COMENTARIS I NOTES

NOTES SOBRE ORGANITZACIÓ A LA NOVA LLEI DE RÈGIM JURÍDIC DE L’ADMINISTRACIÓ

BALEAR Lluís J. Segura Ginard

Advocat de la comunitat autònoma de les Illes Balears ^[1]

I. Idees introductòries

En la cinquena legislatura, el Parlament de les Illes Balears va escometre una reforma de la legislació institucional i administrativa de gran abast’, que va culminar amb la Llei 3/2003, de 26 de març, de règim jurídic de l’Administració de la comunitat autònoma (d’ara endavant, LRJACA)^{[2] [3]}. La conveniència i l’oportunitat del text, en complir-se el vintè aniversari de l’autonomia balear, s’havien fet evidents: d’una banda, la Llei de règim jurí­dic de 1984 havia quedat obsoleta i c larament superada per diversos canvis en la legisla­ció estatal i autonòmica i també per l’evolució mateixa de l’aparell administratiu autonò­mic; d’altra banda, una vegada promulgada la Llei 4/2001, de 14 de març, del Govern de les Illes Balears^[4], es feia necessari principalment per motius tècnics— completar el marc normatiu fonamental del poder executiu autonòmic. Cal recordar que el legislador havia reservat per a aquest cos normatiu la regulació dels aspectes de caràcter estatutari i havia volgut diferir a una altra llei l’ordenació oe l’Administració autonòmica, com s’afirma explí­citament en l’exposició de motius^[5].

Fetes les consideracions anteriors, convé advertir el lector de les pretensions d’aquest breu treball, que no són res més que posar en relleu alguns dels trets característics de la nova llei en matèria d’organització administrativa, a fi de suscitar alguna reflexió teòrica d’abast general. Per dur a terme aquest plantejament, sembla correcte referir-se, en pri­mer lloc, a la decisió del legislador d’estendre o de limitar la virtualitat de la llei a les per­sones juridicopúbliques afectades. Posteriorment, s’imposa l’observació del model admi­nistratiu adoptat, particularment pel que fa a la possibilitat d’estructures perifèriques. Per acabar, convé repassar algunes de les mesures més significatives que aporta el nou text on matèria d’organització.

1. L’àmbit d’aplicació subjectiu.

Una de les disfuncions que pot apreciar-se amb facilitat en la legislació balear és la dis­paritat de criteris terminologies amb relació al concepte de comunitat autònoma i a les peces que la integren. Des d’aquesta perspectiva, tant la Llei del Govern com el text legal que és l’objecte d’aquest treball suposen un pas endavant amb efectes aclaridors. El títol de la Llei deixa clar el nom del subjecte estatutari a què ens referim, «l’Administració de la comunitat autònoma», ens dotat de personalitat jurídica única que actua «sota la direc­ció superior del president i del Govern» (art. 5.2 LRJACA).

Aquest és el destinatari principal de la nova regulació, però cal recordar immediatament que la LRJACA és aplicable també —parcialment, segons l’apartat 2 de l’article 1— a les «entitats de dret públic dependents de l’Administració de la comunitat autònoma, inte­grants de l’administració instrumental», les quals «han de subjectar-ne l’activitat a aques­ta llei quan actuïn en l’exercici de potestats administratives». El precepte permet una lec­tura harmònica amb la normativa que actualment disciplina aquests tipus d’entitats, que encara té com a referent fonamental la Llei 3/1989, de 29 de març, d’entitats autònomes i empreses públiques i vinculades^b; una llei que requereix modificacions d’una certa inten­sitat a la vista de l’evolució experimentada per les legislacions estatal i autonòmica en matèria d’entitats instrumentals.

La determinació de l’àmbit subjectiu d’aplicació s’ha plantejat en termes d’una certa contenció. En efecte, el legislador ha renunciat a aprovar el que es podria denominar el règim jurídic comú de les administracions territorials de les Illes Balears, o bé a estendre part de la regulació a altres subjectes públics respecte de s quals el Parlament no ha deter­minat encara regles suficients en matèria de règim jurídic i de procediment administratiu. Per a aquestes operacions el legislador hi està facultat, sens dubte, en virtut de l’article 11 (apartats 2 i 3) de l’Estatut d’autonomia.

En canvi, s’ha aprofitat la regulació del règim jurídic de l’Administració autonòmica per estendre excepcionalment, a través de la disposició addicional cinquena de la LRJACA, el ^[6]

règim lingüístic d’aquesta Administració a la resta d’ens públics, territorials i institucionals, incloses les corporacions de dret públic i els concessionaris^[7].

La tendència a limitar l’àmbit subjectiu d’aplicació de la norma, procliu a la sectorialit- zacio pràcticament absoluta, suscita dubtes des de posicions favorables a una construcció més racional del sistema administratiu^[8], i a més contrasta amb l’experiència d’altres comu­nitats autònomes. Sovint les lleis del Parlament balear que, des d’un punt de vista mate­rial, hom podria qualificar d’administratives solen limitar el seu radi d’acció a un sol tipus d’entitats públiques, tot marginant la possibilitat d’estendre determinades regulacions al conjunt d’entitats que integren el sistema administratiu balear Això és particularment objectable quan l’ampliació de l’àmbit subjectiu d’aplicació pot venir exigida per raons evi­dents de tècnica jurídica i, en concret, per la necessitat d’evitar una diversitat de règims provocadora de disfuncions o, fins i tot, contrària al principi de seguretat jurídica. En aquest context argumental i només a tall d’exemple, es pot afirmar que amb l’aprovació de la LRJACA s’ha perdut una bona ocasió per millorar el règim jurídic i procedimental dels consells insulars i per completar, doncs, la regulació del seu marc normatiu actual^s.

1. Els trets essencials i estructurals de l’Administració autonòmica.

La configuració essencial de l’Administració autonòmica es realitza en termes homolo­gadles als que es deriven de la legislació estatal i als que s’observen en el dret comparat autonòmic. Els principis de direcció política, jerarquia, departarnentalització i gestió burocràtica, entre d’altres, es plasmen adequadament en l’articulat de la Llei i, en línies generals, no ofereixen aspectes dignes de ser remarcats en aquesta exposició.

Com més endavant es comprovarà, l’aparell administratiu continua descansant sobre la conselleria, pega dau de l’edifici administratiu, que es configura com a òrgan complex, integrat per un conjunt nombrós d’òrgans i unitats que comparteixen un àmbit material

comú Poques novetats també es descobreixen en l’organigrama típic de les conselleries, ja que en aquest punt el legislador ha optat per una línia continuista.

Una altra cosa podem assenyalar, en canvi, pel que fa a l’estructura territorial, epígraf que acompanya l’article 4 de la LRJACA i sota el qual es disposa que l’Administració autonòmica «s’estructura fonamentalment en òrgans amb competència central» i imme­diatament s’hi afegeix el següent: «En conseqüència, quan les característiques de la matè­ria ho exigeixin, i d’acord amb els mecanismes legalment prevists, els consells insulars i els municipis han d’assumir, en l’àmbit territorial establert, les facultats executives correspo­nents a competències de l’Administració autonòmica».

El precepte expressa, en forma de principi, una opció de política legislativa en matèria organizativa que no deixa de ser coherent amb els postulats de l’article 44 de l’Estatut i, per tant, amb la pretensió d’una administració indirecta o descentralitzada.^[9] La decisió del legislador de 2003 es basa probablement en l’experiència dels darrers vint anys d’autono­mia, durant els quals no hi ha hagut pràcticament antecedents d’òrgans perifèrics de caràcter autonòmic, fet determinat en part per la configuració geogràfica de l’arxipièlag. Com se sap, aquells apareixen amb una certa presència amb motiu dels traspassos esta­tals de funcions i serveis en matèria d’ensenyament no universitari, però difícilment aques­ta estructura perifèrica revesteix les característiques típiques que s’adverteixen en general en altres comunitats autònomes. Cal recordar que els òrgans perifèrics de l’Administració educativa únicament s’han previst per als àmbits territorials de Menorca i de les Pitiüses’⁰.

En qualsevol cas, la directriu plasmada en l’article 4 no posa en tensió els principis cons­titucionals i estatutaris en matèria d’organització. L’article esmentat està en consonància amb els principis de descentralització i de coordinació, resulta innocu per al de jerarquia i pot contribuir objectivament a reforçar el principi d’eficàcia. Pel que fa al principi de des- concentració, el precepte en qüestió no s’hi oposa, entre d’altres raons perquè no impe­deix els moviments de translació de competències cap als òrgans inferiors en el si de l’Administració autonòmica, encara que aquests no tenguin caràcter perifèric. Per una altra banda, l’existència d’òrgans perifèrics de l’Administració autonòmica no ve imposa­da pel legislador estatutari, el qual, al contrari, prefereix —com ja s’ha dit— la reducció o l’eliminació d’estructures territorials en consonància amb la posició dels consells insulars en l’arquitectura de la comunitat autònoma.

1. Alguns aspectes destacats de l’organització.

Del títol II, dedicat a l’organització administrativa, és possible extreure’n algunes deci­sions del legislador que presenten interès per la seva novetat o per la seva rellevància.

1. El Govern i lAdministració.

La persona jurídica denominada Administració de la comunitat autònoma apareix en la Llei com un complex d’òrgans i unitats administratives, ordenats jeràrquicament, que actuen coordinadament sota la direcció —com ja s’ha indicat— del president i del Govern. En l’esquema de la LRJACA no hi confusió: l’Administració autonòmica forma part del poder executiu, però, com a organització per a la gestió dels serveis públics, és quelcom diferent del president i del Govern. Aquests són, essencialment, institucions d’autogovern, si bé, simultàniament i de manera complementària, també actuen com a òrgans motors de l’aparell administratiu en la mesura que duen a terme funcions de direcció dels serveis públics. Però aquest aparell és, en qualsevol cas, una organització personificada, un ens singular, que no participa de la dimensió estrictament institucional que l’article 18.1 de l’Estatut d’autonomia confereix al president i al Govern.

El recurs a les categories doctrinals clàssiques és, en aquest camp, especialment pro­blemàtic, si hom pretén encabir tota la realitat en conceptes predeterminats. De fet, el Govern no és només, des de l’òptica purament administrativa, l’òrgan que dirigeix i impul­sa el funcionament de l’Administració autonòmica, sinó que fins i tot actua —amb el robatge de Consell de Govern¹¹— com a òrgan resolutori de caràcter ordinari en aspectes de les illes Balears (BOIB núm. 55, de 22 d’abril), en substitució del servei Balear de la Salut. Vid espe­cialment l’art. 64 els seg

1. L’article 15 3 de la Llei del Govern disposa que «el Govern reunit per a l’exercici de les seves fun­cions constitueix el Consell de Govern».

de cert relleu (autorització de subvencions, alienació de béns, imposició de sancions per infraccions molt greus, etc.).

La proclamació doctrinal de la naturalesa doble del Govern no queda desmentida per la LRJACA, de manera que és lícit defensar el caràcter d’aquesta figura com a òrgan del més alt nivell en l’Administració autonòmica en consonància amb les determinacions de la mateixa Llei 4/2001, del Govern. Sembla oportú recordar que l’exposició de motius d’a­questa afirma el següent: «La llei acull la doble naturalesa del Govern com a òrgan col·legiat que encarna essencialment el poder executiu de la comunitat autònoma, el con­figura com a institució d’autogovern i corn a òrgan superior de l’Administració que en depèn, i el dota de les atribucions polítiques, executives i normatives que exigeix el text estatutari». Per la seva banda, l’article 15.1 de la Llei 4/2001 disposa que «el Govern, d’a­cord amb les directrius del president, estableix la política general i dirigeix l’Administració de la comunitat autònoma. Així mateix, exerceix la funció executiva i la potestat regla­mentària en el marc de la Constitució, de l’Estatut d’autonomia i d’aquesta llei»

Tot i que el Govern no apareix en l’article 5 de la LRJACA formalment com a òrgan del més alt nivell o com a un dels «òrgans superiors», no es pot menystenir la redacció de l’a­partat 2 d’aquell, que estableix que «sota la direcció superior del president i del Govern, l’Administració de la comunitat autònoma de les Illes Balears s’estructura en òrgans supe­riors i òrgans directius» Probablement, la influència de la legislació estatal ha estat decisi­va a l’hora d’establir normativament que el Govern dirigeix l’Administració, però que els òrgans superiors d’aquesta són els consellers^[10].

El caràcter d’òrgan de direcció superior del Govern apareix confirmat, en tot cas, per diverses dades normatives i per la realitat de les coses. D’entrada, no és dubtosa la condi­ció administrativa del Govern. L’examen de la mateixa Llei que és l’objecte d’aquestes notes revela un tractament del Govern com a òrgan administratiu típic i, per tant, com a element incorporat plenament sens dubte, el principal— en l’estructura orgànica de l’Administració de la comunitat autònoma. Els articles 22.2, 42, 54.1 i 58.3, entre d’altres, de la LRJACA contenen elements de suport a les observacions anteriors.

En segon lloc, per poc que s’examini el funcionament habitual del poder executiu, no es difícil comprovar la posició predominant del gabinet com a font inexhaurible de disposi­cions. directrius i mandats que es fonamenten en les relacions administratives de jerarquia i coordinació i que, en conseqüència, s’han d’entendre dictades per un òrgan de natura­lesa administrativa de rang més alt que els destinataris de les seves decisions, fins i tot dels òrgans superiors i dels òrgans directius.

A partir de les consideracions exposades, sembla correcte atribuir al Govern la condició d’òrgan de l’Administració autonòmica, més concretament la d’òrgan suprem de direcció que presideix l’estructura orgànica Aquesta conclusió no queda desmentida, en bona lògi­ca, pel fet que les relacions de jerarquia de caràcter interorgànic, en el seu sentit més pur (mandats, facultats d’advocació, resolució de recursos d’alçada, etc.), s’hagin d’aplicar necessàriament amb matisos a les relacions del Govern amb altres òrgans.

Tot això, evidentment, pot mantenir-se sense afectar la seva naturalesa d’institució d’au- togovern i sense oblidar el paper rellevant que el cap de l’executiu deté en l’actuació del Govern.

1. El president.

Pel que fa a la figura presidencial, hi ha arguments per afirmar que, considerat en si mateix, no apareix com un òrgan d’alt nivell de l’Administració i que les funcions de direc­ció cie l’aparell administratiu les duu a terme indirectament, en general, com a orientador i impulsor de l’actuació del Govern. Aquesta conclusió no sembla contradita pels textos legals, principalment pels articles 2.1, 11 i 15.1 de la Llei 4/2001, als quals s’ha d’afegir l’article 5.2 de la LRJACA.

Ara bé, resulta difícil no traslladar a aquesta qüestió el fonament de les consideracions exposades amb relació a la naturalesa doble, o híbrida, de! Govern. El fet és que la matei­xa LRJACA reconeix explícitament al president la facultat de dictar actes administratius, i la pràctica demostra que això es dóna amb certa freqüència (actes de nomenament i ces­sament, actes de delegació, etc ). En aquest punt sembla oportú recordar que l’article 42 de la LRJACA, relatiu a la forma dels actes administratius, determina, en l’apartat a), que «els actes dictats pel president adopten la forma de decret».

Per una altra banda, si el president participa de la naturalesa d’òrgan administratiu i, com a tal, manté una posició predominant —cosa que es manifesta, com a mínim, en el poder de direcció i coordinació del Govern i dels membres que l’integren— és lícit afirmar que es tracta d’un òrgan del més alt nivell en l’estructura de l’Administració autonòmica. Tot això condueix a observar en la figura del president una dualitat de vessants com les que es poden reconèixer al Govern.

1. La Vicepresidencia del Govern.

En aquest punt de l’exposició, s’imposen algunes observacions sobre la figura de la Vicepresidència del Govern, òrgan que es regula bàsicament en l’article 25 de la Llei del Govern’³, però que en la LRJACA només apareix tangencialment. ^[11]

La manca de referències probablement s’cxplica per un argument basat en els planteja­ments de la Llei del Govern, que es podría formular de la manera següent: la Vicepresidència del Govern —que, com se sap, és una figura potestativa— no constitueix una àrea d’estructuració de l’Administració balear i tampoc no forma part dels titulars de la potestat reglamentària. La seva virtualitat essencial rau en la funció institucional que desplega com a apèndix del cap de l’executiu autonòmic. Dit d’una altra manera: es con­sidera que la Vicepresidència no és una cartera, sinó una categoria especial entre els mem­bres del Govern, que pot compaginar-se o no amb la titularitat d’una conselleria.

No obstant això, es constata en la LRJACA que, si bé la Vicepresidència no apareix en la tipologia d’òrgans, no hi ha cap dificultat per reconèixer que pot actuar com un òrgan admi­nistratiu típic. Novament resulta il·lustratiu citar l’article 42, que en l’apartat c) estableix clara­ment que «els actes dictats pel vicepresident i pels consel ers adopten la forma de resolució».

En l’esquema teòric del legislador, es plantegen aquestes dues alternatives: en la prime­ra, el vicepresident no és simultàniament conseller; per tant, manté estrictament les fun­cions estatutàries de suport al president sense constituir una àrea o un departament de ges­tió administrativa, encara que evidentment pot estar dotat de recursos que li permetin assu­mir alguna competència de gestió, i fins i tot amb facultats de tipus resolutori. En la sego­na possibilitat, el vicepresident també és conseller. Això podria conduir lògicament a limitar la seva actuació administrativa a l’àmbit propi de la titularitat de la conselleria, de manera que les funcions a què fa referència l’article 25 de la Llei del Govern quedarien clarament diferenciades de les que enuncien els articles 10 i 11 de la LRJACA per als consellers.

Ara bé, les dades normatives probablement no deixen arribar a conclusions tan estric­tes. De fet, un repàs als decrets presidencials que conformen l’estructura bàsica de l’Administració autonòmica permet constatar que el vicepresident que és simultàniament conseller pot assumir competències executives de dos tipus: les que les ha d’exercir el titu­lar de la conselleria i les que s’atribueixen específicament al vicepresident com a tal. Evidentment, aquesta darrera possibilitat no s’ajusta completament a l’esquema concep­tual dissenyat pel legislador, que sembla partidari de limitar les tasques merament admi­nistratives d’aquesta figura, ja que res no s’oposa a que les assumeixi exclusivament des del seu vessant de titular d’una conselleria.

1. Les conselleries.

Com succeïa també amb la Llei de règim jurídic de 1984, les conselleries constitueixen la peça bàsica d’estructuració de l’Administració autonòmica. Aquesta «s’organitza en en aquesta Llei. 2. El vicepresident, quan així ho disposi el president, pot assumir també a titularitat d’una conselleria. 3. L’estatut personal, e nomenament i el cessament del vicepresident s’han de regir pel que disposa aquesta Llei per als consellers.»

conselleries, a les quals correspon el desenvolupament d’un o de diversos sectors d’activi­tat administrativa funcionalment homogenis» (art. 7 LRJACA)^{[12] [13] [14]}. El nombre, la denomina­ció i l’àmbit material d’actuació són decisions del president del Govern; després de la refor­ma estatutària de 1999 i de la Llei 2/2000, de 14 de març, el nombre ha quedat alliberat del límit de deu conselleries -.

Per a l’organització de les conselleries, el legislador ha pres algunes decisions que convé subratllar. En primer lloc, ha establert un criteri d’uniformitat pel que fa a la tipologia d’òr­gans que les integren. Així, els òrgans principals són el conseller, els directors generals i el secretari general, els quals conformen una estructura que s’ha de regular en els seus aspectes bàsics o fonamentals mitjançant un decret del president, i en els seus aspectes complementaris o de desplegament amb una ordre del conseller. A més, el desenvolupa­ment d’aquest organigrama bàsic s’ha de dur a terme d’acord amb la relació de llocs de treball vigent, amb la finalitat de determinar les funcions atribuïdes a les unitats adminis­tratives de cada conselleria (art 8 LRJACA).

La Llei comentada dedica al conseller els articles 9 a l’11. Sense alterar els plantejaments dels articles 26.1 i 33 de la Llei del Govern, es consolida la posició híbrida d’aquesta figu­ra. Així doncs, es disposa que «els consellers, a més de les atribucions que eis corresponen com a membres del Govern, dirigeixen i gestionen l’activitat administrativa de la conselle­ria». Quant a la seva dimensió d’òrgan que encapçala l’organització de la conselleria, la LRJACA distingeix entre les atribucions de direcció (art. 10) i les de gestió (art. 11), si bé es tracta d’una classificació que en alguns casos aporta poc des del punt de vista de la interpretació sistemàtica dels preceptes.

Comparant-la amb la Llei de règim jurídic de 1984, la LRJACA dedica una atenció major als òrgans directius: els secretaris generals»⁵, els directors generals i «els altres òrgans als quals s’hi assimilin en rang». Aquesta darrera expressió segurament pretén donar cober­tura a una pluralitat de figures existents, algunes amb peculiaritats dignes d’estudi.

De la regulació establerta en els articles 12-16, sembla oportú subratllar-ne els aspectes següents:

– El legislador ha descartat expressament l’existència d’òrgans intermedis entre els consellers i els que la LRJACA denomina ara òrgans directius. La possibilitat d’ins-

taurar la figura de viceconsellers (amb aquesta denominac ió o amb una altra) no sembla aliena a un estadi desenvolupat de l’Administració de la comunitat autò­noma, atesa l’existència d’algunes conselleries de gran pes polític i pressupostari. Els secretaris generals i els directors generals són òrgans necessaris de les conselle­ries, d’acord amb l’article 8, ja esmentat. En l’article 13.2 s’insisteix en que «cada conselleria ha de comptar amb un secretari general»¹».

Entre secretaries generals i direccions generals no s’estable xen relacions de jerarquia, sinó únicament de competència. Ambdues instàncies se situen en un pla d’igualtat davant el titular de la conselleria, que actua com a superior comú (art 10.1, apartats d i f).

– Es reforça l’estatut personal dels titulars d’aquest òrgans: el nomenament dels titu­lars ha de respondre a «c riteris de competència professional i d’experiència»; són directament responsables de la seva gestió; queden sotmesos al control i a l’ava­luació de l’òrgan superior competent; i se is aplica plenament la legislació d’in­compatibilitats dels alts càrrecs (art. 12).

1. t’ls òrgans administratius.

Deixant de banda ara les especificitats que poden plantejar els òrgans de caràcter perifè­ric —admesos, com a excepció, per l’article 4 LRJACA—, cal referir-se en primer lloc a la tipologia d’òrgans.

Amb una sistemàtica millorable, la Llei acull una divisió incompleta dels òrgans admi­nistratius en assenyalar que l’Administració autonòmica «s’estructura en òrgans superiors i òrgans directius», afirmació que evidentment no aglutina altres possibilitats, com imme­diatament es comprovarà. Pel que fa al marc jurídic dels òrgans de caràcter ordinari, s’ha d’acudir preferentment a les previsions de l’article 6, en el qual s’hi troben regles de gran transcendència que permeten apuntar algunes consideracions d’interès: ^[15]

• Les conselleries estan integrades per òrgans i unitats. Són òrgans, a més del supe­rior (conseller) i dels directius, «aquelles unitats administratives a les quals s’atri­bueixen funcions que tenen efectes jurídics davant tercers o l’actuació dels quals té caràcter preceptiu» (art. 6.3). S’hi aprecia fàcilment la influència de la LOFAGE¹⁸.
• Les unitats administratives es defineixen com a «elements organitzatius bàsics de l’estructura orgànica i comprenen els llocs de feina vinculats funcionalment per raó de les seves comeses a un comandament superior comú». Es classifiquen en depar­taments, serveis, seccions i negociats. L’existència de divisions dins cada nivell dóna lloc a una teòrica estructura de caire piramidal, que no sempre s’ha manifestat racionalment. Per això té sentit la regla establerta en l’apartat 2 de l’article 6: «(…) Els departaments, serveis i seccions s’estructuren, com a regla general, en dues o més unitats de nivell inferior».
• Les diferències entre departaments i serveis solen anar més lligades a criteris de rellevància o de caràcter retributiu que a raons vinculades amb les responsabilitats de gestió. Hom pot observar, en aquest punt, que el legislador ha descartat l’e­xistència generalitzada de figures intermèdies (sotsdirector general, per exemple) entre els òrgans directius i els òrgans i unitats de caràcter ordinari.

Els òrgans administratius es creen, per regla general, mitjançant la norma corresponent, d’acord amb la legislació bàsica estatal, la Llei balear del Govern i la mateixa LRJACA¹⁰. En canvi, segons disposa l’article 6.5, «les unitats administratives es creen, modifiquen o se suprimeixen a través de les relacions de llocs de treball». Per això, l’establiment de l’es­tructura orgànica de cada conselleria s’ha de coordinar amb les relacions de lloc de treball, tal com preveu l’article 8.3 LRJACA, ja esmentat.

Finalment, és oportú destacar l’imperatiu establert a l’article 6.6: «L’inici del funciona­ment de noves unitats previstes en la relació de llocs de feina només serà efectiu quan s’hagin establert reglamentàriament les funcions que han de desenvolupar».

En la regulació examinada apareix —per primera vegada en la legislació balear— la pre­ocupació per coordinar les funcions d’estructuració administrativa i les de dotació de per­sonal. L’assignació precisa de les tasques que corresponen a les normes organitzatives i a les relacions de llocs de treball constitueix un pas endavant cap a la racionalització de les estructures administratives.

¹³ L’article 5.2 de la Llei 6/1997, de 14 d’abril, reguladora de l’organització i funcionament i funcio­nament de ‘Administrar ó general de l’Estat, disposa el següent: «Tendrán a consideración de órga­nos las un dades administrativas a las que se les atribuyan funciones que tengan efectos jurid cos fren­te a terceros, o cuya actuación tenga carácter preceptivo».

⁹ La idea apuntada en el tcxt ha de ser considerada així mateix a la vista oe la nova regulació dels òrgans col·legiats (art. 17 a 19 de la LRJACA).

1. Idees introductòries II. L’àmbit d’aplicació subjectiu III. Els trets essencials i estructurals de l’Administració autonòmica IV. Alguns aspectes destacats de l’or­ganització. /. El Govern i l Administració. 2. El president. 3. La Vicepresidencia del Govern. 4. Les conselleries. 5. Els òrgans administratius. ↑
2. En són exponents principals es disposicions legals següents: L ei 6/2000, de 31 de maig, de reforma de la Llei 5/1993, de 15 ae juny, del Consell Consultiu; Lle 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insu­lars; Llei 4/2001, de 14 de març, del Govern, Llei 6/2001, d’11 d’abril, de patrimoni; Llei 5/2002, de 21 de juny, de subvencions. En el tram final de la cinquena legislatura algunes propostes en materia de règirr local i d’administració instrumental varen quedar a les portes del Consell de Govern. La Proposta d’avantprojecte de la llei municipal i de rèqim local de les Illes Balears es pot consultar a l’obra col·lec- t va Les perspectives del règim local. Palma’ Consel eria de Presidència – Institut d’Estudis Autonòmics. 2001, pàg. 133 i ss. Un comentari interessant d’aquest text és la ponència de MAS CLADERA, PA DE GLEZA I SERRA DE GAYETA, G., que es recull en l’obra esmentada (pàg 47 i ss) Vid. així mate*, MAS CLADERA, PA. «Els municipis a les I les Balears». Autonomies, núm. 28 (2002), pàg. 14 a 16 ↑
3. Publicada en cl Butlletí Oficial de les liles Balears (BOIB) núm. 44, de 3 d’abril de 2003. En e s inicis de la sisena legislatura, s’ha produït la primera modificació d’aquest text legal per obra de a Llei 10/2003, de 22 de desembre, de mesures tributàries i administratives (BOIB núm. 179 ext., de 29 de desembre). La reforma es limita a alguns aspectes de l’organització i del funcionament de l’Advocacia de la comunitat autònoma (Vid. art. 73 a 76). ↑
4. Publicada en el BOIB núm. 35, de 22 de març de 2001. ↑
5. En l’exposició de motius de la Llei 4/2001 es llegeix: «A diferència de a Llei del 1984, la Llei del Govern té per objecte fonamental la regulació del Govern i del president de les Illes Balears… i dife­reix a una llei específica l’ordenació i l’estructuració de l’Administració dc la comunitat autònoma, el règim jurídic de la qual ha de ser abordat pròximament pel Govern, tal corn s’anuncia en una dispo síció final». ↑
6. Publicada en el BOIB núm. 56, dc 6 de maig de 1989. Per a una anàlisi general de contingut de la Llei 3/1989, vid. BLASCO ESTEVE, A. «La Administración institucional de la Comunidad Autónoma de las Islas Baleares», dins l’obra col·lectiva Administración instrumentai. Libro homenaje a Manuel Francisco Clavero Arévalo. Madrid: Instituto García Oviedo, Civitas, 1994, pàg 1521 i seg. ↑
7. Concretament, la disposició add cional cinquena estableix el sequent: «Llevat que una llei disposi una altra cosa, les determinacions lingüístiques establertes en els articles 43 i 44 són també exigibles:
   1. Als consells insulars.
   2. A es entitats que integren l’administració loca! de les Illes Balears.
   3. A les entitats instrumentals que depenen de les Administracions esmentades a les lletres anteriors.
   4. A les corporacions de dret públic.
   5. Als concessionaris de serve s públics de competència de les administracions de les Illes Balears».

   ↑

8. Un crítica a la sectonalitzacó esmentada en e text es troba a SEGURA GINARD, LI. «La Llei balear de subvencions», dins Butlletí d’informació del Col·legi Oficia! de Secretaris. Interventors i Tresorers de ies Illes Balears, núm. 29 ;nov. 2001 – agost 2002), pàg. 15 i 16.

   ^H Curiosament en la disposició addiciona segona de la LRJACA es completa la regulació del recurs en interès de la delegació, establerta en l’article 38 de la Llei de consel s insulars. ↑

9. Vid. la reflexió de COLOM PASTOR, B. a Les Institucions públiques a les Balears (1977-1988). Palma: Documenta Balear, 1998, pàg. 40 i 41 «El model de l’Administració comunitària que dissenya l’Estatut en els articles 5.1, 28.6, 39, 42 i 46.5 és el de l’Administració indirecta o descentralitzada Segons aquest model, l’Administració exercirà altres funcions, entre les quals destaquen la potestat reglamentària, planificació, coordinació i control dels consells insulars, fendrà un aparell petit i poques competències de gestió. L’Administració perifèrica de la Comunitat i l’Aaministració institucional ten­drán un caràcter Imitat, per no dir excepcional, ja que la majoria de competències administratives, sobretot les de gestió, seran exercides pes consells insulars… En poques paraules, l’organització de l’Administració de la Comunitat s’ha de fonamentar en el principi de descentralització territorial del nivell superior o comunitar als inferiors locals (municipis , sobretot, consells insulars)». S’ha de tenir en compte que els articles esmentats corresponen a text anterior a la reforma estatutària operada per la Llei orgànica 3/1999, de 8 de gener. La versió castellana de l’obra és en el llibre de: mateix autor Veinticinco anos de autonomia balear. Estudios jurídicos sobre el autogobierno (1977-2000). Madrid: Govern de les Illes Balears – Institut d’Estud s Autonòmics; Universitat de les Illes Balears; Marcial Pons, 2001, pàg. 95 i seg.

   ⁵⁰ Un esment especial pot fer-se a l’Administració sanitària, en el si del Servei de Salut de les liles Balears, entitat autònoma adscrita en l’actualitat a la Conselleria de Saljt i Consum, s’ha produït una desconcentració territo-ial de gran abast L’entitat fou creada per la Llei 5/2003, de 4 d’abril, de salut ↑

10. Vid. l’art. 6.2 de la Llei 6/1997, de 14 d’abril, reguladora de l’organització funcionament de l’Administració general de l’Estat. ↑
11. Aquest precepte disposa el següent: «1. Correspon al vicepresident l’excrcici de les funoons que II encomani o li delegui el president de Govern Així mateix, li períoca substituir-lo en els casos prevists ↑
12. El caràcter prescriptiu de l’homogeneïtat contrasta amb la denominació i les competències que algunes conselleries han rebut històricament.

    ^r: La reforma de l’Estatut d’autonomia fou operada per la Llei orgànica 3/1999, de 8 de gener (BOE núm. 8, de 9 de gener). La Llei 2/2000, de 14 de març, de modficació dc la Llei de règim jurídic de 1984, fou publicada al BOIB núm. 33, dc 16 de març. ↑

13. Es produeix, doncs, un canvi terminològic digne d’esment, que fa desaparèixer les denominacions ↑
14. «Secretaria General Tècnica» i «secretari general tècnic» (i la seva forma en femení), com recorda la disposició addicional tercera de la LRJACA. ↑
15. La interpretació sistemàtica de diversos preceptes de la LRJACA condueix a la conclusió que els únics òrgans directius admesos són els enunciats a l’article 5 («els secretaris generals, els directors generals i els altres òrgans a s quals s’hi assimilin en rang»), als quals els es aplicable el règim de nomenament i d’incompatibilitats establert en l’article ‘2. En aquest context, crida poderosament ‘a- tenció que la Llei 10/2003, de 22 oc desembre, de mesures tributàries i administratives, ha establert una regla de carácter excepcional en modificar l’article 70.2 de la LRJACA. Aquest precepte ha pas­sat a tenir la redacoó següent: «La direcció de l’Advocacia de la comunitat autònoma de les Illes Balears gaudirà de la cond ció d’órgan directiu dels que es preveuen en l’article 5.4 d’aquesta llei, assi­milat en rang a una direcció general, el titular del qual ha de ser un funcionari públic del cos d’advo­cats de l’Estat o del cos superior d’advocats de l’Adm nistració de la comunitat autònoma de les Illes Balears». I s’hi afegeix: «La regulació, les característiques, el nomenament i el règim dc suplènca de la direcció de l’Advocacia de la comunitat autònoma s’ha dc regir per la normativa reglamentària de desplegament d’aquesta llei. i no hi serà d’aplicació el que disposa l’article 12.1 pel que fa al nome­nament pel Govern de les Illes Balears». ↑