JURISPRUDÈNCIA

JURISPRUDÈNCIA

(setembre 2003 – setembre 2004)

Miquel Masot Miquel Magistrat del TSJIB

(Dret Civil balear)

Mariano Zaforteza Fortuny Magistrat del TSJIB

(Civil)

Antonio J Terrosa García President del TSJIB

(Penal)

Fernando Socios Fuster Magistrat del TSJIB

(Contenciosa administrativa)

Ferran Gomila Mercadal Advocat

(Laboral)

Maria L. Torres Bonet

Lletrada del Consell Insular d’Eivissa i

Formentera

(Constitucional)

  1. Dret civil balear

A. Sala Civil i Penal, actuant com a Sala Civil, del Tribunal Superior de Justícia

  1. SENTÈNCIA 1/2004, DE 10 DE MAIG. Ponent: Sr. Monserrat Quintana. PARTI­CIÓ HEREDITÀRIA FETA PEL TESTADOR. LA SEVA VALIDESA ENCARA QUE NO SIGUI COMPLETA. FAVOR PARTITIONIS. VALORACIÓ) DELS BÉNS INTEGRANTS DEL CABAL RELICTE. CÀLCUL I PAGAMENT DE LA LLEGÍTIMA.

Resum dels fets: La sentència analitza la successió del senyor P, V, que té els títols següents: en primer lloc, el testament hològraf redactat el 20 de febrer de 1978, en el qual designa hereva la seva esposa, la senyora R, institueix els tres fills en la Ilegítima i els assig­na els béns que s’hi indiquen. El testament deia que, en el cas que aparegués en el futur qualsevol nota hològrafa, es complís com si formàs part del testament.

En segon lloc, havent premort la senyora F. al seu espòs, aquest va redactar el que ano­mena codicil hològraf -encara que, com posa en relleu la Sentència, és un vertader testa­ment- en el qual instituïa hereu en la Ilegítima curta els seus tres fills i disposava que els terços de millora i de lliure disposició fossin distribuïts a parts iguals entre els seus fills M. i R A més, va fer constar que del seu cabal relicte formaven part dos béns immobles que no s’havien adjudicat en el primer testament -un xalet al port de Maó i un pis en aques­ta ciutat-, als quals es va afegir una finca rústica.

Pot estranyar la referència que es fa en el segon testament als terços de millora i de lliure disposició, encara que sigui comprensible si es té en compte que el causant havia nascut a l’Argentina i era titular del «carnet -autorización de residencia número 24/78 expedido en Mahón el 31 de enero de 1978». La Sentència dóna fins a quatre raons per fonamentar l’aplicació del dret civil balear i, per tant, la competència objectiva del Tribunal; i entre aquestes raons, la falta d’al·legació de les parts sobre aquesta qüestió i el fet que les normes de conflicte del dret de l’Argentina assenyalen com a règim legal de la succes­sió el donat per la llei del darrer domicili. S’ha de dir també que, presentat anteriorment el recurs de cassació en el Tribunal Suprem, aquest s’havia declarat incompetent ateses les referències que en l’escrit d’interposició del recurs es feien a preceptes concrets de la Compilació balear.

En la demanda que és l’origen de les actuacions se sol·licitava que fos objecte de decla­ració «el derecho a proceder a partición complementaria de los tres bienes inmuebles rese­ñados en esta demanda y su correspondiente adjudicación para cubrir la novena parte para la demandada y las ocho novenas partes restantes para mis principales, adjudicán­dose los bienes concretos para cubrir el respectivo haber hereditario a cada una de las par­tes en el proceso, según valoración que se practique de los tres bienes indicados. Todo ello en base a las sentencias dictadas por la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo incluidas en los hechos octavo y noveno».

La demanda va ser estimada íntegrament pel Jutjat de Primera Instància de Maó amb imposició de costes a la demandada. I, interposat un recurs d’apel-lació contra la Sentència, també es va desestimar amb costes, si bé en la Sentència de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial es va fer la precisió que «en la ejecución de sentencia se debe tener presente lo dispuesto en el último inciso del Fundamento quinto de la sentencia». Més endavant es veurà el seu abast.

El recurs de cassació es fonamenta en quatre motius: la suposada incongruència de la sentència: la infracció dels articles 818 i 1056 CC en matèria de càlcul i determinació de les Ilegitimes; la infracció de l’article 675 CC per no haver-se interpretat d’acord amb el seu contingut les disposicions testamentàries del senyor P, cosa que dóna lloc a la vulne­ració dels articles 806, 818 i 1056 CC quant a la quantia i la determinació de la Ilegítima. Finalment es denuncia la infracció de l’article 9.3 CE i de la doctrina legal que assenyala, en relació amb els articles 1074 i 1045 CC i els articles 47 deia Compilació de 1961 i 48.3 del text compilat actual, quant als valors dels béns objecte de la partició hereditària i del pagament de Ilegítima.

Fonamentació jurídica: Passant per sobre de l’al·legació d’incongruència -desesti­mada sobre la base de les sentències del Tribunal Suprem que estableixen la configuració i l’àmbit del principi de congruència de les sentències-, en el segon motiu del recurs es raona que no es pot entrar en la valoració, la divisió i l’adjudicació del tres béns immobles esmentats entre els hereus -sobre la base d’una novena part la filla i una quarta part cada un dels dos fills- ja que «para que el reparto sea ortodoxo es tarea ineludible computar el valor de todos los bienes de la herencia y no sólo los tres objetos de los autos, sino de todos los demás, muebles e inmuebles, de la herencia del decuius y todo ello por el cauce de la testamentaria». D’acord amb això, es considera que la partido que va fer el causant en la primera de les disposicions testamentàries no es pot considerar com una vertadera partició.

La Sentència, però, assenyala que «la doctrina ha puesto de manifiesto que la duda respecto de si se está o no ante una verdadera partición hereditaria hecha por el testa­dor, en los supuestos en que éste distribuye sus bienes entre los herederos sin practicar las operaciones que normalmente entraña una partición, ha de resolverse en sentido afir­mativo, como ya tuvo ocasión de decidir la STS de 21 de julio de 1986». Aquesta con­clusió, en aquest cas, està recolzada pel fet de que el Tribunal Suprem, a la sentència de 15 de febrer de 1988, relativa a una litigi anterior entre les parts, va afirmar clarament i «no en calidad de mero obiter dictum, sino como fundamental ratio decidendi, que en el testamento de Don I. P. V. se vino a distribuir la totalidad del caudal hereditario, salvo

algunos muebles y los tres inmuebles de repetida referencia, señalando que había de pasarse por la partición hecha por el testador». El fonament jurídic sisè d’aquesta sentèn­cia del Tribunal Suprem diu que a la primera de les dues disposicions testamentàries «el testador hace una distribución y adjudicación de la plena totalidad de sus bienes que constituyen su herencia, como no menos respecto a las deudas al disponer sean pagadas por los instituidos herederos a partes iguales» i conclou que l’existència dels tres immo­bles no inclosos en la partició no pot donar lloc a la rescissió d’aquesta, segons resulta del article 1079 CC.

La sentència inclou textos romans que estableixen el principi favor partitionis, que «cobra acentos más rigurosos cuando se trata de la partición hecha por el testador, como demuestran los preceptos romanos contenidos en las disposiciones de Gordiano (Codex 3, 36, 10); de Diocleciano y Maximino (Codex 3, 36, 21) y las Novelas de Justiniano 18, 7; y 107 (Constitución 102), 3». I cita, també, diverses sentències del Tribunal Suprem per arri­bar a la conclusió de que «resumiendo muy sintéticamente la cuestión, ante la partición hecha por el testador, si bien fue incompleta, por aplicación de los principios expuestos de Derecho Romano, plenamente aplicables al caso, fuere en el marco del Código Civil (art. 1079), o lo fuere en el del Derecho Civil Balear, habría de respetarse en todo caso aquella partición, procediendo la actio communi dividundo respecto de los bienes no incluidos en ella, mediante la llamada partición complementaria que es, justamente, lo que postuló la parte actora respecto de los tres bienes inmuebles de constante cita y que le fue concedi­do tanto en primera instancia como en apelación».

Els altres motius del recurs fan referència a la important qüestió del moment al qual ha de referir-se la valoració del béns amb els quals s’ha de pagar la Ilegítima. Sobre aquest tema, la Sentència fa les declaracions següents: «Como quiera que la legítima es porción de los bienes de la herencia del causante, es llano que hay que atender, para su cuantifi- cación, al valor de los bienes que hayan quedado a la muerte del testador, como ya se ordenaba en el Derecho romano (Codex 3, 28, 6), disposición que recogía el artículo 648 del proyecto de 1851, y contempla el actual artículo 818 del Código Civil, en plena con­cordancia con lo dispuesto en el artículo 47-2 de la Compilación Balear. Concretando más, para la fijación del quantum de la legítima hay que atender al valor de los bienes en el estado en que se encuentren en el momento de la defunción del decuius (mortis tempus inspicitur). Sin embargo, es de evidencia que la fijación de la cuota Ilegitimaría concreta y su pago se rigen normalmente por dos momentos temporales distintos. Esto comporta que los bienes puedan haber sufrido aumentos o disminuciones que han de ser objeto de los respectivos aumentos o disminuciones por todos los interesados -en cuanto a dichos aumentos o disminuciones se hayan producido en el estricto marco del as hereditario y no procedan de terceros ajenos a la herencia- en aplicación del principio de máxima equiva­lencia patrimonial a que se refería la sentencia recurrida en su Fundamento Jurídico

Quinto. Por esta razón, hay que estar al valor del momento en que se produzca la adjudi­cación definitiva, que es la misma solución adoptada por el articulo 48-3 de nuestra Compilación».

Comentari: Important sentència, ja que analitza dues institucions successòries tan ele­mentals com són les particions hereditàries i les Ilegitimes (aquestes pel que fa als valors que cal tenir en compte per pagar-les). Tenen una importància especial les referències que es fan al principi favor partitionis i, en especial, a la subsistència de la partició incompleta, que resulta fonamentada per la doble via del textos romans indicats en la Sentència -cons­titutius de la tradició jurídica balear- i de l’article 1079 CC. Això ens mostra, una vegada més, que en realitat el Codi civil estructura un sistema successori veritablement fonamen­tat en el dret romà, encara que presenti conegudes excepcions als principis romans que regeixen en el nostre dret.

Pel que fa a les valoracions per calcular la Ilegítima i els béns que s’han de lliurar per cobrir-ne l’import, la Compilació actual ha desenvolupat -en els paràgrafs segon i tercer de l’article 47 i en el tercer paràgraf de l’article 48- la regla general que contenia la Compilació de 1961, en la qual l’article 47 assenyalava simplement que «la legítima se computará en relación a los bienes hereditarios existentes al fallecimiento del causante y por el valor que tuvieren en la fecha en que se practique la liquidación».

Precisament, en aquest punt, la Sentència estima parcialment el recurs i deixa sense efecte una declaració de la Sentència de l’Audiència que referia la valoració dels béns per adjudicar a la data d’interposició de la demanda -que en aquest cas era el 15 d’abril de 1991- en lloc de tenir en compte el moment de l’adjudicació. La Sentència del Tribunal de Cassació també declara que, a fi d’evitar l’enriquiment injust, s’ha de descomptar del valor del xalet del port de Maó les accessions i les millores introduïdes pels compradors del immoble.

B. Audiència Provincial (Secció cinquena)

  1. SENTÈNCIA 57/2004, DE 20 DE FERRER. Ponent: Sr. Oliver Barceló. REDEMP­CIÓ D’ALOU VALORACIÓ DE LES FINQUES. APROXIMACIÓ ALS VALORS DE MERCAT. CIRCUMSTÀNCIES A TENIR EN COMPTE.

Resum dels fets: El litigi tenia per objecte la redempció de l’alou existent sobre dues finques de Llucmajor, una de 22 quarterades i l’altra de 6. Dins la segona hi havia estat edificada una casa rústica. En realitat, la qüestió debatuda ha estat només la valoració de les finques, a efectes de determinar l’import del lluïsme com a base per calcular el preu de redempció.

Fonamentació jurídica: La Sentència comença dient que «el derecho a exigir el lau- demio o lluisme no es puramente de crédito contra la adquiriente de la finca por razón de la adquisición, sino que es una facultad concedida como parte integrante y única del poder inmediato que corresponde al dueño directo sobre la cosa. Y este poder, que la Compilación califica de real, al incluirlo en un capítulo de esta rúbrica, puede reclamarse por acción real y personal, prescribiendo por el transcurso de cinco años (artículo 60 de la Compilación)».

Ja entrant en la qüestió del valor que s’ha de donar a les finques, la Sentència assen­yala que «este Tribunal entiende que los valores catastrales y los establecidos en el ámbi­to fiscal son referenciales, al igual que otros, y que para la debida valoración procede acu­dir a otros parámetros para aproximarse al de mercado a la fecha en que se insta la reden­ción». Sotmet, a continuació, els preceptes de la Llei estatal 6/1998 sobre règim del sol i valoracions a un examen detallat i assenyala que aquesta llei «prevé una metodología de valoración diversa en función de la concreta situación en la que se hallen los terrenos com­prendidos dentro de la categoría de suelo urbanizable. Es bien sabido que esta clase de suelo es definido por la nueva ley con notable amplitud, hasta el punto que comprende todo el suelo que no esté aún transformado, pero que pueda serlo en aras de eventuales desarrollos urbanos (artículo 10 LRSV). También lo es que en este tipo de suelo se confie­re a los propietarios no sólo el derecho a usar, disfrutar y disponer de los terrenos de su propiedad conforme a la naturaleza rústica de los mismos, sino además el derecho a pro­mover su transformación instando de la Administración la aprobación del correspondien­te planeamiento de desarrollo, de conformidad con lo que establezca la legislación urba­nística (artículo 15.1 LRSV)».

Comentari: La Sentència exposa amb extensió i coneixement del tema -no debades el magistrat ponent és també president del Jurat d’Expropiació- els fonaments legals i les circumstàncies de fet que s’han de tenir en compte per realitzar una valoració de les fin­ques correcta i ajustada als preus de mercat.

Entre els fets que incideixen en la valoració, la Sentència assenyala la situació de les finques, l’extensió superficial, els aprofitaments, la ubicació contigua a un polígon indus­trial, els testimonis immobiliaris de comparació amb altres finques, els valors mitjans del Jurat d’Expropiació i els usos admesos i condicionats.

El joc dels preceptes i de les circumstàncies fàctiques esmentades fa que es valori la finca més extensa a raó de 300 pessetes/m2 i la de menor superfície a 400 pessetes/m2. Fixat l’import de la redempció en 1 lluïsme i 2/3 de lluïsme, i essent aquest l’1 % del valor de la finca (article 63 de la Compilació), les quantitats a pagar als titulars del domini direc­te suposen les sumes de 781.308,74 i 293.228,27 pessetes (4.695,76 i 1.762,34 Euros).

La sentència ha guanyat fermesa.

  1. INTERLOCUTÒR1A 122/2003, DE 29 DE DESEMBRE. Ponent: Sr. Oliver Barceló. VALORACIÓ DELS BÉNS PER AL CÀLCUL DE LLEGÍTIMA. BÉNS DONATS VENUTS A TERCERS PEL DONATARI. DATA DE DETERMINACIÓ DEL VALOR.

Resum dels fets: Es tracta d’una interlocutòria en la peça separada d’execució d’una sentència dictada en matèria de reducció de donacions per perjudicar la Ilegítima dels hereus forçosos.

Fonamentació jurídica: La resolució comença afirmant que «tras la lectura de las sen­tencias del Tribunal Constitucional números 88, 156 y 226/1993 en el ámbito de la con­servación, modificación y desarrollo del Derecho Civil propio, y del efecto dinamizador de la sentencia dictada por el TSJIB de 3 de septiembre de 1998, la materia de legítimas es generadora del Derecho Civil propio, como presupuesto de determinación de sus fuentes y del sistema de aplicación, que se autointegra con la tradición jurídica-balear y por los principios generales del Derecho propio, y la Compilación Balear cierra el sistema propio regulador de la indicada institución». D’acord amb aquesta idea es diu a continuació que «se insiste en que la normativa del Código Civil sobre las legítimas no es aplicable, suple­toria ni analógicamente en este supuesto (arts. 806 a 822 y concordantes)».

Es proposa l’aplicació del dret romà i s’assenyala que «para el cómputo del activo y para la determinación del haber hereditario líquido, el activo vendrá dado por el conjunto de bienes y derechos de toda clase constitutivos del caudal relicto. Proceden de las fuen­tes romanas una serie de normas destinadas a la valoración de ciertos elementos del acti­vo, la mayoría de las cuales han pasado al artículo 277 C.S.C.M.C. Tales normas son total­mente aplicables en Mallorca, ya que, ante el silencio de la Compilación sobre el particu­lar, no cabe sino acudir a la tradición jurídica balear encarnada en las antiguas normas del Copus luris Civilis, cuya subsistencia en esta materia afirma rotundamente la doctrina».

La Interlocutòria planteja la qüestió de com s’ha de fer la valoració dels béns donats quan aquests han estat venuts a tercers de bona fe. Assenyala que tenir en compte el valor dels béns en el moment de la venda seria possiblement la solució més justa i adient; la qual, si bé no està expressament recollida en el nostre ordenament jurídic, es podria fona­mentar en la tradició històrica, «en tanto el Digesto acoge el valor por los precios conse­guidos en las ventas de bienes, aún perecidas las cosas o disminuidas, en lo útil o enri­quecido el donatario-vendedor (ad exemplum, D5, 3 y D5,4 del libro I), el del precio real más intereses devengados, y por razones de equidad aquéllos habrán de entregar el pre­cio (obtenido) de las cosas donadas o vendidas (ad exemplum D18, 4 del libro I)»; assen­yala també que la solució aplicada podria derivar-se de la «tradición, raíces históricas y paralelismo de múltiples aspectos e instituciones del Derecho Civil Balear con el Derecho Civil Catalán, por cuanto la Ley 40/1991 del Código de Sucesiones por causa de muerte

en el Derecho Civil de Cataluña prevé (…) que los bienes de la herencia que sirvan como pago de legítima se estimaran por su valor en el tiempo de efectuarse fehacientemente la designación o la adjudicación, y, por otra parte, su artículo 355.3 regula que si el donata­rio ha enajenado los bienes donados se le añade el valor que tenían al momento de su enajenación».

Comentari: Llarga i important resolució que dóna una visió completa dels problemes del càlcul i del pagament de la Ilegítima, particularment quan això s’ha de fer mitjançant una reducció de donacions. A més dels temes exposats, en la Interlocutòria es toquen els de la computació llegitimària i la col·lació.

Destaca l’afirmació que, en matèria de reducció de donacions, podria ser aplicable -com a dret supletori- el Codi civil, si bé això no es pot dir respecte dels supòsits en què la tradició jurídica balear dóna una solució distinta, com seria el cas de venda dels béns donats, en què sembla més adient -per les raons que abans s’han indicat- acudir al valor en el moment de la venda en comptes de referir-lo al temps en què es va efectuar la dona­ció, com es podria deduir dels articles 645 i 650 del Codi civil.

  1. Civil

A. Audiència Provincial

/. SENTENCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 502/2003, DE 3 D’OCTUBRE. Ponent: Sr. Gómez Martínez. DESNONAMENT PER PRECARI. ACOLLIMENI DE LA DEMANDA ENTAULADA CONTRA EL MARIT DE LA FILLA DELS USUFRUC­TUARA A QUI LI HAVIA ESTAT CONCEDIT L’ÚS DE L’HABITATGE EN UNA SENTENCIA DE SEPARACIÓ.

Resum dels fets: La demanda de desnonament per precari va ser interposada pels usufructuaris d’un habitatge contra qui l’ocupava, el marit de la seva filla, al qual se li havia atorgat l’ús i el gaudi de l’immoble en una sentència de separació conjugal. Els actors varen interposar un recurs d’apel·lació, que va prosperar.

Fonamentació jurídica: En primer lloc s’apunta que, amb certa freqüència, s’ha plan­tejat davant els tribunals un supòsit de fet que consisteix en què els pares cedeixen gra­tuïtament l’ús d’un habitatge de la seva propietat al fill o a la filla i al seu cònjuge perquè constitueixi la seva llar familiar i aquesta situació es veu alterada per la crisi matrimonial de la parella, en el si de la qual (via procediment de separació o divorci) s’atribueix judicial­ment l’ús de l’immoble al cònjuge del fill. Més endavant, es produeix la reclamació dels pares per recuperar la seva possessió. I, a continuació, per resoldre aquest conflicte, es posa de manifest que la jurisprudència ha donat solucions distintes, segons si es qualifica la situació possessòria que tema el matrimoni -i després el cònjuge a qui s’ha atribuït l’ús— de precari o de comodat.

La primera indica que la cessió que fa un pare de família al seu fill de l’ús del seu habitat­ge no constitueix un dret capaç d’enervar el títol dominical que té el cedent, sinó que, al con­trari, es configura com un vertader precari, el cessament del qual es produeix tan aviat com el cedent o el cessionari hi vulguin posar fi, llevat que una altra cosa s’infereixi de la prova.

La segona manté que, una vegada que s’ha cedit l’immoble per a un ús determinat -com ara el desenvolupament de la vida conjugal-, la relació existent adquireix la condi­ció de comodat, amb la conseqüència que el propietari no pot reclamar la possessió fins que no hagi conclòs l’ús per al qual la va prestar i no conclou per la separació o divorci. L’única excepció a aquesta regla és que el comodant tengui una necessitat urgent de l’im­moble. Tanmateix, la Sentència del Tribunal Suprem de 2 de desembre de 1992 va fer una referència especial al fet que el contracte esmentat havia de subsistir mentre pervisqués l’ús per al qual es va prestar la cosa, és a dir, la necessitat familiar d’utilitzar l’immoble com a llar del cònjuge no titular i dels seus fills.

Arran d’això, es va recordar que quan hi ha fills del matrimoni, l’atribució de l’habitat­ge es fa amb base a l’article 96 -apartats 1 i 2- del Codi civil, i en aquests casos el cònju­ge titular del pis que no conviu amb els fills contribueix, mitjançant l’aportació del seu habitatge, a les necessitats d’habitació de la família. I quan no hi ha fills comuns, el crite­ri legal d’atribució de l’habitatge conjugal no és la necessitat, sinó l’interès que mereix una protecció major, segons el que estableix l’article 96.3 del Codi civil. En aquest cas no exis­teix la necessitat familiar que, segons la sentència esmentada, justifica la impossibilitat del comodant de reclamar la cosa prestada.

Per resoldre el supòsit d’actuacions, es va considerar determinant que els cònjuges separats no havien tengut fills i que tampoc podia mantenir-se que romania l’ús per al qual es va cedir l’immoble en comodat, ja que s’havia donat la casa perquè hi visqués una famí­lia constituïda, en un primer moment, pels cònjuges i, eventualment després, per aquests i els seus descendents. Com que no hi havia descendents i els cònjuges s’havien separat, era difícil sostenir que la casa se seguia utilitzant com a habitatge conjugal. I, encara en la hipòtesi que hagués existit el comodat, com que no s’havia pactat la seva durada i havia finalitzat l’ús per al qual es va prestar la cosa, el contracte s’havia de considerar extingit i el comodant podia reclamar la cosa per a si, segons es desprèn del que estableix l’article 1774 del Codi civil.

De tot això es va concloure que, exclòs el comodat, la Sentència de separació que havia atribuït l’ús al cònjuge no titular no havia creat per se cap dret oposable davant tercers, ni havia modificat els drets o la situació de mer fet preexistent sobre l’habitatge, per la qual cosa l’acció de precari exercitada pels usufructuaris havia de prosperar.

Comentari: Després d’al·ludir a les dues línies jurisprudencials que hi ha en aquesta matèria, per resoldre el supòsit de fet enjudiciat concret es va tenir present que l’article 96 del Codi civil distingeix entre si hi ha o no hi ha fills comuns dels cònjuges incursos en un procés matrimonial a fi d’atorgar l’ús de l’habitatge familiar. En aquest cas, es va estimar la demanda de desnonament per precari precisament perquè l’habitatge en qüestió esta­va ocupat només per un dels cònjuges que l’havien habitat, però no pels fills comuns d’ambdós.

  1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 114/2004, DE 25 DE MARÇ Ponent: Sr. Cabrer Barbosa. RETARD EN EL LLIURAMENT D’UN HABITATGE A LA COMPRADORA. FACTORS ALIENS ALS CONTRACTANTS. INDEMNITZACIÓ PER DANY MORAL.

Resum dels fets: L’actor, que havia adquirit un habitatge a una companyia mercantil, va sol·licitar una indemnització dinerària de 750 euros mensuals pel dany moral derivat del retard en el lliurament de l’immoble. El Jutjat de Primera Instància va estimar parcialment

la demanda i va xifrar la indemnització en 375 euros mensuals. El recurs d’apel·lació inter­posat per la venedora demandada va ser desestimat.

Fonamentació jurídica: La recurrent va exposar, d’entrada, que Padquirent havia comprat un habitatge que estava en construcció i que encara no tenia existència pròpia, i que varen concórrer factors externs a l’entitat alienant que varen impedir començar les obres quan tocava. Aquests arguments varen ser repel·lits per la Sala, que va entendre que, encara que l’edifici s’estava construint quan es va perfeccionar la compravenda, els contractants havien fixat un termini per al lliurament i que les circumstàncies al·ludides com a justificatives del retard les hauria d’haver previst abans l’alienant. Per una altra banda, la demandada va adduir que no havia hagut un dany moral vertader per a la com­pradora perquè aquesta havia estat vivint amb la seva parella a la casa dels pares d’aquesta durant el temps en què es va demorar el lliurament de l’immoble objecte del contracte. Aquesta al·legació també va ser rebutjada en la Sentència de segona instància, i es va remarcar que la demandant havia estat obligada a una convivència no desitjada, amb reta­llada del dret a la intimitat, a causa de la demora en què va incórrer la venedora. A més, durant tot aquest temps li havien furtat la il·lusió d’adaptar l’habitatge a la seva persona­litat, la qual cosa constitueix un dany moral infligit als sentiments que mereix una indem­nització, amb un criteri aperturista i amb una superació clara dels criteris restrictius que limitaven la seva aplicació a la concepció clàssica de pretium doloris i als atacs dels drets de la personalitat.

Comentari: A més d’aplicar les conseqüències de demora una vegada que ha arribat el termini per al lliurament d’un habitatge -encara que aquest es trobàs en construcció en el moment en què es va formalitzar la compravenda-així com de fer recaure sobre la vene­dora les conseqüències de factors que varen incidir en el retard aliens a la pròpia alienant però també a la compradora, es va atorgar una indemnització per dany moral i se’n va aplicar una concepció àmplia i extensiva, incloent en aquesta categoria els danys infligits als sentiments, no només en supòsits de responsabilitat extracontractual, sinó també en d’altres -com el del cas analitzat- de responsabilitat contractual.

  1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 231/2004, DE 28 DE MAIG. Ponent: Sr. Rigo Rosselló. ABSÈNCIA DE RESPONSABILITAT DEL TITULAR D’UNA TARGETA DE CRÈDIT SOSTRETA DE L’INTERIOR DEL SEU VEHICLE. CARÀCTER ABUSIU D’UNA CLÀUSULA CONTRACTUAL RELATIVA AL NÚMERO PIN.

Resum dels fets: El demandant va interposar una demanda en què sol·licitava que es declaràs que no tenia l’obligació d’abonar cap quantitat en relació amb dos càrrecs -d’un

import de 300 euros cada un- efectuats després que li haguessin furtat la targeta de crè­dit de l’interior del seu vehicle. Aquesta pretensió va ser estimada en primera instància. L’entitat bancària demandada, qui havia formalitzat amb l’actor el contracte d’utilització de la targeta de crèdit, va apel·lar contra aquesta sentència estimatòria. L’Audiència Provincial va desestimar el recurs d’apel·lació.

Fonamentació jurídica: La recurrent va sostenir que hi havia hagut una negligència imputable al demandant perquè havia deixat la cartera dins el seu cotxe amb la finestra oberta. També va mantenir que el demandant no havia comunicat la sostracció de la tar­geta abans que es produïssin les disposicions de caixer automàtic a què es refereix a la seva demanda. Va argüir, a més, que el poc temps que va transcórrer entre l’apropiació i la pri­mera disposició revelava una manca de diligència en la custòdia del número secret.

Després de definir la targeta de crèdit, de mencionar les normes estatals i europees fonamentals en aquest àmbit i de definir també les obligacions que assumeixen cada una de les parts una vegada que s’ha concedit l’ús o titularitat d’una d’aquestes targetes, la Sentència que va recaure en alçada no va apreciar negligència greu per part del titular de la targeta. Va raonar que el deure de custòdia que l’incumbeix i que, per suposat, pot generar una responsabilitat, no inclou l’adopció de mesures de diligència excepcional, sinó simplement -ex article 1104 del Codi civil- la que correspongui a les circumstàncies de les persones, del temps i del lloc. S’exigia, en definitiva, la diligència d’un pare de família i no es podia considerar que simplement deixar la targeta a l’interior del vehicle suposi una falta de diligència en la seva custòdia, ja que és obvi que el titular no pot adquirir el com­promís de dur-la sempre damunt, amb el benentès que això tampoc no exclouria el risc.

Hi afegeix que, segon les normes aplicables, el problema s’ha d’enfocar sempre de forma tuitiva per al consumidor. A més, apunta que no és proporcionada ni equitativa la clàusula que exonera de responsabilitat al consumidor només en cas d’obtenció del núme­ro PIN sota coacció, entenent com a tal la força física o moral exercida sobre la persona per doblegar la seva voluntat, de tal forma que si el consumidor acredita que va emprar una diligència mitjana en la utilització i la custòdia de la targeta, la totalitat de les conse­qüències patrimonials danyoses no poden recaure sobre ell, i se li imputa de forma automàtica engany, mala fe o culpa, sense possibilitat d’articular una prova en contrari.

Per això, aquella clàusula ha de ser qualificada d’abusiva i, per tant, considerada nul·la de ple dret. Finalment la Sentència va entendre que no estava acreditat que el titular de la targeta no hagués tengut en compte la prohibició d’escriure el número secret de forma accessible o intel·ligible per un tercer, o d’anotar-lo a la targeta o a qualsevol altre docu­ment que es conservi o transporti amb aquesta, i va entendre provat que el demandat havia comunicat en el seu moment la sostracció de la targeta a l’entitat emissora.

Comentari: L’anàlisi desenvolupada en aquesta Sentència presenta interès en dos fronts: el primer, referent a la modulació de la diligència que es pot exigir a un titular d’una targeta de crèdit pel que fa a la seva custòdia a fi d’evitar-ne la sostracció i la posterior uti­lització fraudulenta; el segon, relatiu al caràcter abusiu d’una clàusula que imposava res­ponsabilitats al titular per la manera en què havia preservat el número PIN -mode que, a la fi, s’havia revelat ineficaç. Ambdós temes són encarats per l’Audiència des d’un prisma tuï- tiu del consumidor i atenuant el règim previst en el contracte per al titular de la targeta.

  1. INTERLOCUTÒRIA DE LA SECCIÓ QUARTA NÚM. 91/2004, DE 8 DE JUNY. Ponent: Sr. Anoia Fernández. EXECUCIÓ DE SENTÈNCIA ESTRANGERA. NUL·LITAT DACTUACIONS. MODIFICACIÓ NORMATIVA SOBREVINGUDA I CONVA LIDACIÓ D’ACTES SUSCEPTIBLES DAPROFITAMENT.

Resum dels fets: El Jutjat de Primera Instància havia dictat una Interlocutòria en exe­cució d’una sentència estrangera aplicant el Conveni de Brussel·les de 1968. Quan es va formular recurs d’apel·lació contra aquesta Interlocutòria, es va mantenir que aquesta nor­mativa era inaplicable a l’execució a Espanya de la sentència, de manera que es va dema­nar la nul·litat d’actuacions. El recurs es va estimar, si bé es va convalidar la competència de l’òrgan judicial a quo, per mor d’una modificació normativa sobrevinguda.

Fonamentació jurídica: El Tribunal d’apel·lació va raonar que, en tractar-se d’una sol·licitud d’execució d’una sentència estrangera que contenia un pronunciament liquida­dor del règim econòmic matrimonial, el Conveni de Brussel·les de 1968 i altres normes (com el Conveni 1972/454/CEE de 27 de setembre de 1968, el Reglament CE 44/2001 del Consell de 22 de desembre de 2000, i el Reglament CEE núm. 1347/2000 del Consell de 29 de maig de 2000) no es podien aplicar. Si haguessin estat aplicables, haurien atorgat competència al Jutjat de Primera Instància.

El Tribunal d’Apel·lació va precisar que l’execució d’aquella resolució estrangera s’hauria d’haver tramitat per la via de l’exequàtur general dels articles 951 a 958 de la Llei d’enjudi- ciament civil de 1881, encara vigents després de l’entrada en vigor del text legal homònim de 2000. Aquests articles, a més de determinar la competència del Tribunal Suprem, pre­veuen un procediment més garantista per a la part executada que el que preveu el Conveni de Brussel·les de 1968 i els Reglaments de la Unió Europea en tal matèria posteriors.

Tot conduïa, per tant, a entendre que s’havia de declarar la nul·litat d’actuacions; però la qüestió havia quedat afectada de mode sobrevingut per la Llei orgànica 18/2003, 23 de desembre, que havia atribuït el coneixement d’aquesta matèria als Jutjats de Primera Instància i havia derogat la competència que tenia fins aleshores el Tribunal Suprem. Consegüentment, no obstant declarar-se la nul·litat de la Interlocutòria de reconeixement

i execució de la sentència estrangera que havia dictat el Jutjat a quo, com que la com­petència objectiva i funcional havia canviat arran de la modificació legislativa a què s’ha al·ludit, es va convalidar la competència del Jutjat de Primera Instància per raons d’econo­mia processal I per aplicació del principi de convalidació de les actuacions susceptibles d’a­profitament. Es va acordar que aquest òrgan jurisdiccional hauria de proveir la demanda de reconeixement i execució de sentència estrangera, d’acord amb les previsions del pro­cediment d’exequàtur general dels articles 951 i següents de la Llei d’enjudiciament civil de 1881.

Comentari: En aquesta resolució es va realitzar una anàlisi detallada dels distints règims aplicables en matèria de reconeixement i execució a Espanya de sentències estran­geres, i es va determinar quina normativa s’hauria d’haver aplicat al cas de la Interlocutòria, en tractar-se d’una sentència que contenia un pronunciament que afectava la liquidació del règim econòmic matrimonial. Encara que es va declarar la nul·litat d’ac­tuacions, es va convalidar la competència de l’òrgan jurisdiccional a quo, competència que quan es va iniciar el procediment no tenia, però que havia passat a exercir arran d’un canvi legislatiu produït precisament durant la tramitació del procés.

  1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ QUARTA NÚM. 417/2004, DE 30 DE SETEMBRE. Ponent: Sr. Aguiló Monjo. RESOLUCIÓ DE COMPRAVENDA D’UN IMMOBLE PER IMPAGAMENT DE PART DEL PREU REQUERIMENT DE L’ARTICLE 1504 CC PERPETUA TIO IURISDICTIONIS.

Resum dels fets: L’actor va postular a la seva demanda, entre d’altres, la declaració de la resolució d’un contracte de compravenda d’un immoble per impagament de la part del preu que havia quedat pendent. El Jutjat de Primera Instància va concedir aquesta resolu­ció contractual. La Sentència de l’Audiència Provincial va revocar aquest pronunciament, perquè no s’havia observat el que exigeix l’article 1504 del Codi civil i en virtut del princi­pi de la perpetuatio iurisdictionis.

Fonamentació jurídica: En l’escriptura pública mitjançant la qual es va materialitzar la compravenda de l’immoble d’interlocutòria es va explicitar que una part del preu se satisfeia en aquell moment i que, respecte de la resta, s’emetien lletres de canvi de venci­ments successius. Quan es va presentar la demanda, la primera de les lletres lliurades havia vençut i estava pendent de cobrament, mentre que la segona va vèncer durant la subs- tanciació del plet i tampoc no va ser pagada.

La Sala es va plantejar, en primer lloc, si la part venedora havia complit el que estableix l’article 1504 del Codi civil. Aquest interrogant va ser respost de forma negativa atès que, per una banda, el requeriment no havia estat judicial o notarial, sinó a través de burofax,

mitjà que acredita la recepció efectiva del que s’ha comunicat, però que no és el que está establert legalment. A més, el venedor es va limitar a requerir el pagament i, si esqueia, la prohibició de disposar-ne, però no es va fer la sol-licitud d’assentiment a la resolució con­tractual, que era bàsica en l’acció exercitada, tant si estava acompanyada per la concessió i ampliació d’un termini solutori nou i breu com si no.

En un altre ordre de coses, atès que en la Sentència del Jutjat s’havia declarat la reso­lució per l’impagament de la lletra vençuda una vegada iniciat el procés, es va declarar que el principi de perpetuatio iurisdictionis impedeix donar per resolt un contracte de compra- venda immobiliària per impagament d’un termini vençut amb posterioritat a la interposi­ció de la demanda, i molt menys per previsions d’impagament, siguin quines siguin les seves hipotètiques certeses. Totes aquests consideracions varen desembocar en la revoca­ció de la decisió de la Sentència d’instància, que declarava resolta la compravenda d’in- terlocutòria, sense perjudici de la possible pervivència d’un dret de crèdit a favor del vene­dor demandant.

Comentari: Aquesta sentència aborda diversos problemes que planteja el requeriment que exigeix l’article 1504 del Codi civil, tant sobre la seva forma com sobre el seu contin­gut. Aquests problemes són resolts -amb cita de jurisprudència abundant del Tribunal Suprem- d’una manera detallada i assentant criteris ferms. L’Audiència rectifica, a més, el que havia decidit l’òrgan judicial a quo, el qual s’oblidà del principi de perpetuatio luris- dictionis, que entra en joc particularment en supòsits com aquest, en què quan s’inicia el procés encara estan pendents d’abonament diversos terminis del preu.

  1. Penal*

A. Audiència provincial

SENTENCIA DE LA SECCIÓ PRIMERA NÚM. 140/2003, DE 17 DE JULIOL DE 2003,1SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ) PRIMERA NÚM. 203/2003, DE 17 DE NOVEM­BRE DE 2003. Ponent: Sr. Terrasa García. DELICTES SOBRE I/ORDENACIÓ DEL TERRITORI. CONSTRUCCIÓ NO AUTORITZADA EN SÒL ESPECIALMENT PRO­TEGIT. ARTICLE 319.1 DEL CODI PENAL.

Resum dels fets: En el primer cas (Sentència 140/2003), la construcció es va aixecar en un terreny especialment protegit i, encara que no era susceptible d’autorització, la seva estructura es va modificar posteriorment per adaptar-la a les prescripcions urbanístiques. En el segon cas (Sentència 203/2003), la construcció es va aixecar també en un terreny especialment protegit i, encara que no era susceptible d’autorització d’acord amb l’ús que es pretenia (habitatge unifamiliar), en canvi sí era autoritzable sense necessitat de fer cap modificació en allò que ja estava edificat, per simple variació de l’ús (explotació agrícola).

Fonamentació jurídica: En ambdós casos es va apreciar tipicitat de la conducta: «Se ha planteado, a partir de todo lo anterior, si la aplicación del texto punitivo (art. 319 CP) debe verificarse parificando interpretativamente sus dos párrafos y para entender que la sanción sólo resultaría viable en defecto o ausencia de permiso o licencia «autorizable» (art. 319.2 CP), en lugar de cuando no hubiese sido meramente «autorizada» (art. 319.1 CP). Para discernir tal controversia no puede ser pasada por alto la circunstancia de que en el mismo precepto penal se reúne una doble y diferente alusión a la irregularidad admi­nistrativa, concretada en el tipo básico del apartado segundo al defecto de posibilidad de autorización («no autorizable»), mientras que en el tipo cualificado del párrafo primero literalmente se incrimina la irregularidad por ausencia o falta de correspondencia con la autorización («no autorizada»). En el ámbito de la tipicidad se hace difícil justificar desde el prisma interpretativo literal que semejante diferencia sea banal, intranscendente o des­preciable, porque la diversificación de requerimientos tipológicos en punto a la calidad de la autorización (no autorizada / no autorizable) ha sido estampada en el mismo precepto, de manera que poca consistencia cabe atribuir a cualquier argumento relativo a un puro error o defecto de técnica legislativa. Como tampoco cabe deducir la intrascendencia de la doble referencia merced a interpretaciones de naturaleza sistemática, por cuanto -ya se

Tractant-se d’una secció nova, s’ha considerat oportú inaugurar-la amb aquestes interessants sentencies de 2003.

ha adelantado- los diferentes párrafos del precepto que albergan cada una de estas dis­tintas alusiones a la irregularidad administrativa (no autorizada / no autorizable), contie­nen previsiones típicas que responden a supuestos que en principio toleran perfectamen­te una interpretación literal congruente con la sistemática, dado que para el tipo agrava­do o cualificado el escenario se sitúa, más allá del carácter simplemente no urbanizable del suelo, en la nota especialmente distintiva de estar sujeto a restricción más intensa y estric­ta (predeterminada legal o administrativamente) por razones especiales de valor o protec­ción, lo que revela una mayor intensidad del quebranto o superior gravedad lesiva del bien jurídico protegido, pues la conducta se determina a tenor de un elenco descriptivo de supuestos entre los que cabe ver reflejados los casos de más extremo padecimiento lesivo. A esta interpretación contribuyen los antecedentes parlamentarios, claramente determi­nantes de no haber querido establecer una norma supeditando su tipicidad a la falta de posible legalización; opción desechada en el iter parlamentario. Pero con todo lo anterior no acaban las cuestiones problemáticas que la controversia suscita, dado que aun esta­blecida la tipicidad conforme al requisito de mera falta (por ausencia o por defecto) de «autorización», resta ahora examinar si este déficit necesita o no trascender hacia la defi­nitiva falta de posible autorización conforme a las prescripciones vigentes, que podría darse o no, eventualmente; aspecto en el que más allá de la pura tipicidad se involucran ingredientes residenciabas en la antijuridicidad de la conducta.»

Per una altra banda, també s’hi va apreciar antijuridicitat. La Sentència 140/2003 ho diu així: «Desde tales premisas, postular que cabe perfectamente la legalización de lo construido, rehaciéndolo, deshaciéndolo o transmutándolo, es tanto como plantear que el impacto ambiental desaparecería eliminando lo construido y reponiendo el estado de cosas al momento anterior; bien que de tal forma no se eliminarían los efectos ya gene­rados en quebranto del bien jurídico a proteger, ni desde luego se contempla ninguna suerte de excusa absolutoria derivada de tal proceder rehabilitador del estatus; es más, el derribo de lo indebidamente construido aparece no como causa exonerante de la respon­sabilidad o enervante de la punibilidad, sino como efecto penal accesorio de la sanción principal, obediente ésta a la lesión existente. En consecuencia, la revisión inherente a este segundo grado jurisdiccional arroja que la recurrente observó un comportamiento típico y antijurídico al llevar a cabo una construcción carente de autorización en terreno especial­mente protegido y conforme a lo precedentemente expuesto. Dicha conducta ha genera­do los efectos desfavorables y contrarios a la ordenación territorial contemplados por la norma transgredida en orden a su punibilidad, sin que sea óbice una posterior actividad añadida consistente en la refacción de lo construido hasta llegar a desnaturalizarlo esen­cialmente para atemperarlo a un posible legalización, puesto que lo efectivamente cons­truido (y después alterado hasta lograr una completa eliminación de características edifi­catorias tipológicas y funcionales) careció de las pertinentes e imprescindibles autorizacio-

nes administrativas previas, sin que la posible aptitud de otra construcción posterior veri­ficada a partir de la originaria conduzca sino a confirmar que ha sido necesario eliminar posteriormente el impacto vulnerador que efectiva y realmente causó la inicialmente rea­lizada, hecho que constituye el auténtico objeto de este proceso a efectos de la subsun- ción típica controvertida.»

I en la Sentència 203/2003: «El Juez a quo ha estimado que la necesidad de variar la previsión de destino para lo construido hace que la conducta enjuiciada deba ser conside­rada merecedora de sanción pese a que «hay posibilidades serias y reales de que sean autorizables en un futuro» (fundamento jurídico tercero). Será en base a lo precedente­mente expuesto que el argumento no podrá compartirse, como tampoco la conclusión sobre el sentido del pronunciamiento, precisamente porque la trasgresión penalmente relevante que típicamente quedó consumada a tenor de que el proceso constructivo se desarrollase a falta de la preceptiva licencia, no constituyó un verdadero ataque a la orde­nación territorial, porque este comportamiento no incorpora antijuridicidad material por sí solo, al ser innegable que con ello, si bien se conculcó la normativa que ordena el territo­rio especialmente protegido por razón de no haberse obtenido la oportuna autorización, sin embargo no han llegado a lesionarse los valores que la norma penal se dirige a prote­ger mediante la criminalización de la conducta, lo que desde la perspectiva penal es insu­ficientemente relevante para dispensar protección al supuesto, e independientemente de que en el ámbito meramente administrativo exista una contravención, porque ésta no alcanza por sí sola a generar afectación o quebranto del bien jurídico protegido ya que la Ley autonómica de disciplina urbanística 10/1990, de 23 de octubre, contempla la suje­ción a licencia de la alteración urbanística por cambio de uso o de destino (arts. 2.10 y 7.9), y éste es administrativamente autorizable conforme a todo lo expuesto, de modo que incluso desde el punto de vista estrictamente administrativo viene regulada y aceptada la posibilidad de que sea atendida la variación del uso o destino como supuesto apto para subsanar la deficiencia (que como se ve es puramente administrativa pero sin trascenden­cia efectiva como lesión a lo que se trata de proteger) y permitir la obtención de la corres­pondiente autorización conforme a Derecho, que es factible en este caso; lo que no cons­tituye una circunstancia inocua desde el instante en que el precepto penal, aunque con­templa la dispensación de protección en presencia de un comportamiento típico (falta de autorización para construir en territorio de especial valor o especial protección), sin embar­go no parece que la sanción deba desplegar sus efectos en ausencia de una efectiva lesión a los valores que trata de proteger. Malamente podría explicarse que a una misma con­ducta merezca serle reconocida aptitud de posible conformidad a la ordenación de aquel territorio, y por otro pueda, a la vez, ser calificada como lesiva de ese mismo bien jurídico que aparece indemne; y la protección penal que típicamente se ha estructurado conforme a una modalidad adelantada en función de que alberga una presunción de lesión materi­al antijurídica, precisa sustentar el despliegue de los efectos punitivos necesariamente en la constatación irrefutable de su efectiva conculcación, pues con la conducta desplegada sólo se habría colmado suficientemente el elemento de tipicidad, pero no el de antijuridi­cidad material, lo que impide apreciar infracción penal inherente a la conducta enjuiciada y probada, por no considerarse bastante la pura contravención formal constituida por la ausencia de autorización administrativa para la construcción e independientemente de sí solo con ello se ha impactado o no negativamente en los especiales valores declarados o protegidos.»

Comentari: Les sentències 140/2003 i 203/2003, dictades per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Palma en dos supòsits identificables quant a la tipicitat però dis- símils pels seus efectes sobre l’agressió al territori, sense ànim de dogmatitzar i enfront del dilema permanent que deriva de la norma penal en blanc -remissió del contingut prohibi­tiu a allò que estableixen els preceptes extrapenals-, s’han decantat per reconèixer una certa genuïnitat al substrat penal (en aquests casos enfront de l’administratiu), encara que sense oblidar una relació substancial d’interdependència entre normes que convergeixen des de les diferents branques de l’ordenament jurídic. A partir d’això, tenint en compte que s’aprecia la tipicitat en ambdós casos, s’analitza si la conducta típica ha generat o no una lesió material efectiva del bé jurídic protegit i es considera que el propi dret adminis­tratiu extableix la subjecció a una llicència d’aquella alteració o modificació urbanística per canvi d’ús o de destinació, d’acord amb els articles 2.10 i 7.9 de la Llei autonòmica 10/1990, de 23 d’octubre, de disciplina urbanística, i permet la conservació del que està edificat i la seva regularització respectuosa amb el límit protector del territori, a diferència del que ocorre quan l’edificació transgredeix per si i sense remei l’àmbit de protecció dis­pensat.

No sembla que així quedin resoltes moltes altres qüestions cabdals, no plantejades ni tractades en cap d’aquests dos processos, encara que directament lligades a la situació que es planteja, com ara les següents:

  • En primer lloc, si en el cas d’haver mediat un ús efectivament contrari a la preven­ció urbanística, s’hauria de considerar aleshores com un supòsit de lesió efectiva al bé jurídic protegit.
  • En segon lloc, si pertoca tornar a iniciar una acció per fets ocorreguts amb poste­rioritat als que recull l’escrit d’acusació per al supòsit que no s’arribi a produir el canvi d’ús o destinació com a conseqüència de les actuacions administratives que hi tendeixen.

No s’aborden tampoc aspectes generals comuns a la problemàtica que dimana de la tècnica que usa el legislador, especialment si les qüestions prejudicials administratives han de tenir o no un caràcter devolutiu per als delictes contra l’ordenació del territori.

  1. Contenciosa administrativa A. Tribunal Suprem

SENTÈNCIA DE 23 DE GENER DE 2004. RECURS DE CASSACIÓ EN INTERÈS DE LLEI NÚM. 30/2003. Ponent: Sr. Garzón Herrero. TERMINI PERA LA INTERPOSI­CIÓ DE RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU CONTRA UNA DESESTIMA­CIÓ PRESUMPTA.

Resum dels fets: Uns particulars interposen un recurs administratiu de reposició con­tra unes liquidacions municipals en data de 17 d’octubre de 2000. L’Ajuntament no va resoldre el recurs en el termini d’un mes des de la seva interposició, per la qual cosa s’ha­via d’entendre desestimat en data de 17 de novembre de 2000.

Segons disposa l’article 46.1 de la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la juris­dicció contenciosa administrativa (LRJCA), el termini per interposar el recurs contenciós administratiu contra la desestimació presumpta és de sis mesos, comptador a partir de l’endemà de la data en què tingui lloc l’acte presumpte; és a dir, per al cas en qüestió, el termini de sis mesos concloïa el 17 de maig de 2001. Malgrat això, no es va interposar el recurs jurisdiccional fins el 3 d’octubre de 2001.

El Tribunal Suprem -mitjançant la sentència indicada, dictada en interès de llei- diu que el recurs jurisdiccional no es va interposar extemporàniament, ja que la nova configuració del silenci que s’estableix en la Llei 4/1999, de 13 de març, de modificació de la LRJPAC, fa inaplicable l’article 46.1 de la LRJCA.

Fonamentació jurídica: «…el actual articulo 42.4.2° de la L.P.A.C. dispone: «En todo caso, las Administraciones públicas informarán a los interesados del plazo máximo nor­mativamente establecido para la resolución y notificación de los procedimientos, así como de los efectos que pueda producir el silencio administrativo, incluyendo dicha mención en la notificación o publicación del acuerdo de iniciación de oficio, o en comunicación que se les dirigirá al efecto dentro de los diez días siguientes a la recepción de la solicitud en el registro del órgano competente para su tramitación. En este último caso, la comunicación indicará además la fecha en que la solicitud ha sido recibida por el órgano competente.»

»EI precepto tiene su origen en el mandato del artículo noveno de la Constitución, desarrollado por el legislador, precisamente, para garantizar la Seguridad Jurídica.

»En él se establece una regla general, universal, que no admite excepciones: «en todo caso», regla general que se dirige a las Administraciones Públicas (todas) quienes necesaria­mente informarán a los interesados y un contenido explícito de ese mandato informativo.

»La exégesis de este texto, complementada con la doctrina constitucional antes trans­crita, obliga a concluir que en tanto las Administraciones Públicas no informen a los inte­resados de los extremos a que dicho precepto se refiere los plazos para la interposición de los recursos no empiezan a correr. En el supuesto que decidimos no se ha producido esta notificación, razón por la que el plazo para la interposición del recurso contencioso no ha comenzado, resultando improcedente, como hace la sentencia impugnada, la inadmisibi­lidad alegada, con la consiguiente desestimación del recurso formulado en interés de ley.

»CUARTO.- Lo hasta aquí dicho constituye el fundamento básico de la decisión que adoptamos. No resulta ocioso, sin embargo, hacer varias precisiones:

«Primero.- Que todos los hechos relevantes para la resolución de la cuestión que se decide han sucedido bajo la vigencia de la Ley 4/99 de 13 de Enero, modificaciones de la L.R.J.A.P. y PC.

«Segundo.- Que la previsión contenida en el citado artículo 42.4.2° de la L.P.A.C. es aplicable a los procedimientos tributarios en virtud de la supletoriedad de tales normas establecida en la Disposición Adicional Quinta apartado primero de la Ley 30/92 de 26 de Noviembre: «Los procedimientos administrativos en materia tributaria y, en particular, los procedimientos de gestión, liquidación, comprobación, investigación y recaudación de los diferentes tributos se regirán por su normativa específica y, subsidiariamente, por las dis­posiciones de esta Ley».

«Tercero.- Que la remisión que el artículo 46.1 de la Ley Jurisdiccional hace al acto pre­sunto, no es susceptible de ser aplicada al silencio negativo, pues la regulación que del silencio negativo se hace en la L.R.J.A.P. y P.C. lo configura como una ficción y no como un acto presunto.»

Comentari: La sentència comentada, malgrat que no manifesta expressament que l’incís de l’article 46.1 de la LRJCA ha quedat derogat i sense efecte per la Llei 4/1999, de 13 de març, de reforma de la LRJPAC, arriba a una interpretació que el fa inaplicable.

Els fonaments emprats són bàsicament dos:

  1. L’article 42.4 de la LRJPAC en la redacció introduïda per la Llei 4/1999, de 13 de gener, exigeix que s’informi els interessats del termini màxim de resolució i dels efectes que pot produir el silenci. Per tant, en tots els supòsits en què es produeix el silenci adminis­tratiu no precedit d’informació a l’interessat dels efectes i les conseqüències d’aquest silen­ci, l’omissió provoca que la situació del silenci sigui equiparable a la mateixa d’una notifi­cació defectuosa. En la mesura en què aquestes notificacions defectuoses només pro­dueixen efecte des del moment de la interposició del recurs procedent (article 58 LRJPAC), mai no seria extemporani el recurs contenciós administratiu enfront d’un acte presumpte no precedit de la informació exigida en l’article 42.4 de la LRJPAC.
  2. La nova regulació que la Llei 4/1999 ha donat al silenci negatiu, configurant-lo com una ficció i no com un acte presumpte, fa inaplicable l’article 46.1 de la LRJCA.

En la mesura en què és perfectament possible que l’Administració informi segons el que li exigeix l’article 42.4 de la LRJPAC -i així es ve fent amb normalitat en alguns proce­diments, com en els expedients de reclamacions de responsabilitat patrimonial de I Administració-, és més interessant aturar-nos en el segon dels arguments i ressaltar que l’article 43.3 de la Llei 30/1992, en la redacció introduïda per la Llei 4/1999, precisa que «la desestimació per silenci administratiu té els únics efectes de permetre als interessats la interposició del recurs administratiu o contenciós administratiu que sigui procedent», de manera que s’ha tornat a configurar el silenci no com a acte, sinó com a ficció legal amb l’únic efecte de permetre la interposició de recursos.

Així doncs, després de la Llei 4/1999 ja no hi ha «actes presumptes negatius» als quals pugui aplicar-se el termini dels sis mesos de l’article 46.1 de la LRJCA, sinó només una fic­ció que té «els únics efectes» de permetre la interposició del recurs procedent, sense que hi hagi termini per a això si es manté l’incompliment administratiu de dictar resolució expressa.

La solució exposada corregeix una situació de justícia perquè no pot oblidar-se que el conflicte parteix de l’incompliment de l’Administració del seu deure de resoldre de mane­ra expressa i de notificar la resolució (article 42.1 LRJPAC). Amb la solució oferida per la sentència comentada, s’evita que de l’incompliment de l’Administració se’n derivi una càrrega per al perjudicat per aquest incompliment.

B. Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

  1. SENTÈNCIA NÚM. 26, DE 16 DE GENER DE 2004. RECURS D’APEL·LACIÓ 170/2003. Ponent: Sr. Sodas Fuster. INADMISSIÓ DE RECURS CONTENCIÓS ADMINISTRATIU PEL TRÀMIT ESPECIAL DE PROTECCIÓ DELS DRETS FONA­MENTALS I ACOMODACIÓ AL PROCEDIMENT ORDINARI.

Resum dels fets: S’interposa davant del Jutjat Contenciós Administratiu un recurs jurisdiccional contra un decret d’alcaldia que acorda la paralització i el cessament de l’ac­tivitat d’una estació de servei. El recurs es presenta pel tràmit especial de protecció dels drets fonamentals previst en els articles 114-122 de la LRJCA.

El Jutjat dictà una interlocutòria en què declarava la inadmissió del recurs raonant que el procediment era inadequat perquè no hi concorria cap vulneració d’un dret fonamental de la Constitució espanyola.

Interposat un recurs d’apel·lació davant de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJIB, es confirma que no concorre cap vulneració constitucional i així el recurs està ben inadmès.

Ara bé, i això és el més rellevant, a la inadmissió pel tràmit especial ha de seguir la con­tinuado del recurs pel tràmit ordinari.

Fonamentació jurídica: «Aunque se trate de cuestión no directamente planteada por las partes, debe precisarse que la declaración de inadmisión por inadecuación del proce­dimiento utilizado (especial de protección de los derechos fundamentales), no debe con­ducir sin más al archivo del recurso, sino que deberá darse al proceso el curso procedi- mental que corresponda, es decir, el del procedimiento ordinario o el abreviado del artí­culo 78 en su caso.

»Pese a que en los arts. 114 y ss. no se contemple dicha posibilidad, esta omisión debe completarse acudiendo supletoriamente al article 254 de la LEC/2000 en cuanto exige al tribunal que advierta que el procedimiento elegido por el actor no se corresponde a la materia a que se refiere la demanda y que mediante providencia dé al asunto la tramita­ción que corresponda, sin estar vinculado por el tipo de juicio solicitado en la demanda.

»Dicha previsión está expresamente contemplada en el artículo 78.9° de la LRJCA para el caso de que iniciado el recurso contencioso-administrativo por el trámite del «procedi­miento abreviado» el Juez estime que el adecuado lo es el «ordinario», por lo que análo­gamente debe resolverse cuando el inadecuado es el ordinario o el especial de protección de derechos fundamentales.

»En conclusión, debe mantenerse la declaración de inadmisibilidad del recurso con­tencioso-administrativo interpuesto por el trámite especial de protección de los derechos fundamentales -por causa de inadecuación del procedimiento-, pero debe complementar­se el auto apelado en el sentido de que procede dar al proceso el curso procedimental del recurso ordinario.»

Comentari: Amb anterioritat a la Llei 29/1998, de 13 de juliol, reguladora de la juris­dicció contenciosa administrativa, la decisió de interposar recurs contra un acte adminis­tratiu pel procediment especial de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals ocasio­nava el risc que, si s’apreciava que no hi havia tal vulneració, s’inadmetia o es desestima­va el recurs i el recurrent quedava impedit per recórrer el mateix acte, ja que es conside­rava que hi havia vulneració de la legalitat ordinària per la senzilla raó que quan interpo­sava aquest segon recurs, ja ho era extemporàniament pel transcurs dels fatídics dos mesos hàbils per a recórrer.

Una solució era la interposició simultània de dos recursos, un d’ordinari per la infrac­ció de la legalitat ordinària i un altre d’especial per la vulneració dels drets fonamentals, solució evidentment indesitjable.

L’exposició de motius de la LRJCA indica que es pretén «superar, per tant, la rígida dis­tinció entre legalitat ordinària i drets fonamentals, perquè entén que la protecció del dret

fonamental o llibertat pública no és factible, en molts casos, si no es té en compte el seu desenvolupament legal». Aquest criteri es trasllada a l’article 121.2 de la LRJCA en per­metre I anàlisi de la infracció de la legalitat ordinària quan «com a conseqüència d’aques­ta vulnerin un dret dels susceptibles d’empara».

No obstant això, aquesta pretesa «superació» del vell problema no ho és perquè: 1) l’article 117 LRJCA estableix un control previ del qual pot resultar la inadmissibilitat del recurs per inadequació del procediment si s’aprecia que, malgrat la possible vulneració de la legalitat ordinària, no concorre vulneració constitucional; 2) conforme a l’article 121.2 LRJCA no cal entendre possible un examen de la qüestió de legalitat ordinària que estigui deslligada o desvinculada d una vulneració constitucional. En aquest sentit es pronuncia la recent STC 143/2003, de 14 de juliol.

Així doncs, el problema no ha quedat superat i, per tant, es reprodueix el risc que la inadmissió del recurs contenciós administratiu formulat pel tràmit especial de l’article 114 i els següents de la LRJCA -en considerar-se que no concorre cap vulneració de rang cons­titucional-, no deixi entrar en l’anàlisi de la possible infracció de la legalitat ordinària, per­què ja és tardana la possibilitat d’interposar un recurs contenciós administratiu ordinari nou.

La sentència ara comentada, després de mantenir la procedència de la inadmissibilitat del recurs interposat pel procediment especial, ofereix la solució que a aquesta declaració en segueixi una altra per la qual, en comptes d’arxivar-se definitivament el recurs, s’aco- modi al procediment procedent, ja sigui l’ordinari o l’abreviat. Amb aquesta solució se supera el risc que una nova interposició de recurs sigui extemporània.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 250, DE 26 DE MARÇ DE 2004. Ponent: Sr. Delfont Maza. URBANISME. SOL RÚSTIC. CRITERIS DE CLASSIFICACIÓ DE LA LLEI ESTA­TAL 6/1998, DE 13 DE ABRIL DE RÈGIM DEL SÒL I VALORACIONS I DE LA LLEI AUTONÒMICA 6/1997, DE 8 DE JULIOL, DE SÒL RÚSTIC DE LES ILLES BALEARS.

Resum dels fets: L’objecte del recurs és l’Acord que aprova la revisió d’un PGOU i en el qual es classifica com a «sòl rústic» un terreny determinat.

La part recurrent sosté que la regulació en el que és bàsic del sòl no urbanitzable apa­reix contenguda en la Llei estatal 6/1998, de 13 d’abril, de règim del sòl i valoracions (LRSV), per la qual cosa fora del cas que la legislació urbanística autonòmica introdueixi criteris com­plementaris de classificació -a l’empara de la disposició addicional quarta de la Llei 6/1998- la classificació del sòl ha de ser determinada pel que indiqui la legislació estatal.

Per al cas en qüestió, la part recurrent diu que al terreny no concorren les circumstàn­cies de l’article 9 LRSV per poder classificar-lo com a sòl no urbanitzable -ni les de l’article 8 per a la seva classificació com a urbà-, per la qual cosa correspon classificar-lo com a «urbanitzable», que és la categoria residual segons l’article 10 de la estatal LRSV.

L’Administració demandada sosté que la Llei autonómica 6/1997, de 8 de juliol, de sòl rústic de les Illes Balears, ha optat per conservar el carácter de residual del sòl rústic i, per tant, el terreny que ens ocupa gaudeix d’aquesta condició. Aquesta opció de la Llei autonòmica 6/1997, de 8 de juliol, ho seria a l’empara de l’esmentada disposició addicio­nal quarta de la Llei estatal 6/1998, segons la qual «als territoris insulars, la legislació urba­nística pot establir criteris complementaris per classificar els sòls no urbanitzables i urba­nitzables, tenint en compte que la delimitació del contingut del dret de propietat del sòl està condicionada per la peculiaritat del fet insular (…) ».

La sentència esmentada reconeix que la disposició addicional quarta de la LRSV esta­tal permet al legislador balear establir altres criteris -a més dels de la legislació estatal- per classificar sòls com no urbanitzables -rústics-, però no li permet atribuir la categoria de «residual» al sòl rústic ja que, segons la normativa bàsica estatal, el caràcter residual es reserva al sòl urbanitzable, i això és inalterable.

Fonamentació jurídica: «El Tribunal Constitucional, en la sentencia número 164/01, reiterando lo señalado en la sentencia número 61/97, precisó que el articulo 149.1.1. de la Constitución, sobre condiciones básicas de igualdad en el ejercicio de los derechos, pres­ta cobertura únicamente a aquellas condiciones que guarden una estrecha relación con los derechos fundamentales, destacó la conexión entre la propiedad urbana y el artículo 33.1. de la Constitución y declararía la constitucionalidad del artículo 9 de la Ley 6/98, en cuan­to contiene criterios mínimos de clasificación del suelo no urbanizable, así como de la Disposición Adicional Cuarta, y ello en tanto que la competencia sobre condiciones bási­cas no exige al Estado la fijación de estándares jurídicos uniformes incluso cuando la Constitución ha reconocido la existencia de circunstancias diferentes, con lo que el man­dato del artículo 138.1. de la Constitución, esto es, la atención al hecho insular, justifica una modulación objetiva de las condiciones básicas del derecho de propiedad cuando éste se ejerce sobre suelo insular; pero ello no ha de suponer que el hecho insular impida -o permita eludir- lo que el legislador estatal ha impuesto, esto es, que el suelo no urbaniza- ble deje de ser una clase residual de suelo.

»Pues bien, la regulación del suelo no urbanizable en nuestra Comunidad Autónoma, que adopta la denominación de suelo rústico, se contiene en las Leyes 6/97 y 6/99, califi­cándose como suelo rústico protegido y suelo rústico común.

»La tesis del Consell Insular de Mallorca en el presente juicio, sustentada en los infor­mes ya señalados y en el relativo al recurso de alzada contra el acuerdo originario, se con­creta en que la Ley de la Comunidad Autónoma 6/97 optó por mantener el carácter resi­dual para el suelo no urbanizable y que la Disposición Adicional Cuarta de la Ley 6/98 per­mitiría que en los territorios insulares del Estado el suelo no urbanizable mantuviera su carácter residual.

«Ahora bien, llama la atención, y así cabe recordarlo aquí, que en la contestación a la demanda del recurso contencioso número 983/98 -5 de junio de 2000, terminado por sen­tencia número 181 de 2004- el Consell Insular de Mallorca sostendría que la Ley 6/97 «…conté un canvi en els criteris de classificació del sòl respecte de la legislació estatal pre­cedent. Deixa de ser la categoria residual de sol … per definir-se de forma positiva…”. Y aun se añadiría que esa «…definició positiva del sòl rústic no ha estat afectada per la Llei estatal 6/1998…», concluyendo ya que «…pràcticament en el mateixos termes, ha estat incorporada a la Llei 6/1999…”.

»El suelo rústico protegido -artículo 6.1. de la Ley 6/97 y artículo 9 de la Ley 6/99- es el comprendido en las áreas sustraídas al desarrollo urbano, para el cual, por sus valores excepcionales, la función territorial o la defensa de la fauna, flora y el equilibrio ecológico o mantenimiento de la biodiversidad, se establece un régimen especial de protección dis­tinto del general.

»EI suelo rústico protegido, en cualquiera de sus cinco categorías, se adecúa a los cri­terios de la Ley 6/98, incluso con la reforma operada por el Real Decreto-Ley 4/2000 y por la Ley 10/2003.

»EI suelo rústico común -artículo 7 de la Ley 6/97 y artículos 10 y 20 de la Ley 6/99- se define de forma residual, como el resto de los terrenos que pertenezcan a áreas sus­traídas del desarrollo urbano y no se hallen incluidos en ninguna de las cinco categorías de suelo rústico protegido, estando constituidas esas áreas por tres categorías, a delimitar por los Planes Territoriales Insulares, en concreto, áreas de interés agrario, áreas de transi­ción y áreas de suelo rústico de régimen general, integradas estas últimas «… por el resto del suelo rústico común”.

»Esta última categoría, residual y desconectada de criterio protector cualquiera, esto es, vacía de contenido protector alguno, sea de los enunciados en el artículo 9 de la Ley 6/98 o si quiera de los complementarios a que se hace mención en la Disposición Adicional Cuarta, y ello pese a que bien podría justificarse, por ejemplo, con base en principio medioambiental como que no alterase el modelo urbanístico sostenible que se pretendie­ra, al fin, ha de entenderse afectada -y desplazada- por la Ley 6/98. »

Comentari: La sentència esmentada es decanta per una posició clara: la legislació estatal básica (Llei 6/1998, de 13 d’abril, de règim del sòl i valoracions) imposa que el sòl no urbanitzable deixa de ser el sòl «residual», posició que ocupa ¡’«urbanitzable». L’anterior no pot ser modificat pel legislador autonòmic que pretengui atribuir la condició de «residual» a alguna classe de sòl rústic.

A la nostra comunitat autònoma el legislador ho ha fet quan, després de definir posi-

tivament determinats tipus de sòl rústic protegit i de definir el sòl rústic comú, indica -en l’article 20 de la Llei 6/199, de 3 d’abril, de directrius d’ordenació territorial- què són les àrees de sòl rústic comú:

  1. Les àrees d’interès agrari (AIA), delimitades pels Plans territorials parcials.
  2. Les àrees de transició (AT), que comprenen una franja que han de definir els plans terri­torials parcials entre un mínim de 100 metres i un màxim de 500 metres a partir del sòl clas­sificat com a urbà, urbanitzable o apte per a la urbanització, en aplicació d’aquesta Llei.
  3. Les àrees de sòl rústic general (SRG), integrades en la resta del sòl rústic comú.

Doncs bé, respecte d’aquesta última categoria 3 (SRG), només es pot indicar que supo­sa l’atribució de la classificació de rústic «per residual», és a dir, prescindint de qualsevol criteri positiu que condueixi a classificar-lo com a rústic.

La discrepància radica en l’àmbit d’actuació que permet la disposició addicional quar­ta de la LRSV. L’Administració sosté que aquesta disposició li permet mantenir el caràcter residual per al sòl no urbanitzable, mentre que la sentència comentada interpreta que no es pot alterar la legislació bàsica que atribueix aquesta condició al sòl urbanitzable.

En conclusió, la disposició addicional quarta únicament permetria afegir criteris com­plementaris als establerts en l’article 9 LRSV amb la finalitat de definir el sòl no urbanitza­ble -rústic-, però no atribuir-li la condició de «residual», de tal manera que ho sigui aquell sòl respecte del qual no s’indiquin criteris positius de classificació concrets.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 65% DE 20 DE SETEMBRE DE2004. Ponent: Sr. FiolGomila. ESTRANGERIA. DRET ADMINISTRATIU SANCIONADOR I MOTIVACIÓ DE LA IMPOSICIÓ DE LA SANCIÓ MÉS GREU.

Resum dels fets: Es recorre una resolució dictada per la Delegació del Govern a les Illes Balears mitjançant la qual s’acorda imposar al recurrent la sanció d’expulsió del terri­tori de l’Estat, amb la consegüent prohibició d’entrada a Espanya per un període de tres anys, de resultes que s’imputa una infracció greu prevista en l’apartat a) de l’article 53 de la LO 4/2000, d’11 de gener, modificada per la LO 8/2000, de 22 de desembre, això és, per «estar irregularment en territori espanyol, per no haver obtingut o per tenir caducada més de tres mesos la pròrroga d’estada, l’autorització de residència o documents anàlegs, quan siguin exigibles, i sempre que l’interessat no n’hagi sol·licitat la renovació en el ter­mini que es preveu per reglament».

La part recurrent diu que en el cas d’estimar-se comesa la infracció, hi correspondria sanció de multa o, si és procedent, motivar les raons per les quals s’imposa la més onero­sa sanció d’expulsió.

Fonamentació jurídica: «La infracción grave prevista en el articulo 53.a. de la Ley Orgánica 4/2000 ha de sancionarse con multa de 50.001 a un millón de pesetas -artículo

55.1 .b.- pero también cabe que la Administración, en lugar de aplicar la sanción de multa, aplique otra, en concreto, la expulsión del territorio español, lo que precisa la tramitación del correspondiente expediente administrativo -artículo 57.1. de la Ley Orgánica 4/200-.

»Ahora bien, la opción por la sanción de expulsión requiere no solo la tramitación del expediente correspondiente sino, ante todo, la motivación en que se asienta la decisión de imponer la sanción de más entidad, esto es, proporcionalmente más gravosa, como sin duda es la expulsión, en lugar de la sanción de multa prevista con carácter general en el artículo 55.1.b. de la Ley Orgánica 4/2000.

»En el presente caso, ni el acuerdo de iniciación del expediente de expulsión, ni en su resolución ni en momento alguno del procedimiento administrativo se ha ofrecido expli­cación cualquiera -sea sobre que faltase arraigo o sobre la situación personal y familiar, aspectos a los que se refería el Real Decreto 155/96 y ahora el Real Decreto 864/2001, artí­culo 97.3- que justificase la aplicación de la sanción seleccionada por la Administración, concurriendo así vicio de anulabilidad en tanto que de ese modo se impide la defensa del sancionado y el control de la decisión administrativa en sede jurisdiccional -artículo 54, en relación con el artículo 63, ambos de la Ley 30/92-,»

Comentari: Admès que la LO 4/2000 (en la redacció després de la LO 8/2000), preveu que enfront de les infraccions de l’artide 57.1 «es pot aplicar en lloc de la sanció de multa l’expulsió del territori espanyol, amb la tramitació prèvia del corresponent expedient admi­nistratiu», el dubte radica en si aquest «es pot» suposa l’exercici d’un dret d’opció o elec­ció a favor de l’Administració, sense cap tipus de control jurisdiccional.

En aquest punt, no hi ha dubte que la idoneïtat de l’elecció és verificable a través de les tècniques de control jurisdiccional, i més quan ens trobam amb una decisió dictada dins un procediment administratiu sancionador en el qual l’elecció afecta la gravetat de la sanció.

Quan la norma preveu dues sancions possibles i l’una és més greu que l’altra -com ocorre en el cas en què la sanció d’expulsió ho és respecte de la sanció econòmica-, l’Administració ha de fer un judici de proporcionalitat o d’individualització de la sanció en atenció a les circumstàncies de l’infractor -criteri de prevenció especial- i de la infracció mateixa -criteri de prevenció general.

Així, és aplicable plenament a la Resolució sancionadora el que preveu l’article 131 de la Llei 30/1992, que recull el principi de proporcionalitat en matèria sancionadora en el sentit que la sanció aplicada ha de mantenir l’adequació deguda amb la gravetat del fet constitutiu de la infracció.

L’article 20.2 de la Llei 4/2000 preveu que els procediments administratius que s’esta­bleixin en matèria d’estrangeria respectin en qualsevol cas les garanties previstes en la legislació general sobre el procediment administratiu, per a la qual cosa l’aplicació de l’ar­ticle 131 de la Llei 30/1992 és indubtable.

El principi de proporcionalitat està estretament lligat amb l’exigència de motivació de les resolucions, ja que no basta que la sanció estigui proporcionada a la infracció, sinó que quan -com n’és el cas- s’opta per la sanció més onerosa, és necessari que s’indiquin les raons del judici de proporcionalitat aplicat. En el cas contrari, es causaria indefensió a la part imputada des del moment en què ha desconegut les raons per les quals se li imposa la sanció més greu i, correlativament, no ha pogut combatre-les.

V. Laboral

I. Tribunal Suprem

1. SENTÈNCIA D’ü DE MARÇ DE 2004, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÜM. 3994/2002. Ponent: Sr. García Sánchez. INCOMPATIBILITAT DE LA PERCEPCIÓ D’UNA INDEMNITZACIÓ NASCUDA DE L’INCOMPLIMENT PATRONAL GREU, CAUSANT DE L’EXTINCIÓ DEL CONTRACTE DE TREBALL, AMB LA PERCEPCIÓ D’UNA SEGONA INDEM­NITZACIÓ DE DRET COMÚ, PER DANYS I PERJUDICIS.

Resum dels fets: Un empleat d’una societat cooperativa de crèdit inicia una acció resolutoria del contracte de treball ex art. 50 de l’Estatut dels treballadors, és a dir, basant- se en l’incompliment patronal greu. De l’estudi de la sentència es dedueix que l’acció reso- lutòria s’esdevé de l’existència de vexacions personals. Recau una sentència estimatòria d’aquesta primera pretensió i el contracte queda resolt amb el dret a la indemnització taxa­da corresponent de 45 dies d’emolument per cada any de servei. Posteriorment, havent- se declarat en el procediment administratiu d’invalidesa corresponent que el treballador mereix ser declarat en la situació d’incapacitat absoluta per «trastorn depressiu malencò- nic», producte -hipotètic però versemblant- de les vexacions patides a l’empresa, l’exem- pleat interposa una nova demanda jurisdiccional reclamant una indemnització pels danys i perjudicis a l’empara de l’article 1101 del Codi civil. El Jutjat Social desestima la segona pretensió, però la Sala Social del TSJ de Castella – la Manxa revoca la sentència del Jutjat i declara el dret a percebre una segona indemnització, a més de l’extintiva ja declarada en el primer procés, per valor de 30.000 €. El Tribunal Suprem, al seu torn, revoca la sentèn­cia de suplicació i dóna la raó al Jutjat d’instància.

Fonamentació jurídica: «SEGUNDO.- A diferencia de lo que sucede en el ámbito civil en el que, conforme a la interpretación jurisprudencial del citado art. 1.124 (Sentencias de la Sala 1a de 5 de julio de 1971 [RJ 1971, 3379], 28 de febrero de 1989 [RJ 1989, 1409] y 30 de marzo de 1992 [RJ 1992, 2308] cabe la posibilidad de resolver el contrato en forma extrajudicial, esta posibilidad se ha denegado en el ámbito laboral por las Sentencias de esta Sala 4a de 23 de junio de 1983 [RJ 1983, 3041], 26 de noviembre de 1986 [RJ 1986, 6516] y 18 de septiembre de 1989 [RJ 1989, 6455] (todas ellas citadas en la elegi­da como referencia!), no cabiendo aquí otra posibilidad que acudir a la vía judicial para obtener el trabajador la resolución contractual con base en incumplimiento por parte del empleador. Además de ello, existe otra diferencia, esta vez entre la indemnización proce­dente a tenor del citado precepto del Código Civil [LEG 1889, 27] y la que se obtenga con­forme al art. 50 del ET [RCL 1995, 997]: en el primer caso, quién pretenda obtener la

indemnización ha de probar la realidad del daño o perjuicio, así como su cuantía y, en caso de no estar acreditada ésta última pero sí la primera, corresponderá al juzgador fijar la cuantía a su prudente arbitrio. En la esfera laboral, en cambio, la cuantía de la indemni­zación por los perjuicios que produce la extinción (resolución) de la relación de trabajo viene legalmente tasada, merced a la remisión que el art. 50.2 del ET hace a la indemni­zación por despido.

»(…) Como razona la propia Sentencia referendal [F.J. 5o], «el trabajador demandan­te pudo, a tenor del art. 50 del Estatuto de los Trabajadores -en solución igual al art. 1124 del Código Civil- reclamar el cumplimiento en especie de la obligación o pedir la resolu­ción del contrato con indemnización de daños y perjuicios en ambos casos. Si en el ejerci­cio de este derecho optativo, el perjudicado por el incumplimiento de la obligación optó por la resolución del contrato de trabajo e indemnización, ésta ha de ser fijada conforme la normativa reguladora de la relación laboral y, como el Estatuto de los Trabajadores con­tiene una norma específica -artículo 50- para regular estas situaciones de incumplimien­to, la misma ha de ser aplicada sin que sea lícito acudir a preceptos correspondientes a otros sectores jurídicos para alargar indebidamente el cauce indemnizatorio, sancionando el único comportamiento ¡lícito empresarial por dos vías pertenecientes a diferentes orde­namientos jurídicos y cuya actuación aislada y separada conduciría, contra toda lógica, a sancionar dos veces un mismo hecho de incumplimiento. La pretensión resolutoria de con­tenido indemnizatorio tasado ejercitado con amparo en la norma específica de carácter resolutivo contenido en el art. 50 ET satisface íntegramente el interés del trabajador deri­vado de un incumplimiento grave de las prestaciones contractuales del empresario, y la aplicación de esta norma específica del derecho del trabajo debe impedir la búsqueda de nuevas soluciones indemnizatorias en el campo del derecho civil, entendido como derecho común

»(…) TERCERO.- Es cierto que la Sentencia de esta Sala de fecha 12 de junio de 2001 (Recurso 3827/00) [RJ 2001, 5931] -citada por la parte recurrida en su escrito de impug­nación del recurso- ha señalado en su segundo fundamento que «tampoco es admisible afirmar que la única consecuencia legal del despido discriminatorio haya de ser la readmi­sión y abono de salarios de tramitación, pues pueden existir daños morales o incluso mate­riales, cuya reparación ha de ser compatible con la obligación legal de readmitir y abono de salarios de trámite». Pero se trataba en el caso de un despido llevado a cabo con vio­lación de derechos fundamentales y, como tal, declarado nulo, planteándose la cuestión relativa a si era o no procedente acumular a la acción por despido otra en la que se pidie­ra una indemnización por tal agresión» (F. 1o). Dicha Sentencia mantuvo el pronuncia­miento de nulidad del despido, y ordenó remitir las actuaciones a la Sala a quo para que se pronunciara acerca de la indemnización pretendida. Lógicamente, su doctrina no puede ser aplicable al supuesto que nos ocupa, pues allí la relación laboral permanecía incólume

como consecuencia de la nulidad del despido, mientras que en el presente se trata preci­samente de romper la relación laboral, a instancias del trabajador, mediante la correspon­diente indemnización.»

Comentari: La sentència del Tribunal Suprem de 12 de juny de 2001 va obrir pers­pectives realment transcendentals per al dret del treball en el capítol de les indemnitza­cions per tracte vexatori. La que es comenta aquí ve a tancar l’aixeta d’una manera real­ment contradictòria amb la resolució anterior, encara que la presentació del ponent vulgui fer entendre el contrari. I això en el temps en què s’han posat en voga multitud de pro­cediments fonamentats en pràctiques d’assetjament psicològic patronal (mobbing), la qual cosa és prou significativa. Es tracta de tancar amb pany i clau la possibilitat que les pràcti­ques d’assetjament psicològic desencadenin una indemnització realment equivalent i pro­porcionada als perjudicis causats, que en l’àmbit de la salut poden ser realment màxims. En el cas que ens ocupa, el treballador ha patit un trastorn psíquic que podria tenir el seu origen en la conducta de l’empresa ¿Creuen realment els magistrats del Tribunal Suprem que la incapacitat absoluta per a tota feina se salda proporcionadament amb la indemnit­zació «taxada» de l’article 50 ET? No és un bon argument el que la solució anterior, de la sentència de l’any 2001, s’explica perquè intervé la consideració deguda als drets fona­mentals en concurrència amb la nul·litat de l’acomiadament. Essent cert que la nul·litat de l’acomiadament perpetua la relació laboral per l’exigència de readmissió, també és cert que el mateix Tribunal Suprem ha avalat la possibilitat que el treballador vexat, en deter­minats casos límit, pot promoure l’extinció contractual -a l’empara de l’article 50 ET-, fins i tot desocupant el seu lloc de treball. En aquest cas, ¿com es concilia l’atac al dret fona­mental de l’article 15 de la Constitució -dret a la integritat física i moral- amb la contra- prestació extintiva dominada per una indemnització miserable? Subscrivim per això el vot particular pronunciat per quatre dels magistrats, en el sentit que «[…] la indemnización que aquí se reclama no tiene por objeto reparar la pérdida del empleo, sino los daños psí­quicos y morales que la conducta empresarial ha provocado en el actor aquejado de un proceso depresivo que ha determinado el reconocimiento de una incapacidad permanen­te. Son daños distintos que han de ser objeto de reparación independiente, pues de lo contrario se está exonerando al causante de la obligación de reparar las consecuencias de un acto ilícito que no han sido compensadas por una indemnización que sólo cubre el daño derivado de la extinción del contrato, como se advierte si se tiene en cuenta que aquella reparación hubiera sido posible si el contrato no se hubiera extinguido».

2. SENTÈNCIA D’l DE MARÇ DE 2004, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÚM. 4846/2002. Ponent: Sr. Botana López. SUBROGACIÓ EMPRESARIAL ARRENDAMENTDINDÚSTRIA. REVERSIÓ

DVN CINEMA AL PROPIETARIA LA FINALITZACIÓ DELARRENDAMENT RES­PONSABILITAT SOLIDÀRIA PER L’ACOMIADAMENT DVN TREBALLADOR.

Resum dels fets: Un treballador resulta acomiadat d’un cinema com a resultat indi­recte del desnonament de l’arrendatari que el propietari de la indústria ha exercit. Consta que el desnonament està causat per l’extinció del seu termini. El cas és que arrendador i arrendatari havien fet constar a l’instrument de contractació que s’arrendava un «local de negoci», no una «indústria» ja existent, i així en el judici verbal corresponent consta a la sentència que es tracta d’un «arrendament de local de negoci». El Tribunal Suprem des­munta l’equívoc i declara que davant tercers el contracte d’arrendament era d’«indústria» i declara la responsabilitat solidària del propietari de l’establiment.

Fonamentació jurídica: «TERCERO. Tanto la sentencia de instancia como la de supli­cación absolvieron a la arrendadora propietaria, por entender que no se trataba de un arrendamiento de industria, sino de local de negocio, al haberlo reconocido así la jurisdic­ción civil competente en el oportuno juicio verbal de desahucio y, si bien es cierto que la calificación jurídica de todo contrato responde a una labor de interpretación y ésta es facultad privativa de los tribunales de instancia y su criterio ha de prevalecer en casación, sin embargo puede ser modificada, cuando el resultado implique desvío de legalidad o sea la interpretación notoriamente ilógica o irrazonable. La sentencia civil se dicta en juicio de desahucio en virtud de demanda solicitando la declaración de «haber lugar al desahucio del establecimiento dedicado a proyección cinematográfica» y, en la misma lo planteado no fue la naturaleza del contrato de arrendamiento sino la extinción del plazo de arriendo (…) y, en todo caso, que se diga en la sentencia que a tenor de las manifestaciones de las partes, entre éstas existió un contrato de arrendamiento de local de negocio de fecha ini­cial de 8 de noviembre de 1943 sólo puede afectar a quienes fueron partes en el proceso, pero no a terceros como los trabajadores que ninguna intervención ni posibilidad de defensa tuvieron en el mismo.

»(…) En el contrato de arrendamiento obrante a los folios 494 a 496 de los autos y, que en la declaración de hechos probados su contenido se da por reproducido, se hace constar en la declaración primera, que «D declara ser propietario de un edificio sito en la calle Velázquez núm. 85, donde está instalado un cinematógrafo «Cine Velázquez»».

»(…) A tenor de estos hechos, el arrendatario recibe, además del local, el negocio o industria en él establecido, pues el objeto del contrato no son solamente los bienes que en el mismo se enumeren, sino una unidad patrimonial con vida propia y susceptible de ser inmediatamente explotada o pendiente de meras formalidades administrativas, por lo que la extinción del arrendamiento produce el cambio de titularidad de la empresa en los términos del artículo 44 del E.T.

»(…) Por tanto, se ha de concluir que existió una sucesión empresarial ante la extin­ción del contrato de arrendamiento y, que por ello es acertada la doctrina de la sentencia de contraste cuando entiende que el objeto de arrendamiento existente, no era tan sólo el local donde se ubique el cine, sino el cine en sí, esto es, la explotación del negocio que el mismo constituye y, que habiéndose producido la reversión al entregarse el local a su propietario, al concurrir los dos elementos que para la transmisión o sucesión empresarial viene exigiendo la consolidada jurisprudencia del Tribunal Supremo, uno subjetivo, el cam­bio de titularidad del negocio o centro de trabajo autónomo y, otro objetivo, consistente en la entrega efectiva del total conjunto operante de los elementos esenciales de la empre­sa, que permite la continuidad de la actividad empresarial, es decir, la permanencia de esta unidad socio-económica de producción que configura la identidad del objeto transmitido, y siendo este objeto la industria que constituye el cine, la entidad a la que revierte ha de responder solidariamente del despido de los trabajadores.»

Comentari: La distinció entre arrendament d’indústria i arrendament de local de negoci també resulta transcendental als efectes de la configuració d’una responsabilitat compartida entre empresaris, nascuda de la successió o subrogació patronal ex article 44 de l’Estatut dels treballadors. SI l’arrendament només es limita al «local de negoci» no hi ha lliurament d’una estructura productiva per se, i d’ací es desprèn que no hi ha reversió d’unitat productiva ni, consegüentment, obligado d’assolir per part de l’arrendador les obligacions derivades del contracte de treball vigent amb l’arrendatari. Tot el contrari s’es- devendrà si l’arrendament és d’«indústria». La distinció és aparentment senzilla, però només aparentment, com ho demostra la profusa litigiositat civil en aquesta matèria, com vaig tenir ocasió de comentar en la selecció de jurisprudència laboral del núm. 1 d’aques­ta Revista. En aquest cas, el Tribunal Suprem raona que és irrellevant un concepte fals sobreeixint en un plet civil, que no pot condicionar la realitat del tipus d’arrendament.

  1. Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Balears

SENTÈNCIA NÚM. 127, DE 5 DE MARÇ DE 2004, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 402/2003. Ponent: Sr. Wilhelmi Lizaur. SUCCESSIÓ D’EM­PRESA O ALTERNANÇA EN LA SUBCONTRATA? LA NO TRANSMISSIÓ D’ELE­MENTS PATRIMONIALS CONSIDERABLEMENT VALUOSOS, INTEGRADORS DE LA INFRAESTRUCTURA I ORGANITZACIÓ BÀSICA DE L’EXPLOTACIÓ IMPE­DEIX ESTALONAR UN CAS DE L’ARTICLE 44.1 DE L’ESTATUT DELS TREBALLA­DORS.

Resum dels fets: Els litigants són treballadors fixos discontinus d’una empresa que gestiona un parc aquàtic. L’empresa els tramet -mitjançant el president del Comitè d’Empresa- un comunicat amb què els fa saber que la qualificada com «unitat productiva independent», que consisteix en l’activitat del Departament de Socorrisme, serà externa- litzada i absorbida per una empresa cessionària que els respectarà llurs condicions de cate­goria, antiguitat i retribució, fins i tot mantenint la vigència del conveni col·lectiu aplicat en el centre de treball, o sigui, en el parc aquàtic. Els treballadors impugnen la translació empresarial, tot sostenint que no es produeix una vertadera transmissió d’elements patri­monials consistents. El Jutjat Social núm. 1 estima la demanda obrera i declara inefectiva la successió d’empresa. Havent l’empresa cedent -no la cessionària- recorregut en supli­cado, la Sala Social del TSJ desestima el recurs i confirma la sentència d’instància.

Fonamentació jurídica: «PRIMERO. Resulta evidente que la aplicación de la expresa­da doctrina jurisprudencial al caso de autos, determina la confirmación de la sentencia de instancia, pues no sólo no se ha transmitido una unidad productiva autónoma de la empresa, al no constituir la actividad desarrollada por los trabajadores que prestan servi­cios como socorristas de un parque acuático, así como tampoco ha existido transmisión patrimonial propiamente dicha, pues no puede calificarse como tal la cesión, ya que no existió venta alguna, a la empresa adjudicataria de los elementos necesarios para realizar la actividad, como son los especificados por la recurrente de 6 wolkis, 10 unidades de tubos de rescate, 10 botiquines, óxido y 2 camillas. (…) Basta la lectura del contrato que de modo indirecto se incorpora a los hechos probados, para comprobar que no hay una transmisión patrimonial en ningún sentido, sino el mero facilitar los elementos necesarios, que siguen en propiedad, posesión y administración de la empresa cedente, para ejecutar los servicios contratados. Facilitar los elementos enumerados no es una transmisión patri­monial de los mismos, sino como recoge la propia sentencia recurrida una «puesta a dis­posición» limitada y circunscrita a la ejecución del servicio.

»(…) SEGUNDO. (…) Conviene recordar aquí la Sentencia del Tribunal Supremo (Sala de lo Social), de 29 de febrero 2000 en recurso de casación para la unificación de la doc­trina, en la que se declara que «El problema está íntimamente relacionado con el tema de la sucesión en las contratas, que arranca a su vez de la legalidad que acerca de la sucesión de empresas se contiene en el art. 44.1 del Estatuto de los Trabajadores, por lo que resul­ta ilustrativo aludir a la doctrina de esta Sala que ha tratado la cuestión, aún cuando no haya tenido ocasión de ocuparse concretamente de ninguna controversia igual a la que resulta objeto del presente recurso. (…) Así pues, conforme a la doctrina expuesta y la con­tenida en las demás resoluciones que han quedado citadas, sólo se produce la subroga­ción en los contratos de trabajo merced a la imposición por el pliego de condiciones, cuan­do haya habido verdadera «sucesión en la contrata», entendida ésta como cambio de la

titularidad del contratista, acompañada de la transmisión, por parte del antiguo al nuevo, de los elementos patrimoniales que configuraban la infraestructura u organización básica de la explotación. (…) Pero lo acaecido en el caso aquí enjuiciado no se corresponde con la expresada situación de hecho, porque no ha existido un verdadero cambio de titulari­dad en la empresa contratista, ni menos aún transmisión al ulterior adjudicatario de la con­trata de los elementos patrimoniales configuradores de la explotación del servicio adjudi­cado, con toda su infraestructura, sino que meramente se ha dado entrada a una nueva empresa que, junto con la anterior y en régimen de competencia con ella, ha venido a repartirse el desempeño de una actividad que hasta entonces venía siendo realizada por una sola en régimen de monopolio».

Comentari: Aquesta temàtica està connectada amb els límits juridicopositius de la creixent moda de l’externalització dels serveis productius. Tota la problemàtica es troba al voltant del que la nostra legislació interna (article 44 de l’Estatut) anomena «unitat pro­ductiva autònoma» i la normativa europea (Directiva comunitària 77/1987, de 14 de febrer de 1977) denomina -més vagament- «centres d’activitat». Els contorns dogmàtics de la unitat productiva autònoma són definits per la idoneïtat d’un conjunt d’elements patri­monials pertanyents a un empresari per ser susceptibles d’una explotació econòmica inde­pendent, capaç d’oferir béns i serveis al mercat.

El supòsit legal és fàcilment confusible amb les particularitats de la subcontractació, en la qual una empresa contractista desdobla en una empresa subcontractista l’execució d’una part de l’activitat productiva que li és inherent o pròpia. L’externalització suposa normalment que l’activitat despresa del nucli principal no és inherent, i en canvi la sub­contractació pressuposa la inherència. Però en ambdós casos -i d’ací ve l’exemplaritat con­tinguda en la sentència comentada- s’ha de tractar d’un contingut veritablement autò­nom, susceptible de ser integrat en una explotació econòmica independent, condicions que no es donen quan -com en el supòsit que ens ocupa- s’ha produït una mera posada a disposició dels elements productius a un tercer.

  1. Jutjats socials

1. SENTÈNCIA NÚM. 250, DE 9 DE JULIOL DE 2004, DICTADA EN LES ACTUA­CIONS 232/04 PEL TITULAR DEL JUTJAT SOCIAL NÚM. 1 DE PALMA, Sr. Oliver i Reus. ACOMIADAMENT. CADUCITAT DE LA DEMANDA JURISDICCIONAL. CÒMPUT O NO CÒMPUT DELS DISSABTES, DES DE L’ENTRADA EN VIGÈNCIA DE LA LLEI ORGÀNICA 19/2003 DE MODIFICACIÓ DE LA LOPJ, ALS EFECTES DEL TRANSCURS DEL TERMINI DE VINT DIES PERA LA INTERPOSICIÓ DE LA DEMANDA.

Resum dels fets: El problema és processal. Resulta que la treballadora litigant, que for­mula demanda per acomiadament com a conseqüència d’una suposada terminació d’o­bra, hauria interposat la demanda fora de termini, si els dissabtes resultaven comptadors per al còmput dels vint dies de caducitat. El Jutjat Social, amb una enginyosa argumenta­ció, ve a declarar que els dissabtes, des de l’entrada en vigència de la Llei orgànica 19/2003, de modificació de la Llei orgànica del Poder Judicial, també són inhàbils per al còmput del dies taxats per accedir a la jurisdicció segons l’article 103 de la Llei de proce­diment laboral.

Fonamentació jurídica: «SEGUNDO. El problema surge a partir de la nueva redacción dada por la Ley 19/2003 [sic] al art. 183 de la LOPJ según la cual son inhábiles a efectos procesales los sábados, domingos, los días 24 y 31 de diciembre, los días de fiesta nacio­nal y los festivos a efectos laborales en la respectiva comunidad autónoma.

»Para la parte demandada esa norma no es aplicable para computar el plazo de cadu­cidad de la acción de despido, porque no se trata de un plazo procesal sino sustantivo.

«Ciertamente, el plazo del art. 103.1 LPL es un plazo de caducidad y el Tribunal Supremo ha dicho de manera reiterada que por ello tiene entidad sustantiva y no proce­sal porque no marca los tiempos del proceso, como indican las Sentencias de 14 de junio de 1988, 19 octubre 1996 y 21 de junio de 1997. Las consecuencias de tal consideración fue la de considerar hábiles los días del mes de agosto.

»Pero, como ya pusieron de manifiesto los magistrados que discreparon de la segun­da de las mencionadas sentencias, se trata de un plazo de caducidad atípico.

«Efectivamente, es un plazo de 20 días hábiles, cuando en el cómputo civil de los pla­zos no se excluyen los días inhábiles (art. 5 CC) Esa circunstancia o característica especial lo convierte en un plazo atípico y nos enfrenta al problema de establecer (que) es lo que debe computarse como hábil y como inhábil, ya que esos conceptos son ajenos al cóm­puto civil de los plazos.

»(…) Tras la nueva redacción dada por la Ley 19/2003 (sic) al art. 182 LOPJ los sába­dos son tan inhábiles a los efectos del plazo de caducidad de la acción de despido como los domingos, porque ni unos ni otros son aptos para reclamar por despido mediante la presentación de la demanda y sólo en normas procesales o administrativas se regula su carácter de hábiles o inhábiles.

«Otra conclusión llevaría a situaciones difíciles de explicar y así, por ejemplo si el plazo de 20 días finalizase en sábado el trabajador vería como caduca su derecho sin poder hacer nada para evitarlo por considerar ese sábado hábil a efectos del plazo de caducidad, pero inhábil a efectos de presentación de la demanda.

«En ese caso, siguiendo la argumentación de la parte demandada, por tratarse de un plazo sustantivo, no sólo se computaría el sábado como hábil sino que no podría aplicarse

el art. 133.4 LEC, norma aplicable a actuaciones procesales, que establece que si un plazo termina en día inhábil se entiende prorrogado hasta el siguiente día hábil; además, siendo hábil el sábado no habría razón para prórrogas. Los plazos de caducidad son fatales y no admiten prórrogas, un plazo de caducidad de 20 días hábil termina el último día hábil y si ese día es un sábado y consideramos que es hábil el plazo precluye. Podría aplicarse el art. 43.1 LPL, pero sólo a efectos procesales de presentación de la demanda, que como es sabi­do el juzgado de guardia rechazaría y, en todo caso, sin efecto sobre el plazo sustantivo.»

Comentari: La Sentència del Jutjat resol -al nostre criteri, encertadament- una gran polèmica processal. Si els dissabtes, des de la Llei orgánica 19/2003, compten o no comp­ten per al transcurs d’un termini que, en definitiva, no és processal sinó d’accés a /a juris­dicció, és una matèria que ha suscitat opinions enfrontades. De fet, aquest comentarista tenia l’opinió que sí havien de ser computables els dissabtes, però la subtil resposta que dóna el Jutjat Social núm. 1 m’ha convençut del meu error. De qualsevol manera, sabem que la sentència ha estat recorreguda en suplicació, així que esperam amb interès la reso­lució que dictarà la Sala Social del TSJ. En contra de la tesi mantinguda en la sentència, es pot comprovar que milita el magistrat de la Sala Social, titular del Jutjat Social núm. 1 de Ciutadella, José Antonio Buendía Jiménez. Així ho ha expressat, en el sentit que els dissab­tes són dies computables, en l’obra col·lectiva dirigida per Antonio V. Sempere Navarro i coordinada per Rodrigo Martin Jiménez El despido: aspectos sustantivos y procesales (Pamplona: Thomson – Aranzadi, 2004).

2. SENTENCIA NÚM. 83/04, DE 4 D’OCTUBRE DE 2004, DICTADA EN LES ACTUACIONS 117/2004 PEL TITULAR DEL JUTJAT SOCIAL NÜM. 1 DE CIUTA­DELLA DE MENORCA, Sr. Buendía Jiménez. VALORACIÓ JUDICIAL DE LES APRECIACIONS PATRONALS. SUBMISSIÓ DAQJJESTES A PARÀMETRES OBJEC­TIUS, NO ARBITRARIS I COHERENTS AMB LES EXIGÈNCIES DEL TRACTE IGUALITARI. PERCEPCIÓ DVN BO RETRIBUTIU QUALIFICAT PER LA CONSE­CUCIÓ DE DETERMINATS OBJECTIUS I EN L’OBSERVANÇA DE BONES PRÀCTIQUES PERSONALS, O BONA «ACTITUD»

Resum dels fets: El treballador, que era el director d’una agència d’una entitat de crè­dit i estalvi, fou acomiadat per raons disciplinàries. Les parts pactaren en conciliació judi­cial una indemnització important, però va quedar pendent la definició del dret a percebre una bonificació determinada de pagament anual, punt en el qual les dues parts mante­nien una insoluble controvèrsia. La Direcció de l’entitat sosté que determinats paràmetres definidors del dret -certament redactats en un pacte subscrit amb el Comitè d’Empresa d’una manera força ambigua, quan no afavoridora de la subjectivitat en l’anàlisi d’aquests

paràmetres- no s’han acomplert. Paradoxalment, tots els altres empleats de l’agència, subordinats del director, han obtingut el reconeixement i el pagament de la bonificació. El treballador, que considera arbitràries les raons per les quals se l’exclou de percebre la boni­ficació, interposa una demanda judicial. La sentència, que fou consentida i no recorregu­da, atorga la raó a la part obrera.

Fonamentació jurídica: «PRIMERO. La cuestión litigiosa consiste en determinar si la exclusión llevada a cabo por el demandado, por la que decide penalizar al actor del perci­bo y no abonarle la retribución variable, es acorde a las normas internas que regulan este singular concepto retributivo.

»Es pacíficamente asumido por los litigantes que el percibo de esta retribución se hace depender de una doble valoración, una de carácter general, el cumplimiento de unos determinados objetivos, otra de carácter singular, el adecuado comportamiento de los empleados con base en una serie de criterios prefijados.

»(…) Se achaca al actor que ha sido objeto de quejas justificadas por parte de clien­tes, así como que no ha cumplido con las exigencias de apoyo y solidaridad con el equipo de la oficina, apreciación patronal de la que discrepa el demandante.

»En suma, lo que se somete a resolución judicial es la determinación de si los concre­tos comportamientos imputados al demandante en el día del juicio justifican la decisión patronal o por el contrario no comportan una mala actitud comercial en la relación con los dientes, ni suponen la inexistencia de apoyo al personal de la oficina o la falta de solida­ridad con el mismo.

»Siguiendo esta línea de razonamiento debe tenerse en cuenta que aunque en la con­cesión de conceptos retributivos como el ahora controvertido el empleador goza de un cierto margen de discrecionalidad, su comportamiento no puede ser arbitrario de modo que deberá justificar las razones de la exclusión o falta de abono. En este sentido se pro­nuncian las SSTSJ de Andalucía/Málaga de 9-10-2002 y 26-9-2000 al señalar que «no cabe confundir la existencia de un cierto grado de discrecionalidad en la concesión o supresión del complemento en cuestión con la absoluta arbitrariedad», la STSJ de Cataluña de 16-2003 [sic] de cuya lectura puede concluirse que cuando un concepto retri­butivo variable ha pasado a formar parte de la estructura retributiva pactada, su concesión queda sometida al control judicial de suerte que si se acreditan la existencia de las condi­ciones para su devengo corresponderá a la empresa acreditar la concurrencia de las cir­cunstancias que permitan excluir al trabajador del percibo de dicho concepto retributivo. (…) En suma, como nos ilustra la STSJ de Andalucía/Málaga de 17-10-2002, aun cuando los criterios de valoración sean de apreciación discrecional habrá no solo de alegarse y pro­barse los motivos de exclusión sino también acreditar su adecuada justificación.

»CUARTO. A la luz de lo señalado anteriormente corresponde a este órgano judicial la

valoración de si las causas esgrimidas para penalizar al actor con la exclusión del percibo de la retribución variable reclamada ha sido fruto de una valoración objetiva y razonable de los criterios previamente determinados o, si por el contrario, constituye una arbitraria e interesada interpretación de los mismos encaminada a privar indebidamente al deman­dante del derecho ahora postulado. (…)

»QUINTO. Cumpliendo con la función exigida se advierte en primer lugar que no cons­ta entre la documental aportada queja de cliente alguno dirigida al demandante o a sus superiores jerárquicos, excepción hecha de la efectuada por la Sra. P. R, por el contrario lo único que consta son distintas comunicaciones efectuadas por el subdirector, Sr. I, que saltándose la cadena de mando pone en conocimiento de sus superiores jerárquicos las anomalías que observaba en el quehacer del ahora demandante. Este comportamiento del subdirector, puesto en conexión con el incidente que tuvo con el actor, es (salvo que expre­samente se le encomendaran funciones de, digámoslo así, «comisario político», cosa que no se ha alegado ni probado) claramente contrario al apoyo al equipo de la oficina y soli­daridad con los compañeros de la misma que requieren las disposiciones reguladoras de la retribución variable postulada, por ello, no se alcanza a entender la razón de por la que si este comportamiento, cuanto menos calificable de desleal, no privaba al Sr. T. del percibo de esta retribución por qué habría de ser privado de ello el actor por una simple discusión por escrito con su subordinado. Lo cierto es que el juzgador de las versiones ofrecidas en juicio y de la documental concluye que las relaciones profesionales entre el director y sub­director no eran las más aconsejables, pero también concluye, como se demuestra por los resultados obtenidos, que estas desavenencias no interferían en la buena gestión de la ofi­cina que año tras año venía obteniendo extraordinarios resultados.

»En suma, siendo la finalidad de la retribución la de involucrar a los empleados en la estrategia de la Entidad y vincular la recompensa con el cumplimiento de dicha estrate­gia, no puede desde un punto de vista razonable entender justificado que las discrepan­cias entre un jefe y su subordinado sobre el modo de desarrollar aquel su responsabilidad sean causa que autorice la exclusión del demandante del percibo del bono reclamado cuando esas desavenencias no incide(n) en absoluto en la consecución de los objetivos previstos. (…)

»SEXTO. De todo lo argumentado se concluye que la decisión de excluir al actor del percibo de la retribución variable correspondiente al año 2003 no puede ampararse en la no superación por el actor de la valoración efectuada según los criterios establecidos en las normas reguladoras de este concepto retributivo. Comportamientos más reprobables que los del actor no fueron entendidos como justificativos de la exclusión respecto de él operada, por lo que siguiendo este criterio interpretativo asumido por la demandada y por la aplicación de elemental principio de coherencia y de trato igualitario, debe concluirse que las posibles discrepancias del actor con sus subordinados no justifican la privación del

percibo del concepto reclamado. Idéntica conclusión debe obtenerse sobre la cuestión relativa a las quejas de los clientes por todo lo anteriormente dicho y que damos aquí por reproducido.

Comentari: L’assignació de pagues extraordinàries per objectius, complements varia­bles o, en denominació molt corrent, bonificado, pot constituir una pràctica discriminatò­ria sense embuts. Els repertoris de jurisprudència es troben farcits de reclamacions dels tre­balladors privats del pagament d’una bonificació satisfeta als seus companys, que recla­men per creure que se’ls nega l’incentiu a causa de la seva activitat sindical o representa­tiva. De fet, és freqüent que els paràmetres utilitzats siguin d’apreciació tan subjectiva com el mateix enunciat indica, la qual cosa afavoreix que el pagament de bonificacions quedi usualment reservat als treballadors més dòcils i obseqüents amb la superioritat, no als més productius o rendibles. Una mostra d’aquesta inconcreció, laxitud i subjectivitat que pro­picia tractes arbitraris la constitueix el cas comentat, en el qual I’«actitud» positiva del tre­ballador -o «bones pràctiques»- se situa en una convenció tan etèria com la que suposa l’evanescent consideració del «suport i solidaritat amb l’equip de l’oficina». La sentència comentada és valenta i escomet una anàlisi crítica de les apreciacions patronals confron­tades amb criteris de coherència, bon sentit i respecte als principis igualitaris. Resulta total­ment desqualificador de la posició patronal el fet que el director de l’oficina, superior de tota la resta de components, sigui l’únic exclòs de la percepció de la bonificació. El jutge desmunta una rere l’altra les objeccions de l’empresari i reposa el treballador en el seu dret igualitari, corromput de banda patronal per una valoració subjectiva i partidista de la seva «actitud».

VI. Constitucional

1. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NÜM. 175/2003, de 30 de setembre. Ponent: Sr. Gay Montalvo. ABAST DE LES COMPETÈNCIES EXECUTIVES A TRAVÉS DE LACTIVITAT DE FOMENT: DE NOU LES SUBVENCIONS.

Resum dels fets: Es resolen dos conflictes positius de competència acumulats, pro­moguts pel Govern de la Generalitat de Catalunya contra dues ordres del Ministeri d’Indústria i Energia: una de 25 d’abril de 1997, per la qual s’aproven les bases regulado­res i la convocatòria per a la concessió d’ajuts per al trienni 1997-1999 amb relació a la Iniciativa de suport a la tecnologia, la seguretat i la qualitat industrial (ATYCA); l’altra, de 4 de març de 1999, per la qual es convoquen en el marc de l’ordre anterior ajuts per al programa tecnològic d’investigació i desenvolupament energètic i per a les àrees de tec­nologies per al transport i de tecnologies i aplicació per a la societat de la informació del programa de foment de la tecnologia industrial.

El lletrat de la Generalitat argumenta que aquestes ordres vulneren competències autonòmiques en les matèries d’indústria, règim energètic i medi ambient (articles 12.1.2, 10.1.5 i 6 EAC). Considera que la vulneració abasta els aspectes normatiu i executiu. En la dimensió normativa, les acusa d’excedir l’àmbit de la normativa bàsica, i en allò relatiu a la seva dimensió executiva els retreu la centralització de totes les activitats de gestió dels ajuts.

Per la seva banda, l’advocat de l’Estat considera que els ajuts que es regulen en les ordres impugnades s’inscriuen en els àmbits materials relatius al «foment i coordinació de la inves­tigació científica i tècnica» i a la «seguretat industrial» (articles 149.1.15 CE i 12.1.2 EAC).

Fonamentació jurídica: El Tribunal Constitucional comença recordant la seva doctri­na amb relació als ajuts i les subvencions atorgats per l’Estat, i la màxima establerta ja des de la STC 13/1992, segons la qual no hi ha una competència subvencional pròpia o dife­renciada que resulti de la potestat financera de l’Estat. També recorda que la determina­ció de la incardinació competencial de cada línia d’ajuts es constitueix en la clau de volta per resoldre aquest tipus de conflictes. Per tant, efectua l’anàlisi competencial de les ordres impugnades i delimita els aspectes del seu contingut incardinables dins de la matèria de foment i coordinació general de la investigació científica i tècnica, d’aquelles que s’em­marquen dins del títol competencial corresponent a la matèria d’indústria.

Respecte a les actuacions subvencionades que es puguin encaixar dins del títol com­petencial estatal sobre foment i coordinació general de la investigació científica i tècnica -una matèria reservada a l’Estat, d’acord amb l’article 149.1.15 CE- es permet que aquest reguli les condicions d’atorgament de subvencions ordenades al foment de la investigació i desenvolupament de innovacions tècniques, i pot assumir-ne també la tramitació admi­nistrativa. Per tant, no vulneren les competències de la Generalitat en matèria d’ajuts les

ordres impugnades que s’hagin incardinat en la matèria de foment i coordinació general de la investigació científica i tècnica.

En canvi, pel que fa a la resta d’ajuts del programa de foment de la tecnologia indus­trial, que s’adscriuen a la matèria d’indústria, sobre aquesta correspon a l’Estat establir les normes d’ordenació econòmica projectades sobre el sector industrial (149.1.13 CE), men­tre que la Generalitat de Catalunya té atribuïda en exclusiva la competència més específi­ca en matèria d’indústria, «sense perjudici del que determinin les normes de l’Estat per raons de seguretat».

En conseqüència, el Tribunal Constitucional considera que no són materialment bàsics els preceptes de les dues ordres impugnades que es poden considerar com a matèria d’in­dústria i que regulen aspectes relatius al procediment de tramitació, gestió, concessió i pagament d’aquests ajuts i ho fan de forma centralitzada a favor d’òrgans estatals. Es con­culquen les competències de la Generalitat de Catalunya, a qui correspon regular el pro­cediment de tramitació de les subvencions i, efectivament, gestionar-lo. Així doncs, l’Estat li ha de remetre els fons corresponents, després del repartiment previ de les assignacions pressupostàries entre totes les comunitats autònomes segons criteris objectius.

En conseqüència, el Tribunal Constitucional estima parcialment els dos conflictes de competència interposats.

Comentari: El Tribunal Constitucional reitera de nou la jurisprudència estrenada en la STC 13/1992 per frenar la vis expansiva que l’Estat atorgava a l’exercici de les seves com­petències executives a través de les activitats de foment. Per tant, encara que la sentència que és l’objecte del comentari no suposa una novetat, posa en relleu la importància de limitar les potestats normatives estatals a través de l’instrument acaparador que suposen les diverses modalitats de l’activitat de foment.

En el mateix sentit s’ha de citar la STC 228/2003, per la qual el Tribunal va estimar un altre conflicte positiu de competències promogut per la Generalitat de Catalunya contra l’Ordre de 14 de maig de 1995 del Ministeri per a les Administracions Públiques, per la qual s’aprovaren les bases reguladores de la concessió d’ajuts per al desenvolupament de plans de formació en el marc de l’Acord de formació contínua en les administracions públi­ques de 21 de març de 1995.

2. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NÚM. 51/2004, de 13 d’abril. Ponent: Sr Gay Montalvo. AUTONOMIA LOCAL EN MATÈRIA URBANÍSTICA.

Resum dels fets: Es resolen les qüestions d’inconstitucionalitat acumulades núm. 946/97, 3475/98, 4837/98 i 281/99, promogudes per les seccions segona i tercera de la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb reia-

ció a la disposició transitòria vuitena del Text refós de la legislació vigent a Catalunya en matèria urbanística, aprovat pel Decret legislatiu 1/1990, de 12 de juliol. Aquesta disposi­ció transitòria disposa que la iniciativa de modificar els plans generals dels municipis inclo­sos a les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental correspon a la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, òrgan de naturalesa autonòmica, i afegeix que «si la modificació del Pla afecta elements amb una incidència territorial limitada a un terme municipal o a una comarca, la iniciativa correspon també als ens locals interessats».

Per la seva banda, la versió en castellà estableix que «[…] si la modificación del Plan afecta a elementos con una incidencia territorial limitada a un termino municipal o a una comarca, la iniciativa corresponderá a los entes locales interesados».

Per tant, hi ha una discrepancia entre les versions en català i en castellà del precepte, que consisteix en el fet que la primera inclou l’adverbi també, que no figura en la segona. Aquesta divergència és rellevant atès que l’adverbi inclòs en el text en català fa que la norma atribueixi la iniciativa per modificar el Pía general metropolità -si aquesta modificació només afecta elements amb una incidència territorial limitada a un terme municipal o comarca- de forma concurrent als ens locals interessats i a la Comissió d’Urbanisme de Barcelona.

Fonamentació jurídica: La disposició vuitena del Decret legislatiu 1/1990 suscita en els òrgans judicials que l’han d’aplicar els dubtes d’inconstitucionalitat següents:

  1. Les competències d’iniciativa per modificar el Pla general metropolità que aquest precepte atribueix a la Comissió d’Urbanisme de Barcelona, òrgan desconcentrat de la Generalitat, se li haurien assignat incorrent en ultra vires, la qual cosa vulne­raria l’article 33.1 de l’EAC, en relació amb l’article 82.5 CE.
  2. Les competències d’iniciativa autonòmica per modificar el Pla general metropolità serien contràries a la garantia institucional d’autonomia local.
  3. Finalment, també seria contrària a l’autonomia local la previsió, sense data límit de temps, d’un règim transitori que ha d’estar en vigor fins que la comunitat autòno­ma no aprovi el Pla territorial pardal de les comarques esmentades. Aquest règim transitori seria contrari a l’exercici per part de les entitats locals de les seves com­petències en matèria de planejament urbanístic.

Amb relació al primer dubte d’inconstitucionalitat, el Tribunal Constitucional declara que la inclusió de l’adverbi també en el segon incís de la disposició transitòria vuitena del Decret legislatiu 1/1990 constitueix un excés en l’exercici de la delegació legislativa, con­trari a l’ordre constitucional i estatutari vigent. De tota manera, l’alt tribunal afegeix que no s’ha de posar cap objecció al fet que s’atribueixi a la Comissió d’Urbanisme de Barcelona la competència de la iniciativa per modificar el Pla general quan afecti elements amb una incidència territorial que afecti dos municipis o més.

En segon lloc, el Tribunal examina la possible incompabilitat del precepte qüestionat respecte de les exigències de l’autonomia local garantida constitucionalment als municipis. En el planejament urbanístic, les lleis reguladores de la matèria preveuen la intervenció d’administracions publiques diverses quan la decisió sobre el planejament pugui afectar també interessos la gestió dels quals és objecte de competències d’organitzacions juridi- copúbliques diferents del municipi. Però aquesta regulació de les relacions interadminis- tratives no ha d’impedir valorar que l’ordenació urbanística del territori municipal és una tasca que correspon fonamentalment al municipi.

El segon incís del precepte qüestionat atribueix a la comunitat autònoma la com­petència per iniciar un procediment de modificació del Pla en els casos en què no s’afec­ta cap interès supralocal, raó per la qual aquesta competència autonòmica no té cap jus­tificació i no és compatible amb l’autonomia municipal.

Finalment, l’alt tribunal examina el dubte de constitucionalitat que suscita als òrgans judicials la limitació de les competències urbanístiques de les entitats locals que es pro­dueix en el règim transitori del precepte impugnat. Cal recordar que el precepte estableix una regulació transitòria d’aplicació únicament fins que s’aprovi el Pla territorial parcial i, després d’aquesta aprovació, els ajuntaments recuperaran les competències sobre plane­jament urbanístic.

Els impugnants consideren que la possible inconstitucionalitat s’agreuja pel fet que el règim transitori no té una data límit, sinó que s’ha establert s/ne die, fins que no s’aprovi el pla territorial. El Tribunal Constitucional considera que la fixació d’un termini de duració d’aquest règim transitori podria valorar-se positivament, però que de la garantia constitu­cional de l’autonomia local no és possible derivar que sigui inconstitucional el precepte legal que ometi aquesta determinació.

En conseqüència, el Tribunal Constitucional considera no ajustat a la Constitució -per tant, nul- l’adverbi «també» inclòs en l’incís segon de la disposició transitòria vuitena del Text refós de la legislació vigent a Catalunya en matèria urbanística, i desestima el recurs en tots els altres punts.

Comentari: El Tribunal Constitucional reitera aquí la seva doctrina consolidada sobre els efectes de la inconstitucionalitat i la nul·litat de preceptes urbanístics, en la qual -apli­cant el principi de seguretat jurídica i atesa la cadena de conseqüències materials que pro­voca la modificació del planejament general- aplica el principi de seguretat jurídica i limi­ta els referits efectes de la declaració de nul·litat.

  1. INTERLOCUTÒRIA NÚM. 6761/2003, DE 20 D’ABRIL DE 2004; IDONEÏTAT DELS ACTES DE TRÀMIT DELS ÒRGANS AUTONÒMICS COMA OBJECTES DE LA IMPUGNACIÓ REGULADA EN L’ARTICLE 161.2 CE I EN EL TÍTOL V DE LA LLEI ORGÀNICA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL.

Resum dels fets: L’Advocat de l’Estat, en representació del Govern, impugna de forma acumulada -en virtut de l’article 161.2 CE i dels articles 76 i 77 LOTC- dues resolucions: l’Acord del Govern Basc pel qual s’aprova la Proposta d’estatut polític de la Comunitat d’Euskadi i es trasllada al Parlament Basc, i l’Acord de la Mesa del Parlament Basc pel qual s’admet a tràmit la Proposta com a «propuesta de reforma para su tramitación conforme al procedimiento legislativo ordinario».

Mitjançant la Interlocutòria de 4 de desembre de 2003, el Ple del Tribunal Constitucional va acordar requerir a l’Advocat de l’Estat, al Govern Basc i a la Mesa del Parlament Basc que en un termini de 10 dies al-legassin el que estimassin convenient «sobre la concurrencia o no del presupuesto procesal insubsanable de constituir objetos idóneos de la impugnación regulada en el artículo 161.2 CE i en el título V LOTC» els acords impugnáis.

Fonamentació jurídica: Des del començament de la seva argumentado, el Tribunal Constitucional precisa que no es tracta de fer consideracions sobre el fons de l’assumpte, és a dir, el contingut de la Proposta d’estatut polític de la Comunitat d’Euskadi, sino sobre la idoneïtat del procediment d’impugnació emprat, és a dir, sobre la forma.

L’alt tribunal argumenta que l’objecte del procediment previst en l’article 161.2 CE és la garantia de la norma fonamental davant disposicions sense força de llei i resolucions d’òrgans de les comunitats autònomes, i el delimita davant el recurs d’inconstitucionalitat i el conflicte de competències. Amb aquest objectiu es refereix a la STC 64/1990, de 5 d’a­bril, en què s’establia que el procediment previst en l’article 161.2 CE és un procediment que troba «[…] sustantividad propia precisamente en supuestos en los que el Gobierno imputa a una disposición sin fuerza de ley de una Comunidad Autónoma un vicio de inconstitucionalidad que, no insistiendo en la infracción del orden constitucional de distri­bución de competencias entre el Estado y las Comunidades Autónomas no podría ser, en razón del rango infralegal de la disposición impugnada, eficazmente denunciado a través del recurso de inconstitucionalidad, únicamente procedente contra disposiciones normati­vas o actos con fuerza de ley, ni se avendría tampoco, en razón del objeto de la preten­sión deducida, a los limites del conflicto positivo de competencias, legalmente contraído a las controversias que opongan al Estado y a las CCAA, o a éstas entre sí, acerca de la titu­laridad de las competencias asignadas directamente por el …»bloque de constitucionali- dad». Atès que els acords impugnats no són disposicions normatives, el Tribunal analitza si pot tractar-se de resolucions a les quals es refereixen els articles 161.2 CE i 76 LOTC, però arriba a la conclusió que es tracta d’actes de tràmit dins del procediment legislatiu, en concret dins del procediment de reforma de l’Estatut d’autonomia.

«Los posibles vicios en los que puedan incurrir los actos que se insertan en la tramita­ción del procedimiento legislativo carecen de toda relevancia ad extra en tanto éste no concluya con la aprobación de la ley que lo culmine y, precisamente, porque entre tanto sus efectos jurídicos se contraen estrictamente al procedimiento parlamentario y a los suje­tos legitimados a participar en el mismo, pueden constituir objeto idóneo de un recurso de amparo, a fin de preservar el derecho fundamental de participación de aquellos suje­tos, y no del proceso impugnatorio del Título V de la LOTC».

«La impugnación del Título V queda descartada, por principio, si pretende dirigirse contra el acto de trámite antes que el procedimiento concluya, pues, según se ha dicho, el Título V, en un entendimiento sistemático de la Ley en la que se incluye, establece un procedimiento de control de constitucionalidad de disposiciones y resoluciones imputables a la Comunidad Autónoma por conducto de los órganos expresivos de su voluntad insti­tucional, supuesto en el que manifiestamente no pueden comprenderse los actos que se insertan en un procedimiento de gestación (incierta) de esa voluntad».

En definitiva, el Tribunal Constitucional considera que els acords del Govern Basc i de la Mesa del Parlament Basc, que són l’objecte de la impugnació, no són idonis per ser qüestionats per la via de l’article 161.2 CE, i acorda la inadmissió del recurs.

Comentari: Aquesta Interlocutòria ha estat l’objecte de tres vots particulars. El primer, el subscriu el president del Tribunal, el senyor Manuel Jiménez de Parga; el segon, el magistrat senyor Cachón Villar i el tercer, els magistrats senyors Jiménez Sánchez, García-Calvo y Rodríguez-Zapata. Tots discrepen del parer majoritari, encara que amb diferents argumenta­cions. La primera, amb consideracions valoratives que s’escapen del discurs jurídic, i les altres dues des d’un punt de vista més procedimental, denuncien l’allunyament del Tribunal de la interpretació efectuada en les altres ocasions en què s’ha pronunciat sobre l’admissibilitat d’aquests tipus d’impugnacions. Encara que segueixen argumentacions jurídiques diferents, afirmen que sempre ha tendit a admetre-les i únicament no ho ha fet quan constata la «manifiesta inexistencia de los presupuestos esenciales para la apertura del proceso». Recorden que únicament s’han adoptat resolucions d’inadmissió en la fase inicial d’obertura del procés en supòsits límit, com el de la falta absoluta de resolució impugnada, que ni tant sols el govern impugnant era capaç d’identificar (Interlocutòria 638/1986, de 22 de juliol), o l’incompliment de formalitats prèvies al plantejament del conflicte (Interlocutòria 55/1981, de 6 de juny). Consideren, per tant, que en aquesta ocasió el Tribunal ha estat massa res­trictiu a l’hora d’inadmetre el recurs i s’ha allunyat de tota la seva jurisprudència anterior.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 61/2004, DE 19 D’ABRIL, DICTADA EN RECURS D’EMPARA CONTRA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPREM DE 19 DE SETEMBRE DE 2000. DRETA COMUNICAR INFORMACIÓ VERAÇ vs. DRETA L’HONOR.

Resum dels fets: Es dirimeix un recurs d’empara promogut per Editora de Medios de Castilla y León, S.A. i els senyors P. Luis Blasco Solana i Pedro J. Ramírez Codina contra la

Sentència del Tribunal Suprem de 19 de setembre de 2000 d’inadmissió del recurs de cas­sació interposat contra sentències de tribunals inferiors que condemnaven civilment els demandants per una intromissió il·legítima en el dret a l’honor del guarda de seguretat d’un poliesportiu municipal. Els tribunals d’instància consideraven que la notícia publicada en el diari El Mundo de Valladolid sota el títol «Denuncian por acoso sexual a un guardia de seguridad» vulnerava el dret a l’honor del guarda de seguretat, atès que el diari no havia contrastat suficientment la notícia.

En concret, queda acreditat que el diari, abans de publicar la notícia havia consultat tant l’acta de la reunió de la comissió de personal de la fundació municipal d’esports que gestionava el poliesportiu i que havia interrrogat sobre la veracitat d’aquesta acta a una regidora de l’Ajuntament de Valladolid, membre de la fundació. Els tribunals d’instància i el guarda de seguretat consideraven que el diari hauria d’haver contrastat les informacions de què disposava i preguntar també al gerent del poliesportiu, cap directe de l’acusat, així com també a la presumpta víctima, una monitora de natació. Es planteja un supòsit clàs­sic de conflicte entre dret a l’honor i la llibertat de informació com a dret a comunicar informació vertadera.

Fonamentació jurídica: Per tal de resoldre un eventual conflicte entre el dret a l’ho­nor i el dret a comunicar informació vertadera, el Tribunal Constitucional reitera tota la seva coneguda jurisprudència sobre la llibertat d’informació en la seva manifestació de dret subjectiu a emetre o comunicar una informació vertadera. Recorda que quan la Constitució «requiere que la información sea veraz no está tanto privando de protección a las informaciones que puedan resultar erróneas como estableciendo un deber de dili­gencia sobre la información a quien se le puede y debe exigir que lo que transmite como hechos haya sido objeto de previo contraste con datos objetivos». Finalment, recorda que no es cànon de la veracitat la intenció de l’informador, sinó la seva actitud diligent, de manera que -i aquí radica la novetat de la seva interpretació- si s’han consultat actes d’òr­gans col·legiats oficials i l’opinió d’una persona a qui, pel càrrec que ocupava i per la rela­ció mantinguda amb la interessada, se li podia atribuir veracitat. Basant-se en aquestes consideracions atorga l’empara als recurrents.

Comentari: Tot i que al llarg de la Sentència comentada és palesa l’abundant juris­prudència constitucional en matèria de llibertat d’informació i el marc en el qual s’ha de moure la seva relació amb el dret a l’honor, inspirada en gran mesura en la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, la novetat d’aquest pronunciament radica en el plus de veracitat que el Tribunal Constitucional atorga als documents oficials i a les decla­racions dels representants públics, fins al punt de considerar-los suficients per entendre que el periodista ha adoptat una actitud diligent.

  1. SENTENCIA NÚM. 157/2004, DE 21 DE SETEMBRE. Ponent: Sr Jiménez Sánchez. LA CONFLUÈNCIA DE SECTORS COMPETENCIALS EN MATERIA DE COMERÇ INTERIOR.

Resum dels fets: El 16 d’octubre de 2001, el president del Govern central interposà un recurs de inconstitucionalitat contra els articles 23.3 (paràgraf tercer), 24.1, 40.2.c,

  1. 50.2, 72.1 contra la disposició final segona de la Llei foral 17/2001, de 12 de juliol, reguladora del comerç a Navarra. Mitjançant la Interlocutòria de 21 de març de 2002 el Tribunal Constitucional va aixecar la suspensió de tots els articles impugnáis excepte el
  2. c i el 46.1.

Fonamentadó jurídica: La impugnació de la Llei afecta diversos aspectes relacionats amb la interferència de la competència autonòmica sobre comerç interior amb diversos títols competencials estatals.

El primer motiu d’impugnació afecta els requisits legals necessaris per a l’atorgament de llicència als grans establiments comercials. S’hi han de considerar dos aspectes: l’abast de l’informe del Tribunal de defensa de la competència i la no-inclusió entre els elements exigits per atorgar les llicències del requisit de l’existència a la zona d’un «equipament ade­quat». En concret, l’article 23.3 de la Llei impugnada estableix que l’informe del Tribunal ha d’apreciar l’existència o la inexistència de posició de domini en el mercat «aplicando para ello en el ámbito de Navarra los porcentajes máximos establecidos en la normativa básica estatal». El TC considera que aquesta previsió és inconstitucional perqué la Comunitat Foral de Navarra no té competència normativa en matèria de defensa de la competència; per tant, no pot modular l’aplicació al seu territori de la legislado estatal que regula l’actuació d’aquest tribunal, que depèn de l’Estat.

El segon precepte analitzat és l’article 24.1, que regula els criteris que s’han de tenir en compte per atorgar les llicències dels grans establiments comercials. L’advocat de l’Estat denuncia que aquest precepte no conté -entre els criteris per atorgar la llicència- el rela­tiu a la valoració de l’existència d’un «equipamiento comercial adecuado en la zona afec­tada por el nuevo emplazamiento». Segons el parer del Tribunal, aquest criteri s’exigeix a altres preceptes de la Llei impugnada.

A continuació s’analitzen els articles 40.2.c i 46.1, que regulen respectivament les pro­mocions de vendes i les vendes en rebaixes. En referència al seu contingut, el Tribunal Constitucional recorda la seva jurisprudència, segons la qual la competència autonòmica sobre la protecció de consumidors i usuaris els permet regular determinades modalitats de venda; ara bé, quan aquesta ordenació afecta el règim de competència entre els ofertants, encaixaria en el títol estatal de defensa de la competència. Basant-se en aquesta doctrina, declara inconstitucionals i nuls els preceptes que limiten temporalment el període de venda especial i amplien el concepte de venda que es pot considerar rebaixada.

També es pronuncia el Tribunal Constitucional sobre la declaració de supletorietat de la Llei estatal 7/1996 que formula la mateixa Llei foral. Resol que aquest pronunciament és nul tenint en compte que el principi general de supletorietat del dret estatal respecte de l’autonòmic es troba reconegut a l’article 149.3 CE, i és una incorrecció tècnica que les lleis contenguin normes merament reiteratives dels preceptes constitucionals per declarar­los aplicables en àmbits on ja ho són per imperatiu constitucional.

Finalment, l’alt tribunal declara la constitucionalitat de l’article 72.1 de la Llei que regu­la les sancions.

Comentari: Ens trobam davant d’un recurs d’inconstitucionalitat competencial en el qual es planteja un conflicte entre un títol autonòmic -el comerç interior- i un conjunt de títols estatals que poden incidir-hi: legislació civil i mercantil, bases i coordinació de la pla­nificació general de l’activitat econòmica i bases del règim jurídic de les administracions públiques. Aquest pronunciament del TC compta amb un plus d’interès a les Illes Balears, atès que també la Llei 11/2001, d’ordenació de l’activitat comercial de les Illes Balears, ha estat impugnada pel Govern de l’Estat.

La Sentència té un vot particular formulat pels magistrats senyors Gay Montalvo i Pérez Tremps, els quals discrepen de la declaració d’inconstitucionalitat dels preceptes de la Llei foral que declaren la supletorietat del dret estatal. Aquests magistrats la consideren una precisió del legislador competent que especifica a l’aplicador de la norma on ha de cercar les regles «que le permitan colmar las lagunas». Per tant, és discutible que la declaració de la norma supletoria efectuada per la Llei foral sigui -com diu la majoria del Tribunal- una «incorrección técnica» i, si fos així, una mera reiteració d’un principi d’articulació dels ordenaments jurídics estatal i autonòmic, no hauria de suposar una declaració d’inconsti­tucionalitat.