JURISPRUDÈNCIA
>
>
JURISPRUDÈNCIA

JURISPRUDÈNCIA

(octubre 2006 – novembre 2007)

Maria Torres Bonet Secretària general del Consell Insular d’Eivissa

(Constitucional)

Miquel Masot Miquel Magistrat del TSJIB

(Dret civil balear)

Carlos Gómez Martínez President de l’Audiència Provincial

(Civil)

Antonio J. Terrosa García President del TSJIB

(Penal)

Fernando Socios Fuster Magistrat del TSJIB

(Contenciosa administrativa)

Ferran Gomila Mercadal Advocat

(Laboral)

  1. Constitucional
  2. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NÚM. 38/2007, DE 15 DE FEBRER DE 2007. Ponent: Sra. Casas Bahamonde. QÜESTIÓ D’INCONSTITUCIONA- LITAT; SISTEMA DE CONTRACTACIÓ DELS PROFESSORS DE RELIGIÓ IACON- FESSIONALITATDE TESTAT.

Resum dels fets: La Sala Social del TSJ de Canàries interposà qüestió de constitucio­nalitat contra la disposició addicional segona de la Llei orgànica 1/1990, de 3 d’octubre, d’ordenació general del sistema educatiu i els articles III, VI i VII de l’Acord sobre ensenya­ment i assumptes culturals, subscrit el 3 de gener de 1979, entre l’Estat espanyol i la Santa Seu.

Fonamentació jurídica: El Tribunal Constitucional (TC) entén que el problema rau en la constitucionalitat del sistema de contractació de professors de religió, per la seva possi­ble incompatibilitat amb l’aconfessionalitat de l’Estat, encara que sigui dins dels marges del deure de cooperació imposat a l’Estat amb l’Església catòlica i les altres confessions religioses establert a l’art. 16.3 CE.

L’Alt Tribunal puntualitza, des del començament, que el Tribunal d’instància no plan­teja en cap cas l’adequació a la Constitució de la inserció de l’ensenyament de la religió catòlica en el sistema educatiu, ni tampoc que les creences religioses objecte d’ensenya­ment han de ser definides per cada església, comunitat o confessió, i l’Estat només ha de complir amb les obligacions assumides en el marc de les relacions de cooperació a les quals es refereix l’art. 16.3 CE.

Afirma el Tribunal que també ha de correspondre a les confessions el judici sobre la idoneïtat de les persones que han d’impartir l’ensenyament de la seva religió respectiva. Puntualitza que és un judici permès per la Constitució i que no ha de limitar-se als conei­xements o a les aptituds pedagògiques del personal docent, sinó que també es possible que s’ampliï als extrems de la pròpia conducta, sempre que el testimoni personal sigui per a la comunitat religiosa un component definitori de les seves creences.

Els dubtes de constitucionalitat del Tribunal d’instància ho són en relació a dos extrems: en primer lloc, considera que les decisions sobre contractació i renovació del personal docent de religió, tot i ser treball públic, seria un àmbit vedat al dret estatal i a la seva possible revisió jurisdiccional, ja que en ser aplicació de l’Acord de 1979 amb la Santa Seu, no emanen directament d’un òrgan de l’Estat; per tant, es vulneraria l’art. 24.1 CE. El TC recorda que no existeixen espais immunes a la competència jurisdiccional, de manera que els efectes civils de les resolucions eclesiàstiques són de la competència exclusiva dels jutges i tribunals civils, d’acord amb els principis d’aconfessionalitat de l’Estat, i d’exclusi­vitat jurisdiccional.

D’altra banda, el paràgraf segon de la disposició addicional segona de la Llei orgànica 1/1990 estableix la naturalesa «laboral» de la relació entre els professors de religió i l’ad­ministració pública educativa, la qual cosa implica la competència de l’ordre jurisdiccional social.

Els professors de religió són, per tant, treballadors de l’administració pública educativa i, per tant, reben l’emparament de la Constitució i de les lleis laborals espanyoles i tenen també el dret a aconseguir la tutela dels òrgans jurisdiccionals espanyols, els quals hauran de controlar si la decisió administrativa s’ha adoptat amb subjecció a les previsions legals a les quals s’ha fet referència.

En segon lloc es planteja el dubte de constitucionalitat del segon paràgraf de la dispo­sició addicional segona de la Llei orgànica 1/1990, a la qual el Tribunal d’instància imputa, a causa de la vulneració de diversos preceptes constitucionals degut a la vinculació de la contractació laboral en el sector públic a criteris religiosos o confessionals. En concret, es planteja la seva possible incompatibilitat amb l’article 14 CE, donat que s’ha de determi­nar si les persones designades per les autoritats eclesiàstiques per impartir ensenyament de religió a les escoles poden vincular-se mitjançant un contracte laboral amb les admi­nistracions educatives titulars dels centres en els quals han d’impartir docència.

El TC recorda la seva extensa jurisprudència en relació amb aquest precepte, segons la qual s’infringeix el principi d’igualtat si la diferència de tractament està mancada d’una justificació objectiva i raonable d’acord amb les condicions de mèrit i capacitat, i, en el cas que ens ocupa, l’exigència per a la contractació d’aquests professors del requisit de trobar- se en possessió de la qualificació acreditada mitjançant la declaració eclesiàstica d’idoneï­tat no pot considerar-se arbitrària (…) donat que es tracta de contractes de treball que es celebren únicament per impartir, en el curs escolar, l’ensenyament de la religió catòlica.

La facultat de les autoritats eclesiàstiques per determinar quines són les persones quali­ficades per a l’ensenyament de la seva religió és una garantia de la llibertat de les esglésies per impartir la seva doctrina sense interferències del poder públic. Per tant, la declaració d’idoneïtat és un requisit de capacitat per poder ser contractat i la seva exigència és conforme a la igualtat de tractament i no discriminació (art. 14 CE), i a continuació ho explica en els termes següents: «la condición que deriva de la exigencia de la declaración eclesiástica de idoneidad no consiste en la mera obligación de abstenerse de actuar en contra del ideario religioso, sino que alcanza, de manera más intensa, a la determinación de la propia capacidad para impartir la doctrina católica, entendida como un conjunto de convicciones religiosas fundadas en la fe. El que el objeto de la enseñanza religiosa lo cons­tituya la transmisión no sólo de unos determinados conocimientos sino de la fe religiosa de quien la transmite, puede, con toda probabilidad, implicar un conjunto de exigencias que desbordan las limitaciones propias de una empresa de tendencia, comenzando por la implí­cita de que quien pretenda transmitir la fe religiosa profese él mismo dicha fe».

Comentari: L’assumpte objecte d’aquesta sentència i la seva argumentació no deixen de ser polèmics; prova d’això és que, recentment, un Tribunal de Canàries ha condem­nat a l’Església catòlica per espiar la vida privada d’una professora de religió, amb la fina­litat de comprovar la idoneïtat del seu perfil per seguir impartint la docència d’aquesta matèria.

  1. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NÚM. 4612007, D’I DE MARÇ DE 2007. Ponent: Sr. Pérez Tremps. RECURS D1NCONSTITUCIONALITAT; CONFLUÈNCIA DE TÍTOLS COMPETENCIALS EXCLUSIUS AUTONÒMICS I ESTATALS, CÀNONS DE CONSTITUCIONALITAT.

Resum dels fets: Es tracta d’un recurs d’inconstitucionalitat per motius exclusivament competencials, interposat pel president del Govern contra els art. 64.1 i 79.2 i la disposi­ció addicional vint-i-dos de la Llei 6/1999, de 3 d’abril, de les directrius d’ordenació terri­torial de les Illes Balears i de mesures tributàries.

Fonamentació jurídica: El recurs es planteja per motius competencials, atès que l’Es­tat considera que els preceptes impugnats vulneren determinades competències exclusi­ves de l’Estat. L’art. 64.1 vulneraria les relatives als aeroports d’interès general, ex art. 149.1.20 CE; l’art. 79.2, les competències exclusives de l’Estat que donen lloc a l’ús del sòl a la Comunitat Autònoma; i la disposició addicional vint-i-dos, la competència estatal sobre la delimitació del domini públic maritimoterrestre.

Les tres qüestions que es plantegen en aquest recurs estan relacionades totes elles amb l’extensió i límits que ha d’atribuir-se a la competència autonòmica d’ordenació del territori, inclòs el litoral, establerta a l’art. 10.3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Bale­ars: la prohibició d’autorització de noves infraestructuras aeroportuàries, la subjecció a un informe vinculant de la Comunitat Autònoma dels plans de l’Administració general de l’Es­tat o de les seves entitats autònomes, i la determinació de les condicions per què a l’illa de Formentera un bé pugui ser inclòs com integrant de la ribera de la mar, mentre que determinats terrenys edificats queden expressament exclosos d’aquesta condició.

La Llei 6/1999 fou aprovada en exercici de la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma en matèria d’ordenació del territori i del litoral i té com objectius la definició d’un model territorial per a les Illes Balears (art. 1). Abans d’entrar en l’anàlisi concreta de cadascun dels preceptes impugnats, el Tribunal recorda la seva doctrina general sobre l’or­denació del territori i afirma que des de la perspectiva competencial, dins de l’àmbit mate­rial d’aquest títol no s’hi inclouen totes les actuacions dels poders públics amb incidència territorial i que afecten a la política d’ordenació del territori, donat que això suposaria atri­buir-li un abast tan ampli que suposaria desconèixer el contingut específic d’altres títols

competencials, no únicament de l’Estat, si es té en compte que la major part de les polí­tiques sectorials tenen incidència en el territori o, en paraules del Tribunal Constitucional, tenen «dimensió espaial».

Afirma el Tribunal que no totes les actuacions que incideixen en el territori poden ubicar-se en el títol competencial d’ordenació del territori, sinó que la instància territorial competent en aquesta matèria, quan exerceixi la seva activitat ordenadora a través dels instruments d’ordenació territorial, haurà de respectar les competències alienes amb repercussió sobre el territori.

El Tribunal recorda, així mateix, la seva doctrina sobre els supòsits de col·lisió de títols competencials en un mateix espai físic, que no es pot resoldre en termes d’exclusió, sinó que ha d’acudir-se a l’aplicació d’un doble cànon de constitucionalitat; en primer lloc, s’ha d’intentar aconseguir un expedient d’acomodació i integració dels títols competencials que convergeixin sobre un mateix espai físic. Si, tot i això, les vies de cooperació són insu­ficients per resoldre els conflictes que puguin sorgir, serà necessari determinar quin és el títol que ha de prevaler, en funció del títol competencial afectat, que determinarà l’apli­cació preferent d’una competència en detriment de l’altra.

Una vegada exposada la seva doctrina general, l’Alt Tribunal entra a analitzar els preceptes impugnats. L’art. 64,1 prohibeix noves infraestructures aeronàutiques, públi­ques o privades, fora de l’actual delimitació de la zona de serveis, si no és per a millores ambientals, protecció civil o interès militar.

El Tribunal considera que es planteja un problema de col·lisió entre dos títols compe­tencials materialment diferents i sobre els quals, respectivament, tenen competència exclusiva l’Estat i les Illes Balears. D’una banda, la competència exclusiva de l’Estat en matèria d’aeroports d’interès general, de l’art. 149.1.20 CE, i de l’altra, la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma sobre ordenació del territori, inclòs el litoral, de l’art. 10.3 de l’Estatut d’autonomia de les Illes Balears.

El Tribunal afegeix que aquest precepte no supera el doble cànon de constitucionalitat abans referit donat que, des de la perspectiva de previsió de mecanismes de cooperació, no es detecta la ponderació dels interessos contraposats que es troben en presència. L’art. 64.1 atorga, segons el Tribunal, una preeminència absoluta a la competència autonòmica i suposa la prohibició d’instal·lar noves infraestructures aeronàutiques en el seu territori, a excepció de les que contempla el propi precepte.

D’altra banda, si s’analitza el precepte a la llum de la segona perspectiva del cànon exposat, és a dir, la determinació de la competència que ha de prevaler, recorre el Tribu­nal a la jurisprudència establerta a les SSTC 40/1998 i 204/2002 sobre ports i aeroports d’interès general, respectivament, i recorda que «la delimitación de las potestades de los entes con competencias sobre urbanismo y ordenación del territorio deriva, en unos casos, de la existencia previa de un aeropuerto, realidad que se impone a la autoridad urbanís-

tica y, en otros, de la decisión de crear un nuevo aeropuerto de interés general, decisión que corresponde al Estado como titular de la competencia exclusiva sobre los aeropuertos que reúnan esa condición».

L’intèrpret suprem de la Constitució afegeix que «previa la debida ponderación de los intereses eventualmente afectados por esa situación de concurrencia competencial a través de los mecanismos de cooperación y concertación que se estimen procedentes para hacer compatibles los planes y proyectos del Estado con la ordenación del territorio esta­blecida por la Comunidad Autónoma, serían, en su caso, las decisiones estatales relativas a los aeropuertos de interés general las que deban ser incorporadas a los instrumentos de ordenación territorial y no estos instrumentos los que condicionen estas decisiones esta­tales de modo tal que impidan su ejercicio», de manera que considera que l’art. 64.1 de la Llei 6/1999 és contrari a l’ordre constitucional de distribució de competències per vulne­rar les competències de l’Estat en matèria d’aeroports d’interès general i és, per tant, inconstitucional i nul.

A continuació el Tribunal es planteja la constitucionalitat de l’art. 79.2 de la Llei 6/1999, que estableix la necessitat que el Govern de les Illes Balears emeti informe vincu­lant amb caràcter previ a l’aprovació d’un pla de l’Administració de l’Estat amb incidència en el territori de les Illes Balears, sobre la conformitat del pla amb les DOT.

Entén el TC que, ja que les DOT són una eina per a l’establiment del planejament terri­torial de la Comunitat Autònoma i, per tant, formen part de l’ordenament jurídic al qual estan subjectes tots els poders públics per imperatiu de l’article 9.1 CE, també l’Estat haurà de conformar els actes que realitzi al planejament existent i fer compatibles els seus plans i projectes amb l’ordenació territorial de la Comunitat Autònoma.

Recórrer a la tècnica de l’informe vinculant suposa a la pràctica que els plans estatals amb incidència territorial queden condicionats a l’informe que emeti la Comunitat Autò­noma; per tant, no seria possible aplicar les determinacions del pla estatal sense atenir-se al contingut de l’informe emès per la Comunitat Autònoma. Això suposa, en última instància, la imposició unilateral del criteri autonòmic en un àmbit de decisió materialment compartit, donat que es projecta sobre un mateix espai físic. Argumenta el Tribunal que «De hecho, el carácter vinculante del informe se compadece mal con el mandato conte­nido en el propio art. 79.1 de la Ley 6/1999, relativo a la vinculación de todas las Admi­nistraciones Públicas a lo dispuesto en las mismas «sin perjuicio de las competencias de cada una de ellas»».

Per aquestes raons, en no assegurar la deguda ponderació dels interessos afectats per la concurrència competencial sobre el mateix espai físic i imposar la subordinació dels uns sobre els altres, el caràcter vinculant de l’informe previst a l’art. 79.2 de la Llei 6/1999 és contrari a la Constitució i nul.

Finalment s’analitza la constitucionalitat de la disposició addicional vint-i-dos, la qual exclou del domini públic maritimoterrestre determinats terrenys. Aquesta previsió, segons el Tribunal Constitucional, xoca frontalment amb la seva doctrina sobre el domini públic mari­timoterrestre, segons la qual la titularitat estatal del domini públic i la competència per a la determinació de les categories de béns que l’integren no són, per se, criteris de delimitació competencial; ara bé, a la zona maritimoterrestre, l’Estat, com a titular del domini públic, està facultat per regular el règim jurídic d’aquests béns i establir les mesures necessàries per a la seva protecció. És la Llei 22/1988, de costes, la que defineix els béns que formen part del domini públic maritimoterrestre, dins dels quals s’integra la ribera de la mar.

La competència de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears en matèria d’ordenació del territori, inclòs el litoral, no la faculta per habilitar els instruments d’ordenació del terri­tori per a que siguin aquests els que determinin a l’illa de Formentera els elements, carac­terístiques i circumstàncies físiques que hagin de concórrer per a que un bé pugui ser inclòs com un dels que integren la ribera de la mar, com tampoc per establir un criteri directament aplicable a altres amb la finalitat que quedin exclosos de la condició de béns de domini públic. Per tant, la disposició addicional vint-i-dos queda també declarada inconstitucional i nul·la.

Comentari. Aquesta sentència no suposa una innovació jurisprudencial, donat que aplica la doctrina establerta a les SSTC 149/1991 i 149/1998; tot i això s’ha incorporat a aquest recull donat que afecta directament a les Illes Balears, i especialment a l’illa de Formentera, degut a les greus conseqüències que suposa l’aplicació dels criteris de la Llei estatal de costes en la delimitació del domini públic maritimoterrestre a la menor de les Pitiüses.

  1. SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL NÚM. 68/2007, DE 28 DE MARÇ DE 2007. Ponent: Sr. Rodríguez-Zapata Pérez. RECURS DINCONSTITUCIO- NALITAT; EXISTÈNCIA DEL PRESSUPOST HABILITANT DEL DECRET-LLE1 I MESURES DE POLITICA ECONÒMICA I SOCIAL.

Resum dels fets: Es tracta d’un recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Consell de Govern de la Junta de Andalusia i per cinquanta diputats contra l’RDL 5/2002, de 24 de maig, de mesures urgents per a la reforma de la protecció per atur i millora de l’ocupabi- litat. Els primers recurrents impugnen els apartats 1 i 3 de l’article 2 i els segons, l’article 2 apartat tercer paràgrafs primer i quart apartat 1.2.a).

Fonamentació jurídica: L’anàlisi del Tribunal se centra en la determinació de la constitucionalitat de l’ús del Reial decret llei per part del Govern, i no s’estén a l’anà-

lisi dels punts concrets impugnats, donat que aquests varen ser modificats en la trami­tació parlamentària com a projecte de llei. Això no obstant, el TC considera que «… velar por el recto ejercicio de la potestad de emitir decretos-leyes, dentro del marco constitucional, es algo que no puede eludirse por la utilización del procedimiento del art. 86.3». L’Alt Tribunal analitza el problema plantejat i recorda la necessària concu­rrència de les circumstàncies d’extraordinària i urgent necessitat que constitueixen el pressupost habilitant exigit al Govern per l’art. 86.1 CE. Tot i reconèixer el pes que en l’apreciació d’aquests requisits ha de concedir-se al judici polític dels òrgans dirigents de l’Estat, aquest no pot convertir el concepte d’extraordinària i urgent necessitat en una clàusula buida de significat, dins de la qual el marge d’apreciació política del Govern es mogui sense cap límit, sinó que és, justament, un límit jurídic a l’ús d’aquest instrument normatiu.

Recorda que la definició pels òrgans polítics d’una situació d’extraordinària i urgent necessitat ha de ser explícita i raonada i ha d’haver-hi una connexió de sentit o relació d’adequació entre la situació definida com a supòsit de fet habilitant i les mesures que s’adopten en el decret llei. Aquesta definició expressa, segueix recordant el Tribunal, de la extraordinària i urgent necessitat no ha de contenir-se sempre i en tot cas en el text del Real decret llei, sinó que es pot deduir d’una pluralitat d’elements: exposició de motius de la norma, el debat parlamentari de convalidació i en l’expedient administratiu de la seva elaboració.

El TC considera que «debemos descartar en primer lugar que puedan justificar la extraordinaria y urgente necesidad requerida como presupuesto habilitante las que el preámbulo del Real Decreto-Ley denomina «razones de justicia social» (…) la anticipación de los efectos beneficiosos de una medida de ampliación de la cobertura del sistema de protección social puede, en principio lograrse, sin afectar al procedimiento legislativo, mediante el recurso a técnicas de ordenación intertemporal de la norma»; per tant, el Tribunal considera que no está justificada l’extraordinària i urgent necessitat per assolir un hipotètic benefici per part dels destinataris de la mesura.

D’altra banda, la incorporació al sistema contributiu de protecció per atur dels treba­lladors eventuals agraris es produeix en el moment en que el Govern ho ha considerat oportú, sense que sigui possible apreciar la nota d’imprevisibilitat que defineixi l’existèn­cia d’una necessitat extraordinària.

Comentari: El Decret llei objecte del recurs present fou objecte de modificacions subs­tancials en la seva tramitació com a projecte de llei en el Parlament, on varen desaparèi­xer els aspectes més discutits del mateix. Això no obstant, el TC, seguint la seva jurispru­dència al respecte, va entrar a analitzar la norma d’urgència, i va criticar durament el Govern per emprar-la després del fracàs del diàleg amb els interlocutors socials, i com a

contestació al seu anunci d’una vaga general. D’altra banda, i pel que fa a l’àmbit territo­rial de les Illes Balears, s’ha de dir que l’aprovació d’aquest Decret llei va disparar les alar­mes donat que retallava considerablement els drets d’un col·lectiu amb molta rellevància com son els treballadors fixos discontinus. Aquest punt, com també els que s’analitzaven en la sentència, foren tots derogats en la tramitació del text com a projecte de. llei.

  1. Dret civil balear

A. Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia

  1. SENTÈNCIA 1/2007, DE 5 DE NOVEMBRE. Ponent: Sr. Capó Delgado. RÈGIM LEGAL DE SEPARACIÓ DE BÉNS. INAPLICACIÓ QUAN ELS CÒNJUGES HAN CREAT UNA APARENÇA DE SOCIETATA GUANYS. INCIDÈNCIA DELA TEORIA DELS ACTES PROPIS. RESPONSABILITAT ULTRA VIRES DEL CÒNJUGE NO DEUTOR QUAN S’HA LIQUIDAT LA SOCIETAT A GUANYS SENSE HAVER FORMULA T DEGUDAMENT L’INVENTARI.

Resum dels fets: els senyors X i Y varen constituir una comunitat de béns al cinquanta per cent cada un d’ells per a l’explotació d’una determinada indústria. En virtut de contracte de 13 de setembre de 1989 el senyor X va vendre al senyor Y la seva participa­ció en la indústria esmentada per un preu de 35.000.000 de pessetes, a fer efectiu mitjan­çant pagaments mensuals consecutius de 400.000 pessetes cada un d’ells, molts dels quals es varen deixar impagats, ascendint el deute a 28.200.000 pessetes.

El senyor Y havia contret matrimoni amb la senyora A el dia 28 de maig de 1968, i havien comprat un habitatge on establiren el domicili conjugal, fent constar a l’escriptura de compravenda que estaven casats en règim de separació de béns, adquirint l’habitatge per meitats indivises. El 22 de novembre de 1989 la senyora A va presentar demanda de separació matrimonial, adjuntant conveni regulador en el que es diu que, en la realitat, el matrimoni s’havia celebrat baix el règim a guanys, per tenir el marit veïnatge civil comú al temps de celebrar-se el matrimoni; i en el mateix conveni es liquida la societat de guanys atribuint a l’esposa l’habitatge familiar i al marit la indústria en la que havia comprat la participació del senyor X. Emperò, en el passiu de la societat de guanys que es liquidava, no es va fer constar el deute derivat de la falta de pagament del preu de transmissió. Es va sol·licitar i obtenir del Registre de la Propietat la modificació de la inscripció de l’habi­tatge conjugal, per tal de fer constar el seu caràcter de bé a guanys, i adjudicar-lo en ínte­gra propietat a l’esposa, d’acord amb el que disposava el conveni regulador.

El venedor senyor X va interposar demanda contra el senyor Y i la senyora A dema­nant la condemna solidària d’ambdós al pagament de 169.485’41 euros (28.200.000 pessetes), i, de manera subsidiària, tant sols del primer d’ells. La Sentència del Jutjat número 11 de Palma va donar lloc a la demanda en la seva petició principal, essent confir­mada per la dictada el 24 d’abril de 2003 per la Secció Quarta de l’Audiència Provincial. Tant una com altra sentència es fonamenten en la teoria dels actes propis, partint de la base que, si els cònjuges varen manifestar, a través d’unes declaracions formals, que el seu matrimoni s’havia regit per la societat a guanys, no era de possible estimació la pretensió que havien formulat en el litigi que se’ls considerés casats en règim de separació, ja que

això no es podia veure sinó com una maniobra per impedir l’aplicació dels articles del Codi civil sobre règim a guanys que els feien a ambdós responsables del deute; concretament, els articles 1401 i 1402, en els que es vincula la responsabilitat ultra vires del cònjuge no deutor al fet de no haver-se realitzat degudament l’inventari, com va passar en el cas que es contempla, que a l’actiu figurava la indústria, adjudicant-la al marit, però no es feia menció en el passiu de l’important deute derivat de la compra de la mateixa. Això deter­minà la condemna solidària del senyor Y i de la senyora A.

Contra la Sentència de l’Audiència s’interposà recurs de cassació per una pluralitat de motius, passant-se a exposar a continuació els que tenen més interès jurídic.

Fonamentació jurídica: la sentència de la Sala Civil i Penal considera ajustada a Dret la fonamentació donada per la sentència de l’Audiència, o sia la teoria dels actes propis. Així, contestant a un dels motius de cassació, diu «la sentencia recurrida no infringe la doctrina expuesta sino que la aplica correctamente, pues establece una serie de hechos objetivamente inequívocos, procedentes de la libre voluntad de sus autores, consistentes, en esencia, en que los recurrentes liquidaron, en trance de separación matrimonial, su régimen económico por las reglas de la sociedad de gananciales, régimen que, según reiteraron, era el que ostentaba el esposo en la fecha de su matrimonio». I es fa referèn­cia, a continuado, a les declaracions del conveni regulador i a la modificado de la inscrip­ció registral del domicili conjugal indicats en el resum dels fets. «Tales hechos -segueix dient la sentència- no pueden calificarse de «puntuales» o «aislados» pues son plurales y realizados en momentos extraordinariamente importantes como son el de disolución del régimen matrimonial y el del posterior traslado al Registro de la Propiedad de la conse­cuencia directa de la liquidación de un concreto bien inscrito… El que ahora sostengan (los demandados) que, pese a lo anterior el régimen de su matrimonio era el de separación de bienes atenta contra su «deber de coherencia en el tráfico jurídico», supone una efectiva contradicción con «el sentido que de buena fe hubiera de atribuirse a su conducta prece­dente» e impone, en aras al mantenimiento de la eficacia del acto realizado, que se apli­quen al caso las reglas de la sociedad de gananciales, las mismas que utilizaron aquéllos para disolver su régimen matrimonial y de las que ahora quieren huir, no de un modo desinteresado y con el fin de velar por la pureza del Derecho, sino para conseguir salvar de sus acreedores la totalidad de la vivienda de la calle…, cuya propiedad, precisamente, fue atribuida exclusivamente a la esposa a raíz de la separación y en la que «a pesar de la sentencia de separación el señor Y y la señora A siguen conviviendo», como se lee en el fundamento de Derecho octavo de la sentencia de apelación».

A un altre dels motius es denuncia la infracció dels articles 1325, 1327, 1345, 1346 i 1392 del Codi civil per considerar que, a pesar del que els esposos varen manifestar en el conveni regulador, el seu matrimoni s’havia contret baix el règim de separació de béns,

havent aportat al litigi un certificat d’un ajuntament de l’illa expressiu de que la família del senyor Y (pare, esposa i cinc fills, un dels quals era el senyor Y) figurava en el padró muni­cipal de 1960, en el qual constava que portava un temps de residència de quatre anys; donat que el matrimoni es va celebrar el 28 de maig de 1968, se sosté que havia adquirit veïnatge civil mallorquí per la residència de deu anys, i essent també mallorquina l’esposa, el règim en què es varen casar era el de separació de béns.

La sentència no entra -ni tenia perquè entrar- en l’argumentació del motiu i diu que «en virtud del contenido de la sentencia recurrida y de la estructura del recurso inter­puesto, lo relevante era determinar si procedía o no la aplicación al caso de la doctrina de los actos propios y ello ha sido resuelto afirmativamente en el anterior fundamento de Derecho, de modo que lo trascendente no es determinar si existió o no sociedad de gananciales, sino resolver «como si» hubiera existido, y a quienes, en este motivo de recurso, hacen gala de que «establecieron una ficción, manifestando que el régimen legal de su matrimonio era el de gananciales en vez del de separación de bienes, ha de respon­dérseles con el conocido apotegma nemo potest allegare propriam turpítudinem».

A un altre del motius es denunciava la infracció de l’article 1365 Ce, per considerar que l’obligació de pagament de la meitat de la indústria comprada pel senyor Y es situa fora «del ejercicio ordinario de la profesión, arte u oficio» que, segons el precepte indicat, determina la responsabilitat dels béns a guanys quant els deutes d’un dels cònjuges. Diu la sentència que «este razonamiento prescinde de la realidad consignada en el funda­mento de Derecho décimo de la sentencia recurrida en la que se lee que «… los hoy demandados-apelantes en la liquidación de su sociedad de gananciales incluyeron como integrante del activo la industria de fabricación de muebles y talleres de carpintería», y la deuda objeto de la demanda base del procedimiento deriva de la compra venta del 50% de tal industria de carpintería. Si tal industria es parte del activo de la sociedad, por impe­rativo del artículo 1397.1 Ce, y no está pagada en su totalidad, la deuda formará parte del pasivo, de conformidad con el artículo 1398.1 del mismo cuerpo legal».

Precisament aquesta falta d’inciusió de tal obligació en el passiu de l’inventari ha estat fonamental per a l’estimació de la demanda contra el senyors Y i A, assenyalant la sentèn­cia que, a conseqüència d’aquesta omissió, l’inventari no ha estat degudament format, produint-se la responsabilitat ultra vires del cònjuge no deutor. «Esta responsabilidad -diu la sentència- no sólo la proclama la STS de 28-4-1988, utilizada y desarrollada en la sentencia recurrida, sino la anterior de 15-2-1986 según la que «si el artículo 1401 del referido Código dispone que mientras no se hayan pagado por entero las deudas de la sociedad, los acreedores conservan sus créditos contra el cónyuge deudor, respondiendo, también, el cónyuge no deudor con los bienes que se le hayan adjudicado si se hubiera formulado debidamente inventario judicial o extrajudicial, y si el artículo 1402 establece que los acreedores de la sociedad de gananciales tienen en su liquidación los mismos dere-

chos que les reconocen las leyes en la partición y liquidación de las herencias, de ahí se deduce el derecho a exigir el pago de sus deudas por entero de cualquiera de los cónyu­ges si no se hubiese formulado debidamente inventario o hasta donde alcancen los bienes adjudicados si se hubiere formulado (artículo 1084)»».

Comentari: És de destacar que el recurs de cassació es va interposar, en aquest cas, davant del Tribunal Suprem, no al·legant-se cap infracció de precepte foral. Amb bon criteri, emperò, el Tribunal Suprem va remetre el recurs a aquesta Sala Civil i Penal, per considerar que, realment, es partia d’una infracció de l’article 3.1 de la Compilació, que estableix la separació de béns com a règim legal supletori a falta de capítols matrimonials, ja que, precisament, la tesi del recurs -com la de tota l’actuació processal del demandats- era que estaven casats en règim de separació de béns. Benvinguda sia aquesta encertada decisió del Tribunal Suprem, que va posar fi a una llarga temporada d’inexistència de recursos de cassació sobre Dret civil balear, ja que no se n’havia presentat cap des de l’any 2005.

La qüestió plantejada ens mostra que resulta delicat -i pot dur nocives conseqüències- forçar la manera natural de desenvolupar-se les normes jurídiques. Quan el senyor Y i la senyora A varen comprar l’habitatge conjugal, manifestaren estar casats en règim de sepa­ració de béns, adquirint-lo per meitats indivises. Quin sentit té que, després, dintre del conveni regulador de la separació matrimonial -quan precisament queda extingit el règim economicomatrimonial-, capgirin la situació anterior i declarin que la finca era un bé a guanys per atribuir-lo al cònjuge no deutor? Si això es combina amb l’important deute que tenia el senyor Y amb el senyor X, tot podia fer pensar que es tractava de fer desaparèi­xer del patrimoni del marit la meitat que tenia damunt d’aquella finca. Però l’aplicació de les regles de la societat a guanys pot portar -com ha passat en aquest cas- a conseqüèn­cies impensades en el seu moment.

La sentència comentada, amb bon criteri, no entra en la qüestió de quin era, en la realitat, el règim economicomatrimonial dels esposos. El que considera fonamental és que no poden ara mantenir -perquè així els convé en aquest moment- un criteri distint al que formalment varen exposar quan varen declarar el caràcter de societat a guanys del seu règim economicomatrimonial.

Finalment, a la sentència comentada es fa referència a dues qüestions d’interès, encara que no pròpies del Dret civil balear. La primera és sobre la prescripció dels paga­ments a fer per mesos, en la que, seguint el criteri d’una nombrosa jurisprudència del Tribunal Suprem, es pronuncia la sentència per no aplicar el termini de 5 anys de l’arti­cle 1.966.3, sinó el de 15 anys de l’article 1.964, ja que es tractava d’un preu unitari que, simplement, es va fraccionar en mesos com a facilitats donades per a un millor compliment. Per altra part, i donat que en el contracte de venda del 50% de la indús-

tria s’excloïa el pagament d’interessos, la part demandada considerava que la sentèn­cia no havia de condemnar al seu pagament. És clar, emperò, que una cosa són els inte­ressos remuneratoris -que en el cas no es varen pactar- i una altra els interessos indem- nitzatoris derivats de l’article 1.108 Cc i motivats per l’incompliment de l’obligació en els termes en que es va contreure, que suposen la compensació precisament d’aquest incompliment.

B. Secció Tercera de l’Audiència Provincial

  1. SENTÈNCIA 98/2007, DE 14 DE MARÇ. Ponent: Sr. Gómez Martínez. SERVITUD DE PAS. PLANTEJAMENT DE LA QÜESTIÓ DE SI PODRIA SER SUFICIENT LA POSSESSIÓ DE 10 O 20 ANYS SEGONS ES TRACTI DE PRESENTS O ABSENTS. SUFICIÈNCIA DAQUESTA POSSESSIÓ ABANS DE L’ENTRADA EN VIGOR DEL CODI CIVIL PERQUÈ OPERI LA PRESCRIPCIÓ IMMEMORIAL.

Resum dels fets: Interposada demanda exercitant acció confessòria de servitud de pas per prescripció immemorial, és estimada pel Jutjat de Primera Instància 4 de Palma. La part demandada apel·la la sentència; i també la part actora quant a la imposició de les costes causades pels codemandáis absolts, les quals, segons la sentència d’instància, havien d’és­ser de càrrec de l’actora.

L’Audiència Provincial desestima el recurs de la part demandada, tot considerant que la possessió immemorial del camí objecte de la servitud ha quedat acreditada per decla­racions testificáis de persones de considerable edat, expressives de que, ja de nins, havien passat pel camí, i sentien dir als vells que sempre s’hi havia transitat lliurament; a més del testimoni donat pel cronista d’Andratx sobre la història del camí i el resultat de les proves pericials.

Per això es desestima el recurs de la part demandada, mentre que s’estima el de la part actora, per considerar que, al moment inicial del plet, no era fàcil establir les bases fàcti­ques certes del litigi, donada l’existència d’un dictamen pericial que apuntava diverses alternatives sobre els terrenys pels que havia de discórrer el pas.

Emperò el més important de la sentència -i el que justifica el fet que figuri aquí- és la doctrina que conté -si bé com a simple obiter dictum- sobre l’usucapió de la servitud de pas en el marc del Dret civil balear, la qual passam a transcriure.

Fonamentació jurídica: A la sentència es parteix de la base de que «los artículos 537 y 539 del Código Civil, apartándose de los antecedentes legislativos de derecho común y acogiéndose a la opción del Código de Napoleón, vedan la posibilidad de adquirir la servi-

dumbre de paso por usucapión, dado que se considera como discontinua, y para este tipo de servidumbre no cabe la usucapión, sean aparentes o no».

Assenyala a continuació que «en Derecho civil de Mallorca, según Pascual González, se distinguía entre las servidumbres urbanas y las rústicas». Fa referència a continuació, en relació a les primeres, a possibles costums derivats probablement de les ordinacions d’En Santacilia. En canvi, peí que fa a les segones, treu a llum l’afirmació de Luís Pascual Gonzá­lez, en el seu Derecho civil de Mallorca, de que les servituds predials es regien pel Dret romà justinianeu, considerant que això «es coherente con el sistema de fuentes anterior al Decreto de Nueva Planta ya que, como apunta la doctrina, el Derecho aplicable era Derecho municipal y el Derecho común, tal como dispuso Jaime II en el privilegio de 1229… y parece claro que en este tema de servidumbres rústicas no existía un Derecho legislado por el Monarca, como lo evidencia el hecho de que en la «Recopilació de les Franqueses y Dret municipal de Mallorca» de 1622, de los Doctores Canet, Mesquida y Zaforteza no se hiciese referencia a este Derecho real limitado».

«El Derecho justinianeo -segueix dient la sentència- reconocía la «longui temporis praescriptio» como modo de adquisición de las servidumbres por su posesión durante 20 o 10 años según tuviese lugar entre ausentes o presentes (Digesto, 8,5,10). Fue Bartolo de Sassoferrato, en el siglo XIV, quien anunció la famosa «regula infalibilis» según la cual, para determinar si una servidumbre se puede adquirir o no por usucapión, se ha de distin­guir si presenta o no una causa «continua» o «perpetua», es decir, para poderla adquirir por prescripción, es necesario que la servidumbre se ejercite de manera continuada y esto se produce cuando, para su ejercicio, no es necesario un acto de hombre. Surge así la distinción entre servidumbres, por razón de su ejercicio, continuas y discontinuas que incorpora el artículo 532 del Código Civil».

La conseqüència de tot el que s’acaba d’expressar l’estableix la sentència en dir: «parece, sin embargo, que esta clasificación legal entre servidumbres continuas y discon­tinuas, acogida ya en el proyecto del Código Civil de 1851 para proclamar la imposibili­dad de adquirir las discontinuas, nunca había sido incorporada a la legislación de Mallorca, en la que, como antes se ha dicho, la distinción se hacía por razón de los predios, entre servidumbres rústicas y urbanas, siguiendo la tradición del Derecho romano. Por tanto, cuando llegó el proceso codificador, en Derecho civil de Mallorca, la servidumbre de paso rústica se regía por el Derecho romano y, consecuentemente, era susceptible de ser adqui­rida por usucapión larga, no solamente por usucapión inmemorial, a la que se referían Las Partidas». Assenyala finalment la sentència que «de cuanto antecede se desprende que la aplicación de la disposición transitoria primera del Código Civil que, para los territorios de Derecho común, produce el efecto de admitir la adquisición de la servidumbre de paso por prescripción inmemorial cuando ésta se hubiese consumado antes de la entrada en vigor del Código Civil, sufre una cierta modulación en Mallorca en el sentido de que lo reque-

rido no es la prescripción inmemorial sino la prescripción larga de 20 años entre ausentes y 10 entre presentes, tal como establecía el Derecho romano justinianeo para las servi­dumbres discontinuas».

Comentari: el tema de la possibilitat d’usucapió de les servituds discontínues i, en particular, de la de pas ha torturat durant segles la doctrina, donant lloc a moltíssima lite­ratura jurídica. Just per via de resum podem dir:

  1. En el marc actual del nostre Dret hi ha moltes sentències que coincideixen en afir­mar que tant sois per possessió immemorial anterior a l’entrada en vigor del Codi civil es pot adquirir aquesta servitud. Entre moltes altres es poden citar les sentèn­cies de 19 abril, 19 juny i 27 desembre 2002 APIB. Si bé alguna sentència -com la de 27 de gener de 2000- fa importants matisacions assenyalant que la falta de possessió contínua -en que es fonamenta la impossibilitat d’adquirir per usucapió la servitud discontínua- no deixa de ser una confusió entre la possessió del dret i el seu exercici, que no té perqué ser continu.
  2. De la mateixa manera, dins el sistema del Codi civil, també la jurisprudència i la comunis opinio doctrinal sostenen la corrent tradicional que la servitud de pas sois es pot adquirir per títol, signe aparent o per possessió immemorial; no hi falta, però, una opinió dissident tant important com la de LACRUZ BERDEJO, qui, des de la publicació del seu treball Usucapión de las servidumbres discontinuas o no aparentes a l’any 1954, planteja aquesta possibilitat basant-se particularment en el fet que la distinció entre les servituds contínues i discontínues no va existir ni en el Dret romà ni en el ius comune, creient que s’ha equiparat de manera indeguda la causa perpètua que s’exigía per a la constitució de les servituds amb la causa conti­nua, confonent-se, a més, la continuïtat en la possessió amb la continuïtat en el seu exercici material.
  3. Tornant a l’examen de la situado en el nostre Dret, la introducció de la usucapió romana en matèria de servitud de pas no deixa de presentar dificultats. En primer lloc, per l’aplicació de la disposició final primera de la Compilació que -com diu LLODRÀ GRIMALT en el seu interessant estudi «Notas para una regulación del derecho de servidumbre forzosa de paso en Mallorca» (Boletín de la Academia de Jurisprudencia y Legislación de Baleares VIII, pág. 120)- «sustituye las costumbre en materia de servidumbres por las normas de la Compilación que, al no referirse a esta materia, da entrada al Ce. Por tanto, tras la Compilación, si hubiere costum­bre propia en materia de servidumbre de paso que fuese contraria al Ce, la misma no podría aplicarse por entenderse derogada. No obstante, el artículo i CDCB indica que la costumbre es la segunda fuente normativa del Derecho balear, en defecto de ley. Siendo así, una costumbre contraria al Ce y no recogida expresa-

mente en la Compilación podria entrar si se trata de una antigua costumbre que se ha seguido practicando y se puede probar su actual vigencia». També s’ha de tenir en compte la interessant consideració de la sentència que la prescripció guan­yada amb anterioritat a l’entrada en vigor del Codi civil no té perquè ser l’extraor­dinària de 30 anys, sinó que bastaria la que aleshores s’exigia en el nostre territori de 10 anys entre presents i 20 entre absents. Tot això sense desconèixer la doctrina jurisprudencial -nombrosa però no unànime, com ens recorda la sentència comen­tada- segons la qual seria suficient que el termini de prescripció hagués començat a córrer amb anterioritat a l’entrada en vigor del Codi civil.

  1. De lege ferenda, pareix indubtable que el nostre Parlament podria legislar sobre servitud de pas, donada la gran varietat de costums que existeixen en aquesta matèria -com es pot veure en el treball de MARTINEZ CAÑELLAS «Sobre el Dere­cho consuetudinario balear como fuente y como tradición jurídica»-, tal com han fet, per cert, altres comunitats autònomes. El queja és més discutible -donats els exemples que ens proporciona el Dret comparat- és si dins d’aquesta regulació s’ha de preveure la possibilitat d’adquirir el dret a passar per usucapió. Certament, l’article 566.2.4 del llibre 5 del Codi civil català ens diu que cap servitud es pot adquirir per prescripció. Això es fonamenta en que el domini -sense perjudici de la seva funció social- s’ha de presumir lliure, i que la possibilitat d’usucapió elimina­ria els actes de concessió de pas per mera tolerància, amb la dificultat afegida de distingir aquests supòsits dels actes de possessió dirigits a l’adquisició del dret a passar. En tot cas, és evident que s’hauria d’exigir la constància material del camí o tirany, ja que, de ser la servitud no aparent, faltaria la publicitat de la possessió, que és exigència obligada per a la adquisició del dret. I, a més, no es pot deixar de pensar fins a quin punt es pot adquirir un dret -i un dret real exercitable erga omnes- pel fet de fer el que en principi no es pot fer, com és transitar per finca aliena.
  2. Civil

Audiència Provincial

  1. SENTENCIA DE LA SECCIÓ QUARTA NÚM. 367/2006, D’Il DE SETEMBRE. Ponent: Sr. Aguiló Monjo. A PARTIR DE LENTRADA EN VIGOR DE LA LEC DE 2000 EN EL JUDICI CANVIARI ES POT OPOSAR L’«EXPCEPTIO NON RITE ADIM- PLETICONTRACTUS».

Resum dels fets: L’actora promou un judici canviari com a conseqüència de l’impa- gament parcial d’un pagaré, que obeïa a un contracte verbal d’execució d’obra concertat entre les parts. La demandant d’oposició va sostenir que l’entitat constructora reclamant va abandonar les obres unilateralment i amb deficiències notables. La sentència d’instàn­cia desestima l’oposició, argumentant que en el judici especial canviari, per la seva natu­ralesa i eficàcia especials, quan l’opositor argumenta un incompliment advers, únicament pot acudir a la denominada exceptio non adimpleti contractos ja que, en aquest, no és pertinent apel·lar a l’incompliment parcial o irregular (exceptio non rite adimpleti contrac­tos) que, en tot cas, se reserva per a un posterior judici declaratiu. La sentencia d’apel·lació estima l’excepció d’incompliment parcial del contracte.

Fonamentació jurídica: La Sala entén que la sentència de primera instància es fona­menta en la doctrina tradicional en l’àmbit del judici executiu anterior que, no obstant això, ha de ser corregida després de l’entrada en vigor de la Llei 1/2000, d’enjudiciament civil. Segons el Tribunal, la Llei processal civil actual preveu, per a casos com l’examinat ara, un judici especial canviari, el qual, si existeix oposició, es transforma en judici verbal (art. 826), un dels paradigmes dels processos declaratius ordinaris -que no sumaris- que la llei conté, que permet a l’art. 824.2, al demandat oposar totes les causes i motius d’oposició continguts en l’art. 67 de la Llei canviària i del xec. A més, i com argument de reforç, sosté la Sala que l’art. 827.3 de la Llei de ritus sanciona que la sentència que recaigui en aquest procediment té eficàcia de cosa jutjada en les condicions que s’hi regulen.

Comentari: En el marc de l’actual judici canviari no existeixen arguments per limitar el nombre d’excepcions que hi són oposables, la qual cosa planteja la qüestió de la utili­tat de la pervivència d’aquest judici com a procés especial si les possibilitats d’oposició del deutor canviari són les mateixes que les que tendría en el judici declaratiu corresponent a la quantia.

  1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 504/2006, DE 23 DE NOVEM­BRE Ponent: Sr. Ramón Homar. CARÀCTER ABUSIU DE LA IMPOSICIÓ SORPRE­SIVA D’UN CONTRACTE DASSEGURANÇA A PRIMA ÚNICA AMB OCASIÓ DE LATORGAMENT DVN CONTRACTE DE PRÉSTEC.

Resum dels fets: Els set demandants varen subscriure amb una entitat bancària sengles contractes de préstecs hipotecaris i, amb una companyia asseguradora vincu­lada al mateix banc, altres contractes d’assegurança de vida, d’atur i d’incapacitat absoluta vinculats al préstec anterior. En la demanda sol·liciten la devolució de les primes abonades i una indemnització per dany moral de 1.500 euros per cada un dels contractes d’assegurança subscrits, per entendre que les pòlisses foren imposades amb motiu de la contractació d’un préstec amb garantia hipotecària per la pròpia entitat financera i, mitjançant el pagament d’una prima única per un termini no inferior a cinc anys; expliquen pormenoritzadament les vicissituds que es van produir en la concerta­ció d’aquest contracte que consideren imposat per l’entitat bancària en la mateixa data de la firma de l’escriptura de préstec hipotecari, o com a molt tres dies abans, negant- se el banc a la concessió del préstec hipotecari si no es subscrivia aquesta assegurança amb prima única. La sentència d’instància desestima la demanda, bàsicament perquè considera que no pot sostenir-se amb caràcter general la nul·litat d’aquests contractes d’assegurança, que tenen la seva causa lícita en la cobertura dels riscs establerts en la pòlissa, i perquè entén que els demandats haguessin pogut exercitar la facultat de desestiment de l’article 83.a) de la Llei de contracte d’assegurança, cosa que no varen fer. En l’alçada, els actors recurrents reiteren les seves tesis sobre la nul·litat dels contractes d’assegurança.

Fonamentació jurídica: En la sentència de la Sala es manté la tesi de I’ existència i licitud de la causa dels contractes d’assegurança, sense que això s’oposi al fet que l’asseguradora sigui de la mateixa titularitat que la concedent del préstec. No obstant això, el Tribunal entén que el que sí resulta abusiu és la imposició sorpresiva a un consumidor d’un contracte d’assegurança a prima única en el mateix acte de l’atorga­ment de l’escriptura de contracte de préstec, o amb molts pocs dies d’anterioritat, que l’impedeixi acudir a un altre establiment bancari de la competència. És una conducta contrària a un elemental principi de bona fe i notablement abusiva, ja que és molt freqüent que l’adquirent hagi subscrit un document privat de compra o un contracte d’arres prèviament a l’atorgament d’escriptura pública i, si aquesta no arribés a ator­gar-se, el comprador podria perdre l’import de la prima de l’opció o les arres avança­des. Es declara la nul·litat d’un dels contractes d’assegurança, però es denega la indemnització per danys morals.

Comentari: La maniobra d’imposar, a última hora, la subscripció d’una assegurança als qui havien concertat un préstec hipotecari amb una entitat bancària és considerada per la Sala com a «susceptible de produir la nul·litat». L’article 83.a) de la Llei de contracte d’asse­gurança no s’utilitza en la sentència per validar un possible vici determinant de nul·litat, ja que la manca d’exercici de la possibilitat legal de desistir es considera com un acte de part posterior al contracte del que es dedueix la voluntat dels assegurats de tenir-lo per subscrit (article 1.282 del Codi civil), per la qual cosa desestima les pretensions dels actors.

  1. SENTÈNCIA DELA SECCIÓ CINQUENA NÚM. 509/2006, DE 24 DE NOVEM­BRE. Ponent: Sr. Zaforteza Fortuny. RECONEIXEMENT D’EFECTES D’UN TESTA­MENT MANCOMUNATATORGATA ALEMANYA.

Resum dels fets: En la demanda se sol·licita que es declari la validesa i l’eficàcia plenes d’un testament atorgat per un súbdit alemany, posterior al testament mancomunat ator­gat a Alemanya. La part demandada, a més d’oposar-s’hi, formula reconvenció mitjançant la qual insta la nul·litat d’aquest testament al·legant que, d’acord amb l’ordenament jurí­dic alemany, el testament mancomunat és irrevocable.

Fonamentació jurídica: Per aplicació de l’establert a l’article 9.1 del Codi civil, la successió monis causa del testador ha de regir-se per la llei alemanya. El testament ator­gat a Espanya era nul perquè el mancomunat anterior atorgat a Alemanya era irrevocable o immodificable més enllà del previst expressament en el propi testament, en haver mort un dels cònjuges testadors i per aplicació de l’establert en els articles 134 y 2271 del BGB.

Comentari: El reconeixement a Espanya dels efectes d’un testament mancomunat no és contrari a l’ordre públic. Com recorda el tribunal, aquesta institució és estranya al Codi civil, però no a l’ordenament jurídic espanyol, ja que està regulat a la Llei 199 de la Compi­lació del dret civil foral de Navarra i a l’article 91 de la Llei de successions per causa de mort d’Aragó.

  1. SENTÈNCIA DELA SECCIÓ TERCERA NÚM. 96/2007, DE 13 DE MARÇ. Ponent: Sr. Rigo Rosselló. DISTRIBUCIÓ DELS RISCS EN CAS D’IMPAGAMENT AMB EL SISTEMA TPV (TERMINAL PUNT VENDA).

Resum dels fets: Una targeta de crèdit es va utilitzar il·legítimament. L’entitat bancà­ria va retrocedir les sumes que no va poder cobrar de l’entitat emissora de la targeta de crèdit, és a dir, les va carregar al comercial en el compte que aquest tenia obert al banc, a través de la qual operava el sistema Terminal Punt Venda. El comercial va interposar

demanda en redamado d’aquestes sumes, pretensió que fou desestimada en la sentència de primera instancia que la de l’Audiència Provincial confirma.

Fomentado jurídica: La part actora fundava la seva pretensió en la jurisprudència segons la qual el risc derivat de la utilització de la targeta de crèdit no ha de ser assumit pel titular d’aquesta, sempre que aquest hagi actuat amb la diligència deguda. Però la sala entén que aquesta doctrina no és aplicable quan la relació que s’analitza no és la que es dóna entre l’entitat emissora de la targeta de crèdit i el titular d’aquesta, sinó la que hi ha entre l’establiment de comerç i l’entitat crediticia.

Comentari: La doctrina que desplaça els riscs de la mala utilització de la targeta de crèdit a l’entitat o banc emissor no resulta d’aplicació quan l’objecte del procés no són els drets i les obligacions que deriven de la targeta de crèdit entre l’entitat que la va emetre i el titular que subscriu d’aquesta, sinó les relacions derivades del contracte que vincula el denominat «adquirent» (normalment, el banc del comerciant), i el comerciant, en virtut de les quals aquest adquirent proporciona al comerciant els serveis de processament que permeten el pagament a través de la targeta, i a canvi el comerciant abona una comissió de descompte. En conseqüència, per determinar a qui correspon suportar les conseqüències de la retorsió o retrocessió dels abonaments efectuats en el compte del comerciant haurà d’estar-se al contracte d’afiliació al sistema TPV (Terminal Punt Venda) que signaren les parts.

  1. INTERLOCUTÒRIA DE LA SECCIÓ TERCERA NÚM. 88/2007, DE 19 DE JUNY. Ponent: Sr. Gómez Martínez. CARÀCTER DE «NUMERUS CLAUS US» DEL LLISTAT LEGAL DE MESURES PRELIMINARS DE EARTICLE 256 DE LA LEC.

Resum dels fets: L’acte de primera instància admet la pràctica de les diligències preli­minars consistents en lliurar oficis a dos notaris a fi que remetessin testament de l’oncle mort del sol·licitant, però denega les diligències consistents en aconseguir dues històries clíniques i un atestat policial. El jutge de primera instància rebutja la pràctica d’aquestes diligències preliminars per entendre que no es troben compreses en l’article 256 de la Llei d’enjudiciament civil que enumera les que poden ser sol·licitades en règim de numerus dausus, sense comprendre les històries clíniques o l’atestat policial demanats. Front a aquesta resolució, la part apel·lant al·lega que precisa d’aquests documents per conèixer l’estat mental del testador a efectes, sens dubte, d’una eventual impugnació judicial del testament per incapacitat del testador.

Fonamentació jurídica: La Sala parteix del principi que els supòsits de diligències preli­minars recollits en l’article 256 de la LEC són numerus dausus. No obstant això, admet que

poden acordar-se altres mesures preparatòries del judici no expressament enumerades en l’article 256 de la LEC, sempre que es compleixin les exigències següents, que han de concórrer de manera cumulativa: 1a La diligencia sol-licitada ha de poder ser enquadrada, per via d’analogia, en alguns dels supòsits expressament enumerats en aquest precepte; 2a No ha d’existir un altre mitjà a través del qual el sol·licitant de la diligència pugui obtenir el que constitueix l’objecte d’aquesta; 3a Atès el seu caràcter instrumental, la diligència sol·licitada ha de guardar una estreta relació amb el plet la preparació del qual es pretén.

La sol·licitud de les històries clíniques és una diligència que podria tenir encaixament en l’article 256.1.1° de la LEC que es refereix a la petició que la persona contra la que es dirigiria la demanda declari, entre altres circumstàncies, sobre el fet relatiu a la seva capa­citat, però la sala rebutja acordar el seu lliurament amb l’argument que aquests docu­ments haguessin pogut ser sol·licitats pels familiars que pretenien impugnar el testament, ja que l’article 18.4 de la Llei bàsica reguladora de l’autonomia del pacient i de drets i obli­gacions en matèria d’informació i documentació clínica, de 14 de novembre de 2002, disposa que els centres sanitaris i els facultatius facilitaran l’accés a la història clínica dels pacients morts a les persones vinculades amb ell per raons familiars o de fet, «a no ser que el mort ho hagués prohibit expressament i així s’acrediti», sense que s’hagués demostrat, ni tan sols al·legat, que existís algun obstacle per a que el sol·licitant pogués tenir accés a la història clínica del seu oncle difunt.

L’atestat policial es denega per no constar que pogués ser útil per demostrar la inca­pacitat del testador, no complint-se així el requisit de l’accessorietat respecte del plet prin­cipal que ha de concórrer en les mesures preliminars.

Comentari: La possibilitat de preparar el judici mitjançant mesures preliminars és limi­tada en el nostre ordenament jurídic processal, a diferència del que ocorre en altres drets (la «pre-trial discovery» del dret anglosaxó és l’exemple d’amplitud màxima en la regula­ció de la preparació dels processos). Això no obstant, és possible una interpretació analò­gica dels supòsits enumerats en l’article 256 de la LEC. Es tractaria d’una analogia de llei, no de dret. És a dir, no és possible remuntar-se al principi que permet la preparació del judici mitjançant diligències preliminars per incloure entre aquestes qualsevol mesura que tengui aquesta finalitat. Sí és possible, en canvi, l’analogia de llei, és a dir, pot incloure’s alguna mesura no expressament prevista en una de les enumerades en el precepte quan entre aquesta i una de les incloses en el llistat legal existeixi identitat de raó.

A més, només pot sol·licitar-se la diligència quan la part no pugui obtenir-la per ella mateixa, i sempre que sigui instrumental respecte del plet principal.

Penal 243

  1. Penal

Audiència Provincial

I. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ SEGONA NÚM. 84/2007, DE 27 DE FEBRER. Ponent: Sr. Gómez-Reino Delgado. DELICTES CON I RA ELS DRETS DELS TREBA­LLADORS. DETERMINACIÓ DEL TIPUS CONSIGNAT EN LART. 312.2 CP I REFE­RIT A EXTRA NGERS CARENTS DE PERMÍS DE TREBALL.

Resum dels fets: Contractació d’immigrants il·legals com a empleats durant períodes diferents i en condicions contràries al Conveni col·lectiu.

Fonamentació jurídica: «…se observan dos tendencias claramente diferenciadas: Una considera que no basta el empleo de trabajadores extranjeros sin Seguridad Social para esti­mar integrado el tipo penal (…) sino que es preciso además que se supriman o restrinjan otros derechos. Y dentro de esta posición hay una tendencia aún más restrictiva que viene a entender que en realidad lo que castiga el delito es el abuso de la condición de trabaja­dor extranjero para la imposición de condiciones discriminatorias e indignas (…). A estos efectos, esta Sala (…) estima que aún siendo excesivo y superior al normalmente regla­mentado en el Convenio Colectivo aplicable (publicado por Resolución del Director Gene­ral de Trabajo y Salud Laboral de 30 de julio de 2002 (BOIB de 13 de agosto), el horario de trabajo que se estipuló entre el empresario y los trabajadores perjudicados, el mismo no se corresponde con una situación manifiesta y grave de abuso, discriminación o de explota­ción que requiere el tipo aplicado, porque como dice la Sentencia el salario fijado con las propinas acordadas se ajustaba a lo estipulado en el Convenio e incluso lo superaba con creces y los trabajadores tenían derecho a un descanso diario entre la jornada de la mañana a la tarde y entre ésta y la del siguiente día mediaba tiempo suficiente, aunque tampoco fuera el legalmente previsto (12 horas), para asegurar el descanso mínimo necesario, además de que se les reconocía un día de descanso a la semana, aunque según el conve­nio le correspondían dos. Por otra parte, hay que tener en cuenta que tales condiciones laborales se concretaron a un periodo muy limitado de tiempo -mes de agosto, septiembre y octubre-, no describiendo, de otra parte, la Sentencia que la prestación del trabajo, en cuanto a lugar de desempeño de la actividad y circunstancias, no reuniera condiciones míni­mas e indispensables de seguridad, salubridad e higiene exigibles y se desconoce si los demás trabajadores del negocio o incluso el propio empresario, disfrutaban de las mismas o semejantes condiciones de trabajo en cuanto al horario y descansos…».

Comentari: Deixant al marge les referències a la defectuosa técnica legislativa criti­cada per la doctrina científica, el cert és que el fenomen migratori reclama un tractament

integral que superi una regulado que, dintre de l’ordenament jurídic global, apareix dispersa o desmembrada en les seves àrees diverses de civil, penal, laboral i contenciosa administrativa; i que -a la vegada- proporciona un tractament penal fraccionat a tenor dels distints béns jurídics a protegir (drets dels treballadors, llibertat i indemnitat sexual, drets dels ciutadans estrangers). A més, es donen alguns problemes concursáis per la possible, encara que no necessària, superposició de drets afectats i també és necessari fer un destriament en relació amb les figures restants del mateix títol, amb el fi d’introduir, davant la manca d’harmonia, una mínima coherència.

La protecció dels drets corresponents als ciutadans estrangers s’orienta en bona mesura a la persecució de les conductes infractores dels drets laborals a partir de la debi­litat posicional en la qual es troba l’estranger en situació no regularitzada des del punt de vista laboral, encara que resulta obvi que aquest trencament pot produir-se teòricament respecte de qualsevol classe de treballadors i no necessàriament dels estrangers en situa­ció irregular, la qual cosa reclama distingir ambdues situacions.

La sentència comentada segueix la senda dels seus precedents, els quals cita classifi- cant-los en funció de les tesis diferents que s’hi sostenen, tractant de destriar el camp típic inherent a aquesta infracció comesa en relació amb els estrangers mancats de permís de residència i de treball, i s’inclina per fer seva la tesi restrictiva, més conforme amb el prin­cipi d’especialitat.

La vertadera dificultat radica en acotar, dins de l’òrbita general de perjudici per als drets dels treballadors i, en especial, de perjudici per als estrangers mancats de permís de treball, el que s’ha d’entendre per situació «abusiva», fruit de condicions laborals «indig­nes», «discriminatòries», «inacceptables», «degradants», «greument immorals», o que generen una autèntica «explotació» laboral, més enllà de la infracció pura de la norma­tiva de treball.

En suma, es tracta amb això de limitar l’aplicació del tipus als casos en els quals les condicions de treball generen un perjudici superior al que es deriva d’una simple inaplica­do de les regles en vigor per al tipus de treball en qüestió, doncs una interpretació dife­rent suposaria una redundància típica.

Per això resulta determinant la intensitat de la lesió i la seva possible relació amb l’afec­tació d’altres drets fonamentals que s’hi troben estretament lligats, i a vegades també són decisius altres ingredients purament quantitatius sobre el conjunt contractual (duresa de l’activitat, salari, horari, vacances, higiene i seguretat).

La desmesura o enormitat de la infracció, sempre en funció del perjudici per les condi­cions de treball imposades a l’estranger no regularitzat, s’erigeix en valor determinant de la distinció i subjecte a l’arbitri judicial, ja que (una vegada més) no es disposa d’autènti­ques categories amb les que operar en aquest punt.

  1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ SEGONA NÚM. 115/2007, DE 6 DE MARÇ DE 2007. Ponent: Sr. Calderón Susín. DELICTES CONTRA ELS DRETS DELS TREBA­LLADORS. a) DETERMINACIÓ DEL TIPUS CONSIGNAT EN L’ART. 312.2 CP I REFERITA ESTRANGERS CARENTS DE PERMÍS DE TREBALL b) INFRACCIÓ DE NORMES SOBRE PREVENCIÓ DE RISCS (ART. 316 CP). c) CONCURS AMB LESIONS GREUS (ART. 149 CP) CAUSADES PER IMPRUDÈNCIA (ART. 149 CP).

Resum dels fets: Contractació d’estranger no regularitzat per treballar en una edifi­cació que no disposa de les mesures de seguretat generals i particulars exigibles, i que per això es va lesionar greument en caure des d’una altura de nou metres.

Fonamentació jurídica: a) «Ni siquiera ha intentado acreditarse que los extranjeros que, sin haber obtenido el administrativo permiso de trabajo (y de residencia), contrataba verbalmente y trabajaban para su empresa, eran objeto de una discriminación salarial, de horario de trabajo o de cualquier otro tipo», b) «Y tampoco es atendible la relación de consunción que en este recurso se apunta entre la imprudencia y el delito de peligro, porque en este caso el incumplimiento de medidas de seguridad no sólo afectó al traba­jador lesionado, pues además se había puesto en peligro la salud o integridad colectiva del resto de los trabajadores».

Comentari: a) Determinació del tipus consignat en l’art. 312.2 CP i referit a estran­gers mancats de permís de treball. Pel que pertoca al primer dels aspectes controvertits, la sentència transcrita confirma la línia mostrada en la sentència núm. 84, de 27 de febrer de 2007, del mateix Tribunal, que ha estat comentada abans, a la que es remet extensa­ment i literalment per no constatar-se presència de condicions laborals suficientment abusives per acaramullar la tipicitat. b) Infracció de normes sobre prevenció de riscs (art. 316 CP) i concurs amb lesions greus (art. 149 CP) causades per imprudència (art. 152.1.2

CP). Pel que fa a la segona qüestió, la distinció (enfront dels delictes de lesió) entre delic­tes de perill concret i de perill abstracte comporta una categorització compromesa per estar basada en la possibilitat d’afirmar o no amb claredat suficient la concreció del perill, la qual cosa és summament relativa i a més converteix els delictes de perill abstracte en un autèntic «calaix de sastre» la característica dels quals acaba essent (exactament per la força de les coses) la indeterminació. Però és que fins i tot la distinció entre delictes de perill concret i delictes de resultat, en principi pacífica des del punt de vista teòric, no deixa de presentar alguna dificultat pràctica quan l’esdeveniment d’un resultat concret no consumeix per complet el perill concretat; i en aquest sentit la sentència comentada acull la línia dogmàtica i jurisprudencial procliu a reconèixer la consumpció del delicte de perill en el de resultat, llevat que aquell perill concret subsistís malgrat el resultat, en el cas del

qual -com l’examinat- no es produeix l’absorció i procedeix la condemna per ambdós tipus penals.

  1. SENTÈNCIA DE LA SECCIÓ PRIMERA NÚM. 90/2007, DE 30 DE JULIOL Ponent: Sr. Izquierdo Téllez. a) DELICTE DE PREVARICACIÓ COMESA PER FUNCIO­NARI PÚBLIC (art. 358 CP TR 1973/art. 404 CP vigent), b) PREVARICACIÓ OMISIVA, c) AUTOENCOBRIMENT, d) CONTINUACIÓ DELICTIVA, e) PRESCRIP­CIÓ DEL DELICTE.

Resum dels fets: a) i e): Els acusats, batle i successius tinents de batle, membres tots ells de la Comissió de Govern de la corporació municipal, concediren llicència per a la construcció d’un habitatge sota l’aparença falsa de constituir una renovació d’una altra anterior, sobre terreny situat en zona ANEI, sense donar trasllat previ a la Comissió Insular d’Urbanisme, per a una parcel·la de superfície inferior a la mínima necessària, situada en una cota on no es permet cap edificació, i en terreny considerat paisatge singular on les normes subsidiàries del propi ajuntament prohibeixen la construcció. Els acusats eren sabedors dels informes tècnics contraris a la viabilitat de la llicència. Aquesta llicència fou concedida l’any 1992. b). c) i d): Denunciades l’any 1996 les irregularitats després de l’exe­cució de l’obra, l’ajuntament va obrir expedient d’infracció urbanística el qual no va ser resolt, i no es va executar l’ordre de paralització de les obres, les quals finalment varen concloure. L’ajuntament tampoc no va facilitar els expedients reclamats pel consell insular, i aquest va interposar un darrer recurs contenciós administratiu que va acabar per sentèn­cia ferma declarant contrària a dret la llicència concedida.

Fonamentació jurídica: a) «Las consideraciones efectuadas respecto a la presencia de todos los elementos del delito de prevaricación de funcionario público del art. 404 del Código Penal (anterior 358 TR 1973) referidas a la concesión de la licencia 120/1992, en tanto comportamiento activo consistente en haber dictado una resolución (…) manifies­tamente injusta y arbitraria a sabiendas de ello, llevan a este Tribunal a declararlo así, siendo evidente que la legalidad, el interés general, el de todos los administrados en suma, exigía que la licencia de obras 120/92 no hubiera sido concedida».

  1. « …la Sala entiende que tal falta de respuesta no constituye un delito de prevaricación omisiva (comisión por omisión), por dos razones: primera, porque el deber de contestar no constituye un deber inexcusable a efectos de construir el delito del art. 404 CP (cuando el ordenamiento jurídico administrativo contempla perfectamente las soluciones a tales supues­tos, incluida en su caso la sanción disciplinaria); esto es predicable también del último de los comportamientos, el acto -por denegación presunta- de no proceder a declarar la nulidad de la licencia, respecto de cuya pasividad la ley anuda el efecto de entender denegada la peti­ción (ficción jurídica que ya de por sí presenta notables dificultades para entender la necesa­ria concurrencia del elemento subjetivo del delito) y la posibilidad de actuación de la Admi­nistración solicitante ante los Tribunales de lo contencioso para alcanzar el fin pretendido».
  2. «…aun cuando se entendiera que el comportamiento pasivo mantenido frente al Consell Insular encaja en el tipo del art. 404 CP, tal comportamiento debe estimarse que integra un supuesto de autoencubrimiento, en el que el propio sujeto de quien se reclama un obrar determinado (con el fin de restablecer el orden jurídico que él mismo había vulnerado al cometer el delito de prevaricación -año 1992-) permanece inactivo, en completa pasividad, entendiéndose que no le es exigible una conducta delatora o de reco­nocimiento de su propio delito. Esto nos llevaría (insistimos, sólo en la hipótesis planteada) a considerar impune tal inacción, en aplicación de la referida figura del autoencubri­miento, al que la jurisprudencia ha venido confiriendo el carácter de atípico…».
  3. «La falta de subsunción de los hechos producidos a partir del año 1996 en el delito de prevaricación del art. 404 CP, en su modalidad omisiva, hacen innecesario referirse ya al supuesto del delito continuado, pues las omisiones referenciadas (…) no integran tal supuesto delictivo, como hemos expresado».
  4. «…de entenderse que no se dan los elementos propios del delito continuado del art. 74 entre las distintas infracciones imputadas, es claro que los hechos producidos en 1992 (…) habrían prescrito, al haber transcurrido sobradamente el plazo de prescripción, de 10 años, desde su producción, sin haberse dirigido el procedimiento contra el (los) culpable (s) ».

Comentari: b): A priori la inactivitat o falta de reacció enfront d’una sol·licitud perquè es produeixi un acte administratiu del qual hagi de derivar-se un determinat efecte jurídic, permetria incórrer en un delicte de prevaricació en tant que I’ equiparació del silenci admi­nistratiu a la generació d’un acte administratiu positiu o negatiu (amb independència de la conformitat d’aqueix efecte amb el dret) determina la possibilitat de comissió per omis­sió, bé que condicionada: primer a l’inexcusable deure d’actuació per part de l’agent, i segon a l’obtenció d’efectes jurídics equiparables a la denegació (STS 2a 28 Oct. 1993, 24 Oct. 1994, 27 Dic. 1995, 2 Jul. 1995, 30 Jun. 1997, 9 Jul. 1998). Com assenyala la sentèn­cia comentada: «la cuestión quedó definitivamente resuelta a partir del Pleno no jurisdic­cional de la Sala Segunda del TS de 30 de junio de 1997; que, en una reinterpretación del tipo penal, a la vista de la Ley 30/1992 de Régimen Jurídico de las Administraciones Públi­cas y del Procedimiento Administrativo Común, viene a otorgar a los actos presuntos, en determinadas materias y bajo ciertas condiciones, el mismo alcance que si se tratase de una resolución expresa. De modo que tanto se realiza la conducta típica («…la autori­dad…que…dictase resolución arbitraria…») de manera positiva, es decir dictando la reso­lución, como no respondiendo a las peticiones que legítimamente se le planteen y

248 rjib06 JURISPRUDÈNCIA AntonioJ. Terrasa García

respecto de la que debe existir una resolución, pues ésta también se produce por la nega­tiva a responder».

Ú- La figura de l’autoencobriment respon al principi de consumpció o absorció, de manera que l’antijuricitat material presentada per l’injust inclou o abasta les lesions (actes preparatoris i executius previs) o derivades (ocultació de proves), sempre que la seva grave­tat es mantingui en relació d’inferioritat, i és clar amb el límit fixat en el qual l’activitat desplegada per l’autoencobriment no suposi la comissió d’un delicte nou.

  1. Contenciosa administrativa A. Tribunal Suprem

1. SENTENCIA DE 28 DE FEBRER DE 2007. RECURS DE CASSACIÓ NÚM 302/2004. Ponent: Sr. Martí García. PROCEDIMENT ADMINISTRATIU. SILENCI ADMINISTRATIU POSITIU. ARTICLE 43 LRJPAC.

Resum dels fets: Una empresa contractista reclama de l’Administració una determi­nada quantitat en concepte d’interessos de demora per retard en el pagament. Transco­rregut el termini màxim per resoldre sense que l’Administració es pronunciï, l’empresa considera que, de conformitat amb l’art. 43.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, ha d’entendre estimada la sol·licitud per silenci administratiu positiu.

La sentència del TS, ara esmentada, entén que no és així per diverses raons i, entre aquestes, la que ara ens interessa comentar: que la ficció del silenci només és aplicable als procediments formalment regulats per una norma jurídica i per tant no davant de qualse­vol sol·licitud. S’entén que la sol·licitud de pagament d’interessos no dóna lloc a un proce­diment que permeti l’aplicació de l’art. 43.2 LRJPAC.

Fonamentació jurídica: «Sólo cabe aplicar la ficción del silencio que establece la LPAC para los procedimientos regulados como tales por una norma jurídica. A diferencia de la LPA que aplicaba el silencio negativo a las peticiones, cualesquiera que éstas fueran, la LPAC establece como regla el silencio positivo, pero parte de que esta ficción legal se aplica a procedimientos determinados (…)».

«La tesis de la sentencia de instancia parte de una apreciación que esta Sala considera equivocada, al considerar que cualquier petición del administrado da lugar o debe dar lugar a un «procedimiento iniciado a solicitud del interesado», de modo que si no se contesta por la Administración en el plazo máximo establecido para resolver, debe consi­derarse estimada por silencio en aplicación del artículo 43.2 de la Ley, (…) el artículo 43.2 no se refiere a solicitudes sino a procedimientos».

Comentari: El motiu de comentar aquesta sentència ve donat per la rotunditat del pronunciament i per la importància que provengui de la Sala Tercera actuant en Pie. Si es mantén aquesta línia jurisprudencial, sens dubte es restringeixen els supòsits en què actua el silenci administratiu positiu, ja que a les excepcions de l’art. 43.2 LRJPAC s’afegeix una altra de nova: que no sols existeixi una sol·licitud, sinó que aquesta ho sigui en un proce­diment formalitzat.

Malgrat que l’art. 43.2 no ho exigeixi expressament sinó que al contrari digui «los inte­resados podrán entender estimadas por silencio administrativo sus solicitudes…», el TS

exigeix que es tracti de sol·licituds «insertadas en determinados procedimientos. Procedi­mientos que resultan de la aplicación de las correspondientes normas legales a las solici­tudes presentadas por los interesados», per la qual cosa la controvèrsia ara es desplaça a determinar si el silenci administratiu es produeix o no en el sí d’un procediment adminis­tratiu «formal» que, peí que es dedueix de la sentència que ara es comenta, això només ho és en referència als de la disposició addicional tercera de la Llei 30/1992 (arreplegats, els estatals, en resolució de la Secretaria d’Estat per a les Administracions Publiques de 20 de març de 1996). La varietat d’administracions obliga a un laboriós estudi sobre si la peti­ció s’insereix o no en un dels procediments formalitzats.

L’atrevida regulació del silenci en la LRJPAC, donant-li preferentment el caràcter posi­tiu com a mesura preventiva contra patologies del procediment alienes al funcionament correcte de l’Administració, i perquè aquesta situació de falta de resposta per l’Adminis­tració -sempre indesitjable- no pot causar perjudicis innecessaris al ciutadà, sens dubte es veu retallada per una doctrina jurisprudencial a la que sempre li ha fet por el que, per inevitables retards de l’Administració, s’obtingui el reconeixement a peticions no fona­mentades.

No obstant, entenc que l’estimació per silenci positiu de peticions que no haurien de merèixer resposta estimatòria té el seu propi mecanisme corrector: la revisió d’ofici de l’acte presumpte estimatori. És un mecanisme complex, però carrega a l’Administració les conseqüències i les incomoditats derivades de la seva inactivitat anterior.

B. Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 8/2, DE i7 D’OCTUBRE DE 2007. RECURS NÚM. 523/2003. Ponent: Sr. Delfont Maza. ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES. SEGREGACIÓ DE MUNICIPIS. FORNELLS RESPECTE A ES MERCADAL

Resum dels fets: La Comissió Promotora de la Segregació del Poble de Fornells, va sol·licitar la constitució de Fornells com a municipi independent, per mitjà de la segrega­ció parcial del municipi d’Es Mercadal, al qual pertany en l’actualitat.

La dita petició es va realitzar amb el rebuig de l’Ajuntament d’És Mercadal i finalment fou desestimada mitjançant un acord del Ple del Consell Insular de Menorca, de data 17 de febrer del 2003, l’acte administratiu objecte del contenciós.

La petició i la resolució objecte de controvèrsia és anterior a la Llei del Parlament de les Illes Balears 20/2006, de 15 de desembre, que estableix uns determinats límits d’habitants i per tant la controvèrsia es resol dins del marc normatiu de l’art. 13.2 de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, de bases del règim local, segons la qual la creació de nous municipis només podrà realitzar-se a nuclis de població territorialment diferenciats i sempre que els muñid-

pis resultants comptin amb recursos suficients per al compliment de les competències municipals i no suposi una disminució en la qualitat dels serveis que prestaven.

La sentència esmentada va desestimar el recurs.

Fonamentadó jurídica: «…la segregación precisa una justificación razonable, esto es, la prueba de la conveniencia, pero de la conveniencia para el interés común.

La simple voluntad de los vecinos no es el presupuesto de la segregación. La racionali­zación de los medios y la economía de acción administrativa, esto es, el principio constitu­cional de eficacia -art. 103 de la Constitución- exige el cumplimiento de todas las exigen­cias legales, es decir, no sólo de aquellos requisitos previstos en el art. 13.2 de la Ley 7/1985.

Aún cuando se aceptase que el interés de la Comissió Promotora de la Segregació del Poble de Fornells coincide con el de la mayoría de los vecinos de ese núcleo de población separado, comenzaremos recordando que aquélla no ha demostrado que coincida también o se acomode con el interés público conectado a la materia de ordenación del territorio, de manera que no consta así que la segregación que se pretende sea conve­niente para el interés público».

Comentari: Així dones, no basta que la segregació compleixi amb els concrets requisits de l’art. 13.2 de la Llei 7/1985 (nucli territorialment separat i que els municipis resultants comptin amb recursos suficients), sinó que també ha de ponderar-se la totalitat dels interes­sos públics en joc i per al cas adquireix rellevància la limitada superfície del nucli a segregar (30 km quadrats i 1.020 habitants) que, en un espai ja limitat com ho és l’illa de Menorca, provocaria una atomització excessiva dels serveis. Això es tradueix en què la decisió no ha d’atendre únicament a la matemàtica econòmica de la suficiència dels recursos dels nuclis resultants, sinó també que la segregació sigui convenient per a l’interès general.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 1077, DE 15 DE DESEMBRE DE2006. RECURS APEL·LACIÓ NÚM. 51/2006. PONENT: Sr. Masot Miquel. URBANISME INDEMNITZACIÓ PER LIMITACIÓ SINGULAR I RESTRICCIÓ) DEL APROEITAMENT URBANÍSTIC.

Resum dels fets: El propietari d’una parcel·la de terreny no edificada però ubicada en sòl classificat com a urbà i en el centre d’una i lleta en què el seu perímetre està format per solars ja edificats, es troba amb el problema que el planejament municipal li impedeix construir perquè no té profunditat edificable. Es tracta per tant de sòl urbà però que no pot aconseguir la condició de solar, mentre que les restants porcions de sòl urbà de la mateixa illeta, sí que són solars amb dret a edificació, beneficiant-se aquests de l’espai lliure que deixa la parcel·la litigiosa.

Sent clara la inedificabilitat de la parcel·la, es reclama de l’ajuntament una indemnit­zació per entendre que concorre supòsit de limitació singular (art. 43 Llei 6/1998, de 13 d’abril, de règim del sòl i valoracions) en produir-se una restricció de l’aprofitament urba­nístic del sòl que no pot ser objecte de distribució equitativa entre els interessats.

La sentència d’instància va desestimar el recurs de la propietat, però la sentència del TSJ ara comentada, reconeix el dret a la indemnització.

Fonamentació jurídica: «(…) cuando el planeamiento ha dado lugar a situaciones que perjudican singularmente a concretos propietarios, y su situación -ciertamente injusta- no puede ser compensada mediante la técnica de la distribución equitativa de cargas y beneficios, es cuando se hace necesario acudir al remedio de la indemnización; que aparece entonces como una derivación de la responsabilidad patrimonial de la Admi­nistración autora del planeamiento, al haber dado lugar éste, en definitiva, a una situa­ción injusta, al no haber previsto los mecanismos urbanísticos correspondientes para su compensación, en contra del principio general consagrado por el art. 5 de la Ley 6/1998. Consiguientemente, la posibilidad indemnizatoria del art. 43 se manifiesta como una deri­vación de este principio.

El tenor literal del art. 43 nos muestra que la procedencia de la indemnización esta­blecida por el mismo se hace descansar sobre tres premisas: la vinculación o limitación singular, la restricción del aprovechamiento urbanístico y la falta de equidistribución entre los propietarios afectados».

(…)

«El Ayuntamiento demandado ha venido defendiendo ad initio que, al no tener la parcela la condición de solar, no tenía posibilidades edificatorias, por lo que no ha tenido lugar restricción alguna del aprovechamiento urbanístico. (…) Ciertamente, el examen del tenor literal del precepto en cuestión no habla de solares, sino -en lo que afecta al presente caso- de aprovechamiento urbanístico del suelo. Y, consiguientemente, al no hacerse distinciones en el precepto, parece que no resulta tampoco oportuno hacerlas en la interpretación del mismo, imponiendo una exigencia que no está declarada expresa­mente. Y, por otra parte, es evidente que los titulares de parcelas incluidas en suelo urbano tienen obvios derechos urbanízatenos y edificatorios, según proclamación del art. 13».

(…)

«Parece clara, pues, la restricción del aprovechamiento urbanístico, lo cual nos intro­duce en el apartado siguiente relativo a la equidistribución de las cargas».

Comentari: Són moltes i molt interessants les consideracions de la sentència ara comentada. Per la necessària brevetat d’aquest comentari, convé remarcar les més relle- vants. La primera, el seu principi rector: les desigualtats que generi l’ordenació urbanística

han de traduir-se en un repartiment equitatiu de les càrregues i si això no és possible, el titular de l’aprofitament urbanístic restringit té dret a la indemnització. La segona, que aquest dret es reconeix al titular de qualsevol aprofitament urbanístic, encara que ara el terreny no tingui la condició de solar, atès que en planejaments anteriors se li va reconèi­xer qualque tipus d’aprofitament en classificar-ho com a sòl urbà. La tercera, que la limi­tació singular a què es refereix l’art. 43 de la Llei 6/1998 ho és tant quan el planejament imposa específicament una vinculació singular a una parcel·la, com quan -per la configu­ració del sòl i els edificis- una norma general per a tota la illeta es tradueix en una restric­ció singular per a una de les parcel·les d’aquesta illa, limitant el seu aprofitament en bene­fici de les restants. La quarta, que a falta de mecanisme redistributori en efectuar-se el planejament (com per exemple una unitat d’actuació), la indemnització esdevé inevitable.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 164, DE 27 DE FEBRER DE 2007. Ponent: Sr. Delfont Maza. COMERÇ. LLICÈNCIA DE GRAN ESTABLIMENT COMERCIAL. LLEI DE COMERÇ DE LES ILLES BALEARS. DISCRECIONALITAT TÈCNICA.

Resum dels fets: L’empresa recurrent va sol·licitar llicència de gran establiment comer­cial per a un determinat local a l’empara de l’art. 15.5 de la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears, alhora que la sol·licitant pertany a un grup en què concorren els requisits perquè, segons l’art. 13 de la dita Llei, ha de menes­ter d’aquest tipus de llicència per a l’obertura dels seus locals.

L’Administració va denegar la llicència amb una determinada motivació: «Es considera que l’oferta existent és superior a la que suposa l’estudi aportat i que els efectes negatius sobre els petits establiments comercials tradicionals, situats tant en el seu entorn imme­diat com en el conjunt del municipi, seran superiors als efectes positius de l’increment de l’oferta». L’Administració justificava que l’art. 15.5 de la referida Llei preveu que, per a l’atorgament o la denegació de la llicència autonòmica de gran establiment comercial, l’òrgan competent ha de ponderar especialment l’existència o no d’un equipament comer­cial adequat a l’àmbit territorial afectat pel nou establiment i els efectes que aquest pogués exercir damunt l’estructura comercial d’aquell. Així mateix, la Llei preveu que es tindrà en compte la incidència negativa que pugui generar sobre el petit comerç existent.

La sentència comentada estima el recurs en valorar que l’Administració ha utilitzat a conveniència els criteris de ponderació de l’art. 15.5 de manera que, davant de situacions semblants, unes vegades concedeix i altres denega la referida llicència.

Fonamentació jurídica: «La concesión de esas licencias, tal como ha destacado la actora en la demanda presentada en el juicio, responde a solicitudes sustentadas en infor­mes que, como el del caso, fueron redactados por la empresa F. C, siendo todos idénticos,

incluso en cuanto al valor de promedio de ventas por metro cuadrado -1.140 euros/m2, pero, sorprendentemente, ese mismo Informe, tan reprochado por la Administración en nuestro caso, sin embargo, la propia Administración no sólo no lo cuestiona en estos otros dos casos a que ahora nos referimos sino que del mismo, ni más ni menos, extrae la conclusión contra­ria, es decir, que procedía otorgar la licencia por cuanto de ese informe (…) deduce que la implantación del establecimiento mejorara la oferta comercial de la zona.

Ciertamente, se trata de poblaciones distintas, Ibiza para nuestro caso y Manacor y Palma para los que antes aludíamos, pero, con todo, salta ya a la vista que en el otorga­miento o denegación de licencias en esta materia, prevista en el artículo 6 de la Ley 7/1996 y en artículo 15 de la Ley de la Comunidad Autónoma 11/2001 y donde la Administración ejercita, desde luego, facultades discrecionales o que se han convertido en discrecionales, precisamente por cuanto que el otorgamiento o denegación está en función de criterios que conceden a la Administración competente un margen de libertad muy grande, al fin, es preciso remarcar aquí que, para ese otorgamiento o denegación, siempre será insosla­yable que la decisión venga avalada por motivación suficientemente indicativa, esto es, la presencia bien destacada del elemento de deslinde entre lo discrecional y lo arbitrario ya que, a la vista de criterios tan genéricos como los que operan, bien cabría concluir -y lo ocurrido en uno y otro caso lo confirma- que es muy fácil poner el acento donde se quiera y así, con el juego de criterios tan generales, que finalmente ocurra lo que no debe ocurrir, esto es, que la licencia comercial autonómica tanto pueda denegarse como otorgarse».

(…)

«En esa situación, sujeto el otorgamiento de la licencia autonómica o segunda licen­cia a la ponderación de criterios como los señalados, que por su amplitud e indetermina­ción no casan con holgura con el principio constitucional de seguridad jurídica, merece así destacarse que, por lo que se refiere al grado de dotación comercial preexistente, la impre­cisión aparece ya en la expresión de «ámbito territorial afectado», sin delimitar pues un espacio diferenciado, y a esa imprecisión inicial se suma, primero, la dificultad de la previ­sión de población a «medio plazo», sin que se concrete ni siquiera la unidad de tiempo, pero también se suma la dificultad que se observa en el tercer elemento de ese criterio material de valoración, esto es, en «la situación actual y con las tendencias de desarrollo y modernización del comercio al por menor»; y en cuanto al segundo criterio, es decir, en lo referente a los efectos del nuevo establecimiento sobre la estructura comercial existente, lo que merece aquí resaltarse es que se trata de criterio en el que, por el contrario del ante­rior, donde lucía la complejidad, destaca su simplicidad. Aceptado así que, en general, perjudica al comercio tradicional todo gran establecimiento -que aquí lo es, por Ley, una tienda en el casco urbano con una superficie de venta de 127,47 m2-, como quiera que también se acepta que ese gran establecimiento produce un beneficio en términos de competencia, al fin, en el proceso valorativo para otorgar o denegar la licencia lo razona-

ble es que la decisión contribuya a asegurar un desarrollo comercial armónico y se anude así, si no por completo, al menos, destacadamente, al beneficio para los consumidores.

Con independencia de la actual envergadura de la intervención administrativa en la actividad comercial, cuando menos, desde luego, ha de reconocerse con naturalidad que el Derecho no puede tener el mismo tratamiento con el viejo comercio tradicional que con las conocidas como «grandes superficies», ubicadas en el casco o en el entorno urbano más próximo, pero ya hemos visto aquí con qué falta de razón la Administración ha dene­gado a la actora el otorgamiento de licencia autonómica previa que, no se olvide, era, sin más, relativa a un establecimiento comercial que la Ley 11/2001 define como gran esta­blecimiento comercial, pero que no es sino establecimiento de 127,74 m2 de superficie de venta, en concreto, de venta de ropa, en el casco urbano de la ciudad de Ibiza.

Al respecto, como ya en otras ocasiones hemos señalado -por todas, en la sentencia número 26/2002-, tratándose de materia de libertades económicas, la interpretación de la Ley 11/2001, es decir, la interpretación de los criterios de la Ley autonómica, y la inter­pretación de los criterios de la Ley 7/1996 que aquélla ha recogido, como la interpretación de cualquier limitación al régimen de apertura, esto es, toda reducción del contenido efec­tivo de la libertad de empresa, debe ser interpretada restrictivamente, es decir, presidida por el principio del favor libertatis».

Comentari: Dues idees fonamentals s’extreuen d’aquesta sentència. La primera, que el judici de ponderació a què es refereix el precepte de la Llei 11/2001 no pot derivar en lliber­tat absoluta de decisió, sinó activitat discrecional (judici de ponderació de la primera frase de l’art. 15.5) o activitat reglada en l’aplicació de conceptes jurídics indeterminats (segon parà­graf de l’art. 15.5) i per tant, quan l’Administració, basant-se en semblants dades fàctiques respon favorablement a unes peticions i no a altres semblants, ha d’explicar acuradament els elements diferencials. La segona, que enfront del principi favor libertatis, la denegació de llicència fonamentada en criteris discrecionals exigeix d’una concreta i particular motivació.

Es tracta d’evitar que, emparant-se en una suposada discrecionalitat tècnica, l’Admi­nistració adopti una decisió de política comercial, variable segons les conveniències locals del comerç detallista.

  1. Laboral

I. Tribunal Suprem

1 i 2. SENTENCIES DE 17 DE JULIOL DE 2007, DICTADES EN ELS RECURSOS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE LA DOCTRINA NÚMS. 4367/2005 i 513/2006. Ponents, respectivament: Sr. López García de la Serrana i Sr. Castro Fernández. ACCIDENT DE TREBALL INDEMNITZACIÓ DE DANYS I PERJUDICIS. CÀLCUL EN FORMA VERTEBRADA / MOTIVADA DE CADA REPARACIÓ I DEL SEU VALOR. COMPENSACIÓ HOMOGÈNIA AMB QUANTITATS JA RECONEGUDES COMA REPARACIÓ DE LACCIDENT, I FONAMENTALMENT AMB LA QUANTI­TAT ASSIGNADA COM A CAPITAL-COST DE LES PRESTACIONS DEL SISTEMA DE LA SEGURETAT SOCIAL.

Resum dels fets: En ambdós casos els demandants, treballadors per compte aliena, havien sofert sengles accidents de treball dels quals s’acaba produint una declaració d’in­capacitat total per a la professió habitual derivada de l’accident, pensionada en una quan­tia del 55% de la base reguladora corresponent. També en ambdós casos es va declarar la insuficiència de les mesures de seguretat posades a contribució per part de la patronal, que ha de suportar un recàrrec de les prestacions regulars abonables per la Seguretat Social, per valor d’un 30% d’increment. Els treballadors reclamen, a més a més, una indemnització específica per culpa contractual o extracontractual a l’empara dels arts. 1.101 i 1.902 del Codi civil. En el primer cas considerat, tant el Jutjat Social com la Sala de Suplicado havien declarat que la reparació del dany no era íntegra i suficient amb la percepció de la prestació de la Seguretat Social. En el segon cas, en canvi, tant el Jutjat com la Sala de Suplicació havien considerat que la reparació del dany era íntegra i sufi­cient amb la percepció de la dita prestació.

Les dues sentències del Tribunal Suprem, votades el mateix dia, però redactades per ponents diferents amb argumentacions confluents, però en algun punt distants, resolen la qüestió en el sentit defensat pels treballadors, és a dir, argumentant que per sí sola i com a regla absoluta la prestació de la Seguretat Social no repara tots els danys i perjudicis causats.

Donada la transcendència i complexitat de l’assumpte fou convocada Sala General per part del Tribunal Suprem. Es comenten conjuntament per tal d’obtenir una visió unificada del problema.

Fonamentació jurídica (de la sentència corresponent al recurs 513/2006): «SEGUNDO: A destacar, en primer término, que en teoría son factibles dos soluciones para el problema planteado: entender que ambas fórmulas -prestaciones de Seguridad Social y acción civil de responsabilidad- protegen al trabajador como sistemas autóno-

mos (técnica de la suplementariedad o de la acumulación absoluta); o considerar que las mismas responden a idéntica finalidad y no pueden aplicarse con total indepen­dencia (técnica de la complementariedad; o de acumulación relativa). Diversidad de soluciones en cuya elección no puede sino partirse de los principios generales que sobre la materia de responsabilidad empresarial por accidente de trabajo ha sentado esta Sala.

«TERCERO: Señalábamos más arriba que en la teórica solución del problema (alcance de la compatibilidad entre las prestaciones de Seguridad Social y la acción de responsabi­lidad civil), cabían la técnica de la acumulación absoluta (o de suplementariedad) y la de la acumulación relativa (o de complementariedad). Pues bien, la primera de las soluciones es la seguida fundamentalmente por la jurisprudencia civil, en la que la indubitada afir­mación -compartida con el Orden social- de que «la responsabilidad aquiliana es compa­tible con la derivada de la relación de trabajo, tratándose de dualidad de prestaciones, no incompatibles entre sí», tradicionalmente se ha entendido en el sentido de la «acumula­ción absoluta», por considerar que la cuantía de la indemnización por responsabilidad ex art. 1902 CC resuelta independiente de cualquier otra cantidad ya percibida por el traba­jador, que no puede minorar aquélla al tratarse de fundamentos diversos de indemniza­ción y dos causas de pedir diferentes (…).

«CUARTO.2: En este cuadro de responsabilidades, la Sala Cuarta ha seguido indefec­tiblemente -frente a la Primera- el criterio opuesto de la acumulación relativa o técnica de la complementariedad, en apoyo de la cual puede decirse -con autorizada doctrina- que como la finalidad de las indemnizaciones es «reparar» y no «enriquecer», una cosa es que el perjudicado pueda ejercer todas las acciones a su alcance para obtener la adecuada compensación de los daños sufridos (acumulación de acciones) y otras muy distinta que las compensaciones que reciba por el ejercicio de esas acciones puedan aumentar su patri­monio más allá del daño sufrido (acumulación de indemnizaciones).

«SEXTO. 1: Es cierto que la doctrina previamente citada se limita a afirmar el cómputo de las prestaciones de Seguridad Social para calcular la indemnización a cargo del empre­sario, sin hacer indicación alguna respecto de la concreta forma en que haya de cuantifi- carse el montante atribuible a las referidas prestaciones de Seguridad Social. Tan sólo se hace referencia a la posible detracción del capital-coste en la STS 24/07/06, que lo admite sin especial justificación al respecto; y ya con algún detalle argumental en la STS 09/02/05, al decir que «(…) el capital-coste de la pensión de invalidez permanente es la cuantía correspondiente a tal pensión, obviamente, y por ello mismo incursa en las prestaciones deducibles de la indemnización total reclamada según la doctrina expuesta, ya que es la forma de comparar y compensar prestaciones de tracto único y de tracto sucesivo, mediante la capitalización correspondiente a esta última, sin que haya razón para aplicar tratamiento distinto a las de uno y otro carácter.

«2. Otra cosa es (…) que no se pueda deducir el capital-coste de las pensiones de Seguridad Social si previamente no se ha capitalizado el lucro cesante (del que deducir -precisamente- el derecho a las percepciones periódicas); o que tampoco proceda tal deducción si se ha calculado la suma indemnizatoria conforme al sistema tasado previsto en la LRCSCVM (Decreto 632/1968, de 21 de marzo), pues en tal supuesto se actuaría -indebidamente- con dos parámetros absolutamente heterogéneos (el tarifado para determinar el monto íntegro de la indemnización; y el actuarial ordinario para calcular las deducciones), llegándose a una conclusión muy poco satisfactoria para el trabajador acci­dentado (de hecho, con tal anómalo cálculo el accidentado difícilmente alcanzaría a perci­bir indemnización adicional alguna); aparte de que con tal proceder se restaría de un concepto (indemnización por daño corporal y moral) el importe de otro de diferente natu­raleza y plena compatibilidad (indemnización por lucro cesante). Porque -ello es claro- si las prestaciones de Seguridad Social son renta sustitutoria del salario, únicamente mantie­nen homogeneidad conceptual con una posible valoración de los estrictos daños labora­les, en términos justificativos de que aquélla se descuenten de estos últimos.

«SÉPTIMO.3: No está de más añadir que la imprescindible concreción de los daños excluye su valoración conjunta, puesto que con tan simplificado procedimiento se obsta­ría conocer si se respetan las bases de valoración (de necesaria constancia) y se dificulta­ría en extremo su impugnación vía recurso, soslayando la obligada tutela judicial; aparte de vulnerarse los preceptos relativos a la necesaria motivación -rectamente entendida- de la sentencia (arts. 120.3 CE; 218 LECiv; y 97.2 LPL). Con lo que es claro que la exigible especificación de los daños y perjuicios únicamente puede llevarse a efecto distinguiendo entre los que corresponden a las categorías básicas: el daño corporal (lesiones físicas y psíquicas), el daño moral (sufrimiento psíquico o espiritual), el daño emergente (pérdida patrimonial directamente vinculada con el hecho dañoso) y el lucro cesante (pérdida de ingresos y de expectativas laborales); precisiones con las que se da satisfacción al principio I.3 de la Resolución 75-7 del Comité de Ministros del Consejo de Europa (14/Marzo/1975), expresivo de que «en la medida de lo posible, en la sentencia deberán mencionarse de forma detallada las indemnizaciones concedidas por los distintos perjuicios sufridos por la víctima».

«UNDÉCIMO.3: En último término se impone destacar que si bien el sistema tasado o de baremo introducido por la cuestionada Ley 30/1995 vincula, como es lo propio de una disposición con ese rango normativo, a los Jueces y Tribunales en todo lo que atañe a la apreciación y determinación, tanto en sede de proceso civil como en los procesos penales, (…) la exigencia culpabilística que impone la jurisprudencia (inexistente -como se acaba de decir- en los supuestos de indemnizaciones por riesgos «circulatorios») y la aplicación de los principios de acción preventiva que cada vez con mayor fuerza imperan en la relación laboral, llevan a considerar que las indemnizaciones previstas en la LRCSCVM no tienen

porqué necesariamente limitarse -en este ámbito, insistimos- al máximo tarifado, sino que aquellos factores (singularmente la culpabilidad) bien pudieran aconsejar en multitud de supuestos -como pudiera ser en el caso ahora debatido- que se supere aquella cuantía en forma de cantidad alzada o que más concretamente se aplique algún coeficiente multipli­cador (aquí ha de tenerse en cuenta el amplio arbitrio judicial del operador de instancia), siendo así que tales supuestos de actuación culpable son ajenos al plus de protección que representa la responsabilidad objetiva en materia de accidentes de circulación y que justi­fica que la víctima soporte parte del daño.

«DUODÉCIMO.2: Con tal contexto fáctico, la decisión recurrida -confirmando la de instancia- ha entendido que no procede declarar responsabilidad civil adicional alguna, por considerar que el daño ya había sido adecuadamente indemnizado por las prestacio­nes de la Seguridad Social. Pues bien, esta Sala -resolviendo el debate suscitado en Supli­cación- ha de afirmar que no comparte una conclusión que entendemos no supera el test de razonabilidad, porque aún para el supuesto de que el lucro cesante profesional pudiera entenderse resarcido con las prestaciones de Seguridad Social (satisfechas a virtud del aseguramiento empresarial, atendido por cuotas exclusivamente abonadas por la emple­adora), es evidente que incluso en tal hipótesis se habrían dejado sin compensar daños corporales muy significativos (nos remitimos a las secuelas antes referidas) y los daños morales que palmariamente significan el calvario de una interminable baja (casi dos años) y unas penosas limitaciones para la vida individual, familiar y social (dolor e incluso deam­bulación afectada). Pero a mayor abundamiento, es que la Sala considera -en su papel resolutorio del recurso de Suplicación- que en el concreto caso debatido las prestaciones de IPT que el recurrente tiene reconocidas ni siquiera alcanzan a restablecer en su integri­dad el patrimonio del accidentado, a reparar íntegramente el daño. Todo lo cual -pres­cindiendo de la valoración de una cierta concurrencia de culpas en la producción del acci­dente que no ha sido argumentada- nos lleva a considerar adecuada una indemnización adicional por importe de 121.509,91 euros».

Fonamentació jurídica (de la sentència corresponent al recurs 4367/2005): «TERCERO.2: (….) El principio valorista obliga a actualizar el importe de la indemnización con arreglo a la pérdida del valor adquisitivo que experimente la moneda, para que el paso del tiempo no redunde en beneficio del causante del daño, pues la inflación devalúa el importe de la indemnización. Por ello, si se trata de reparar íntegramente el daño causado, es claro que el importe de la indemnización debe fijarse en atención a la fecha en que se cuantifica el daño, esto es al momento de dictarse la sentencia de instancia, que lo reco­noce, cuantifica y determina el deber de indemnizar, ya que cualquier otra solución sería contraria a los intereses del perjudicado. En apoyo de esta tesis puede citarse la Resolu­ción 75/7 del Comité de Ministros del Consejo de Europa antes citada (…).

«3.: (…) En efecto, el citado Baremo establece diferentes indemnizaciones por los distintos conceptos que se contemplan en sus seis Tablas, con la particularidad de que las cantidades resultantes por cada concepto son acumulables. Consecuentemente, la compensación operará entre conceptos homogéneos, lo que tratándose de prestaciones de la Seguridad Social que resarcen por la pérdida de ingresos que genera la disminución de la capacidad de ganancia, temporal o permanente, supone que las referidas prestacio­nes sólo pueden compensarse con las indemnizaciones reconocidas por el llamado lucro cesante, así como que las que se reconocen por la incapacidad temporal no se pueden compensar con las que se dan por la incapacidad permanente y viceversa (…).

«Especial consideración merece el descuento del capital-coste de la prestación por incapacidad permanente reconocida por la Seguridad Social y, en su caso, del importe de la indemnización por incapacidad permanente parcial o por lesión permanente no invali­dante que se hayan reconocido por la Seguridad Social (…) como la compensación sólo puede operar sobre conceptos homogéneos, es claro que las prestaciones indemnizan por la pérdida de ingresos, sólo se descontarán del total de la indemnización reconocida por lucro cesante. Ello sentado, procede señalar que la Tabla IV del Baremo, cual señala la regla explicativa segunda apartado b) del mismo, describe los factores de corrección que sirven para concretar la indemnización básica, fijada mediante el juego de las Tablas III y VI, esto es tras asignar un número de puntos determinado a cada lesión y multiplicar el total de los puntos por el valor que corresponda, operación con la que se extrae la indemnización básica que luego se incrementa o disminuye en atención a las circunstancias que señala la Tabla VI y en los porcentajes y con los límites que en ella se establecen para cada factor corrector. Sentado lo anterior, conviene realizar un análisis de los factores correctores por perjuicios económicos y por lesiones permanentes que constituyen una incapacidad para la ocupación o actividad habitual, pues del Baremo estudiado se deriva que esos factores correctores son los que compensan por el llamado lucro cesante, ya que los pagos compensatorios que se reconocen con base en otras Tablas resarcen otros perjuicios. El factor corrector por «perjuicios económicos» de la Tabla VI, dado que el aumento que supone se reconoce en función de los ingresos netos anuales de la víctima por trabajo personal, es claro que compensa por el llamado lucro cesante, lo que abre la posibilidad de compensar lo reconocido por ese concepto con lo abonado por prestaciones de Segu­ridad Social que reparan la pérdida de la capacidad laboral en algún grado (…). Por otro lado, es de destacar que el factor corrector por incapacidad permanente de la Tabla IV persigue reparar los daños y perjuicios que se derivan de la incapacidad permanente del perjudicado «para la ocupación o actividad habitual de la víctima», concepto que luego se divide en tres grados (los de incapacidad pardal, total y absoluta), que, aunque tengan connotaciones similares a las clases de incapacidad permanente que la L.G.S.S. establece en su art. 137, no puede identificarse con el de incapacidad permanente que establece

nuestro sistema de Seguridad Social (…)• Consecuentemente, el factor corrector que nos ocupa abarca tanto el perjuicio que ocasiona la incapacidad para otras actividades de la vida, lo que supone valorar lo que la doctrina francesa denomina «préjudice d’agreé- ment», concepto que comprende los derivados de la privación de los disfrutes y satisfac­ciones que la víctima podía esperar de la vida y de los que se ha visto privada por causa del daño, perjuicios entre los que se encuentra, sin ánimo exhaustivo, el quebranto produ­cido para desenvolverse con normalidad en la vida doméstica, familiar, sentimental y social, así como el impedimento para practicar deportes o para disfrutar de otras activi­dades culturales o recreativas. Por ello, el capital coste de la pensión de la Seguridad Social no puede compensar en su totalidad lo reconocido por el factor corrector de la incapaci­dad permanente que establece el Baremo, ya que, éste repara diferentes perjuicios, entre los que se encuentra la incapacidad laboral. Así, quedará al prudente arbitrio del juzgador de la instancia la ponderación de las circunstancias concurrentes, para determinar que parte de la cantidad reconocida por el concepto de factor corrector de la incapacidad permanente se imputa a la incapacidad laboral y que parte se imputa al impedimento para otras actividades y ocupaciones de la víctima, a la imposibilidad o dificultad para realizar los actos más esenciales de la vida (comer, vestirse, asearse, etc.) y a la imposibilidad para los disfrutes y satisfacciones de la vida que cabía esperar en los más variados aspectos (sentimental, social, práctica de deportes, asistencia a actos culturales, realización de acti­vidades manuales, etc., etc.).

«CUARTO: (…) procede revisar, no obstante, la aplicación que hace la sentencia de contraste del art. 20 de la Ley de Contrato de Seguro, al reconocer un interés anual del 20% por haber transcurrido más de dos años desde la fecha del siniestro hasta la de la sentencia de instancia. Esta Sala en su sentencia de 16 de mayo de 2007, dictada en Sala General, al igual que la de la Sala 1a de este Tribunal del pasado 1 de marzo de 2007, han resuelto que el interés del 20% del art. 20 de la Ley 50/1980 sólo se debe transcurridos dos años desde el inicio de la obligación de pagar intereses, esto es la fecha del siniestro, mientras que durante los dos primeros años sólo se adeuda un interés legal del dinero más el 50%. La aplicación de esa doctrina al caso de autos nos lleva a estimar que, cuando se reconocen los intereses [sic] por mora procesal del art. 576 de la LEC, durante los dos primeros años, a contar desde la notificación de la sentencia de instancia, se adeuda, cuando se trata de compañías aseguradoras, un interés legal equivalente al legal del dinero más el 50%, tipo de interés que pasa a ser del 20% anual a partir de los dos años de aquella notificación. Tal solución la impone el hecho de que la aseguradora no incurre en mora hasta que se dicta la sentencia de instancia, pues antes estaba justificada su negativa al pago, como con reiteración viene señalando esta Sala, ya que su deber de indemnizar era incierto, tanto en la determinación de su existencia por haber incurrido en responsabilidad el patrono que obró culposamente, como en la fijación de la cuantía que

dependía de la acreditación de los daños causados, razón por la que con arreglo a la norma 8a del art. 20 de la Ley 50/1980 no venía obligada al pago de intereses.

«Lo resuelto no es de aplicar, sin embargo, al pago de los 20.000 €que, como mejora de las prestaciones por incapacidad permanente, establece el Convenio Colectivo aplicable. (…) la naturaleza de tal mejora no la desvirtúa el hecho de que el Convenio disponga, segui­damente, que dicha indemnización es «a cuenta» de cualesquiera otras cantidades que pudieran ser reconocidas como consecuencia de responsabilidades civiles (…). Estamos, por tanto, ante una mejora de las prestaciones de la Seguridad Social que debe abonarse nece­sariamente, siempre que se produzca la contingencia mejorada y aunque no se declare la existencia de una responsabilidad de la empresa que dé lugar al reconocimiento de una mayor indemnización (…). Por tanto, el deber de pagar la mejora asegurada nació para la aseguradora cuando se declaró al recurrente en situación de incapacidad permanente total por causa de accidente laboral y el mismo reclamó la efectividad de la mejora en julio de

  1. constando que la aseguradora conoció la reclamación, al menos, el día 24 de julio de
  2. Por ello, los intereses del art. 20 de la Ley 50/1980 se deben, conforme a las reglas 4a y 6a del referido precepto, desde el día en que el siniestro se comunicó (…)».

Comentari: Les sentències comentades, amb la sempiterna presentació de que només es tracta de «certes matisacions i correccions» de la Jurisprudència precedent, en realitat suposen un tomb copernicà en aquesta complexa matèria, donant crèdit finalment a tota la doctrina científica, realment aclaparadora, que mantenia la insensatesa de la solució abans preconitzada pel Tribunal Suprem. Aquesta solució venia a posar en pràctica la que es coneix com a «teoria del descompte», i significava que si -com és pràcticament inevi­table, encara que no preceptiu- la valoració dels danys i perjudicis irrogats per l’accident es taxaven d’acord amb els mòduls indemnitzatoris de les Taules incorporades al Barem de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurament en la circulació de vehicles a motor (LRCACVM), i sobre aquesta taxació definida pel Barem era lícit i oportú -no hi ha cap normativa legal al respecte- «descomptar» el valor del capital-cost suportat per la Segu­retat Social -o la Mútua Patronal en cas d’accident- per tal de garantir la pensió resultant, essent així que aquest import del capital-cost resultava normalment superior a la taxació obtinguda del Barem, no sols en resultava que l’acció de responsabilitat extracontractual -o contractual, en això no hi ha diferència- esdevenia malmenada (fins i tot es feia la broma sarcàstica que el treballador podria resultar «deutor» de la Mútua), sinó sobretot esdevenia que els patrons rectes i responsables, obedients als principis legals de protecció dels seus treballadors, rebien el mateix tracte que els patrons irresponsables, infractors de la llei, de manera que s’estimulava el menyspreu sistemàtic a la normativa de Seguretat en el Treball, que resulta «cara» de complir. Aquesta cavil·lació és una de les bases argu­mentáis de la segona sentència, precisament.

En aquests dos pronunciaments, de tan llarga volada que en fa molt difícil un resum concís, el Tribunal Suprem formula una nova doctrina, d’especial complexitat tècnica, que podríem condensar en els següents termes:

  1. La indemnització de danys i perjudicis va encaminada a obtenir la íntegra compen­sació dels perjudicis («restitutio in integrum»), però no és possible efectuar una valoració conjunta, a tret discrecional, dels danys causats, sinó que es fa necessari efectuar una valoració «vertebral», tant si es prenen els mòduls del Barem de la LRCACVM, pràctica recomanada, com si es prenen altres criteris vertebradors, que en tot cas s’han d’exposar rigorosament i coherentment. Això implica una taxació separada:
  • del dany biològic i físic;
  • del dany moral associat a les conseqüències personals que contreu el dany biològic, per exemple en el fruïment de la vida social i dels esports;
  • del dany emergent, o despesa directa assolida pel tractament del fet danyós;
  • del lucre cessant, ocasionat per la retribució salarial perduda com a conse­qüència de la incapacitat resultant.
  1. Les prestacions de la Seguretat Social derivades de l’accident no compensen més que les partides homogènies imputables a la mateixa naturalesa reparadora. Així, normalment compensaran el lucre cessant, però no del tot i sempre, puix que, en funció de l’especialitat de cada cas i sabut que els criteris d’«incapacitat» del Barem comprenen àmbits disfuncionals més amples que la «incapacitat laboral», el fet és que no es pot sostreure tota la quantitat baremada, sinó la part propor­cionada a l’estricta pèrdua de capacitat laboral. Aquí el jutge d’instància tindrà un marge d’apreciació molt determinant, i no es pot facilitar una regla numèrica uniforme. Per igual raó, les prestacions de la Seguretat Social ni compensen el pati­ment corporal o psíquic, ni el perjudici estètic, ni el dany moral ni el dany emer­gent o despesa assolida per causa de l’accident. En el mateix sentit, les prestacions d’Incapacitat Temporal seran compensables amb els «dies de baixa» del Barem, però en la quantia efectiva rebuda com a prestació social, normalment inferior a la retribució real del treballador, que serà la «restitutio in integrum» requerida.
  2. Per a valorar l’estricta seqüela física, que no compensa el capital-cost assignat a les prestacions de la Seguretat Social, és altament recomanable aplicar la Taula III del Barem.
  3. La reparació monetària dels danys i perjudicis constitueix «deute de valor», de manera que la reparació adequada haurà de ser actualitzada a la corresponent al moment cronològic de dictar-se la sentència en instància.
  4. Des que sigui dictada la sentència en instància, la demora en la satisfacció del deute principal merita, en contra de l’Asseguradora corresponsable amb l’empre-

sari, els interessos fixats a l’article 20 de la Llei del contracte d’assegurança, és a dir, l’interès legal del diner més el 50% durant els dos primers anys, i el 20% anual pels anys successius.

  1. Tribunal Superior de Justícia de Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 146/2007, DE 27 DE MARÇ DE 2007, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 37/2007. Ponent: Sr. Muñoz Jiménez. ACOMIADA­MENT. CÒMPUT DEL PERÍODE D’ANTIGUITAT ALS EFECTES DE CÀLCUL DE LA INDEMNITZACIÓ. IMPROCEDÈNCIA DE L’ACOMIADAMENT, PERÒ NO NUL·LITAT ENCARA QUEIA MOTIVACIÓ EXTINTIVA RAU ESTRICTAMENT EN UNA SITUACIÓ DE MALALTIA DEL TREBALLADOR. LIMITACIÓ DEL SALARI DE TRAMITACIÓ EN CAS DE RECONEIXEMENT DE LA IMPROCEDÈNCIA ABANS O EN EL MOMENT DE L’ACTE DE CONCILIACIÓ JUDICIAL.

Resum dels fets: La treballadora demandant fou avisada el dia 6 d’abril de 2006 per reincorporar-se al seu lloc de treball el dia 10 d’abril de 2006. Personada a l’empresa, va parlar amb el cap de personal, tot comunicant-li la impossibilitat de la reincorporació per causa de baixa [Incapacitat Temporal], pendent d’una intervenció quirúrgica. Al propi temps li volia lliurar al cap de personal esmentat el justificant oficial de baixa, justificant que fou refusat pel representant de l’empresa, que l’encomanà cap a la Gestoria, per tal que es reincorporés formalment o li etzibassin ipso facto carta d’acomiadament. El dia 12 d’abril, efectivament, es lliura carta d’acomiadament que al·lega una «reorganització» empresarial com a causa d’extinció. Així i tot, es reconeix la «improcedència» de l’aco­miadament i es brinda la indemnització extintiva.

Es palesa durant el judici per acomiadament que en realitat l’empresari no té altra moti­vació que el refús estricte de la situació de baixa per malaltia de la treballadora. L’advocat d’aquesta interposa demanda per acomiadament nul, sobre la base d’una exigència d’igual­tat ex article 14 de la Constitució, reputant discriminatori un acomiadament motivat exclu­sivament per la situació de malaltia. El Jutjat Social núm. 3 de Palma va estimar que, en efecte, l’acomiadament era discriminatori i mereixedor de nul·litat en aplicació de l’article 55.5 de l’Estatut del treballador. La Sala de Suplicado revoca la sentència i argüeix que, segons la doctrina del Tribunal Suprem, ens trobem davant un cas de simple improcedència.

Fonamentació jurídica: «PRIMERO: La sentencia se funda en el art. 94.2 de la LPL para retroceder la antigüedad laboral de la demandante hasta el 17 de enero de 1978. La norma probatoria que establece este precepto debe sin embargo utilizarse con prudencia y en presencia de unos condicionantes que aquí en absoluto concurren (…).

«El art. 94.2, de otro lado, sanciona la falta de colaboración del litigante que, sin causa justificada, deja de llevar al proceso documentos relevantes que tiene en su poder. La facultad judicial que el precepto confiere debe ejercitarse, por tanto, ponderando la disponibilidad de tales documentos por parte del requerido a fin de calibrar si existen razones que le exculpen de presentar la prueba documental de que se trata. Desde este enfoque, y aunque se hubiera reclamado de la demandada de modo expreso y concreto y bajo el preceptivo apercibimiento los documentos relativos a la trabajadora corres­pondientes a los años 1983 y 1984, difícilmente cabría reprocharle y reputar injustifi­cado que no los hubiera aportado al dilatado cabo de 23 años cuando ninguna norma impone al empresario el deber de conservar la documentación de su negocio más allá del plazo de los seis años que prescribe el art. 30.1 del Código de Comercio, plazo que se reduce a cuatro en el art. 21.1 de la USOS, de 4 de agosto de 2000, respecto de la documentación acreditativa del cumplimiento de las obligaciones empresariales en materia de Seguridad Social. La posición de las partes contendientes es pareja en este aspecto, y tanta dificultad ofrece a la empresa contar con esos supuestos documentos y traerlos al juicio como a la trabajadora, que es, por lo demás, el litigante gravado con la carga de demostrar que la prestación de sus servicios se produjo siempre bajo la cobertura de una sola y la misma relación de trabajo al tratarse de hechos constitutivos de su pretensión (art. 217.2 LEC).

«TERCERO: La sentencia recurrida aduce que la actora no fue simplemente despe­dida estando en situación de IT sino «por estar en situación de IT”; y reputa nulo el despido porque entiende, con extensa argumentación, que la decisión empresarial extintiva vulnera el derecho fundamental de aquélla a la integridad física y su derecho a la salud, discriminándola respecto de los demás trabajadores que no han sufrido tal contingencia.

«El pronunciamiento judicial se aparta de la doctrina casacional establecida en la materia por el Tribunal Supremo y de la que es último exponente la STS de 23 de mayo de 2005. Dice esta sentencia, en cuanto ahora importa: «El problema básico aquí plante­ado -si un despido motivado por baja por enfermedad del trabajador debe ser declarado improcedente o nulo- ha sido ya resuelto por esta Sala en sus sentencias de 29 de enero de 2001 (recurso 1566/2000), 23 de septiembre de 2002 (recurso 449/2002) y 12 de julio de 2004 (recurso 4646/2002). Decíamos allí «el artículo 14 de la Constitución Española comprende dos prescripciones que han de ser diferenciadas: la primera, contenida en el inciso inicial de ese artículo, se refiere al principio de igualdad ante la Ley y en la aplica­ción de la Ley por los poderes públicos; la segunda se concreta en la prohibición de discri­minaciones y tiende a la eliminación de éstas en cuanto implican una violación más cuali­ficada de la igualdad en función del carácter particularmente rechazable del criterio de diferenciación aplicado» y «esta distinción tiene, según la jurisprudencia constitucional,

especial relevancia cuando se trata de diferencias de trato que se producen en el ámbito de las relaciones privadas, pues en éstas, como señala la sentencia 34/1984, la igualdad de trato ha de derivar de un principio jurídico que imponga su aplicación».

«Es cierto que el artículo 14 de la Constitución Española se refiere a cualquier otra condición o circunstancia personal o social y que el tratamiento que la empresa ha impuesto al actor se ha fundado en una circunstancia que afecta a su esfera personal: la enfermedad. Pero la referencia del inciso final del artículo 14 de la Constitución no puede interpretarse en el sentido de que comprenda cualquier tipo de condición o de circuns­tancia, pues en ese caso la prohibición de discriminación se confundiría con el principio de igualdad de trato afirmado de forma absoluta (…).

«CUARTO: También le confiere [el despido improcedente] derecho a percibir salarios de tramitación, de acuerdo con el apartado b) del precepto citado. La empresa deman­dada, no obstante, hizo uso de la facultad prevista en el art. 56.2, reconoció en acto de conciliación la improcedencia del despido, ofreció a la trabajadora la suma de 17..520 €y depositó esta cantidad en el juzgado el día 10 de mayo de 2006. Consiguiente­mente, el crédito por salarios de trámite se limita al importe de los devengados desde el 14 de febrero hasta el citado 10 de mayo, los dos de 2006, el cual se cifra en 3.083,10 €».

Comentari: El primer comentan que suscita la sentència és el referent a l’imperi de l’article 94.2 de la Llei de procediment laboral, que diu que «Los documentos pertene­cientes a las partes deberán aportarse al proceso, si hubieran sido propuestos como medio de prueba por la parte contraria y admitida ésta por el Juez o Tribunal. Si no se presenta­ren sin causa justificada, podrán estimarse probadas las alegaciones hechas por la contra­ria en relación con la prueba acordada». Malgrat que en el cas examinat la part deman­dant va requerir determinats documents, no aportats per la demandada, la Sala de Supli­cado matisa la transcendència d’aquesta inaportació per sospesar que no sempre l’efecte presumptiu de l’article 94.2 té un valor absolut, i en dona les delimitacions que cal esta­blir respecte del valor de la presumpció.

El nucli dur de la sentència és el relatiu a la solució del debat que es ve reproduint, en seu doctrinal i judicial, respecte de l’abast il·lícit de l’acomiadament animat simple­ment pel fet que el treballador es troba malalt i constitueix una «càrrega» per a l’es- tructura organitzativa empresarial -i per a la crematística: un treballador inoperant costa l’abonament de cotitzacions patronals sense obtenció de benefici !-. Determinats Jutjats d’instància i alguna Sala de Suplicació -com les de Castella-La Manxa i de Madrid- havien arribat a la convicció que una decisió tan manifestament antisocial (si tots els empresaris actuaven amb aquest criteri, vés quina catàstrofe social) era consti­tutiva d’una discriminació incardinable en la clàusula oberta de l’article 14 de la Cons-

titució («2. (…) o cualquier otra condición o circunstancia personal o social»). El Tribu­nal Suprem, empero, ja ha declarat reiteradament que la invocació de la clàusula oberta resulta inoperant, i que la discriminació -en funció que no respon a cap de les prohibi­cions expresses de tractament diferenciat per raó de naixement, raça…. etc.- esdevé inexistent. Fins i tot el Tribunal Suprem ha anat més enllà i ha vingut a dir que és «comprensible» que l’empresa mercantil -basada en la ideologia i la praxis dominant del guany i del productivisme- es «desprengui» d’un treballador malalt, ergo impro­ductiu, en obiter dicta que ha despertat una ampla onada de rebuig entre formacions sindicals i científics socials. El TSJ de Madrid, per la seva part, havia aprofundit el debat tot considerant que l’acomiadament esdevenia nul no principalment per atacar l’article 14 de la Constitució, sinó per escometre la «dignitat de la persona humana» (art. 10.1 CE) i el seu dret a la «integritat física i moral» (art. 15).

La tercera matèria opinable és la relativa a la interpretació del moment en què resulta factible per part de l’empresari paralitzar l’abonament dels salaris de tramitació, recone­guda la producció d’un acomiadament improcedent. El precepte diu (art. 56.2-incís final ET) que «4 estos efectos, el reconocimiento de la improcedencia podrá ser realizado por el empresario desde la fecha del despido hasta la de la conciliación». La doctrina ha discu­tit fortament si es tracta de la conciliació «administrativa» (opció restringida), o també podrá ser la conciliació «judicial» (opció extensa). Hi ha prou motius, que escapen a la dimensió d’aquest comentari, per preferir l’opció restringida, com a més coherent amb la finalitat del precepte. La nostra Sala de Suplicació, sense argumentar-ho de cap manera, es pronuncia per l’opció extensa i dona per bona la paralització del salaris si es produeix el reconeixement en el curs del tràmit preceptiu de «conciliació» abans de judici. Real­ment, es pot pensar que si la llei ho hagués volgut així seria més pertinent que hagués assignat la facultat empresarial fins al moment del «judici oral», acte més formal i solemne que una fracassada conciliació prèvia merament rutinària.

  1. Jutjats socials 1. SENTÈNCIA NÚM. 276/2007i DICTADA EN LES ACTUACIONS 352/2007 PEL IIIULAR DEL JUTJAT SOCIAL NÚM. I DE PALMA. Ponent: Sr. Jiménez Vidal. DEFINICIÓ DEL DRETA LA CONCRECIÓ HORÀRIA, MARE DE FAMILIA, AMB TRES FILLS MENORS, QUE RECLAMA LA VARIACIÓ DEL SEU TORN DE TREBALL, RECLAMANT QUE ES PROJECTI A UN HORARI DISTINT DEL QUE COMPRENIA LA SEVA JORNADA PRECEDENT, EN FUNCIÓ DEL DRET A LA CONCILIACIÓ DE LA VIDA PERSONAL, FAMILIAR I LABORAL. INCIDÈNCIA 0 NO DELA RECENT LLEI ORGÀNICA 3/2007, DE 22 DE MARÇ, PERA LA «IGUAL­TAT EFECTIVA DE DONES I HOMES».

Resum dels fets: Abans que es plantegi la necessitat de conciliar la seva vida perso­nal, familiar i laboral, per l’aparició d’un tercer fill, una treballadora sempre havia treballat en un sol torn horari de tarda, de 14 a 20 hores. Exhaurida una situació d’excedència també motivada per l’atenció al seu fill recent, la treballadora, que ja havia reduït la seva jornada a un horari comprimit entre les 14 i les 17 hores, passa a sol·licitar que -apurada per l’horari de l’escola d’infants, que no té cura dels petits a partir del migdia- se li reco­negui un torn de treball a realitzar en el matí, malgrat sigui cert que sempre havia treba­llat en horari de tarda, és a dir, a comptar des de les 14 hores. La seva demanda és deses­timada pel Jutjat.

Fonamentació jurídica: «TERCERO: La actora, como se ha dicho, pretende la modi­ficación del horario, no la reducción de jornada, pasando de prestar servicios de lunes a viernes de 14 a 20 horas y sábados de 8 a 14 horas, como se señaló expresamente en su contrato de trabajo y venía haciéndolo desde el inicio de la relación laboral, a hacerlo de lunes a sábado de 8 a 14 horas. Alega para apoyar su pretensión el art. 52.5 del Conve­nio Colectivo de Seguros, Reaseguros y Mutuas de Accidentes de Trabajo, el art. 37.6 del ET y la disposición adicional décimo primera de la Ley Orgánica 3/2007, de 22 de marzo, para la Igualdad Efectiva de Mujeres y Hombres.

«Comenzando por la última de las disposiciones señaladas, debe decirse que añade un nuevo apartado 8 al art. 34 ET con el siguiente texto: «El trabajador tendrá derecho a adaptar la duración y distribución de la jornada de trabajo para hacer efectivo su derecho a la conciliación de la vida personal, familiar y laboral en los términos que se establezcan en la negociación colectiva o en el acuerdo a que llegue con el empresario respetando, en su caso, lo previsto en aquélla». La norma contempla el derecho a adaptar no sólo la dura­ción, sino también la distribución de la jornada, para hacer efectivo el derecho a conciliar la vida personal, familiar y laboral, pero se remite a los términos que se establezcan en la negociación colectiva o en el acuerdo con el empresario. En la medida en que se plasmen acuerdos recogiendo el derecho podrá procederse a la adaptación de la distribución de la jornada. En definitiva la posibilidad de ejercitar el derecho dependerá de que se plasme en la negociación colectiva o en el acuerdo con la empresa.

«El art. 37.5 del vigente Convenio no hace referencia al derecho a modificar la distri­bución de la jornada, se limita a referirse a la reducción de jornada y a su concreción, de conformidad a lo establecido en la Ley 39/1999, para promover la conciliación de la vida familiar y laboral de las personas trabajadoras. No se ha alegado la existencia de acuerdo con la empresa relativo a la posibilidad de modificar el horario de trabajo por motivos familiares sin reducción de jornada. Por tanto el derecho al mismo no se ha materializado a través de los instrumentos normativos previstos en la Ley.

«En cuanto al invocado art. 37.6 ET, al igual que el artículo del Convenio, se refiere a la concreción horaria y determinación del permiso por lactancia y reducción de jornada previstos en los apartados 4 y 5 del mismo precepto. No contemplan la posibilidad de cambio de horario de trabajo al margen de la reducción de jornada, sólo afecta a la elec­ción de horario derivada de su reducción. En consecuencia la pretensión debe ser desesti­mada».

Comentari: El cas objecte de litigi ve a demostrar que una cosa són les «bones inten­cions» [decipitur especies rectí] d’una Llei, la d’«igualtat efectiva de dones i homes», proposada com a paradigma de canvis revolucionaris en matèria d’igualtat, i un altre sostre són les normes precises i específiques orientades a fer efectiu un propòsit tan noble. El comentarista no té cap dubte que si la mare de família es troba estreta per uns horaris de les escoletes d’infants, que limiten la guarda dels menuts a l’horari matinal, la seva aspi­ració de «conciliar» la vida familiar i laboral mai no serà efectiva si no disposa del dret a exigir de l’empresari la translació del seu torn de treball a la mateixa franja matinal. I sols d’aquesta manera es podrà parlar d’una «efectiva» igualtat entre homes i dones, atès que aquestes tenen socialment una major servitud indiscutible respecte dels fills, encara que no jurídica.

Però el text literal de la norma en realitat és d’una buidor sorprenent: si, com analitza el jutge d’instància, el precepte confia rònegament la realització dels seus objectius a que siguin «remplits» per la negociació col·lectiva o l’acord individual, llavors la norma és baldera i supèrflua, posat que aquesta capacitat negocial dels convenis col·lectius ja exis­tia indiscutiblement (article 37 de la Constitució) sense que cap llei orgànica d’«igualtat efectiva» s’interposi a ponderar-la. Serà suficient no «negociar» cap milllora, punt final. I pel que fa a l’acord individual, es troba en el poder obstructiu de l’empresari declinar-lo. D’aquesta manera interpretativa la disposició addicional undécima de la Llei orgànica 3/2007 és tan absolutament inútil com pretensiosa. Un exemple més de legislació «cara a la galería». O bé, si es tracta d’un precepte útil i efectiu, positivament vinculat a un comportament patronal de respecte als principis teleològics de la «conciliació de la vida personal, familiar i laboral», els jutges hauran d’interpretar la «possibilitat» teòrica de conciliar els horaris com una «exigència pràctica» que imposa l’hermenèutica finalista d’una llei (orgànica) que té per missió la realització efectiva de drets fonamentals de la persona (scire leges, non hoc est verba), val a dir del treballador considerat com a ciutadà abans que com a «element en la producció» obligat a una disciplina empresarial.

 

Start typing and press Enter to search

Shopping Cart