les comunicacions i les notificacions en castellà pugui fer-se efectiu sense formalitats ni condicions, i d) el dret dels ciutadans a ser atesos en llengua catalana només pot ser exigible de manera immediata i directa en les relacions entre aquells i els poders públics, no en les relacions privades.

El llibre acaba amb una cronologia (capítol 13) i set annexos (p. 287-384), d’entre els quals destacam: el 5è i el 6è, dedicats, respectivament, als informes del Comitè General d’Experts sobre la Carta i recomanacions del Comitè de Ministres  i als treballs parlamentaris sobre la reforma de l’Estatut d’autonomia de 2007 referits a la llengua.

Per concloure, podem asseverar que estam davant d’un conjunt de treballs escrits per un autèntic especialista en la matèria jurídica lingüística —i gairebé únic a la nostra comunitat autònoma, crec que amb la sola excepció de Lluís SEGURA GINARD, exdirector de l’Institut d’Estudis Autonòmics—. Això no obstant, i aquí rau un fet interessant, el llibre, sense perdre mai el rigor tècnic que cal esperar d’un professor universitari, també té un abast divulgatiu, que fa que sigui de fàcil lectura, circumstància aquesta poc freqüent, desgraciadament, en les obres de caire jurídic.

J.M.M.R.


[1] Aquest primer ensenyament es regeix per l’Ordre de 13 de setembre de 2004, per la qual es regula el dret dels pares, les mares o els tutors legals a elegir la llengua pròpia del primer ensenyament dels alumnes dels centres sostinguts amb fons públics. Aquesta Ordre, que havia estat derogada pel Decret 67/2008, de 6 de juny, ha reviscolat arran de la Sentència del TSJIB de 22 de novembre de 2011. Convé recordar que el primer ensenyament compren l’educació infantil i el primer cicle de l’educació primària.

 

Etiquetado con: ,