Moment de la fixació del règim econòmic del matrimoni i inclusió dins la societat de guanys dels béns adquirits de manera onerosa per un dels cònjuges
Sentència de la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Balears,
núm. 326/2021, de 12 de juliol (ponent: Sr. Gibert Ferragut).
La determinació del règim economicomatrimonial
En el litigi es discuteix si el règim econòmic en què es varen casar els cònjuges, avui ja separats, és el de la societat de guanys, tesi de l’esposa en la seva demanda, o el de separació de béns, tesi del marit en la demanda reconvencional. A més, de manera subsidiària, i pel cas que s’estimés la demanda de l’esposa, demana el marit que l’habitatge i les dues places d’aparcament que havia comprat durant el matrimoni, tinguin caràcter privatiu.
El tribunal assumeix la conclusió a la qual arriba la Sentència d’instància, ja que considera que el matrimoni es va celebrar el 4 de novembre de 1969, per la qual cosa el règim del matrimoni venia determinat per l’art. 15 Cc en la seva redacció originària —anterior al Decret 1836/1974, de 31 de maig— expressiva que l’esposa ha de seguir la condició —o sigui el veïnatge civil— del marit. Per tant, i com a punt de partida, és obligada la determinació certa d’aquest.
El marit va arribar a Mallorca l’any 1967 i no va fer ni ha fet cap manifestació de voluntat declarant voler adquirir el veïnatge civil mallorquí, pel que és clar que no el tenia quan es va casar. Tampoc tenia veïnatge civil català, ja que no ha quedat acreditat en el litigi que, abans de venir a Mallorca, residís a Catalunya el temps suficient per guanyar-hi veïnatge civil. Aleshores tenia veïnatge civil comú, el qual era també el veïnatge civil propi de l’esposa; i això ens porta inevitablement a la conclusió que el matrimoni es va casar baix el règim de la societat de guanys.
I, com diu la Sentència, sortint al pas de les al·legacions de l’espós, aquest règim no va ser alterat fins a la dissolució del vincle conjugal, ja que no es pot admetre que el règim estava indeterminat i imprecís, no tenint tampoc cap rellevància el fet que, quan el marit va comprar els béns immobles als quals es farà immediata referència, declarés que estava casat en règim de separació de béns, ja que no és la declaració unilateral d’un dels cònjuges el que determina el règim economicomatrimonial.
Arribats a aquest punt, el que s’imposa és examinar la petició subsidiària de la demanda reconvencional.
La petició que es declarin béns privatius de l’espòs, dins de la societat de guanys, l’habitatge i les dues places d’aparcament comprats per ell durant el matrimoni
Aquesta privacitat derivaria, segons l’espòs, del fet que el diners mitjançant els quals es va poder realitzar la compravenda provenien d’una donació de la seva germana, pel que tindrien el caràcter de privatius ex art. 1346 Cc, ja que es va tractar d’una adquisició d’aquests diners a títol gratuït.
Però la Sentència no dona recorregut a aquest raonament, ja que considera acreditat que el traspàs d’aquest capital del patrimoni de la germana al del germà va ser degut a l’atorgament d’un contracte de vitalici, en virtut del qual s’obligava el germà a donar en vida cura i aliments a la germana. Aleshores, el seu caràcter onerós era evident, entrant dins l’abast de l’art. 1347 Cc, que estableix que pertanyen a la societat de guanys els béns obtinguts pel treball o indústria de cada un dels cònjuges. Conclusió que, afegeix la Sentència, es veu reforçada per la presumpció de ganancialitat de l’art. 1361 Cc, que imposa a qui sosté la privacitat d’un bé la càrrega de provar-la.
Unes breus reflexions sobre la Sentència
Al llarg dels molts anys que vaig exercir l’advocacia vaig poder comprovar la desorientació de la gent —particularment quan es tractava de gent nascuda fora de Mallorca i que després passaren a residir-hi— sobre el règim economicomatrimonial en què s’havien casat. Fins i tot es pot dir que era opinió general majoritària que, pel sol fet de viure a Mallorca, encara que s’haguessin casat fora o al poc tems d’estar a l’Illa, el seu règim economicomatrimonial passava a ser el de separació de béns.
Idea que no pot ser més desencertada ja que, com ens recorda la Sentència, el règim es determina en el moment de contreure matrimoni i ja no es pot modificar si no és mitjançant l’atorgament de capitulacions matrimonials. Per això, ha resultat una bona política legislativa establir que en la inscripció del matrimoni en el Registre Civil consti també el règim economicomatrimonial, com assenyala l’art. 60 de la Llei 20/2011, de 21 de juliol, del Registre Civil. El precepte diu que si no es presenten capítols, s’inscriurà com a règim el que fos supletori segons la legislació aplicable. I, en aquest cas, els criteris a seguir —de conformitat amb els art. 16 i 9 Cc— ens portaran en molts de casos cap a la separació de béns, sigui per tenir el dos cònjuges veïnatge civil a les Illes, sigui per establir-hi la seva residència habitual.
El cert és que hi pot haver situacions en què es dona per suposat que el règim és el de separació de béns, quan es tracta de matrimonis residents a Mallorca, sense fer un rigorós estudi de les circumstàncies en què es va celebrar el matrimoni: quan de temps duien a la nostra Illa quan es varen casar, quina era la seva procedència, etc. Fins i tot algú va comentar en el seu moment —sense que de cap manera s’hagi volgut comprovar— que la cèlebre Sentència de la Sala Civil i Penal del TSJ núm. 1/1998, de 3 de setembre —que va declarar inaplicable dins d’un règim de separació de béns l’art. 1320 Cc, confirmant així la validesa d’una hipoteca constituïda unilateralment pel marit sobre l’habitatge conjugal—, podria haver tingut un altre pronunciament si dels llinatges no mallorquins del marit i del fet que, segons la legislació aleshores aplicable, era el seu veïnatge civil el que determinava el règim econòmic del matrimoni, es deduís que no era la separació de béns el règim en el qual es varen casar.
I acabo el comentari dient que la lectura de la Sentència i aquestes petites reflexions m’han confirmat, una vegada més, que a les nostres Illes ens podem felicitar per tenir un règim legal supletori tan simple, eficaç, senzill i respectuós amb la voluntat de cadascun dels cònjuges com és la separació de béns.