L’extinció de la relació especial de treball
dels interns en centres penitenciaris. Reconeixement
del dret a la reparació[1]
Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem (recurs de cassació per a la unificació de doctrina núm. 335/2022) núm. 566/2023, de 19 de setembre (ponent: Sr. Sempere Navarro).
La dues presons dels penats en centres penitenciaris
La primera obvietat de la presó d’un intern en centre penitenciari es qualifica per la pèrdua de llibertat individual, això vol dir la pèrdua de moviment translatiu, la pèrdua d’autonomia personal, la pèrdua de capacitat de decidir. Es discutirà si aquesta immobilització «no voluntària» també decanta la immobilització o pèrdua del dret al treball i a la «lliure elecció de professió i ofici, a la promoció mitjançant el treball i a una remuneració suficient per satisfer llurs necessitats i de la seva família» de l’article 35 de la Constitució espanyola. Es dirà que la «satisfacció» de les seus íntimes necessitats de sosteniment vital es troben absoltes per la munificència de l’Estat carcerari, que li dona menjar. Però, què passa amb les necessitats de la seva família? Els mòduls retributius derivats del Reial decret 782/2001, de 6 de juliol, pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial dels penats que exerceixin activitats laborals en tallers penitenciaris i la protecció de Seguretat Social dels sotmesos a penes de treball en benefici de la comunitat, de fet reduïts i proporcionats estrictament al salari mínim interprofessional i en funció de les hores efectives treballades, no donaran satisfacció mantes vegades a les necessitats d’una família en el cas, de tota probabilitat donades les condicions de la disciplina interna, que les jornades reals siguin molt minses. Cal tenir en compte que, tot i que la regulació formal parla de modular les retribucions del treball penitenciaris segons el «rendiment» obtingut per l’intern, de fet no existirà en aquesta condició la promoció de «millores voluntàries» d’origen voluntari «patronal» (l’Estat carcerari) o de convenció pactada que sigui factible: les millores salarials són una quimera absoluta.
Si el treball penitenciari és treball formal, per quina raó l’extinció de la relació laboral que pot acordar l’Administració no és també un acomiadament formal?
La Sentència que es comenta, molt interessant per la seva voluntat didàctica i capacitat exhaustiva, resol aquest contrasentit palès amb les eines que brinden al raonament jurídic els que anomenem «grans relats», és a dir el Dret europeu i la Constitució. Amb l’aplicació mecànica del «petit relat» contingut en el Reial decret 782/2001, el paralogisme o contrasentit seria del tot insoluble.
El cas pràctic que es planteja davant el Tribunal Suprem és realment il·lustratiu: resulta que un penat veu extingit el seu contracte per decisió unilateral del director de l’establiment penitenciari. L’article 10.3 del Reial decret 782/2001 no diu en absolut si caldrà un mecanisme procedimental determinat, del qual s’extreu que la decisió unilateral és pràcticament omnímoda («amb la valoració prèvia de les circumstàncies de cada cas» diu el text normatiu), sense ni solament esmentar que la valoració s’haurà d’atenir a criteris, per exemple, dels òrgans formals, juntes de qualificació, que valoren la conducta del penat, la seva submissió a la disciplina «interna» per parlar sense embuts, als efectes d’aplicar el grau penitenciari. Així que, per suposat, ni somniar en acudir a la tutela del jutge titular de Vigilància Penitenciària. De fet, la STS ho expressa amb transparència: el silenci que guarda el Reial decret sobre les formalitats de la decisió extintiva no pot significar la impossibilitat d’aplicar supletòriament el Dret comú del treball. Ho exigeix la proscripció del pur arbitri «patronal» quan es troba en joc el dret al treball. I que ens trobem davant una relació laboral especial no presenta cap dubte.
Així, doncs, la primera pregunta que es planteja és si el penat que es troba regulat per una relació laboral tan peculiar podrà acudir a la tutela del jutge social competent per raó del fur territorial. La solució serà que sí, però per definir millor el debat s’ha d’observar que el Ministeri Fiscal, de manera raonada com diu la Sentència cassacional, es va oposar a l’estimació del recurs pel fet, en primer lloc, que l’argumentació recurrent no es basa en cap norma laboral en absolut, ni una, tot encomanant la solvència del recurs a la invocació «genèrica», com diu el Ministeri Fiscal, de l’article 24.1 CE; i, en segon lloc, que els articles 32 i 34 de la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de règim jurídic del sector públic, relatius a la responsabilitat patrimonial de l’Estat, ho privaria. La Sala Quarta li contesta que la jurisdicció social no es troba restringida a aplicar exclusivament la normativa laboral específica i que no està impedida per aplicar normes pròpies d’altres sectors de l’ordenament, i, d’altra banda, que la responsabilitat patrimonial de l’Estat integra una de les façanes de la tutela deguda al treballador quan reclama una indemnització davant el seu empresari, l’Estat espanyol en el cas examinat.
La responsabilitat patrimonial de l’Estat és aplicable com a solució a l’extinció del contracte especial injustificada pel fet que el penat es troba en una relació jurídica laboral
Hem de tornar a la relació d’incidències en el procés i els recursos que en dimanen per tal de copsar adequadament el raonament de la Sala Quarta. El jutge d’instància —i en aquest comentari, com en tota la Sentència de cassació glosada, queda en total penombra la raó de fons per la qual el magistrat d’instància va dictar la revocació de la decisió extintiva, de manera que l’evolució del grau de suplicació i del grau de cassació no penetra en aquesta motivació, tot donant-la per bona— va entendre que l’extinció que revocava, totalment al marge de la institució jurídica comú que denominem «acomiadament», i que forniria com a resultat la opció de l’empresari entre la readmissió —abonant en tal cas els anomenats «salaris de tramitació»— o l’abonament d’una indemnització taxada, era susceptible d’accedir a una indemnització per mor de la responsabilitat patrimonial de l’Estat deguda al funcionament antijurídic d’una autoritat governativa, tan peculiar com es vulgui, encarnada en la direcció d’un centre penitenciari.
Aquesta era la pretensió de la demanda, que no es dirigia en contra d’una extinció modulada per la dinàmica d’un acomiadament disciplinari típic. El professional que defensava el penat fou totalment conscient que no podia demandar per «acomiadament» (ho priva que la regulació del Reial decret 782/2001 veta expressament que la decisió extintiva sigui tractada com un acomiadament prototípic). Faltant el prototipus no hi ha lloc a dubte que l’alternativa que s’ofereix al patró convencional (la readmissió i abonament de salaris de tramitació versus la satisfacció de la indemnització taxada) serà inviable en la relació laboral especial dels penats en establiments penitenciaris: per definició, el penat obtindrà només una banya de l’alternativa, és a dir, la reintegració en la seva activitat laboral «especial». I per igual raó és una absurditat contemplar que la reintegració serà «ajudada» legalment de l’abonament de salaris «de tramitació». L’absurditat no solament és etiològica, està proscrita expressament la concurrència de «salaris de tramitació», típics de l’acomiadament, pel fet elemental que no hi ha acomiadament en el sentit tècnic de la figura jurídica. Això explica que, sotmès l’assumpte a coneixement de la Sala de Suplicació, aquella Sala de revisió es va atenir a la «lletra petita» del Reial decret 782/2001, i es així com va estimar —en la part més sucosa— l’alçada promoguda per l’Administració (Advocacia de l’Estat) i va declarar que la revocació de la decisió extintiva era correcta i validable, però que no hi havia lloc a fixar un correlat en forma d’indemnització, descartada la proliferació dels «salaris de tramitació», per manca de suport legal de qualsevol mesura de reparació o indemnització del dany. Dit en plata: el penat en establiment penitenciari seria persona exclosa o externa al concepte de dany patrimonial degut a una decisió il·lícita d’una administració penitenciària en l’esfera laboral, i com a tal revocada.
Aquest absurd ètic, i ontològic, és el que arriba a les riberes del Tribunal Suprem. La Sentència del nostre comentari comença recordant que les dimensions constitucionals del conflicte són tres: l’article 24.1 CE sobre la tutela efectiva de jutges i tribunals; l’article 25.2 CE sobre el dret de l’intern a un treball remunerat i concomitants, i l’article 106.2 CE sobre el dret dels particulars a ser indemnitzats per les lesions causades per part de les administracions públiques. En la seva secció central, la Sentència admet palesament que la categoria formal de l’acomiadament —amb la seva normativa específica— no resulta d’aplicació als penats sotmesos a una relació de treball tan especial i peculiar. Però arran d’una constatació tan elemental com acceptada per tots, la Sentència prescindirà del contrasentit que engega una norma reglamentària i —en defecte d’una solució que la llei ordinària tampoc ens fornirà— dona el «bot conceptual per elevació» a la normativa supranacional, d’aplicació intensiva al Dret del treball com una norma originària, no tan sols de reforç, que és adequada per superar i enervar la proscripció d’un abús tan patent com insoluble amb les eines de la normativa ordinària interna, i que la Constitució espanyola tampoc no tolera. És així com s’invoca expressament el Conveni 158 OIT sobre la terminació de la relació de treball, del qual diu textualment que habilita per obviar prescripcions insuficients o «contra natura» del Dret intern en relació amb persones empleades que presenten problemes especials. I és així com també s’al·ludeix a l’article 24.b) de la Carta Social Europea que proclama els drets del treballadors «acomiadats». És clar que calia superar l’obstacle tècnic consistent en la inaplicació directa i formal de la regulació sobre l’acomiadament, i per això el pont conceptual que traça l’argumentació del Tribunal Suprem quedarà anellat al dret de tothom, en la condició que sigui, a ser reparat per la infecció d’un dany il·lícit del qual no es predica la necessitat de patir-lo. Aquesta condició no és externa i aliena als drets dels penats en establiments que treballen al servei d’un patró indivisible i únic, l’Estat, però un patró laboral al capdavall que acara tots les resultes derivades de la infracció dels deures contractuals. En resum, la doctrina del Tribunal Suprem que va revestir d’indemnitat al «patró penitenciari» lluita contra el dret constitucional de tothom a obtenir reparació pels danys inferits per part d’una administració pública, inclosa la Penitenciària.
Com el lector segurament ja endevina, la convergència positiva, per via analògica, d’una indemnització paritària o parificada al valor numerari que tècnicament seria l’import dels «salaris de tramitació» en un acomiadament, que el jutjat d’instància va considerar com a mòdul idoni, queda totalment convalidada.
- A Jaime Bueno In Memoriam, premi Degà Miquel Frontera a l’Ètica Jurídica 2023, defensor de presos. ↑