Pensió d’aliments i ERTO

Pensió d’aliments i ERTO

Sentència de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Balears,
núm. 19/2022, de 17 de gener (ponent: Sr. Oliver Koppen).

Aquesta Sentència presenta interès per la seva actualitat i vinculació als problemes socials derivats de la pandèmia COVID-19, i tracta la qüestió, sempre debatuda, del moment en què s’extingeix l’obligació de l’ascendent de prestar aliments al fill o a la filla.

L’art. 152 Cc estableix que:

«Cesará también la obligación de dar alimentos:

1.º Por muerte del alimentista.

2.º Cuando la fortuna del obligado a darlos se hubiere reducido hasta el punto de no poder satisfacerlos sin desatender sus propias necesidades y las de su familia.

3.º Cuando el alimentista pueda ejercer un oficio, profesión o industria, o haya adquirido un destino o mejorado de fortuna, de suerte que no le sea necesaria la pensión alimenticia para su subsistencia.

4.º Cuando el alimentista, sea o no heredero forzoso, hubiese cometido alguna falta de las que dan lugar a la desheredación.

5.º Cuando el alimentista sea descendiente del obligado a dar alimentos, y la necesidad de aquél provenga de mala conducta o de falta de aplicación al trabajo, mientras subsista esta causa.»

Com es veu, el precepte no preveu la majoria d’edat de l’alimentista com una causa de cessació de l’obligació de prestar aliments, la qual cosa fa que la determinació del moment exacte en què s’ha de posar fi a aquesta obligació depengui sempre de les circumstàncies de cada cas.

En el supòsit contemplat en la Sentència, el fill d’un matrimoni divorciat rep 500 euros mensuals com a pensió d’aliments i el pare presenta una demanda en la qual al·lega que és major d’edat i que s’ha incorporat al mercat laboral.

La Sentència de primera instancia va estimar la demanda i la part demandada, la mare, va presentar recurs d’apel·lació tot adduint que el contracte de treball que li ha proporcionat al fill el seu pare demandant és temporal i no permet entendre que ja s’hagi produït la plena inserció laboral de l’alimentista. Tant la mare (apel·lant) con el fill estan acollits a un Expedient Temporal de Regulació d’Ocupació.

La Sentència de l’Audiència recull la jurisprudència conformement amb la qual l’obligació de prestar aliments s’estén més enllà de la majoria d’edat fins que els fills assoleixin la suficiència econòmica, sempre que la necessitat d’aliments no hagi estat creada per la conducta del mateix fill. Ni tan sols l’obtenció de titulació acadèmica eximeix de l’obligació a l’alimentant, sempre que no s’acrediti l’obtenció d’ingressos per part de l’alimentista, suficients per tenir autonomia de vida. Aquesta jurisprudència es fonamenta en allò que la doctrina civilista ha anomenat el «principi de solidaritat activa» que demana, de la part del beneficiari, que hi hagi una vertadera necessitat, de manera que l’obligació de prestar aliments als fills majors d’edat s’integra tan sols per aquesta necessitat real, a diferència del que passa amb els fills menors d’edat en relació amb els quals l’obligació de prestar aliments sorgeix automàticament de la situació merament formal de no haver assolit la majoria d’edat.

Amb aquestes premisses resulta evident que el tema tan sols pot ser tractat de manera casuística. La mateixa Sala ha pres decisions en aquesta matèria denegant els aliments a un fill per la seva passivitat davant la incorporació al mercat laboral, o concedint aliments a una filla de 27 anys tenint en compte que no era previsible que trobés feina en un futur immediat.

Els arguments que, en aquest cas, utilitza el Tribunal per denegar la continuació de la prestació d’aliments són els següents:

– Encara que el contracte de treball no és fix, la relació laboral es manté ininterrompudament ja que el fill ha passat a la situació d’ERTO.

– No consta que el fill realitzi cap altra activitat formativa o educativa amb la finalitat de millorar la seva preparació professional per tal d’aconseguir una feina millor.

– La mare havia al·legat que era ella qui havia de fer front a certes despeses del fill amb qui conviu, però el Tribunal considera que es tractaria d’una aportació voluntària ja que el fill té els ingressos suficients que es deriven de la seva feina.

Carlos Gómez Martínez