JURISPRUDÈNCIA (gener-novembre, 2002)

JURISPRUDÈNCIA

(gener-novembre, 2002)

Miquel Masot Miquel Magistrat del TSJB

(Dret Civil balear)

Mariano Zaforteza Fortuny Magistrat del TSJB

(Civil)

Fernando Socías Fuster Magistrat del TSJB

(Contenciosa administrativa)

Ferran Gomila Mercadal Advocat

(Laboral)

Maria L. Torres Bonet Doctora en Dret

(Constitucional)

  1. Dret Civil balear.
  2. Sala Civil i Penal, actuant com a Sala Civil, del Tribunal Superior de Justícia.
  3. SENTÈNCIA 1/2001, DE 28 DE SETEMBRE. Ponent: Masot Miquel.

Resum dels fets: Es contempla una escriptura pública atorgada el 18 de setembre de 1955 per la mare de l’actora i els seus fills, on les tres filles -entre elles l’actora- renuncien a l’herència del seu pare, que havia mort uns mesos abans, adjudicant-se la seva herència -que consistia en una peça de terra d’un quartó I el parament de la llar- el fill Bernadl com a únic hereu i corresponent a la viuda la quota legal usufructuàrla. Aquesta, a més, dóna a l’esmentat fill la nua propietat d’una peça de terra de 26 àrees i 60 centiàrees, valorada a l’escriptura en 2575 pessetes, i a les filles Antònia i Maria, també en nua propietat, una casa, que es valora a l’escriptura en 5600 pessetes, amb reserva d’usdefruit al seu favor respecte dels dos indicats immobles. A la seva filla Magdalena -l’actora- li dóna 1000 pes­setes en plena propietat.

És aquesta la que interposa la demanda en sol·licitud que se la tengul com a hereva, tant a l’herència del pare com a la de la mare.

Fonamentació jurídica: La sentència es planteja la naturalesa jurídica de l’esmentada escriptura i, en particular, si s’està al davant d’una donació universal, com havien conside­rat les parts. Tal conclusió es considera correcta, donat que la mare va fer en l’escriptura una donació de tots els seus béns, distribuint-los entre els fills, sense que hagin aparegut altres béns d’aquella; la donant tenia al moment d’atorgament de l’escriptura una edat avançada I mal no havia atorgat testament.

Això duu al Tribunal a considerar que s’està al davant d’una donació universal, sense que tengul rellevància la falta de referència als béns futurs de la donant, atès que la donació va comprendre el seu íntegre patrimoni. No essent tampoc obstacle per la consideració del negoci atorgat com a donació universal el fet que no es con- tengui a l’escriptura la clàusula de vàlida de present i efectiva a la mort del donant, ja que tal clàusula no constitueix un element essencial de la Institució, segons havia assenyalat la doctrina en crítica de l’article 8 de la Compilació de 1961. Segons l’ar­ticle 13 de la Compilació actual està clara la consideració de l’esmentada clàusula com element merament accidental.

La conseqüència, emperò, d’estar-se davant una donació universal no és sinó la irrevocabilitat de la disposició, donat que des de sempre s’han considerat les dona­cions universals irrevocables, com proclama avui l’article 8 de la Compilació, no donant-se aquí cap dels supòsits d’excepció. La irrevocabilitat determina la desesti­mació de les pretensions de l’actora, particularment al no prosperar cap de les cau­

ses d’impugnació formulades per la mateixa, donat que ni l’error ni la falta de capa­citat d’obrar -per esser novicia al temps de l’atorgament- s’han acreditat mínima­ment; a part d’haver prescrit sobradament l’acció d’anul·labilitat.

Comentari: La sentència és una més de les dictades al voltant de la figura de la dona­ció universal des que va ésser instaurada la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justicia. Seguint el precedent d’altres sentències -com la de la Sala Civil de l’Audiència Territorial de 22 de juliol de 1986- considera que no és obstacle per a l’existència d’una donació universal el que no s’emprin aquestes paraules o la falta de referència als béns futurs. També proclama el caràcter merament accidental de la clàusula vàlida de present i efectiva a la mort del donant, segons avui ja estableix l’article 13 de la Compilació.

A més, a la sentència es fan referències a l’error de dret, a la congruència de les sentèn­cies absolutòries -amb indicació de les possibles excepcions a aquesta regla general-, al fet que la mare donant no va morir intestada -a pesar de no haver atorgat testament- ja que el títol de la seva successió va esser la donació universal, i això exclouria l’obertura de la successió intestada, d’acord amb el principi NEMO PRO PARTE… i es fa una anàlisi de l’ar­ticle 1965 Cc, assenyalant que la imprescriptibilitat entre cohereus de les accions divisòries de l’herència ve condicionada per l’existència d’una situació de herència indivisa, situació diferent a la contemplada per la donació universal que es va atorgar el 18 de setembre de 1955, en la qual es van distribuir els béns de la mare donant entre els seus fills donataris. Finalment, es defineix la ACTIO PETITIO HEREDITATIS i es fa referència al seu termini de prescripció de 30 anys que, en aquest cas, s’havia ja complit.

  1. SENTÈNCIA 2/2001, D’l 1 D’OCTUBRE. Ponent: Muñoz Jiménez.

Resum dels fets: Es tracta d’una demanda en la qual es reclama el lluïsme que corres­ponia als titulars del domini directe a conseqüència de l’atorgament d’una escriptura de permuta, dirigint-se la demanda contra l’entitat que va adquirir els béns permutáis.

Les qüestions debatudes al plet han fet referència a la prescripció de l’alou així com a la del lluïsme I a l’Import d’aquest.

Fonamentació jurídica: La primera qüestió que se suscita a cassació fa referència a la possibilitat de donar eficàcia retroactiva a l’article 60 COMR, que estableix la prescripció dels censos i alous. La sentència no contempla una retroactivitat absoluta ja que assenya­la que «todos los alodios pueden, pues, extinguirse por prescripción hoy día. Pero para ello se requiere que el supuesto normativo base de la prescripción haya acaecido del 6 de agos­to de 1990 en adelante. En otras palabras: es menester que la última transmisión onero­sa de la finca alodial sea posterior al momento en que la prescripción del alodio ha deve­nido legalmente posible, a no ser que se trate de alodios que, a raíz de enajenación reali­zada antes de la referida fecha, hayan generado un derecho de laudemlo en curso de pres­cripción al tiempo de entrar en vigor la nueva norma y al que le falten en este preciso ins- tante cinco o más años para agotar la totalidad de su plazo prescriptlvo ¡nidal». Dlu la sentència que el no entendre-ho alxí «supondría conferir al nuevo precepto un alcance retroactivo máximo que carece de toda apoyatura en el texto positivo».

Quant a la prescripció del dret a reclamar el lluïsme -en aquest cas derivat de l’escrlptura de permuta que es va atorgar el 28 de desembre de 1984- la sentència estableix que s’ha d’acudlr a la normativa vigent en aquell moment i, en particular, a l’artlcle 55 de la Compilació de 1961, que es remetia al Codi Civil en allò no expressament regulat en aque­lla. «De donde deriva -dlu la sentència- que, en aplicación de lo que establece el artículo 1646 del Código, el laudemio prescribía entonces, salvo aviso o licencia previa del dueño directo para la enajenación, en la manera ordinaria: en el plazo de 15 años por tanto, si se pretendía el pago mediante el ejercicio de acción personal contra el adqulrente (art. 1964 Ce), o bien en el de 30, caso de que se tratara de hacer efectivo el Importe del dere­cho ejercitando acción real sobre la finca alodial misma por haber pasado ésta a poder de un tercer adqulrente (art 1963 en relación con el 1623 Ce)».

En tot cas, és del major Interès la declarado que » la Ley 8/1990 de 28 de junio no deter­mina directamente en que plazo prescribe ahora el derecho de laudemio. No obstante, del párrafo segundo del art. 60 actual, se Infiere con claridad que lo hace en 5 años, puesto que éste es justo el tiempo que el artículo concede al dueño alodlario para reclamar el pago si quiere evitar que el alodio mismo prescriba».

La darrera qüestió és la relativa a la valorado de la finca alodial. La sentència assen­yala que, novament, s’ha de deduir de les disposicions que estaven vigents quan va tenir lloc la transmissió, essent per tant Inaplicables les lleis 3/1985 d’11 d’abril I 8/1990 de 22 de juny, contràriament als criteris sustentáis en el recurs. Per altra part, la tècnica de la cassació Impedeix «pronunciarse sobre otros aspectos de Interés que suscita el litigio; singularmente, sobre la pertinencia de aplicar a la cuantificación del laudemio los criterios de una norma que, como la del artículo 63 de la Compilación en sus diferentes y sucesivas redacciones, tiene por objeto específico regular la reden­ción del alodio, en lugar de la regla tradlcionalmente respetada en el particular, y hasta recogida en el título de constitución del alodio de una de las fincas regístrales originarias -la número 3724-, y que era la de calcular el importe del derecho toman­do por base el precio de enajenación».

Comentari: La sentència precisa la manera de computar el termini de prescripció dels alous. És clar que no es presenta cap problema sl la transmissió de la finca ha tengut lloc després de l’entrada en vigor de la Llei de 28 de juny de 1990, que estableix la possible prescripció dels censos i alous.

En canvi, si es tracta de transmissions anteriors és necessari que el dret de lluïsme que se’n deriva no estàs ja prescrit quan va entrar en vigor la Llei reformadora de 28 de juny de 1990. Això impedirà a propietaris de finques alodials transmeses fa anys sense que es pagués ni reclamés lluïsme poder obtenir judicialment la prescripció de l’alou, donat el condicionament abans esmentat.

Pel que pertoca a la quantitat a pagar en concepte de lluïsme, és clar que vendria deter­minada pel preu de la transmissió, més que pel valor de la finca, donat que aquella ha estat la consideració sempre tradicional a la nostra illa, derivada dels textos del Codex, així com de la disposició de l’article 1644 del Codi Civil, que era supletòriament aplicable per la via dels articles 55 i disposició final segona de la Compilació de 1961.

  1. SENTÈNCIA 3/2001, DE 20 DE DESEMBRE. Ponent: Capó Delgado.

Resum dels fets: El 28 de desembre de 1979 els esposos senyors S.B.A. i A.G.R.R. varen atorgar amb els seus fills S, LG, AD i Ml i amb el seu nét, aleshores menor d’edat P.P de C.B. -fill de la premorta senyora AN. B.G. i representat en aquell acte pel seu pare- un con­tracte de donació de diversos immobles, amb definició per part dels fills i nét dels seus drets a les herències de cada un dels donants.

Havent-se aquests reservat a l’escriptura la facultat de disposar Ínter vivos o mortis causa, a títol onerós o gratuït dels béns donats, la senyora A.G.R.R. va vendre una finca de 58848 metres quadrats ubicada en el Pla de Sant Jordi, la qual havia estat objecte de donació -encara que amb la reserva esmentada- al nét senyor P.P de C.B.

Aquest, emperò, va rebre i fe definitivament seves diverses finques donades pel seu avi senyor S.B.A d’un valor molt considerable.

A la demanda per ell interposada sol·licita la nul·litat de l’esmentada escriptura de defi­nició, sols en el que pertoca a l’herència de la seva àvia, ja que res havia rebut d’ella en compensació de la definició atorgada.

Igualment en el recurs de cassació es plantegen motius relatius al fet que l’actor era menor d’edat quan es va atorgar la definició, a la contraposició d’interessos amb el pare que el va representar i al fet de si era o no possible -dins la vigència de la Compilació de 1961- que els néts atorgassin definició respecte de l’herència dels seus avis.

Fonamentació jurídica: En plantejar-se la sentència la qüestió de si el nét pot atorgar definició respecte de l’herència dels seus avis en el marc de la Compilació de 1961, fa referència als precedents històrics, en particular a la Decissio de 22 Septembris 1628 de la Real Audiència de Mallorca, que va interpretar que, a més dels fills, podien ser subjectes de la definició els altres descendents, considerant-ho també possible PASSERINUS en els seus Commentaria in Primum Librum Sexti Decretalim.

També es refereix -com a arguments dels quals derivaria la possibilitat que els néts definei­xin- a la identitat de raó entre la definició dels fills i dels néts, a la progressiva ampliació que es constata en el recorregut històric de la institució -que va començar estant limitada a les filles- i a la realitat social, que considera la definició com «un factor de seguridad en el fenómeno sucesorio por causa de muerte, evitando futuras y eventuales situaciones conflictivas».

Planteja així mateix la sentència la qüestió de si poden atorgar la definició els no eman­cipáis, com era el cas del nét actor. Aquí també la sentència acudeix als precedents cons­titutius de la tradició jurídica balear i, en especial, al Privilegi de Perpinyà del 8 de novem­bre de 1319, en el qual Sans I de Mallorca va establir que «sean valederas y escrupulosa­mente observadas las definiciones que harán a su padre o madre, consintiendo el marido, y que la edat es de 12 años».

La conclusió en aquest punt és que, a pesar del que deia l’article 50 de la Compilado de 1961, no hi ha prohibició expressa que els néts no emancipáis puguin atorgar una defini­ció representats pels seus pares a l’herència dels avis, sempre que no hi hagi conflicte d’in­teressos. Per la seva part, tampoc el Codi Civil no contenia una prohibició que afectés especialment als emancipáis, donat que no s’havia produït encara -quan se va atorgar la definició- la reforma imposada per la Llei 21/1987 d’11 de novembre.

Respecte del nomenament de defensor judicial -la manca del qual venia denunciada a un altre motiu del recurs- la sentència considera que no era necessari, donada la ine­xistència d’un vertader conflicte d’interessos entre el menor i el pare que el representava.

Comentari: Extensa i important sentència en la qual es toquen aspectes de vertader Interès de la definició, tan present, per cert, a les sentències que ha anat dictant aquesta Sala Civil i Penal.

A més dels extrems de la sentència que s’han posat de relleu, la seva ratio decidendi consisteix en la consideració que l’actor no demanava la nul·litat de l’escriptura de defini­ció en conjunt, sinó, tan sols, la de les seves estipulacions que fan referència a la definició atorgada respecte dels drets a l’herència de l’àvia, oblidant que s’està al davant d’un únic negoci jurídic -si bé relatiu a les herències de cada un dels avis- en el qual s’havien creuat les renúncies i les donacions rebudes en compensació d’aquelles, fins al punt que tres dels renunciants no varen rebre cap bé de l’herència de la seva mare i sí de la del pare.

En aquest sentit, és de total evidència la inviabilitat de demanar la nul·litat del que perjudi­ca, mentre es manté la validesa del que resulta favorable, tot referit a un mateix negoci jurídic.

De fet, aquest plantejament del litigi és el que permet salvar un negoci jurídic tan insò­lit com el contemplat en aquest cas, en què les donacions compensatòries de les renun­cies se sotmeten a la condició purament potestativa dels donants que aquests no revoquin lliurament les donacions efectuades, ja que es varen reservar la facultat de disposar ínter vivos i nnortís causa, a títol onerós i gratuït, dels béns donats.

Sobre la possibilitat de renúncia als drets dels fills per part dels pares que tenen la seva representació legal s’ha de tenir en compte avui l’article 166 del Codi Civil, que exigeix, en principi, autorització judicial.

Per una altra part, l’article 50 de l’actual Compilació estén a tots els descendents la pos­sibilitat d’atorgar definició. SI bé conté encara la referència de la Compilació de 1961 a la condició d’emanclpats dels renunciants.

  1. Audiència Provincial.
  2. SENTÈNCIA DE 8 DE NOVEMBRE DE 2002 (SECCIÓ TERCERA). Ponent: Moragues Vidal.

Resum dels fets: Es planteja la qüestió de la validesa d’un testament hològraf en el qual no hi ha institució d’hereu, sinó assignació de béns en concepte de llegats. La Sala consi­dera que el testament pot ser vàlid com a codicil, donant la següent fonamentació.

Fonamentació jurídica: Es diu que la institució d’hereu no tan sols no és necessària en el codicil, sinó que, a més, no pot esser-hi. El codicil tant pot donar-se a la successió tes­tamentària com a la intestada, segons proclamava l’article 17 de la Compilació de 1961, que era d’aplicació al cas donada la data de mort de la causant. Per això, el codicil no suposa cap excepció del principi NEMO PRO PARTE, que just actua respecte dels dos títols successoris de caràcter universal: testament i donació universal.

S’assenyala que pot donar-se el codicil hològraf, ja que l’article 17 de la Compilació de 1961 indicava que els codicils han d’atorgar-se amb les mateixes formalitats exter­nes que els testaments. En aquest sentit, el testament hològraf del qual es tracta reu­nia els requisits de l’article 688 C.c, si bé la manca d’institució d’hereu l’invalidava com a tal testament.

Comentari: el Dret Romà va conèixer les dues classes tradicionals de codicil; aparegué en primer lloc el testamentan i després l’abintestato. Aquesta distinció és admissible dins el nostre Dret, segons ha assenyalat la doctrina (per tots, Verger Garau en el seu comen­tari a l’article 17), si bé s’ha de reconèixer que la Compilació de 1961 ho expressava amb més precisió que l’actual.

La sentència estableix la conversió automàtica del testament en codicil, el qual és clar segons l’actual article 17 de la Compilació i més dubtós si ens fixam en la redacció que tenia el mateix article a la Compilació de 1961, en què es deia que «el testamento podrà contener la cláusula de que si no pudiera valer como tal valga como codicilo».

El fet que l’anomenada clàusula codicil·lar s’empràs amb molt poca freqüència als tes­taments i l’exemple de l’article 106 de la Compilació catalana -avui article 125 del Codi de successions- va determinar que a la reforma de la Compilació de l’any 1990 s’optàs per la conversió automàtica.

D’aquesta sentència se n’ha declarat la fermesa, al no ser recorreguda en cassació.

  1. SENTÈNCIA DE 20 DE JUNY DE 2001 (SECCIÓ QUINTA). Ponent: Oliver Barceló.

Resum dels fets: Es tracta d’una reclamació per danys i perjudicis interposada pel pro­pietari d’unes finques de Menorca -per això seria més adient parlar de “llocs»- contra el cultivador i de la demanda reconvencional interposada per aquest, les dues referides a la liquidació de la societat rural.

Fonamentació jurídica: A la sentència es fa un resum -seguint els comentaris a l’arti­cle 64 de Coll Carreras- de la naturalesa I continguts de la societat rural, fent especial referència als conceptes de «mota», «extramota», «estims» I «munt major».

Fa la important consideració que a l’extinció de la societat rural no es constitueix una nova societat, sinó que suposa, tan sols, la cessió al nou cultivador de la participació social del cultivador que surt de la societat, subrogant-se aquell en els drets I obliga­cions d’aquest.

Respecte a les fonts legals d’aplicació, la sentència posa de relleu la incidència de l’adverbi «exclusivament» que es conté a l’article 64 quant al Dret supletori a aplicar; amb la conseqüència que, en defecte de disposició contractual o de l’article 64, està prohibida l’entrada d’altres normes que no siguin els usos I costums, i en particular la legislació d’arrendaments rústics.

Tal vegada, la qüestió de més entitat és la que fa referència a les quotes lleteres. La sentència dlu que » la cuota lechera es un bien patrimonial transferible que no suele Incluir­se en el estim (aunque cabe su inclusión por acuerdo de las partes), sigue la finca y a su titular». Dlu més endavant que «el propio demandado reconoció en confesión no haber pagado cantidad alguna en concepto de cuotas lecheras, y los peritos consideran que éstas no forman parte del estim sino que son mota, en el caso tampoco cedidas ni men­cionadas en el contrato de explotación agropecuaria».

Comentari: Aquesta darrera afirmado ens obliga a Indicar que la «mota» consti­tueix la dotado ramadera de la finca, Integrada pel bestiar i determinats comple­ments com la palla I les barreres. Mentre que I'»extramota» la constitueix el bestiar aportat a l’inici del contracte per meitat entre el titular i el cultivador de la finca; a més, es podran fer, en concepte de «mota» I «extramota», les aportacions que les parts contractants tenguin a bé.

Quant als «estims» suposa la determinació que es fa a l’extinció I liquidació del contracte del valor de la «mota» I «extramota», segons pèrits pràctics anomenats estlmadors. Els estlmadors els designen el cultivador que surt de la finca i el que hi entra. Això ens demos­tra que més que una extinció i liquidació del contracte, el que hi ha és una cessió al nou cultivador de la participació del que l’ha precedit, amb el consentiment del titular de la finca. En ocasions, aquest ajuda al nou cultivador a afrontar aquestes despeses entregant- li la «bestreta», que es un préstec sense interès.

Pel que fa a la quota lletera, és interessant l’estudi que es fa a la sentència de les disposicions comunitàries, on s’arrlba a la conclusió, donades les peculiaritats del cas que es contempla, que la quota lletera pertany al titular de la finca, a pesar que l’an- tic cultivador en reclamava la meitat, d’acord amb l’article 1 de la OM de 26 de març de 1987.

Contra aquesta sentència no es va interposar recurs de cassació, i adquirí, per tant, fermesa.

  1. SENTÈNCIA DE 13 DE JULIOL DE 2001 (SECCIÓ QUINTA). Ponent: Zaforteza Fortuny.

Resum dels fets: Es tracta d’una reclamació interposada pel cultivador d’un «lloc» una vegada extingida la relació contractual, contra el propietari de la finca i contra el nou cul­tivador, en reclamació de conceptes diversos i, en particular, de la participació en les quo­tes lleteres i en el dret de caça.

Fonamentació jurídica: En el present cas hi havia un contracte en el qual es deia que: «el socio titular aporta la cantidad de referencia (cuota láctea) afecta a la explotación ganadera, que será puesta bajo la titularidad de la S.R.M. Al finalizar este contrato, ésta y todas las cuotas afectas a la explotación quedarán bajo la titularidad del socio titular. Para registrar cambios de titularidad de cuotas, únicamente se reconoce capacidad legal al socio titular».

La sentència considera que, d’acord amb el que s’ha pactat, i sense necessitat d’esbri­nar quins siguin els usos i costums en la matèria, la quota lletera no podia ser inclosa dins l’estim.

Quant al dret de caça, també es considera que no formava part de l’estim, d’acord amb les proves pericial i de testimonis practicades en el litigi.

Comentari: El tenor literal del pacte relatiu a la quota lletera és determinant per la desestimació de la reclamació de l’antic cultivador que en demanava la seva meitat. Particularment al no apreciar-se el dol o l’error que, com a causa d’anul·lació de la liqui­dació, s’havien denunciats a la demanda.

Quant al dret de caça, cal destacar que segons l’informe de la Unió de Pagesos de Menorca, els vedats de caça no formen tradicionalment part de l’estim, si bé es poden tenir en compte als pactes que es firmen entre el cultivador i el propietari.

No es va interposar recurs de cassació, adquirint fermesa la sentència.

  1. SENTÈNCIA DE 15 DE JULIOL DE 2002 (SECCIÓ QUINTA). Ponent: Massanet Moragues.

Resum dels fets: Coneix aquesta sentència de la nul·litat d’una donació feta pel pare de l’actor per manca de poder de disposició sobre el bé donat, en consideració al fet d’ha­ver estat casat en règim de ganancials, establint-se a la mort de l’esposa del donant una comunitat post-ganancial -a la qual pertanyia aquell bé- que encara no està liquidada.

La qüestió consistia a determinar quin havia estat el règim econòmic del matrimoni. S’ha de dir, a aquests efectes, que el donant, nascut a Mallorca, s’havia casat a Alger el 14 de juny de 1948 amb una dona de nacionalitat francesa.

Fonamentació jurídica: En definitiva, es tractava de determinar quin dels dos precep­tes que a continuació s’indiquen era d’aplicació. 0 bé l’article 1325 de! Codi Civil que, en

la redacció que tenia l’any que es va contreure matrimoni, assenyalava que «si el casa­miento se contrajere en país extranjero, entre español y extranjera o entre extranjero y española, y nada declarasen o estipulasen los contratantes relativamente a sus bienes, se entenderá, cuando sea español el cónyuge varón, que se casa bajo el régimen de la socie­dad legal de gananciales; y cuando fuera española la esposa que se casa bajo el régimen del derecho común en el país del varón». O els articles 14 i 15 del Codi Civil -també en la redacció vigent de l’any 1948- segons els quals «en todo caso, la mujer seguirá la condi­ción del marido”, de la qual cosa es podia deduir que el veïnatge civil de Mallorca que tenia el marit al temps de celebrado del matrimoni determinaria l’aplicació del règim de separació de bens.

La sentència es decanta per aquesta possibilitat, assenyalant l’absurd que suposaria que a un mallorquí que es casa a Alger amb una francesa l’economia del seu matrimo­ni no es regiria ni pel dret mallorquí ni peí francés ni per l’algerià, sinó pel Dret castellà; i això -dlu la sentència- «sólo se puede entender desde la óptica de la prevalencia del fuerte, propia de la época de la malquerencia y expresamente contraria a los mandatos de respeto hacia los derechos forales de los artículos 12.2 y 13 (siempre en la versión vigente en 1948) del CC.»

Comentari: El caràcter clarament antiquat i retrògrad dels dos preceptes -que avui serien clarament anticonstitucionals- no feien fàcil l’elecció. Possiblement la sentència es decanta per la menys dolenta.

Contra aquesta sentència es va presentar recurs de cassació per infracció dels articles 13 i 1325 del Codi Civil -en la seva redacció originària- i de l’article 3.1 d’aquest text legal, davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. La Sala va dictar acte el 25 de novembre de 2002 en la qual declarava la falta de competència fun­cional per conèixer el recurs, donat el que disposen els articles 478.1 de la Llei d’Enjudiclament Civil, 73.1 a) de la Llei Orgànica del Poder Judicial I 52 a) de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears.

  1. Civil
  2. SENTENCIA DE LA SECCIÓN 4a DE LA AUDIENCIA PROVLNCIAL, DE 6 DE FEBRERO DE 2002. Ponente: Artola Fernández.

Resumen de los hechos: La actora y el demandado habían convivido durante siete años, constituyendo lo que suele llamarse unión de hecho o “more uxorio», llegando a inscribirse en el Registro de uniones no matrimoniales del Ayuntamiento de la localidad donde vivían, y habiendo adquirido entre ambos una casa. Tras desavenencias en su relación de pareja, ambos suscribieron un documento, redactado por ellos mismos, en el que, además de poner término a la situación de convivencia, se regulaba la adjudicación de ciertos bienes al demandado, el cual, por su parte, se comprometía a abonar una determinada cantidad pecuniaria a la acto­ra. Según la accionante, en virtud de lo pactado, el demandado todavía le adeudaba una determinada suma dineraria, por lo que aquélla interpuso demanda en reclamación de tal débito. El demandado se opuso a esa pretensión, con cita de los artículos 406 y 1074 del Código Civil, por entender que, al cuantificarse la partida que tenía que recibir la actora como contraprestación por la liquidación de la comunidad existente, se produjo un error en la valo­ración de la vivienda antedicha, con grave lesión en perjuicio del propio demandado y un enri­quecimiento injusto a favor de la actora.

Fundamentaclón jurídica: Según la Sala, el artículo 1074 del Código Civil, Invocado por el demandado y relativo a la rescisión por lesión en la partición hereditaria, pese a ser llamado por el artículo 406 de dicho texto legal a la sede de la división de bienes comu­nes, no presenta, sin embargo, directa apllcabllldad en un caso como el de autos, en el cual, frente a la partición de una comunidad ordinaria o de una herencia, ámbitos infor­mados por criterios matemáticos de igualdad material, concurre un elemento distinto, cual es el afecto propio de la relación de pareja, en el que el elemento sentimental, asentado en el seno de la prolongada unión de hecho, puede llevar válidamente a realizar conce­siones por uno de los miembros a favor del otro, las cuales escaparían legítimamente del marco de la matemática y de la Igualdad entendida en sentido meramente material, ai fun­darse en razones de cariño y sentimiento, y estarían así válidamente configuradas en nues­tro ordenamiento jurídico sobre la base del principio de la libertad de pactos previsto en el artículo 1255 del Código Civil. Por ello, se concluyó que tales convenios no pueden des­pués, cuando las circunstancias de la vida cambian, ser rescindidos aplicando instituciones jurídicas diseñadas para eventos ajenos a los que son consecuencia de la ruptura de una relación sentimental de pareja.

Comentario: La respuesta jurisdiccional que se dio en relación con la liquidación patrimo­nial derivada de la ruptura de una relación de pareja estable se núcleo en torno a la diferen­ciación entre esa situación y la que se da cuando se trata de la división de una comunidad de bienes o de la partición de una herencia, por apreciarse en aquélla la concurrencia de un sin­guiar elemento sentimental, de lo que se derivo el rechazo de la tesis esgrimidas por el deman­dado, que pretendía la rescisión del acuerdo alcanzado anteriormente por razones de estricta y matemática valoración económica de los bienes objeto de liquidación.

  1. SENTENCIA DE LA SECCIÓN3a DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL, DE 22 DE MARZO DE 2002. Ponente: Rigo Rosselló.

Resumen de los hechos: Un titular de derechos de aprovechamiento por turno impug­nó la aprobación del presupuesto para el año 2001, en el que se cifraba un aumento del 5,7% respecto del presupuesto que fue en su día aprobado para el año 2000, porcentaje correspondiente al índice de Precios al Consumo de Baleares en el sector Turístico y Hotelero, y que el actor consideraba que no era de aplicación.

Fundamentaclón jurídica: Se anuló por el Tribunal el aumento presupuestario impugnado porque el artículo 9.5 de la Ley 42/1998 de 15 de diciembre, sobre derechos de aprovecha­miento por turno de bienes inmuebles de uso turístico y normas tributarias, establece que la cantidad a satisfacer anualmente por el adquirente, una vez adquirido el derecho, a la empre­sa de servicios o al propietario que se hubiera hecho cargo de éstos en la escritura regulado­ra, se actualizará con arreglo al índice de Precios al Consumo que publica el Instituto Nacional de Estadística, salvo que las partes hayan establecido otra forma de actualización, que no podrá quedar al arbitrio de una de ellas, de modo que, aunque sea cierto que en la misma Ley algunos aspectos -como obtención de permiso o autorización previa, calificación de aloja­miento turístico, inspección y posibles sanciones establecidas para las actividades turísticas- se someten a las disposiciones de la Comunidad Autónoma en materia turística y a los requisitos de apertura establecidos por la misma, ello no quiere decir que cuando el artículo 9.5 se remi­te a los índices de Precios al Consumo que publica el Instituto Nacional de Estadística, pueda entenderse referido al índice relativo a Turismo y Hostelería de la Comunidad Autónoma, ya que de haberlo querido, se hubiera hecho constar así expresamente por el legislador.

Comentario: En esta resolución se sentó un fundamentado criterio acerca de una materia novedosa y susceptible de generar discrepancias en los complejos inmobilia­rios en que se hayan constituido derechos de aprovechamiento por turno, máxime cuando pueden no ser nimias las diferencias porcentuales entre los diversos índices de precios que, en principio, podrían barajarse para la aplicación de la norma que la sentencia interpreta.

  1. SENTENCIA DE LA SECCIÓN 4a DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL, DE 25 DE MARZO DE 2002. Ponente: Aguiló Monjo.

Resumen de los hechos: Se ejercitó por la demandante una acción negatoria de servi­dumbre de acueducto, alegando, en síntesis, que la demandada había instalado en terre­nos propios de la actora unas conducciones de agua para abastecer determinadas zonas, careciendo de autorización y consentimiento, tanto propio como del anterior propietario, y que, en cualquier caso, el mencionado gravamen no estaba inscrito en el Registro de la Propiedad con anterioridad a la adquisición efectuada por la actora, quien había adquiri­do a título oneroso e inscrito su título, de modo que tendría la consideración de tercero hipotecario protegido frente a derechos de terceros no inscritos, a tenor de lo dispuesto en el artículo 34 de la Ley Hipotecaria, insistiendo en que la parte accionada carecía de título alguno de constitución y que, en todo caso, nos hallaríamos ante un supuesto de reconocimiento o mera tolerancia.

Fundamentación jurídica: En la sentencia se recordó la doctrina consolidada respecto a que, de conformidad con el artículo 606 del Código Civil y 32 de la Ley Hipotecaria, los títulos de dominio o de otros derechos reales sobre bienes inmuebles que no estén debi­damente inscritos o anotados en el Registro de la Propiedad no perjudican al tercero adquirente, siempre y cuando concurra en éste el requisito esencial de la buena fe, esto es, la ignorancia del gravamen, ya que en otro caso, no resultaría amparado por la fe públi­ca registral, precisando que cuando los signos de la servidumbre son ostensibles e indubi­tados, su apariencia exterior les atribuye una publicidad equivalente a la inscripción y, por tanto, surten efecto contra el adquirente del inmueble aunque no resulte del Registro la existencia del gravamen. De conformidad con esa doctrina, se desestimó la acción enta­blada, negatoria de servidumbre de acueducto, por apreciar la Sala que la existencia de la conducción de agua precedía en varios años de antigüedad a la adquisición por parte de la accionante de los terrenos por los que discurría, y que había indicios de que dicha demandante conocía o tuvo motivos racionales para conocer la exacta realidad táctica y jurídica de lo adquirido.

Comentario: Después de sintetizar la jurisprudencia en esta materia, el Tribunal conce­dió una especial relevancia al conocimiento extrarregistral por parte del adquirente de un fundo con respecto a la existencia de una servidumbre de acueducto que lo gravaba, por lo que denegó al ejercitante de la negatoria la protección que pretendía con base en el artículo 34 de la Ley Hipotecaria.

  1. SENTENCIA DE LA SECCIÓN5a DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL, DE 31 DE JULLO DE 2002. Ponente: Soto Abeledo.

Resumen de los hechos: En un juicio verbal de desahucio por precario iniciado ya bajo la vigencia de la Ley de Enjuiciamiento Civil de 2000 se suscitó, entre otros temas, el de si ese tipo de proceso tiene naturaleza sumaria y es inadecuado para resolver cuestiones complejas que atañan a la naturaleza, validez o vigencia del título invocado para el deman­dado para permanecer en la finca, como se entendía cuando regía la Ley de Enjuiciamiento Civil de 1881, o si actualmente no hay óbice para el análisis de aquellas cuestiones en el seno del procedimiento de desahucio.

Fundamentación jurídica: Ante esa disyuntiva, el Tribunal se inclino por la segunda opción, resaltando que la Ley de Enjuiciamiento Civil de 2000 no contiene un procedi­miento especial de desahucio similar al de su homónima de 1881, sino que su artículo 250.1.2° establece que las pretensiones relativas a la recuperación de la posesión de fin­cas cedidas en precario se decidirán en juicio verbal, el cual pertenece a la clase de los pro­cesos declarativos, conforme al artículo 248.2.2° de la misma Ley de Enjuiciamiento Civil vigente, de lo que se colige que ese juicio tiene carácter plenario y que la sentencia que recaiga en el mismo tendrá eficacia de cosa juzgada, al no encontrarse en los casos espe­ciales que, según el artículo 447 del mismo texto legal, carecen de dicha eficacia. Tal cri­terio se apoyó también en la «voluntas legislatoris» que se desprende de la Exposición de Motivos de la nueva ley procesal, ya que en el último párrafo de su apartado XII se dice que «la experiencia de ineficacia, inseguridad jurídica y vicisitudes procesales excesivas aconseja, en cambio, no configurar como sumarios los procesos en que se aduzca, como fundamento de la pretensión de desahucio, una situación de precariedad: parece muy pre­ferible que el proceso se desenvuelva con apertura a plenas alegaciones y prueba y finali­ce con plena efectividad».

Comentario: La labor interpretativa de nuevas normas procesales que se desarrolló en esta sentencia desembocó en un cambio del sesgo seguido en esta materia bajo la vigen­cia de la anterior Ley de Enjuiciamiento Civil, con lo cual se posibilita que en el juicio de desahucio por precario se ventilen cuestiones anteriormente vetadas en el mismo.

  1. SENTENCIA DE LA SECCIÓN 5a DE LA AUDIENCIA PROVINCIAL, DE 22 DE NOVIEMBRE DE 2002. Ponente: Zaforteza Fortuny.

Resumen de los hechos: La Agencia Estatal de la Administración Tributaria, en vía de apremio seguida contra un determinado deudor, embargó un puesto de amarre sito en un club náutico, pero otro sujeto interpuso tercería de dominio, aduciendo que a él y no al deudor le correspondían los derechos sobre aquel amarre. Entre otras cuestiones, se plan­teó en el pleito si la tercería de dominio es un cauce apto para ese caso, dado que el titu­lar de un amarre no ostenta la propiedad sobre el mismo.

Fundamentación jurídica: La Sala razonó que el puerto deportivo en el que se halla­ba ubicado el puesto de amarre estaba construido en la zona marítimo-terrestre, que es un bien de dominio público estatal por mor de lo regulado en el artículo 132.2 de la Constitución y en el artículo 339.1° del Código Civil, por lo cual es evidente que, en puri­dad, no cabe la transmisión y adquisición por los particulares del derecho de propiedad sobre esos bienes, ya que los mismos pertenecen al Estado y son inalienables, tal como determina el artículo 132.1 de la propia Constitución, de modo que los particulares que titularizan un puesto de amarre no ostentan un derecho el dominio sobre ese bien, sino tan sólo un derecho de uso derivado, en definitiva, de la concesión administrativa en cuya virtud el promotor del puerto deportivo lo construyó. Aun así, se consideró que no puede entenderse que en ese tipo de procedimiento la única causa de pedir sea un derecho de propiedad plena a favor del tercerista, sino que tal clase de tercería puede fundarse en derechos distintos del dominio, como cuando el tercerista es titular de un derecho «in re aliena» (usufructo, censo, prenda, servidumbre, etc.) o de un derecho de traspaso de un local de negocio, interpretación amplia que resulta imprescindible en orden a impedir una eventual indefensión para los titulares de aquellos derechos.

Comentario: En esta resolución se abordó, por haberse planteado en el curso de la litis, una cuestión teórica que no se había encarado explícitamente en otros procesos semejan­tes, en los que las partes habían dado por sentado que el titular de un puesto de amarre, aunque no fuera propiamente dueño de ese bien, podía instar una tercería de dominio cuando los derechos sobre el amarre se embargaban en procedimiento seguido contra otro sujeto.

  1. Contenciosa administrativa.

A. Tribunal Suprem.

1. INTERLOCUTÒRJA DE LA SALA ESPECIAL DE CONFLICTES DE COMPETÈNCIA NÚM. 33/2001, DE 17 DE DESEMBRE. Ponent: Álvarez-Cienfiiegos Sudrez. RESPONSA­BILITAT PATRIMONIAL DE L’ADMINISTRACIÓ. JURISDICCIÓ COMPETENT.

Resum dels fets: Interposada davant del Jutjat de Primera Instància de Barcelona, demanda de reclamació de responsabilitat patrimonial contra RENFE (entitat de dret públic dependent de l’Estat) I la seva asseguradora MAPFRE, el Jutjat civil va declarar la seva falta de jurisdicció per entendre aplicable l’art. 9.4 de la Llei orgànica del Poder Judicial -en la redacció introduïda per la Llei 6/1998, de 13 de juliol-. Remeses les actuacions al Jutjat Central del contenciós administratiu, aquest va declarar igualment la seva falta de juris­dicció, per entendre que eren competents els Jutjats civils.

Remeses les actuacions a la Sala de Conflictes del Tribunal Suprem, la dita Sala, després de proclamar la indubtable condició d’entitat de dret públic de RENFE, no obstant resol a favor de la competència del Jutjat de Primera Instància en la mesura en què la codeman­dada MAPFRE (subjecte privat) «no havia concorregut a la producció del dany».

Fonaments jurídics: «QUINTO. (…) Sin desconocer la polémica doctrinal que este singular y especialísimo supuesto ha originado, al no estar contemplada, de forma expresa, la presen­cia de las Compañías aseguradoras en el proceso contencioso-administrativo, dada su especial naturaleza, cuando se exige la responsabilidad patrimonial de una Administración Pública, lo razonable, mientras la Ley no recoja, como ha hecho con los sujetos concurrentes a la pro­ducción del daño, una llamada expresa al proceso contencioso, mantener, en este supuesto, la tradicional y ya clásica «vis attractiva» de la Jurisdicción Civil, reconocida en el artículo 9.2 de la Ley Orgánica del Poder Judicial, cuando establece: «Los Juzgados y Tribunales del orden civil conocerán, además de las materias que le sean propias, de todas aquellas que no estén atribuidas a otro orden jurisdiccional».

De lo contrario, se obligaría al perjudicado a entablar dos procesos distintos, ante dos jurisdicciones diferentes, la civil para la compañía aseguradora, y la contencioso-adminis- trativa para la Administración. Tal alternativa, al margen de los problemas de economía procesal, riesgo de resoluciones no del todo acordes en ambos órdenes jurisdiccionales, provocaría una merma de las garantías del ciudadano y, en último término, un debilita­miento de su derecho constitucional a la tutela judicial efectiva.

Por todo ello, procede declarar que la competencia para conocer de la reclamación pre­sentada por la Procuradora doña Carmen R. V, en nombre y representación de don Biel B. L., contra la Red Nacional de Ferrocarriles Españoles (RENFE) y contra MAPFRE Seguros Generales, Compañía de Seguros y Reaseguros, SA, corresponde a la jurisdicción civil.»

Comentari: La resolució reconeix que amb independència de la relació jurídica pública o privada en què s’ha ocasionat el dany pel qual es reclama, la demanda contra RENFE, com a entitat pública empresarial, determinaria que la jurisdicció competent sempre ho seria la contenciosa administrativa, com també ho seria si la demanda es dirigís conjunta­ment contra un altre subjecte privat causant del dany per quant així el disposa el paràgraf segon de l’art. 9.4 de la LOPJ, al precisar que la jurisdicció contenciosa coneixerà així mateix de «las pretensiones que se deduzcan en relación con la responsabilidad patrimo­nial de las Administraciones Públicas y del personal a su servicio, cualquiera que sea la naturaleza de la actividad o el tipo de la relación de que se derive. Si a la producción del daño hubiera concurrido sujetos privados, el demandante deducirá también frente a ellos su pretensión ante este orden jurisdiccional».

No obstant això, en la mesura que la demanda es dirigeix també contra l’asseguradora de l’entltat pública, la ¡nterlocutória comentada indica que aquesta asseguradora privada no participa de la condició de «causant del dany», per la qual cosa ja no es compleix la previsió de l’art. 9.4 que determinava el coneixement de la jurisdicció contenciosa admi­nistrativa I per això s’ha d’aplicar el criteri de la «vis attractiva» de la jurisdicció civil.

La indicada interpretació, que no pot negar-se que s’ajusta a la literalitat de la Llei, com­porta dinamitar «de facto» la tendència del legislador a la unitat jurisdiccional en matèria de responsabilitat patrimonial quan participa una Administració Pública.

El risc cert de tornar de nou a la dispersió de jurisdiccions competents per al coneixe­ment de les reclamacions de responsabilitat patrimonial en què intervé una Administració, deriva de la pràctica de dites administracions que de cada vegada més acudeixen a l’asse- gurament privat.

Aquest mecanisme està pràcticament generalitzat a l’Administració local, organismes autònoms, entitats públiques empresarials i la resta d’entitats de dret públic. Més restrin­git es presenta en les Administracions generals de l’Estat I de les CCAA.

La doctrina de la ¡nterlocutória comentada comporta un dret d’opció processal per al perjudicat en el cas que l’Administració responsable disposi d’assegurança que doni cober­tura al dany.

Si es decideix interposar demanda per la via civil, haurà de demandar-se conjuntament a l’Administració I a la seva asseguradora, gaudint de l’avantatge que l’acció directa con­tra l’asseguradora (art. 76 de la Llei del Contracte d’Assegurança) comportarà l’aplicació de l’art. 20 de la mateixa Llei quant als interessos per demora de l’asseguradora.

Si s’acudeix a la via contenciosa administrativa, haurà d’lnterposar-se recurs contenciós administratiu exclusivament contra l’Administració sense incloure a l’asseguradora en la petició de condemna de la demanda.

Res impedeix que l’Administració citi l’asseguradora com a Interessada i Intervingui aquesta com codemandada, però en cap cas podrà ser condemnada. La no aplicació del criteri del venciment objectiu en matèria de costes processals, haurà de ser valorada com a avantatge o desavantatge d’aquesta opció.

La doctrina que imposa aquesta ¡nterlocutória de la Sala de Conflictes del TS condueix a una solució no satisfactòria en quedar a l’arbitri del perjudicat l’elecció de la jurisdicció competent i provoca la ruptura de la tendència legislativa de reconduir aquestes reclama­cions a la jurisdicció contenciosa administrativa.

Només una reforma de l’art. 9.4 LOPJ amb expressa inclusió de les asseguradores com a entitats susceptibles de ser condemnades per la Jurisdicció contenciosa administrativa, podrà resoldre la qüestió analitzada.

B. Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears

1. SENTÈNCIA NÚM. 145, DE 8 DE FEBRER DE 2002. Ponent: Fiol Gomila. ADMI­NISTRACIÓ LOCAL. COMPETÈNCIA MUNICIPAL DE FIXACIÓ D’HORARIS D’OBERTURA DESTABLIMENTS.

Resum dels fets: Es recorre una Ordenança Municipal per a la protecció del medi ambient i contra la contaminació per sorolls i vibracions. S’impugna que la norma munici­pal pugui establir límits horaris d’espectacles públics i activitats recreatives.

Fonaments jurídics: «TERCER. A la nostra llunyana sentència 321 de 17 de juny de 1997 dictada a les actuacions 1076 de 1995, on la revisió jurisdiccional ho era, precisament, de /‘Ordenança municipal per a la protecció del medi ambient contra la contaminació per renous i vibracions, aprovada per acord plenari de 19 de juliol de 1995, diguérem, en tesi que cal reproduir, que la clàusula d’autonomia municipal – article 137 de la Constitució- implica el reconeixement del poder normatiu del muni­cipi. A la vegada, la Carta Europea d’Autonomia Local de 15 d’octubre de 1985 reco­neixia, també, el dret i la capacitat efectiva de les entitats locals per a l’ordenació nor­mativa en el marc de la Llei, baix la seva responsabilitat i en benefici dels seus habi­tants -art.3.1 – (…)».

» CINQUÈ. La limitació dels horaris no suposa cap limitació dels drets adquirits. La possi­bilitat de llibertat absoluta d’horaris no és una patent de corsa. Els interessos generals dels ciutadans estan per sobre els particulars dels comerciants afectats. El desenvolupament d’una activitat ininterrompuda, sense cap mena de control d’horari, és susceptible de pro­duir renous amb les conseqüents molèsties.»

Comentari: Amb citació de la sentència de la mateixa Sala núm. 321 de 17 de juny de 1997, es recorda que si bé és cert que la fixació de l’horari d’obertura i tancament d’esta­bliments comercials constitueix matèria reservada a la Llei; no obstant quant a bars, cafe­teries i altres establiments d’oci anàlegs, prevalen les mesures de policia damunt les de foment del lliure comerç. Ja en el particular de la nostra comunitat autònoma, la com- petènda municipal a aquests efectes apareix reconeguda per l’art. 19 de la Llei autonò­mica 9/1997, de 22 de desembre.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 254, DE 8 DE MARÇ DE 2002. Ponent: Delfont Maza. RES­PONSABILITAT PATRIMONIAL DE L ADMINISTRACIÓ PER ACTES QUE CAUSEN DANY AL MEDI AMBIENT. LEGITIMACIÓ ACTIVA.

Resum dels fets: El propietari d’uns terrenys afectats per l’abocament d’aigües proce­dents de la depuradora municipal va reclamar davant l’Ajuntament pels danys causats als aqüífers I pous existents en la seva finca.

L’Ajuntament, entre altres motius d’oposició, va invocar que al particular II havien caducat els permisos administratius d’explotació dels sondejos, per la qual cosa no podia reclamar per danys causats a unes aigües subterrànies de les quals no ostentava drets autoritzats.

En definitiva, se II negava legitimació activa per no existir drets afectats. La sentència comentada estima la demanda I reconeix el dret del recurrent a què l’Ajuntament aturi immediatament la realització d’abocaments amb nivell de depuració Insuficient.

Fonaments jurídics: «SEGUNDO. La legitimación de cualquier vecino para denunciar daños ambientales derivados del servicio público municipal de vertido de aguas residuales fue reconocida por el Tribunal Supremo en la sentencia de 25 de abril de 1989.

Ese reconocimiento se asienta no en la calidad de vecino sino en tanto que titular del dere­cho al medio ambiente adecuado reconocido en la Constitución -articulo 45 de la Constitución, en relación con el artículo 106 de la misma y con el artículo 139 de la Ley 30/92-

Con todo, aun cuando no se reconociese que el derecho al medio ambiente adecuado fuera un derecho subjetivo, esto es, aunque no cualquier persona pudiese reclamar a la Administración una indemnización por los daños causados al medio ambiente, no hay duda en el caso de que la finca del Sr. Vidal ha podido ser dañada por la actuación del Ayuntamiento ya que los vertidos han contaminado los acuíferos y por consiguiente, queda claro tanto que existe un autentico derecho lesionado como a quien se tiene que indemnizar para reparar el daño causado.(…)».

«SEXTO. Los sacrificios que afectan a todos los ciudadanos en general no quedan inclui­dos en el concepto de lesión resarcible.

En efecto, la Ley exige la individualización del daño, esto es, que la lesión se produzca en los bienes o derechos de un individuo -articulo 139.2. de la Ley 30/92-,

Ahora bien, en materia de daños ambientales, el requisito de la individualización ha de flexibilizarse en tanto que aspectos tales como los daños morales o el derecho a disfrutar de la naturaleza o de la ciudad cabe que se considere que constituyen un derecho públi­co subjetivo cuya reparación exige una indemnización.(…)».

Comentari: Dos arguments mereixen especial atenció: 1 r) que quan es tracta de danys ambientals, qualsevol està legitimat per a reclamar per quant «tots» -com Indica l’art. 45 de

la CE- tenen el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de la per­sona, establint-se, a més, el deure dels poders públics de protegir, defensar i restaurar el medi ambient, per la qual cosa qualsevol veí gaudeix de legitimació per a exigir el compliment de tal deure; 2n) que si bé és cert que els sacrificis no individualitzats i que afecten a tots els ciu­tadans en general no són susceptibles de rescabalament (art. 139.2 de la Llei 30/1992, de 26 de desembre), no és menys cert que en matèria de danys ambientals, el requisit de la indi­vidualització pot flexibilitzar-se en atenció a la relació directa entre el ciutadà i el dret a gau­dir al medi ambient, que és dret per reconeixement constitucional.

3. SENTÈNCIA NÚM. 813, DE 4 D’OCTUBRE DE 2002. Ponent: Algora Hernando. URBANISME. PLANEJAMENT. SÒL PÚBLICI SUBSÒL PRIVAT.

Resum dels fets: S’Impugna acord municipal que modifica un Pla Especial de Reforma Interior. Per mitjà del Pla modificat s’estableix que «el subsòl dels espais lliures públics podrà destinar-se a ús d’aparcaments de vehicles. El seu règim jurídic, junt amb la resta del subsòl de la unitat es regirà pel dret privat». La part recurrent s’oposa que pugi aplicar-se règim jurídic privat -amb possibilitat de venda d’aparcaments- a subsòl d’un sòl públic. Es desestima la demanda.

Fonaments jurídics: «TERCERO: (…) El articulo 350 del Código Civil, “el propietario de un terreno es dueño de su superfície y de lo que está debajo de ella y puede hacer en él las obras, plantaciones y excavaciones que le convengan, salvas las servidumbres, y con sujeción a lo dispuesto en las leyes sobre Minas y Aguas y en los reglamentos de policia», en una interpretación actual, tiene que tener presente necesariamente, como un elemen­to más del propio precepto, el ordenamiento jurídico en vigor, en cuanto al bloque nor­mativo llamado expresamente por aquél a integrar el sistema que quiso establecer. No puede olvidarse que la referencia «reglamentos de policía» contiene la llamada «policía urbana», que es la que precede al derecho urbanístico y ordenación del territorio.

La potestad de planeamiento es sustancialmente discrecional, lo que permite su libre despliegue en los términos que considere más convenientes u oportunos la autoridad competente, que sólo viene obligada a justificar su decisión en términos objetivos a fin de no incurrir en la arbitrariedad que la Constitución prohíbe. Si estos desarrollos urbanísticos en el subsuelo están debidamente justificados en la Memoria -como aquí ocurre y así se ha indicado anteriormente- no cabe tachar de ilegal la modificación cuestionada, máxime si ella tiene su base en el propio PEPRI y en el Plan General (…)».

Comentari: Tradicionalment s’ha vingut entenent que si el sòl és de domini públic, el mateix règim jurídic ha d’aplicar-se al subsòl. No obstant això, la sentència comen­tada admet que el planejament urbanístic -versió moderna dels «reglaments de poli­cia» de l’art. 350 CC- pot establir l’ordenació del subsòl de forma distinta al sòl que es troba sobre el mateix, sempre que aquesta divergència de règims jurídics no pro- voqui interferències entre ús del sòl i del subsòl. Si el planejament urbanístic pot esta­blir els distints usos, aprofitaments i destins dels diversos terrenys situats en el mateix nivell, res impedeix que s’estableixin les mateixes distincions entre terrenys que es troben a distint nivell (sòl i subsòl).

  1. SENTÈNCIA NÚM. 840, DE 18 D’OCTUBRE DE 2002. Ponent: Sodas Fuster. EXPROPIACIÓ FORÇOSA. OCUPACIÓ EN VIA DE FET.

Resum dels fets: L’expropiat recorre contra l’acord del Jurat Provincial d’Expropiació que fixa preu just per l’expropiació de béns i drets per a l’execució d’autopista. Al marge de discutir-se el preu just de les diferents partides, s’invoca que s’ha operat una «expropiació en via de fet» per causa de la nul·litat del projecte de construcció de l’au­topista. La nul·litat derivaria del fet que es va executar l’autopista sense prèviament estar aprovat el Pla Director Sectorial de Carreteres, violant-se l’art. 19.1 de la Llei 5/1990, de 24 de maig, de Carreteres de la CAIB. L’Administració demandada oposa que contra acord del Jurat que fixa preu just, no pot discutir-se la legalitat del proce­diment expropiatori, sinó només discrepant valoració. La sentència estima la demanda apreciant expropiació «en via de fet».

Fonaments jurídics: «TERCERO. NULIDAD DEL PROCEDIMIENTO EXPROPIATORIO. Admitido que puede discutirse la legalidad del procedimiento expropiatorio, debe recor­darse que dicha petición no se formula en base a defectos intrínsecos al procedimiento, como por ejemplo la omisión de alguna fase del mismo causante de indefensión. La peti­ción de nulidad lo es partiendo de la premisa de que lo es el Proyecto de Construcción de la Autopista por inexistencia del previo Plan Director Sectorial de Carreteras que le ampa­re. Se invocan las sentencias de esta Sala N° 244 y 246, de 28.04.1998, que declaran la nulidad de otro Proyecto por el mismo motivo

En las referidas sentencias se declaraba nulo -v no simplemente anulable- un Proyecto de Construcción de una nueva carretera en esta Comunidad Autónoma. El motivo era simple: el art. 19.1° de la Ley autonómica 511990, de 24 de mayo, de Carreteras previene que «Únicamente podrán construirse nuevas carreteras, duplicaciones de calzada o varian­tes de travesías, de las redes primaria o secundaria, cuando éstas hayan sido previstas en el Plan Director Sectorial de Carreteras». Este Plan Director es instrumento previsto y regu­lado en la Ley autonómica 8/1987, de 1 de abril, de Ordenación Territorial de las Islas Baleares. En los supuestos examinados en las sentencias N° 244 y 246 de 28.04.1998, se declaraba la nulidad del Proyecto de construcción de una carretera aprobado el 14.10.1994 -con posterioridad a la entrada en vigor de la Ley 5/1990-, pero sin estar pre­visto en Plan Director de Carreteras que no entró en vigor hasta el 22.10.1998.(…).

Por lo anterior, se aprecia con claridad y sin necesidad de un esfuerzo que sobrepa­se el ámbito de los datos que se disponen en este recurso jurisdiccional contra el acuer­do de Justiprecio, la nulidad del Proyecto de Construcción que sirve de base a la decla­ración de necesidad de urgente ocupación que a su vez sirve de base al procedimien­to expropiatorio.

La duda radica en examinar si en este recurso contra acuerdo del Jurado Provincial de Expropiación puede apreciarse la nulidad del procedimiento expropiatorio por nulidad del Proyecto de Construcción.

En este punto debe precisarse:

Io) Son características de la nulidad de los actos administrativos el que no pueden ser objeto de convalidación (por tanto es irrelevante si el posterior Plan Director de 1998 contempla la carretera), que no están sujetos a plazo de impugnación y que puede ser apreciada por el órgano jurisdiccional.

2°) Con respecto a la transmisibilidad de la nulidad del Proyecto de Construcción de la Autopista a su procedimiento expropiatorio, el art. 64, Io de la Ley 30/1990 prevé la intransmisibilidad de la nulidad de un acto los sucesivos que sean independien­tes del primero, lo que a «sensu contrario» implica la transmisibilidad a los depen­dientes. La aplicación del principio utile per inutile non vitiatur supone la conser­vación de actos posteriores si se hubiesen mantenido igual de no haberse realiza­do la infracción origen de la nulidad. Para el caso que nos ocupa ocurre que la nuli­dad del Proyecto de Construcción arrastra la nulidad de la declaración de urgente necesidad de la expropiación inherente a dicha obra. Si no podía aprobarse y eje­cutarse la obra -por falta del previo P.D. Sectorial-, no podía declararse la necesi­dad de ocupación para una carretera que no se podía ejecutar. Si la Ley – en este caso la Ley 5/1990- concedía al Plan Director la función de delimitar las previsiones de construcción de nuevas carreteras, no podía prescindirse del mismo en la deci­sión de si era necesaria la expropiación.

3o) El art. 33 de la Constitución reconoce el derecho a no ser privado de los bie­nes sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización «y de conformidad con lo dispuesto por las Leyes». Con ello se quiere incidir que estamos tratando un supuesto de priva­ción de bienes y derechos para lo cual el rigor en el procedimiento estableci­do, no es gratuita.

La Jurisprudencia del T.S. avala tanto la posibilidad de impugnar la validez del procedi­miento expropiatorio a través de la impugnación del acuerdo de justiprecio (sentencias apuntadas en el Fundamento Jurídico anterior), como la posibilidad de que la nulidad del Proyecto y declaración de utilidad pública y necesidad de ocupación del bien expropiado arrastre la nulidad de pleno derecho del expediente expropiatorio.

Así lo apreció en 5TS de 06.06.1992, 11.11.1993, 18.04.1995, 11.03.1996, entre otras. (…).

Las consecuencias de la nulidad del procedimiento expropiatorio es la de que nos encon­tramos con una situación equiparable a la «vía de hecho», lo que en principio determina­ría la restitución de los terrenos expropiados. No obstante, ejecutada la obra y constatada la imposibilidad de la restitución «in natura», lo procedente es que en lugar de reiniciar otro procedimiento para constatar dicha situación y condenar al pago de indemnización, se fije aquí ya conforme a los criterios jurisprudenciales en el sentido de que dicha indem­nización comprenda, además del pago del valor de los terrenos indebidamente expropia­dos, el pago de un 25 % más en concepto de indemnización.»

Comentari: La singularitat d’allò que s’ha resolt per la sentència es troba en el fet que enfront d’un acord del Jurat d’Expropiació el qual té per restringit objecte la fixa­ció del preu just, es discuteix la legalitat del procediment expropiatori, i no tant per defectes intrínsecs del procediment de preu just, sinó per la invalidesa -no declarada judicialment- del projecte de construcció de l’autopista en incomplir-se alió que s’ha ordenat per l’art. 19.1 de la Llei 5/1990, de 24 de maig, de Carreteres de la CAIB. Les conseqüències de l’apreciació d’una il·legal expropiació u «ocupació per via de fet», són la de restitució dels béns i drets expropiats, que quan no és possible -per haver exe­cutat ja la carretera-, procedeix indemnitzar pel valor de tais béns, incrementat en un 25 %. Aquest percentatge d’increment no ve fixat legalment i és l’aplicat per la Jurisprudència del T.S., com també podria haver establert un altre superior o inferior.

  1. Laboral.

A. Sala IV [Social] del Tribunal Suprem.

1. SENTÈNCIA DE 27 DE MAIG DE 2002, DICTADA EN EL RECURS DE CASSA­CIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE DOCTRINA NÚM. 2591/2001. Ponent: Martín Correa. EXTINCIÓ DE LA RELACIÓ LABORAL INDEFINIDA AL SERVEI D’UNA ADMI­NISTRACIÓ PÚBLICA, DEGUDA A OCUPACIÓ DE LA VACANT QUE LI CORRESPONIA: CAL CONSIDERAR-LA COM UN SUPÒSIT DE CAUSA EXTINTIVA LÍCITAMENT ESTA­BLERTA AL CONTRACTE, NO INDEMNITZABLE.

Resum dels fets: Una sentència anterior del TSJ de Castilla-La Mancha, dictada a l’any 1997, havia declarat que l’actor C.F.B. era mereixedor de la qualificació de treballador indefinit-no fix, oficial-1a mecànic, al servei de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha. La tipologia de la vinculació laboral, en qualitat de indefinit-no fixo ocupant una plaça no creada formalment, és en realitat d’origen jurisprudencial, no legal, i a manca de previsió legal no se sabia prou bé què passaria quan la plaça fos convocada formal­ment i ocupada en propietat per persona distinta. Això és el que va succeir en el cas exa­minat : convocat el corresponent procés selectiu la plaça d’oficial-1a mecànic fou adjudi­cada a un dels aspirants aprovats. Immediatament, la Junta de Comunidades de Castilla- La Mancha notificà a C.F.B. el seu cessament per adjudicació del lloc de treball en oferta pública d’ocupació. Contra la decisió de la Junta es va interposar demanda per acomia­dament nul, que no prosperà a la instància, però que fou estimada en el corresponent recurs de suplicado. Contra la sentència de suplicació interposa recurs de cassació per a la unificació de la doctrina l’advocat de l’Administració Pública, que resol el Tribunal Suprem, reunit en Sala General.

Fonamentació jurídica: » PRIMERO: La cuestión litigiosa consiste en determinar cual es la fórmula legal para extinguir el contrato de trabajo temporalmente indefinido (así califi­cado por Sentencia firme) mantenido con una Administración Pública, cuando la plaza desempeñada por el caso ha sido cubierta, en proceso selectivo ordinario convocado por la Administración empleadora…

CUARTO:… La figura del contrato de trabajo temporalmente indefinido, mediante la cual esta Sala ha acomodado los mencionados principios constitucionales con el manteni­miento y defensa de los justos limites y requisitos de la contratación temporal, viene deli­neada por nuestra Sentencia de 20 de enero de 1998, dictada en Sala General, en la que se aplica dicha figura de contrato de trabajo, al tiempo que niega la condición de fijos a trabajadores al servicio de una Administración Pública. De esta Sentencia asume la Sala de Suplicación en la Sentencia ahora recurrida, la más esencial de sus conclusiones de futu­ro, que aparece formulada en los siguientes términos literales: “El carácter indefinido del contrato implica desde una perspectiva temporal que éste no está sometido, directa o indi­rectamente a un término. Pero esto no supone que el trabajador consolida, sin superar los procedimientos de selección, una condición de fijeza en plantilla que no seria compatible con las normas legales sobre selección de personal fijo en las Administraciones Públicas. En virtud de estas normas el organismo afectado no puede atribuir la pretendida fijeza en plantilla con una adscripción definitiva del puesto de trabajo, sino que, por el contrario, está obligado a adoptar las medidas necesarias para la provisión regular del mismo y pro­ducida esa provisión en la forma legalmente procedente, existirá una causa licita para extinguir el contrato». Justamente ésta es la afirmación más relevante que se contiene en el razonamiento transcrito, y es que la ocupación, definitiva y mediante un procedimiento reglamentario de selección, de la plaza desempeñada en virtud del contrato temporal­mente indefinido hace surgir una causa de extinción del contrato. Esta causa tiene que subsumirse en las enunciadas genéricamente por el apartado b) del citado núm. 1 del art. 49 del Estatuto de los Trabajadores, y ello porque desde que una sentencia judicial firme aplica a un contrato de trabajo la doctrina de esta Sala contenida en la mencionada Sentencia de 20 de Febrero de 1998, está cumpliendo lo previsto en el art. 9 del Estatuto de los Trabajadores, a saber declara la nulidad parcial del contrato aparentemente tempo­ral y en concreto y por contraria al art. 15 del Estatuto de los Trabajadores -al que está sujeta también la Administración Pública- se pronuncia la ineficacia legal de la cláusula de temporalidad no acomodada a dicho precepto; y sustituye dicha cláusula por otra causa de extinción del contrato, expresamente establecida en nuestra meritada Sentencia, a saber la ocupación de la plaza por procedimiento reglamentario…».

Comentari: La llarga citació de la sentència era necessària per tal de presentar amb tota la seva complexitat la naturalesa del debat, que no és altra que l’etern conflicte entre les normes laborals i les administratives, dramàticament palesat quan una Administració Pública ha procedit a la contractació de treballadors temporals de tota mena (millor dirí­em: a precari) amb infracció de les pautes autoritzants de la precarietat, que sempre han constituït excepcions al principi general de la fixesa en l’ocupació. Aquesta infracció recon­dueix el contracte a una duració indefinida i permanent segons la legislació laboral (art. 15.3 ET). Però una tal fixesa significaria una adscripció definitiva a un lloc de treball públic sense acreditar les exigències constitucionals proclamades en els principis de mèrit, capa­citat, igualtat i publicitat, per tant contrària a la legislació administrativa. Per a resoldre aquest conflicte, el Tribunal Suprem ha dibuixat, en la nostra història recent, una llarga ziga-zaga que sorprèn contínuament als especialistes. En un primer moment, aplica sense matisos les normes administratives tot impedint que l’art. 15.3 ET produeixi efectes en el sector públic. En una segona fase, les sentències de l’Alt Tribunal diferencien entre meres irregularitats, que no donarien peu a l’aplicació de l’article 15.3 ET, i les irregularitats espe­cialment qualificades, que convertirien el contracte temporal en fixo. En una tercera seqüència, aplica sense matisos l’article 15.3 en el sector públic, fent taula rasa de l’impe­diment significat pels principis constitucionals de mèrit, capacitat etc. En una quarta fase, modula les diferències presents en el cas que s’hagi superat o no alguna fórmula de selec­ció. Finalment, en una quinta etapa -que ara vivim- «s’inventa» literalment la figura del treballador indefinit-no fix al servei de les Administracions Públiques, que ningú no sabia quin significat real tindria quan la plaça sortís a concurs ordinari i fos assignada a un aspi­rant regular.

La Sentència transcrita resol aquesta qüestió i declara que ens trobem davant una causa d’extinció lícita, sense indemnització, subsumible en el capítol de les consignades vàlida­ment en el contracte (art. 49.2 ET).

La solució adoptada no convenç en absolut a la majoria de la doctrina laboralista. Com assenyalen tant el vot dissident de tres Magistrats com els comentaristes, es recau en un doble absurd: a) un suposat benefici al treballador indefinit es converteix en una vertadera trampa, donat el cas que més li convindria al treballador continuar en molts casos com a treballador per obra o servei determinat, que al menys contreu l’obligació d’abonar una indemnització per l’extinció contractual; b) en el terreny dogmàtic es fa passar sense fonament científic un cas d’extinció motivada per un imperatiu legal per un supòsit d’extinció previst al contracte, quan la presumpta previsió contractual ni es pot donar ni es dóna.

2. SENTÈNCIA D’11 DE DESEMBRE DE 2001, DICTADA EN EL RECURS DE CASSACIÓ PER A LA UNIFICACIÓ DE DOCTRINA NÚM. 494/2001. Ponent: Va lera de la Escalera. EXECUCIÓ DE SENTÈNCIA D’ACOMIADAMENT. CONNEXIÓ DE LA SENTÈNCIA AMB EL LLANÇAMENT DE L’HABITATGE GAUDIT PEL TREBA­LLADOR SEGONS LES PREVISIONS DEL CONTRACTE DE TREBALL: NO PROCEDEIX EL LLANÇAMENT

Resum dels fets: La Caixa R.T., en escrit presentat davant el Jutjat Social, ve a dema­nar que el treballador J.D.G. sigui apercebut de llançament per a desallotjar l’habitat­ge que ocupava en virtut de la vinculació laboral, en base a la pèrdua del títol d’ocu­pació de la finca pel fet que la relació laboral ha quedat extingida en virtut de l’aco­miadament improcedent seguit d’opció exercitada per part de la patronal en el sentit de triar l’abonament de la indemnització i la conseqüent desvinculació del contracte de treball que fonamentava l’ocupació de l’habitatge. En el procés d’acomiadament el fet de l’ocupació de l’habitatge no fou objecte d’al·legació específica per part de la patro­nal i per tal d’això la particularitat descrita no figura al veredicte. El Jutjat Social acce­dí a la pretensió formulada per l’empresari en vies d’execució de sentència a l’empara de la fórmula prevista a l’article 283 de la Llei de Procediment Laboral. En reposició, el Jutjat confirma el seu criteri. S’interposa recurs de suplicació davant la Sala del Social del TSJ Canarias, que confirma la resolució objecte de recurs. Contra la sentència de suplicació s’Interposa pel treballador recurs de cassació per a la unificació de la doctri­na.

Fonamentació jurídica: «SEGUNDO. 2. El citado art. 238 LPL se limita a establecer, en su número 1, que «cuando recaiga resolución firme en que se declara la extinción del con­trato de trabajo, si el trabajador ocupare vivienda por razón del mismo deberá abando­narla en el plazo de un mes. El órgano judicial, si existe motivo fundado, podrá prorrogar dicho plazo por dos meses más»; y, añade en el núm. 2, «una vez transcurridos los plazos del número anterior, el empresario podrá solicitar del Juzgado la ejecución mediante el oportuno lanzamiento, que se practicará seguidamente observando las normas previstas en la LEC».

A tenor de dicho precepto, es claro que la resolución firme de extinción del contrato de trabajo constituye título de ejecución para el lanzamiento en el supuesto de disfrute de la vivienda por el trabajador. Mas ello exige, en todo caso y como se desprende del propio precepto, que, además de la ocupación, el disfrute de la vivienda esté vinculado causal­mente con el trabajo, siendo preciso, en consecuencia, que, tanto el hecho de la ocupa­ción como que su fundamento radica en el contrato laboral, se haya alegado en el proce­so por despido, y constatado, en la mencionada resolución judicial firme, la concurrencia de dichos requisitos, en cuyo caso puede Instarse, con base procesal en el art. 283, la eje­cución dentro del cauce del proceso por despido, siguiendo, a estos efectos, los trámites previstos en la LEC.

Por el contrario, si en dicho proceso no se ha alegado la ocupación de la vivienda por razón del contrato de trabajo y la sentencia no contiene, por ello, antecedente alguno al respecto, ni, por no haber sido planteada, ha podido examinar y decidir sobre la concu­rrencia de las circunstancias referidas y sentar la correspondiente conclusión sobre la causa justificativa del disfrute de aquélla, el desalojo de la vivienda sólo podrá obtenerse, en su caso, instándolo, con base en la resolución que declaró extinguida la relación laboral, en un nuevo proceso en el que, previa audiencia de las partes y aportación, si fuere preciso, de cuantos medios de prueba puedan asistirles, se examine y resuelva sobre su ocupación y si el título que habilita el disfrute es el contrato de trabajo, siendo competente, para el conocimiento y decisión sobre esta materia, la jurisdicción del orden social».

Comentari: L’Interès de la sentència recau en el fet que mai el Tribunal Suprem no s’havla ocupat de Pespinós problema que planteja l’article 283 de la Llei de Procediment Laboral, molt més complex del que sembla a primera vista. El desallotjament de l’habi- tatge obtingut per raó del contracte de treball està configurat pel text legal com una modalitat «sui generis» d’execució de la sentència d’acomiadament. Així, la sentència instada pel treballador acomiadat -per tant, el demandant- passa a ser concebuda con­tradictòriament com un títol executiu utilitzable pel demandat en benefici del llançament que podrà Instar. Aquesta construcció legal constitueix una autèntica ficció carregada de problemes, fins al punt que destacats autors -RODRIGUEZ SANTOS, ÁVILA ROMERO i CEBRIAN BADÍA- havien sostingut la inviabilitat de tal títol executiu per la senzilla raó que el procediment d’acomiadament sempre és instat pel treballador, en el qual l’empresari no pot reconvenir sobre aquesta matèria per la prohibició d’acumulació d’accions de l’ar­ticle 16 LPL, cosa que els conduïa a sostenir que seria imprescindible un nou procediment declaratiu posterior a l’acomiadament per tal d’obtenir el veredicte habilitant del llança­ment. Encara que el Tribunal Suprem acull la pretensió del treballador ho fa sobre la base que la pura existència d’un habitatge per raó del contracte de treball no figura a la sentència, de manera que no autoritza en el cas examinat l’operativitat immediata de l’ar­ticle 283 LPL ni tampoc la mediata d’una demanda incidental d’execució (art. 236), que no seria predicable d’un element específic ni plantejat ni resolt en el procés. Admetent que el llançament serà possible i efectiu sempre que figuri al·legada i provada per l’em­presari l’existència de l’habitatge per raó del contracte de treball, que així podrà accedir al contingut de la sentència (s’entén que no a la seva secció dispositiva, per incongruent amb la pretensió), el Tribunal Suprem resol una important dificultat processal i una polè­mica doctrinal força interessant.

B. Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Balears.

1. SENTÈNCIA NÚM. 260, DE 14 DE MAIG DE 2002, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 165/2002. Ponent: Muñoz Jiménez. ACOMIA­DAMENT DEL PERSONAL PER EXTINCIÓ DE LA CONCESSIÓ ADMINISTRATIVA, SEGUIDA D’UNA CONCESSIÓ POSTERIOR: RESPONSABILITAT EXCLUSIVA DEL PRI­MER ADJUDICATARI.

Resum dels fets: Un conegut restaurant de Palma era explotat per una societat en vir­tut de la concessió de gestió i explotació atorgada per concurs obert per part del Parlament de les Illes Balears. El concurs, promogut l’any 1984, fou prorrogat fins al dia 30 de juny de 2001. Arribat aquest dia, l’empresa explotadora procedí a l’extinció dels contractes de tota la plantilla, adduint que la responsabilitat dels contractes laborals quedava a expen­ses de la nova adjudicatària de l’explotació, una altra societat mercantil que, en virtut de la nova adjudicació, passava a ser la responsable de l’explotació a comptar del dia 1 de juliol, prèvia l’execució de determinades obres menors d’adequació de les instal·lacions. El segon adjudicatari va rebre el negoci amb totes les seves instal·lacions d’electricitat, aigua i evacuadors, gas, telèfon, cambres frigorífiques, fred industrial, aparells de cuina i fogons, extractors, prestatges de magatzem, mobiliari administratiu, barra de bar, llànties i fluo­rescents, botellers, neveres, prestatgeries de fusta, elements decoratius, serveis sanitaris, tancaments i pavimentació. No va rebre, en canvi (el segon adjudicatari) ni el mobiliari, ni la vaixella I coberterla, ni els llenços de taula I material complementari. El primer I el segon adjudicatari van negociar pel seu compte la transmissió de les existències de vins i licors, per import de 535.000 ptes. Formulada demanda per acomiadament per part dels treba­lladors, el Jutjat d’instància decidí imputar la responsabilitat de l’extinció, Improcedent sense cap discussió, a la segona empresa adjudicatària. Formulat recurs de suplicació per part de la condemnada, resulta estimat per la sentència de suplicado, que carrega la res­ponsabilitat de l’acomiadament a la primera adjudicatària i absol la segona de tota res­ponsabilitat.

Fonamentació jurídica: «PRIMERO: El nuevo texto que postula el motivo se acomoda a la realidad física en que se encontraban las dependencias del local el día 30 de junio de

2001, conforme la describe el acta notarial levantada en esa fecha y que consta En

nada sustancial difiere ese texto, sin embargo, de la relación de elementos existentes en el establecimiento que Indica la sentencia y de la que se desprende que, al entrar en la concesión, sólo se pusieron a disposición del nuevo adjudicatario las distintas dependen­cias del local con sus respectivas Instalaciones anexas. No otra cosa afirma el motivo, por lo que su acogida resulta innecesaria…

SEGUNDO : … No hay en el ámbito de la actividad económica que desenvuelven las sociedades codemandadas norma alguna de origen convencional que imponga la subro­gación de empresas en situaciones como la actual litigiosa. Tampoco la impone el pliego de condiciones rectoras de la concreta concesión administrativa que da lugar al presente litigio. Antes al contrario, el pliego presupone que entre los adjudicatarios sucesivos no acaece transferencia de empleados, pues que su cláusula vigésima, al enumerar los crite­rios con arreglo a los cuales habría de resolverse el concurso, enuncia como uno de ellos «l’equipament i plantilla de treballadors de què disposarà (el licltador) per a la dotació de l’activitat objecte del contracte». La solución de la controversia, así pues, pasa por com­probar si el nuevo concesionario se hizo cargo o no de la misma unidad productiva que había explotado el concesionario anterior.

La capital sentencia del Tribunal Supremo de 5 de abril de 1993 señala, en efecto, que, en los supuestos de cambio del adjudicatario de una concesión administrativa, el dato clave para responder afirmativamente a la duda de si el concesionario entrante está obli­gado a subrogarse en las obligaciones contraídas por el saliente con el personal que éste destinaba a ejecutar el servicio objeto de contrata en cumplimiento de lo que establece el art. 44 del ET estriba en el hecho de que la concesión lleve aparejada la entrega al segun­do adjudicatario de la ¡nfraestruuctura u organización empresarial básica para la explota­ción del servicio…/…

Se trata en esencia del mismo criterio distintivo que en la esfera de los arrendamientos civiles de cosas sirve de antiguo para diferenciar los arriendos de local de negocio y de industria, reduciendo la existencia de éste último a los supuestos en que el objeto con- tractual lo integran el local, como soporte material, y el negocio o empresa instalada y que se desarrolla en el mismo, con los elementos necesarios para su explotación, conforman­do un todo patrimonial autónomo susceptible de puesta en marcha inmediata (STSS, Sala 1a, 23 diciembre 1978….etc).

Pues bien, el citado requisito no se cumple en el caso litigioso con claridad. De acuerdo con el pliego de condiciones -cláusula cuarta, apartado a)-, el nuevo concesionario sólo recibió del Parlament, administración concebente, el local destinado a bar-restaurante con las instalaciones de que estaba dotado de manera fija, mas no el conjunto numerosísimo de mobiliario, enseres, maquinaria y demás útiles complementarios imprescindibles para el funcionamiento de un negocio de aquella clase…. Las fotografías del estado del estado de las dependencias tras la salida del concesionario anterior…, que muestran salones y habitaciones prácticamente desnudos, son expresivas y reveladoras…».

Comentari: La línia divisòria entre els elements patrimonials que integren el conjunt de l’explotació idoni per a la continuació d’un negoci, configurant la seva aptitud o no apti­tud per a definir la continuïtat o discontinuïtat del tracte laboral, és l’autèntic camp de batalla en el que es ventilen les importantíssimes conseqüències econòmiques -empresa­rials- de l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors. Quan, com aquí resulta, la presumpta transmissió es troba intercursa [pot ser interceptada] per l’operativitat jurídica de dues con­cessions administratives successives en el temps, els dubtes de l’empresari poden resultar extrems. La present sentència ensenya que els licitadors faran bé d’examinar amb tota cura quin és el condicionat dels plecs administratius i -sobre tot- quin és el contingut material dels dispositius de funcionament, maquinària i utillatge que es rep de l’anterior explota­dor. Les instal·lacions de llum, aigua, calefacció i serveis generals no defineixen per si mateixes la vigència d’una explotació industrial en condicions de ser continuada.

2. SENTÈNCIA NÚM. 352/02, DE 3 DE JULIOL DE 2002, DICTADA EN EL RECURS DE SUPLICACIÓ NÚM. 241/2002. Ponent: Suau Rosselló. MOBILITZACIÓ DE L’APORTACIÓ CONSTITUÏDA 4 FAVOR DELS EMPLEATS EN EL FONS DE PENSIONS DE LA CAIXA: ÉS PROCEDENT LA MOBILITZACIÓ. TERMINI DE PRESCRIPCIÓ: NO FA CURS MENTRE NO S’HA PRODUÏT LA CONTINGÈNCIA PROTEGIDA.

Resum dels fets: Arran de la capital i controvertida sentència dictada en data 31 de gener de 2001 per la Sala Quarta del Tribunal Suprem de Justícia, que resol a favor dels empleats de LA CAIXA el procediment de conflicte col·lectiu promogut per la pròpia ins­titució en contra dels seus empleats, en el que interessava un pronunciament de no mobi­lització de les aportacions constituïdes en el Fons de Pensions de l’entitat a favor dels seus empleats en el cas que el contracte de treball resulti extingit, fins i tot per acomiadament improcedent o culpa exclusiva de l’empleador, abans de la producció de les contingències protegides (invalidesa permanent, mort i jubilació); i decidit per tant en clau de conflicte col·lectiu que genèricament els ex-empleats són titulars del dret de mobilització de les aportacions, s’han desencadenat múltiples demandes individuals que reclamen l’aplicació personal de la tesi mantinguda pel Tribunal Suprem. Un dels obstacles que es podien pre­veure a l’eficàcia del dret genèricament reconegut radicava en el termini d’exercici de les accions individuals. El Jutjat d’instància desestima l’acció interposada per un dels antics empleats, tot argumentant que el termini de prescripció de l’acció reivindicativa seria d’un any conforme a la clàusula general de l’article 59.2 de l’Estatut dels Treballadors. Formulat recurs de suplicado, la Sala del Social declara que no ha començat el curs prescriptiu i -entrant en el fons material de la qüestió- declara el dret de l’actor a la mobilització de les aportacions.

Fonamentació jurídica: «SEGUNDO. …Entrando por ello en el estudio de la 1a preten­sión de la demanda debe resolverse en primer lugar si procede la estimación de la pres­cripción de la acción alegada por la demandada. Al respecto no cabe duda de la trascen­dencia que para su enjuiciamiento puede tener la sentencia del T.S. de 31 de enero de 2001,…., y que al revocar la de la Audiencia Nacional de 22 de junio de 1999, desestima la pretensión de la Caixa de que en los supuestos de extinción de la relación laboral entre la entidad demandante y los partícipes del Régimen de Previsión de Personal por causa dis­tinta de jubilación, muerte o invalidez permanente del trabajador, éste no tiene ningún derecho de rescate, transferencia o movilización del fondo constituido para la cobertura de tales contingencias…

…En cuanto a la movilización no parece pueda prescribir la acción, ya que no se trata de que el actor pueda o deba percibir en metálico la suma cuantificada a la reserva matemática, lo que constituiría un rescate, sino de que dicha suma pueda unirse a un fondo de pensiones propio que aquél deberá designar y por lo tanto no se trata, como

alega la impugnante del pago de ninguna cantidad a tanto alzado que se abone

como consecuencia de la jubilación, sino de una prestación de mejora voluntaria de la Seguridad Social, que se halla vigente y que culmina con la muerte, jubilación o inva­lidez del actor, circunstancias que no se han producido y por tanto no se ha Iniciado ningún plazo de prescripción. En todo caso, a mayor abundamiento, tratándose de una mejora voluntarla de la Seguridad Social, conforme reiterada doctrina jurisprudencial el plazo de prescripción conforme el art. 43 de la L.G.S.S. sería de cinco años, que tam­poco habría transcurrido…

TERCERO.- No obstante lo establecido en los fundamentos anteriores, tampoco cabría aceptar en principio que la acción ejercitada contenga una acción meramente declarativa y condena de futuro, ya que como afirma el propio juez de instancia al refe­rirse a la doctrina del Tribunal Constitucional, a la que debe añadise la acorde del Tribunal Supremo, caben las acciones declarativas en el proceso laboral cuando exista lesión actual del interés propio, o lo que es lo mismo cuando se tiene un interés con- creto, actual y efectivo en ejercitarlas.

En el caso de autos la actuación de la demandada, negando el derecho del actor a los derechos derivados del Régimen de Previsión de personal por su cese voluntario en la empre­sa, justifica ya el ejercicio de la acción y más aún cuando la propia demandada, en deman­da de conflicto colectivo obtiene de la Audiencia Nacional en 1.999 una sentencia estima- toria de su demanda y denegando el derecho de todos los trabajadores que se hallaban en situación similar del demandante, por lo que manteniéndose el derecho del actor a movili­zar su fondo, es obvio mantiene por iguales razones el derecho alternativo solicitado».

Comentari: Poc importa afegir a la nostra presentado dels fets i a la recensió dels fonaments transcrits. El demandat havia al·legat que l’acció era mero-declaratlva per­què es projectava sobre una situació de futur, en el seu cas judicable quan es produis o si es produïa alguna de les contingències protegides (jubilació, mort, invalidesa). Però la Sala li fa veure que l’acció té un contingut plenament actual des del punt i hora en què es demana també, com alternativa a una segona pretensió en torn dels drets que es tindrien en un futur lligat a la producció de contingència, el rescat o mobilització de les aportacions constituïdes. El rescat és improcedent, però no així la mobilització als efectes que “…dicha suma pueda unirse a un fondo de pensiones propio que aquél deberá designar…”

  1. Jutjats Socials de Balears.

1. SENTENCIA NÚM. 369, DICTADA EN LES ACTUACIONS 680/01 PEL TITU­LAR DEL JUTJAT SOCIAL NÚM. TRES DE PALMA. Ponent: Sancho Gimeno. MOBILITZACIÓ DE L’APORTACIÓ CONSTITUIDA A FAVOR DELS EMPLEATS EN EL FONS DE PENSIONS. BANCA: ÉS PROCEDENT.

Resum dels fets: El problema és el mateix que en el cas anterior, però traslladat a la Banca. El veredicte estima la pretensió del treballador acomiadat en el curs de l’any 1997.

Fonamentació jurídica: IV: «En cuanto al análisis sobre la cuestión de fondo y el con­secuente análisis de la inadecuación de procedimiento y caducidad de la acción del art. 67 LPL que al mismo afectan según la demandada, conviene recordar la clara y exhaustiva doctrina que hace la STS, antes citada, en Sala General, de 31 de enero de 2001 ….y que agota los temas a debatir…

La Sentencia sostiene que la extinción de la relación laboral, como ocurre en el presen­te caso, latentes compromisos por pensiones no externalizados, exige un destino de las dotaciones efectuadas en aras de garantizar los citados compromisos pues de otro modo se perjudicarían de forma notoria e injustificada los derechos en materia de previsión social complementarla de los trabajadores que extinguen su relación laboral por causas distintas de las previstas en las contingencias que en esta materia se regulen en cada caso….La sen-

tencia dice que razones de equidad llevan asimismo al reconocimiento de derechos de pre­visión social en las situaciones de cese anticipado, ya que nuestra legislación se mueve dentro de un régimen de indemnización tasada para el despido, en la medida en que dicha indemnización atiende exclusivamente a la pérdida del puesto de trabajo y por tanto no a la eventual privación de derechos sociales. Concluye que las lagunas respecto de los dere­chos económicos por Compromisos de Pensiones, en supuestos como el aquí debatido, se resuelven a través de la técnica de integración analógica de la legislación común de Planes y Fondos de Pensiones, pudiendo en consecuencia anticipadamente rescatar o movilizar los «derechos consolidados» que no «expectantes», en los supuestos y condiciones pre­vistos en la citada legislación…

Además la conducta posterior de la empresa que suele reconocer la Improcedencia en sede administrativa o declarada en sede judicial, abonando la totalidad de la indemniza­ción legal, lo hace sabedora de que aún así obtiene un beneficio, pues conoce que la cuan­tía actuarial a la que puede ascender la prestación complementaria a abonar al trabajador será superior a la indemnización por despido o, en definitiva, la empresa está costeando la consecuencia de su decisión con parte de la cuantía de los derechos sociales en curso de adquisición a la vez que cercenando la posibilidad de que los compromisos por pen­siones alcancen su verdadera magnitud económica… Todo ello produce para la empresa demandada un enriquecimiento injusto…».

Comentari: La Sentència del Tribunal Suprem de 31 de gener de 2001 (rel I fonament del present cas i l’anterior) suscità la Immediata qüestió de si la tesi era Igualment aplica­ble a les entitats de Banca, en base a tècniques d’integració analògica del supòsit consi­derat a La Caixa. Això ha motivat una autèntica allau de reclamacions contra els Bancs I una guerra d’antecedents descomunal, amb resultat molt divers. Tant la qüestió de fons com la problemàtica associada a la pervivència de l’acció (possible prescripció i possible enervament de l’acció mitjançant les declaracions de quitança imposades en ocasió de l’extinció contractual) han estat objecte de solucions per a tots els paladars. El Jutjat Social núm. Tres de Palma preconitza un original tractament de la doctrina de l’enriquiment injust i analitza amb aquesta inspiració com els Bancs han de ser condemnats en funció del guany patrimonial que els ocasiona la satisfacció d’indemnitzacions per acomiadament inferiors a les dotacions incorporades a cada fons individual dels empleats. La tesi no és compartida per la majoria de les Sales del Social d’altres Tribunals Superiors de Justícia [Balears encara no s’ha pronunciat al respecte] I és previsible que la qüestió torni acabar a mans del Tribunal Suprem via cassació per unificació de doctrina.

  1. Jurisprudència Constitucional.

1. SENTÈNCIA NÚM. 54/2002, DE 27 DE FEBRER, DICTADA EN RECURS DIN CONSTITUCIONALITAT NÚM. 3550/98, INTERPOSAT PEL PRESIDENT DEL GOVERN CONTRA LARTICLE ÚNIC, APARTAT 1, DE LA LLEI DEL PARLAMENT BASC 11/1998, DE 20 DABRIL. Ponent: Pérez Vera.

Resum dels fets: El recurs s’interposa contra l’art. Únic, apartat 1, de la Llei del Parlament Basc 11/1998, de 20 d’abril, de modificació de la Llei 3/1997, de 25 d’abril, per la qual es determina la participació de la comunitat en les plusvàlues generades per l’acció urbanística. El precepte de la llei basca imposa un deure de cessió del 10% de l’aprofitament urbanístic en tot el sòl urbà, sense distingir -efectes de deures i valoracions urbanístiques- entre urbà consolidat o no consolidat. L’advocat de l’Estat considera que aquesta regulació aniria en contra dels arts. 14 i 28 de la Llei estatal 6/1998, de 13 d’abril, sobre règim del sòl i valora­cions (LRSV en endavant), que ell considera bàsics, donat que es tracta de preceptes que regulen les «condicions bàsiques» del dret de propietat, previstes a l’art. 149.1.1 CE com competència estatal. L’art. 14 LRSV només preveu la necessitat d’efectuar cessions en el cas de sòl urbà no consolidat, i l’art. 28 del mateix text legal determina que en la valoració del sòl urbà consolidat ha d’integrar-se la totalitat de l’aprofitament urbanístic atorgat pel pla; el precepte de la llei basca el redueix a un 10% del valor d’aquest tipus de sòl.

Fonamentacló jurídica: El Tribunal Constitucional es planteja, de forma successiva les següents qüestions: significat de les normes sobre «condicions bàsiques» i adequació de la norma impugnada a les normes estatals.

En relació al primer aspecte, l’Alt Tribunal recorda la seva jurisprudència anterior – vid. SSTC 61/1997, de 20 de març i 164/2001, de 11 de juliol- per afirmar que les normes de «condicions bàsiques» no son pròpiament “bases» normatives; això no obstant, la singularitat constitucional de les condicions bàsiques de l’art. 1491.1. CE permet considerar-les com a normes delimitadores dels àmbits competencials de l’Estat i les comunitats autònomes. En aquest sentit recorda que l’art. 149.1.1 CE més que determinar un àmbit material excloent de qualsevol intervenció autonòmica, conté una habilitació per tal que l’Estat condicioni -mitjançant condicions bàsiques uniformes- l’exercici de les competències autonòmiques, precisament, per tal de garantir la igualtat de tots els ciutadans de l’Estat en els seus drets i deures constitu­cionals. En conseqüència les normes de «condicions bàsiques» integren el cànon de constitucionalitat competencial.

A continuació es qüestiona la constitucionalitat competencial de les normes estatals al·ludides. Respecte de l’art. 14 LRSV ja es va pronunciar el TC a la seva sentència 164/2001, considerant que des de la perspectiva del dret a la igualtat, la inexistència de drets de cessió en el sòl urbà consolidat no suposa una discriminació subjectiva, prohibida per l’article 14 CE, sinó una diferent regulado abstracta del dret de propietat urbà. Pel que fa a l’art. 28 del referit cos normatiu, conté criteris per a la valoració del sòl urbà, I per això distingeix entre el consolidat i el no consolidat, nocions basades en la realitat, que funcio­nen com a pressupòsits d’aplicació de certes «condicions bàsiques».

Una vegada assentades aquestes premisses, el Tribunal Constitucional declara la contra­dicció entre la llei basca i les «condicions bàsiques» contingudes a l’art. 14 LRSV segons les quals dins de l’ampli marge de configuració de l’Estat, tots els propietaris de sòl urbà «con­solidat» d’Espanya patrlmonlalltzen el 100% de l’aprofitament urbanístic corresponent a cada parcel·la o solar. Aquest règim es trencaria en el País Basc, on segons l’apartat 1 de l’ar­ticle únic de la Llei 11/1998, els propietaris de sòl urbà -ja sigui consolidat o no- han de cedir obligatòria i gratuïtament el 10% de l’aprofitament assignat a les seves parcel·les o solars.

En canvi, no aprecia el Tribunal Constitucional contradicció entre el precepte Impugnat i l’art. 28 de la LRSV, donat que aquest darrer precepte estableix el mètode de valoració a efec­tes exproplatoris del sòl urbà, distingint entre «consolidat» I «no consolidat», però no dis­posa res sobre la tltularltat I la quantia de l’aprofitament urbanístic objecte de valoració.

En base a les anteriors consideracions el Tribunal Constitucional declara la Inconstltuclo- nalitat i nul·litat de l’apartat del precepte Impugnat que estableix el deure de cessió dels pro­pietaris de sòl urbà consolidat. Tot i això, en compliment del principi de seguretat jurídica, estableix que la declaració d’inconstitucionalitat només sigui eficaç pro futuro, respectant la intangibilitat de les situacions jurídiques consolidades administrativa o judicialment.

Comentari: El Tribunal Constitucional es basa en la seva jurisprudència anterior, essen­cialment en els seus pronunciaments sobre la Llei estatal 6/1998, sobre règim del sòl I valo­racions, continguts a la STC 164/2001, d’ 11 de juliol.

2. SENTÈNCIA NÚM. 96/2002, DE 25 D’ABRIL, DICTADA EN RECURS D’IN- CONSTITUCIONALITAT NÚM. 1135/95, INTERPOSAT PEL CONSELL DE GOVERN DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DELA RIOJA, CONTRA LA DISPO­SICIÓ ADDICIONAL VUITENA DE LA LLEI ESTATAL 42/1994, DE 30 DE DESEM­BRE, DE MESURES FISCALS, ADMINISTRATIVES I D’ORDRE SOCIAL FORAL. Ponent: Cachón Villar.

Resum dels fets: La causa del recurs es troba en el denominat «efecte frontera» i deriva d’un conjunt de discriminacions per a les comunitats autònomes limítrofes amb els territoris forals -País Basc i Navarra-, com a conseqüència de les mesures tributàries establertes per aquests amb l’objecte de pal·liar la crisi econòmica. El 6 d’abril de 1993, el Govern Basc va concloure un acord per a la reactivado econòmica en aplicació del qual les diputacions forals de Biscaia, Guipúscoa I Àlaba aprovaren normes forals de mesures fiscals urgents de recolzament a la inversió i Impuls a l’activitat econòmica. En el mateix sentit ho va fer també el Parlament de Navarra. Aquestes normes varen ser impugnades pel Govern de La Rioja en via contenciosa administrativa les primeres, i en recurs d’inconstitucionalitat la de Navarra. Posteriorment, es va aprovar la disposició addicional vuitena de la Llei estatal 42/1994, de 30 de desembre, que establia incen­tius fiscals i subvencions als residents a la Unió Europea que no ho siguin en territori espanyol, que hagin de sotmetre’s a la legislació tributària de l’Estat I no es puguin aco­llir a les bonificacions de les comunitats autònomes del País Basc o Navarra. Tindran dret al reemborsament per l’administració tributària de l’Estat de les quantitats que haguessin pagat en excés respecte al supòsit d’haver-se pogut acollir a la legislació prò­pia d’aquestes comunitats autònomes.

Fonamentació jurídica: En primer lloc el Tribunal Constitucional admet la legitimació de la comunitat autònoma de La Rioja per impugnar aquesta norma degut a l’interès legí­tim que ostenta sobre els efectes que pugui produir aquella. A continuació, davant de la possible vulneració del principi d’igualtat, aplica el test de la raonabilltat i de la racionali­tat, i declara que la mesura incorporada a la disposició addicional impugnada és una norma que limita els seus efectes a una part concreta del territori nacional, sense justifi­cació suficient que la legitimi, produeix una fragmentació del mercat, amb trencament de la unitat de l’ordre econòmic, i que col·loca un conjunt de subjectes -aquells residents a Espanya als quals els hi és d’aplicació la normativa comuna- en una situació de desavan­tatge per haver de competir oferint els seus productes o serveis a un cost superior als d’al­tres que son objecte de l’ajut estatal que es qüestiona. Així es produeix un falsejament de la competència i un trencament de la llibertat d’empresa. En base a totes aquestes consi­deracions declara la inconstitucionalitat i nul·litat de la norma impugnada.

Comentari: A la sentència s’hi afegeixen dos vots particulars dels magistrats Tomás S. Vives Antón i Ma Emilia Casas Bahamonde el primer, i del magistrat Eugeni Gay Montalvo; ambdós critiquen l’excés de jurisdicció en què incorre la sentència, donat que -malgrat la seva declaració inicial- entra a valorar normes forals que no són objecte de la impugnació.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 97/2002, DE 25 D’ABRIL, DICTADA EN ELS RECURSOS D’INCONSTITUCIONALITAT ACUMULATS NÚM. 3492/95 I 3672/95, PROMO­GUTS RESPECTIVAMENT PEL GOVERN I EL PARLAMENT DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE LES ILLES BALEARS, CONTRA LA LLEI ESTATAL NÚM. 26/1995, DE 31 DE JULIOL, PER LA QUAL ES DECLARA RESERVA NATURAL LES SALINES DEIVISSA, ELS ILLOTS DES FRE US I LES SALINES DE FORMENTERA. Ponent: Delgado Barrio.

Resum dels fets: La representació de les Illes Balears exposa la distinció competencial entre l’Estat i les comunitats autònomes en matèria de medi ambient i espais naturals pro­tegits, d’acord amb la interpretació efectuada per la STC 102/1995, de 26 de juny que va resoldre diversos recursos d’inconstitucionalitat contra la Llei 4/1989, de 27 de març, de conservació dels espais naturals i de la flora i fauna silvestres. En base a la jurisprudència continguda en la referida sentència, la titularitat dominical no es converteix, en cap cas, en títol competencial i, en definitiva, la competència pera la declaració i gestió de la reser­va natural, correspon a les Illes Balears, d’acord amb la distribució competencial efectua­da per la Constitució i per l’EAlB.

D’altra banda, també s’invoca una possible inconstitucionalitat formal de la llei, perquè en la seva tramitació parlamentària, malgrat l’oposició a la proposició de llei expressada en el Senat, la Mesa del Congrés dels Diputats, sense intervenció del Ple de la Cambra, va remetre el text a la sanció reial.

Fonamentació jurídica: Respecte de la inconstitucionalitat per raons formals, aquestes donen peu que el Tribunal Constitucional pugui precisar, dins del procediment legislatiu, quina ha de ser la intervenció del Senat, en el context del bicameralisme asimètric de les Corts generals, i que es concreta de manera taxada en les facultats d’actuació previstes a l’art. 90.2: oposar el seu vet o introduir esmenes. En la tramitació de la Llei impugnada no es va produir cap de les intervencions descrites, raó per la qual el Congrés dels Diputats va actuar correctament i la Llei es va aprovar seguint el procediment constitucionalment fixat.

Pel que fa a la inconstitucionalitat material de la Llei, determina el Tribunal que les qües­tions plantejades en aquest procediment ja han estat resoltes en la STC 102/1995, de 26 de juny, que va resoldre el recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei 4/1989, de 27 de març, sobre conservació dels espais naturals i de la flora I fauna silvestres, per tant, única­ment recorda la jurisprudència allí establerta de la següent forma: malgrat l’íntima relació existent entre el medi ambient i els espais naturals protegits, les activitats relatives a aquests objectes constitueixen àmbits materials diferents, dotats de diferent distribució de funcions. Concretament, la matèria de medi ambient té un abast genèric, respecte dels espais naturals.

La declaració d’un espai natural és un acte netament executiu i per tant, ha de consi­derar-se correcte que la declaració dels parcs, reserves naturals, monuments naturals i pai­satges protegits i la seva gestió correspondrà a les comunitats autònomes on es trobi el seu àmbit territorial.

La titularitat del domini públic no confereix cap competència, ni tampoc l’interès general nacional dels espais humits, sinó només la naturalesa jurídica de l’activitat de què es tracti.

Atès que les Illes Balears ja havien assumit la competència de desenvolupament legisla­tiu i execució en matèria d’espais naturals protegits i de normes addicionals en matèria de medi ambient, la declaració com a reserva naturals de l’espai físic integrat per les salines d’Eivissa i les de Formentera i les illes des Freus correspon a la comunitat autònoma de les Illes Balears. Això determina la declaració d’inconstitucionalitat de la Llei 26/1995.

Comentari: Atès que les Illes Balears en el moment del pronunciament del Tribunal Constitucional ja havien adoptat mesures de protecció ambiental de la zona afectada, el

316 rjiboi JURISPRUDÈNCIA Maria Torres Bonet

Tribunal Constitucional també declara la nul·litat de la norma declarada inconstitucional, sense preveure cap règim transitori.

  1. SENTÈNCIA NÚM. 204/2002, DE 31 D’OCTUBRE, DICTADA EN RECURS D’IN- CONSTITUCIONALITAT NÚM. 1251/97, INTERPOSAT PEL CONSELL EXECUTIU DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA CONTRA LA LLEI ESTATAL 13/1996, DE 30 DE DESEMBRE, DE MESURES FISCALS, ADMINISTRATIVES I D’ORDRE SOCIAL. Ponent: Conde Martín de Hijas.

Resum dels fets: El lletrat de la Generalitat de Catalunya va Interposar recurs d’in­constitucionalitat, el 25 de març de 1997, contra els arts. 24 i 166 de la Llei d’acom­panyament dels pressupostos per a 1997. A banda dels retrets genèrics a aquest tipus de Llei -modificació profunda de l’ordenament jurídic donada l’afectació a més de cin­quanta lleis, amb trencament de la seguretat jurídica-, el recurs considera inconstitu­cionals els dos preceptes impugnáis perquè no respecten l’ordre de distribució compe- tenclal vigent, tot I que afecten a sectors materials heterogenis i no guarden cap rela­ció entre ells. En concret, l’art. 24 de la Llei crea una taxa per expedició de guies de cir­culació per a màquines recreatives i d’atzar dels tipus «A», “B» i «C» en tot el territo­ri nacional. En el seu apartat segon estableix com a fet Imposable de la taxa I’ expedi­ció de les gules de circulació per aquestes màquines i en el seu apartat tercer designa com a subjectes passius de la taxa als fabricants I Importadors Inscrits en el registre de l’àmbit nacional de la Comissió Nacional del Joc. Segons el lletrat de la Generalitat de Catalunya, es tracta d’un precepte que crea un tribut en relació amb una actuació administrativa en matèria de joc i, per això, la competència per crear taxes per a ser­veis deriva necessàriament de la que s’ostenta per crear Institucions I organitzar serveis públics. A l’Estat no II competeix l’expedlcló de les referides guies de circulació a tot el territori nacional, sinó només a les comunitats que encara es regeixen per la legislació estatal en matèria de joc.

L’art. 166, també Impugnat, es refereix a actuacions de planificació administrativa dels aeroports d’interès general. Les causes d’inconstitucionalitat Invocades afecten successiva­ment als tres apartats del precepte i són les següents:

  1. L’apartat primer de l’art. 166 exclou tota participació de les comunitats autò­nomes tant en la delimitació de la zona de servei de l’aeroport, com en l’elabo­ració del pla director.
  2. L’apartat segon determina la prevalència de la competència de l’Estat sobre la de la resta d’administracions I només preveu que l’ens públic AENA sigui el competent per formular el pla especial.
  3. L’apartat tercer de l’art. 166 disposa que les obres de nova construcció, reparació i conservació que es realitzin per AENA en l’àmbit de l’aeroport i la seva zona de

servei no estaran sotmeses als actes de control preventiu municipal a què es refe­reix l’art. 84.1 b) LBRL, donat que es tracta d’obres públiques de Interès general.

Fonamentació jurídica: En relació amb la Impugnació de l’art. 24, el Tribunal Constitucional recorda la seva jurisprudència a la qual estableix que la competència per a crear taxes per serveis deriva necessàriament de la que es deté per a crear les Institucions i organitzar els serveis públics corresponents. La matèria de joc, malgrat no estar esmen­tada al bloc de la constitucionalitat ha estat atribuïda a les comunitats autònomes sota el títol de «casinos, jocs i apostes, amb exclusió de les apostes mútues esportlvo-benèfl- ques». La competència de l’Estat per a l’expedició de les gules I la creació de la taxa corres­ponent es circumscriu a les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla, per tant, no pot deter­minar el subjecte passiu de la mateixa acudint a un criteri que desborda aquell àmbit terri­torial, per tant el Tribunal Constitucional declara la inconstitucionalitat i nul·litat d’aques­ta norma.

En relació amb l’art. 166 de la Llei, el Tribunal Constitucional analitza successivament els tres apartats del precepte determinant el següent:

  • L’apartat primer no vulnera l’ordre constitucional de competències sempre que la no Intervenció de les CCAA no s’interpreti com una exclusió de tota participació en les funcions de delimitació de la zona de servei i elaboració del seu pla director, sinó que s’ha d’interpretar que l’art. 166.1 no conté una regulació completa i exhaus­tiva, però no obstaculitza que es doni entrada a les comunitats autònomes, com­petents en les matèries urbanístiques I ambientals.
  • El Tribunal Constitucional també salva la constitucionalitat de l’apartat segon de la Llei considerant que la Imposició de què els Instruments generals d’ordenació urbanística qualifiquin a la zona de servei dels aeroports estatals com a sistema aeroportuari té el seu recolzament en l’art. 149.1.20, i no es pot negar legitimitat que l’Estat planifiqui territorialment l’exercici de les seves competències sectorials fent ús dels instruments que estimi idonis.
  • En canvi, el Tribunal Constitucional considera inconstitucional I nul l’apartat ter­cer de l’art. 166 perquè la sostracció de qualsevol acte de control preventiu muni­cipal resultaria contrari al principi d’autonomia municipal i Impediria l’exercici de les facultats de control urbanístic que competeixen als municipis; aquestes, quan exis­teixin raons justificades, poden articular-se per altres procediments com l’informe, però en cap cas aquesta exclusió pot ser absoluta. En conseqüència el Tribunal Constitucional declara la inconstitucionalitat i nul·litat de l’apartat tercer del pre­cepte Impugnat.